Sempre dins.

Eivissa, 9 de febrer de 2026 

SEMPRE DINS. 

 

 

Amb els cartells de “Sempre dins” que ha penjat s’Ajuntament pel barri ja no tenc gaire clar què ens volen dir exactament. No sé si fan referència a millorar sa natalitat, a perfeccionar sa manera d’estimar-nos o, simplement, a tirar els fems amb una mica més d'atenció. Us n'heu adonat? Passa el mateix pel vostre barri?

Al meu, s’Ajuntament ha tengut sa brillant idea d’omplir ses faroles amb unes plaques que diuen, ben grosses, sense matisos ni context: “Sempre dins”.

Aquesta iniciativa, ideada per alguna ment especialment creativa (o especialment calenturienta), fa dies que em ronda pel cap d’una manera obsessiva. Com una idea enganxosa que no em deixa descansar.

Què pretenen exactament amb aquest missatge? Volen donar un impuls a sa natalitat? Venga, tothom a estimar-se, sempre dins… i a veure si aferra. O potser volen millorar sa manera d’estimar-nos? Res de ficar solament sa punteta ni mitges tintes: sempre dins i a disfrutar.

O (i això ja em sembla encara més inquietant) fan referència a qualque altra cosa estranya? Potser a sa recollida dels fems? Hem arribat a aquest punt d'incompetència comunicativa?

Alerta, que això no és cap broma. Aquesta pressió absurda em té estressat. És com si s’Ajuntament m’estigués jutjant. Sa primera vegada que ho vaig veure, una veu interior em va dir: Ostres… què faig malament? I d’aquí, cap avall. Què podia millorar? No podia fallar. No tenia marge per a l’error. Ara no era moment de deixar res a fora. M'amenaçaven amb elevades multes. I, no sense una certa angoixa, em vaig arribar a demanar: s’Ajuntament em vigila? Com?

He escoltat consells de tots els tipus. Alguns donats per amics amb experiència, altres amb aquell somriure còmplice de qui ja ho ha fet més d’una vegada. Que no hi vagi amb presses. Que no em posi nerviós. Que millor fer-ho de nit, quan sa fosca protegeix i ses mirades indiscretes dormen. Que l’important és no deixar res fora, perquè després venen els comentaris, els murmuris i aquella vergonya que no se’n va ni amb aigua calenta.

Aquesta frase m’ha quedat clavada al cervell com una ordre vital, com una instrucció inapel·lable. La veig pertot: estampada als carrers, en cartells clars, impossibles d’ignorar.

No sé ben bé què pretenen, però cada dia ho veig més clar. Mirau…

Quan arriba s’hora estipulada, m’ho prenc amb serietat. Prepar el que he de dur amb un cuidado excessiu, revisant que tot estigui ben tancat, que no hi hagi sorpreses desagradables ni fuites inoportunes que puguin espatllar s’experiència. No vull improvisacions. No vull accidents. No vull acabar sent aquell de qui tothom xerra s’endemà. O ser protagonista de primera pàgina del diari.

Surt de casa amb una discreció sospitosa, com si anàs a fer alguna cosa prohibida. Baix ses escales amb el cor accelerat, notant el pes del què duc. Cada passa confirma que no hi ha marxa enrere. Que una vegada al carrer, ja estic compromès.

Sa nit m'acompanya. Es carrer està tranquil, lleugerament humit, amb aquella calma que fa que tot sembli més íntim, més carregat de tensió. Ses llums projecten ombres allargades i avanç com qui sap que està a punt d’entrar en un territori complicat.

I llavors els veig. Allà estan. Al seu lloc habitual. Esperant. Tapats, amples, impertorbables. Tenen una presència imponent, gairebé obscena en la seua disponibilitat. No són elegants, però transmeten una imatge freda, dura, metàl·lica. Amb aquella boca generosa que sembla dir-me: vine, no tenguis por.

M’hi acost lentament, amb un respecte estrany, com si no fos sa primera vegada però sí sa més important. M’atur un instant. Sempre hi ha aquest segon abans del pas definitiu, aquest silenci dens en què em deman si realment estic preparat per posar-ho tot dins, sense excuses.

Mir als costats. Ningú. Ni una ànima. És es meu moment. Respir fondo. M’hi col·loc bé. Busc sa postura correcta: ni massa brusca ni massa tímida. I finalment faig el gest. Decidit. Precís. Sense errors. Tot entra on ha d’entrar. Tot. Tot dins. Sempre dins. Sense restes rebels, sense papers traïdors quedant fora fent el ridícul.

S’alleujament fisic és gairebé immediat. Sa tensió desapareix de cop, substituïda per sa satisfacció d'una feina ben feta, d’haver complit amb el que s’esperava de mi. Tanc amb un cop sec, ferm, quasi ritual, i me n’alluny amb una calma nova, amb el cos lleuger i el cap alt.

De tornada a casa pens que potser ho he magnificat massa. Que al final no era tan complicat. Que només calia una mica de consciència, una mica de cuidado i fer cas del missatge.

Perquè avui no hi ha hagut cap problema. Tot el que havia d’entrar, ha entrat tot i dins. Sempre dins.

Sincerament, baixar els fems també té el seu punt de satisfacció.