Ahir era divendres i el cos ha sabia.

Eivissa, 7 de febrer de 2026.

AHIR ERA DIVENDRES I EL COS HO SABIA.

 

  

Aquesta entrada al blog conté referències sexuals i d'alt contingut sexista. Estau avisats. Abans de continuar llegint, encara sou a temps d’esborrar s’entrada i abandonar sa lectura. Després no digueu que no us havia avisat.

Efectivament: ahir era divendres i el cos ho sabia. I no només ho sabia: ho cridava, ho exigia i ho reclamava amb urgència.

Com sempre, per acabar sa setmana en forma (o com a mínim amb bona consciència), a darrera hora de sa tarda, classe de gym a Sant Rafel. Un còctel de Pilates i força. Bon ambient, ganes de llevar-nos es fred de damunt, d’estirar músculs, i sobretot, ganes de cap de setmana.

Entre exercici i exercici: comentaris, rialles, brometes, respiracions forçades i aquell bon rotllo tan sa de patir tots junts.

I aquí la tenim a ella, sa professora:

- "Venga, Pepe. Muy buena postura estas sentadillas. Vamos, que ya se notan tus glúteos bien prietos".

I jo, que encara intentava respirar:

- Però què dius… si amb aquests pantalons que port no es pot veure res.

Error. Greu error.

- Diu ella: "¿Cómo que no se ven?".  I girant-se cap a ses companyes: "¿Se le nota o no el culo a Pepe?".

Sentència immediata, sense dret a rèplica. Unanimitat absoluta. Més rialles.

I ella, lluny de deixar-ho aquí, continuà animant sa classe:

- "Venga chicas, estos culitos arriba, abajo… cuatro repeticiones más y lo tenemos. Vamos mis chicas, que este verano tenéis que lucir tanga en la playa".

Més rialles. Més bon rollo.

El tema derivà ràpidament: que si unes mai de sa vida es posarien tanga, que si altres potser sí, que si depèn de sa platja, de s’edat, … I aquí entràrem en terreny pantanós. Perquè resulta que s’han posat molt de moda, sobretot entre ses dones jóvens portar malles per fer gym. Flexibles, còmodes, pràctiques. Fins aquí, tot bé.

El problema és que en molts de gimnasos algunes han decidit que baix ses malles no hi ha d’haver res més. Ni bragues, ni tanga, ni res per imaginar. Tot marcat. Tot definit. Tot a la vista.

I clar… què passa amb naltros? Els que ja necessitam roba ben ajustada per aguantar ses coses que, amb els anys, cada dia cauen un poc més avall. Que si els homes tenim una cosa per allà baix que sempre marca les sis i mitja, que si ses dones tenen un problema per allà dalt, que si sa gravetat no perdona ningú, etc.

El debat, entre inspiració, expiració, flexions de cames, gemecs dissimulats, va anar pujant de to. I millor no continuar amb els diàlegs… Ja podeu imaginar-los.

Sa classe va passar en un santiamén, entre suor, rialles i teories sociològiques de dubtosa validesa científica. En acabar, ens acomiadàrem fins dilluns, prometent continuar treballant per mantenir-nos en forma. O almenys intentar-ho.

Na Linita i jo arribàrem al cotxe i, automàticament vaig agafar es camí direcció Santa Gertrudis. No ho havíem parlat abans. No ho havíem pactat. Però sa inèrcia i es meu cap ens portaren directes a fer un beure i un bocata al poble. Era divendres. I el cos ho sabia.

Al bar de Santa Gertrudis, ambient excel·lent. Xemeneia encesa. Caliu. Sa gent de sempre. Taules amb familiars meus, altres d’amics, altres de coneguts… i alguns que no sabia exactament qui eren però que vaig saludar igualment.

Es bon estar i sa bona gent ens animaren… i férem un extra. Demanàrem es mig xicu de costum i un mig panet torrat amb sobrassada torrada. I per variar (perquè som així de rebels), per beure, dos Laccao ben calents. Algunes taules veïnes se’n reien:

- A sa vostra edat, beure Laccao calent… no estau bé.

Potser sí. Però felices i contents.

Quan ja eren ses tantes de sa nit, abandonàrem es bar rumb a ca nostra. A sa sortida, a una taula, uns bons amics donaven compte a un flaó. D'aquells de veritat, de Can Rei, d'autèntica denominació d’origen eivissenca.

Quina gola. Ens convidaren a menjar-ne. Era molt temptador. Però prohibitiu.

Sa meua metgessa després em renya. I ja en tenc prou amb sa professora del gym.