Orgullós de ser formenterer.

Eivissa, 29 de gener de 2026

ORGULLÓS DE SER FORMENTERER.

 

Segurament ja la coneixeu, aquesta història. O potser no l’heu sentida mai. Perquè hi ha coses que són difícils d’explicar amb paraules: no s’aprenen llegint-les, sinó mirant, escoltant, vivint. Es transmeten amb gestos, amb silencis, amb maneres de fer que es repeteixen sense que ningú les hagi d’ensenyar.

Jo ho record sempre.

Una mare formenterera entrava a sa cuina d’una casa senzilla, amb una petita finestra que donava a fora. Els fils eren petits, asseguts amb els colzes damunt sa taula, esperant. I ella els demanava, com si res:

- Què voleu per berenar? Pa amb xocolata o pa amb ceba?

Es miràvem entre ells. No hi havia dubtes. No hi havia discussió. I responíem, ben tranquils, com si fos sa cosa més normal del món:

- Pa amb ceba.

Sa mare feia un mig somriure. D’aquells somriures que diuen més del que sembla. Un somriure fet de resignació, sí, però també d’orgull. Perquè sabia que dins aquells boixos ja hi havia una manera d’entendre sa vida. I deia:

- Ai, ai, ai… que només viviu de goles.

Dins aquesta petita història hi ha molt més que una anècdota per contar a taula o entre amics. Hi ha tota una manera de ser. Una manera de viure que no s’ha après als llibres, sinó a força d’anys, de mancances i de resistència.

Em deman: com són els formenterers? Com som jo? Perquè som d'allí.

Jo em veig com una persona senzilla, de gustos austers, avesada a fer molt amb poc. Un home que no necessita gaires coses per sentir-se realitzat, perquè ha après, des de sempre, a no malgastar res: ni el menjar, ni el temps, ni ses paraules. Per jo, cada cosa té un valor, perquè tot m’ha costat molt.

Viure a una illa com Formentera no era fàcil. Sa terra és seca, es vent bufa sense demanar permís i s’aigua sempre ha estat un bé escàs i preuat. Allí no ens regalaven res. Tot s’havia de guanyar amb feina, amb paciència i amb una mica de tossuderia. I per això tot s’aprofitava. Res es tirava. Un tros de pa dur, una ceba, un raig d’oli i un pessic de sal podien ser una festa si es menjaven amb gana i amb bona companyia.

Aquesta saviesa, mescla de necessitat i d’enginy, m’ha arribat com una herència silenciosa que m’ha acompanyat tota sa vida.

Som treballador. Disfrut llevar-me ben de matí, quan encara és fosc, i fer feina fins que el cos ja nota el cansament. M’agrada sa feina callada i sa constància. No som de xerrar gaire, però quan xerr dic ses coses clares i a sa cara. No m’agraden ses promeses buides ni els grans discursos que se’ls emporta el vent. Prefereix els fets, els gestos petits, el dia a dia. Som com es pa amb ceba: humil, però sincer. Sense ornaments, però autèntic.

Sé d’on venc, encara que no sempre ho sàpiga explicar. Sé que abans n'hi havia poc; així i tot, n'hi havia prou. Que no sempre teníem de tot, però mai em va faltar un plat a taula ni una cadira per compartir. Que quan no hi havia res més, hi havia els meus. I això bastava.

Vaig aprendre que ser formenterer no és només haver nascut aquí. És estimar i respectar s’illa i sa gent que hi viu; sa terra que em va veure créixer; la mar que m’envoltava sempre. És saber esperar, saber aguantar i saber compartir; no fer gaire renou, però ser-hi quan fa falta; tenir arrels fondes, encara que no sempre es vegin.

I sí, potser només visc de goles. Però són goles que m’han fet fort. Goles que m’han ensenyat a resistir sense queixar-me, a compartir sense fer escàndol i a estimar sense necessitat de grans paraules. Goles que expliquen molt bé com som, d’on venc i per què, encara avui, malgrat tot, continuu sent formenterer.

Bé, jo em veig així. Segurament valtros em veureu diferentment i possiblement pitjor. Sigui com sigui estic orgullós de ser formenterer.

Bé, jo em veig així. Realment, molts de valtros em veureu diferent, i segurament pitjor. Sigui com sigui, estic orgullós de ser formenterer.