Amarg, intens, fosc ... gairebé medicinal.

Eivissa, 24 de gener de 2026

AMARG, INTENS, FOSC ... GAIREBÉ MEDICINAL.

A mesura que vaig complint anys, que vaig pujant escalons i arribant a plantes cada vegada més altes (estic a punt d’assolir el setè pis), també vaig deixant enrere alguns hàbits i costums, tan bons com dolents. O això és, si més no, el que em diuen.

Sa metgessa que vetla per sa meua salut, amb una paciència infinita i un somriure que no admet rèpliques, a poc a poc m’ha anat fent abandonar rutines que, segons ella, “no em convenen mica”. Avui parlaré d'una d'elles: dels beures, de s’alcohol i de tot allò que abans alegrava ses sobretaules i que ara surt als informes mèdics amb un semàfor d’un vermell escandalós.

Lluny han quedat els caves, els vins, els gintònics i ses cerveses d’abans (aquelles de veritat, amb cos i escuma). Sa metgessa diu que m’he de cuidar i que s’alcohol no em fa cap falta. I jo, obedient (o resignat), els he dit adeu i he donat sa benvinguda a ses tòniques totes soles, a ses cerveses sense alcohol (això sí que és un acte de fe) i a s’aigua en totes les seues formes possibles: natural, amb gas, amb gust de fruites o amb promeses de joventut eterna.

Però hi ha una beguda alcohòlica que m’ha quedat. Una. I no la puc deixar. És més forta que sa meua voluntat (que ja no és el que era). Parl del Fernet Branca. Sí, sí. Heu llegit bé: Fernet Branca.

No és un licor qualsevol. És amarg, intens, fosc, gairebé medicinal. Fet d’herbes, arrels i secrets que ningú no acaba de saber del tot. No és una beguda per fer festa, sinó per posar ordre. Un glop petit, seriós, que no busca plaer immediat sinó pau interior. Diuen que ajuda a pair, que posa seny a s’estómac i calma excessos. I jo, que ja no crec en miracles, amb aquest encara hi crec una mica.

Tenc un defecte molt gros (entre molts altres, no ens enganyem): quan entr a un restaurant a dinar, una de ses primeres coses que faig no és mirar sa carta ni comprovar si ses servilletes són netes. No. El que faig és passar revista a sa col·lecció de botelles exposades darrere sa barra. Si hi veig una botella de Fernet, tot va bé. El món està en ordre. Si no la veig… ui. Alarma. Aquest restaurant no és de fiar.

S’altre dia, a un conegut restaurant del Port de Sant Miquel, sa història es va repetir. Trucada per reservar taula i cap al port s’ha dit. A s’arribada, tot perfecte: taula parada, bones vistes, ambient tranquil. Però no vaig veure cap botella de Fernet exposada. Em vaig començar a inquietar. Altres vegades, allà mateix, n’havia begut. Els amos i els cambrers eren els de sempre. Alguna cosa no quadrava.

Vàrem dinar prou bé i, a s’hora de les postres, com que sa metgessa em diu que també he de reduir els sucres, vaig passar olímpicament dels dolços i vaig anar directament al vici: un cafè descafeïnat amb unes gotes de Fernet Branca.

El cambrer no va dir res. No es va estranyar. Tampoc em va demanar “amb què…?”, com si jo fos un animal exòtic. Va anar a sa barra, va comprovar que no n’hi havia i, sense dir ni piu, se’n va anar cap al magatzem.

Al cap d’uns minuts em va portar una tassa amb mitja ració de cafè i una botella sencera de licor, d’aquelles que no duen tap dosificador. La va obrir i, sense contemplacions, raig directe al cafè.

—Ei, pari, pari… no tant!

Però ja era tard. Jo havia demanat unes gotes, i allò va acabar sent mitja tassa de cafè i mitja de licor. Un cop d’amargor, herbes i foc que, contra tot pronòstic mèdic, va entrar com una carícia. I què voleu que us digui… com que no tenc voluntat, me’l vaig beure tot. I ben bo que estava.

Sa qüestió és ben clara: em poden fer abandonar es vi, el cava, ses cerveses, els vermuts i tots els licors del món. Però deixar el meu cafè amb unes gotes (o no tan poques) de Fernet Branca, al final d’un bon dinar? Això sí que no. Això és impossible.