Millor callar, no discutir i viure millor.

Eivissa, 20 de gener de 2026

MILLOR CALLAR, NO DISCUTIR I VIURE MILLOR.

He descobert, amb sa serenitat que només donen els anys (i, no ens enganyem, també el cansament), que callar és una forma d’intel·ligència. No ho sembla, perquè vivim en un món accelerat on tothom opina de tot, a tota hora i amb una urgència sospitosa. Un món on parlar fort es confon amb tenir raó, i on qui té una mica de poder sent sa necessitat quasi patològica d’imposar sa seua versió dels fets com si fos s’única possible… i, ja posats s’única acceptable.

Vivim èpoques de debats infinits que s'allarguen temps i temps, de polèmiques estèrils i d’opinions immediates que no han tengut ni cinc minuts per pensar-hi. Opinar s’ha convertit en una obligació social. Si no dic res, sembla que no hi sigui. I si call, em miren amb desconfiança, com si el meu silenci fos sospitós… o encara pitjor, que som un ignorant.

Aquest any m’he fet un propòsit tan simple com saludable: no interpel·lar ni dur la contrària a ningú i no entrar en debats dialèctics que no em duen enlloc. He decidit callar. Amb calma. Sense alçar la veu, sense discussions inútils i sense aquella sensació amarga d’haver perdut el temps i una mica d’energia. Callar, avui, és sa meua forma elegant de resistència passiva.

Vaig pensar (sí, encara pens, no patiu) que havia de canviar. M’he passat sa vida llegint, estudiant, formant-me, intentant entendre el món i els seus mecanismes. No per sentir-me superior, sinó per entendre millor el que passa. I amb els anys he descobert una realitat incòmoda: com més sé, més dubtes tenc. Cada nou coneixement obre una nova pregunta, un nou dubte, una nova incomoditat. No tenc certesa gairebé de res.

He deixat de mirar sa televisió. M'espanta aquesta “gent culta”: tertulians, presentadors, periodistes amb discursos impecables, plens de dades i paraules sofisticades, però amb el rostre tens, el front arrugat i una expressió permanent de superioritat o mala llet. Com si el saber els hagués anat robant, a poc a poc, sa capacitat d’escoltar, de dubtar i de somriure sense cinisme.

Pens sovint en la universitat d’adults on vaig cada setmana. Arriben professors joves, carregats d’energia i conviccions, i amollen la seua conferència amb afirmacions rotundes, sense fissures. De vegades m’entren ganes d’aixecar sa mà i demanar-los d’on surten certes afirmacions, quina vida real hi ha darrere alguns judicis tan contundents. Però no ho faig. No perquè no tengui res a dir, sinó perquè he après que no sempre val la pena dir-ho. Sovint ningú vol escoltar: només esperen el seu torn per parlar.

Ens feim vells acumulant coneixement i, un dia, descobrim que el món ja no té cap interès en allò que sabem. Tot canvia massa ràpid: noves tecnologies, intel·ligències artificials, paraules noves cada setmana. El que ahir era valuós avui ja és obsolet. I de sa nostra experiència, dels nostres errors i aprenentatges, gairebé ningú no en vol saber res. Davant això, callar no és resignació: és lucidesa. És entendre que no totes ses veus han de competir dins el mateix renou.

Faig com n’Snoopy. No m’agrada discutir i he arribat a una edat en què, si no tens raó, te la don. Tu te’n vas feliç. Jo pens que ets un imbècil. I tots contents. He entès que defensar sa veritat no sempre compensa. No totes ses batalles mereixen ser lluitades, ni totes ses veritats necessiten ser proclamades com si fossin dogmes universals.

Si s’altre és feliç dins la seua ignorància, que ho sigui. Jo, mentrestant, tanc sa boca, obr sa pau interior i m’estalvio un maldecap.

Callar m’evita problemes, conserva amistats i, probablement, m’allarga sa vida. És una manera discreta i elegant de retirar-me de debats estèrils sense haver de declarar cap derrota, perquè en realitat no hi ha combat. Només remor. Molta remor.

Jo, modestament, he decidit viure amb menys remor i més silenci. Escoltar més i parlar menys. Necessit espai i calma. Vull allunyar-me de qualsevol discussió inútil. Perquè, al cap i a la fi, el silenci també parla. I gairebé sempre, diu coses molt més sensates que ses paraules.