Caminant entre el vent.

Eivissa, 25 de gener de 2026

CAMINANT ENTRE EL VENT.

Caminar per camins desconeguts. Descobrir racons on no havíem estat mai, sentir-nos lleugerament perduts, aturar-nos a observar el paisatge i situar-nos sobre el terreny. Comprendre on som i continuar fent camí fins al nostre destí. Així va començar sa caminada d’ahir.

El matí es va despertar ventós, d’aquells que t’espavilen només posar un peu fora de casa. A les 9.00 hores, puntuals, ens trobàrem a Can Clavos per iniciar una nova caminada entre amics, aquesta vegada amb sa mirada posada en els camps i boscos que uneixen Santa Gertrudis i Sant Miquel de Balansat. El vent bufava amb força i la sensació de fred era ben present, però s’ambient era immillorable: ganes de caminar, de xerrar i de disfrutar d’un matí diferent.

Els primers passos ens conduïren pel carril bici que voreja sa carretera en direcció a Santa Gertrudis. Caminàrem a bon ritme, ben abrigats i amb el cap lleugerament baix, mentre el vent ens recordava que encara era hivern. Tot i això, el paisatge ja començava a parlar: camps verds, marges de pedra seca i pins resistint amb orgull es temporal. Uns sis quilòmetres que passaren gairebé sense adonar-nos, entre converses, fins a arribar al poble.

A Santa Gertrudis férem una parada ben necessària a Can Musset. Un cafè calent i una torrada de pa fet a la casa ens retornaren s’escalfor i s’energia. Allí, asseguts, observant el ritme pausat del poble, érem conscients que sa caminada tot just començava de veritat.

Per continuar fins a Sant Miquel de Balansat, decidírem canviar de plans. El vent feia massa nosa i abandonàrem el carril bici per endinsar-nos pels camins d’interior, més protegits i, sobretot, molt més polits. Aquella decisió marcà sa jornada. Sa pluja de sa nit anterior havia fet la seua feina: sa terra era humida, s’olor de camp intensa, i els colors lluïen nets i brillants, com si el paisatge s’hagués acabat de rentar.

Caminàrem entre camps llaurats i conreats, vells ametllers, oliveres, belloteres, garrovers i petits boscos, amb el silenci només trencat pel so de ses nostres passes i una conversa tranquil·la. Cada tram del camí regalava una nova postal. En aquest ambient arribàrem a sa font de Cas Ramons, on ens aturàrem uns minuts. L’amo, amb aquella hospitalitat tan eivissenca, ens mostrà sa font plena d’aigua i sa casa antiga. Un d’aquells moments senzills, però privilegiats que donen sentit a caminar sense presses.

Els gairebé nou quilòmetres entre Santa Gertrudis i Sant Miquel de Balansat no se’ns feren gaire llargs. Caminàvem sense una ruta prèviament definida. Improvisàvem. Teníem clara sa direcció, però ens aventuràvem pels camins que ens semblaven més polits. De vegades cal perdre es traçat exacte per guanyar coneixement i experiència. El temps passava sense adonar-nos fins que, de sobte, aparegué davant nostre el pi verd de Can Besoró. Majestuós, fort, arrelat a sa terra, com un símbol silenciós de sa bellesa discreta de s’interior de s’illa. Una autèntica meravella.

A les 13.00 hores arribàrem a Sant Miquel de Balansat, puntuals com un rellotge. Ja asseguts, consultant aquestes aplicacions modernes del mòbil, descobrírem un detall que ens havia passat desapercebut: durant tota sa caminada havíem anat guanyant alçada, acumulant gairebé 200 metres de desnivell. Ho havíem fet sense patir, gairebé sense notar-ho, però era sa primera vegada que fèiem el recorregut en aquest sentit… i, no cal dir-ho, vam pagar "sa novatada".

Queda pendent repetir s’experiència en sentit contrari. Però el que és segur és que el matí va ser ben aprofitat: bona companyia, paisatges espectaculars i el privilegi de caminar per una Eivissa interior que sempre sorprèn, sobretot quan t’hi deixes perdre una mica.

Algunes fotos dels llocs de vam veure:

Fins a sa propera!