Caminada per Santa Agnès, es Camp Vell i Sant Mateu.

Eivissa, 16 de gener de 2026

CAMINADA PER SANTA AGNÈS, ES CAMP VELL I SANT MATEU.

 

 

Durant una de ses darreres caminades amb els companys i companyes de s’associació AUOMEivissa, vàrem fer una ruta per Santa Agnès, es Camp Vell i Sant Mateu. Una d’aquelles sortides que, sobre el paper, ho tenen tot per ser perfectes: bon temps, aire net, una llum d’hivern clara i neta, i sobretot bona companyia. Caminar entre amics sempre fa més lleugers els quilòmetres, encara que el fred ens fes fer es pas una mica més viu.

Anàrem a bon ritme, caminàrem de pressa i no ens aturàrem gaire a contemplar amb calma tot allò que trobàvem pel camí. Tampoc gaire a xerrar del patrimoni que ens sortia a cada passa. I potser, vist el panorama, va ser millor així. Perquè aturar-se i mirar amb deteniment fa mal. Fa mal als ulls veure com està el nostre patrimoni rural, abandonat, tapat per sa vegetació o a punt de caure definitivament.

Un dels primers exemples és el Pou d’en Gelabert, situat just a sa vorera de sa carretera que va des de Santa Agnès a Sant Mateu. Un pou que durant generacions va donar aigua i vida, avui es troba tapiat amb una ratxa metàl·lica i engolit per ses herbes. Un element clau del paisatge i de sa història pagesa reduït a un obstacle que fa nosa. I com ell, tants d’altres.

Pel camí de pujada cap a es Camp Vell el bosc ens va anar mostrant, gairebé d’amagats, restes d’un passat no tan llunyà: forns de calç, forns de pega, caseres d’abelles, i nombroses casetes de carboners escampades entre pins i savines. Totes elles mig enrunades, amb ses pedres desplaçades, els sostres afonats i condemnades a l’oblit. Estructures que un dia varen ser eines de feina, de supervivència, i que avui agonitzen sense que ningú sembli preocupar-se.

Els forns de calç eren fonamentals. Allí es coïa sa pedra calcària durant dies sencers fins a convertir-la en calç, indispensable per emblanquinar ses cases, fer morter, conservar aliments i fins i tot desinfectar. Els forns de pega, menys coneguts, però igualment importants, aprofitaven sa resina del pi per obtenir pega, que servia per impermeabilitzar barcos, bots, eines, recipients i maderes exposades a s’aigua. Ses casetes de carboners eren refugis senzills on els homes passaven setmanes fent carbó vegetal, una feina dura, bruta i mal pagada, però imprescindible per cuinar i escalfar-se. I ses caseres d’abelles, fetes de pedra seca, permetien criar abelles i aprofitar sa mel i la cera, tan valuoses en una època en què no sobrava res.

Tot això forma part d’una saviesa antiga, d’una manera de viure austera però profundament connectada amb el territori. No són simples pedres velles: són testimonis de treball, d’esforç, de coneixement transmès de pares a fills. Veure-ho tot així, romput i a punt de desaparèixer, fa demanar-se qui hauria de vetllar per evitar-ho. I la resposta, malauradament, sembla ser: ningú.

El camí de baixada fins al pla de Sant Mateu és, en canvi, una autèntica delícia per als sentits. El paisatge s’obre, sa llum canvia i sa vegetació es mostra exuberant, amb uns verds intensos que umplen sa mirada. Vinyes ben alineades, camps treballats, marges cuidats. Encara hi ha vida, encara hi ha gent que estima i treballa sa terra. Això reconforta.

Així i tot, fins i tot aquí, es poden veure oliveres, figueres i altres arbres fruiters que semblen abandonats a la seua sort. Branques seques, arbres massa carregats, anys sense una bona esporgada. Arbres que, si poguessin parlar, segurament demanarien una mica d’atenció, una mà que els cuidi i els torni sa vitalitat d’abans. Ens miraven amb tristor, com a símbol silenciós d’un camp que, a poc a poc, va quedant vell.

Va ser, en definitiva, una sortida per un lloc espectacular i al mateix temps profundament trista. Espectacular per sa bellesa del paisatge, per la força de sa natura i per sa companyonia del grup d'amics i amigues. Trista perquè, a cada passa, es feia evident com el nostre patrimoni cultural s'està caient de vell i de falta de conservació. Cada forn que s’ensorra, cada caseta que desapareix, és una història que es perd, una part de la nostra identitat que s’esborra.

Potser encara hi som a temps. Però cal voluntat, molts de sous, respecte i amor per aquesta terra. Perquè sense memòria, els camins que feim, per molt polits que siguin, quedaran sempre incomplets.