Ses coses com s’han fet sempre.

Eivissa, 22 de gener de 2026

SES COSES COM S'HAN FET SEMPRE.

Ahir, un dia fred i ventós, d’aquells de mal temps que són clarament d’hivern, vaig fer una d’aquelles coses que s’han fet tota la vida i que avui ja comencen a ser un luxe: seure a taula sense presses, amb bona companyia, i menjar com toca. Una taula compartida, rialles, converses que no miren es rellotge i un menjar que demanava calma.

Sa nostra cuinera particular va decidir que ahir tocava ossos amb col. I quan ella ho decideix, el més sensat és deixar-se portar… i no esmorzar gaire. Perquè aquestes decisions no són improvisades: són gairebé un compromís, una tradició.

Els ingredients, els de sempre, però bons i de sa terra: uns ossos amb denominació d’origen eivissenca i salats com Déu mana; cols també d’aquí, grosses, verdes i tendres; moniatos, patates, un poc de sobrassada, botifarró i alguns ingredients secrets que només sa cuinera coneix i que mai surten a cap recepta. Tot allò que fa que una olla sigui molt més que una olla: és un festival.

Sa preparació, fidel als costums antics: foc baix i paciència. Dessalar els ossos el temps just perquè quedin en el seu punt. Aigua freda a s’olla, els ossos a bullir i a deixar anar tot el que és bo. Després, sa col tallada sense miraments, els moniatos, ses patates i la resta d’ingredients. Tot bullint a poc a poc, sense presses ni remenades innecessàries, que aquestes coses també s’han de respectar.

El resultat va ser un menjar d’aquells que fan el silenci a taula: una col melosa i uns moniatos amb una cocció tan fina que gairebé demanaven un aplaudiment. Els ossos, justos de sal, amb aquelles molletes de carn que fan content fins i tot al més exigent. Bé… encara que sempre hi hagi algú que digui que “en podria dur un poc més de carn”. Però ja se sap: mai plou a gust de tothom.

I els comensals? Aquí hi havia sa clau de tot: una colla de bons amics, d’aquells que saben apreciar tant el menjar com sa conversa. No hi ha fotos del dinar, ni falta que fan. Estàvem massa ocupats menjant, xerrant, rient i repetint plat com si s'hagués d'acabar el món.

Quan semblava que ja no hi cabia res més, va aparèixer un poc de salsa de Nadal. Sí, encara queda gent previsora que en guarda. Pels golosos com jo, un regal del cel, capaç de trobar lloc fins i tot després d’un dinar tan abundant.

Haurem de tornar-hi aviat. A reunir-nos al voltant d’una taula, vull dir. Sa temporada de cols, d’ossos, d’arrossos de matances i de tot això tant eivissenc s’acaba aviat, i aquestes tradicions no s’han de deixar passar. Perquè aquestes trobades no són només dinars: són s’excusa perfecta per tornar a seure junts, compartir taula i fer ses coses com s’han fet sempre.