V16. Balisa d'emergència.

Eivissa, 12 de gener de 2026

V16. BALISA D'EMERGÈNCIA.

Ja no podia esperar més. El termini legal per dur-la dins el cotxe feia dies que havia caducat, i un ja sap com va això: primer és recomanació, després obligació i finalment multa. Així que, obedient, he anat a sa botiga d’electrònica del barri a comprar sa famosa V16.

Nom imponent, eh? V16. Sona a míssil, a coet supersònic, a tecnologia militar d’última generació. M'imaginava una cosa gairebé espacial, connectada amb satèl·lits, amb intel·ligència artificial i potser fins i tot amb veu pròpia que quan la utilitzi em digui: “Tranquil, ja t’hem localitzat”.

Sa realitat, però, és una altra ben diferent. Un cop passat per caixa, em sent enganyat. Quasi 50 euros per un aparell de plàstic amb una llumeta taronja i ses corresponents piles. Cinquanta euros. Esper i desig no haver-la d’utilitzar mai, perquè si l’he de fer servir voldrà dir que ja tenc un bon problema més… però, així i tot, no puc evitar sentir-me estafat.

Per començar, detall important: sa balisa té data de caducitat. Sí, sí, ho heu llegit bé. Caduca. No perquè s’espatlli, no perquè deixi de funcionar, sinó perquè algú ha decidit que dins dotze anys ja no valdrà. I què tocarà fer? Exacte: tornar a comprar-ne una altra. Més despesa, més negoci rodó per algun importador i més conductors passant per caixa.

I aquí ve sa segona sorpresa, que ja frega s’insult. S'aparell està fabricat a la Xina. Sí, sí. A la Xina. Què us pensàveu? Que el govern espanyol aprofitaria una implantació obligatòria, massiva i generalitzada per fabricar ses balises a Espanya? Què donaria feina a empreses d’aquí, fomentaria indústria, tecnologia i llocs de treball? Innocents.

No. Camí fàcil i ràpid: importar-ho dels xinesos, posar-li un segell, un homologat i au, cap al cotxe. Negoci perfecte per a uns quants espavilats, dependència absoluta de fora i zero aposta pel país.

Ja veureu quan se n'assabenti el gall del corral americà. Fotrà el crit al cel, dirà que això és competència deslleial, les declararà il·legals i ens clavarà aranzels fins i tot per respirar. I mentrestant, naltros, a pagar.

I que quedi clar: no són els 50 euros. No és això el que em cou. El que em sap realment greu és haver de comprar-ho als xinesos. Perquè així no feim país, no donam suport ses empreses d’aquí, no cream feina ni futur. Només complim ordres, pagam i callam.

Un altre exemple més de com es governa España: malament, sense visió i d’esquena a sa gent.

Quin desastre. De país. De govern. De balisa.