Madrid no m'agrada.

Eivissa, 31 de desembre de 2025.

MADRID NO M'AGRADA.

He passat ses festes d’aquest Nadal a Madrid. Una trobada familiar molt agradable i, sobretot, necessària. M’ha agradat retrobar-me amb tots els meus, compartir taula, passejos, converses i silencis. Aquells silencis còmodes que només existeixen entre persones que s’estimen i no necessiten omplir-ho tot de paraules. Com sempre dic (i ho dic perquè m’ho crec de veritat), el que importa de veres són ses persones que t’acompanyen, no el lloc on et trobes.

Ara bé, dit això i deixant ses coses clares des del principi: s’estada a sa capital? He de ser sincer… no m’agrada Madrid. Em cau malament.

No m’agrada Madrid pel mateix motiu que no m’agrada sa calor sufocant del mes d’agost a Eivissa o ses bledes bullides. Són coses que em cauen malament, literalment. No és una qüestió racional ni discutible: em posen de mal humor, em fan més intolerant i, en definitiva, em converteixen en una pitjor versió de mi mateix. Fan aflorar aquella cara meua que ni jo suport, la que em fa pensar: “avui millor que no parli amb ningú. Millor quedar-me a casa i no fer nosa”.

Em sembla fantàstic que hi hagi gent que sospiri pel sol 365 dies l’any, que consideri juliol i agost mesos idíl·lics, que idolatri ses bledes o que defensi amb fervor quasi religiós que, com Madrid, no hi ha cap altre lloc al món. De veritat: me n’alegr molt per ells. Els desitj tota sa felicitat possible. De tot cor.

Però jo no.

Tampoc vull enganyar-me ni fer veure que no ho sé: evidentment, Madrid té coses bones. Moltes. Sé que hi ha milers de llocs molt pitjors on anar a parar. Ho sé, ho entenc i fins i tot ho puc argumentar amb dades i exemples. Però saber-ho no fa que m’agradi.

Madrid és una gran ciutat, una capital amb tot el bo i tot el dolent que això comporta. Té llocs polits, té el Retiro, la Gran Via, la Cibeles, una oferta cultural desbordant, museus magnífics, teatres on poder disfrutar d’espectacles memorables i una quantitat obscena de bars i restaurants on menjar i beure molt bé. Tot això és cert. Irrefutable.

Però, mirau… és absolutament inútil per fer-me canviar d’opinió.

He estat a Madrid innombrables vegades. Per feina, per oci o simplement de pas. Vaig viure-hi durant quasi dos anys, obligat, fent el servei militar a Alcalá de Henares i a un quarter de Leganés. Els caps de setmana que no estava arrestat, procurava escapar-me cap a Eivissa o cap a Palma per passar unes hores amb els meus o amb na Linita. Quan no podia viatjar, vaig trepitjar prou sa ciutat per parlar amb coneixement de causa. I ho repeteix: no m’agrada Madrid. De fet, si som sincer, l’odiï una mica. De sempre m’han agradat ciutats més properes com Àvila, Toledo o Segòvia, però sa capital no. Amb Madrid no tenc química. Ni tan sols una amistat distant i educada. Ens coneixem, ens saludam… i prou.

No m’agrada Madrid perquè sempre em posa trist. No sé concretar exactament per què, però sa sensació hi és, persistent, com una humitat que no se’n va mai del tot. I això que quasi sempre m’ho he passat bé: he vist grans espectacles, he passejat pels seus carrers, parcs i avingudes, he disfrutat de la seua gastronomia… però s’endemà em despertava amb una única idea clara i contundent: anar-me’n.

Madrid és una capital que m’esgota. Fer qualsevol cosa em costa el doble. Tot em fa peresa. Em crema ses bateries físiques i mentals en temps rècord. Qualsevol activitat m’exigeix un esforç desproporcionat, com si hagués de negociar amb mi mateix cada pas que faig. Quan hi som, visc pensant en el dia que podré escapar. No en disfrutar, no en quedar-me: en fugir.

No m’agrada Madrid perquè m’estressa que sigui tan gran. M’ofega el trànsit, no m’agrada agafar el metro ni els trens i em fa una mandra infinita anar de compres. Odiï el fred tallant dels carrers i la calefacció al màxim dins els locals. Odiï el sol i la calor de s’estiu, quan sortir al carrer és un acte de valentia (o directament de temeritat). Odiï que molt sovint o plogui o estigui ennuvolat tot el dia. Odiï sa contaminació permanent que cobreix la ciutat com una capa invisible però present. Odiï ses riuades de gent.

No m’agrada Madrid perquè, després de més de quaranta anys i un munt de viatges, no he aconseguit establir cap vincle afectiu amb aquesta ciutat. Ni un. I això, reconec, és bastant trist. Si estic baix de moral, em fa sentir pitjor; i si estic content, sempre pens que estaria millor a qualsevol altre lloc.

No m’agrada Madrid i, quan pens en el futur, mai m’imagín tornant-hi. S’altre dia, quan me’n vaig anar i vaig arribar a casa, estava segur que no la trobaria a faltar. Sense nostàlgia, ni enyorança, ni cap punxadeta al pit.

No m’agrada Madrid. Al final, simplement ens suportam. Que ja és molt.