Ha arribat l'hivern.

Eivissa, 21 de desembre de 2025.

HA ARRIBAT L'HIVERN.

Amb l’arribada de l’hivern modific algunes rutines, però només ses imprescindibles. No som persona de grans canvis quotidians. M’agrada pensar que el secret de la felicitat és fer petits canvis sense tocar allò que funciona. I ses meues rutines, en general, funcionen bastant bé.

Durant sa primavera i s’estiu, cada divendres, després de sa classe de sòl pelvià a Sant Rafel (activitat que mai hauria imaginat que acabaria formant part de la meua agenda setmanal), aprofit per anar a Santa Gertrudis a fer un refresc i un bocata. És un ritual gairebé sagrat. Una manera de posar punt i a part a la setmana, de deixar enrere obligacions, horaris i presses.

M’agrada aquell ambient de poble que, durant els mesos de calor, es transforma en una espècie d'encreuament de mons: residents, turistes despistats, habituals de tota la vida i cares noves que no tornaré a veure mai més. Retrobar amics, fer sa xerrada, arreglar el món, observar la gent… tot ajuda a desconnectar.

Molt sovint no trob taula lliure i he d’esperar. Però no m’importa. Esperar també forma part del ritual. Val la pena. Normalment, em deman un beure i un mig xicu, el bocata especialitat de la casa, que ja podria menjar amb els ulls tancats. Per beure, una aigua o un tinto de verano (amb un tinto de Ribera del Duero, això sí, que una cosa és refrescar-se i una altra renunciar als principis).

Les postres el prenc a alguna de ses gelateries del poble. Tant se val quina. No entr en debats inútils: ses dues són molt bones. L’important és acabar el vespre amb alguna cosa dolça i la sensació que el cap ja va una mica més lleuger.

A l’hivern, en canvi, ses rutines continuen, però el decorat canvia completament. El poble ja no és el mateix, el bar tampoc, i el beure encara menys. El menjar, això sí, es manté fidel: el mig xicu no entén de temporades.

Divendres passat mateix plovia. D’aquelles pluges fines, però insistents que no fan renou, però t’acaben calant fins als ossos. Des de lluny, el poble semblava un portal de Betlem fora de temporada: llum a s’església i tres bars oberts, resistint com farolers obstinats. La resta de negocis, tots tancats. Carrers amb poca llum, la justa per orientar-te, i una plaça gairebé buida, com si esperàs que passàs alguna cosa que no acaba d’arribar.

Al bar on vaig sovint no hi havia ningú a la terrassa. Feia fred i ningú en tenia ganes. A dins, en canvi, sa vida es concentra al voltant de la xemeneia. Ses taules més sol·licitades són ses que queden més a prop del foc, i no falten mirades de reüll quan algú s’aixeca, per si queda un lloc lliure.

S’ambient ha canviat radicalment: ara tots els clients som residents. No hi ha presses, ni mapes damunt sa taula, ni mòbils demanant cobertura. Només converses tranquil·les i silencis còmodes. Per menjar, el mig xicu de sempre. Per beure, un Laccao calent (bé, aquí li deim Laccao; a Catalunya, Cacaolat; al País Valencià, Choleck). Pels que sou de fora i per entendre'ns: un got de llet amb Cola Cao. Cap sofisticació, però una felicitat calenta entre ses mans fredes.

M’encanten aquests moments de calma. Aquesta és, per jo, s’Eivissa autèntica. Sa que no surt als fulletons ni a les xarxes. Temps per xerrar sense mirar el rellotge, per riure amb els amics, per compartir silencis amb sa meua parella. Sense presses, sense expectatives, sense necessitat de demostrar res a ningú.

Quan partírem, continuava plovent. Fantàstic. Un gust caminar pels carrers mig foscos, sentint com sa pluja em va remullant a poc a poc. Agafat de la mà de sa meua parella, el mal temps i el fred deixen d’importar. En aquell moment, tot està exactament on ha d’estar.