Estic cansat dels restauradors espavilats.

Eivissa, 19 de gener de 206

ESTIC CANSAT DELS RESTAURADORS ESPAVILATS.

Comprenc perfectament que durant s’hivern tirar endavant un restaurant a Eivissa és complicat. Mantenir sa persiana aixecada costa, i la incertesa sobre s’afluència de clients és constant. Això ho entenc. I ho respect.

El que no puc entendre ni acceptar és sa picaresca que darrerament practiquen alguns restauradors “espavilats”.

Fa poc vaig anar a dinar a un restaurant especialitzat en carn, de la carretera de Sant Josep. No és un lloc que freqüenti gaire: preferesc altres establiments i altres tipus de cuina (sa carn no m’apassiona). Però era diumenge, em vaig aixecar tard i, quan va ser hora de reservar, no hi havia lloc a cap dels meus restaurants habituals. Així que cap allà.

El dinar va ser un cúmul de despropòsits.

D’entrada, ens van assignar una taula just al costat de sa porta de sa cuina. A poc a poc, sa sala es va anar omplint del fum que sortia d’allí. Tant, que en arribar a casa em vaig haver de canviar tota sa roba: feia una pudor de fum absolutament insuportable.

Ses cambreres prenien ses comandes de viva veu amb un auricular penjat a s’orella. I, a s’hora del servei, es van oblidar del plat d’un de naltros. Nova comanda a cuina, més retard. Havíem entrat al restaurant a les 14.00 h i eren les 17.30 h i encara estàvem asseguts a taula.

El menjar, això sí, va ser correcte: ben cuinat, racions més o menys abundants i bona matèria primera.

Els problemes van arribar a s’hora de pagar. Ja anava un poc mosca pel servei i per l’oblit de sa comanda, però quan em van dur el compte vaig explotar.

Mirau bé la factura. Veis res que us cridi s’atenció?

No?

Idò deixau-me dir-vos algunes coses.

Al final de sa factura hi posa:

- “Propina no incluida”. Val. Correcte.

- “Propina sugerida”. També correcte. Queda clar (o no) que sa propina és voluntària.

Però també hi posava, en lletres ben grosses: “Servicio no incluido”. Això és il·legal. A Espanya, el servei sempre està inclòs en el preu del menjar. Sempre.

Però clar, com que a molts de països del món “el servicio” i "propinas" es paguen a part, alguns restauradors espavilats ho posen a veure si algun client pica (especialment els que no són d’Espanya). Uns espavilats.

Quan vaig demanar el compte, em van dur una espècie de "tiquet".

A l’hora de pagar vaig dir a la cambrera:

- Amb targeta, per favor.

Llavors va tornar a s’ordinador i em va dur una "factura simplificada", el datàfon i em va cobrar s’import… sense servei ni propina suggerida, clar.

Vull pensar que, si hagués pagat en efectiu, m’haurien donat aquell "tiquet" inicial i ja us podeu imaginar si allò s’hauria declarat o no. Com que havia de pagar per banc, tocava fer factura oficial. Uns espavilats.

Li vaig comentar a la cambrera que això del “servicio no incluido” no em semblava correcte.

- "A mí no me diga nada. Yo solo soy una runner. Dígaselo a la encargada".

Vull entendre que "una runner" és una persona itinerant a la qual contracten per unes hores, li paguen en sous i molt possiblement sense cap tipus de contracte. Uns espavilats.

Li vaig repetir, amb educació, el que pensava i li vaig deixar clar que, vist el servei nefast, no deixaria propina.

Va intentar arreglar-ho amb el clàssic:

- "¿Quieren un chupito?"

Un?  No. En vaig demanar dos.

Quin desastre de dinar. Estic cansat dels espavilats. Me’n vaig anar amb el ferm propòsit de, si puc, no tornar-hi mai més.