Dissabte a la tarda.

Eivissa, 8 de març de 2026

DISSABTE A LA TARDA.

Dissabte a la tarda. Aquella franja sagrada del cap de setmana en què, en teoria, sa gent abandona el sofà, es dutxa, es canvia de roba i surt al carrer a demostrar que encara és viva. O això pensava jo, innocent de mi.

Surt al carrer amb aquella sensació agradable de qui creu que trobarà vida. Direcció Vara de Rei. Camín esperant s’ambient típic de dissabte: gent passejant, algun turista despistat, alguna discussió de parella sobre on anar …

Res. Ni una ànima. I no exager: ni una ànima. Si hagués passat una sola persona, hauria estat el moment més animat de sa tarda.

Seguesc fins a La Marina. Silenci sepulcral. Bancs buits, terrasses amb aquella estètica tan particular de “tancat per fi de temporada”. Als pocs establiments valents que encara tenen obert, els cambrers estan recolzats a sa barra mirant el mòbil amb una concentració gairebé mística.

Continuu fins al port. Mateixa escena. Carrers deserts, taules abandonades, una calma tan absoluta que començ a sospitar coses.

En aquell moment ja dubtava seriosament de sa meua salut mental. M’he equivocat de dia?

És diumenge i ningú m’ha avisat? Hi ha hagut algun decret municipal que prohibeix sortir de casa els dissabtes a sa tarda i només me l’he perdut jo?

O potser (hipòtesi inquietant) tota sa població està descansant simultàniament a ca seua, com si fos una siesta col·lectiva perfectament coordinada?

Amb aquest nivell de desconcert existencial decidesc tornar cap a casa. Però ja posats, pens ... hauré d’aprofitar sa tarda. Idò si, faré una parada estratègica al Decathlon. S’estiu ja s’acosta. Sa temporada de platja és implacable i sa dignitat corporal necessita, com a mínim, equipament nou. Si no puc millorar el físic, almenys milloraré el material.

I allà… al Decathlon ...  mare meua.

Allà hi era tothom.

Quan dic tothom vull dir absolutament tothom. Sa població sencera. Si s’ajuntament hagués passat llista del padró d’habitants, ho hauria pogut fer directament allí.

Expedicions de famílies completes entre ses sabatilles esportives. Veïns que no veia des de Nadal. Coneguts que em saludaven amb aquella expressió universal de “jo només passava per aquí” mentre portaven carros plens de material de muntanya. Amics retrobats entre ses canyes de pescar.

Parelles d’enamorats mirant motxilles amb ulls brillants, com si estiguessin triant el futur de sa relació. Parelles no tan enamorades discutint davant d’una estoreta.

- Ja en tenim una.

- Sí, però aquesta és més tècnica.

- És una estoreta.

 I després hi ha la secció sociològica més interessant: els pares i mares separats passant sa tarda amb els fills. Amb aquella energia lleugerament forçada de qui intenta convertir qualsevol objecte esportiu en una experiència pedagògica.

- Vols provar aquesta pilota de bàsquet?

- No.

- Va, que és educatiu.

Als provadors el panorama és encara més revelador. Dones amb braços plens de banyadors: L, XL, algun 2 XL… i alguna optimista M que probablement s’ha agafat “per motivació”. Es miren al mirall amb aquella esperança prudent de qui sap perfectament que els quilos guanyats durant s’hivern no acostumen a desaparèixer per miracle entre març i abril.

Mentrestant, els seus homes esperen fora amb sa mirada perduda. Alguns ja han assolit aquell estat d’immobilitat absoluta en què deixen de ser clients i passen a formar part del mobiliari de sa botiga. Si els posessin una etiqueta amb el preu, ningú sospitaria res. Altres intenten dissimular. Fan veure que miren bicicletes amb gran interès tècnic o que comparen motxilles de senderisme amb una seriositat gairebé científica.

Curiosament, a la caixa hi havia poca gent. Detall revelador. Perquè sospit que una part important de sa clientela no hi va a comprar res. Hi va a passar sa tarda. A fardejar una mica. A mirar i a ser vistos. Una mica de passeig social… però amb roba tècnica i sabatilles que prometen millorar la seua vida.

I després hi ha el personal. Gent jove, amb aquell bon rotllo sospitosament alegre. Complicitats, rialletes, mirades creuades entre passadissos de bicicletes i tendes de campanya. Un ecosistema de simpaties espontànies que no sembla del tot relacionat amb sa venda de material esportiu. Siguem sincers: quantes parelles deuen sortir d’aquell lloc quan tanquen?

Durant sa pandèmia el gran temple social era el Mercadona. Recordeu aquelles trobades plenes de romanticisme discret entre els passadissos dels llegums i el paper higiènic? Aquella tensió eròtica subtil d’una mascareta mal posada i una mirada sostinguda a la secció de pasta?

Ara el centre de sa vida social ha canviat. El nou epicentre és el Decathlon.

Així que ja ho sabeu: si voleu veure gent un dissabte a la tarda, no perdeu el temps passejant per Vara de Rei. Ni pel port. Ni per La Marina. Tot això està molt sobrevalorat.

Aneu directament al Decathlon. És millor que el cinema. Millor que caminar. I s’espectacle, a més, és bastant més divertit.