Viatge a Uzbekistán: Tashkent.

Eivissa, 26 de març de 2026.

VIATGE A UZBEKISTÁN: TASHKENT. 

Vaig arribar a Tashkent des de Madrid, fent escala a Istanbul, sense tenir gaire clar què m’hi trobaria. Uzbekistán, per a mi, era sobretot Samarcanda, Bujará, Khiva … Noms que em sonaven a història i a Ruta de la Seda. I Tashkent, en canvi, em semblava desconeguda.

I, en part, vaig trobar-me amb una capital inesperada.

El primer que em va sorprendre va ser l’ordre. Sa ciutat és enorme, però també tranquil·la i neta. Res a veure amb sa idea caòtica que de vegades un es fa de ses capitals de l’Àsia central. Passejant pels seus carrers (amples, gairebé desproporcionats) i perdent-me pels seus barris, hi vaig anar trobant una mica de tot: mesquites, esglésies ortodoxes, parcs cuidats, places immenses, edificis moderns i mercats plens de vida.

Hi havia alguna cosa curiosa en la gent. Em trobava amb dones uzbekes de vestimenta senzilla, però amb somriures enormes i moltes d’altres vestides de colors vius i brilli-brilli. I, de sobte, també apareixien homes d’aspecte clarament rus, alts, d’ulls clars. Aquesta barreja constant em va acompanyar durant tota s’estada: el soviètic i l’islàmic, s’antic i el modern, convivint sense estridències.

Tot i que avui la ciutat té un aire modern, la seua història es remunta al segle II aC. El nostre guia intentava condensar-la en unes hores parlant-nos de Genguis Kan, de Tamerlà, del període soviètic, de la independència el 1991… Massa per assimilar. Al final, més que dades, em vaig quedar amb sensacions.

Una de les més fortes va ser pensar en el terratrèmol de 1966. Gran part de la ciutat va quedar destruïda, i això explica per què Tashken és avui com és: reconstruïda, àmplia, funcional i moderna.

Ens movíem en autobús privat (gairebé imprescindible) perquè ses distàncies allà no són cap broma.

No puc enumerar i detallar tot el que vaig veure. Simplement faré referència als llocs o vivències que em van deixar empremta:

 

-        El metro de Tashkent.

No acostum a recordar metros… però aquest sí. Quanta bellesa baix terra!

Hi vam baixar gairebé per curiositat i va acabar sent una d’aquelles petites sorpreses del viatge. No és Madrid, és veritat, però té alguna cosa especial. Cada estació sembla explicar una història.

La dedicada als cosmonautes, té aquell aire nostàlgic soviètic que et fa pensar en una altra època. I una altra, amb els seus tons verds i turqueses, em va semblar especialment elegant.

-        Catedral Asunción de la Virgen.

Una església que no esperava trobar. Entrar a la Catedral de l’Assumpció va ser com canviar de país sense sortir de la ciutat.

De sobte, era dins d’una Església ortodoxa amb cúpules daurades i parets blaves intenses, com si m’haguessin transportat a la Rússia dels tsars.

El moment més especial no va ser l’edifici en si, sinó una petita escena: un vigilant que gairebé no parlava més que rus ens va fer senyals perquè el seguíssim i ens va fer entrar a sa catedral. En aquell moment s’estava celebrant una missa ortodoxa. Ens vam quedar i seguirem la cerimònia des del fons.

Hi havia indicacions de prohibit fer fotos. Em va deixar fer-ne i, quan li vaig voler donar una propina, la va rebutjar amb un somriure, assenyalant ses espelmes. Va ser un gest senzill, però molt autèntic.

 

-        Plaça Amir Timur.

És el cor de la ciutat. Sa Plaça Amir Timur és un d’aquells llocs pels quals s’ha de passar tant sí com no.

Àmplia, oberta, molt representativa. Al centre, la figura de Tamerlà, omnipresent al país. I, al fons, l’Hotel Uzbekistan, amb aquella estètica soviètica tan reconeixible que, curiosament, avui conviu amb una imatge més moderna.

 

-        Chorsu Bazar.

Un lloc per perdre’s. El Bazar Chorsu és un petit caos organitzat. Baix la seua gran cúpula blava, tot està sorprenentment ordenat: carn, espècies, fruits secs… Però a fora, tot s’expandeix. Fruita, flors, pa, roba, teixits… un laberint on és fàcil perdre’s (i on tampoc importa gaire fer-ho). És un d’aquells llocs on no només mires: observes, olores, et deixes portar. El meu passat laboral dedicat el món dels menjars i beures em va trair. M'encanten els mercats, interactuar amb els venedors, provar nous sabors, veure nous productes .... Tot semblava caòtic, però jo disfrutava.

 

-        Madrada Kukeldash.

La madrassa Kukeldash no impressiona per la seua espectacularitat, però tenia una cosa especial: em transmetia tranquil·litat. Allí és respirava història i silenci. Potser perquè no està tan restaurada, o perquè no estava plena de turistes. El pati interior convidava a aturar-se un moment, a baixar el ritme.

-        Complex Khast Imon.

El complex Khast Imon és, probablement, el lloc més espiritual de Tashkent. És s’ànima religiosa de la ciutat.

Allà tot era més solemne. Sa mesquita, els minarets, ses cúpules… i també ses normes. Va ser s’únic lloc on vaig sentir una certa rigidesa per entrar, quan van demanar a ses dones que es cobrissin el cap abans d’entrar.

Així i tot, l’interior (lluminós, decorat en blaus i daurats) val la pena.

-      Plaça del terratrèmol.

El monument commemora el devastador terratrèmol del 1966. Hi ha una escultura de granit negre que representa el trenc del sisme, una família i un rellotge detingut. Em va sorprendre ses figures de bronze de la família i el simbolisme que transmet del coratge per reconstruir la ciutat.

-      Plaça de la Independència.

Allì vam trobar un monument en memòria dels milers de soldats uzbeks morts durant la II Guerra Mundial. És un poc esgarrifós ses plaques amb els llistats dels caiguts. També hi ha una estàtua d'una mare plorant davant una flama eterna. La seua cara de tristor, em va fer parar i reflexionar de l'inútil de ses guerres i el dolor que provoquen.

-        Milionari per uns dies.

A Tashkent vaig canviar 150 euros i, durant uns dies, vaig ser milionari. Hem donaren 1.950.000 UZS. Literalment: un feix de bitllets tan gruixut que pagar un cafè semblava finançar una revolució. Molta aparença, poca substància.

Sa fantasia, però, s’acabà als banys públics. Allà no hi ha luxe que valgui: només tu, una mànega i sa fina línia entre dignitat i desastre. És en aquell moment quan entens que la riquesa és relativa… i que sa punteria també.

 

Per acabar …

Tashkent no és la ciutat que et fa somiar abans de viatjar a Uzbekistan. Però és la que t’ajuda a entendre ses que trobarem durant el viatge.

És una barreja constant: passat soviètic, tradició islàmica, modernitat. No enlluerna, però a poc a poc es deixa estimar.

I quan me’n vaig anar, vaig pensar que m’havia agradat més del que esperava.

Seguiré amb més entrades al blog .... Ens espera el primer plat fort del viatge: Samarcanda.