Viatge a Uzbekistán: Samarcanda (Plaça del Registán).

Eivissa, 28 de març de 2026

VIATGE A UZBEKISTÁN: SAMARCANDA (PLAÇA DEL REGISTÁN).

Hi ha llocs que has somiat tantes vegades que, quan finalment hi arribes, dubtes si són reals. Això és el que em va passar amb la plaça del Registan, a Samarcanda. Per a mi, no era només una plaça: era un desig antic, gairebé una obsessió de joventut.

Arribar-hi no va ser fàcil. Des de Tashkent, els 300 quilòmetres de carretera es van fer eterns. Sots, pols, sacsejades constants… cada tram semblava allargar-se més del compte. Després de cinc hores, el cos estava esgotat. Però dins meu hi havia alguna cosa més forta que el cansament: una il·lusió que feia anys que m’acompanyava.

Quan finalment vam arribar a la ciutat, vam anar directes cap a la plaça del Registan. Ja era de nit, i de sobte, sense previ avís, se’m va obrir davant dels ulls.

I en aquell instant, tot el viatge va tenir sentit.

La plaça, il·luminada, semblava suspesa fora del temps. Ses tres madrasses (la imponent Madrassa d’Ulugh Beg, la fascinant Madrassa Sher Dor i la lluminosa Madrassa Tilla-Kari) s’alçaven com testimonis d’un altre món, vestides de blaus profunds i mosaics infinits. De cop, va començar s’espectacle de llum i so: verds, morats i blaus recorrien les façanes al ritme d’una música i unes veus que semblaven sortir de ses pedres mateixes.

Em vaig separar del grup. No vaig poder evitar emocionar-me. No era només bellesa. Era el pes dels anys, dels somnis, de tot el camí recorregut fins a arribar-hi. Durant molt de temps havia repetit en silenci el nom de Samarcanda, com si fos un lloc mític. I ara hi era, baix aquell cel llunyà, i sentía l’afortunat que era per haver arribat allí.

L’endemà hi vaig tornar. Aquesta vegada, amb sa llum del dia. I sa plaça del Registán em va mostrar una altra cara, igualment captivadora. Sa claror revelava els detalls: els patrons geomètrics, les simetries perfectes, els rajols que canviaven de to segons sa llum del sol. Vaig entendre que no era només una plaça, sinó un escenari viu de sa història, el cor antic de la Ruta de la Seda.

Vaig imaginar aquell espai ple de vida: comerciants, savis, viatgers creuant-se, mercats plens de soroll i colors. També hi vaig percebre una ombra més profunda, la del poder i la duresa, baix sa figura de Tamerlà. I així i tot, el que ha arribat fins avui és, sobretot, la bellesa. Com si el temps hagués decidit preservar només l'essencial.

Vaig recórrer ses madrasses sense pressa. A la d’Ulugh Beg hi vaig sentir la presència del coneixement, de ses estrelles que tant fascinaven el seu creador. A Sher Dor em van sorprendre els motius animals, tan inusuals en aquell context. I a Tilla-Kari, imaginava com l’or de s’interior brillava amb una intensitat gairebé irreal, com si encara conservés sa llum d’altres segles.

Però sa plaça del Registán encara em guardava un últim moment especial.

El dia que me n’havia d’anar, hi vaig tornar una vegada més. A la nit. Aquesta vegada, tot sol. El cel era gris i va començar a ploure suaument. Sa plaça, gairebé buida, es va tornar íntima, com un secret compartit. Em vaig quedar allà, immòbil, més de mitja hora, deixant que la pluja em mullés mentre contemplava aquell escenari en silenci.

Hi havia espectacle de llums, sí. Però no hi havia gaire gent, ni soroll. Només la pluja caient sobre sa pedra i l’eco llunyà de sa història. I vaig sentir que aquell moment era, potser, el més autèntic de tots. Com si, per un instant, el lloc fos només meu. O potser com si jo, finalment, en formés part.

Perquè el Registán no és només una de ses places més polides del món. Per a mi, era una emoció. Una memòria. Un somni complert. Un lloc on vaig arribar després d’un llarg viatge… i del qual, en el fons, sent que mai acabaré d’anar-me'n.

Algunes fotos del lloc:

Seguiré amb més entrades al blog. Ens espera més de Samarcanda.