Eivissa, 28 de març de 2026
VIATGE A UZBEKISTÁN: SAMARCANDA (PLAÇA DEL REGISTÁN).
Hi ha llocs que has somiat tantes vegades que, quan
finalment hi arribes, dubtes si són reals. Això és el que em va passar amb la
plaça del Registan, a Samarcanda. Per a mi, no era només una plaça: era un
desig antic, gairebé una obsessió de joventut.
Arribar-hi no va ser fàcil. Des de Tashkent, els 300
quilòmetres de carretera es van fer eterns. Sots, pols, sacsejades constants…
cada tram semblava allargar-se més del compte. Després de cinc hores, el cos
estava esgotat. Però dins meu hi havia alguna cosa més forta que el cansament:
una il·lusió que feia anys que m’acompanyava.
Quan finalment vam arribar a la ciutat, vam anar directes
cap a la plaça del Registan. Ja era de nit, i de sobte, sense previ avís, se’m
va obrir davant dels ulls.
I en aquell instant, tot el viatge va tenir sentit.
La plaça, il·luminada, semblava suspesa fora del temps. Ses
tres madrasses (la imponent Madrassa d’Ulugh Beg, la fascinant Madrassa Sher
Dor i la lluminosa Madrassa Tilla-Kari) s’alçaven com testimonis d’un altre
món, vestides de blaus profunds i mosaics infinits. De cop, va començar s’espectacle de llum i so: verds, morats i blaus recorrien les façanes al ritme
d’una música i unes veus que semblaven sortir de ses pedres mateixes.
Em vaig separar del grup. No vaig poder evitar emocionar-me.
No era només bellesa. Era el pes dels anys, dels somnis, de tot el camí
recorregut fins a arribar-hi. Durant molt de temps havia repetit en silenci el
nom de Samarcanda, com si fos un lloc mític. I ara hi era, baix aquell cel
llunyà, i sentía l’afortunat que era per haver arribat allí.
L’endemà hi vaig tornar. Aquesta vegada, amb sa llum del
dia. I sa plaça del Registán em va mostrar una altra cara, igualment
captivadora. Sa claror revelava els detalls: els patrons geomètrics, les
simetries perfectes, els rajols que canviaven de to segons sa llum del sol.
Vaig entendre que no era només una plaça, sinó un escenari viu de sa història,
el cor antic de la Ruta de la Seda.
Vaig imaginar aquell espai ple de vida: comerciants, savis,
viatgers creuant-se, mercats plens de soroll i colors. També hi vaig percebre
una ombra més profunda, la del poder i la duresa, baix sa figura de Tamerlà. I
així i tot, el que ha arribat fins avui és, sobretot, la bellesa. Com si el
temps hagués decidit preservar només l'essencial.
Vaig recórrer ses madrasses sense pressa. A la d’Ulugh Beg
hi vaig sentir la presència del coneixement, de ses estrelles que tant
fascinaven el seu creador. A Sher Dor em van sorprendre els motius animals, tan
inusuals en aquell context. I a Tilla-Kari, imaginava com l’or de s’interior
brillava amb una intensitat gairebé irreal, com si encara conservés sa llum
d’altres segles.
Però sa plaça del Registán encara em guardava un últim moment
especial.
El dia que me n’havia d’anar, hi vaig tornar una vegada més.
A la nit. Aquesta vegada, tot sol. El cel era gris i va començar a ploure
suaument. Sa plaça, gairebé buida, es va tornar íntima, com un secret
compartit. Em vaig quedar allà, immòbil, més de mitja hora, deixant que la
pluja em mullés mentre contemplava aquell escenari en silenci.
Hi havia espectacle de llums, sí. Però no hi havia gaire gent, ni
soroll. Només la pluja caient sobre sa pedra i l’eco llunyà de sa història. I
vaig sentir que aquell moment era, potser, el més autèntic de tots. Com si, per
un instant, el lloc fos només meu. O potser com si jo, finalment, en formés
part.
Perquè el Registán no és només una de ses places més polides del món. Per a mi, era una emoció. Una memòria. Un somni complert. Un lloc on vaig arribar després d’un llarg viatge… i del qual, en el fons, sent que mai acabaré d’anar-me'n.
Seguiré amb més entrades al blog. Ens espera més de Samarcanda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario