Viatge a Uzbekistán: Jiva i final del viatge.

Eivissa, 31 de març de 206

VIATGE A UZBEKISTÁN: JIVA I FINAL DEL VIATGE.

Arribar a Jiva va ser una d’aquelles experiències que sé que no oblidaré mai. Després d’un llarg trajecte en autocar travessant el desert, de sobte, com sorgida del no-res, em vaig trobar davant unes muralles imponents, fetes de fang i palla.

La següent imatge, des de sa terrassa del nostro hotel, ja dins ses muralles, em va deixar literalment sense paraules. Vaig quedar bocabadat, gairebé paralitzat, davant d’una bellesa que no semblava real. Aquell instant, amb la ciutat estesa davant meu, va ser un d’aquells moments en què tot s’aturà.

Jiva és, probablement, una de ses ciutats més ben conservades de l’Uzbekistan. Petita, recollida dins del desert, manté intacta la seua muralla i un conjunt extraordinari d’edificis històrics. Durant segles va ser una parada clau de la Ruta de la Seda, i avui continua sent-ho per a qualsevol viatger.

Després de deixar enrere Bujará, hi vaig arribar amb grans expectatives… i totes es van veure superades. Per a mi, ha estat la ciutat més polida del país.

El trajecte, d’uns 450 quilòmetres travessant el desert de Kyzylkum, va ser llarg, però necessari per entendre el seu aïllament. Ens allotjàrem dins d’Itchan-Kala, el recinte emmurallat, i això ens va permetre viure la ciutat amb una intensitat especial, descobrint-la tant de dia com de nit.

El camí en autocar pel desert no va ser idíl·lic. Tot era sec, sense vegetació, amb brutícia a ses voreres de la carretera… Em costava imaginar aquelles caravanes carregades de productes exòtics travessant aquell paisatge inhòspit. I, tanmateix, un cop dins la ciutat emmurallada, aquella imatge prenia sentit. En un moment donat, fins i tot em vaig apartar del grup. Necessitava imaginar-ho: el desert, sa fortalesa, els mercaders… dies i dies de travessa per arribar fins aquí.

 

Faré referència a alguns llocs concrets, tot i que el més polit de tot és, sens dubte, tota la ciutat en conjunt.

 

Muralla de Jiva.

Sa muralla és l’ànima protectora de la ciutat. Construïda al segle XVIII amb fang i palla, des de dins gairebé passa desapercebuda. Però quan en surts i la contemples en tota la seua magnitud, entens la seua força. Ses torres, els merlets, la seua presència robusta… tot transmet una sensació de seguretat i història acumulada.

Kalta Minor.

Aquest minaret inacabat és, sens dubte, un dels grans símbols de Jiva. El que el fa especial no és només la seua forma, sinó el color: aquells tons turquesa brillen amb una intensitat hipnòtica. Havia de ser molt més alt, però la mort del khan que el va ordenar en va interrompre la construcció. Saber que és un somni inacabat li dona un aire gairebé misteriós. 

 

Kunya Ark.

El primer gran palau dels kans és un lloc carregat d’història. Aquí es concentrava el poder: estables, presó, sales oficials… però el que més em va impactar va ser l'harem, la sala del tron i la mesquita, amb una decoració de rajoles d’una delicadesa extraordinària. És un espai que et transporta directament a un altre temps.

Sa gent del país em va semblar extraordinàriament amable i propera. Sempre disposats a somriure, a ajudar, a compartir un moment… i cap problema per fer-nos fotos amb ells.

 

Muhammad Rahim Khan Madrasa.

Situada davant del Kunya Ark, és una altra de ses moltes madrasses de la ciutat. I aquí vaig començar a notar una sensació curiosa: n’hi havia tantes, tan seguides, que començava a costar diferenciar-les.

De fet, en un moment del matí, després de diverses visites, vaig sentir una autèntica saturació. Massa bellesa acumulada. Madrasses, mesquites, palaus… tot era impressionant, però el meu cap ja no podia processar-ho. Necessitava aturar-me.

 

Una pausa necessària.

Va ser llavors quan, amb un petit grup de companys, vam decidir fer una pausa. Ens vam asseure a la terrassa d’un restaurant de la plaça. Vaig prendre un te amb llimona deliciós i, per fi, vaig poder respirar i assimilar tot el que havia vist.

Des d’allí, ses vistes eren espectaculars. Aquell moment de calma, observant la ciutat, conversant sense presses, va ser gairebé tan important com ses visites. Va ser el punt en què vaig passar de “veure” Jiva a començar realment a “sentir-la”.

El sol post a Jiva.

Però si hi ha alguna cosa que em va marcar especialment, van ser els passejos al sol post amb na Linita. Quan el sol començava a baixar i sa llum es tornava daurada, la ciutat canviava completament.

Caminàvem sols pels carrers d’Itchan-Kala, gairebé sense ningú. Sa calma contrastava amb el moviment del dia. Ses ombres s’allargaven sobre ses parets de fang i palla, els minarets s’il·luminaven suaument… i tot adquiria una bellesa encara més profunda.

Aquells moments, senzills i silenciosos, van ser els més especials del viatge. No hi havia presses ni itineraris. Només naltros dos, caminant lentament, deixant-nos portar per una ciutat que semblava feta per ser contemplada així.

Jiva no és només un conjunt de monuments. És una experiència emocional. És una ciutat que, en un mateix dia, et pot saturar de tanta bellesa… i, al mateix temps, regalar-te instants de calma absoluta que no oblidaràs mai.

I jo, sincerament, hi vaig quedar meravellat.

El viatge s’acabava. L’endemà, ben de matinada, vam sortir cap a s’aeroport d’Urgench. Vol a Istanbul, i després cap a Madrid. Tot perfecte, tot puntual, sense cap incidència.

Aquella nit a Madrid gairebé no vaig dormir. El meu cap bullia intentant retenir tantes imatges, tantes experiències, tanta gent, tantes converses…

Havia fet un viatge… o ho havia somiat? Encara avui, no m’ho crec.