Fins a sa pròxima revisió.

Eivissa, 12 de març de 2026

FINS A SA PRÒXIMA REVISIÓ.

 

 

 

De sempre, els de ses illes petites hem tengut una certa mania a Mallorca i per extensió als mallorquins. No és res personal, és més aviat una tradició. 

Sovint hi ha gent que viatja a Mallorca per descobrir món, ampliar horitzons, estudiar i créixer com a persona o visitar familiars i amics. Jo no. Jo, si no tenc més remei, només hi vaig per revisions mèdiques. Turisme sanitari de primer nivell.

Suspens, proves, anàlisis, aquella espera incòmoda en què el metge mira sa pantalla amb cara seriosa mentre jo ja estic fent testament mental i repartint els bens entre els fills.

I finalment el diagnòstic:

- Tot perfecte.

Magnífic. Idò, fins a sa pròxima revisió.

Una vegada Son Espases m’havia certificat oficialment que podia continuar circulant amb normalitat un any més, el mínim que podia fer era celebrar-ho amb una certa dignitat gastronòmica. Anar a Mallorca i no aprofitar les seues bondats culinàries seria gairebé una falta de respecte.

Així que vaig fer el que faria qualsevol persona sensata: taxi directe cap al Celler Sa Prensa. Per qui no el conegui, és un d’aquests restaurants històrics de Palma que sembla que hagin existit des de sempre. Un lloc amb olor de celler antic, parets carregades d’història i aquell ambient tranquil de restaurant on la gent va bàsicament a menjar bé i a no fer experiments.

Jo hi vaig des de fa molts anys. Des de s’època en què encara era jove (una etapa que ara ja comença a semblar gairebé història) quan anava a veure na Linita mentre estudiava a Palma.

Quan hi entr, el menú el tenc claríssim. No hi ha debat interior. Tampoc tenc cap necessitat de viure aventures gastronòmiques. Vull cuina mallorquina.

Primer: arròs brut. El nom s'ha de reconèixer, no ajuda gaire al màrqueting culinari. Dit així, sembla una cosa que t’ha caigut a terra. Però no: s’arròs brut és un dels grans plats de sa cuina mallorquina. Un arròs caldós, fosc, intens, carregat d’espècies i amb un sabor potent. El “brut” ve del color fosc que li donen el caldo, ses espècies i la barreja de carns (porc, pollastre i tot allò que el cuiner consideri que mereix una segona vida culinària). No és un plat elegant ni minimalista. És contundent, aromàtic i amb molta personalitat. Menjar-lo no deixa a ningu indiferent.

Després, per postres, una ensaïmada de crema. Aquí convé recordar que s’ensaïmada és probablement el producte mallorquí més internacional després de Rafa Nadal. Una pasta lleugera, esponjosa, delicada. N’hi ha de molts tipus: llisa, amb cabell d’àngel, amb xocolata… Però sa de crema és una de ses meues debilitats. Aquella crema pastissera que apareix quan la mossegues és una experiència que reconcilia amb la vida molt més ràpid que qualsevol consulta mèdica.

I finalment, per acabar, el toc digestiu: un cafè amb unes gotes de Fernet Branca. Jo pensava que demanar-lo seria una operació complicada. Ja em veia fent una explicació tècnica al cambrer, gairebé com si estigués descrivint una fórmula química:

- Cafè descafeïnat… i després unes gotes de Fernet… no gaire… així… una miqueta…

S’home m’escoltava amb una calma admirable. Quan vaig acabar tota sa meua dissertació alcohòlico-cafetera, em va dir amb tota naturalitat:

- Ah… vostè vol un rebentat de Fernet.

Em va deixar completament aturat. Com si ho demanassin cada dia. Com si jo no hagués estat uns minuts fent una explicació inútil. En aquell moment vaig comprendre dues coses: que el professional era ell i que Palma és una ciutat molt més preparada per a sa vida moderna del que jo pensava.

Amb sa panxa feliç i la salut teòricament controlada, tocava tornar cap a casa. Cap a s’aeroport. I allà, just abans d’arribar a ses portes d’embarcament, vaig cometre un error important: aturar-me a sa cafeteria. En aquests llocs sempre passa el mateix. Tu entres amb sa voluntat ferma de beure només una cosa… i llavors mires s’aparador.

I allà estaven. Els rubiols. Per qui no sigui de Mallorca: els rubiols són un altre dels grans tresors de sa pastisseria mallorquina. Una mena de pastes dolces amb forma de mitja lluna, fetes amb una massa fina i farcides de cabell d’àngel, brossat, confitura… Tradicionalment s’associen molt a Pasqua. Però quan en veus un aparador ple no et poses a discutir el calendari litúrgic. Els compres.

Els que vaig veure eren espectaculars. Aquella mena de rubiol que et mira des de sa vitrina amb una serenitat absoluta, com dient:

- Sabem perfectament que acabaràs cedint.

Vaig intentar resistir. Ho jur. Durant aproximadament tres segons. I en vaig comprar un. El pla era noble i optimista: guardar-lo per menjar-lo tranquil·lament a Eivissa. Un projecte interessant, però completament irreal. No vaig arribar ni a sa porta d’embarcament. Em vaig asseure allà mateix i me’l vaig menjar amb una felicitat profunda i absolutament incompatible amb qualsevol dieta.

I després direu que sempre parl malament de Mallorca. No ho veis, en realitat som un enamorat de s’illa.