Camino de Santiago. Etapa nº 2. Portomarín a Palas de Rei.

Eivissa, 19 de maig de 2026

CAMINO DE SANTIAGO. ETAPA Nº 2. PORTOMARÍN A PALAS DE REI.

Sa segona etapa del Camino em va portar de Portomarín fins a Palas de Rei, en un recorregut d’uns 25 quilòmetres. És una etapa llarga, de perfil aparentment suau, però molt més exigent del que sembla. El terreny combina molta pista forestal, trams d’asfalt i pujades constants que, sense ser dures, acaben castigant ses cames amb el pas de ses hores.

Vaig sortir a les 8.30 del matí i vaig arribar a Palas de Rei a les 16.30 hores. Vuit hores caminant, a un ritme aproximat de 3 km per hora.

Sa pluja em va acompanyar durant gairebé tot el matí. A més, vaig cometre s’error de portar roba poc adequada per s’aigua: transpirava massa i vaig acabar banyat igualment. Al migdia el cel es va obrir i vaig poder caminar molt més còmode, però a s’arribada a Palas de Rei sa pluja va tornar una altra vegada.

Sa sortida de Portomarín ja marca el to de sa jornada: una pujada llarga i sostinguda d’uns dos quilòmetres que es fa especialment pesada si surts amb el cos fred. I el final tampoc regala res: s’entrada a Palas de Rei és un autèntic trencacames, amb baixades i pujades constants que es fan dures tant pel desnivell com pel cansament acumulat.

A més, durant sa baixada final vaig començar a notar molèsties a un dit del peu dret per culpa d’una butllofa. Vaig haver de posar-me un Compeed i esperar que s’endemà aguantés.

 

Km 0. Portomarín

Vaig sortir de Portomarín amb sa llum del matí reflectida damunt s’embassament de Belesar. El pont sobre el riu Miño i la silueta de s’església-fortalesa de San Nicolao ofereixen una de ses imatges més espectaculars d’aquesta etapa. Però s’encant dura poc: just sortir comença una pujada llarga i constant que obliga a trobar el ritme molt aviat.

 

Km 5. Toxibó

Toxibó és un petit poblet rural amb tota l’essència gallega. Vaig passar entre hórreos tradicionals, cases de pedra i aquell silenci humit tan característic del Camino quan plou.

 

Km 8. Gonzar

Gonzar és un dels primers punts ideals per descansar o fer un cafè. Jo, tot i ploure, em trobava bé i vaig decidir continuar sense aturar-me. El camí seguia alternant pistes i petites pujades suaus.

Km 13. Ventas de Narón

Aquí vaig veure sa capella da Madalena, un dels punts més coneguts de sa jornada. Va ser un bon lloc per fer una parada, menjar una mica i recuperar forces abans de continuar.

 

Km 16. Cruceiro de Os Lameiros

Un dels punts més simbòlics de s’etapa. El Cruceiro de Os Lameiros és una antiga creu de pedra carregada d’història i molt vinculada al Camino. Amb sa pluja i sa boira, s’ambient aquí tenia alguna cosa especial.

 

Km 17. Ligonde

A Ligonde vaig passar pel seu antic cementeri de caminants, un indret senzill però ple de memòria i història jacobea.

 

Km 23 — Monte Sacro

Abans d’arribar a Palas de Rei, el camí s’obre en alguns punts i deixa veure bones panoràmiques del paisatge gallec. Record especialment sa llum de sa tarda després de sa pluja, els camps verds i aquella sensació que el camí no s’acabava mai.

 

Km 25 — Palas de Rei

Vaig arribar finalment a Palas de Rei cansat, moll i amb els peus castigats. Vaig veure s’església de San Tirso i només pensava en una cosa: sopar bé i descansar. S’endemà tocava una etapa llarga fins a Arzúa.

 

Recomanacions personals:

-   - Els bastons ajuden molt a ses baixades finals.

-   - Sortiu ben esmorzats.

-   - No feu massa ràpid sa pujada inicial de Portomarín.

-   - Mentalment, preparau-vos: s’arribada a Palas de Rei sembla que no arriba mai.

-  - Hidratació constant durant tota s’etapa.

-  - Si hi ha previsió de pluja, portau roba realment impermeable però transpirable.

-  - Vigilau els peus des del principi: sa humitat i els quilòmetres passen factura.

 

Aquesta etapa es disfruta molt més caminant sense presses i mantenint un ritme constant. No és tan espectacular visualment com altres jornades del Camino, però té tota s’essència de Galícia: boscos, pedra, hórreos, creus antigues i petits pobles perduts entre sa boira i sa pluja.

Algunes fotos de s'etapa nº 2. 

Seguiré amb més entrades al blog ....

Camino de Santiago. Etapa nº 1. Sarria a Portomarín.

Eivissa, 18 de maig de 2026

CAMINO DE SANTIAGO. ETAPA Nº 1. SARRIA A PORTOMARÍN.

Etapa 1: de Sarria a Portomarín.

Sa primera etapa del Camino em va portar de Sarria fins a Portomarín, en un recorregut d’uns 22 quilòmetres. És una etapa de dificultat moderada, molt ben senyalitzada i amb un ambient constant de caminants que fa que mai et sentis tot sol. Vaig sortir a les 7.30 del matí i vaig arribar a les 16.30 hores. En total, gairebé nou hores caminant, a un ritme tranquil d’uns 3 km per hora.

El terreny combina pistes rurals, petits trams d’asfalt, boscos humits i verdíssims, torrents d’aigua i moltes pedres. Durant tot el camí vaig tenir bon temps, cosa que em va permetre disfrutar encara més de sa ruta.

Km 0. Sarria.

Vaig començar el dia passejant pels carrers encara adormits de Sarria. Vaig veure s’església de Santa Mariña, el monestir de La Magdalena i el barri antic del poble. Ses famoses fletxes grogues apareixen de seguida i és gairebé impossible perdre’s. Sa sortida del poble és còmoda, amb una lleugera baixada, però ben aviat comencen els primers “trencacames”: pujades i baixades constants que et fan trobar el ritme real del Camino.

 

Km 4. Barbadelo.

A Barbadelo em vaig aturar davant la preciosa església romànica de Santiago de Barbadelo. Petita, austera i molt ben conservada. A prop hi ha el cementeri rural i camps oberts que transmeten una gran calma. El terreny continua ondulat, amb pujades i baixades suaus però constants.

 

Km 7. Rente.

En aquest tram el Camino entra de ple dins els boscos gallecs. Vaig caminar entre roures i castanyers, envoltat d’humitat, silenci i olor de terra banyada. Pel camí apareixen hórreos, cases de pedra i petits nuclis rurals que semblen aturats en el temps. Ses pujades i baixades aquí són suaus i agradables.

 

Km 10. Ferreiros.

Ferreiros em va semblar el lloc perfecte per fer sa primera parada llarga. Hi vaig prendre un cafè i vaig aprofitar per descansar una mica. Hi ha serveis, bars i força ambient de caminants. El poble conserva l’essència de ses aldees tradicionals gallegues, amb murs de pedra i cases antigues. Després d’aquí arriba una pujada progressiva que es fa notar bastant a ses cames.

 

Km 13. Mirallós.

A Mirallós el paisatge s’obre una mica més. Vaig veure vaques pasturant tranquil·lament i aquell paisatge gallec clàssic de prats intensament verds, tanques de pedra i boira llunyana.

 

Km 16. Morgade.

En arribar a Morgade vaig trobar més cases tradicionals, fonts i ombra. Aquí també apareix la simbòlica fita dels 100 quilòmetres fins a Santiago, un dels punts més emocionants del Camino. A partir d’aquí el terreny canvia i comença una baixada suau.

 

Km 19. Embassament de Belesar.

Aquest és un dels moments més espectaculars de s’etapa. De sobte apareixen ses primeres vistes del riu Miño i de Portomarín al fons. Sa baixada fins al pont és llarga, intensa i bastant dura pels genolls. Cal anar amb compte, especialment si ja acumules cansament.

 

Km 21. Entrada a Portomarín.

El llarg pont sobre s’aigua impressiona. Després de tantes hores caminant, veure Portomarín davant teu provoca aquella barreja de cansament i satisfacció difícil d’explicar.

 

Km 22. Portomarín.

Vaig arribar finalment a Portomarín, presidit per l’església-fortalesa de San Nicolàs i la seua gran escalinata monumental. Jo no vaig tenir forces per pujar-la; sa baixada final m’havia deixat ses cames destrossades. Tot i això, s’arribada té alguna cosa especial: sa sensació d’haver completat el primer gran pas del Camino.

 

Recomanacions personals:

- Dormiu a Portomarín i sopau bé: s’etapa següent és més exigent.

- No sortiu massa forts des de Sarria: els primers 10 quilòmetres són traïdors, amb pujades i baixades constants.

- Caminau a ritme regular i descansau cada 5 km aproximadament.

- Portau sempre aigua. Molt important hidratar-se bé.

- Unes bones sabates còmodes marquen sa diferència.

- Jo recomanaria no aturar-se a fer un dinar llarg: millor un cafè, aigua i continuar.

- Els bastons són molt útils, sobretot per sa baixada final cap a Portomarín.

 

Aquesta primera etapa em va semblar preciosa i ideal per començar el Camino. Té de tot: boscos, poblets de pedra, boira, torrents d’aigua i un final espectacular sobre el riu Miño. És un camí que et fa entrar a poc a poc dins el ritme del caminant.

Algunes fotos de s'etapa nº 1:

Seguiré amb més entrades al blog .....

Camino de Santiago. Sensacions.

Eivissa, 17 de maig de 2026

CAMINO DE SANTIAGO. SENSACIONS.

Vaig arribar a s’aeroport d’Eivissa amb els ulls mig tancats i el cap ple de preocupacions. S’avió sortia a les 9.05 del matí i jo m’havia despertat a les cinc sense tenir res preparat. Sa maleta continuava oberta damunt el llit, amb roba escampada pertot, i jo anava d’una banda a s’altra intentant decidir què necessitava per caminar durant gairebé una setmana.

Els meus companys m’havien parlat de botes bones, de calcetins sense costures, de vaselina, de pals, d’impermeables, de roba tècnica, de capes, de pomades, de protecció solar. Paraules i objectes que, fins feia quatre dies, no formaven part del meu món. Jo els escoltava i assentia, però per dins només pensava: què faig aquí? Estic preparat per això?

No era sa primera vegada que improvisava un viatge. Sempre he tengut aquesta manera un poc caòtica de partir, de confiar que ses coses acabaran encaixant. Però aquesta vegada era diferent. Aquesta vegada no anava a visitar un lloc. Anava a travessar-lo amb el cos. A caminar-lo. I mentre plegava camisetes sense gaire convicció, només hi havia una pregunta que em perseguia: aguantaré?

Així va començar el meu Camino de Santiago. Amb un bitllet d’anada i tornada dins la motxilla i amb la sensació estranya que, encara que tornàs físicament a casa, alguna cosa de jo no tornaria igual. Hi havia il·lusió, sí. Però també por. Sa por de no arribar, de cansar-me massa aviat, de descobrir límits meus que fins llavors no havia hagut de mirar de cara. Perquè el vertader vertigen no era caminar cent quilòmetres. El vertigen era passar tantes hores amb mi mateix.

Quan dic que no havia preparat res, és gairebé literal. Havia sortit a caminar algunes setmanes abans, havia intentat convèncer-me que això bastaria. Però el Camino no té res a veure amb entrenar. Ningú et prepara pel silenci. Pel pes dels pensaments després de tres hores caminant tot sol. Ningú et prepara per a aquella estranya barreja de cansament i lucidesa que apareix quan el cos entra en automàtic i el cap queda lliure per recordar, pensar o, simplement, sentir.

I tampoc ningú et prepara per a la gent. Per sa facilitat amb què acabes explicant coses íntimes a algú que acabes de conèixer. Per sa manera com una conversa de deu minuts, asseguts davant un cafè o compartint un tros de camí, pot quedar-te molt més endins que amistats de tota una vida.

Ara que intent explicar-ho, encara no sé si tenc ses paraules exactes. Potser el Camino només es pot entendre del tot quan el cos deixa de recordar-lo amb dolor. De moment només puc parlar de sensacions. Del que vaig anar acumulant dins meu passa a passa.

El meu Camino va començar a Sarria i va acabar a Santiago de Compostela. Cent tretze quilòmetres que encara avui em ressonen dins el cos. I si tanc els ulls, encara hi puc tornar.

El primer que em ve és el so de ses passes. El meu i el dels altres. El cop sec dels bastons contra sa pedra, sa grava o s’asfalt banyat. Hi havia moments en què caminava completament sol i només sentia sa meua respiració compassada amb el ritme dels peus. Altres vegades el Camino s’omplia de passes alienes, de cremalleres, de motxilles cruixint, de sospirs cansats. Aquell renou constant tenia alguna cosa hipnòtica. Com si tots, encara que venguéssim de llocs diferents i carregàssim històries diferents, avancéssim units per una mateixa necessitat.

També record els animals. Ses vaques gallegues apareixent entre sa boira amb una calma que gairebé feia enveja. Els galls despertant pobles sencers abans que sortís el sol. Els ocells que jo no sabia identificar, però que acabaren convertint-se en sa banda sonora dels meus matins.

I després hi havia aquell “Buen Camino”. Dues paraules simples repetides centenars de vegades al dia. Però hi havia moments en què les necessitava més que s'aigua. Quan algú me les deia després d’una pujada dura o enmig del cansament, sentia que el pes de sa motxilla disminuïa una mica.

També record ses olors. Sa del rèflex i sa vaselina al final de cada etapa. Aquell ritual silenciós d’arribar a s’alberg, hostal, hotel o pensió, dutxar-me i començar a untar genolls, turmells i muscles adolorits mentre el cos intentava entendre què li estava fent. S’olor dels medicaments es mesclava amb sa humitat de sa roba estesa i amb aquella olor tan humana dels espais compartits entre caminants cansats.

Però sobretot record s’olor de Galícia. S’herba banyada. Sa terra humida. Els boscos després de sa pluja fina del matí. Sempre m’he preguntat quina olor té el color verd, i crec que la vaig trobar allà. Encara que també hi hagués s’altra cara: ses vaques, els fems, els camps. Una olor intensa, real, impossible d’idealitzar. Però el Camino també era això. Brut, humit, viu.

I els forns, bars o llocs per descansar i recuperar forçes que anava troban pel Camino. Déu meu, els suc de taronja, el cafè, el pa acabat de fer, ses pastes i ses coques. Caminar durant hores i trobar de sobte aquella olor de pa acabat de fer o d’empanada calenta era gairebé una emoció física. Entrava quasi sempre. El cos necessitava menjar, però jo també necessitava aquells petits moments de felicitat absurda.

El tacte del Camino encara el duc damunt sa pell. Sa humitat fina dels matins de Galícia, aquella boira que se’t posa a sa cara abans fins i tot que la vegis. Després de dies de calor, aquell fred suau es convertia en una carícia.

I ses pedres dins ses sabates. Sempre hi eren. Petites, insignificants, però capaces de convertir un quilòmetre en una tortura. Encara ara no sé com hi entraven tantes vegades.

També record ses mans. Ses encaixades improvisades. Ses abraçades amb gent que probablement no tornaré a veure mai més. Hi havia alguna cosa molt sincera en aquell contacte. Com si al Camino ses barreres normals desapareguessin més de pressa.

I, evidentment, record els peus. Ses butllofes. Sa pell rebentada. El dolor constant. Mai havia estat tan conscient de cada part del meu cos. Cada passa era una conversa directa entre el cos i jo. A vegades una discussió.

Galícia també em va quedar gravada al gust. El formatge, do Cebreiro, s’Arzúa-Ulloa. El polp a feira. Ses empanades. Després de caminar vint quilòmetres, qualsevol mos semblava extraordinari. El cansament convertia cada àpat en una recompensa.

I sa tarta de Santiago. Menjar-ne en arribar a la plaça de s’Obradoiro va tenir alguna cosa de ritual íntim. Com si el Camino necessitàs acabar també dins sa boca.

Però si hi ha una imatge que encara duc dins meu és el verd. Un verd exagerat, intens, profund. Els boscos semblaven més vius. Sa boira més blanca. El cel més blau quan s’obria entre els niguls. Ses esglésies petites. Els hórreos. Els cruceiros. Ses aldees perdudes enmig de sa muntanya. I ses vaques observant els caminants amb aquella tranquil·litat absoluta que només tenen elles.

I el Camino. Sempre canviant i sempre igual. De terra, de pedra, d’asfalt. Entre arbres o devora carreteres. Hi havia moments en què em semblava amable. D’altres, duríssim. Però sempre continuava davant meu, marcat amb ses seues fletxes grogues, com si em repetís en silenci: continua, només una passa més.

I ara, dies després d’haver arribat a Santiago, encara no sé exactament què hi vaig anar a buscar. Però sí que sé una cosa: hi ha una part de jo que encara continua caminant, continua buscant.

Continuaré amb més entrades .....

Anar de pícnic.

Eivissa, 1 de maig de 2026.

ANAR DE PÍCNIC.

En es meu darrer viatge a casa del meu fill, a Leamington, he tornat a confirmar una veritat universal: quan a Anglaterra arriba s’estiu, encara que només sigui un cap de setmana, tot un poble perd es cap. És una cosa difícil d’explicar, però molt fàcil de veure.

Només basta que es termòmetre arribi a vint graus i surti un raig de sol tímid entre dos niguls perquè ses alarmes nacionals s’activin. Ses dones treuen dels fons dels armaris vestits de màniga curta i sabates obertes, com si fossin a Eivissa en ple agost. Els homes, fidels a sa tradició i enemics declarats dels miralls, compareixen tots de calçons curts, sandàlies i calcetins, una combinació que allà consideren fresca i elegant, i que aquí només entendríem després de dues botelles de vi.

És admirable veure com tot un país es posa d’acord sense parlar-se: mateix uniforme, mateixa cara de felicitat i mateixa necessitat urgent d’estar defora. Perquè allà, quan surt es sol, ningú es queda dins casa. Seria gairebé una falta de respecte meteorològica. Si qualcú quedàs dins el menjador amb ses cortines baixades, segurament li enviarien els serveis socials.

També hi ha una altra institució anglesa que tampoc falla mai: s’aeroport de Birmingham. Tant li fa si és hivern, primavera o s’estiu gloriós de tres dies: sempre està d’obres. Fa més de deu anys que hi pas i continua exactament igual. Tanques, passadissos estrets, desviaments absurds, cartells contradictoris i màquines aturades decorant es paisatge. Jo ja començ a pensar que no reformen res: simplement mouen ses tanques de lloc cada sis mesos perquè sembli que fan feina. A aquest ritme, primer veurem cotxes voladors que sa terminal acabada.

Després arrib a Leamington i, això sí, tot canvia. Parcs impecables, jardins preciosos, arbres perfectes, flors per tot i una gespa tan ben cuidada que fa pena trepitjar-la. Ells tracten sa gespa amb més estima que molta gent tracta sa família. Cada jardí és una obra d’art vegetal, una estora verda on no falta ni un mil·límetre i on una fulla torta deu provocar reunions de veïnats.

Ara bé, no tothom té jardí. I aquí és on Anglaterra mostra sa seua vertadera grandesa. Què fa sa gent que viu en una casa sense jardí? Enfonsar-se? Resignar-se? Quedar dins es sofà mirant sa pluja? Ni parlar-ne. Agafen una estora, una bossa amb menjar, plats de plàstic, copes de cartó, quatre entrepans, unes bosses de patates fregides i parteixen cap a qualsevol parc públic a conquistar un tros de gespa com si fos territori d’ultramar.

I allà els teniu. Famílies senceres instal·lades com expedicions colonials. Una estora estirada, una nevereta portàtil, boixos corrent, qualcú jugant amb una pilota i es güelo mig adormit prenent es sol com si fos a Cala Comte. Si tanques ets ulls, quasi sembla estar de  vacances… fins que els obres i veus que davant tens un llac artificial amb ànneres enfadades i darrere una parada d’autobús amb un al·lot menjant qualsevol porqueria.

És emocionant veure sa capacitat d’adaptació humana. Noltros, si no tenim la mar davant, pareix que no sabem on seure. Ells, en canvi, converteixen qualsevol rectangle de gespa en un ressort internacional. Un parc municipal passa a ser “zona chill-out”, una rotonda gran ja quasi és campament d’estiu, i si hi ha dos arbres fent ombra, allò ja surt a Booking.

I després hi ha es qui no poden viatjar. Aquí entra una altra vegada s’enginy britànic. Si no pots venir a ses nostres illes, no passa res: fabriques sa teua pròpia escapada sense sortir des barri. Te poses ulleres de sol, obres una cervesa tèbia, treus es tàper amb ensalada de pasta i t’asseus damunt una estora mirant un estany amb dos cignes enfadats. I ja està: vacances inaugurades. Només falta qualcú venent mojitos dolents i ja seria Sant Antoni.

Sa meua neta grossa, integrada completament dins sa cultura local, ja ha abraçat aquest costum amb entusiasme. Per ella, fer pícnic és un esdeveniment social de primera categoria. Preparar sa cistella, triar s’estora, decidir es menjar i cercar es millor tros des jardí és quasi més important que es propi dinar. I jo la mir i pens: quina diferència cultural tan grossa … noltros amb una coca, quatre olives i davant la mar; ells amb sandvitxos triangulats i al jardí de ca seua, mirant sa tanca des veïnat.

Però s’ha de reconèixer una cosa: saben disfrutar del poc que tenen. Un poc de sol, una mica de calor i una gespa ben cuidada els basta per ser feliços. No necessiten hamaca, ni xiringuito, ni aigua transparent. Amb vint graus i sense pluja ja viuen una eufòria col·lectiva que aquí només veim quan abaixa es preu de sa gasolina.

I mentre naltros discutim si sa platja està massa plena, ells celebren haver trobat un trosset de parc lliure entre dues famílies, tres cans i una bicicleta abandonada. Potser, mirat fredament, encara en saben més que noltros: fan festa amb qualsevol cosa.

Ara bé, que no s’enganin tampoc. Tot això està molt bé … però quan proven ses nostres illes, es pícnic damunt gespa a un parc municipal ja no torna a ser el mateix.

Ara els vells ja no servim ni per molestar.

Eivissa, 1 de maig de 2026.

ARA ELS VELLS JA NO SERVIM NI PER MOLESTAR.

 

 

 

Dies passats vaig tornar a sentir aquella alegria que només em desperta caminar en bona companyia. Amb els amics i amigues de s’AUMEivissa férem una sortida per sa vénda de Cas Ramons, de Sant Miquel fins a Santa Gertrudis. En principi havia de ser una caminada senzilla: veure el pi ver de Can Besoró, travessar camps treballats, seguir el curs discret del riu de Santa Eulària i deixar-nos enlluernar per sa llum neta d’aquest temps de s’any. Però els dies, com els camins, de vegades amaguen sorpreses inesperades.

Partírem de Sant Miquel amb passa decidida cap al pi ver de Can Besoró. Sempre impressiona trobar-se davant allò que ha resistit tant de temps. És el pi ver més gros d’Eivissa, i per abraçar-ne la soca haguérem d’ajuntar ses mans de tres persones. Em va fer pensar silenciosament en la vida: havia aguantat anys, temporals, sets i hiverns sense fer remor. Però també hi vaig veure fragilitat. Una branca grossa havia caigut amb ses darreres ventades i sa copa mostrava un cansament evident. S’està fent vell, vaig pensar. I els anys no perdonen ningú. Tampoc a naltros.

Després continuàrem entre camins que passaven suaument, entre camps llaurats i feixes sembrades. Patateres, ametllers, garrovers, alvocats. Tot respirava ordre i feina. Sa terra, quan és cuidada, té una bellesa que sempre em commou. El temps ens acompanyava i aquella claror feia brillar els verds tendres, els marrons de sa terra remoguda, els grocs que començaven a encendre’s. Caminava i pensava que hi ha paisatges que no entren pels ulls, sinó que arriben directament al cor.

A poc a poc ens acostàvem al curs del riu de Santa Eulària, un dels grans motius d’aquella jornada. Per entendre’l millor, ens aturàrem primer a sa Font de Cas Ramons i després a sa Font de Cotella. A Cas Ramons, sa font mostrava un nivell normal, serè, sense excés. S’aigua hi era, però no corria cap al riu.

Però a Cotella tot canvià.

Abans d’arribar-hi ja haguérem de creuar el curs del riu, on grans basses d’aigua ens anunciaven una altra història. I allà ens esperava en Toni Llucià, veí del lloc, home d’aquells que semblen sortits d’un temps en què la gent coneixia cada pedra del seu entorn.

El dia abans jo havia anat a repassar sa ruta i a demanar permís per entrar als propietaris. A prop de sa font vaig veure un home damunt una bicicleta que m’observava amb curiositat. El vaig saludar i, en sentir-me parlar com ell, se li afluixaren ses defenses. Parlàrem de qui era jo, d’on venia, de cases i de noms coneguts. A Eivissa i Formentera, de vegades una conversa és com estirar un fil antic: sempre acaba lligant amb qualcú. I així, quasi sense adonar-nos, em digué:

- Si voleu, demà us esperaré i vos contaré un poc sa història d’aquest lloc.

I quan ja m’acomiadava, encara afegí:

- Però si teniu temps, canviarem es camí previst. Vos duré a un lloc on no heu estat mai i veureu una cosa que tardareu anys a tornar a veure.

Vaig marxar intrigat i content. Sempre he estimat aquesta gent generosa que, sense esperar res, t’obre una porta, et regala un relat o et mostra un tros de món que estima.

S’endemà complí sa paraula. A sa Font de Cotella ens parlà del passat àrab, del lloc, del funcionament de sa font, de sa sínia, des safareig, de ses canalitzacions que feien possible regar els camps. Mentre l’escoltava, pensava que hi ha persones que són arxius vius, memòria, caminant d’una terra que massa sovint oblida.

Acabada sa visita, ell en bicicleta i naltros a peu, reprenguérem camí cap a Santa Gertrudis. En un punt qualsevol, sense cap senyal, s’aturà. Per a qualsevol altre, aquell punt del camí hauria passat desapercebut. Ens feu entrar per un carreró estret entre bosc espès. El paisatge canvià de sobte: tot era ombra, humitat, verd, fondíssim.

I allà, entre grans pedres, el vaig veure. S’aigua corria. El riu de Santa Eulària baixava viu davant els nostres ulls.

Hi hagué un instant de silenci meravellat, com si tots haguéssim necessitat confirmar que era cert. Sí, a Eivissa tenim un riu. I aquell dia portava aigua. Ens hi acostàrem amb una alegria gairebé infantil. Beveren aigua fresca, ens rentàrem ses mans, ens mullàrem sa cara. Vaig sentir que tocava una cosa rara i valuosa. No era només aigua: era continuïtat, memòria, esperança.

En Toni havia convertit una caminada normal en una jornada impossible d’oblidar.

Quan vaig arribar a casa, encara duia aquella emoció al pit. Ho vaig contar a tots amb veu alta, com qui torna d’un petit miracle:

- He estat al riu de Santa Eulària. I vos ho puc assegurar: porta aigua!

Ens acomiadàrem d’en Toni amb una tristesa serena. Abans de partir em digué una frase que encara em ressona:

- Ara els vells ja no servim ni per molestar.

No ho deia per ell, sinó per un món que sembla escoltar cada vegada menys. Parlava del respecte a sa terra, a ses tradicions, al patrimoni, i sobretot a s’aigua.

- Si no en feim un ús racional, com voleu que sembrem? Com voleu que criem animals? Si no produïm aliments, de què viurem?

No vaig saber què respondre. Hi ha veritats que només es poden escoltar.

Ens emplaçàrem per una altra sortida, per anar fins al lloc exacte on neix el riu, per sa banda de Sant Mateu. Ell somrigué amb una esperança prudent.

- Ojalà sigui. Però si no plou bé, i si no aprenem a gastar s’aigua com toca, no hi podrem anar mai.

Vaig tornar cap a casa pensant que aquell dia no només havia caminat. Havia rebut una lliçó. De paisatge, de memòria i de futur. I també una certesa: encara hi ha persones que sostenen una terra només estimant-la.