Viatge a Uzbekistán: Jiva i final del viatge.

Eivissa, 31 de març de 206

VIATGE A UZBEKISTÁN: JIVA I FINAL DEL VIATGE.

Arribar a Jiva va ser una d’aquelles experiències que sé que no oblidaré mai. Després d’un llarg trajecte en autocar travessant el desert, de sobte, com sorgida del no-res, em vaig trobar davant unes muralles imponents, fetes de fang i palla.

La següent imatge, des de sa terrassa del nostro hotel, ja dins ses muralles, em va deixar literalment sense paraules. Vaig quedar bocabadat, gairebé paralitzat, davant d’una bellesa que no semblava real. Aquell instant, amb la ciutat estesa davant meu, va ser un d’aquells moments en què tot s’aturà.

Jiva és, probablement, una de ses ciutats més ben conservades de l’Uzbekistan. Petita, recollida dins del desert, manté intacta la seua muralla i un conjunt extraordinari d’edificis històrics. Durant segles va ser una parada clau de la Ruta de la Seda, i avui continua sent-ho per a qualsevol viatger.

Després de deixar enrere Bujará, hi vaig arribar amb grans expectatives… i totes es van veure superades. Per a mi, ha estat la ciutat més polida del país.

El trajecte, d’uns 450 quilòmetres travessant el desert de Kyzylkum, va ser llarg, però necessari per entendre el seu aïllament. Ens allotjàrem dins d’Itchan-Kala, el recinte emmurallat, i això ens va permetre viure la ciutat amb una intensitat especial, descobrint-la tant de dia com de nit.

El camí en autocar pel desert no va ser idíl·lic. Tot era sec, sense vegetació, amb brutícia a ses voreres de la carretera… Em costava imaginar aquelles caravanes carregades de productes exòtics travessant aquell paisatge inhòspit. I, tanmateix, un cop dins la ciutat emmurallada, aquella imatge prenia sentit. En un moment donat, fins i tot em vaig apartar del grup. Necessitava imaginar-ho: el desert, sa fortalesa, els mercaders… dies i dies de travessa per arribar fins aquí.

 

Faré referència a alguns llocs concrets, tot i que el més polit de tot és, sens dubte, tota la ciutat en conjunt.

 

Muralla de Jiva.

Sa muralla és l’ànima protectora de la ciutat. Construïda al segle XVIII amb fang i palla, des de dins gairebé passa desapercebuda. Però quan en surts i la contemples en tota la seua magnitud, entens la seua força. Ses torres, els merlets, la seua presència robusta… tot transmet una sensació de seguretat i història acumulada.

Kalta Minor.

Aquest minaret inacabat és, sens dubte, un dels grans símbols de Jiva. El que el fa especial no és només la seua forma, sinó el color: aquells tons turquesa brillen amb una intensitat hipnòtica. Havia de ser molt més alt, però la mort del khan que el va ordenar en va interrompre la construcció. Saber que és un somni inacabat li dona un aire gairebé misteriós. 

 

Kunya Ark.

El primer gran palau dels kans és un lloc carregat d’història. Aquí es concentrava el poder: estables, presó, sales oficials… però el que més em va impactar va ser l'harem, la sala del tron i la mesquita, amb una decoració de rajoles d’una delicadesa extraordinària. És un espai que et transporta directament a un altre temps.

Sa gent del país em va semblar extraordinàriament amable i propera. Sempre disposats a somriure, a ajudar, a compartir un moment… i cap problema per fer-nos fotos amb ells.

 

Muhammad Rahim Khan Madrasa.

Situada davant del Kunya Ark, és una altra de ses moltes madrasses de la ciutat. I aquí vaig començar a notar una sensació curiosa: n’hi havia tantes, tan seguides, que començava a costar diferenciar-les.

De fet, en un moment del matí, després de diverses visites, vaig sentir una autèntica saturació. Massa bellesa acumulada. Madrasses, mesquites, palaus… tot era impressionant, però el meu cap ja no podia processar-ho. Necessitava aturar-me.

 

Una pausa necessària.

Va ser llavors quan, amb un petit grup de companys, vam decidir fer una pausa. Ens vam asseure a la terrassa d’un restaurant de la plaça. Vaig prendre un te amb llimona deliciós i, per fi, vaig poder respirar i assimilar tot el que havia vist.

Des d’allí, ses vistes eren espectaculars. Aquell moment de calma, observant la ciutat, conversant sense presses, va ser gairebé tan important com ses visites. Va ser el punt en què vaig passar de “veure” Jiva a començar realment a “sentir-la”.

El sol post a Jiva.

Però si hi ha alguna cosa que em va marcar especialment, van ser els passejos al sol post amb na Linita. Quan el sol començava a baixar i sa llum es tornava daurada, la ciutat canviava completament.

Caminàvem sols pels carrers d’Itchan-Kala, gairebé sense ningú. Sa calma contrastava amb el moviment del dia. Ses ombres s’allargaven sobre ses parets de fang i palla, els minarets s’il·luminaven suaument… i tot adquiria una bellesa encara més profunda.

Aquells moments, senzills i silenciosos, van ser els més especials del viatge. No hi havia presses ni itineraris. Només naltros dos, caminant lentament, deixant-nos portar per una ciutat que semblava feta per ser contemplada així.

Jiva no és només un conjunt de monuments. És una experiència emocional. És una ciutat que, en un mateix dia, et pot saturar de tanta bellesa… i, al mateix temps, regalar-te instants de calma absoluta que no oblidaràs mai.

I jo, sincerament, hi vaig quedar meravellat.

El viatge s’acabava. L’endemà, ben de matinada, vam sortir cap a s’aeroport d’Urgench. Vol a Istanbul, i després cap a Madrid. Tot perfecte, tot puntual, sense cap incidència.

Aquella nit a Madrid gairebé no vaig dormir. El meu cap bullia intentant retenir tantes imatges, tantes experiències, tanta gent, tantes converses…

Havia fet un viatge… o ho havia somiat? Encara avui, no m’ho crec.

Viatge a Uzbekistán: Bujará.

Eivissa, 30 de març de 2026

VIATGE A UZBEKISTÁN: BUJARÁ.

Hi ha llocs on arrib carregat d’expectatives, i d’altres que em sorprenen sense avisar. Bujará va ser això: una descoberta lenta, sense presses. També va ser la ciutat que em va ensenyar a abaixar el ritme.

A la Ruta de la Seda, tothom parla de Samarcanda. I sí, és espectacular. Però, si he de ser honest, jo també em qued amb Bujará. Té una bellesa més discreta, més natural. No impressiona d’entrada, però es va quedar amb jo.

Hi vaig arribar després d’un trajecte llarg: uns 270 quilòmetres i cinc hores d’autocar per carreteres en mal estat. Quan en vaig baixar, no hi va haver cap gran impacte visual. Però sí una quietud estranya, com si hagués retrocedit en el temps.

Entrar al centre històric va ser com travessar una frontera invisible: el soroll quedava fora, sa calma començava dins. Vaig entendre de seguida que Bujará no s’havia de visitar, sinó caminar. Sense rumb. Sense pressa. Deixant-me portar.

 

Chor Minor.

Chor Minor no és gran ni espectacular. És una petita madrassa de solament quatre minarets. Potser per això mateix té tant d’encant. Amagada entre carrerons, envoltada de vida quotidiana, apareix gairebé sense avisar.

Però el que més em va marcar no va ser el monument, sinó el camí per arribar-hi. Allà és on vaig veure la ciutat real: dones anant al mercat, boixos corrent, homes anant cap a la feina. No hi havia cap escenari preparat. Era vida, simplement.

Lyabi-Khauz.

Si hi ha un lloc per entendre el ritme de Bujará, és Lyabi-Khauz. Una plaça que respira al voltant d’un estany, plena d’ombres i de terrasses.

Allà tot passa lentament. La gent seu, parla, observa. Jo vaig fer el mateix.

En un racó, la figura d’un savi sufí muntat en un burro (amb aquell punt d’ironia) semblava mirar-ho tot. Diuen que posar-hi els boixos a sobre porta alegria. No sé si és veritat, però la seua mirada semblava dir-me una altra cosa: a la vida no cal córrer, ja ho entendràs.

Ses madrasses.

A Bujará, ses madrasses no són només edificis. Són l’ànima de la ciutat.

Vaig passejar per la d’Abdul Aziz Khan, plena de detalls delicats, i vaig veure la d’Ulug Beg, més austera, tancada per restauració però igualment carregada d’història. Cada una tenia el seu caràcter.

És cert que moltes s’han convertit en botigues d’artesania. A vegades pensava que això els feia perdre autenticitat. Però també és veritat que així continuen vives: hi ha mans treballant, converses, intercanvis. No són espais morts.

I, de fet, Bujará és probablement el millor lloc del país per comprar artesania local: varietat, qualitat i preus més assequibles del que esperava.

 

 

El conjunt de Kalon.

Hi ha llocs i moments que defineixen un viatge. Per a mi, un d’ells va ser la posta de sol al conjunt de Kalon.

El minaret, la mesquita, la madrassa Mir-i-Arab… tot en equilibri. Però el que ho transforma era la llum. A mesura que el sol baixava, els colors es tornaven més càlids, més profunds.

Hi vaig quedar allà només mirant i disfrutant de la llum i el silenci.  I, durant una bona estona, no podia dir res.

 

L’Ark.

L’Ark és la part més antiga de Bujará, una fortalesa que durant segles va ser el centre del poder.

Avui en queden restes, però caminar-hi és imaginar. Ses sales, els passadissos, els espais oberts… tot parla d’un passat que ja no hi és.

Hi vaig anar al sol post. Veure la ciutat com, a poc a poc, s’omplia de llums va ser un espectacle inesperat. No espectacular en el sentit clàssic, però sí profund. D’aquells que et queden.

Bolo Hauz. 

Hi ha llocs dels quals no esperes res i t’acaben sorprenent. La mesquita de Bolo Hauz va ser un d’aquests.

L’interior és senzill. Però el seu porxo és extraordinari: columnes de madera tallades i pintades amb una delicadesa difícil d’explicar.

Em vaig quedar mirant-les en silenci. De vegades, la bellesa no necessita grandesa, només atenció.

Vam entrar durant l’hora de pregària i, la veritat, no vam ser gaire ben rebuts. I tenien raó. Estàvem parlant massa. De vegades, viatjar també és aprendre quan cal callar.

Els mausoleus.

El mausoleu d’Ismail Samani em va semblar diferent de tot el que havia vist fins llavors. Fet de maó, sense rajoles brillants, amb una geometria precisa i antiga. Té una força silenciosa.

El de Chashma Ayub, amb la seva forma peculiar, sembla gairebé fora de lloc. Però Bujará és això: una suma de diferències que acaben encaixant.

Diu la llegenda que Job va colpejar el terra amb el seu bastó i en va fer brollar un pou. L’aigua encara avui es considera curativa. No sé si ho és, però el lloc té alguna cosa especial.

Ses compres.

Vam tenir unes hores lliures. Molts companys les van dedicar a comprar. I de quina manera. Jo, en canvi, vaig preferir passetjar, interectuant amb la gent, seure a una terrassa i prendre alguna cosa amb calma. Però una cosa s’ha d’aprendre: aquí s’ha de saber regatejar. Si no, preparau sa cartera.

Mantells, mocadors, xals, ganivets, tisores… de tot. Era gairebé una competició per veure qui havia aconseguit el millor preu.

La ciutat de nit.

He de fer una menció especial als passejos nocturns. A la nit, Bujará canvia. Després d’un dia entre madrasses, minarets i places, sembla que la ciutat s’apagui. Però no ho fa. Es transforma.

Sortia a caminar sense cap objectiu. L’aire era més fresc, els carrers més buits, i el silenci tenia una presència gairebé física. Era com si la ciutat, finalment, respirés.

Els monuments, que de dia impressionen, a la nit es tornen íntims. La llum és suau, càlida, insinuant més que mostrant. Les rajoles blaves perden intensitat, però guanyen profunditat. El minaret Kalon, que de dia domina, a la nit semblava més lleuger, gairebé delicat.

A Lyabi-Khauz, l’aigua reflectia els llums com un mirall trencat. Menys gent, menys soroll. Algunes converses en veu baixa, alguna rialla llunyana. Em vaig asseure i vaig mirar. Els carrerons es tornaven misteriosos. Portes tancades, llums filtrant-se, passos que ressonaven més del compte. Hi havia una sensació difícil d’explicar: com si caminés per una ciutat real i, alhora, per un record.

Va ser en un d’aquests passejos quan vaig entendre Bujará. No pels monuments ni per la història, sinó per aquesta manera seua de canviar sense deixar de ser sa mateixa.

Quant a altes hores de la nit, després de sopar, vaig tornar a s’hotel, amb els carrers gairebé deserts, vaig tenir la sensació d’haver vist una Bujará que no tothom arriba a conèixer.

Potser més silenciosa. Possiblement més íntima. Tal vegada, fins i tot, més autèntica.

Seguiré amb més entrades al blog. Ens espera s'etapa final del viatge: Khiva.