Potser encara hi som a temps.

Eivissa, 7 d'Agost 2026

POTSER ENCARA HI SOM A TEMPS.

Fa temps que hi ha una sensació que no me la trec del cap. Cada vegada que surt el tema de s'habitatge, del turisme o de com està canviant Eivissa, acabam fent exactament el mateix: discutir entre naltros. Que si la culpa és dels eivissencs que varen vendre sa casa o sa finca dels güelos. Que si dels que fan lloguer turístic. Que si dels que han vengut de fora. Que si dels turistes. Que si dels que voten un partit o un altre.

Sempre acabam igual. I, mentrestant, gairebé mai ens feim una pregunta que, per a jo, és molt més important: qui ha decidit de veritat cap on havia d'anar aquesta illa?

Perquè una cosa la tenc clara. Una família no amplia un aeroport. Una família no decideix quantes places turístiques hi ha d'haver. Una família no aprova plans urbanístics. Una família no decideix que cada estiu hagin de venir més visitants que s'anterior. Tampoc converteix una casa en un actiu financer perquè hi inverteixin grans fons internacionals.

Tot això ho han anat decidint altres. Durant dècades. Uns governs i després uns altres. Amb unes sigles o amb unes altres. Però, al final, tots semblaven compartir sa mateixa idea: créixer sempre era bo, més turistes sempre era millor i els problemes ja els resoldríem quan arribassin.

Idó, els problemes ja han arribat.

Ara un mestre no sap on viurà quan li donin plaça a Eivissa. Una infermera ha de compartir pis amb quatre persones més. Molts de joves que han nascut aquí saben que, si volen construir el seu futur, probablement l'hauran de construir fora. I cada temporada els mateixos empresaris que necessiten treballadors es troben que aquests no tenen on dormir.

És una situació tan normalitzada que gairebé ja no sorprèn ningú. Però després escolt segons quines converses o llegesc alguns articles d'opinió i tenc sa impressió que ens volen convèncer que el problema és el veí.

Jo no sé què hauria fet si m'haguessin posat damunt sa taula una oferta que solucionàs la vida als meus fills i als meus nets. No sé si hauria venut o no. Tampoc sé què faria si tengués un pis i em pagassin molt més per llogar-lo a turistes que a una família tot l'any. És molt fàcil donar lliçons quan ses decisions difícils sempre les prenen els altres.

Per això em costa tant jutjar la gent. Cada casa és un món i cadascú sap quines necessitats té. Ara bé, una cosa és entendre per què una persona pren una decisió i una altra molt diferent és fer-nos creure que el futur d'Eivissa depèn exclusivament de milers de decisions particulars.

De veritat pensam que hem arribat fins aquí perquè unes quantes famílies varen vendre una finca? De veres creim que una illa canvia tant només perquè alguns propietaris fan lloguer turístic?

Si fos tan senzill, fa anys que ja ho hauríem solucionat.

El que ha canviat Eivissa és un model que durant dècades ha posat tota s'illa al servei d'un creixement que semblava no haver d'acabar mai. Cada any més hotels. Més apartaments. Més vols. Més cotxes. Més gent. Sempre més. I qui s'atrevia a dir que potser hi havia un límit era vist, gairebé, com un enemic del progrés.

Ara descobrim que s'illa sí que en tenia, de límits. Curiós.

També és curiós que quan parlam dels beneficis gairebé sempre surtin els mateixos exemples: aquell que va vendre una casa, aquell que té dos apartaments o aquell que fa lloguer vacacional. Però gairebé mai es parla dels grans inversors que compren edificis sencers, dels fons que mouen milions o de ses operacions que converteixen una casa en una simple línia dins un balanç.

D'això se'n parla ben poc. No dic que sigui il·legal. Ni tan sols que sigui estrany. Qui té capital sempre buscarà invertir-lo. Això ha passat tota la vida.

El que em deman és una altra cosa: qui havia de posar límits perquè Eivissa no acabàs convertint-se només en un negoci? Qui havia de pensar també en els que simplement volien continuar vivint aquí?

Hi ha una frase que sent molt sovint: "Els eivissencs en tenim sa culpa." I jo sempre pens el mateix. Clar que alguns en tenen una part. Seria absurd negar-ho. Però no tots tenim sa mateixa capacitat de decidir què passa en aquesta illa. No pesa igual la decisió d'una família que sa d'un govern. No canvia igual Eivissa una venda particular que una llei. No és el mateix adaptar-se a unes regles que escriure-les.

I aquí crec que fa massa temps que ens equivocam. Ens han fet discutir sobre ses peces mentre gairebé mai discutim sobre qui mou el tauler.

Mentrestant, Eivissa continua canviant.

Ho veim quan anam a un poble i costa reconèixer-lo. Quan desapareixen negocis de tota la vida perquè ja no poden pagar el lloguer. Quan els fills han de marxar a la Península o a l'estranger perquè aquí no poden començar un projecte de vida. Quan cada vegada hi ha més gent que fa feina aquí però no arriba a sentir-se part de s'illa. I també quan molts dels que hi hem nascut començam a sentir que s'Eivissa que coneixíem se'ns escapa de ses mans.

No escric això perquè tengui totes ses respostes. No les tenc. Ni tampoc perquè vulgui assenyalar ningú. Només crec que, mentre continuam buscant culpables entre naltros, difícilment entendrem què ens ha duit fins aquí.

Potser sa pregunta no és qui va vendre una casa. Ni qui fa lloguer turístic. Ni tan sols qui va votar què. Potser sa pregunta és molt més incòmoda. Qui ha pres les decisions importants durant tots aquests anys? Qui ha decidit que el futur d'Eivissa passava per créixer sense demanar-nos mai fins on podíem arribar? I, sobretot, qui assumirà sa responsabilitat si un dia descobrim que hem perdut molt més que tranquil·litat o paisatge?

Perquè una illa no desapareix d'un dia per s'altre. Va canviant a poc a poc, gairebé sense que ens n'adonem. I el pitjor no és que canviï, perquè totes les societats canvien. El pitjor és arribar a un punt en què els que hi hem nascut acabam discutint entre naltros mentre ses decisions que marquen el nostre futur continuen prenent-se molt lluny de ses converses que feim al bar, a sa platja o davall d'un porxo.

Potser encara hi som a temps de redreçar el rumb.

Però, per començar, hauríem de deixar de mirar-nos tant els uns als altres i començar a mirar cap allà on realment s'han pres les decisions que han fet d'Eivissa s'illa que tenim avui. Només així podrem decidir, entre tots, si també és s'illa que volem deixar als qui vindran darrere naltros.

Quin patiment.

Eivissa, 6 d'Agost de 2026

QUIN PATIMENT.

Aquest matí, mentre nadava a Ses Figueretes, m'he quedat un bon rato surant dins s'aigua, mirant cap a la mar. Sense fer res especial. Sense pensar en res concret. Simplement mirant.

I és curiós perquè, a vegades, quan tens una cosa tan a prop cada dia, acabes mirant més els qui la descobreixen que allò que tens davant els ulls.

Al balcó d'un hotel hi havia una dona que no aturava de fer fotografies. Primer a Platja d'en Bossa, després a sa badia i els illots, més tard a ses barques, després una altra vegada cap a la mar. Girava es mòbil, canviava de posició perquè li sortís millor sa llum, feia gestos d'admiració i tornava a mirar com si no acabàs de creure el que tenia davant.

Segurament era es seu primer dia de vacances.

Encara tenia aquella mirada que tenim tots quan arribam a un lloc nou, aquella sensació que tot és extraordinari i que val la pena guardar-ho dins una fotografia perquè, quan tornis a casa, puguis demostrar als altres que allò realment existia.

Em feia gràcia pensar que, d'aquí a quatre o cinc dies, probablement passaria pel mateix lloc sense aixecar tant el cap. No perquè ja no li agradàs, sinó perquè funcionam així. Al principi tot sorprèn. Després, a poc a poc, es converteix en costum.

Més a prop de sa vorera hi havia una parella amb dos infants petits. Es dos al·lots estaven encantats perseguint uns peixos que nedaven tranquil·lament entre ses cames de sa gent. Cada vegada que els peixos canviaven de direcció, ells reien com si haguessin descobert un tresor.

I vaig pensar que tenia tota sa lògica. Per a ells allò era una aventura. Per a aquells peixos era simplement un altre matí qualsevol.

Potser els peixos són més intel·ligents que naltros. Ells no s'acostumen a res. No miren la mar i pensen: "Això ja ho he vist s'altre dia". Ells simplement hi són.

Va ser en aquell moment quan vaig pensar: Quin patiment.

No pel d'aquella família, ni per aquella dona del balcó. Tot es contrari. Ho vaig pensar per naltros.

Perquè tenim una manera molt estranya de viure. Som capaços de passar anys somiant amb llocs que estan a milers de quilòmetres, mentre cada matí passam per davant d'una cosa que molta gent només veurà una vegada a la vida.

Com cada matí, sense haver-nos de telefonar ni enviar cap missatge, es mateix grapat d'incondicionals acabam coincidint a ses Figueretes. Ja fa temps que no fa falta quedar. Cadascú arriba quan pot, entra a s'aigua i, després de quatre braçades, acabam trobant-nos tots en aquell punt de sempre.

És sa nostra particular sala de plens. No hi ha taula, no hi ha cadires i no tenim ni acta de sa reunió. Només tenim s'aigua fins al coll, un capell, una tovallola que hem deixat damunt una pedra i un parell de gavines que ens miren des mur com si intentassin entendre de què discutim.

I mirau que arreglam coses. En un moment solucionam els problemes del món, arreglam sa política, decidim què falla a sa sanitat, opinam sobre sa temporada turística i, evidentment, acabam parlant de què menjarem per dinar.

Perquè una cosa és important: ses grans decisions s'han de prendre amb es cap fred, dins s'aigua.

S'altre matí, com passa sovent, sa conversa va acabar anant cap als viatges. Entre naltros hi ha gent que ha voltat bastant món. Una que acabava de tornar de Cancún, una altre que preparava un viatge a la Xina, alguna que havia fet un creuer per veure mig planeta i algú altre que defensava que no hi ha res com ses platges de Tailàndia.

I tots escoltam. Perquè viatjar és una meravella. T'obri sa mirada, t'ensenya que hi ha moltes maneres de viure i et fa entendre que, al final, no som tan diferents els uns dels altres.

Però també té una cosa curiosa. Com més món veus, més valores allò que tens a casa.

Va ser llavors quan una amiga des grup va mirar al seu voltant, va obrir es braços amb aquell punt de teatre que li posa quan vol fer riure i va dir:

- Quin patiment...

Tots vam riure. Però jo vaig tornar a mirar. Davant meu hi havia la mar tranquil·la d'un matí qualsevol. Aquesta mar que alguns dies tenim tan a prop que ni la miram. Aquesta mar que canvia de color segons sa llum, segons es vent i segons es núvols. Aquesta mar on pots veure es peixos passar mentre nades i on encara pots trobar aquell moment de pau abans que comenci sa ramor del dia.

I vaig entendre exactament què volia dir. Perquè sí, és un patiment poder sortir de ca teua, caminar cinc minuts i estar dins una aigua així abans d'anar a fer ses feines del dia.

És un patiment tenir una platja on venen persones de tot el món a passar ses seues vacances i tu poder-hi anar un dilluns qualsevol.

És un patiment veure es teus peus mentre nades sense haver de pujar a cap barca amb nom exòtic perquè algú t'ensenyi una mar transparent.

Quan viatges t'adones que hi ha llocs que han fet una indústria sencera al voltant d'això. Hotels que venen "vistes al paradís", excursions per veure peixos, piscines que intenten imitar sa sensació de nedar dins sa mar. I naltros, mentrestant, ens queixam perquè avui hi ha una mica d'alga o perquè hi ha més gent que ahir.

Que també és molt nostro. Perquè una cosa és estimar Eivissa i una altra és deixar de queixar-nos. Això darrer ja seria massa demanar.

I no vull dir que viure aquí sigui sempre fàcil. No ho és. Tots sabem els problemes que tenim. Es preu de ses cases, sa pressió de s'estiu, es trànsit, es canvis que ha patit aquesta illa. Hi ha coses que preocupen i que s'han de dir.

Però una cosa no lleva s'altra. Podem veure tot allò que no funciona i, al mateix temps, sentir-nos immensament afortunats.

Perquè potser es problema és aquest: ens hem acostumat. Ens hem acostumat a sa llum. Ens hem acostumat a la mar Ens hem acostumat a tenir davant des ulls allò que altres persones guarden com una fotografia especial dins es mòbil.

I jo crec que, de tant en tant, necessitam mirar Eivissa amb es ulls d'un turista que acaba d'arribar. No perquè haguem de convertir-nos en turistes dins casa nostra, sinó perquè recordem que allò que veim cada dia no és tan normal com pensam.

Aquella dona des balcó tornarà a casa d'aquí uns dies amb centenars de fotografies. Aquells infants explicaran que varen veure peixos nedant entre ses cames. Potser durant molt de temps recordaran aquell matí a ses Figueretes.

I naltros, si tot va bé, demà tornarem a coincidir a sa mateixa hora. Entrarem dins sa mateixa mar. Farem quatre braçades. Arreglarem es món. I després cadascú se n'anirà a fer sa seua feina com si no hagués passat res extraordinari.

Però sí que haurà passat.

Perquè hi ha coses que són extraordinàries encara que les visquem cada dia. I potser aquest és es nostro gran defecte: que ens hem acostumat a viure dins un lloc que molts altres només poden somiar visitar.

Així que demà, quan torni a entrar a s'aigua i algú torni a dir que avui la mar està més freda, que hi ha massa gent o que s'altre dia estava millor... Segurament riuré.

I pensaré una altra vegada: Quin patiment.

I ara què faig?

Eivissa, 5 d'Agost de 2026

I ARA QUÈ FAIG?

Avui m'he aixecat ben de matí, com quasi cada dia. Arribats a una certa edat, es despertador passa a tenir una funció més decorativa que altra cosa, perquè és es mateix cos qui decideix que ja n'hi ha prou de dormir. M'he arreglat i abans de vestir-me, he anat cap a sa bàscula, que des de fa un temps és una visita obligada. No és perquè m'agradi gaire, sinó perquè sa meua metgessa em va deixar ben clar que, si volia continuar fent una vida tranquil·la, convenia vigilar una mica es pes. No em va prohibir menjar res, però sí que em va recomanar una paraula que, segons ella, és màgica: moderació.

I sa moderació està molt bé mentre no tengueu nets.

He pujat damunt sa bàscula amb aquella esperança que sempre tens de veure un número que et faci començar es dia amb bon humor. Però es número que ha sortit no m'ha agradat mica. He tornat a baixar, he esperat uns segons i hi he pujat una altra vegada, convençut que potser havia posat malament es peu o que l'aparell havia decidit fer-me una broma. Res de res. Tercera vegada i mateix resultat.

He quedat mirant aquell número com si fos una equivocació. No podia ser. Si jo tampoc no menj tant. De fet, si algú em veu dinar o sopar, segurament pensarà que fins i tot menj massa poc. No som de grans banquets ni de repetir tres vegades. A més, procur caminar cada dia, vaig al gimnàs unes quantes vegades per setmana i mir de no passar-me amb segons quines coses. Per això no entenia d'on havien sortit aquells quilos que, sense demanar permís, s'havien instal·lat dins es meu cos.

Vaig passar un bon rato donant-hi voltes fins que, de mica en mica, vaig començar a reconstruir els fets com si fos un inspector investigant un delicte. I, com passa quasi sempre, es culpable era davant es meus nassos i jo no l'havia volgut veure.

Tot va començar fa unes setmanes, quan ses netes varen venir a passar uns dies a ca nostra.

Per jo és una alegria tenir-les aquí. Sa casa torna a tenir vida, sempre hi ha remor, rialles, banyadors estesos, tovalloles per tot arreu i juguerois que apareixen als llocs més impensats. Ja sé que al final des dia acab rebentat, però també sé que quan se'n van sa casa queda massa silenciosa. Per tant, encantat que venguin.

A més, venen d'Anglaterra i això, vulgueu o no, obliga quasi per decret a passar moltes hores a sa platja. Van arribar amb aquell color de pell que només pot donar es cel gris i sa pluja fina. Jo no dic que allà no faci sol, perquè segur que en fa algun dia, però quan les veus baixar de s'avió pareixen blanques com dues aspirines. En canvi, al cap d'una setmana corrent per sa vorera de mar ja comencen a tenir aquella careta que fa pensar que han estat de vacances de veritat.

Fins aquí, tot perfecte.

Es problema va començar quan vaig adonar-me que es infants tenen una manera molt particular de menjar. Demanen molt, perquè tot els fa ganes, però quan han menjat mig plat ja han descobert una altra cosa molt més interessant que acabar allò que tenen davant.

I aquí entren en joc ses persones de sa meua generació. Perquè a naltros ens varen criar d'una altra manera. A ca nostra, tirar menjar era una cosa que senzillament no existia. No és que estigués mal vist; és que ningú ni tan sols s'ho plantejava. Mon pare sempre deia que un tros de pa no es podia menysprear perquè hi havia hagut temps que costava molt de guanyar-lo. Ma mare era capaç de donar tres vides diferents a un mateix aliment. Si sobrava carn, l'endemà apareixia dins unes croquetes. Si quedava pa, hi havia sopes o torrades. Si sobrava arròs, ja trobaria sa manera de convertir-lo en un altre dinar. Res acabava dins els fems mentre encara es pogués aprofitar.

Aquella manera d'entendre es menjar se't queda gravada per sempre. Encara avui, quan veig un tros de pa damunt sa taula, abans de tirar-lo pens dues vegades. I si queda una mica de qualsevol cosa dins un plat, automàticament em sap greu.

És una deformació professional de tots els que tenim una certa edat. Per això, sense adonar-me'n, vaig començar a convertir-me en es contenidor oficial de ses sobres de ses netes.

Es matí, per exemple, totes dues volen cereals. Un dia són els Loops, un altre són els Krispies i un altre qualsevol invent que fan ara perquè esmorzar sembli una festa. Jo continu amb els meus cereals de sempre, sa fruita i un got de llet. Però quan acabam d'esmorzar sempre queda alguna sobra. Una fresa que ningú vol perquè és massa grossa, mig iogurt perquè ja estan plenes, quatre cereals que han quedat dins es bol i que ja no val la pena guardar.

I jo, que tota la vida he sentit dir que es menjar no es tira, què voleu que faci? Idò me'ls menj. No perquè tengui gana. Ni perquè m'hagin entrat unes ganes irresistibles de menjar cereals de colors. Simplement perquè em sap greu tirar-los.

Després anam a sa platja. I aquí sa cosa encara empitjora. Nedar obri sa gana, això és ben sabut, així que sempre acabam obrint un paquet de galletes d'Inca o qualsevol cosa per picar. Elles en mengen dues o tres i, de cop, ja han vist un peix, una cupina o una altra boixa jugant a sa vorera, i desapareixen corrent deixant el menjar damunt sa tovallola.

Jo me qued mirant aquell paquet obert i pens que, si el tornam a tancar, demà ja no serà igual. I si alguna de ses galletes ha quedat una mica rompuda, encara pitjor, perquè ja ningú la voldrà. I així, gairebé sense pensar-hi, una galleta va darrere s'altra.

No és cap disbarat. No és una bossa sencera. Són quatre galletes. Però quatre avui i quatre demà comencen a tenir una certa importància, sobretot quan sa bàscula és tan bona comptant com jo som dolent fent números quan es tema és es menjar.

Quan tornam de sa platja arriba es dinar, i allà es ritual es repeteix amb una precisió que faria enveja a un rellotger suís. Elles mengen molt bé mentre tenen gana, però arriba un moment que ja no poden més. Sempre queda una croqueta mig mossegada, un trosset d'hamburguesa, dues patates frites, un fish finger o una mica de pasta.

I jo, que ja he acabat es meu plat, començ a mirar aquelles pobres restes amb una llàstima que no és normal. Perquè, ben pensat, què han fet aquelles dues patates per acabar dins els fems?

I així, gairebé sense adonar-me'n, vaig començar una feina que ningú no m'havia encomanat però que assumia amb una disciplina digna d'elogi: anar recollint totes aquelles petites restes que quedaven escampades al llarg del dia. No era per gola, ni perquè passàs fam. Era, simplement, perquè em sabia greu veure com acabaven dins els fems coses que encara eren perfectament bones.

Al cap i a la fi, una croqueta tota sola no fa mal a ningú. Un fish finger tampoc. Un trosset de truita, una cullerada de macarrons o mig iogurt no poden ser tan greus. Es problema és que, quan arriba la nit i un fa recompte de tot allò que ha anat "salvant" durant es dia, descobreix que ha fet un dinar suplementari sense haver-se assegut mai a taula.

I és aquí on vaig començar a entendre que sa bàscula no anava equivocada.

Es curiós com funciona es cap. Quan un dina, sap perfectament què ha menjat. Si ha fet un plat de llenties o una ensalada amb peix, ho recorda. En canvi, allò que vas menjant dret, passant per sa cuina, recollint un plat o endreçant sa taula, pareix que no compti. Però compta. I tant si compta. Sa bàscula, que no entén de bones intencions ni de principis morals, ho apunta tot sense deixar-se res.

A mitja tarda encara hi ha un altre examen. Els gelats. Això mereixeria un capítol a part. Perquè no sé què passa amb es cucurutxos moderns, però sempre són massa grossos per a qualsevol infant. Quan arriba sa darrera tercera part, ja no en volen més. Que si estic plena, que si se m'ha desfet, que si ara tenc ganes d'anar a jugar... I allà apareix, una vegada més, es güelo.

No perquè em faci especial il·lusió acabar un gelat darrere s'altre, sinó perquè aquell cucurutxo, pobret, tampoc no té cap culpa de res. Algú l'ha d'acabar. I si no el menj jo, qui el menjarà? Supòs que aquesta és sa pregunta que ens acabam fent tots els güelos.

Per sopar, més del mateix. Elles ja arriben cansades de tot es dia i mengen menys. Sempre queda alguna cosa damunt es plat. Un trosset de peix, una croqueta, unes patates o un dit de puré. I mentre elles ja badallen i pensen en anar a dormir, jo faig una darrera ronda de revisió per sa taula. No m'agrada deixar res. És superior a jo. I així han anat passant els dies.

Fins que aquest matí sa bàscula m'ha passat factura. 

Ara bé, el vertader problema encara no ha arribat. Perquè ses netes tornen cap a Anglaterra i sa casa queda en silenci. Això sempre fa una mica de pena, perquè un s'acostuma de seguida a sentir-les córrer, discutir, riure i demanar qualsevol cosa cada cinc minuts. Però, quan ja havia assumit aquella tranquil·litat, vaig decidir obrir s'armari de sa cuina.

Mare de Déu. Allò pareix una sucursal d'un supermercat especialitzat en alimentació infantil. Capses de Loops, cereals de tots es colors, pots de Nutella, galletes, xocolata per untar, palitos, bosses de patatilles, iogurts amb boletes, gelats, croquetes congelades, fish fingers, varitas de peix i una quantitat de productes que, si algú hagués obert aquell armari sense conèixer-mos, hauria pensat que a ca nostra hi viuen dotze infants.

I jo allà, tot sol, mirant aquell panorama. Què havia de fer? Tirar-ho? Ni pensar-hi. Després de més de seixanta anys sentint que es menjar no es tira, ara no començaré. Ma mare, si m'ho veiés fer, encara seria capaç de baixar del cel per estirar-me ses orelles.

Vaig començar a fer comptes. A veure... aquests cereals encara duren uns mesos. Es iogurts caduquen aviat. Sa Nutella aguanta. Els gelats ocupen massa lloc dins es congelador. Ses croquetes també s'haurien d'anar acabant... I, sense adonar-me'n, ja estava planificant una dieta basada exclusivament en alimentació infantil. No sé si això ho recomanen es nutricionistes, però sospit que no.

Per acabar-ho d'adobar, d'aquí a pocs dies anam naltros cap a Anglaterra a passar una temporada amb elles. Quan hi vaig pensar em va agafar una suor freda.

Perquè aquí, encara que sigui, menjam bastant mediterrani. Però allà... Allà hi ha ses cerveses locals que sempre entren massa bé. Hi ha formatges que només de mirar-los ja t'engreixen un parell de quilos. Hi ha fish & chips, hamburgueses que necessiten dues mans per aguantar-les, salsitxes, beans amb salsa, pastissos, galetes de mantega, puddings, xocolata, porridge i una infinitat de temptacions que fan molt difícil recordar-te de sa paraula "moderació" que tant agrada a sa meua metgessa.

I, per si això no bastàs, hi tornarà a haver ses netes. És a dir, hi tornarà a haver mig iogurt, quatre cereals, un tros de galeta, mitja hamburguesa, unes quantes patates i un fish finger abandonat esperant que algú el rescati. I aquest algú tornaré a ser jo.

Cada vegada estic més convençut que això no és casualitat. De fet, començ a pensar que tots els infants des món neixen amb un instint que ningú s'explica. Ells no acaben mai es plat. Sempre deixen una mica de tot. No massa, perquè llavors els renyarien, però sí aquella quantitat exacta que fa impossible guardar-la i que també sap greu tirar. I allà entram en joc naltros. Els güelos.

Una espècie que va ser educada en uns altres temps, quan aprofitar es menjar no era una opció sinó una obligació. Ens varen ensenyar a respectar cada tros de pa, cada patata i cada cullerada de menjar perquè sabien què era passar-ne falta. Aquella lliçó era magnífica i no la canviaria per res del món. El problema és que avui vivim envoltats d'abundància, i aquesta educació, que en altres temps era una virtut, ara ens converteix en devoradors oficials de totes ses sobres familiars.

Per això dic que sa ciència encara té molta feina per fer. Se gasten una fortuna estudiant malalties estranyes, descobrint planetes nous i investigant coses complicadíssimes, però ningú no ha dedicat cinc minuts a analitzar què passa amb els güelos quan arriben els nets.

Jo tenc sa teoria ben clara. Els infants creixen. Els pares es desesperen. I els güelos engreixen. No hi ha més misteri.

I ara ja només em queda esperar que, quan torni a veure sa metgessa després de s'estiu, no em demani què he fet durant ses vacances. Perquè si li dic sa veritat, és molt possible que no em cregui. Pensarà que m'he passat dos mesos menjant gelats, hamburgueses, croquetes i Nutella sense aturar. I no. Jo només he intentat ser fidel a allò que em varen ensenyar de petit. No tirar mai es menjar.

El problema és que ningú no em va advertir que, molts anys després, arribarien ses netes per demostrar-me que una fresa, una galeta, una croqueta i mig fish finger no engreixen gaire......però repetits cada dia durant tot un estiu poden fer molt més mal que un plat sencer de frit de matances.

 I encara hi ha qui diu que fer de güelo només dona satisfaccions. Ja ho crec que sí. Però, pel que fa a sa cintura, comença a ser una professió de risc.

Quan la salut es ven en ampolletes.

Eivissa, 1 d'Agost de 2026.

QUAN LA SALUT ES VEN EN AMPOLLETES.

Ara que ja fa un temps que estic jubilat, hi ha un costum que no he perdut. Quan entr en un supermercat, en lloc de limitar-me a fer sa compra, acab observant ses estanteries amb els mateixos ulls amb què les he mirades durant més de quaranta anys. És una deformació professional que ja no em llevaré mai. No puc evitar fixar-me en els productes nous, en els envasos, en els reclams publicitaris i, sobretot, en aquells aliments que es presenten com si haguessin de canviar la salut de la humanitat.

Llavors sempre em faig sa mateixa pregunta: d'aquí a cinc anys, aquest producte encara existirà? S'experiència m'ha ensenyat que, molt probablement, no.

Durant els anys que vaig tenir sa responsabilitat de dirigir una cadena de supermercats eivissencs vaig veure desfilar davant meu una autèntica processó de productes miraculosos. Tots arribaven envoltats d'una gran campanya de publicitat, de paraules que sonaven molt científiques i de promeses que feien pensar que, fins aquell moment, havíem estat menjant gairebé d'esquena a la salut. Sa fórmula sempre era sa mateixa: es descobria un ingredient, una llavor, un bacteri o una vitamina, se li atribuïen virtuts gairebé extraordinàries i, en qüestió de mesos, es convertia en imprescindible.

Després passava el temps, apareixia una nova moda i aquell miracle desapareixia de ses estanteries amb sa mateixa velocitat amb què hi havia arribat. No perquè s'hagués demostrat que era perjudicial, sinó perquè el negoci ja necessitava un altre protagonista.

Un dels casos que record amb més claredat és el de ses baies de goji. Els qui no han viscut aquella febre potser avui pensaran que exager. Idò no. Hi va haver una temporada en què ens era pràcticament impossible aconseguir-ne prou per satisfer sa demanda. Ses estanteries dedicades als productes ecològics i dietètics quedaven buides al cap de poques hores d'haver-les omplit i els clients demanaven quan en tornaríem a rebre com si es tractàs de pa o de llet.

El màrqueting havia fet la seua feina. Ses baies venien de l'Himàlaia, i això ja els conferia una mena d'aura misteriosa, gairebé espiritual. Ens parlaven dels seus antioxidants, de la seua capacitat per retardar l'envelliment, de ses defenses, del cor, de la vitalitat... Només faltava dir que ressuscitaven els morts. La gent les comprava sense discutir el preu perquè havia assumit que allò era una inversió en salut.

Avui encara se'n poden trobar, però ningú ja en parla. No s'han tornat dolentes. Simplement han deixat de ser notícia.

Poc després arribaren ses llavors de xia. Tornàrem a sentir sa mateixa música amb una lletra diferent. La fibra, els omega-3, la sacietat, l'energia... Durant una temporada semblava que qualsevol esmorzar que no dugués llavors de xia era nutricionalment incomplet. I, mentrestant, els nostres güelos o pares, que havien crescut menjant pa moreno, llegums, ametlles, figues seques i fruita de temporada, devien haver arribat a vells per pura casualitat.

També record sa febre dels productes light. De cop el greix es va convertir en l'enemic públic número u i tot havia de ser desnatat, baix en greix o amb un gran "0 %" escrit a s'envàs. Molts consumidors compraven aquells productes convençuts que menjaven més sa, sense adonar-se que sovint el greix s'havia substituït per sucres o altres ingredients perquè el producte continuàs tenint gust.

Més tard varen arribar ses begudes d'àloe vera, els aliments enriquits amb omega-3, els esterols vegetals, els antioxidants, els "superaliments", els productes detox, els aliments enriquits amb proteïnes... Sa llista és tan llarga que em costa recordar-la sencera. Sempre hi ha hagut una paraula màgica capaç de disparar ses vendes.

I ara vivim s'època dels probiòtics i del famós Lactobacillus casei.

Que ningú m'entengui malament. No tenc res en contra dels probiòtics. Sa investigació científica ha demostrat que determinades soques poden ser útils en casos concrets, especialment després d'alguns tractaments antibiòtics o en determinades alteracions digestives. Això és ciència i seria absurd negar-ho.

El que em costa acceptar és la facilitat amb què una evidència limitada es converteix, gràcies al màrqueting, en una necessitat universal.

La publicitat és molt intel·ligent. Gairebé mai no menteix; simplement suggereix. No diu que sense aquella ampolleta estaràs malalt. Insinua que estaràs millor. Parla de defenses, de benestar, d'equilibri, de microbiota... Conceptes que sonen molt bé i que, repetits mil vegades, acaben convertint-se en veritats absolutes.

I així arribam a una situació curiosa: hi ha persones que cada matí beuen religiosament una ampolleta de L. casei convençudes que fan una gran inversió en salut, però després passen dies sencers sense menjar fruita, llegums o verdures. No deixa de ser una contradicció ben pròpia del nostre temps. Buscam la salut dins un envàs mentre deixam de banda els aliments que, des de fa segles, han alimentat generacions senceres.

Hi ha una cosa que sempre m'ha fet pensar. Els aliments que acumulen més evidència científica a favor seu són, curiosament, els que menys publicitat necessiten. Mai he vist una campanya milionària animant-nos a menjar més llenties. Cap futbolista famós anuncia cigrons. Cap actriu assegura que una tomata d'Eivissa li reforça ses defenses. Ses ametlles, s'oli d'oliva, el peix, sa fruita o ses verdures continuen fent la seua feina en silenci, sense eslògans ni anuncis a s'hora de màxima audiència.

Potser perquè els aliments de tota la vida tenen un defecte imperdonable: no són patentables, no es poden diferenciar gaire dels de la competència i, sobretot, deixen poc espai per construir un relat comercial.

Després de tota una vida dedicat a aquest ofici he arribat a una conclusió molt senzilla. La ciència avança a poc a poc, revisant constantment les seues pròpies conclusions. El màrqueting, en canvi, no pot esperar. Necessita novetats, titulars i miracles nous cada poc temps. Quan una moda s'esgota, en fabrica una altra. El negoci no és vendre un aliment; el negoci és vendre la sensació que, aquesta vegada sí, hem trobat la clau definitiva de la salut.

Potser m'equivoc. Simplement, jo som un jubilat que mira massa ses estanteries dels supermercats. Però després de veure passar tantes modes alimentàries, em costa creure que la solució als nostres problemes nutricionals es trobi dins una ampolleta de cent mil·lilitres.

Continu pensant que sa millor inversió que podem fer és molt menys espectacular: comprar producte de temporada, menjar més llegums, més fruita, més verdura, més peix, més fruits secs i cuinar una mica més a casa. És una recepta poc moderna, no surt gaire per televisió i difícilment farà ric cap departament de màrqueting.

Però té un avantatge enorme. No passa mai de moda.

És un privilegi.

Eivissa, 31 de Juliol de 2026.

ÉS UN PRIVILEGI.

S'altre matí, quan tornava de nedar de Ses Figueretes, em vaig girar un moment abans de pujar ses escales del passeig cap a casa. Ho faig moltes vegades, no sé ben bé per què. Mir la mar, respir fondo i segueix caminant. Però avui m'he quedat uns segons més del compte mirant tota aquella gent que començava a arribar a sa platja i em va venir un pensament que fa dies que em ronda pel cap.

Potser em queix massa. I abans que penseu que m'he tornat loco, deixau-me acabar.

Perquè jo també em queix. I tant. Em queix quan vaig a comprar i cada vegada pag més per endur-me menys coses. Em queix perquè trobar una casa a un preu que una persona normal pugui pagar sembla una broma de mal gust. Em queix perquè tenim un hospital que necessita més recursos i més professionals, perquè ses escoles estan col·lapsades, perquè cada estiu tornam a parlar de s'aigua, dels cotxes i dels mateixos problemes de sempre.

Tot això és ben real. Però també és ben real una altra cosa. Si aquesta illa fos tan desastrosa com de vegades la pintam, algú m'ha d'explicar per què cada any continua arribant tanta gent.

No parl només de turistes. Parl de tota sa gent que ve a provar sort. Gent que deixa ca seua, sa família i sa vida que tenia perquè qualcú li ha dit que a Eivissa hi ha feina, o perquè sempre ha tengut ganes de viure prop de la mar.

Al llarg dels anys n'he conegut de tota classe. N'hi ha que venen a fer temporada i quan arriba octubre fan ses maletes ben contents. Han fet els seus sous, han viscut una experiència diferent i tornen cap a casa. No s'han acabat d'adaptar. Troben a faltar es seu poble, sa família o, senzillament, no els agrada viure en una illa. I no passa res. No tothom ha de quedar-se.

Però també n'hi ha que arriben pensant que només seran quatre mesos i, quan te n'adones, ja fa quinze o vint anys que viuen aquí.

Record a n'Antonio, un home d'Andalusia amb qui parl molts de matins, ja fa temps. Li vaig demanar si algun dia pensava tornar al seu poble i em va contestar, sense pensar-s'ho gaire, que no. "Allí hi tenc sa família", em va dir, "però aquesta mar no la tenc. Aquesta platja no la tenc. Aquí hi visc bé."

Aquella resposta em va fer pensar. Perquè moltes vegades som els qui hem nascut aquí els primers que deixam de valorar aquestes coses. Ens acostumam tant a veure la mar cada dia que arriba un moment que ni la miram. Hi és. I prou.

També pens moltes vegades en un home senegalès que fa més de vint-i-cinc anys que viu a Eivissa. Està casat amb una eivissenca, ha criat aquí sa seua família i, quan xerram, de tant en tant li surt un "me cag amb l'ou" amb una naturalitat que em fa partir de riure. Ningú li ho ha ensenyat a una escola. Ho ha après vivint entre naltros, fent poble, compartint converses, escoltant sa gent.

I això sempre m'ha agradat. Perquè no ha deixat de ser senegalès. Ni falta que fa. Simplement també estima aquesta illa.

Després hi ha s'altra cara. Aquells que fa mitja vida que viuen aquí i encara no són capaços de dir un "bon dia". I això sí que em costa d'entendre. No parl d'escriure en eivissenc ni de mantenir una conversa. Parl de dues paraules. De saludar. De tenir una mica de curiositat pel lloc on vius. Perquè si després de vint o trenta anys encara dius que no entens una paraula d'eivissenc, potser es problema no és que sigui difícil. Potser és que mai has tengut ganes d'intentar-ho. I, així i tot, tampoc se'n van. Curiós, no? Tan malament no s'hi deu viure.

Jo crec que, de vegades, anam tan obsessionats amb tot allò que no funciona que acabam oblidant allò que sí que tenim.

Jo visc a Vila. En quatre minuts som a Ses Figueretes. Durant molts d'anys això em va semblar d'allò més normal. Baixava a pegar un bany com qui baixa a comprar es pa. Ni hi pensava.

Ara sí. Sobretot quan veig sa gent arribar carregada de maletes, il·lusionada perquè passarà una setmana aquí. Alguns han estat estalviant tot s'any per poder venir. Uns altres tornaran a casa explicant que han descobert un lloc meravellós. I jo, que hi visc tot s'any, moltes vegades pass davant la mar sense ni girar es cap.

Aquest matí hi he estat gairebé dues hores. Quan hi vaig de matí encara s'hi està bé. Ens trobam els nedadors de sempre, alguns caminen pel passeig, altres prenent es primer cafè i poc més. Després ja arriben ses escoles d'estiu, ses classes d'aquagym, ses famílies i tot allò que forma part de s'estiu. Però a primera hora encara hi ha aquella calma que tant m'agrada.

Quan he sortit de s'aigua i he començat a tornar cap a casa, m'he girat una vegada més. He vist la mar. He vist sa platja. He vist tota aquella gent que començava es seu dia de vacances. I he pensat que alguns havien fet milers de quilòmetres per arribar fins allà. Jo només havia caminat quatre minuts.

No, Eivissa no és perfecta. Ni mica. Té problemes molt grossos i no podem mirar cap a una altra banda. Necessitam habitatge, necessitam millors serveis públics i necessitam que sa gent que hi viu tot s'any també pugui tenir un projecte de vida digne.

Però una cosa no lleva s'altra.

I mentre reprenia es camí cap a casa, amb sa pell encara salada, em vaig adonar que hi ha coses que, de tan acostumats com hi estam, deixam de valorar.

Després ens estranya que tanta gent vulgui venir. Idò jo crec que no és tan estrany. Per alguna cosa serà.

Perquè, malgrat tot, i sense deixar de reclamar tot allò que encara ens falta, viure a Eivissa continua sent un privilegi.

Quan sa directora general té cinc anys.

Eivissa, 30 de Juliol de 206

QUAN SA DIRECTORA GENERAL TÉ CINC ANYS.

Quan tens nets petits arriba un moment que deixes de tenir agenda. S'agenda ja la fan uns altres i, en es meu cas, una boixa de cinc anys que encara està aprenent a llegir i a escriure, però que té una capacitat d'organització que ja la voldrien molts directors d'empresa.

Jo ja sabia què tocava ahir. No perquè ho hagués decidit jo, ni molt manco. Això és competència exclusiva de sa directora general de sa casa, que no consulta res amb ningú però té es do d'aconseguir que tots acabam fent exactament allò que ella ha decidit.

Es programa estava ben clar: a primera hora, platja; després, fer gelatina de fresa, i a sa tarda, parc de bolitas. Sense debat, sense votacions i sense aquella reunió que sempre es convoca quan no serveix absolutament per res. Aquí una mana i es altres obeïm. És així i, a aquestes altures, ja no val la pena ni discutir-ho.

Lo que sí que me va sorprendre és que ningú tengués es detall de demanar-me què tal havia passat sa nit. Ni un «güelo, has dormit bé?», ni un «com estàs?», ni tan sols un «vols un got de llet abans de començar sa jornada?». Res de res. Com si tothom hagués dormit d'una tirada.

Perquè sa petita havia decidit que dormir tota sa nit era una costum antiquada i es va despertar unes quantes vegades. Tres? Quatre? Cinc? Ja no ho sé. A partir de sa tercera deixes de comptar i només esperes que sa següent sigui sa definitiva. I cada vegada passava exactament lo mateix: ella pegava quatre crits i sempre hi havia un beneit que s'aixecava, la prenia a coll, caminava uns minuts pel passadís, li cantava qualsevol cosa i esperava que tornàs a agafar es son.

No crec que faci falta dir qui era. Es güelo.

Perquè aquestes coses formen part des contracte invisible que firmes es dia que et fan güelo. Ningú te'l posa damunt sa taula perquè el llegeixis, però hi ha una clàusula molt clara que diu que estaràs sempre disponible, de dia, de nit i quan faci falta, sense plus de nocturnitat, sense complements i sense dret a presentar cap reclamació.

Quan va sortir es sol, sa directora general ja venia amb es programa des dia memoritzat i jo, disciplinat com un bon treballador, vaig contestar que sí. No perquè m'ho semblàs bé, sinó perquè ja he assumit que, en aquesta casa, fa temps que vaig perdre qualsevol capacitat de decisió.

Cap a sa platja.

Aquesta vegada, però, ja hi anàvem escarmentats. Es dia abans pareixíem una expedició disposada a passar-hi una setmana. Dues bosses enormes, tovalloles, juguetes, crema, fruita, galletes, aigua, roba de recanvi, poals, pales, unflables... Només mos va faltar carregar ses hamaques.

I, naturalment, tot aquell arsenal el carregava qui el carregava? Es güelo.

Ahir no. Ahir una bossa petita, quatre coses i endavant. Amb s'experiència he descobert que es famós «per si de cas» pesa molt més que es «cas».

Al migdia tocava fer gelatina de fresa. En teoria una feina senzilla, però amb dues boixes voltant per sa cuina qualsevol recepta pot acabar convertint-se en una prova de supervivència.

Per sort, un familiar va convidar ses dues netes a dinar i, ho he de reconèixer, vaig sentir un alleujament difícil d'explicar. Per unes hores sa casa va quedar en silenci i vaig tenir temps fins i tot de pensar i escriure això.

I va ser precisament pensant quan vaig arribar a una conclusió: jo tot sol ja no don a l'abast. No sé si és s'edat, es cansament acumulat o que aquest càrrec de güelo ja exigeix massa responsabilitats, però he decidit començar a buscar ajuda.

No parl d'una interna. Tampoc fa falta exagerar. Pens més aviat en una col·laboradora eventual. Un parell d'hores cada dia. Lo just per poder recuperar s'alè.

De fet, ja m'han passat es contacte d'una dona de Sant Jordi. Diuen que és molt feinera i ja hem començat a xerrar. Ara estam en aquella fase que tenen totes ses grans negociacions: mirar si mos entenem. Ella m'ha de dir quina disponibilitat té, jo li he d'explicar exactament en què consisteix sa feina, hem de parlar des sou, si farà només es matins o també alguna tarda i, sobretot, si està disposada a treballar baix ses ordres d'una directora general de cinc anys que no negocia res amb ningú.

No sé com acabarà tot això. Però no descart que, abans de signar res, me demani un complement de perillositat.

Sa prova de foc, però, encara havia d'arribar.

Es parc de bolitas només deixa entrar criatures de quatre anys cap amunt, de manera que sa grossa hi podia entrar i sa petita no. Intentau explicar-li això a una boixa de dos anys que encara no xerra gaire, però que té perfectament clar que, si sa germana passa, ella també.

Va ser impossible. Ella mirava sa porta, mirava sa germana, me mirava a jo i començava es recital. Uns plors d'aquells que fan girar es cap a tota sa gent des parc i que sempre acaben amb algú mirant-te com si haguessis estat tu qui l'ha fet plorar.

Al final vaig fer lo de sempre: quedar-me amb sa petita mentre sa grossa disfrutava des parc. I no va passar res, perquè al cap i a la fi aquesta és sa feina des güelos: fer de xofer, de cuiner, de vigilant, de porter, de contacontes, de despertador nocturn i, quan convé, també de mediador de conflictes.

Demà sa directora general ja tendrà preparat un altre programa. Jo tornaré a dir que sí, perquè aquesta és sa trampa: em tenen completament dominat i, lo més fotut de tot, és que ho sé... però tampoc tenc cap pressa per escapar-ne.

Em cago en l'ou.

Eivissa, 28 de Juliol de 2026

EM CAGO EN L'OU. 

Hi ha una etapa de sa vida que no surt als llibres d'història ni tampoc la reconeix cap conveni laboral. És aquella en què deixes de ser pare i et converteixes en güelo. Tothom et diu que és una meravella, que disfrutaràs molt dels nets, que ara només te toca consentir-los i tornar-los quan ploren. 

És una autèntica estafa publicitària.

Ser güelo és tornar a començar, però amb uns quants anys més damunt ses espatlles, una esquena que ja comença a protestar i uns genolls que, cada vegada que t'ajups a recollir una pala o un poal, et recorden que ja no tens trenta anys.

I, malgrat tot, hi tornam cada matí. Perquè quan arriben ses vacances dels nets, sa nostra agenda desapareix. Ja no hi ha horaris, ni descans, ni allò de "avui no faré res". Ara, a casa, tot gira al voltant de dues personetes que decideixen quan es dia comença i quan acaba.

Cada jornada és una petita aventura.

Un dia toca portar-los a sa platja. S'altre, al parc. Si no fa massa calor, una volta i un gelat. Si en fa molta, inventar qualsevol cosa perquè no s'avorreixin. Mentrestant, has de vigilar que beguin aigua, que no mengin arena, que no es barallin per un poal que en tenen tres d'iguals, que no corrin massa, que no caiguin i que no desapareguin en direcció contrària mentre tu estàs traient una tovallola de sa bossa.

Després arriba s'hora de dinar. Convèncer una criatura que ha de menjar verdura és bastant més complicat que negociar un alto el foc entre dos països en guerra. Quan finalment han menjat, toca sa batalla més dura del dia: sa siesta.

No conec cap infant que vulgui fer sies­ta quan li toca. Ells sempre tenen una energia inesgotable. Curiosament, aquesta energia desapareix exactament cinc minuts després que els seus pares els hagin pujat al cotxe per tornar a casa.

Quan després s'aixequen, toca berenar. Tornar a jugar. Tornar a recollir. Tornar a rentar mans, cares i peus. Tornar a canviar una camiseta perquè s'ha embrutat amb gelat, xocolata o qualsevol substància que encara no ha descobert sa ciència.

I quan finalment arriben els pares, després de tota una jornada de feina, els entregam dues criatures ben menjades, ben rentades, ben pentinades, amb sa roba neta i, si Déu vol, de bon humor. Ells donen ses gràcies, mos fan una besada i se'n van a passetjar pensant que els güelos mos passam es dia disfrutant.

I sí, disfrutam. Molt. Però també acabam rebentats.

I és precisament per això que avui, quan hem decidit anar a nadar a ses Figueretes, jo ja havia fet mitja jornada abans de sortir de casa.

Vestir ses dues netes. Banyadors, vestidets, gorres i sandàlies. Posar crema solar, que sempre és una batalla perduda perquè una corre cap a una banda mentre s'altra protesta perquè sa crema és freda. Fer-les esmorzar bé, amb cereals, fruita i iogurt, perquè després no hi hagi plors a mig matí. Pentinar-les, que això és sagrat perquè ja comencen a presumir i no hi ha manera de sortir de casa si una trena no ha quedat exactament com elles volen.

I després, preparar sa bossa. Quan acabes de posar-hi tovalloles, poals, pales, pilotes, motlles per fer peixos i estrelles, es xaleco salvavides, aigua, crema solar, alguna galeta i quatre coses més que mai recordes quines són però que sempre fan falta, t'adones que vas més carregat que un ase.

Així que no vos estranyi mica que, quan arribàrem a s'arena, sa petita quedàs uns metres enrere. Entre es trastos, sa gran que ja volia córrer cap a s'aigua i jo buscant un lloc on plantar es campament base, aquella criatura va quedar tota sola uns segons.

I just en aquell moment, de dins la mar, va sortir un home.

No era un home qualsevol. Era un armari de més de dos metres d'alçada, amb unes espatlles que pareixien un guarda-roba i negre com es carbó.

Sa petita es va quedar clavada. Ell la va mirar amb una delicadesa que contrastava amb sa seua mida.

- Hola. Com estàs?

Silenci.

Quan va veure que anava amb naltros, se'ns va acostar i començàrem a xerrar. 

- Sois de aqui o turistas?

Em va explicar que era de Senegal, però que ja feia molts d'anys que vivia a Eivissa, que estava casat amb una eivissenca i que ja era més d'aquí que de qualsevol altre lloc.

Jo li vaig dir que, si era així, segur que sabia què volia dir "em cago en l'ou".

Va riure de bona gana.

I mentre parlàvem em va demanar si jo pensava que sa meua neta s'havia espantat pel color de sa seua pell. Li vaig dir que no. Que ses meues netes viuen a Anglaterra i conviuen cada dia amb infants i mestres de totes ses races. Per elles això és tan normal com veure una persona rossa o morena.

El que havia espantat a sa petita era molt més senzill. Quan tens dos anys i no arribes ni al llombrigol d'un adult, veure sortir de s'aigua un home de més de dos metres és veure sortir un gegant.

Tant és si és negre o blanc.

De vegades som els adults qui complicam massa ses coses. Ses criatures encara tenen sa sort de veure es món molt més senzill. Elles no calculen colors. Calculen mides. I aquest matí, davant dels ulls de sa meua neta, no havia sortit de la mar un home negre.

Havia sortit un gegant.

Faig bonda... gairebé sempre que puc.

Eivissa, 26 de Juliol de 2026

FAIG BONDA ... GAIREBÉ SEMPRE QUE PUC.

No ho acostum a fer gaire sovint. Des que sa metgessa del cor em va posar ferm, procur portar una vida sana. Bé... procur portar-la sempre.

Res d'abusar dels menjars ni dels beures; descansar ses hores que toquen; caminar cada dia; fer una mica d'exercici i procurar tenir es cap ocupat. M'agrada escriure, posar en negre ses idees que em venen al cap, rellegir el que he escrit, corregir-ho i intentar entendre per què, massa sovint, encara som capaç de fer segons quins disbarats gramaticals. Tot això també és una manera de cuidar es cervell.

També m'agrada llegir. I molt. Ara, durant aquests mesos de tanta calor, disfrut tornant a llegir aquells llibres que tenc a un lloc d'honor a sa biblioteca. Llibres que, en el seu moment, em varen deixar marca. És curiós perquè es llibre és exactament es mateix, però qui ha canviat som jo. Sempre hi trob algun detall que m'havia passat per alt o una frase que ara entenc molt millor que fa vint o trenta anys.

Però ahir vaig saltar-me ses normes. I sense sentir-me culpable.

Hi ha dies que ses coses se't compliquen, es temps se'n va volant i, quan te n'adones, ja és hora de dinar. Ni has cuinat ni en tens ganes. Idò no hi ha més remei que agafar es telèfon i reservar taula.

Vaig triar un restaurant de sa carretera de Vila cap a s'aeroport. D'aquells casolans de tota sa vida. Dels que encara fan cuina de veritat i on el tracte és tan bo com es menjar. Per desgràcia, cada vegada en queden més pocs.

Quan hi vaig arribar ja vaig veure que estava a topé de gent. Bona senyal. Sa sala estava plena i hi havia moviment pertot. Ens varen rebre molt amablement.

- Sa seua taula encara no està disponible. Si volen esperar un ratet, de seguida podran seure. Mentre esperen, els ve de gust un tinto de verano ben fresquet?

No vaig oposar gaire resistència.

Va arribar ben fred i va entrar com si res. Boníssim. Tant, que durant es dinar en vaig repetir dues o tres vegades. Va arribar un punt que vaig deixar de comptar. Per un dia tampoc passava res.

Quan sa cambrera va venir a prendre nota, li vaig demanar:

- Per casualitat avui teniu peus de porc?

- Sí, i tant.

Ja no vaig necessitar mirar res més de sa carta.

- Els vol amb patates?

I aquí se'm varen creuar ses idees.

- No podria ser amb ensaladilla russa? Sa que feis m’agrada molt.

- Cap problema.

Això també diferencia un restaurant de tota sa vida d'un de modernet. En un et posen el que demanes. En s'altre primer t'expliquen per què no pot ser.

Es peus de porc estaven espectaculars. I s'ensaladilla també. De fet, si hagués tingut un poc més de vergonya, m'hauria aturat aquí.

Però, ja posats a rompre ses normes, vaig acabar amb una bona greixonera casolana.

Ummm... Encara ara en record es gust.

Després hauria fet un cafè amb unes gotes de Fernet Branca. És una combinació que m'encanta. Però amb sa calorada que feia aquell dia de juliol vaig pensar que acabaria suant més que un pollastre a dins un forn. Vaig ser prudent. Veis? Encara me'n queda una mica, de seny.

Va ser un dinar rodó. No només pes menjar, sinó perquè encara queden restaurants on et fan sentir com a ca teua. Sense postureig. Sense invents estranys. Sense necessitat de posar-li un nom en anglès a cada plat.

Ara tocarà fer bonda uns quants dies. Tornar a caminar, a menjar més ensalada i a fer cas del que em va dir sa metgessa. És es tracte que tenc fet amb sa consciència. I també amb sa metgessa.

Esper que cap de ses dos llegeixi aquest escrit...

Un Day Pass a Vila.

Eivissa, 24 de juliol de 2026

UN DAY PASS A VILA.

No sé si és perquè em faig vell o perquè cada estiu és més calent que s'anterior, però he arribat a sa conclusió que sa calor ja no és una qüestió de meteorologia. És una forma de viure. O, més ben dit, de sobreviure. Arriba un moment, cap allà del mes de Juliol, que ja no organitz sa jornada en funció de sa feina que tenc o des llocs on he d'anar. La planific en funció d'on trobaré aire condicionat. És així de trist.

A ca meua, si no encenc s'aire, arriba una hora que no hi ha qui hi pari. Però cada vegada que pitj es comandament també veig, com una aparició divina, sa factura de sa llum. I em dic que encara aguantaré un rato més. Baix persianes, tanc finestres, les torn a obrir quan sembla que entra una mica d'aire, pos es ventilador mirant cap aquí, després cap allà, i acab descobrint que aquell pobre aparell només serveix per repartir s'aire calent amb una eficàcia digna d'un funcionari.

Després sempre hi ha aquell conegut que et diu que ell no passa tanta calor. Que dorm amb un llençol i, fins i tot, hi ha nits que se l'ha d'estirar una mica damunt. És clar que sí. També hi ha qui diu que no mira es preu de sa gasolina quan ompli es dipòsit. Cada un explica ses mentides que més li convenen. Perquè, quan rasques una mica, resulta que aquest mateix conegut viu amb s'aire condicionat encès vint-i-quatre hores al dia i té sa casa a una temperatura que serviria perfectament per conservar vacunes.

Jo no. Jo ja he arribat a aquell punt en què entrar a una farmàcia, a un banc o a una botiga de roba sense necessitat de comprar res s'ha convertit en una activitat perfectament respectable. Entr, faig una volteta, mir quatre coses, fingesc un interès absolutament desmesurat per un producte que no compraré mai i, quan ja not que he recuperat una temperatura corporal compatible amb sa vida, me'n vaig tan tranquil. Si algú em demana què faig, li diré que foment es comerç local.

Pensant en tot això, s'altre dia vaig arribar a una conclusió que em va semblar brillant. No sé com ningú no n'ha parlat abans. Amb sa calor que fa, hi ha dues maneres bastant dignes de passar un dia d'estiu a Eivissa. Una és per als qui encara es poden permetre un capritx. S'altra és per a tots es altres, que som bastants més.

Sa primera és senzilla. Te'n vas a un hotel que vengui un Day Pass. Pagues una quantitat que, si la dius en veu alta, fa una mica de mal, però després et passes tot es dia convençut que l'has amortitzada.

Arribes de bon matí, quan encara no fa aquella calor que pareix que vengui directament des forn del barri. T'asseus a esmorzar i, com que ja està pagat, acabes menjant coses que a ca teua només veus per Nadal. Ous remenats, embotits, fruita, pastes, sucs, cafès... Tot boníssim. Sempre hi ha aquell moment en què et dius que avui dinaràs poc perquè ja has menjat prou, però tots sabem que això és una promesa que dura aproximadament una hora.

Després arriba allò que realment has anat a buscar. Sa piscina. Sa hamaca. S'ombra. I aquell aire condicionat que surt quan entres a qualsevol espai interior i que et fa pensar que, al cap i a la fi, encara hi ha esperança per a sa raça humana.

Passes una horeta llegint, encara que acabes mirant més sa gent que es llibre. Fas una capbussada. Tornes a sa hamaca. Demanes una cervesa ben freda, després un vermutet, quatre olives, unes patatilles... Sense presses. Per una vegada no mires es rellotge ni penses en res. Només procur que no me toqui cap criatura fent bombes a sa piscina.

Quan arriba s'hora de dinar entra en funcionament aquell mecanisme que tots portam de sèrie quan ens posen un bufet davant. Tothom diu que menjarà moderadament i tothom acaba amb es plat que sembla un petit monument nacional. Sempre hi ha qui es posa una mica d'amanida damunt, no perquè li vengui de gust, sinó perquè així es segon plat de paella, sa carn, es peix i ses tres postres pareixen una decisió més equilibrada.

Després de dinar arriba sa millor part del dia. Una siesta a una hamaca, sense suar, sense renou i sense que es sofà se t'aferri a s'esquena. Quan et despertes encara tens temps de fer un cafetet, menjar quatre pastes, beure un suc i tornar cap a casa amb sa sensació que has enganat s'estiu durant unes hores.

Ara bé, tot això està molt bé fins que arriba es moment de pagar. Perquè un Day Pass d'aquests se'n pot anar tranquil·lament cap als cent euros per cap. I aquí és on vaig començar a pensar que havia d'existir una alternativa més econòmica. No tan glamurosa, d'acord. Però igualment efectiva.

I, després de molt pensar-hi, crec que l'he trobada: Un Day Pass al Mercadona.

Ei ... Abans que ningú rigui, que faci el favor d'escoltar-me fins al final.

Jo crec que no acabam de valorar prou tot allò que ofereix un supermercat modern. Entram, compram quatre coses i sortim. Error. Es supermercat és molt més que això. És un refugi climàtic.

Jo hi arribaria de bon matí, amb calma. Agafaria un carro, encara que només fos per dissimular, i començaria es dia amb un cafè i un croissant. Sense presses. Mirant sa gent anar i venir. Sempre m'ha fet gràcia observar es qui entren amb una llista molt ben feta i, deu minuts després, ja duen es carro ple de coses que no hi sortien.

Acabat s'esmorzar començaria sa ruta terapèutica pes refrigerats. No perquè necessiti cap iogurt. Ni dos. Ni deu. Però entre mirar quina marca té més proteïna, comparar ingredients, llegir ses etiquetes i tornar-ho tot al seu lloc, hi pots passar mitja hora ben fresca sense que ningú et digui res. Si veig que començ massa a escalfar-me, pass a sa mantega. Després als formatges. Després a ses postres. I quan ja he acabat sa volta, torn a començar, que ningú no m'obliga a anar sempre en el mateix sentit.

Cap a mig matí ja toca es vermut. I aquí també hi ha de tot. Patates, olives, fuet, formatges, cervesa freda... No sé què més necessita una persona per ser feliç durant un matí.

Quan arriba s'hora de dinar, s'oferta és tan grossa que quasi mareja. Pollastres a l'ast, truites, croquetes, amanides, sushi, pasta, hamburgueses... I si vas amb més gent encara podeu comprar una botella de vi i repartir sa factura. No serà un restaurant amb estrelles Michelin, però tampoc no passareu gana.

Després jo faria una cosa que recoman molt especialment. Una volta lenta, molt lenta, per sa secció des congelats. No hi ha pressa. Compar una marca de pèsols amb una altra. Mir si ses gambes estan d'oferta. Contempl es gelats com si hagués d'escriure una tesi doctoral sobre vainilla i xocolata. Tot això mentre vaig recuperant sa temperatura corporal.

I començ a sospitar que no som s'únic que ha descobert aquest sistema. Hi ha jubilats que duen més temps davant es iogurts que jo davant sa declaració de sa renda. Hi ha parelles discutint des de fa vint minuts si compren llet sencera o semidesnatada i jo juraria que, en realitat, tant els és. Només allarguen s'estada. I hi ha algun empleat que ja et mira amb aquella cara de "aquest senyor ha passat avui tres vegades per aquí".

Cap a la tarda encara hi ha temps per un altre cafè, unes pastes o un suc ben fred. I, si abans de tancar encara t'entra una mica de gana, tampoc serà perquè faltin opcions. Al final surts havent passat gairebé tot es dia a una temperatura humana i, damunt, amb sa compra feta.

Ja sé que més d'un pensarà que estic comparant un hotel de moltes estrelles amb un supermercat. I tendrà raó. Però també és veritat que tots dos tenen una cosa que avui comença a ser més valuosa que moltes altres: un bon aire condicionat i una factura de llum a final de mes que no la pagues tú.

Potser fa uns anys es luxe era passar una setmana a un hotel davant la mar. Avui no n'estic tan segur. Avui es luxe, almenys per a mi, és arribar a ca meua, encendre s'aire condicionat sense mirar es comptador de sa llum i no haver de fer números cada vegada que pitj un botó.

Mentrestant, si algú em demana què pens fer aquest cap de setmana, encara no ho tenc decidit. Potser acabaré a una hamaca d'un hotel. O potser em veureu passejant molt interessat davant ses neveres des Mercadona, comparant iogurts que no pens comprar. Al cap i a la fi, tots acabam buscant exactament el mateix.

Una mica de fresca... encara que cadascú la trobi allà on pugui.

No hi ha pomada per a això.

Eivissa, 24 de Juliol de 2026.

NO HI HA POMADA PER AIXÒ.

S'altre matí vaig anar a sa podòloga. Després del camino de Santiago els meus peus van necessitar una "revisió a fons". Res de greu. Un poc de pomada, quatre consells i cap a casa. O això és el que jo em pensava.

Només entrar a sa sala d'espera vaig veure un conegut del barri. Estava assegut xerrant amb un altre home. Bé... això de xerrar és un dir. Ell xerrava. S'altre escoltava. O, més ben dit, feia veure que escoltava, perquè tenia aquella mirada perduda de qui ja ha entès que, faci el que faci, no hi ha manera d'escapar.

No sé quant de temps feia que durava aquell sermó. Jo vaig arribar quan ja anaven per la meitat.

- Jo no som d'aquest segle XXI...

Va ser lo primer que li vaig sentir. I vaig pensar: ja hi som.

Vaig seure un parell de cadires més enllà. Vaig dubtar un moment si canviar-me de lloc, però hauria quedat lleig. A més, reconec que aquell home m'havia despertat sa curiositat. Volia saber què havia fet exactament es segle XXI per merèixer tant d'odi.

Idò resulta que gairebé tot.

Els joves ja no tenen respecte. Et tutegen abans de saber qui ets. Van amb uns patinets que no fan cap remor i et surten per darrere quan menys t'ho esperes. Miren més es mòbil que es carrer i qualsevol dia acabaran entrant dins una font o pegant-se de morros contra una farola.

Després varen venir els tatuatges. Aquell home parlava dels tatuatges com si fossin una epidèmia.

- No els queda ni un tros de pell per pintar...

I jo pensava: home... tan tampoc. Però vaig callar. Quan una persona ha decidit arreglar el món en una sala d'espera, és millor no destorbar-la.

Després va passar a sa roba. Que si pantalons estripats. Que si cabells rapats. Que si sabatilles que pareixen piragües. Que si ara tots van igual.

Aquí vaig haver de mossegar-me sa llengua, perquè vaig recordar una foto meua dels anys vuitanta amb uns pantalons de campana que avui no em posaria ni per baixar sa basura.

Però es meu veí encara no havia acabat.

Ara resulta que pagam es cafè amb es rellotge. Vas a un restaurant i has de llegir sa carta amb es mòbil. Vas a comprar i ets tu qui passa es codi de barres. D'aquí quatre dies -deia- també ens faran munyir ses vaques abans de comprar sa llet.

Aquí sí que em va fer riure. No perquè no tengués una mica de raó. Si no perquè el veia tan convençut que pareixia que parlàs en nom de tota la humanitat.

I encara quedaven els cans.

Segons ell, avui hi ha cans que viuen millor que moltes persones. Van dins cotxets. Dormen damunt el sofà. Mengen millor que el seu amo. Només els falta poder demanar una hipoteca.

Vaig mirar es pobre home que tenia assegut devora. Ja ni assentia. Només esperava que el cridassin abans que es meu veí començàs a criticar ses neveres intel·ligents o els raspalls de dents elèctrics.

Però lo que més gràcia em feia era sentir-lo parlar del segle passat. Si li feies cas, abans tot era una meravella. Tothom saludava. Els joves respectaven els majors. Ses famílies sopaven juntes. Ningú discutia. I els melons feien olor de meló.

Curiosament, no va dir res que abans es fumava pertot, que els boixos anaven sense cinturó dins el cotxe, que una galtada formava part de s'educació o que moltes malalties es curaven amb una camamil·la i un "demà estiràs bé".

Sa memòria és així. Amb el temps fa una tria. Se queda amb lo bo i amaga davall s'alfombra tot allò que no convé recordar.

En això va sortir sa podòloga i va cridar el seu nom.

Vaig respirar. No perquè em tocàs entrar a jo. Sinó perquè, si aquell home seguia cinc minuts més, encara acabaria trobant culpable al segle XXI que se li haguessin encarnat ses ungles.

Quan va desaparèixer darrere sa porta, vaig quedar pensant. I, mirau, vaig haver de reconèixer que en algunes coses també li donava una mica de raó. A mi tampoc m'agraden els patinets que em passen fregant. Ni haver de treure el mòbil per llegir una carta. Ni fer de caixer quan vaig a comprar.

Però també sé una altra cosa. El món no s'aturarà perquè em queixi. Va continuar quan varen arribar els televisions en color. Va continuar quan varen arribar els ordinadors. Va continuar amb internet. I continuarà amb sa intel·ligència artificial, amb els cotxes que conduiran tots sols i amb qualsevol invent que encara no sabem ni que existeix.

Així que, arribats a una certa edat, potser no es tracta d'entendre-ho tot. Ni tan sols que t'agradi. Basta procurar no convertir-te en aquell home que va a sa podòloga amb una ungla encarnada... i acaba diagnosticant que qui està malalt és el segle XXI.

Perquè, per a ses ungles, encara fan pomades. Però per segons quines manies... em sembla que encara no han inventat cap remei.

De què fan olor els melons?

Eivissa, 23 de Juliol de 2026

DE QUÈ FAN OLOR ELS MELONS?

Quan em vaig jubilar, molta gent em demanava què faria amb tant de temps lliure. Uns em recomanaven que viatjàs, altres em deien que ara era el moment de descobrir aquelles coses que sempre m'il·lusionaven i que mai m'atrevia a fer i sempre hi havia algú convençut que acabaria passant més hores al bar que a ca meua. Sa realitat va estar molt més senzilla. Després de deixar sa feina, a ca nostra sempre he estat jo qui s'ha encarregat d'anar a fer sa compra i aquesta és una feina que ningú m'ha pres. Així que, una vegada per setmana, continuu agafant es cotxe i ses bosses de compra i me'n vaig al supermercat. Sa diferència és que ara hi entr sense presses, sense responsabilitats i sense haver de resoldre cap problema. Per primera vegada després de molts d'anys puc dedicar-me únicament a mirar. I mirar és un entreteniment extraordinari.

Durant més de vint anys vaig tenir sa responsabilitat d'un grup de supermercats d'alimentació. Vaig passar mitja vida entrant i sortint de botigues, parlant amb encarregats, discutint amb proveïdors, resolent reclamacions i intentant entendre què esperava realment el consumidor. Una de ses coses que més m'agradava era visitar ses botigues d'incògnit. Mai vaig confiar gaire en ses visites anunciades, perquè aquell dia tot estava impecable i tothom es comportava com si hagués assajat el paper. En canvi, quan ningú m'esperava, apareixia sa realitat. Podia passejar tranquil·lament pels passadissos, escoltar converses, observar actituds i descobrir detalls que mai hauria llegit en cap informe de vendes.

Va ser així com vaig entendre que un supermercat és molt més que un lloc on es va a comprar. És un escenari on cadascú representa el paper que ha après durant tota sa vida. Hi ha persones que entren amb una llista i en deu minuts ja són al cotxe. D'altres converteixen sa compra en una cerimònia gairebé religiosa. Examinen cada peça de fruita, comparen preus fins al darrer cèntim, sospesen una ceba com si n'hagués de dependre el futur de sa família i són capaces de discutir durant cinc minuts si aquella tomata té més bon aspecte que la del costat. El més curiós és que totes estan convençudes que saben perfectament el que fan.

Aquesta setmana passada vaig tornar a comprovar-ho. Era en un supermercat de la carretera de Sant Josep i, mentre esperava que una empleada acabàs de preparar sa parada de fruita, em vaig fixar en un home que devia portar un bon rato davant els melons. No feia res extraordinari. Feia exactament el mateix que he vist fer milers de vegades. N'agafava un, se l'acostava al nas, l'olorava llargament, el girava, l'estrenyia amb ses dues mans, el sospesava i, després d'uns segons de reflexió, el tornava a deixar damunt el palet amb sa mateixa delicadesa amb què un joier manipula una peça antiga. Tot seguit repetia el ritual amb el meló del costat, com si estigués convençut que, tard o d'hora, n'apareixeria un que li revelaria el secret que buscava.

Mentre l'observava no podia evitar demanar-me a què esperava que fessin olor aquells melons. Potser buscava el record dels melons de s'hort del seu pare o del seu güelo, aquells que perfumaven una cuina sencera abans d'encetar-los. El problema és que aquells melons fa molts d'anys que han desaparegut dels supermercats. Sa fruita que avui arriba a ses estanteries ha recorregut centenars o milers de quilòmetres, ha passat dies dins cambres frigorífiques, ha estat transportada, classificada, rentada i preparada perquè aguanti el màxim de temps possible sense perdre s'aspecte. Tot aquest procés és necessari perquè el sistema funcioni, però també ha canviat moltes coses. Entre elles, aquella olor que abans identificava cada fruita sense necessitat de veure-la.

Quan jo era petit bastava entrar dins una cuina per saber si hi havia préssecs o albercocs damunt sa taula. Ses taronges perfumaven mitja casa i els melons anunciaven la seua presència des de s'altra punta del menjador. Avui pots tenir un fruiter ple durant dies i difícilment notaràs res. Malgrat això, continuam olorant els melons amb sa mateixa fe amb què ho feien els nostres pares, com si el temps no hagués passat i sa manera de produir i distribuir els aliments continuàs essent sa mateixa.

Aquest és, probablement, el detall que més m'ha cridat sempre s'atenció dels consumidors. Ens costa molt acceptar que moltes de ses coses que fèiem fa quaranta anys ja no serveixen, però continuam repetint-les perquè ens donen sa tranquil·litat de pensar que dominam la situació.

Ho veig cada setmana amb els plàtans. Hi ha persones que necessiten exactament quatre peces i, en lloc d'agafar un ram de sis peces, en separen dues i les deixen abandonades damunt sa parada. Aquells dos plàtans queden condemnats a esperar que aparegui un altre consumidor amb sa mateixa necessitat. No sé si mai l'arriben a trobar. Sempre que ho veig record una clienta que, convençuda que el supermercat li cobrava el pes de sa pell, obria els plàtans abans d'arribar a caixa, deixava ses pells amagades entre la fruita i presentava els plàtans pelats dins una bossa de plàstic. Defensava el seu comportament amb tota naturalitat, perquè, segons ella, ningú hauria de pagar per una cosa que acabaria als fems. Va costar molt fer-li entendre que el supermercat no venia plàtans pelats.

Històries com aquesta en podria contar desenes. He vist consumidors discutir apassionadament sobre la qualitat d'una fruita quan, en realitat, no sabien distingir un pomelo d'una taronja. He escoltat lliçons magistrals sobre freses pronunciades davant una caixa plena de fresons. He vist persones remenar una parada sencera buscant sa nectarina perfecta i, al cap de cinc minuts, tornar a agafar sa primera que havien deixat. He observat clients pegar cops a ses síndries amb una seguretat admirable, com si dins aquell so s'hi amagàs una veritat que la resta de mortals érem incapaços de sentir i realment no sabien diferenciar una síndria eivissenca o una marroquina.

Després de tants d'anys observant aquestes escenes, ja gairebé res em sorprèn. El que encara em fascina és sa confiança amb què actuam. Ens agrada pensar que som consumidors experts, que ningú ens enganya i que sabem reconèixer sa qualitat només amb una mirada, una ensumada o una pressió feta amb els dits. Probablement, aquesta és sa gran victòria de la distribució moderna: haver-nos convençut que continuam triant com ho feien els nostres pares, quan en realitat fa molts d'anys que és el supermercat qui ha après perfectament com hem de mirar naltros sa fruita.

Quan aquell matí vaig acabar sa compra, el senyor dels melons encara era davant el mateix palet. No sé quin es va endur ni si va encertar. El que sí sé és que va marxar satisfet, convençut que havia descobert el millor meló de tots. I mentre el veia allunyar-se vaig pensar que, en el fons, tots feim exactament el mateix. Compram fruita, però també compram records. Buscam una olor que ja gairebé no existeix i insistim a trobar-la perquè, d'alguna manera, encara ens resistim a acceptar que el món també ha canviat dins un supermercat.