Viatge a Uzbekistán: Samarcanda (Plaça del Registán).

Eivissa, 28 de març de 2026

VIATGE A UZBEKISTÁN: SAMARCANDA (PLAÇA DEL REGISTÁN).

Hi ha llocs que has somiat tantes vegades que, quan finalment hi arribes, dubtes si són reals. Això és el que em va passar amb la plaça del Registan, a Samarcanda. Per a mi, no era només una plaça: era un desig antic, gairebé una obsessió de joventut.

Arribar-hi no va ser fàcil. Des de Tashkent, els 300 quilòmetres de carretera es van fer eterns. Sots, pols, sacsejades constants… cada tram semblava allargar-se més del compte. Després de cinc hores, el cos estava esgotat. Però dins meu hi havia alguna cosa més forta que el cansament: una il·lusió que feia anys que m’acompanyava.

Quan finalment vam arribar a la ciutat, vam anar directes cap a la plaça del Registan. Ja era de nit, i de sobte, sense previ avís, se’m va obrir davant dels ulls.

I en aquell instant, tot el viatge va tenir sentit.

La plaça, il·luminada, semblava suspesa fora del temps. Ses tres madrasses (la imponent Madrassa d’Ulugh Beg, la fascinant Madrassa Sher Dor i la lluminosa Madrassa Tilla-Kari) s’alçaven com testimonis d’un altre món, vestides de blaus profunds i mosaics infinits. De cop, va començar s’espectacle de llum i so: verds, morats i blaus recorrien les façanes al ritme d’una música i unes veus que semblaven sortir de ses pedres mateixes.

Em vaig separar del grup. No vaig poder evitar emocionar-me. No era només bellesa. Era el pes dels anys, dels somnis, de tot el camí recorregut fins a arribar-hi. Durant molt de temps havia repetit en silenci el nom de Samarcanda, com si fos un lloc mític. I ara hi era, baix aquell cel llunyà, i sentía l’afortunat que era per haver arribat allí.

L’endemà hi vaig tornar. Aquesta vegada, amb sa llum del dia. I sa plaça del Registán em va mostrar una altra cara, igualment captivadora. Sa claror revelava els detalls: els patrons geomètrics, les simetries perfectes, els rajols que canviaven de to segons sa llum del sol. Vaig entendre que no era només una plaça, sinó un escenari viu de sa història, el cor antic de la Ruta de la Seda.

Vaig imaginar aquell espai ple de vida: comerciants, savis, viatgers creuant-se, mercats plens de soroll i colors. També hi vaig percebre una ombra més profunda, la del poder i la duresa, baix sa figura de Tamerlà. I així i tot, el que ha arribat fins avui és, sobretot, la bellesa. Com si el temps hagués decidit preservar només l'essencial.

Vaig recórrer ses madrasses sense pressa. A la d’Ulugh Beg hi vaig sentir la presència del coneixement, de ses estrelles que tant fascinaven el seu creador. A Sher Dor em van sorprendre els motius animals, tan inusuals en aquell context. I a Tilla-Kari, imaginava com l’or de s’interior brillava amb una intensitat gairebé irreal, com si encara conservés sa llum d’altres segles.

Però sa plaça del Registán encara em guardava un últim moment especial.

El dia que me n’havia d’anar, hi vaig tornar una vegada més. A la nit. Aquesta vegada, tot sol. El cel era gris i va començar a ploure suaument. Sa plaça, gairebé buida, es va tornar íntima, com un secret compartit. Em vaig quedar allà, immòbil, més de mitja hora, deixant que la pluja em mullés mentre contemplava aquell escenari en silenci.

Hi havia espectacle de llums, sí. Però no hi havia gaire gent, ni soroll. Només la pluja caient sobre sa pedra i l’eco llunyà de sa història. I vaig sentir que aquell moment era, potser, el més autèntic de tots. Com si, per un instant, el lloc fos només meu. O potser com si jo, finalment, en formés part.

Perquè el Registán no és només una de ses places més polides del món. Per a mi, era una emoció. Una memòria. Un somni complert. Un lloc on vaig arribar després d’un llarg viatge… i del qual, en el fons, sent que mai acabaré d’anar-me'n.

Algunes fotos del lloc:

Seguiré amb més entrades al blog. Ens espera més de Samarcanda.

Viatge a Uzbekistán: Tashkent.

Eivissa, 26 de març de 2026.

VIATGE A UZBEKISTÁN: TASHKENT. 

Vaig arribar a Tashkent des de Madrid, fent escala a Istanbul, sense tenir gaire clar què m’hi trobaria. Uzbekistán, per a mi, era sobretot Samarcanda, Bujará, Khiva … Noms que em sonaven a història i a Ruta de la Seda. I Tashkent, en canvi, em semblava desconeguda.

I, en part, vaig trobar-me amb una capital inesperada.

El primer que em va sorprendre va ser l’ordre. Sa ciutat és enorme, però també tranquil·la i neta. Res a veure amb sa idea caòtica que de vegades un es fa de ses capitals de l’Àsia central. Passejant pels seus carrers (amples, gairebé desproporcionats) i perdent-me pels seus barris, hi vaig anar trobant una mica de tot: mesquites, esglésies ortodoxes, parcs cuidats, places immenses, edificis moderns i mercats plens de vida.

Hi havia alguna cosa curiosa en la gent. Em trobava amb dones uzbekes de vestimenta senzilla, però amb somriures enormes i moltes d’altres vestides de colors vius i brilli-brilli. I, de sobte, també apareixien homes d’aspecte clarament rus, alts, d’ulls clars. Aquesta barreja constant em va acompanyar durant tota s’estada: el soviètic i l’islàmic, s’antic i el modern, convivint sense estridències.

Tot i que avui la ciutat té un aire modern, la seua història es remunta al segle II aC. El nostre guia intentava condensar-la en unes hores parlant-nos de Genguis Kan, de Tamerlà, del període soviètic, de la independència el 1991… Massa per assimilar. Al final, més que dades, em vaig quedar amb sensacions.

Una de les més fortes va ser pensar en el terratrèmol de 1966. Gran part de la ciutat va quedar destruïda, i això explica per què Tashken és avui com és: reconstruïda, àmplia, funcional i moderna.

Ens movíem en autobús privat (gairebé imprescindible) perquè ses distàncies allà no són cap broma.

No puc enumerar i detallar tot el que vaig veure. Simplement faré referència als llocs o vivències que em van deixar empremta:

 

-        El metro de Tashkent.

No acostum a recordar metros… però aquest sí. Quanta bellesa baix terra!

Hi vam baixar gairebé per curiositat i va acabar sent una d’aquelles petites sorpreses del viatge. No és Madrid, és veritat, però té alguna cosa especial. Cada estació sembla explicar una història.

La dedicada als cosmonautes, té aquell aire nostàlgic soviètic que et fa pensar en una altra època. I una altra, amb els seus tons verds i turqueses, em va semblar especialment elegant.

-        Catedral Asunción de la Virgen.

Una església que no esperava trobar. Entrar a la Catedral de l’Assumpció va ser com canviar de país sense sortir de la ciutat.

De sobte, era dins d’una Església ortodoxa amb cúpules daurades i parets blaves intenses, com si m’haguessin transportat a la Rússia dels tsars.

El moment més especial no va ser l’edifici en si, sinó una petita escena: un vigilant que gairebé no parlava més que rus ens va fer senyals perquè el seguíssim i ens va fer entrar a sa catedral. En aquell moment s’estava celebrant una missa ortodoxa. Ens vam quedar i seguirem la cerimònia des del fons.

Hi havia indicacions de prohibit fer fotos. Em va deixar fer-ne i, quan li vaig voler donar una propina, la va rebutjar amb un somriure, assenyalant ses espelmes. Va ser un gest senzill, però molt autèntic.

 

-        Plaça Amir Timur.

És el cor de la ciutat. Sa Plaça Amir Timur és un d’aquells llocs pels quals s’ha de passar tant sí com no.

Àmplia, oberta, molt representativa. Al centre, la figura de Tamerlà, omnipresent al país. I, al fons, l’Hotel Uzbekistan, amb aquella estètica soviètica tan reconeixible que, curiosament, avui conviu amb una imatge més moderna.

 

-        Chorsu Bazar.

Un lloc per perdre’s. El Bazar Chorsu és un petit caos organitzat. Baix la seua gran cúpula blava, tot està sorprenentment ordenat: carn, espècies, fruits secs… Però a fora, tot s’expandeix. Fruita, flors, pa, roba, teixits… un laberint on és fàcil perdre’s (i on tampoc importa gaire fer-ho). És un d’aquells llocs on no només mires: observes, olores, et deixes portar. El meu passat laboral dedicat el món dels menjars i beures em va trair. M'encanten els mercats, interactuar amb els venedors, provar nous sabors, veure nous productes .... Tot semblava caòtic, però jo disfrutava.

 

-        Madrada Kukeldash.

La madrassa Kukeldash no impressiona per la seua espectacularitat, però tenia una cosa especial: em transmetia tranquil·litat. Allí és respirava història i silenci. Potser perquè no està tan restaurada, o perquè no estava plena de turistes. El pati interior convidava a aturar-se un moment, a baixar el ritme.

-        Complex Khast Imon.

El complex Khast Imon és, probablement, el lloc més espiritual de Tashkent. És s’ànima religiosa de la ciutat.

Allà tot era més solemne. Sa mesquita, els minarets, ses cúpules… i també ses normes. Va ser s’únic lloc on vaig sentir una certa rigidesa per entrar, quan van demanar a ses dones que es cobrissin el cap abans d’entrar.

Així i tot, l’interior (lluminós, decorat en blaus i daurats) val la pena.

-      Plaça del terratrèmol.

El monument commemora el devastador terratrèmol del 1966. Hi ha una escultura de granit negre que representa el trenc del sisme, una família i un rellotge detingut. Em va sorprendre ses figures de bronze de la família i el simbolisme que transmet del coratge per reconstruir la ciutat.

-      Plaça de la Independència.

Allì vam trobar un monument en memòria dels milers de soldats uzbeks morts durant la II Guerra Mundial. És un poc esgarrifós ses plaques amb els llistats dels caiguts. També hi ha una estàtua d'una mare plorant davant una flama eterna. La seua cara de tristor, em va fer parar i reflexionar de l'inútil de ses guerres i el dolor que provoquen.

-        Milionari per uns dies.

A Tashkent vaig canviar 150 euros i, durant uns dies, vaig ser milionari. Hem donaren 1.950.000 UZS. Literalment: un feix de bitllets tan gruixut que pagar un cafè semblava finançar una revolució. Molta aparença, poca substància.

Sa fantasia, però, s’acabà als banys públics. Allà no hi ha luxe que valgui: només tu, una mànega i sa fina línia entre dignitat i desastre. És en aquell moment quan entens que la riquesa és relativa… i que sa punteria també.

 

Per acabar …

Tashkent no és la ciutat que et fa somiar abans de viatjar a Uzbekistan. Però és la que t’ajuda a entendre ses que trobarem durant el viatge.

És una barreja constant: passat soviètic, tradició islàmica, modernitat. No enlluerna, però a poc a poc es deixa estimar.

I quan me’n vaig anar, vaig pensar que m’havia agradat més del que esperava.

Seguiré amb més entrades al blog .... Ens espera el primer plat fort del viatge: Samarcanda.

 

Fins a sa pròxima revisió.

Eivissa, 12 de març de 2026

FINS A SA PRÒXIMA REVISIÓ.

 

 

 

De sempre, els de ses illes petites hem tengut una certa mania a Mallorca i per extensió als mallorquins. No és res personal, és més aviat una tradició. 

Sovint hi ha gent que viatja a Mallorca per descobrir món, ampliar horitzons, estudiar i créixer com a persona o visitar familiars i amics. Jo no. Jo, si no tenc més remei, només hi vaig per revisions mèdiques. Turisme sanitari de primer nivell.

Suspens, proves, anàlisis, aquella espera incòmoda en què el metge mira sa pantalla amb cara seriosa mentre jo ja estic fent testament mental i repartint els bens entre els fills.

I finalment el diagnòstic:

- Tot perfecte.

Magnífic. Idò, fins a sa pròxima revisió.

Una vegada Son Espases m’havia certificat oficialment que podia continuar circulant amb normalitat un any més, el mínim que podia fer era celebrar-ho amb una certa dignitat gastronòmica. Anar a Mallorca i no aprofitar les seues bondats culinàries seria gairebé una falta de respecte.

Així que vaig fer el que faria qualsevol persona sensata: taxi directe cap al Celler Sa Prensa. Per qui no el conegui, és un d’aquests restaurants històrics de Palma que sembla que hagin existit des de sempre. Un lloc amb olor de celler antic, parets carregades d’història i aquell ambient tranquil de restaurant on la gent va bàsicament a menjar bé i a no fer experiments.

Jo hi vaig des de fa molts anys. Des de s’època en què encara era jove (una etapa que ara ja comença a semblar gairebé història) quan anava a veure na Linita mentre estudiava a Palma.

Quan hi entr, el menú el tenc claríssim. No hi ha debat interior. Tampoc tenc cap necessitat de viure aventures gastronòmiques. Vull cuina mallorquina.

Primer: arròs brut. El nom s'ha de reconèixer, no ajuda gaire al màrqueting culinari. Dit així, sembla una cosa que t’ha caigut a terra. Però no: s’arròs brut és un dels grans plats de sa cuina mallorquina. Un arròs caldós, fosc, intens, carregat d’espècies i amb un sabor potent. El “brut” ve del color fosc que li donen el caldo, ses espècies i la barreja de carns (porc, pollastre i tot allò que el cuiner consideri que mereix una segona vida culinària). No és un plat elegant ni minimalista. És contundent, aromàtic i amb molta personalitat. Menjar-lo no deixa a ningu indiferent.

Després, per postres, una ensaïmada de crema. Aquí convé recordar que s’ensaïmada és probablement el producte mallorquí més internacional després de Rafa Nadal. Una pasta lleugera, esponjosa, delicada. N’hi ha de molts tipus: llisa, amb cabell d’àngel, amb xocolata… Però sa de crema és una de ses meues debilitats. Aquella crema pastissera que apareix quan la mossegues és una experiència que reconcilia amb la vida molt més ràpid que qualsevol consulta mèdica.

I finalment, per acabar, el toc digestiu: un cafè amb unes gotes de Fernet Branca. Jo pensava que demanar-lo seria una operació complicada. Ja em veia fent una explicació tècnica al cambrer, gairebé com si estigués descrivint una fórmula química:

- Cafè descafeïnat… i després unes gotes de Fernet… no gaire… així… una miqueta…

S’home m’escoltava amb una calma admirable. Quan vaig acabar tota sa meua dissertació alcohòlico-cafetera, em va dir amb tota naturalitat:

- Ah… vostè vol un rebentat de Fernet.

Em va deixar completament aturat. Com si ho demanassin cada dia. Com si jo no hagués estat uns minuts fent una explicació inútil. En aquell moment vaig comprendre dues coses: que el professional era ell i que Palma és una ciutat molt més preparada per a sa vida moderna del que jo pensava.

Amb sa panxa feliç i la salut teòricament controlada, tocava tornar cap a casa. Cap a s’aeroport. I allà, just abans d’arribar a ses portes d’embarcament, vaig cometre un error important: aturar-me a sa cafeteria. En aquests llocs sempre passa el mateix. Tu entres amb sa voluntat ferma de beure només una cosa… i llavors mires s’aparador.

I allà estaven. Els rubiols. Per qui no sigui de Mallorca: els rubiols són un altre dels grans tresors de sa pastisseria mallorquina. Una mena de pastes dolces amb forma de mitja lluna, fetes amb una massa fina i farcides de cabell d’àngel, brossat, confitura… Tradicionalment s’associen molt a Pasqua. Però quan en veus un aparador ple no et poses a discutir el calendari litúrgic. Els compres.

Els que vaig veure eren espectaculars. Aquella mena de rubiol que et mira des de sa vitrina amb una serenitat absoluta, com dient:

- Sabem perfectament que acabaràs cedint.

Vaig intentar resistir. Ho jur. Durant aproximadament tres segons. I en vaig comprar un. El pla era noble i optimista: guardar-lo per menjar-lo tranquil·lament a Eivissa. Un projecte interessant, però completament irreal. No vaig arribar ni a sa porta d’embarcament. Em vaig asseure allà mateix i me’l vaig menjar amb una felicitat profunda i absolutament incompatible amb qualsevol dieta.

I després direu que sempre parl malament de Mallorca. No ho veis, en realitat som un enamorat de s’illa.

Faves tendres.

Eivissa, 8 de març de 2026

FAVES TENDRES.

Hi ha moments en què sa gran política internacional, ses tertúlies televisives i ses proclames de bar es dissolen davant una escena molt més senzilla: un home triant faves tendres d’una caixa de plàstic. Jo, per exemple, no pretenia fer cap exercici d’integració cultural. Jo només volia comprar faves tendres.

Tot va començar amb una petita tragèdia de barri: sa fruiteria de confiança del carrer va tancar. Deien que tancaven per reformes, però porten mesos amb sa persiana baixada. Dupt molt que tornin a obrir.

Allí sabien que jo no volia tomates de càmera; em miraven amb un respecte quasi reverencial si demanava col eivissenca de temporada; sabien que només comprava xíndria eivissenca i que ses patates no les volia amb passaport de tres continents.

Idò: tancada. Persiana abaixada. Final de trajecte.

Sa següent opció era anar al Mercat Nou. Però siguem sincers: entrar-hi avui és una experiència sensorial que jo no necessit. Pudor, brutor, mitja galeria tancada i una atmosfera que recorda més una excavació arqueològica que no un mercat viu. Si algun dia hi fan visites guiades, segur que l’anomenaran “Ruïnes del comerç local”.

Així que algú em va parlar d’un lloc: una petita botiga a un racó de ses Figueretes, regentada per marroquins.

Sa primera vegada hi vaig anar amb curiositat i amb aquell petit percentatge de prejudicis que tots portam incorporat (val més reconèixer-ho).

I el primer que em vaig trobar va ser un petit univers gastronòmic del nord d’Àfrica: bandejas de dolços amb mel, carn tallada d’una manera especial, pots de salses misterioses i espècies amb noms que jo desconeixia completament.

Però el més curiós era una altra cosa: Sa fruita i sa verdura eren eivissenques. Patates del camp. Cols de temporada. Pebreres com Déu mana. Tomates que feien olor de tomata i no de nevera. Cebes de veritat.

És a dir: un petit paradís hortícola local… gestionat per gent que alguns encara anomenen “nouvinguda”.

I, efectivament, tenien faves tendres. Caixons i caixons plens. Sempre en tenen. I allí em teniu, exercint sa delicada feina de triar ses més petites, ses més verdes, ses més tendres (tenc una petita obsessió amb com han de ser ses faves tendres), quan es va atracar una dona vestida amb túnica fins als peus i mocador al cap.

Ella triava exactament ses contràries. Faves grosses. Granades. Aquelles que jo havia descartat amb un gest quasi de rebuig. Sa curiositat em va poder.

- Perdone, li vaig dir, ¿por qué escoge las más grandes?

Em va respondre amb un castellà impecable:

 - Porque las comemos crudas, como si fueran un fruto seco.

Confés que aquell moment em va descol·locar. Jo que em pensava que dominava s’univers de ses faves i resulta que hi havia tota una civilització menjant-les com si fossin ametlles verdes.

Naturalment, vaig continuar preguntant. Quan trobes una biblioteca culinària ambulant, el mínim que pots fer és obrir-la.

Sa bona dona em va explicar una autèntica col·lecció de receptes del seu país: guisades, amb espècies, amb herbes, amb carn, amb salses… Però sobretot em va descriure una preparació al vapor amb una barreja d’espècies que només d’escoltar-la ja feia salivera.

Després em va tocar a mi.

- Yo las hago "ofegades", li vaig dir, amb ceba tendra, alls tendres, herbassana, una mica de sobrassada o botifarró (si en tenc), xulla de porc, aigua i paciència.

Cap indici de rebuig quan feia referència als nostros productes derivats del porc. Naturalitat i respecte totals. Va ser un intercanvi complet. Diplomàcia culinària de primer nivell. Sense papers, sense traductors.

Això sí: he de reconèixer que la resta d’empleats de sa botiga, quan em van veure xerrant amb naturalitat amb una dona del seu país, ja em tractaren d’una manera especial, diferent. Més oberts. Fins i tot em digueren adeu amb un “gracias señor”.

Ja al carrer em va venir al cap aquella cantarella que sentim tan sovint: que sa gent marroquina no s’integra. Segurament és veritat. Una gran majoria no s'integra. Però, mirau: Aquesta dona parlava castellà millor que molts tertulians, coneixia perfectament ses qualitats de ses verdures del camp eivissenc, sabia distingir una fava tendra d’una granada i, a sobre, m’explicava com cuinar-les millor que moltes campanyes promocionals impulsades per ses nostres institucions locals que promouen el consum de productes eivissencs.

Si això no és integració, ja em direu què és.

Mentrestant, alguns grans defensors de sa identitat local continuen comprant als grans supermercats de s'illa tomates de plàstic, melons peruans, taronges de Sud-àfrica o patates franceses. I després van proclamant ses seues queixes pels mitjans de comunicació.

Sa ironia és preciosa. Perquè al final resulta que s’únic lloc del barri on sempre hi ha fruita i verdures eivissenques és una botiga marroquina.

Potser sa lliçó és més simple del que sembla: anar a comprar a aquests establiments no és cap renúncia a ses nostres costums, als nostres productes. Al contrari. Ja ho veis: és possible que hi entreu buscant faves… i en sortigueu amb una recepta nova, una conversa inesperada i una petita lliçó de convivència.

I sí, a sobre, ses faves surten bones (que segurament sortiran) encara millor. Perquè, al cap i a la fi, sa cuina sempre ha estat sa forma més civilitzada de comunicació. I una bona fava tendra, ben cuinada, no entén ni de fronteres ni de prejudicis. Només demana foc lent, temps … i paciència.

Dissabte a la tarda.

Eivissa, 8 de març de 2026

DISSABTE A LA TARDA.

Dissabte a la tarda. Aquella franja sagrada del cap de setmana en què, en teoria, sa gent abandona el sofà, es dutxa, es canvia de roba i surt al carrer a demostrar que encara és viva. O això pensava jo, innocent de mi.

Surt al carrer amb aquella sensació agradable de qui creu que trobarà vida. Direcció Vara de Rei. Camín esperant s’ambient típic de dissabte: gent passejant, algun turista despistat, alguna discussió de parella sobre on anar …

Res. Ni una ànima. I no exager: ni una ànima. Si hagués passat una sola persona, hauria estat el moment més animat de sa tarda.

Seguesc fins a La Marina. Silenci sepulcral. Bancs buits, terrasses amb aquella estètica tan particular de “tancat per fi de temporada”. Als pocs establiments valents que encara tenen obert, els cambrers estan recolzats a sa barra mirant el mòbil amb una concentració gairebé mística.

Continuu fins al port. Mateixa escena. Carrers deserts, taules abandonades, una calma tan absoluta que començ a sospitar coses.

En aquell moment ja dubtava seriosament de sa meua salut mental. M’he equivocat de dia?

És diumenge i ningú m’ha avisat? Hi ha hagut algun decret municipal que prohibeix sortir de casa els dissabtes a sa tarda i només me l’he perdut jo?

O potser (hipòtesi inquietant) tota sa població està descansant simultàniament a ca seua, com si fos una siesta col·lectiva perfectament coordinada?

Amb aquest nivell de desconcert existencial decidesc tornar cap a casa. Però ja posats, pens ... hauré d’aprofitar sa tarda. Idò si, faré una parada estratègica al Decathlon. S’estiu ja s’acosta. Sa temporada de platja és implacable i sa dignitat corporal necessita, com a mínim, equipament nou. Si no puc millorar el físic, almenys milloraré el material.

I allà… al Decathlon ...  mare meua.

Allà hi era tothom.

Quan dic tothom vull dir absolutament tothom. Sa població sencera. Si s’ajuntament hagués passat llista del padró d’habitants, ho hauria pogut fer directament allí.

Expedicions de famílies completes entre ses sabatilles esportives. Veïns que no veia des de Nadal. Coneguts que em saludaven amb aquella expressió universal de “jo només passava per aquí” mentre portaven carros plens de material de muntanya. Amics retrobats entre ses canyes de pescar.

Parelles d’enamorats mirant motxilles amb ulls brillants, com si estiguessin triant el futur de sa relació. Parelles no tan enamorades discutint davant d’una estoreta.

- Ja en tenim una.

- Sí, però aquesta és més tècnica.

- És una estoreta.

 I després hi ha la secció sociològica més interessant: els pares i mares separats passant sa tarda amb els fills. Amb aquella energia lleugerament forçada de qui intenta convertir qualsevol objecte esportiu en una experiència pedagògica.

- Vols provar aquesta pilota de bàsquet?

- No.

- Va, que és educatiu.

Als provadors el panorama és encara més revelador. Dones amb braços plens de banyadors: L, XL, algun 2 XL… i alguna optimista M que probablement s’ha agafat “per motivació”. Es miren al mirall amb aquella esperança prudent de qui sap perfectament que els quilos guanyats durant s’hivern no acostumen a desaparèixer per miracle entre març i abril.

Mentrestant, els seus homes esperen fora amb sa mirada perduda. Alguns ja han assolit aquell estat d’immobilitat absoluta en què deixen de ser clients i passen a formar part del mobiliari de sa botiga. Si els posessin una etiqueta amb el preu, ningú sospitaria res. Altres intenten dissimular. Fan veure que miren bicicletes amb gran interès tècnic o que comparen motxilles de senderisme amb una seriositat gairebé científica.

Curiosament, a la caixa hi havia poca gent. Detall revelador. Perquè sospit que una part important de sa clientela no hi va a comprar res. Hi va a passar sa tarda. A fardejar una mica. A mirar i a ser vistos. Una mica de passeig social… però amb roba tècnica i sabatilles que prometen millorar la seua vida.

I després hi ha el personal. Gent jove, amb aquell bon rotllo sospitosament alegre. Complicitats, rialletes, mirades creuades entre passadissos de bicicletes i tendes de campanya. Un ecosistema de simpaties espontànies que no sembla del tot relacionat amb sa venda de material esportiu. Siguem sincers: quantes parelles deuen sortir d’aquell lloc quan tanquen?

Durant sa pandèmia el gran temple social era el Mercadona. Recordeu aquelles trobades plenes de romanticisme discret entre els passadissos dels llegums i el paper higiènic? Aquella tensió eròtica subtil d’una mascareta mal posada i una mirada sostinguda a la secció de pasta?

Ara el centre de sa vida social ha canviat. El nou epicentre és el Decathlon.

Així que ja ho sabeu: si voleu veure gent un dissabte a la tarda, no perdeu el temps passejant per Vara de Rei. Ni pel port. Ni per La Marina. Tot això està molt sobrevalorat.

Aneu directament al Decathlon. És millor que el cinema. Millor que caminar. I s’espectacle, a més, és bastant més divertit.

Sa ruta dels corsaris.

Eivissa, 4 de març de 2026

SA RUTA DELS CORSARIS.

 

 

Ahir vaig tornar a recórrer el barri de La Marina i Dalt Vila amb els companys de la UOM d’Eivissa, i encara avui en tenc sa sensació a sa pell. Hi ha jornades que et reconcilien amb la història i amb sa ciutat, i aquesta en va ser una. Sempre és un privilegi escoltar na Fanny Tur. Té sa capacitat de convertir qualsevol passeig en un viatge viu al passat, d’aquells que no només s’expliquen, sinó que gairebé es respiren. Perquè, al cap i a la fi, conèixer d’on venim és sa manera més honesta d’entendre qui som.

El dia no era especialment amable. Feia fred, el cel estava cobert i un vent incòmode ens obligava a cordar-nos bé ses jaquetes mentre caminàvem decidits pels carrers de La Marina. Però, pensant-ho bé, aquell mal temps gairebé ens ajudava a entrar en situació: evocava millor la ciutat insegura i exposada que fou durant segles.

Amb la passió i la precisió que la caracteritzen, na Fanny ens va endinsar en sa història dels corsaris eivissencs, figures imprescindibles per entendre s’economia i la societat de s’illa entre el segle XVIII i la primera meitat del XIX. Vam començar al port, davant el Monument als Corsaris, i mentre l’escoltava no podia evitar imaginar aquella Eivissa pobra en recursos, assetjada per incursions i saqueigs, però capaç de forjar homes avesats a la mar i al combat. El cors no era només aventura: era supervivència. Per als inversors acomodats, una oportunitat de negoci; per als mariners humils, potser s’única via d’ascens social. Alguns hi guanyaren fortuna i renom; d’altres quedaren per sempre a la mar, engolits per sa guerra o per sa mala sort.

Vàrem continuar pels carrers estrets de La Marina, antic nucli mariner, tantes vegades atacat i saquejat. Mentre avançàvem entre façanes emblanquinades, pensava en tota sa vida que aquelles parets han vist passar. Ens aturàrem a s’església de Sant Elm, centre espiritual del barri durant generacions. Em va impressionar imaginar ses pregàries dites a mitja veu abans de salpar i els agraïments plens d’alleujament en tornar a port.

A la plaça de sa Font, avui sense s’aigua que li donava sentit, recordàrem la importància vital d’aquell indret. Saber que a finals del segle XVIII, en plena època il·lustrada, es canalitzà s’aigua fins a sa font i al port em va fer pensar en sa voluntat de modernitzar i dignificar la ciutat. No era només una millora pràctica: era una declaració d’intencions, una manera de dir que Eivissa volia avançar.

Davant el Teatre Pereira, primer edifici urbà aixecat fora murades l’any 1898, vaig sentir amb claredat el moment en què la ciutat començava a créixer més enllà del recinte defensiu. 

Ja a Dalt Vila, sa visita a s’antic Ajuntament i a sa galeria de fills il·lustres em va convidar a una altra reflexió: sa història no és només una successió de grans esdeveniments, sinó també la suma de moltes vides que, des de diferents àmbits, han deixat empremta. Mirar aquells retrats era, en certa manera, mirar-nos també a naltros.

La jornada culminà a s’Arxiu Històric, i he de dir que va ser un dels moments més emotius del dia. Poder contemplar de primera mà els documents que havíem anat esmentant al llarg del recorregut em va emocionar. Papers envellits, signatures tremoloses, testaments, relats de presoners i captius... De sobte, sa història deixava de ser relat per convertir-se en matèria tangible, en prova viva d’esperances, pors i destins incerts.

Com a colofó, na Fanny ens mostrà diverses armes conservades d’aquell temps (catxorrillos, espases i trabucs). Avui resten silencioses, gairebé inofensives darrere el vidre, però durant segles foren instruments de defensa, d’atac i de supervivència. Vaig pensar en les mans que les havien empunyades, en ses històries que mai no sabrem del tot.

Va ser, sens dubte, una visita magnífica i enriquidora. Me’n vaig anar amb la sensació d’haver caminat no només per la ciutat, sinó també pel temps. Estic segur que repetiré. Perquè els papers, com la mar, mai no s’esgoten. I a Eivissa, ses històries per descobrir semblen infinites.

Tornar a ses torres d'en Lluc.

Eivissa, 1 de març de 2026.

TORNAR A SES TORRES D'EN LLUC.

 

 

Hi ha llocs que no només es visiten. Hi ha llocs que et criden. I els amants del senderisme m’entendran. No és només una qüestió de paisatge; és una crida llunyana, antiga, com si sa terra mateixa em demanàs que hi torni.

Un dia del passat mes de gener vaig fer una caminada amb un grup d’amics i amigues des de Santa Agnès fins a Sant Mateu. Una caminada molt polida pels camins del Camp Vell, d’aquelles per retrobar-se amb sa terra, amb el silenci i amb un mateix. Caminàrem entre parets seques, camps adormits d’hivern i un aire fresc que semblava netejar els pensaments. El sol baix, tímid, pintava ses figueres despullades i ses parres encara adormides. Tot respirava calma.

A un moment determinat, vam passar per s’encreuament del camí que va a Ses Torres d’en Lluc. No era el nostre destí inicial i vàrem passar de llarg. Però alguna cosa dins meu, estranya, em va fer parar. Era com si una veu interior em digués: Vine!

No va ser curiositat. Era una necessitat. Ses Torres d’en Lluc no són només dues construccions de pedra damunt una elevació costanera. Són un misteri. Situades entre el pla i els penya-segats que miren cap al nord, custodien s’horitzó com si encara esperassin una amenaça que ja no ha d’arribar. Sa seua murada, seca i robusta, recorda altres temps, quan la mar no era només bellesa sinó també perill.

Sa setmana passada, també junt amb el grup habitual d’amics i amigues, vaig complir aquell impuls. Iniciàrem sa caminada des de Sant Mateu. Travessàrem el pla a bona marxa. Teníem pressa, com si el lloc ens estigués esperant. Com si arribéssim tard a una cita antiga.

Es camí de pujada, tot i ser un poc empinat, el férem a bon ritme. Un poc abans d’arribar, vàrem fer una parada. Necessitàvem agafar forces per encarar el tram final. Carreranys, pedres, roques, arbres caiguts… trobàrem de tot. Aquell tipus de camí que et posa a prova, però que també et connecta amb s’essència de caminar: avançar malgrat ses dificultats, escoltar sa respiració, sentir el batec del cor, el tremolor de ses cames i continuar endavant.

Ja al cim de sa muntanya, aparegueren ses casetes de carboners, ses parets de pedra, els bancals envaïts per sa vegetació. Restes d’una vida antiga, dura, callada. Homes que feren carbó, que visqueren setmanes entre pins i fum, amb la mar al fons com a única distracció. Cada pedra semblava tenir memòria.

I de sobte… el mirador.

Davant nostre, un espectacle: el Cap Rubió i sa badia de Cala Eubarca. Impressionant. Feia un dia clar, d’aquells que semblen irreals. Allà lluny, a l’horitzó, vèiem ses costes de Mallorca, com una ombra blavosa suspesa damunt la mar. Impossible no quedar anestesiat davant tanta bellesa. El temps es va aturar. El silenci també.

Però Ses Torres d’en Lluc no només impressionen per ses vistes. Impressionen per ses preguntes.

Quin sentit tenien aquelles construccions defensives en un lloc tan inaccessible? Qui les havia aixecat? Pagesos organitzats per vigilar sa costa en temps de pirates? Una estructura de guaita complementària a altres punts de defensa de s’illa? O potser un refugi fortificat d’alguna família poderosa? No hi ha documents clars. Només hipòtesis. I sa pedra, que calla.

Sa tradició oral, però, és més atrevida que els arxius. Conta sa llegenda que en aquestes terres s’hi sentien els “ais”. Gemecs llargs, profunds, que el vent arrossegava ses nits de tempesta. Alguns deien que eren ses ànimes dels qui havien mort defensant sa costa. Altres, que eren crits de sentinelles avisant d’un perill invisible. Hi ha qui assegurava que, si t’atures en silenci absolut, pots escoltar-los encara avui, confosos amb el xiulo del vent entre ses pedres.

Els “ais” formen part d’aquell univers de pors i misteris que envoltava sa vida pagesa. En un món sense llum elèctrica ni soroll constant, sa nit era un territori sagrat i temut. Qualsevol so prenia una dimensió sobrenatural. I Ses Torres, amb la seua silueta retallada contra el cel, no podien ser sinó s’escenari perfecte per a aquestes històries.

Un poc després, tornàrem enrere i enfilàrem roques amunt per trobar-nos amb el mur i ses torres. De prop impressionen encara més. Sa pedra encaixada amb paciència, sa posició estratègica, sa sensació d’aïllament. Des d’allí, sa vista sobre ses Torretes i tota sa línia de costa és absoluta. Vaig entendre, per un moment, el sentit de vigilar. Vaig entendre la por. I vaig entendre, també, la necessitat de protegir-se.

Quantes mirades havien contemplat aquell mateix horitzó abans que naltros? Quants ulls havien buscat veles sospitoses a la llunyania? Quantes nits de fred, quantes hores d’espera?

Em vaig emocionar. Una vegada més, aquell lloc m’havia remogut el cap i el cor. No només per la seua bellesa, sinó per la seua memòria invisible.

El camí de tornada va ser lent. Ses meues cames no podien anar més ràpides. Era com si no volguessin partir. Vaig fer el camí girant el cap enrere mil vegades. Una força interior m’impedia mirar endavant.

He de tornar-hi. El més aviat possible. Amb més temps. Potser a posta de sol. Potser un dia de vent fort, per sentir si els “ais” encara xiuxiuegen entre ses pedres.

Perquè hi ha llocs que no es visiten. Es viuen. I Ses Torres d’en Lluc és un d’aquests llocs que no s’acaben mai.