Viatjar a Anglaterra a l'hivern.

Eivissa, 28 de febrer de 2026.

VIATJAR A ANGLATERRA A L'HIVERN.

Viatjar a casa del meu fill, a Anglaterra, a l’hivern, és una experiència que mai em deixa indiferent. No estic preparat. Ni mentalment ni tèrmicament. Hi vaig, bàsicament, perquè hi tinc el fill, sa nora i ses netes. Hi vaig per amor familiar. Per ajudar quan fa falta. I per fer de güelo. Segons quines coses no són discutibles. Per tant, si hi he d’anar, hi vaig.

El moment de s’arribada sempre és especial. De cop, el paisatge canvia: carrers empedrats, edificis de maó vell, places tranquil·les, parcs i jardins amb els arbres pelats pel fred… Tot sembla tret d’una pel·lícula d’època, d’aquelles clàssiques, llargues i en blanc i negre, on no passa res, però tothom va vestit molt elegant.

Sa boira que cobreix la ciutat crea una atmosfera gairebé màgica. Màgica en el sentit que no veus res. Ho envolta tot. S’ha d’anar alerta: sa possibilitat real d’equivocar-se per tornar a casa, a dos simples carrers, és elevada. I si et perds, ja veurem on i quan trobes el portal de ca teua. Amb sort, a sa primavera.

En general, a l'hivern, allí el clima és complicat. Però, una cosa és segura: plourà. Sigui el dia que sigui. Sempre. A qualsevol hora. El temps em recorda constantment que estic lluny d'Eivissa i que no hi ha escapatòria. És una invitació permanent a quedar-me dins casa. I que no és convenient sortir. I, si surt, torn xop. Segur.

El fred és una presència constant. No és un fred qualsevol: és un fred persistent. No et demana permís. Simplement, entra dins teu i s’hi instal·la com si hagués pagat el lloguer. Però gràcies al meu fill he après a veure’l com una part de s'experiència. També perquè no tenc alternativa. S’abric que em deixa és el meu millor aliat.

Tot i això, m’agrada sortir a passejar, ben abrigat, amb el capell que em protegeix del vent i de la humitat. Aquest capell no és meu: és de sa meua nora. Amb el temps, però, s’ha convertit en una part essencial de sa meua identitat. Quan el port, em sent com un d’ells, totalment integrat. No descart, en el futur, heretar també el paraigua. A poc a poc. Sense presses. Sa integració és un procés lent i llarg.

Cada vegada admir més sa serenitat anglesa davant s’adversitat climatològica. Poden caminar baix sa pluja, el vent i el fred amb una calma que frega s'admiració. S'adapten al temps durant setmanes i mesos sense dir absolutament res. Sense queixar-se. És com un art. Un art inútil, però un art. Aspir a dominar-lo algun dia. Quan ho aconsegueixi, sabré que ja no hi ha retorn i m’hauran de reconèixer com un d’ells.

El ritual del te s’ha convertit en una part important de sa meua adaptació. A s’hivern, entrar en una cafeteria i agafar una tassa calenta de te és gairebé una experiència espiritual. També és s’única manera de recuperar sa sensibilitat als dits, el nas, els peus o ses orelles. Si no és te, és un cafè amb llet “very very very hot”. Ho repeteixen tres vegades perquè si només ho dic una, no crema prou. I si no crema, no és bo. El dolor és sa prova de qualitat.

Sí, m’encanta aquesta calidesa tan acollidora dels cafès. Especialment, quan fora fa menys cinc graus i dins l’equilibri tèrmic és més coherent amb ses persones.

També he après a disfrutar de sa gastronomia local. El fish and chips és una tradició. He tastat versions sofisticades i d’altres més senzilles. Però ses millors les serveixen als pubs, on la gent beu, riu i discuteix. Jo no entenc ni sa meitat del que diuen. Això, curiosament, millora molt s’experiència. No sé què diuen. No m’he de preocupar. No m’ofenc. Pos bona cara i no particip. És un model de convivència molt recomanable.

Els diumenges, el "sunday roast" familiar és gairebé obligatori. No m’agraden els que porten porc o vedella. Ses guarnicions que acompanyen a sa carn (patates al forn, bastanaga, bròcoli, pinya de coll gratinada, etc.) m'encanten, El que no m'acaba de fer és sa salsa que acompanya al conjunt del plat. Potent, espessa, especiada ... Una bomba. Estic en procés d’acceptar el plat. És un camí llarg, ple de sacrifici.

Amb cada viatge, m’adapt una mica més. Ja entenc que un bon abric, unes sabates resistents i un capell elegant no són només accessoris: són eines de supervivència. I símbols d’una cultura que valora s’estil i sa capacitat de no queixar-se massa mentre et congeles amb educació!

Per completar aquesta nova identitat, només em falta un bon paraigua. Aquell accessori que et dona autoritat moral baix sa pluja. De moment, el capell fa sa feina, però sé que, amb temps i paciència, acabaré integrant-me del tot en aquest país.

A força de viatges, he après moltes coses: sa bellesa de sa boira, sa varietat infinita de sa pluja i, sobretot, a valorar el sol. Però, per damunt de tot, he après sa importància d’estimar sa família. Encara que, massa sovint, només la vegi a través de ses pantalles dels mòbils, sempre hi ha un motiu per agafar s'avió i anar a passar uns dies amb ells.

Afternoon tea: postureig britànic.

Eivissa, 27 de febrer de 2026

AFTERNOON TEA: POSTUREIG BRITÀNIC.

A Anglaterra hi ha dies en què un s’hauria de comportar amb normalitat, menjar un entrepà decent i continuar amb la seua vida. I després hi ha dies en què un decideix pagar una quantitat obscena de lliures per ingerir coses diminutes en un hotel històric. Jo, evidentment, aquesta vegada vaig optar per la segona opció.

El The Lygon Arms, al poble de Broadway, és exactament com imaginau: molt antic, molt polit i molt decidit a recordar-me que tenc menys sous que els seus clients habituals. Tot és madera, llum suau i una elegància que et fa sentir com un impostor, amb sa sensació constant que en qualsevol moment algú descobriria que, en realitat, som més de cafè descafeïnat de sobre amb llet i panet torrat al bar de sa cantonada.

Broadway és als Cotswolds, que és, bàsicament, s’Anglaterra profunda. Els Cotswolds són una regió de pobles petits, cases de pedra color mel, jardins perfectes i carrers tan nets que sospit que algú els renta d’amagat. És un lloc on sembla que el temps s’aturà abans que aparegueren els supermercats, els embussos de tràfic i ses màquines electròniques. Tot és idíl·lic i lleugerament inquietant ..... A veure, de veritat, ningú pot viure així de tranquil sense algun secret obscur.

Allà, s’herba sempre és verda, ses ovelles sempre són blanques i ses persones caminen amb cans elegants que, segurament, tenen millor assegurança mèdica que jo. És s’Anglaterra de ses novel·les, de ses sèries de misteri i de la gent que diu “lovely” amb una naturalitat que et fa sentir socialment inferior. En resum: un lloc perfecte per practicar el postureig.

Això de l’afternoon tea és un postureig monunmental convertit en tradició anglesa molt arrelada. 

Mirau quin ceremonial:

Per obrir boca: una copa de champagne. Champagne francés, és clar. Sa copa és sa decisió més intel·ligent de tota s’experiència. Glamur, bombolles fines i una sensació immediata de que, encara que sigui un impostor, almenys ho estic fent amb estil. A més, ajuda molt a acceptar el preu final amb resignació.

Continuàrem amb els sandvitxos. Van arribar en un plat de tres pisos, com mana sa tradició. Mossets perfectes, delicats i, sobretot, ridículament petits. El clàssic de cogombre, el de salmó fumat, el de pollastre i el de formatge. Conclusió: molt bons, però com tenia gana, a s’hora de sopar a casa vaig haver de preparar-me alguna cosa després. El postureig i el glamur no umpl tant com promet.

Mentrestant ens havien servit el te. Sa carta era més llarga que el prospecte d’un medicament. Notes florals, cítriques, d'herbes… i jo pensant: si només vull alguna cosa calenta. El cambrer, impecable, me’n parlava com si fos un sommelier del segle passat. I jo assentint amb cara intel·lectual,  d'entès, mentre en realitat només volia que no se’m refredàs.

Després arribaren els scones. Quina cosa més bona. Uns bons scones són sa prova que la felicitat existeix. Tebis, suaus, amb aquella escorça lleugera, sa crema i sa melmelada. Una cosa indecentment bona. Un pecat mortal. M’agraden tant que, durant uns minuts, vaig oblidar completament el preu que em cobrarien al final. I si això no era evasió, no sé què ho és.

Per acabar, un assortit de petits dolços. Quan ja creia que no podia més, arribaren ses tartaletes, ses mousses, el xocolate… tot preciós, tot delicat i tot pensat perquè et sentis dins d’un dolç somni. Pel meu gust, eren massa dolços però, me’ls vaig menjar igualment, perquè els pagaria de totes maneres i no som persona de desaprofitar res. Sobretot si és car.

És car s’afternoon tea? Sí.

És necessari? No.

Ho tornaria a fer? Segur.

Perquè, al final, hi ha una satisfacció secreta en tota s'experiència: asseure’s durant unes hores a menjar coses minúscules amb una copa de champagne, fingint que sa vida és molt més polida del que realment és. I això, encara que sigui només de tant en tant, també és bo per sa salut mental.

El único cerdo que nos gusta es el porc eivissenc.

Eivissa, 13 de febrer de 2026.

EL ÚNICO CERDO QUE NOS GUSTA ES EL PORC EIVISSENC.

Continuam xerrant dels polèmics cartells penjats a ses faroles del municipi. Resulta que al barri de Ses Figueretes s’Ajuntament d’Eivissa n’ha penjat uns  que diuen: “el único cerdo que nos gusta es el porc negre eivissenc”. Molt bé tu. Subtilesa nivell high level (d'alt nivell). Finor comunicativa.

Aquesta ment brillant que ha ideat sa campanya (segurament després d’una nit d’una tempesta d’idees intensa, entre cafès de màquina i galetes maria) ha decidit que sa millor manera de fomentar el civisme és introduir al debat públic paraules com cerdo, porc i negre, tot ben mesclat i penjat en una farola. Perquè ja se sap: res neteja més els carrers que una metàfora de porcs. Enteneu sa indirecta, veritat?

Clar, potser ningú els ha explicat a l'Ajuntament que Ses Figueretes no és exactament un barri on els porcs siguin gaire apreciats. És un barri ple de gent nouvinguda, molta procedent del nord d’Àfrica, amb realitats culturals i religioses diverses, inclosa una religió que (petit detall sense importància) no permet menjar porc. Però tranquils, que tot això de sa sensibilitat cultural és una moda passatgera. El que realment importa és el joc de paraules.

Què pretén exactament s’Ajuntament d'Eivissa? Fomentar que sa gent utilitzi bé els contenidors? O provar si poden ofendre el màxim de col·lectius amb una sola frase?

Perquè una cosa és voler dir “no siguis un porc i no embrutis”, i una altra és embolicar-ho amb referències a “porcs negres” en un barri on conviuen persones de diferents orígens i colors de pell. 

Però bé, segurament som jo que no entenc aquestos missatges d’alta enginyeria comunicativa. S'edat no perdona.

A més, hi ha un petit detall que ja és de traca. S’autor del eslògan clarament no és d’aquí. Perquè si fos eivissenc sabria que el “porc negre eivissenc” és gairebé un animal mitològic. A Eivissa en queden pocs, i no és precisament una raça autòctona de tota la vida. Però queda molt bé posar “eivissenc” darrere qualsevol cosa: dona un aire de tradició que tapa qualsevol asenada.

Que a s'autor li agradi es porc negre, es jamón de bellota i tot el catàleg de derivats, perfecte. Bon profit. Però els eivissencs de veritat sabem de què està feta sa sobrassada, i no necessitam lliçons de ningú per justificar una metàfora desafortunada.

Potser, només potser, algú amb un poc de seny (posem per cas, s’alcalde) hauria de revisar els missatges abans de penjar-los a cada farola del municipi. No fos cosa que, en lloc de promoure civisme, acabin promovent malestar.

Perquè educar no és insultar. I fer ironia des del poder institucional té un petit inconvenient: que quan no fa gràcia, fa nosa. Ja està bé.

Pan torrado.

Eivissa, 13 de febrer de 2026

PAN TORRADO.

Darrerament em persegueixen expressions mal sonants. I no, no parl de barbarismes simpàtics ni de castellanades de tota sa vida, aquelles que ja formen part del paisatge. No. Parl d’aquelles frases o paraules que neixen amb vocació d’inspirar i acaben semblant un eslògan comprat en rebaixes. Ja sabeu de què parl: “sempre dins”, “anem de lluna i mirem-nos sa flor”… Aquestes expresions de saldo que em desperten un instint molt primari d’enviar els seus creadors a pasturar cabres, ben lluny.

Els meus amics i amigues m’han donat sa tabarra fins a s’extenuació. Hem fet riatlles, sí. Ens hem mirat amb aquella complicitat de qui sap que s'està jugant amb foc lingüístic. Però després de ses riatlles, prou. Tema tancat. Arxivat.

O això pensava jo, innocent de mi.

Però no.

Perquè el destí (que té un sentit de s’humor discutible i una fixació estranya amb sa meua paciència) ha decidit que encara no he patit prou. I llavors m'arriba un missatge de s’Esplai de Vila. Informació d’una sortida a una cala d’Eivissa. Jo, tot content. Mar. Natura. Aire pur. Una caminadeta. Pintava bé.

Obr el missatge.

Tot en castellà.

Bé. Cap problema, em dic. Som gent civilitzada. Som bilingües. Som europeus. Som residents (això sí, amb els papers en regla). Respir fondo. Segueix.

I llavors, com una punyalada, apareix: “Cala Leña” i “pan torrado con jamón y queso”.

Cala Leña.

Leña?

On és aquesta cala? Els eivissencs li deim “Cala Llenya”, des de sempre. Des de molt abans que qualcú decidís traduir-la com si fos un producte d’exportació. Potser no ho saben. Segurament no ho volen saber. Alguns, fa anys que viuen a s’illa i encara no han sentit sa més mínima curiositat per entendre sa nostra llengua i ses nostres costums. Tot és possible. 

Segueix llegint.

Pan. Torrado.

Torrado?

No “tostado”. No. “Torrado”. Una criatura lèxica, fruit d’un encreuament il·lícit entre el verb “torrar” i una tarda massa llarga sense diccionari ni supervisió. Una aberració servida amb "jamón", això sí. Ignorants! 

I jo allà, davant sa pantalla, preguntant-me què he fet per merèixer aquest assetjament lingüístic sistemàtic. Perquè ja no és només una qüestió d’idioma. És una qüestió de dignitat. Si m’has de fer un tros de pa torrat, fes-me’l bé. Però no me’l “torradis”. Per favor. Tenc un límit.

Que jo ja vinc tocat per sa fama del “sempre dins” , "anar de lluna" i "ses flors" lunàtiques. Ara no necessit un derivat híbrid del pa.

Puc entendre d’on ve s’error: Experiments amb intel·ligència artificial, desconeixement, presses. Aquella alegria inconscient de publicar sense revisar. Però sa llengua no és un camp de proves. No és un laboratori on mesclar verbs fins que surti una cosa “que quedi bé”. No és un joc.

I ara ve el pitjor de tot: no podré tornar a veure mai més una llesca innocent de pa torrat sense recordar aquell cartell. Cada torrada serà un trauma. Cada berenar, una recaiguda.

Gràcies, amics de s’Esplai. Quina colla! Seguiu així. Sempre un pas més enllà del límit de sa meua paciència.

Anem de lluna i mirem-nos sa flor.

Eivissa, 10 de febrer de 2026

ANEM DE LLUNA I MIREM-NOS SA FLOR.

Un organisme oficial com s'Ajuntament de Sant Antoni no es pot permetre aquestes publicacions. No pot. I si ho fa, jo, què voleu que us digui, no estic d'acord. Ja sé que alguns pensareu que se me’n va es cap, que exager, que ja torn a buscar tres peus al gat. Però és un tema que cada dia em trob de front i que, senzillament, no m’agrada.

S’altre dia ja em va passar amb aquells cartells de “sempre dins” que s’Ajuntament d’Eivissa va penjar per ses faroles de segons quins barris. No entraré gaire en detalls, perquè ja va córrer prou. Només diré que vaig rebre un bon grapat de missatges d’amics i amigues dient-me que tranquil, que calma, que no era per a tant. Que respiràs fondo. I jo vaig respirar… però amb mala llet.

Ahir, però, va tornar a passar.

Una amiga, que coneix bé ses meues aficions a fer punta a segons quines coses (i a segons quines frases), m’envià un cartell informatiu editat per s’Ajuntament de Sant Antoni. Sa veritat és que ja l’havia vist. Som aficionat a ses caminades i, quan el vaig veure penjat, el vaig mirar per damunt. Vaig pensar: una caminada nocturna… ara que fan dies de fred, de vent, de mala mar. I vaig decidir que no hi aniria. I ja està. No vaig fixar-me en res més.

Fins que ahir, sa meua amiga em va dir:

- Llegeix-ho bé.

I idò sí. Fixau-vos-hi bé. El cartell diu:

- “Anem de lluna i mirem-nos sa flor”.

Naturalment, aquest text no està fet per un eivissenc/a. Ni per una persona que entengui sa nostra llengua, sa nostra cultura i, sobretot, els nostres dobles sentits. O això vull pensar.

Perquè a veure… i digueu-me tiquismiquis, exagerat o mal pensat, però els eivissencs de veritat tenim una manera molt concreta de parlar: deim coses sense dir-les del tot. I això té conseqüències.

“Anar de lluna”, per qualsevol eivissenc autèntic d’aquí, no vol dir anar a passejar tranquil·lament baix sa llum de ses estrelles i sa lluna. No. Vol dir tenir es desig sexual especialment despert. Anar calent, tenir ganes, anar embalat. Normalment, és una cosa temporal (per alguns/es), evident, i que no necessita gaire explicació quan es diu dins una conversa.

S’usa, sobretot, per dir que algú va molt darrere d’algú altre, que està excitat/da, que travessa una època de fogositat considerable. 

Fins aquí, tots contents. Tothom ho ha entès.

I després tenim “sa flor”. En eivissenc, “sa flor” és s’òrgan sexual femení, dit de manera suau, popular si voleu, però absolutament clara per qualsevol persona d’aquí. És una manera de referir-se a sa vulva o a sa vagina sense dir-ho de forma crua i vulgar, però sense cap dubte sobre què s’està dient.

Idò ara tornem al cartell de s’Ajuntament de Sant Antoni.

Alguns el vàreu llegir de passada, mitja rialla, i ja està. Quina gràcia, que originals. Però no. No pot ser. Un ajuntament no pot permetre’s jugar a aquest nivell d’ambigüitat. No pot fer broma amb expressions que, dins sa llengua i sa cultura locals, tenen un doble sentit tan evident. Algú amb seny ho ha de parar.

Vull pensar (i m’hi aferr com qui s’aferra a una branca) que sa persona que va fer aquest cartell, possiblement ajudada per eines d’intel·ligència artificial, no té gaires nocions d’eivissenc. Vaja ... Que no és d’aquí. Que ha traduït, ha copiat o ha improvisat sense saber on es ficava.

Però si fos el cas contrari… Si qui ho va escriure sap perfectament què vol dir “anem de lluna i mirem-nos sa flor”, coneix el doble sentit, i així i tot ho ha publicat amb el logotip d’un ajuntament al costat… jo, sincerament, si fos s’alcalde, el fotria al carrer.

No per pecador. No per mal pensat. Sinó per inútil i tros d'ase.

Sempre dins.

Eivissa, 9 de febrer de 2026 

SEMPRE DINS. 

 

 

Amb els cartells de “Sempre dins” que ha penjat s’Ajuntament pel barri ja no tenc gaire clar què ens volen dir exactament. No sé si fan referència a millorar sa natalitat, a perfeccionar sa manera d’estimar-nos o, simplement, a tirar els fems amb una mica més d'atenció. Us n'heu adonat? Passa el mateix pel vostre barri?

Al meu, s’Ajuntament ha tengut sa brillant idea d’omplir ses faroles amb unes plaques que diuen, ben grosses, sense matisos ni context: “Sempre dins”.

Aquesta iniciativa, ideada per alguna ment especialment creativa (o especialment calenturienta), fa dies que em ronda pel cap d’una manera obsessiva. Com una idea enganxosa que no em deixa descansar.

Què pretenen exactament amb aquest missatge? Volen donar un impuls a sa natalitat? Venga, tothom a estimar-se, sempre dins… i a veure si aferra. O potser volen millorar sa manera d’estimar-nos? Res de ficar solament sa punteta ni mitges tintes: sempre dins i a disfrutar.

O (i això ja em sembla encara més inquietant) fan referència a qualque altra cosa estranya? Potser a sa recollida dels fems? Hem arribat a aquest punt d'incompetència comunicativa?

Alerta, que això no és cap broma. Aquesta pressió absurda em té estressat. És com si s’Ajuntament m’estigués jutjant. Sa primera vegada que ho vaig veure, una veu interior em va dir: Ostres… què faig malament? I d’aquí, cap avall. Què podia millorar? No podia fallar. No tenia marge per a l’error. Ara no era moment de deixar res a fora. M'amenaçaven amb elevades multes. I, no sense una certa angoixa, em vaig arribar a demanar: s’Ajuntament em vigila? Com?

He escoltat consells de tots els tipus. Alguns donats per amics amb experiència, altres amb aquell somriure còmplice de qui ja ho ha fet més d’una vegada. Que no hi vagi amb presses. Que no em posi nerviós. Que millor fer-ho de nit, quan sa fosca protegeix i ses mirades indiscretes dormen. Que l’important és no deixar res fora, perquè després venen els comentaris, els murmuris i aquella vergonya que no se’n va ni amb aigua calenta.

Aquesta frase m’ha quedat clavada al cervell com una ordre vital, com una instrucció inapel·lable. La veig pertot: estampada als carrers, en cartells clars, impossibles d’ignorar.

No sé ben bé què pretenen, però cada dia ho veig més clar. Mirau…

Quan arriba s’hora estipulada, m’ho prenc amb serietat. Prepar el que he de dur amb un cuidado excessiu, revisant que tot estigui ben tancat, que no hi hagi sorpreses desagradables ni fuites inoportunes que puguin espatllar s’experiència. No vull improvisacions. No vull accidents. No vull acabar sent aquell de qui tothom xerra s’endemà. O ser protagonista de primera pàgina del diari.

Surt de casa amb una discreció sospitosa, com si anàs a fer alguna cosa prohibida. Baix ses escales amb el cor accelerat, notant el pes del què duc. Cada passa confirma que no hi ha marxa enrere. Que una vegada al carrer, ja estic compromès.

Sa nit m'acompanya. Es carrer està tranquil, lleugerament humit, amb aquella calma que fa que tot sembli més íntim, més carregat de tensió. Ses llums projecten ombres allargades i avanç com qui sap que està a punt d’entrar en un territori complicat.

I llavors els veig. Allà estan. Al seu lloc habitual. Esperant. Tapats, amples, impertorbables. Tenen una presència imponent, gairebé obscena en la seua disponibilitat. No són elegants, però transmeten una imatge freda, dura, metàl·lica. Amb aquella boca generosa que sembla dir-me: vine, no tenguis por.

M’hi acost lentament, amb un respecte estrany, com si no fos sa primera vegada però sí sa més important. M’atur un instant. Sempre hi ha aquest segon abans del pas definitiu, aquest silenci dens en què em deman si realment estic preparat per posar-ho tot dins, sense excuses.

Mir als costats. Ningú. Ni una ànima. És es meu moment. Respir fondo. M’hi col·loc bé. Busc sa postura correcta: ni massa brusca ni massa tímida. I finalment faig el gest. Decidit. Precís. Sense errors. Tot entra on ha d’entrar. Tot. Tot dins. Sempre dins. Sense restes rebels, sense papers traïdors quedant fora fent el ridícul.

S’alleujament fisic és gairebé immediat. Sa tensió desapareix de cop, substituïda per sa satisfacció d'una feina ben feta, d’haver complit amb el que s’esperava de mi. Tanc amb un cop sec, ferm, quasi ritual, i me n’alluny amb una calma nova, amb el cos lleuger i el cap alt.

De tornada a casa pens que potser ho he magnificat massa. Que al final no era tan complicat. Que només calia una mica de consciència, una mica de cuidado i fer cas del missatge.

Perquè avui no hi ha hagut cap problema. Tot el que havia d’entrar, ha entrat tot i dins. Sempre dins.

Sincerament, baixar els fems també té el seu punt de satisfacció.

Formentera: una illa oblidada.

Eivissa, 8 de febrer de 2026

FORMENTERA: UNA ILLA OBLIDADA.

S’altre dia, a classe de la  Universitat Oberta per a Majors d'Eivissa (UOM), sa professora Sra. Fanny Tur ens va oferir una classe magistral sobre sa vida a l’Eivissa del segle XVI: ses muralles, sa defensa, ses institucions… tot molt ben explicat. Una classe fantàstica. En un moment donat, però, també va fer referència a com era sa vida a Formentera. I aquí és on va venir, baix sa meua modesta opinió, una petita relliscada: va afirmar, així com qui no vol sa cosa, que els formenterers éren tots eivissencs d’origen.

Idò aturem un moment i fem memòria.

He buscat informació i he intentat resumir-la molt. Perdonau si he comès algun error històric. Simplement, som un alumne que vaig disfrutar de sa explicació de sa professora i vaig intentar ampliar coneixements.

Després de sa conquesta catalana de ses Pitiüses l’any 1235, Formentera quedà integrada dins el món feudal cristià, primer baix el Regne de Mallorca i després dins sa Corona d’Aragó. Fins aquí, història oficial. Ara bé: des del primer moment, Formentera quedà subordinada a Eivissa en tots els sentits possibles: administratiu, econòmic i jurisdiccional. No com una illa germana, sinó com un apèndix. Com un tros de terra útil, però prescindible.

Mentre Eivissa consolidava població, institucions i poder propi, Formentera quedava condemnada a no tenir res de tot això. No perquè no fos viable, sinó perquè no interessava que ho fos. Durant segles, Formentera no va tenir població estable, cert. Però això no vol dir que fos una illa buida. Vol dir que era una illa explotada.

Durant els segles XIV, XV, XVI i bona part del XVII, Formentera va servir principalment com a rebost d’Eivissa. Pastures, boscos, salines, terres de conreu: tot aprofitat per propietaris eivissencs que venien, feien feina, treien profit i se’n tornaven cap a ca seua. Sense viure-hi. Sense defensar-la. Sense invertir-hi res que pogués crear una comunitat estable. Formentera era útil precisament perquè no tenia gent amb drets.

I sa gran excusa sempre ha estat sa mateixa: el corsarisme. Evidentment, els atacs corsaris existiren i foren una amenaça real. Però aquí convé dir-ho clar: Formentera no va ser vulnerable per casualitat, sinó perquè durant segles ningú no va considerar necessari defensar-la. No hi havia torres, ni muralles, ni guarnicions permanents. Res. Una illa plana, exposada i abandonada a sa seua sort. Davant qualsevol atac, fugir o amagar-se. I tornar a començar. Així no s’arrela ningú.

Mentrestant, Eivissa sí que aixecava muralles, sí que concentrava població, sí que protegia els seus interessos. I Formentera quedava com sempre: sense veu, sense institucions pròpies i sense capacitat de decidir sobre el seu territori. Tot es manava des d’Eivissa. Sa terra, s’economia, els drets. Tot.

No és fins a finals del segle XVII i sobretot durant el segle XVIII, quan el corsarisme comença a decaure i s’Estat borbònic decideix, ara sí, posar defenses, que Formentera esdevé mínimament habitable. Torres de vigilància, control costaner, una mica de seguretat. I només llavors es permet el repoblament estable.

I qui repobla Formentera? Famílies eivissenques, sí. Però això no converteix els formenterers en “eivissencs d’origen”, sinó en gent que, per fi, pot viure de manera permanent a una illa que fins aleshores només havia estat explotada. Amb un poblament dispers, dur, de subsistència, i amb una parròquia (Sant Francesc Xavier) que fa de centre perquè no hi havia absolutament res més.

Així que no: Formentera no va estar “despoblada” com si fos un desert abandonat. Formentera va estar utilitzada sense ser reconeguda, explotada sense ser protegida, governada sense ser escoltada.

I això em du al final de sa classe. Al torn de preguntes, no vaig poder callar. Vaig aixecar sa mà i vaig dir el que molts pensen, però pocs s’atreveixen a dir: Mallorca ha tractat Eivissa com una colònia durant segles. I Eivissa ha fet exactament el mateix amb Formentera.

Ja està bé de contar sa història a mitges. Ja està bé de disfressar s’abús amb paraules tècniques. Com a formenterer, no m’agrada que encara avui hi hagi qui no vulgui reconèixer que Formentera ha estat sistemàticament aprofitada i menystinguda. Dir-ho no és victimisme: és memòria. I sense memòria, no hi ha dignitat.

Ahir era divendres i el cos ha sabia.

Eivissa, 7 de febrer de 2026.

AHIR ERA DIVENDRES I EL COS HO SABIA.

 

  

Aquesta entrada al blog conté referències sexuals i d'alt contingut sexista. Estau avisats. Abans de continuar llegint, encara sou a temps d’esborrar s’entrada i abandonar sa lectura. Després no digueu que no us havia avisat.

Efectivament: ahir era divendres i el cos ho sabia. I no només ho sabia: ho cridava, ho exigia i ho reclamava amb urgència.

Com sempre, per acabar sa setmana en forma (o com a mínim amb bona consciència), a darrera hora de sa tarda, classe de gym a Sant Rafel. Un còctel de Pilates i força. Bon ambient, ganes de llevar-nos es fred de damunt, d’estirar músculs, i sobretot, ganes de cap de setmana.

Entre exercici i exercici: comentaris, rialles, brometes, respiracions forçades i aquell bon rotllo tan sa de patir tots junts.

I aquí la tenim a ella, sa professora:

- "Venga, Pepe. Muy buena postura estas sentadillas. Vamos, que ya se notan tus glúteos bien prietos".

I jo, que encara intentava respirar:

- Però què dius… si amb aquests pantalons que port no es pot veure res.

Error. Greu error.

- Diu ella: "¿Cómo que no se ven?".  I girant-se cap a ses companyes: "¿Se le nota o no el culo a Pepe?".

Sentència immediata, sense dret a rèplica. Unanimitat absoluta. Més rialles.

I ella, lluny de deixar-ho aquí, continuà animant sa classe:

- "Venga chicas, estos culitos arriba, abajo… cuatro repeticiones más y lo tenemos. Vamos mis chicas, que este verano tenéis que lucir tanga en la playa".

Més rialles. Més bon rollo.

El tema derivà ràpidament: que si unes mai de sa vida es posarien tanga, que si altres potser sí, que si depèn de sa platja, de s’edat, … I aquí entràrem en terreny pantanós. Perquè resulta que s’han posat molt de moda, sobretot entre ses dones jóvens portar malles per fer gym. Flexibles, còmodes, pràctiques. Fins aquí, tot bé.

El problema és que en molts de gimnasos algunes han decidit que baix ses malles no hi ha d’haver res més. Ni bragues, ni tanga, ni res per imaginar. Tot marcat. Tot definit. Tot a la vista.

I clar… què passa amb naltros? Els que ja necessitam roba ben ajustada per aguantar ses coses que, amb els anys, cada dia cauen un poc més avall. Que si els homes tenim una cosa per allà baix que sempre marca les sis i mitja, que si ses dones tenen un problema per allà dalt, que si sa gravetat no perdona ningú, etc.

El debat, entre inspiració, expiració, flexions de cames, gemecs dissimulats, va anar pujant de to. I millor no continuar amb els diàlegs… Ja podeu imaginar-los.

Sa classe va passar en un santiamén, entre suor, rialles i teories sociològiques de dubtosa validesa científica. En acabar, ens acomiadàrem fins dilluns, prometent continuar treballant per mantenir-nos en forma. O almenys intentar-ho.

Na Linita i jo arribàrem al cotxe i, automàticament vaig agafar es camí direcció Santa Gertrudis. No ho havíem parlat abans. No ho havíem pactat. Però sa inèrcia i es meu cap ens portaren directes a fer un beure i un bocata al poble. Era divendres. I el cos ho sabia.

Al bar de Santa Gertrudis, ambient excel·lent. Xemeneia encesa. Caliu. Sa gent de sempre. Taules amb familiars meus, altres d’amics, altres de coneguts… i alguns que no sabia exactament qui eren però que vaig saludar igualment.

Es bon estar i sa bona gent ens animaren… i férem un extra. Demanàrem es mig xicu de costum i un mig panet torrat amb sobrassada torrada. I per variar (perquè som així de rebels), per beure, dos Laccao ben calents. Algunes taules veïnes se’n reien:

- A sa vostra edat, beure Laccao calent… no estau bé.

Potser sí. Però felices i contents.

Quan ja eren ses tantes de sa nit, abandonàrem es bar rumb a ca nostra. A sa sortida, a una taula, uns bons amics donaven compte a un flaó. D'aquells de veritat, de Can Rei, d'autèntica denominació d’origen eivissenca.

Quina gola. Ens convidaren a menjar-ne. Era molt temptador. Però prohibitiu.

Sa meua metgessa després em renya. I ja en tenc prou amb sa professora del gym.

Tarda d'encàrrecs.

Eivissa, 4 de febrer de 2026

TARDA D'ENCÀRRECS.

Ja no podia esperar més. Sa llista d'encàrrecs pendents havia entrat en una fase clarament fora de control. Cada dia n’hi apareixia un de nou, com si es reproduïssin tots sols. Fins que ahir dimarts (beneït dimarts sense classe a sa universitat) vaig decidir que ja era el moment. O això, o acabar definitivament soterrat davall bosses, encàrrecs i feines pendents.

Ja us ho podeu imaginar: canviar regals de Reis fallits (roba amb talles excessivament optimistes, perfums amb "massa personalitat"), dur feina al sabater, i fer altres encàrrecs més… Total, que vaig acabar fent una bona passejada pel barri. D’aquelles que abans servien per veure veïns i cares conegudes i que ara serveixen, sobretot, per confirmar sospites.

Perquè no puc deixar de comentar es detall de sempre: sa il·luminació dels carrers. O, més ben dit, la seua pràctica inexistència. Gràcies, Ajuntament d’Eivissa, per convertir els carrers en un emocionant joc de “endevina per on camines” o “endevina qui són aquests que passen pel teu costat”. Amb aquesta llum tènue (per no dir directament fosca) vaig poder comprovar els canvis, més aviat a pitjor, que pateix es meu barri: Parc de la Pau, Mercat Nou, Santa Creu, Cetis… Tot plegat té un aire de decadència preocupant. Locals tancats, altres amb cartells de “liquidació” que semblen eterns, i molts amb encarregats o personal fumant a sa porta, no per fer una pausa merescuda, sinó perquè no hi ha clients per atendre.

S’únic carrer amb una mica de vida era s’avinguda Isidor Macabich. La resta… una llàstima. Un barri que abans bullia i ara sembla que aguanta sa respiració, a veure si algú se’n recorda.

Per acabar sa tarda i intentar aixecar una mica s’ànim (i també es sucre en sang) na Linita va tenir una idea brillant: convidar-me a berenar. Bé, això de convidar és un dir: vaig acabar pagant jo (com sempre). Però, vaja, va tenir una bona idea. Vam acabar sa tarda a la Churrería La Única, molt a prop del Cetis. Un autèntic descobriment. Primera vegada que hi anava i, ja us ho dic ara, no serà sa darrera.

És una xurreria de ses de veritat, d’aquelles on no cal reinventar res: xocolata calenta com toca, xurros i porres fets al moment i una olor capaç de fer-te oblidar, durant uns minuts, s’estat dels carrers i del comerç local. El personal, atent i simpàtic, d’aquells que encara et miren als ulls i no al rellotge. Ses racions de xocolata podrien ser un pèl més generoses, però els xurros, per compensar, són abundants i compleixen amb nota. El preu? Dos xocolates calents i una “tapa” de sis xurros: 8,50 €. No és barat, però sa qualitat, el servei i s’experiència s’ho mereixen.

I aquí ve sa reflexió final, amb una tassa de xocolata calenta a la mà. És cert que molts negocis abaixen sa persiana i tanquen. És una realitat. Però també és cert que, de tant en tant, apareix algun emprenedor prou valent (o prou inconscient, segons com es miri) que intenta tirar endavant el seu projecte. Aquesta gent de la xurreria, vinguts de Sevilla, ho estan intentant. I només per això ja mereixen un respecte.

Així que no està de més passejar una mica més pel barri, entrar als petits negocis, consumir-hi quan es pugui i, de pas, passar una tarda agradable davant una tassa de xocolata calenta. Perquè els barris no moren tots sols: els deixam morir. I, a vegades, amb un berenar, encara hi som a temps.