Eivissa, 10 de febrer de 2023
ATZARÓ.
Divendres 10 de febrer de 2023.
Tercera sortida que he fet amb el grup del Consell d'Eivissa "Eivissa en gran". Responsables de sa sortida Ana Serapio i Rika Humphreys.
9.15 hores trobada enfront del Club Nàutic de Vila. Repartiment de samarretes, gorres, bosses per portar a s'esquena. Tot gratuït.
9.30 hores sortida amb bus direcció a Atzaró passant per sa carretera a Sant Joan de Labritja.
10.00 hores al pàrquing de Cas Campaner. Presentació de sa ruta i de ses responsables.
Durada de sa caminada: tres hores. Férem una parada a sa Font d'Atzaró per menjar i beure un poc.
13.00 hores tornarem a Vila amb bus. 13.30 hores arribada al punt de sortida.
Ruta: pàrquing de Cas Campaner, passeig pels camins d'Atzaró i tornada al punt de sortida.
Distància caminant: Uns 6 quilòmetres. Ruta fàcil. Sa ruta que marca el Wikiloc no és correcte. Vaig quedar-me sense bateria al mòbil i falta la part final del recorregut.
Observacions personals:
- Continuen sense fer control d'assistents. Assegurança d'accidents, com ho controlen?
- Activitat totalment gratuïta oberta a gent de tota s'illa. Inscripció per whatsapp. Màxim 30 assistents per activitat.
- S'autobús era nou i va recollir als assistents de Vila. Els altres de diferents llocs de s'illa vingueren directament a Cas Campaner.
- Grup de whatsapp "Activitats Eivissa en Gran": 298 participants. Van anar a sa sortida 26 assistents. - S'organitza una sortida setmanal i cada assistent solament pot anar a
dues mensuals. El mes següent, ses persones que han quedat sense places
tenen preferència.
- Al grup de whatsapp solament els administradors poden publicar coses.
Fotos de sa sortida:
Cas Campaner.
Torre de Can Jaumet.
Diu s'EEIF:
Torre de refugi pertanyent a l’antic quartó de Santa Eulària o del Rei, situada a la vénda d’Atzaró, parròquia de Sant Carles de Peralta. Segons Joan Marí Cardona, es tracta de la mateixa que el 1747 apareix documentada als Llibres d’Entreveniments amb el nom de torre de Canavall. Es conserva integrada al casament de can Jaumet, rehabilitat com a habitatge de temporada, formant-ne part a efectes funcionals. A grans trets té unes característiques semblants a les de la majoria de construccions del seu tipus. Presenta forma lleugerament troncocònica, amb els murs bastits amb l’habitual fàbrica de maçoneria aparellada en espiga, elevats sobre un sòcol de maçoneria comuna aparellada per filades, com és l’habitual en les torres rurals d’arreu d’Eivissa. Conserva les dues plantes. A la inferior roman l’antiga volta, mentre que a la superior aquesta fou substituïda, ja el segle XX, per una coberta plana amb forjat de fusta, per la qual cosa l’alçada original de la torre fou reduïda devers dos metres. L’estat de conservació general és relativament bo, si bé els darrers anys del s XX, amb les obres d’ampliació de l’habitatge que s’han dut a terme, va ser objecte de nous afegits.
Font d'Atzaró.
Diu s'EEIF:
Bella font, molt ben conservada, encara en ús, situada al vessant de la banda de tramuntana del puig d’Atzaró, a la part de baix, a la vénda d'Atzaró, del municipi de Santa Eulària des Riu. S’hi celebraven ballades el dia de Sant Joan.
Diu s'escrit: Prohibit rentar llana!! Obstruïa ses canals.
Torre d'Atzaró o torre de can Rieró.
Diu s'EEIF:
Duia el nom de la que ara es diu torre de can Rieró, que està ben conservada, no molt lluny de la qual n’hi ha dues més que sempre mantengueren idèntica la denominació: torre de Canavall (ara també de can Jaumet) i torre de Montserrat (ara de can Nicolau d'en Montserrat).
Torre de Montserrat o torre de can Nicolau d'en Montserrat.
Diu s'EEIF:
Torre de refugi de l’antic quartó del Rei o de Santa Eulària, situada a Sant Carles de Peralta, a la vénda d’Atzaró. Apareix documentada amb aquest nom a partir de 1767. Està ubicada a terrenys de la finca de can Montserrat, davant de les ruïnes de la casa de can Jordi. Té forma cilíndrica, amb el sòcol en talús. Com és habitual en aquest tipus d’edificacions, està dotada de dues plantes cobertes de cúpula apuntada. La porta d’accés es troba a la planta baixa i presenta un estret corredor en ziga-zaga que travessa el mur, característic d’aquest tipus d’edificis. Aquesta entrada apareix modificada, ja que el pilar que conformava aquest passadís de traçat trencat es va enderrocar quan la torre va perdre el valor defensiu, per tal de facilitar-hi l’accés. El que més crida l’atenció d’aquesta torre des de l’exterior és l’acurada execució de l’aparell d’espiga dels seus murs, si bé originalment estava referida com la resta d’edificacions d’aquest tipus, ja que l’aparell d’espiga tenia una funció estrictament constructiva, allunyada de qualsevol possible plantejament estètic.
Paisatges.
Trull d'Atzaró.
Tipologies de trulls. L’any 2003 es va posar en marxa el projecte d’investigació “Producció d’oli a l’agricultura tradicional d’Eivissa i Formentera”, amb el finançament del Fons Social Europeu a través del Grup Leader d’Acció Local per al Desenvolupament Rural d’Eivissa i Formentera. Aquest estudi va permetre l’inventariat i la documentació de més de 200 trulls a les Pitiüses; també s’hi analitzava tot el procés d’elaboració de l’oli i incidia en les diferents tipologies de trulls i les seues particularitats. Els resultats d’aquest estudi distingiren les següents tipologies de trulls: premses de jàssena de torn i d’espiga (s. XVIII-XX), premses de fusta (final del s. XIX-s. XX), premses de ferro (final s. XIX-s. XX) i premses mixtes (s. XX).
Les premses de jàssena representen el sistema de premsat més antic conegut a les illes, està documentat ja des de l’època romana. Aquest tipus de premsa aprofita el pes d’una gran soca, normalment de pi ver o pi bord, que pot pesar una mitjana d’uns 1.500 kg. Per aixecar el seu pes hi ha dos sistemes: el torn, que consisteix en una roda que s’acciona amb una sèrie de corrioles per pujar-la i baixar-la, i una espiga de fusta que travessa la jàssena i que es fa moure amb unes barres de fusta. Sembla que el sistema més antic és el torn i que amb el temps alguns trulls anaren introduint l’espiga, probablement en un intent d’agilitzar el sistema de producció.
Les premses de fusta, de ferro i mixtes es començaren a introduir a final del s. XIX en substitució de les antigues jàssenes i suposaren una important millora en el sistema de producció de l’oli, ja que permetien agilitar el treball i fer fins a quatre trullades al dia, el doble que amb les bigues tradicionals. Tot i així l’ús de les premses no va implicar la desaparició de les jàssenes, amb les quals han coexistit fins al començament del s. XXI, ni tampoc una industrialització de la producció.
El procés de producció d’oli en els trulls: la trullada La primera fase de la trullada consistia en la mòlta amb un molí accionat per un animal de preu, format per una pica anomenada mota dins la qual girava una pedra circular, el rotló, que anava triturant les olives. Una vegada triturades, la pasta resultant es dipositava dins els cofins, uns recipients fets d’espart, que s’anaven apilant uns damunt els altres. Una vegada omplerts els cofins començava la premsada amb l’ajuda de la jàssena o bé d’una premsa. Aquest procés de mòlta i premsat es repetia una o fins a dues vegades més: la remòlta i el remoltí. En algunes cases, de manera excepcional i en temps d’escassesa, s’havia arribat a fer una quarta premsada que s’anomenava la sota. Per fer la remòlta i el remoltí s’escalfava aigua a les calderes i s’abocava aigua bullint damunt la pila de cofins per ajudar a treure millor l’oli i, segons sembla, també ajudava a rebaixar l’acidesa del líquid resultant.
Durant el procés de premsat, el líquid de les olives s’escorria per un canalet fins arribar a la fona i l’infern, dos recipients enterrats i comunicats entre si on tenia lloc la darrera part del procés. Dins aquestos dos recipients se separava l’oli del brou per decantació. Una vegada separat l’oli, les restes que queden de les olives, la pinyolada, es treia dels cofins i es deixava assecar per aprofitar-se com a combustible i per fer farina per alimentar els porcs.
La propietat dels trulls La major part dels trulls documentats a les Pitiüses eren de propietat familiar, però també s’han trobat trulls comunals aixecats per diverses famílies que havien invertit una quantitat econòmica en la seua construcció. Els propietaris dels trulls comunals establien uns torns de feina setmanals que s’havien de respectar, així com també havien de portar els estris de feina, l’animal de preu i deixar l’espai net i condicionat per al següent propietari. Ocasionalment la propietat i els dies per poder fer servir el trull constaven a les escriptures de la casa, però majoritàriament es tractava de contractes verbals que passaven de generació en generació.
Simplement com anotació final i per fer un poc de cultura eivissenca.
Ses caminades donen molts de temes per xerrar. Estàvem a un lloc amb molta d'aigua i molts de safareigs ... i algú va preguntar: com es diuen en eivissenc ses granotes quan són petites? Ningú ho tenia clar.
Cabot.
1. Fase larvària dels amfibis, anurs, granotes i calàpets, de cos ovoide, coa comprimida, i àpode. Viu a l’aigua, fins que completa la metamorfosi i esdevé adult. La respiració és, com en la majoria d’animals aquàtics, per brànquies: externes al principi, i internes en fases més avançades del desenvolupament. Durant el desenvolupament larval, es formen les potes, primer les posteriors, i després les anteriors; es reabsorbeixen la coa i les brànquies, i es formen els pulmons. També se l’anomena capgròs.
2. Larva de moscard dels gèneres Aedes i Culex. Es poden veure dins l’aigua de cisternes, bassals i d’altres llocs on s’acumula aigua dolça. Hom suposa que l’Aedes stercorarius també fa la posta en aigua salmaia.
