Mirar sense veure.

Eivissa, 23 de març de 2022

MIRAR SENSE VEURE.

 

 

Hi ha temporades que no passa res i els dies passen a un mateix ritme. Hi ha altres, en canvi, que de sobtà es romp sa calma i tot es descontrola. Són dies de temporal i hem de deixar-los passar.

Després d'unes setmanes dures, de temporal amb onades fortes, no podia veure ses coses bones que tenia a prop meu. I és que moltes vegades no veim perquè no miram. Estava tan absort pensant en els meus problemes, en ses onades, que no veia res. Quantes coses em perdia per no tenir una mínima atenció.

Un matí estava pels estanys del Parc Natural de Ses Salines i a s'hora d'acabar sa meua caminada diària, em vaig asseure al costat de sa torre de se Sal Rossa per descansar. Allí, a s'ombra, corria una lleugera brisa i feia agradable el temps de descans. De sobte, mirant cap a l'horitzó vaig pensar: On estan els pardals? No en veia ni en sentia cap.

Després d'uns minuts vaig escoltar unes gavines. Volaven a poc a poc, sense cap preocupació, mirant cap allí i cap allà, sense una direcció concreta. Em va agradar molt veure-les tant tranquil·les. Van donar-me enveja.

Feia temps que jo no caminava tranquil·lament, sense cap preocupació i sense una direcció concreta. Amb tantes coses que tenia al cap, amb tantes onades, havia perdut el control i anava perdut. Tot i que cada dia anava a caminar i parava per descansar i pensar, realment no ho feia. Estava tan absort amb els meus problemes que, encara que mirava, no veia res. Els pardals no havien desaparegut, era jo simplement que havia deixat de veure'ls.

Ses gavines, tranquil·lament van dirigir-se cap a sa platja. Les vaig seguir amb sa mirada i van fer-me riure. M'havien fet reaccionar: Quantes vegades miram sense veure. Quantes coses ens perdem per no mirar amb atenció. Quant de temps perdem inútilment.

Gràcies a aquestes gavines, vaig tornar a veure els meus pardals de sempre: els teulats o ses orenetes. Fins i tot, vaig tenir el privilegi de veure unes garses i una bandada de flamencs que havien arribat als estanys.

Des de llavors, m'he fet un propòsit: tal vegada ses dificultats seguiran, segurament seguiran ses onades, però he de procurar que ses onades no m'impedeixin veure la mar.

Es meu fill sempre em diu: fes una llista de ses coses bones que tens i fes una llista de ses dolentes que vols millorar, i a poc a poc, deixaràs una llista en blanc.

El temps ho curarà tot, la mar tornarà calma, i jo a poc a poc tornaré a ses meues rutines.

Abans moros que cristians?

Eivissa, 11 de març de 2022

ABANS MOROS QUE CRISTIANS?

Com tots sabeu, Eivissa és una de ses ciutats més antigues del món. Juntament amb els companys de s'AUOMEivissa i acompanyats per responsables del centre d'interpretació Madina Yabisa, dies passats vam fer un recorregut per la part àrab de Dalt Vila. S'intenció de la caminada era conèixer i comprendre millor aquest període de temps que va des de l'any 902 (quan els àrabs ocupen Eivissa) fins al 1235 (quan els catalans de sa Corona d'Aragó conquisten Eivissa i la repoblen).

Durant sa caminada i escoltant ses explicacions de sa responsable del centre d'interpretació, em venien al cap moltes preguntes, moltes dubtes. Vull fer una reflexió.

No estic d'acord amb s'Església catòlica quan justifica perseguir i fins i tot matar, als que no pensen com ells. No ho entenc. I tampoc estic d'acord amb sa manera de contar sa història. Sempre ho fan amb prepotència i des del punt de vista del més fort.
Per un moment us podeu imaginar com ens contarien sa mateixa història però vista des del punt de vista dels musulmans?
Baix el meu modest punt de vista, sa història (un trosset de sa història) de ses nostres illes es podria resumir d'aquesta manera:

Eivissa i Formentera des de sempre han tingut una certa influència oriental. Tots els pobles que han ocupat ses illes sempre provenien d'orient. Els fenicis, els cartaginesos i els àrabs (els romans van passar per ses illes gairebé de puntetes i poc ens van deixar), ens deixaren una rica herència. Més tard van arribar els cristians i ses illes van entrar en un període fosc, menys prosper, i del qual no sortirien fins molts segles després.

El 8 d'agost de 1235, dia de Sant Ciríac, va ser una data clau que va determinar sa nostra història més recent. Encara avui la celebrem amb grans festes i focs artificials. Realment, molta gent del carrer no sap què commemorem. De sa gesta històrica sabem poca cosa. El bàndol cristià es va inventar una romàntica llegenda de furtius amors, traïció i venjança. Conten que el germà del governador, enfadat perquè aquest li robés a la seua dona, va descobrir un passatge secret als cristians perquè entressin en la ciutadella. Se suposa que és el que ens mostren al carrer de Sant Ciríac, on hi ha una capella amb sa imatge del sant i el fosc forat de sa traïció que probablement no porta a cap lloc. Ningú ha tingut molt d'interès a aclarir sa veritat i continuem contant aquesta romàntica història.

Quina situació tenien ses illes abans de 1235 i sa que va seguir a sa conquesta? Pel que sabem, els temps de l'Eivissa àrab van ser, amb diferència, més pròspers i feliços que els que van portar els cristians. Ses illes sumaven uns 6.000 habitants i per això compten els historiadors que sa ciutat era polida, ses illes tenien terres fèrtils, fonts i aigua, abundants vinyes, pins que proporcionaven fusta per a la construcció naval, bons ports, salines inesgotables, i una població treballadora que exportava gra, fruits com a figues, dàtils, raïm, codonys, safrà, mel i bestiar. Tal vegada no era un paradís, però sembla que es vivia bé.

La religió islàmica era dominant, però els musulmans toleraven a ses minories de jueus i cristians. Fins i tot sa llengua àrab va conviure amb un llatí romanitzat. En sa cultura illenca van destacar importants científics i poetes.

El que va seguir després de sa conquesta catalana va ser un absolut desastre. I sa història no pot amagar-ho més. Ses illes van sofrir una despoblació tan acusada que es feren campanyes de repoblació amb gent de sa península; tota sa mà d'obra en els camps, obres públiques i salines, era de moros (així se'ls denominava als musulmans durant aquest període de temps) captius que vivien en condicions d'esclavitud; s'agricultura i el comerç perden força, sa cultura s'enfonsa i, en termes generals, sa qualitat de vida empitjorà.

Que va passar? Bàsicament, sa destrucció ocasionada per sa conquesta i es descontrol que va comportar. D'un dia per a un altre, desapareixen ses formes de vida islàmiques sense que ses noves tinguin temps d'implantar-se. Es va paralitzar s'aparell productiu i el comerç.

Cal dir ses coses clares. Sa prioritat dels nous senyors (Guillem de Montgrí, Nuno Sanç i Pere de Portugal) era repartir-se ses illes i recuperar ses despeses que van tenir pels homes i ses armes emprades en sa conquesta.

I el model socioeconòmic que van imposar va ser nefast. Els criteris d'organització social musulmana que es basaven en sa condició igualitària de tots els ciutadans se substitueix, després de sa conquesta, per un món basat en sa propietat concentrada en mans d'una oligarquia senyorial.

Ses conseqüències? Una recessió generalitzada, una situació de col·lapse i fins a tal punt crític que els senyors han de fer concessions, donar beneficis, drets i privilegis als nous repobladors. En definitiva, facilitar que ses gents puguin sobreviure.

De fet, durant segles, fins al dia d'avui, a ses illes ja res va ser igual. Sempre he pensat que els eivissencs i formenterers som una mescla de gent de moltes cultures. Per aquestes illes han passat molts de pobles amb costums molt diferents. Alguns han deixat més herències que els altres, però cap va perdurar durant molt de temps. I ara passa el mateix. Som unes illes a on tota sa gent és benvinguda. Som tanta gent, de tants països tan diferents, que realment no sabem quina és sa nostra cultura actual. Hem perdut ses nostres arrels. 

Em pregunt, tal vegada ses nostres autèntiques arrels són ses musulmanes?

I aquí estem. Està clar que m'agrada sa cultura musulmana. Us adonau que paraules tan quotidianes com alfàbia, aljub, arrova, dacsa, gerra, llebeig, sénia, talaia, xaloc, safareig o xereca, tenen l'origen de l'àrab? I no parlaré dels llocs (Benirràs, Balàfia) o de costums (la majoria d'illencs portam bigot, d'on ve aquesta tradició?)
Crec que seria de justícia que recordéssim aquella cultura i estiguéssim orgullosos d'aquell poble que, en sol tres segles, tanta herència ens van deixar.

Tal vegada hauríem de dir allò d'abans moros que cristians? Abans moros que catalans? Bé. D'això en continuarem parlant un altre dia.

Per avui, n'hi ha prou de contar històries i teories. No deuen ser certes, però són meues.

Un amor per a tota sa vida.

Eivissa, 19 de febrer 2022

UN AMOR PER A TOTA SA VIDA.

S'altre dia, festivitat de San Valentin, ens van fer una entrevista a IB3 TV per xerrar dels secrets d'estar tants anys junts, com celebràvem aquest dia, etc. Mentre esperàvem s'hora d'entrar en directe a sa televisió i com no sabia que ens preguntarien, mentalment vaig fer un repàs a coses com: què m'agrada de sa meua dona, què canviaria de sa vida que hem passat junts, etc. I vaig preguntar-me: per què l'amor ens ha durat i dura tants d'anys?.

Un dia vaig llegir que:

"Un matrimoni d'èxit requereix enamorar-se moltes vegades, sempre de sa mateixa persona"
(Mignon McLaughlin).

"Estimar no és mirar-se l'un a l'altre, sinó més bé mirar els dos amb sa mateixa direcció."
(Antoine de Saint-Exupéry).

Anem a veure:

Compartim els mateixos valors. Tenim una forta compenetració, estam d'acord amb ses prioritats que donam al sexe, sa feina, els sous, sa família i s'amistat. Acceptam ses nostres diferències d'opinió sense fer-ne un assumpte dramàtic, amb naturalitat.

Tenim llibertat i desenvolupament personal. Ens donam plena llibertat personal de manera natural, acordada mútuament i sobretot, flexible.

Tenim independència familiar. Formam una família i sempre hem limitat ses interferències dels pares (quan vivien) o dels parents. Si bé els teníem plenament integrats en sa família mai vam deixar que ens influenciassin.

Sexe. Amb el pas dels anys sa nostra vida sexual ha millorat. Amb s'edat s'activitat sexual s'ha reduït a favor d'una millor intensitat i qualitat de satisfacció mútua. Sa passió i el desig, ingredients necessaris, continuen a pesar dels problemes i dels anys que passen.

Ens entenem. No sempre ha estat fàcil, però sempre hem compres els nostres punts de vista. Hem estat flexibles i tolerants a pesar de no estar d'acord. Estem en el mateix equip. Jugam en el mateix equip. Els nostres objectius són comuns.

Sa nostra relació mai ha estat regida per ses mentides. Això és bàsic. Sempre hem estat sincers. Si hi ha hagut alguna cosa que ens molestava, ho hem dit. Mostrar-nos tal com som ha fet que tenguem més confiança. Si jo l'estim i ella m'estima, de què hem de tenir por?

Som realistes i vivim el present. No podem viure en el futur i tampoc al passat. Com totes ses parelles hem tingut dificultats. Però una vegada superades, les hem deixat allí. Mai més les hem tret per tirar-nos a sa cara alguna cosa.

En resum: Què l'amor duri sempre és un compromís basat en el respecte comú i amb sa pressa de consciència que estar junts és una opció que es renova cada dia.

A s'hora de sa entrevista totes aquestes reflexions realment van servir-me de poc. Ses preguntes del periodista van anar per uns altres temes més lleugers: com vam conèixer-nos, si celebràvem Sant Valentin, quants anys vam festejar, etc. I clar, amb els cinc minuts que va durar sa entrevista poques coses més podíem dir. Ho vam passar molt bé. 

En acabar, tinguérem temps de xerrar amb el periodista i s'al·lota que manejava sa càmera. Quan els hi explicava els meus pensaments d'abans van quedar un poc sorpresos. Actualment, alguns dels nostres valors ja s'han perdut. Avui vivim en la cultura de l'egoisme, del jo, i així no és possible viure en parella. Quan un sempre dona i s'altre només rep, és inviable.

Pobret, en Valentin cada dia té menys feina!

Vaig plorar.

Eivissa, 13 de febrer de 2022

VAIG PLORAR.

Dies passats vaig anar a Formentera, s'illa dels meus güelos i dels meus pares. S' illa de sa meua infància. Allí vaig néixer i vaig començar a caminar. Cada any, procur anar-hi diverses vegades. Hi tinc uns quants parents, uns quants amics i un grapat de records. Darrerament, sa pandèmia ha fet que els viatges sempre siguin per esdeveniments especialment tristos. Aquest últim viatge ha estat per dir adeu al meu tiu Joan i acompanyar a ses meues cosines en aquests moments tan tristos.

Va estar un dia llarg, emotiu i dur. Al costat del cos del meu tiu ens vam ajuntar molta família, amics i persones que l'estimaven. Vaig plorar. Ses emocions i sa tristor em guanyaren. No sé ben bé el que va passar-me. Pens que quan ploram, mai ploram per un motiu concret, possiblement ploram per tots aquells moments, per totes aquelles coses que no vam plorar en el seu moment. I clar, també vaig plorar per sa meua tia Mercedes que fa pocs mesos ens va deixar i que per motius de sa pandèmia no vaig poder despedir-me d'ella ni tampoc acompanyar als seus.

Sempre he tingut una estima especial per ses meues ties maternes i pels tius. Moltes vegades m'imagín ses vetlades de festeig a cas güelos: havien de ser totals! Quin al·lero havia d'haver-hi!. Cinc al·lotes ben guapes i amb ganes de buscar nuvi ... Quin perill! Segur que els dies de festeig es porxo quedava petit! Clar, alguna cosa especial devien tenir ses al·lotes de sa casa quan hi anaven a festejar jóvens de tan lluny (de La Mola, Porto Salé o més lluny).

Aquesta glosa va fer-la sa tia Maria a n'es tiu Joan quan festejaven. Reflexa molt bé s'alegria en la que visqueren sa mama i ses ties.
"Quina alegria tendré en vorer-te a sa barrera,
dins casa faré un crit no tornassis endarrere".

Sa família Guasch, sa mama i ses ties, es papa i cunyats s'estimaven molt. De fet, no només eren germanes i cunyats, eren molt més, eren amics de veritat. Ses vidasses que feien tots junts els 18 de juliol a Cala Sahona eren una bona mostra d'això.
Aquest sentiment de família i d'amistat també ens ha marcat molt a quasi tots els cosins i cosines.

 

Acabat tot, tenia ganes de tornar als llocs que van formar part de la meua infància. Amb nou anys me'n vaig anar a viure a Eivissa. Des d'aleshores em trob com a casa baix el cel formenterer. Un sempre torna als vells llocs a on va estimar sa vida.

Arribar al port sempre m'ha portat a sa meua infància, a sa meua joventut. Vaig tornar a passar pels camins de s'Estany d'es Peix i de Porto Salè. Camins de terra amb parets de pedra seca. Desgraciadament, els governants de l'illa, han "arreglat" molts d'altres camins com el de l'escola vella de Sant Francesc posant-li asfalt i quitrà. Una aberració. 

Tenia ganes d'anar a sa vora de la mar, d'olorar ses algues, de veure  formacions rocoses i varadors de pesca, de tocar s'arena blanca i de mirar de trobar algunes copines.

Quan, a la tarda, tornava cap a Eivissa, ja dins l'embarcació vaig observar que el meu cos estava ple de pols, de terra. Ses cames, els braços, el cabell, .. Tot ple de pols dels camins. Estava ple de Formentera.
Però sa pols, sa terra i l'olor a sal, no em molestaven. Formen part, per sempre, de sa meua identitat. 

Aviat hi tornaré i desig que sigui per alguna cosa bona.

S'ha fet el silenci a ca nostra.

Eivissa, 6 de gener de 2022

S'HA FET EL SILENCI A CA NOSTRA.

He passat ses festes de Nadal amb els meus fills i nets a casa. A primers d'any nou tots han tornat a ca seua i de sobte s'ha fet el silenci a ca meua. És dur tornar a sa realitat diària i acostumar-se. Segur que també a molts de valtros us ha passat igual.

Tot d'una el saló/menjador està completament ordenat, no hi ha jugarois escampats per terra ni al sofà. Sa taula torna a estar centrada i ses cadires al seu lloc, ses plantes entranyades de tornar al racó de costum i sa televisió ja no necessita un segur anti caiguda.

Ses boles i cintes que decoraven s'arbre de Nadal tornen a estar ben col·locades i penjades. Ningú les agafa per jugar amb elles com si fossin pilotes de futbol. Ses figures del petit pessebre ens observen ben quietes. Ningú les toca ni les canvia constantment de lloc.

A sa banyera han desaparegut totes ses figures de "madera" o de plàstic que s'empraven per entretenir als infants mentre es banyaven. Ses tovalloles estan al penjador i ara ningú les utilitza. Els sabons infantils han deixat lloc als gels de bany, xampús i cremes de tota mena.

Sa casa està en silenci.

Pels passadissos, cap carrera. No escolt cap crit ni cap rialla. Ningú va de grapes, ningú juga a sa pilota i es patinet de "madera" s’ha aturat.

A la nit no tinc a ningú per contar comtes, a qui llegir-ne o contar coses de quan era petit. No tinc a ningú per tapar a mitjanit. Ningú m'acompanya a dormir i després s'amagava baix els tapalls.

A sa despensa solament queden els records de ses galetes, papilles, llets infantils, biberons o "chuches". Queden algunes botelles de llet, sucs o pastes que hauran d'esperar un temps per ser consumides o potser caducaran.

Al dormitori tot està ordenat, sense motxilles per enterra, ni llapis de colors desordenats per sa taula, sense roba tirada per l'alfombra. De sobte els llits ja no es desfan i sa "cuna" ha quedat buida,

De matí, quan m'aixec no tinc a ningú per donar-li o fer-li s'esmorzar. No tinc a ningú per ensenyar-li com comença es dia, com surt es sol, com bufa es vent o com volen es coloms i ses gavines.

Estic llegint tranquil·lament un llibre a sa meua butaca preferida i m'agradaria que ses veus dels meus nets m'interromperen. 

M'adono que cada pàgina des llibre que llegeix ho he de fer amb atenció perquè aquest moment ja no tornarà mai més.

Vocabulari de Nadal.

Eivissa, 1 de gener de 2022

VOCABULARI DE NADAL.

Sa majoria de gent d'Eivissa i de Formentera no utilitzam aquestes expressions, però els entesos en s'idioma ens diuen que hem d'intentar dir-ho bé.

Avui repassarem algunes paraules o expressions nadalenques que feim servir quotidianament i que haruiem d'aprendre a utilitzar correctament.

GASTRONOMIA
Pavo > Gall dindi o indiot.
Cochinillo, lechón > Garrí
Lechona > Porcella
Mazapán > Massapà
Barquillos > Neules
Polvorón > Polvoró
Sopa de tiburones > Sopa de galets
Turrón de yema > Torró de crema cremada
Roscón de Reyes > Tortell de Reis
Caldo > Brou

JOGUINES
Arrastre > Arrossegall
Bolos > Bitlles
Ajedrez > Escacs
Peluche > Ninot de peluix o de pelfa
Correpasillos > Passejador
Puzzle > Trencaclosques o puzle
Sonajero > Sonall o zing-zing.

PLANTES
Abeto > Avet
Flor de Pascua o Ponsetia > Flor de Nadal o Ponsètia
Acebo > Grèvol
Musgo > Molsa
Muérdago > Vesc

DIVERSOS
Villancico > Cançó de Nadal o Nadala
Cotillón > Cotilló
Guirnalda > Garlanda
Zambomba > Simbomba
Los Reyes Magos > Els Reis de l'Orient
Sorteo del Niño > El sorteig del Nen o de Reis
Aguinaldo > Extra de Nadal
La cabalgata de los Reyes > La cavalcada dels Reis
El gordo de Navidad > La grossa de Nadal
Felicitación de Navidad > Postal de Nadal o Nadala
Cesta de Navidad > Cistella de Nadal
Lote de Navidad > Lot de Nadal
Papa Noel > Pare Noel
Pajes > Patges
Belén > Pessebre
Melchor (Rey Mago) > Melcior

ELS DIES DE NADAL
Navidad > Nadal
Nochebuena > Nit de Nadal (no "nit bona")
San Esteban > Sant Esteve, l'endemà de Nadal o sa mitjana festa.
Día de los Santos Inocentes o los Inocentes > Dia dels Sants Innocents o dia dels Innocents
Año nuevo o el día de Año Nuevo > Cap d'Any o el dia de Cap D'Any
Cotillón > Festa de Cap d'Any
Nochevieja > Nit de Cap d'Any (no "nit vella")
Reyes o día de Reyes > Reis o festa dels Reis
Noche de Reyes > Nit de Reis
Misa del Gallo o Nochebuena > Anar de matines.

FELICITACIONS HABITUALS
Bones festes!
Bon Nadal!
Bon any!
Bon Nadal i feliç any nou!

REFRANYS
Per Nadal, cada ovella al seu corral.
Per Santa Llúcia es dia creix un pas de puça, per Nadal un pas de pardal i per Sant Antoni una passa de dimoni.
Al Nadal, ni ceba ni all.
Cap d'Any gelat, any de molt blat.
Després de Cap d'Any, figues seques per company.
El vi de Nadal, ni emborratxa ni fa mal.
Torrons per Nadal, l'endemà mal de queixal.

 

Bé, no vull pensar el que em dirà es meu carnisser de sempre quan li demani un gall dindi o un garrí. Segurament m'enviarà a ...

 

I per acabar, deixau-me parlar de dues coses importants: sa salsa i es bescuit de Nadal. No té res a veure amb ses paraules que no diem bé, però vull posar-ho perquè són molt nostres i no ho hem de perdre. A ca nostra ho feim amb l'ajuda del Forn de Can Bufí. Gràcies a ells conservam ses tradicions.

ES MENJAR.
Si una cosa caracteritza Nadal arreu del món és el menjar. Cada indret té els seus costums gastronòmics, que es comparteixen al voltant d'una taula sa nit i es dia de Nadal.

A Eivissa i Formentera, antigament, sa nit de Nadal no es feia tanta festa com ara. Ses famílies es reunien per sopar i, en haver menjat, anaven cap a matines, a ses caramelles. Si en tornar encara hi havia gana, aprofitaven per picar quatre coses que havien sobrat del sopar.
Joan Castelló, en el seu article "Sa salsa de Nadal i sa porcella", ens explica què menjava sa gent d'Eivissa: "Es plat fort de Nadal, sempre havia set sa porcella rostida. I ho és encara. Aquí no hi havia indiots, o, si n'hi havia, eren molt pocs i sa gent no en feia gaire cas".

Així doncs, podem veure com l'any 1976, algunes tradicions culinàries foranes ja començaven a entrar dins sa gastronomia pitiüsa. Castelló ho explica així: "De poc ençà els han anat introduint, com tantes altres coses, per allò de seguir és costums de fora, que pareix que fa més Nadal i més senyor és menjar indiot rostit a qualsevol restaurant".

Un altre plat característic de Nadal a ses Pitiüses és sa salsa, que Castelló definia com "una gola, un llepadits". Sa salsa és un postre típic de ses Pitiüses i té un origen una mica incert. Es pensa que pot provenir de sa cultura àrab, que va estar instaurada des de sa caiguda de l'Imperi Romà fins a sa conquesta catalana el 1235. L'ús de s'ametlla, ses espècies i sa mel pot recordar als sabors d'alguns postres típiques d'aquesta cultura.

No hi ha dues cases on sa salsa de Nadal es faci de sa mateixa manera. Hi ha qui hi posa aigua en comptes de brou o sucre en comptes de mel. No hi ha una recepta que sigui s'autèntica, ja que l'essència de sa cuina tradicional és, precisament, sa varietat. Mai tastarem, tampoc, dos sofrits pagesos iguals. Això passa exactament amb totes ses receptes de cuina tradicional del món. Hi ha uns ingredients que sempre són els mateixos, els que ens fan identificar un plat. A partir d'aquí, cadascú ho fa de sa manera que millor sap. I sa millor de totes és sempre sa de casa nostra, no cal dir-ho!

La salsa de Nadal està feta amb ametlla picada, ous, brou o aigua, mel o sucre i espècies. És una llàstima que només se'n faci un cop l'any, però és una bona enfeinada per qui s'encarrega d'elaborar-la i no sempre es disposa del temps necessari. Una vegada ens hi posam, però, podem fer-ne més del compte i congelar-la. Sa salsa de Nadal es conserva bé d'un any per s'altre.

Bescuit de Nadal.                                                                                                                                       Sa salsa s'acompanya amb es coc pagès o bescuit de Nadal. Es tracta d'un brioix elaborat amb farina, sucre, greix de porc, canyella i batafaluga. Actualment, es pot comprar a ses pastisseries d'Eivissa i Formentera. Ja no s'acostuma a fer igual que abans a ses cases perquè, de la mateixa manera que passa amb sa salsa, s'hi ha d'invertir molt de temps. I se n'ha de saber, per descomptat.

A Eivissa i Formentera es dia 26 de desembre també era festiu, sa mitjana festa. Amb sa carn que va sobrar del brou de sa salsa, s'hi fa es sofrit pagès: carn, xulla, sobrassada, botifarró, allets, pebrera... Sa cuina tradicional, doncs, és també una cuina d'aprofitament.

Bon profit.

 

 

 

 

On està es nostre líder?

Eivissa, 26 de desembre de 2021

ON ESTÀ EL NOSTRE LÍDER?

Com tots bé sabeu, per desgràcia, molts països del món i es nostre en particular, estan immersos en una crisi sanitària de conseqüències imprevisibles.

Després de s'aparició s'altre dia per sa televisió del nostre president de govern em va entrar pànic i vaig apagar sa tele. Així no anem bé. Si aquests governants són els que en trauran de sa crisi, que Déu ens agafi confessats.
Ho tinc clar: sa clau per guanyar a una crisi és tenir un líder, un bon comunicador, capaç d'exercir es seu lideratge i convertir-se en sa persona a la qual tots els ciutadans hem de seguir i creure el que ens diu.

I naltros, malauradament, no tenim líder. Tenim governants ineptes a tots els nivells de govern central, autonòmics o municipals. Tenim una oposició que hauria d'ajudar al govern del país i solament fa que posar bastons a ses rodes. Així ens va!

 

Sempre m'ha agradat molt estudiar sa figura del senyor Churchill. L'any 1940 va fer un discurs dirigit a tot el seu país i que em sembla un exemple de ses virtuts que ha de tenir un líder en temps de crisis com s'actual.

Ho he copiat textualment d'un llibre. Deia Churchill als seus:

"Debemos recordar que estamos en las fases preliminares de una de las grandes batallas de la historia, que nosotros estamos actuando en muchos puntos de Noruega y Holanda, que estamos preparados en el Mediterráneo, que la batalla aérea es continua y que muchos preparativos tienen que hacerse aquí y en el exterior.

En esta crisis, espero que pueda perdonárseme si no me extiendo mucho al dirigirme a la Cámara hoy. Espero que cualquiera de mis amigos y colegas, o antiguos colegas, que están preocupados por la reconstrucción política, se harán cargo, y plenamente, de la falta total de ceremonial con la que ha sido necesario actuar.

Yo diría a la Cámara, como dije a todos los que se han incorporado a este Gobierno: No tengo nada más que ofrecer que sangre, esfuerzo, lágrimas y sudor.

Tenemos ante nosotros una prueba de la más penosa naturaleza. Tenemos ante nosotros muchos, muchos, largos meses de combate y sufrimiento. Me preguntáis: ¿Cuál es nuestra política?. Os lo diré: Hacer la guerra por mar, por tierra y por aire, con toda nuestra potencia y con toda la fuerza que Dios nos pueda dar; hacer la guerra contra una tiranía monstruosa, nunca superada en el oscuro y lamentable catálogo de crímenes humanos. Esta es nuestra política.

Me preguntáis; ¿Cuál es nuestra aspiración?. Puedo responder con una palabra: Victoria, victoria a toda costa, victoria a pesar de todo el terror; victoria por largo y duro que pueda ser su camino; porque, sin victoria, no hay supervivencia. Tened esto por cierto; no habrá supervivencia para todo aquello que el Imperio Británico ha defendido, no habrá supervivencia para el estímulo y el impulso de todas las generaciones, para que la humanidad avance hacia su objetivo. Pero yo asumo mi tarea con ánimo y esperanza.

Estoy seguro de que no se tolerará que nuestra causa se malogre en medio de los hombres. En este tiempo me siento autorizado para reclamar la ayuda de todas las personas y decir: Venid, pues, y vayamos juntos adelante con nuestras fuerzas unidas".

On està es nostre Churchill?

On està un líder amb força i capacitat per contactar amb sa gent?

Desgraciadament, molts de líders (el nostre també) creuen que és millor amagar o endarrerir els fets. Això no són actituds pròpies d'un líder. A llarg termini, són més nocius els efectes. En Churchill deia "sang, suor i llàgrimes". No va deixar a ningú indiferent. No va amagar res.

Bé, amb tot això, es nostre líder no té ni sent sa necessitat de comunicar el que sap, quant s'ha donat compta, o el que hi ha après d'altres països amb els mateixos problemes o quines coses pense posar en marxa per arreglar ses coses com més aviat millor. 

No ha volgut o sabut, dir sa veritat per dura que sigui. Ho ha deixat en mans dels seus ministres, de quatre secundaris o dels dirigents de disset autonomies i sa sensació d'improvisació i ineptitud s'apodera de sa gent.

Quan ses persones estam enmig d'una crisi ens fa falta alguna cosa més que informació. En fa falta un líder que ens doni informació i ens marqui es camí a seguir. Que s'esforci a arribar al nostre cor, que es deixi veure, que contesti ses preguntes i doni explicacions ses vegades que faci falta.

Un líder que ens digui, que a pesar dels problemes actuals, hem de treure el millor de naltros i guanyar, perquè com deia en Churchill "hem de buscar sa victòria, per molt llarg i dur que pugui ser es camí; perquè, sense victòria, no hi ha supervivència".

Es nostres governants deuen pensar que sa gent és beneita. Però no ho és. I sa gent té memòria. Almenys, això vull pensar.