Jo m´ho pensaria.

Eivissa, 23 de juliol de 2023

JO M'HO PENSARIA.

Avui diumenge 23 de juliol de 2023 és sa data triada pels que manen a Madrid per celebrar unes eleccions generals a tot el país. Tenen uns collons ... Amb sa calor que fa!! Ja podrien haver triat una data diferent.

 

Per jo, per moltes coses que estan en joc, són unes eleccions importants, però que arriben en un moment especialment complicat. Sa veritat, estic decebut amb els polítics que haurem de votar: els que fins ara han manat presenten un balanç ben trist. Sempre ses mateixes cares i sempre creant problemes on no n'hi ha cap. M'han defraudat. Els que volen manar, el mateix. Prometen i prometen, però el que volen realment és manar, manar i manar. A qualsevol preu.

A s'hora de decidir a qui votar és complicat: votaré no a qui vull, sinó a algú que no voldria votar, però el votaré per impedir que guany algú pitjor. Enteneu es meu embolic? 

Sempre he pensat que els partits ens utilitzen: és evident que ses coses que fan quan manen no té res a veure amb el que ens diuen quan fan campanya electoral. Quan aconsegueixen formar una majoria parlamentària per governar, ja no fan el que jo pensava que ferien quan vaig anar a votar-los.

Estic cansat de veure a tots els polítics demanant el vot i prometent qualsevol cosa per a obtenir-lo. Són uns cínics perquè els candidats no és que no tenguin vergonya d'enganyar-nos: és que no tenen vergonya de dir i prometre coses que tots sabem que són falses.

Per tant, anar a votar? Abstenir-se? O no anar a votar? Vull un govern central del PP i Vox? Vull un govern central de PS i tota una suma de petits partits regionals que sempre estan discutint entre ells i que no aporten res?

Jo som, des de sempre, d'esquerres, però quan l'esquerra presenta una colla d'ineptes jo no puc votar-los. M'espanta sa relació de gent que presenten a ses llistes electorals. Quina colla d'inútils. Aquesta gent no pot portar es país endavant. Durant els darrers anys han tingut una oportunitat i realment no han sabut o volgut fer-ho millor: jo personalment estic pitjor que abans. I no fa falta parlar de ses escoles, sa sanitat, ses comunicacions, sa cultura, ses pensions, etc. És lamentable. 

Pel que fa al binomi dreta-ultradreta, no poden ser el futur: han demostrat ser uns mentiders, uns falsos i que volen el poder al preu que sigui per fer el que volen els grans poders.

Bé, és evident que no és funció meua aconsellar a ningú què ha de votar i què no. Tinc un respecte enorme per sa decisió individual de cadascú i no m'atreviria mai a dir una cosa així. Però crec que sí anau a voltar, no voteu a qui crea més problemes. Votau a qui us aporti solucions als vostres problemes i ses vostres preocupacions. I recordau, no anar a votar també és una alternativa vàlida de la qual no heu d'avergonyir-vos ni justificar. 

Jo m´ho pensaria. Mentrestant, me'n vaig a Ses Figueretes a reflexionar. Estic molt acalorat! Un banyet a la mar m'aclarirà ses idees.

Un dit.

Eivissa, 18 de juliol 2023.

UN DIT.

Una petita història pels meus nets.

 

Tinc un dit molt eixerit, molt espavilat. Tota sa vida l'he cuidat, he vist com anava creixent i cada dia es feia més gros i més intel·ligent. És el dit gord de sa mà dreta.

Sempre estava predisposat a tot el que li manava. Quan vaig aprendre a escriure, aguantava ben fort es llapis, es bolígraf... Quan vaig aprendre a anar en bicicleta, pressionava i feia sonar es timbre amb molta força. A s'hora de dinar, agafava els coberts amb seguretat.

És tan llest que darrerament també ha après ses noves tecnologies. Que vull enviar un missatge pel mòbil, doncs escriu com una bala. Ràpid i sense faltes d'ortografia. Que vull enviar un whatsapp, idò també. Escriu, envia fotos, tot. És molt treballador.

Però des de fa uns dies es comporta molt estrany. S'està tornant un rebel. Li dic que escrigui un missatge amb el mòbil i en comptes d'escriure endavant, es rebel·la i se'n va endarrere. No vol escriure res. Vull que faci alguna altra cosa i es nega. No vol obeir-me.

Pensava que eren coses de s'edat. Que estava passant una època difícil. He intentat parlar-li i raonar però sense resultats. Estic molt preocupat. Sabeu per què?

Perquè si no li bastàs en sa seua rebel·lia, ara es veu que ha parlat amb els dits dels peus i resulta que també es dit gord del peu dret li ha fet cas i també s'ha rebel·lat.

I no pot ser això... Jo necessit els dits dels peus en forma. Els necessit per caminar, per aguantar-me dret, per córrer, per nadar, per conduir. I el molt punyeter, igual que es de sa mà dreta, quan ha de fer força, no la fa, quan ha de ser valent, s'arrua.

Què puc fer?

Sa meua dona diu que els havia de portar al metge. Així ho vaig fer, però no ha servit de res. Em va receptar uns calmants, però no han millorat mica, més aviat han empitjorat. Ara s'altre dit del peu esquerre tampoc em creu de res.

Uf .... sa cosa no va bé.

He provat de fer-lis massatges, per vora si es calmen. A poc a poc, amb suavitat .... però clar, com que el dit de sa mà dreta tampoc col·labora, sa teràpia del massatge no dona els resultats esperats.

Vaig anar a sa meua psicòloga ... Estic desesperat ....I que m'ha recomanat sa metgessa?

Em diu que he de valorar-los el que fan, dir-los l'important que són per sa meua vida. Que el que fan ara, tal vegada no ho faran en el futur. No he de manar-los. He de raonar amb ells. He de ser amic seu. I he d'acceptar-los tal com són, amb ses seues virtuts i amb els seus defectes.

Vaig pensar que primer parlaria amb es dit gord de sa mà dreta, que va ser el primer que es va rebel·lar. Em diu: "estic cansat, no puc més amb tanta pressió. Estic present en quasi tots els fets de sa teua vida i que fan els meus germans? Res, quasi res. Són uns ganduls que només miren el que jo faig. Per què em demanes tant i als altres res? Estic cansat de treballar des que et despertes fins que te'n vas a dormir".

Li vaig fer vora que ell era es més gros i, per tant, tenia més responsabilitat i jo confiava cegament en ell. Li vaig fer vora que ell és el més important dels dits de sa mà i, per tant, m'havia d'ajudar.
Li vaig dir que a partir d'ara faria esforços per donar més responsabilitat als altres dits. Li vaig demanar que em donés temps per a portar-ho a sa pràctica i que per favor, parlés amb els dits dels peus perquè canviessin d'actitud.

Sa conversa va donar resultat!

Els altres dits de sa mà, s'han espavilat. Dit a dit ja han après a escriure amb ordinador i a fer moltes coses. Tots estan fent un esforç, fins i tot es dit petit! Tots ajuden al gros. Pel que fa als dits dels peus, ha costat un poc més. He hagut de fer uns quants massatges més, però al final, tots ajuden als dits grossos.

Missatge per als nets: Si anem tots junts, tot ho podem fer.

Viure com un anglès.

Eivissa, 13 de juliol de 2023

 

VIURE COM UN ANGLÈS.

 

Ha arribat es mes de juliol! És temps de viatjar a Anglaterra a casa del meu fill i fer una trobada familiar que ja s'està convertint en un clàssic.

Es dia de sa partida d'Eivissa, fou un matí intens. El forn de pa des barri just acabava d'obrir i jo ja estava comprant llonguets, cocarrois i empanades. A sa xarcuteria vaig comprar formatges difícils de trobar a Anglaterra (manxec, de cabra i maonès), sobrassada i llonganissa de pagès. A mig matí sortia de casa cap a s'aeroport i portava una bossa plena de menjar.

Vaig preparar "bocatas" de truita (uns bons llonguets, truita d'ous pagesos, oli i tomata) per menjar durant el vol. M'encanta obrir els papers d'alumini i ensumar ses olors dels "bocatas". Tots els altres passatgers mengen brutors, xips, xocolatines i altres. Mentrestant, naltros amb un bon llonguet de truita a sa boca. Tothom ens mirava amb enveja.

S'avió anava ple. Gent tranquil·la. Un vol agradable. A s'hora de recollir ses maletes, una espera de més de 40 minuts. Sa falta de personal no és exclusiva d'Eivissa.

A fora del recinte de s'aeroport de Birmingham feia un fred que pelava. Qui ens va dir que ja feia calor a Anglaterra? Sortirem d'Eivissa a uns 30° i a Leamington Spa estaven a 10° menys. Feia fred, vent i pluja. Vaja si notàvem sa diferència.

Vam arribar molt cansats del viatge. Tinc una sensació estranya a s'hora d'anar a dormir. A fora, encara hi ha llum i són més de les 22 hores. Sa claror s'està filtrant per tots els racons de sa casa. 

 Bé, a s'hora d'emprendre un viatge és molt important fer-ho amb una bona actitud. Per tant, durant uns quants dies intentaré viure com un anglès:

 

 - Hauré d'adaptar-me al seu estil de vestir.
Per això, els anglesos són únics: Fa un fred que pela i tothom amb calçons curts, camisetes, xancles i gafes de sol. Si els de Mark&Spencer (el Corte Inglés d'allí) diuen que ja ha arribat s'estiu, tothom a canviar-se de vestuari.

- Hauré de menjar com un anglès.
Què mengen els anglesos? Haureu sentit dir que un esmorzar anglès inclou te, ous, bacon, salsitxes, mongetes, xampinyons, torrades, porridge i suc de fruita. Això li diuen un "Full English breakfast" i no és habitual a ses cases familiars. És més fàcil trobar-ho als establiments d'hoteleria.
Actualment, a sa majoria de ses cases angleses fan un esmorzar compost per cereals (weetabix, muesli, cornflakes o krispies), torrades i una beguda calenta, ja sigui te o cafè.

Per dinar, fer s'aperitiu o simplement prendre una cervesa els pubs són una autèntica institució al Regne Unit. Normalment, estan a edificis molt polits i sa decoració, els detalls i sa gent que solen anar-hi creen un ambient especial i únic.
Són excel·lents llocs per a degustar el menjar anglès a preus econòmics: Típiques sopes, pastissos de carn picada, fish and xips, patates frites, hamburgueses, salsitxes i sobretot uns exquisits sandvitxos a un preu raonable.

Per sopar, el país està tot infectat de restaurants italians, de pasta, pizzes, formatges parmesans i tomates; també de restaurants d'indis, tika masala, curris i pa indi amb all. Per tant, el que soparé no importa i tampoc els ingredients.

Un incís:
Un menjar que m'encanta: Els scons: són pastels dolços que normalment porten panses i se solen menjar a s'hora de berenar amb melmelada i crema dolça.
I un menjar que no m'explic com pot agradar a ningú: Sa Marmite. És difícil d'explicar, és una espècie de melmelada enganxosa i marró que es fa amb extracte de llevat durant el procés de s'elaboració de sa cervesa. O t'agrada o l'odies. Jo no puc amb ella.

 - Hauré d'intentar descobrir sa cultura del cafè. Tothom està amb sa tassa de cafè a sa mà. Cappuccino, expresso, double expresso, lattee, mocha, americano, flat white, decaffeinated. Un embolic a s'hora de fer-se entendre: A veure, com demanaríeu un cafè amb llet, el cafè descafeïnat de sobre, sa llet tíbia i desnatada, amb sacarina i per favor, amb tassa de vidre?.

 - Hauré d'aprendre des diferentes maneres de demanar uns ous en anglès. Mirau:
Ous "revueltos"> "scrambled". Truita d'ous > "omelette". Ous durs o bullits > "boiled eggs".  Ous passats per aigua > poché. Ous estrellats > Si us agrada mullar el pa, heu de demanar "fried egg".

- Intentaré parlar anglès amb sa meua nora a tots els moments. No podem comunicar-nos amb ses mans ni en signes. Si no parl amb sa seua llengua, estic perdut.
A poc a poc vaig entenent més s'anglès. Jo no sé si xerr bé o malament, però sa veritat és que m'entenen.

- Disfrutaré d'un bon gintònic. Reconec que els anglesos els fan d'una manera simple i molt bona: Gin, tònica i gel. I res més de "tonterias". Ja sabeu que sa reina Isabel II era molt aficionada a sa Gordon's i que gràcies a ella va viure molt d'anys. Idò durant es dia hauré de prendre força de tes i a la nit un bon gintònic abans d'anar a dormir.

- Hauré d'acceptar anar amb sa família de "shopping". No sé què comprarem: totes ses botigues estan plenes de roba d'estiu, de peces que semblen de temporades molt anteriors, i al carrer fa un fred de pronòstic reservat.

- Sense cap excusa, hauré d'anar als jardins i parques del poble. Estan tots plens de gent fent senderisme, ciclisme, pic-nics o tombant-se a s'herba. Aquí ningú espera s'agost. Tampoc m'he d'estressar i complicar-me sa vida: he de caminar, riure, beure i disfrutar dels pocs moments que surt el sol.

- Hauré de viure el moment. Sense fer plans de futur. Decidir ses coses a s'últim minut i disfrutar de ses petites coses. Diuen que els anglesos treballen per viure en lloc de viure per treballar. No ho tinc molt clar.

Em ve a sa memòria una història recent. S'altre dia va anar a un forn de pa a Sant Jordi per encarregar galetes d'Inca. Les fan molt bones i volia portar-ne a casa del meu fill. Es diàleg fou més o menys així:
- Dependenta: Per a quan les voldria?
- Jo: Per a demà al matí.
- Dependenta: Miri ... es que no sé si en tindrem demà al matí.
- Jo: I quan ho sabran si en tenen?
- Dependenta: Demà de matí.

Sembla un diàleg de bambos, però els anglesos són iguals i reflexa molt bé la seua actitud davant sa feina. No s'immuten per res.

- Els cap de setmana una tradició que no podré saltar-me: fer una barbacoa al jardí. Arriba es bon temps i s'obri sa temporada. Vagi on vagi, es fum i s'olor de carn torrada s'estén per tot el poble. Allí com ses temperatures són més baixes i el sol no pega tant, passar unes quantes hores a s'aire lliure (si la pluja no ho impedeix) menjant i bevent amb sa família i els amics es converteix en una activitat d'allò més recomanable.

- Hauré d'anar pels Cotswolds. A qualsevol poble. Són molt polits i aprofitaré per berenar fent un te i uns scons.

- Hauré d'adaptar-me al fred.
No crec que tingui cap problema. Si continua fent fred vol dir: No hi haurà mosquits, estiré calentet a casa i beure hot chocolat, veure pel·lícules o llegiré un llibre al sofà ben tapat, dormiré tapat amb edredó i aferrat a na Linita o no suaré.
Si fa fred tornaré a viure.

- Disfrutaré sa meua neta anglesa.
Hauré de despertar-me a les 6.00 hores. Esmorzar i fer-me net. A les 7.00 hores despertar-la. Després, una breu i dura negociació: hem de tenir clar quins calcetins, quines sabates, quins calçons i quina jaqueta s'ha de posar. I si tinc sort, acceptarà deixar els "chupetes" a casa. Finalment, amb resignació, sortirem a les 7.30 hores direcció a sa guarderia. M'encanta sa meua neta: té molt clar el que vol i no para fins aconseguir-ho.
Al carrer, sa majoria de dies, fa fred i plou. Però ella s'en va a sa guarderia molt contenta. Així s'ha de començar es dia!

- Hauré d'anar a un McDonald:
Estar amb els nets i no anar a sopar a un McDonald és un pecat. Una experiència que pensava ja tenia superada: Menjar i beure "basura". Això sí, els nets disfruten.

- Utilitzaré Uber.
Els desplaçaments amb cotxes Uber, ja des de fa temps, foren un descobriment: fàcils de contractar, cotxes nous, xofers atents i per un grup com el nostre de cinc passatgers, uns preus més barats que desplaçar-se en transport públic.

 Els taxis allí tampoc són com per Eivissa. Se'n poden agafar sense dificultat, són cars i els xofers no gaire amables. Però allí els taxistes no són una màfia. A Anglaterra, pel que fa als taxis: Llibertat d'empresa i llibertat de serveis. El sol ha de sortir per a tothom.

- Hauré d'anar a Stratford-upon-Avon i apropar-me a Oxford.
Stratford-upon-Avon és el poble d'en Shakespeare. Sempre m'agrada fer un passeig per sa part antiga des poble i dinar a qualsevol restaurant. Es poble sempre està ple de turistes, d'excursions d'escoles i de jubilats, però és una visita que m'encanta.

Oxford és una ciutat plena de torres medievals, biblioteques, colleges d'estudiants (d'estudiants rics, és clar), campus i per descomptat, de llocs que ses pel·lícules d'en Harry Potter han fet molt coneguts per tot al món. Es meu net disfrutarà. Li agraden totes aquestes pel·lícules que s'han fet.
Una experiència que no us podeu perdre: Dinar de qualsevol cosa a una cafeteria i caminar fins al riu. Allí, feu una parada a la gespa d'uns dels campus i feu una "siesta" com cal. S'està de luxe (si el temps acompanya i s'autoritat ho permet). 

 

A s'hora de tornar cap Eivissa, també intentaré acostumar-me a algunes coses:

- Hauré d'acostumar-me als vols conflictius de tornada cap Eivissa. Vaig tornar amb Jet2, s'avió complet de gent molt jove. Alguns, abans d'embarcar ja portaven fetes algunes cerveses. Dins s'avió, es servei d'alcohol és prioritari. Conseqüència, molts d'al·lots i al·lotes gats com una sopa.
S'espectacle que ofereixen alguns passatgers és simplement lamentable. Vaig queixar-me al personal i van comportar-se bé durant alguns minuts. Després, com si res, música amb els mòbils a tot gas, copes, crits i festa. Fou un vol de tornada molt dolent. Malauradament, aquest és el tipus de turistes que ens visiten durant s'estiu.
Digueu-me sexista, però s'espectacle que fan tots aquests turistes dins s'avió és lamentable: Comencen sa festa, a beure, a llevar-se roba i en veis de cuixes, culs i mimes a l'aire! És vergonyós!

-A s'aeroport d'Eivissa hauré d'acostumar-me a sa màfia dels taxis. Just sortir al carrer, m'atacaren dues dones ben plantades per oferir-me un taxi pirata. Ni cas. Però quan vaig arribar al meu torn de taxi, un home que fa de coordinador em preguntà "Dos? A donde van?" Quan van saber que volíem anar a Vila, tres taxistes van rebutjar el servei. Embarcarem amb un quart i gràcies que eren les 21.30 hores de la nit i el conductor just acabava el seu torn a les 22.00 hores i havia de fer el relleu a Vila. Són una colla d'impresentables. Es dia que pugui agafar un Uber a Eivissa brindaré amb cava!.

 Bé, podria seguir amb més i més coses que hauré d'acostumar-me, però estic entrant en "modo negativo" i crec que és millor deixar-ho aquí. 

Ho tinc clar: Com a Eivissa, és difícil trobar un lloc per viure millor. Ahh ..  i viure com un anglès tampoc m'acaba d'agradar massa.

 

Macarrons, focs, coets i bombetes.

Eivissa, 23 de juny 2023


MACARRONS, FOCS, COETS I BOMBETES.

 

Quant, durant els mesos d'estiu, viatj a Anglaterra només he trobat a faltar una cosa d'Eivissa: sa foscor a la nit. Vaig a una latitud més amunt, estam al solstici d'estiu i a Leamingthon ses nits són molt curtes (aproximadament des de les deu/onze fins a les quatre/cinc de sa matinada) i durant sa nit sa claror del cel és molt pronunciada. No són unes nits completament fosques. Són nits curtes i clares. Se'm fa estranya aquesta claredat del cel.

S'arribada del bon temps ens porta aquestes nits curtes. Ja sabeu "fins Sant Joan el dia va endavant, per Sant Pere va endarrere".

Per tots naltros, sa nit de Sant Joan és una nit especial plena de tradicions (els nou foguerons, els salts sobre ses flames per allunyar els mals averanys, ses propietats curatives de sa cendra dels focs, ses virtuts de ses herbes guaridores que es coïen aquella nit i també de ses bombetes, els coets borratxos o els macarrons).

Ja sabeu, diuen que el foc és purificador, alliberador, mata tot allò que és dolent, els maleficis, ses epidèmies, etc. Segur que és bo per a sa salut. Per descomptat, a casa del meu fill no hem perdut ses tradicions: toca celebrar Sant Joan i toca fer foc. 

Aquesta celebració familiar amb el foc ve des de fa molts anys. Quan érem petits, a ca nostra o a cas güelos, sempre ens reuníem a sa cuina als voltants del foc i m'ha quedat com un record molt agradable. Allí, al costat del foc, comptàvem històries, parlàvem i sentíem goig del moment. Els moviments de ses flames eren màgics.

Recordau?

Sa jaia marranxa torrava ciurons
I li va saltar una espurna i li va cremar el calçons.

Sa jaia marranxa torrava gerret
I li va anar una espurna dins es foradet.

 

En Joan, des de petit, sempre ha tingut una passió pels petards i els focs. Li agradava molt quan s'encenien sa forta detonació sonora i també sa llum i el fum. Quan s'apropava aquesta festivitat temien fortes discussions amb ell: no solament volia petards que eren els més inofensius, és que a mesura que anava creixent ens demanava coses més perilloses bombetes, bengales, volcans, "tracas", "silbadores" o coets.

Amb molta antelació ja tenia preparat un llistat de totes ses coses que volia comprar. Era un perill. Anar a veure una amiga nostra que tenia una botiga de tota mena d'articles de festa, era un "mal trago" per naltros. A més, a part de sa llista que ell portava, sa nostra amiga li regalava més coses.

A Leamington, s'any passat, sa nostra intenció era fer un bon foc, una bona barbacoa al jardí i cuinar macarrons. Els cauets els deixaríem per un altre dia. Comprarem llenya bona, carbó del bo, bona carn i bona verdura. Sa cosa pintava bé.

Què va passar per desbaratar sa festa? Doncs, primer de tot fer foc a sa llum del dia no fa gaire goix i a més va canviar el temps i va ploure de valent fins a l'endemà. Adeu barbacoa i adeu foc. Per acabar d'arredonir sa festa, no vaig saber trobar a cap botiga del poble pasta per fer els macarrons. Molts d'espaguetis i pastes rares, però alguna apareguda als macarrons nostros ni per llavor.

Vaja, fou una celebració foradada.

Aquest any hi tornarem. Viatjar a casa del meu fill per Sant Joan, ja és un clàssic. A veure si tenim sort: si el temps ens acompanya i l'autoritat ho permet, hem de celebrar-ho com cal.

Ah.. Aquest any portaré sa pasta per fer els macarrons des d'Eivissa. No vull sorpreses.

El primer bany de s'estiu.

Eivissa, 19 de juny de 2023

EL PRIMER BANY DE S'ESTIU.

 

Ja era hora! Finalment, he inaugurat sa temporada de bany d'aquest estiu. He anat a Ses Figueretes acompanyat de na Linita i el meu net i he fet una "nadadeta".

És curiós. Pel camí vam trobar-nos amb molt d'amics i amigues que ja estaven de tornada. "Vaja Pep, ja era hora ... Feia dies que t'esperàvem", "A aquestes hores, s'aigua ja està "caldo"... naltros ja tornam a ca nostra".

A sa platja tothom, veïns, amics i amigues, seguim un protocol personal i determinat. Tots tenim es nostre espai preferit a s'arena; uns altres els agrada caminar per s'arena abans de banyar-se; altres, els més valents, arriben i immediatament ja estan nadant. Altres, com jo, ens agrada trobar-nos amb els amics i amigues i fer sa xarradeta. El lloc és millor que qualsevol bar.

Bé, sigui com sigui, ens dirigirem al nostro raconet preferit. En Gonzalo va tirar-se de cabussó ben aviat. Jo li vaig dir que volia veure si s'aigua estava molt freda. Vaig donar unes passes mar endins i efectivament, sí que ho estava. Tot i això, vaig continuar dins s'aigua sense ser-ne molt conscient. A cada passa que donava no sabia si seguir endins o tornar a s'arena. S'aigua estava freda i no apta per tirar-s'hi de cap.

Vaig quedar-me aturat. S'aigua m'arribava a sa "línia de flotació". Na Linita ja nedava lluny, allà per ses boies. Vaig dir-li al meu net "neda, neda, jo vigilaré sa bossa", "després tornaré i potser sí que em banyaré". Vaja, excuses per no tirar-me.

Passat molt de rato el meu net ja s'impacientava i jo havia esgotat tot el repertori d'excuses. Així que de forma inconscient, sense pensar-m'hi més, vaig tirar-me de cabussó. S'aigua gelada em va cobrir tot el cos: des de ses cames fins al cap. Interiorment, vaig pensar: Bé, queda inaugurat s'estiu!

Vaig sortir ben aviat. Ses gotes d'aigua freda em queien dels cabells per sa cara i tot el cos. Sa respiració era més accelerada del costum. A s'arena, vaig agrair s'escalf del sol. Som un fredolec, però havia set prou valent per ficar-me dins s'aigua.

Em sentí orgullós. Ses Figueretes, ja sabeu, no és una platja paradisíaca, tampoc té raconets especials dels molts que hi ha per Eivissa. De fet, sa platja estava plena de gent, a prop sonava música des del baret del passeig i també hi havia gent jugant a ses pales i a sa pilota. I què? Quanta gent es moriria de ganes per estar a un lloc com aquest i poder inaugurar s'estiu com jo?

Disfrutar d'aquests moments i deixar-se portar sense haver de pensar que faré demà, és fer salut. Els metges sempre m'ho diuen: Sa salut té molt a veure amb disfrutar de ses coses senzilles. Salut és disposar de temps i aprofitar-lo; és estar descansat, tranquil i amb confiança; és disfrutar de la mar i del sol; salut és disfrutar de la vida.

S'han acabat ses classes a sa universitat, s'han acabat ses activitats de s'associació, s'ha acabat s'escola del meu net. Ara, temps de vacances. Temps de disfrutar de sa família i dels amics. Temps de benestar. Temps de fer salut.

Ja estau tardant molt! Afanyar-vos! Us espera sa platja!

Adeu als telèfons fixos.

Eivissa, 15 de juny de 2023

ADEU ALS TELÈFONS FIXOS.

 

Sa vida m'ha donat s'oportunitat d'assistir, entre altres coses, al naixement i desenvolupament dels telèfons mòbils. 

Sempre recordaré una vegada a casa dels meus pares quan vaig fer una videotrucada amb els meus fills que estaven a fora d'Eivissa. Ja us podeu imaginar quina cara de sorpresa que feien davant aquell aparell prodigiós que els permetia, asseguts a una cadira a ca seua, veure i escolar als seus nets que estaven tan i tan lluny.

Per ells, el seu món estava canviant ràpidament i ara està canviant el nostro. Els canvis són tan ràpids que no tenim temps d'adaptar-nos. Personalment, començ a tenir problemes per seguir el ritme, per entendre els canvis i per comprendre certes coses que fins ara m'eren fàcils d'entendre.

Ja us he comptat el canvi de mòbil que vaig fer fa pocs dies. Sa tecnologia que incorporen els nous models és impressionant. Asseguts al sofà de ca nostra, amb el mòbil a sa mà, podem controlar quasi tot el nostro món: reservar entrades per espectacles, comprar roba, demanar menjar i beure, llegir els diaris, consultar s'estat de comptes al banc, enviar missatges, enviar e-mails, compartir fotos, etc.

Per tant, amb els nous mòbils a sa butxaca, a ca nostra ha arribat el moment de jubilar el vell telèfon fix. Qui necessita trucar des d'un telèfon fix en un món on els infants ja naixen amb un mòbil a la mà? Han desaparegut els Nokias, ses BlackBerry i també ses cabines telefòniques. Sa desaparició dels telèfons fixos és una qüestió de temps.

Renovar-se o morir, em diuen. Que he de sortir de sa meua "zona de confort" i posar-me al dia. No és fàcil. Crec que tot va massa ràpid. Tant, que no tenc temps ni de tenir nostàlgia de ses coses.

Quantes coses estan desapareixent de ses nostres vides a una velocitat de vertigen? Recordau ses cabines telefòniques? Actualment, qui no té un telèfon mòbil a sa butxaca? Recordau els diaris de paper? Ses llibreries i quioscos de premsa? Com no voleu que els tanquin si ara ningú du un diari de paper baix el braç? Sa pandèmia els ha enterrat. Quedem quatre gats que no es resignen a abandonar el paper i embrutar-se els dits amb sa tinta, però els queda poc temps per continuar fent-to.

Recordau els bancs i ses caixes d'estalvis? No fa gaire temps, treballar a una caixa o un banc era una bona feina i per sempre. O tenir un local llogat a un banc volia dir que tenies un bon llogater per sempre. En quatre dies, ses oficines bancàries van desaparèixer quasi totes i els locals van quedar buits. Avui ses cantonades dels carrers estan plens de botigues, de cafeteries, de tendes de carcasses de mòbils o de basars xinesos. Ah ... I si treballàveu en una caixa o banc, el més probable és que us hagin jubilat abans de complir sa majoria d'edat.

Un parèntesi: Això de ses caixes i bancs és dramàtic per a gent de sa meua edat. Ara ens fan operar digitalment i pagar amb targeta. Per tant, els anomenats caixers "automàtics" aviat també seran un record. Estic cansat de veure a gent major que no se'n surt amb ses noves formes de funcionar que volen imposar-nos. Què hem de fer? Doncs a fer cua, drets i al carrer, com si fossin proscrits i suportant un mal humor dels treballadors que encara queden a ses oficines.

Alerta! A sa marxa que amam, a veure quants anys els queda de vida als sous en metàl·lic, perquè fa cara que aviat seran també un altre record.

Recordau els tràmits davant s'administració? Ara, sa majoria són telemàtics i si vas als llocs perquè t'atenguin personalment per explicar-lis que no hi ha cap casella on introduir-hi el teu problema o perquè no tens signatura digital, t'envien a sa cua al mig del carrer. Sigui hivern o estiu.

Un parèntesi més: Una cosa de la qual no en vull parlar: ses cites prèvies. Sa puta cita prèvia o sa manera que tenen de treure's a sa gent de sobre.

Bé, ja podem preparar els mocadors per dir adeu a moltes d'aquestes coses i al nostre món, tal com el coneixem ara.

Com us deia abans, he donat de baixa el vell telèfon fix. Però no volem portar-lo a sa deixalleria. El volem conservar. Encara ens porta massa records i no volem tirar-lo als fems.

No sé a valtros, però cada vegada que veig el telèfon fix, allí quiet al "recibidor", m'envaeix molta nostàlgia, en venen molts de records, i veig que el temps passa inexorablement. Recordar aquelles xerrades personals i quan abaixava sa veu per no ser escoltat, o quan em girava contra sa paret per mantenir uns mínims de confidencialitat. O quan em trucaven i jo estava a s'altra punta de sa casa i algú em fotia un crit "Pepe ... Telèfon". Recordau aquelles frases "ara te'l pas", o també "no hi és" o el meravellós "de part de qui?"? 

Sa irrupció del mòbil ho va fotre tot al carai. Hem anat a pitjor: abans, havies de ser a ca teua per xerrar telefònicament i al carrer tothom ens comunicaven personalment; ara, en canvi, quan et trobes algú al carrer i no hi vols parlar, fas veure que parles pel mòbil.

Tampoc puc imaginar despertar-me un dia sense tot allò que ha format part de sa meua vida. Què síria d'una vida sense records? Heu pensat mai que feríem sense els nostros vells àlbums de fotos, sense ses cartes de l'adolescència, sense els nostros diaris, sense els quadres i fotos a ses parets, sense aquelles sabates o robes a s'armari que mai us heu atrevit a tirar, i com no, sense aquell vell telèfon fix que heu tingut durant anys i anys.

Em preocupa tot això. Tirar o reciclar qualsevol d'aquestes coses que m'han fet companya al llarg de tant de temps, em sembla una manera d'eliminar una part de sa meua vida. Heu pensat mai que sense els records i sense aquestes coses quotidianes, aparentment inservibles, no seríem ningú i que no podríem viure?

Heu pensat mai que feríeu si un dia us desaparegueren totes ses fotos que heu acumulat al llarg de sa vostra vida. Sense cap foto, sense cap referència, sense cap record. Qui sou? D'on veniu? A qui heu estimat? On heu anat? És dramàtic: Hauríeu perdut tota sa vostra vida.

Renovar-se o morir, em diuen! Em neg a ses dues coses i el món segueix canviant a marxes forçades! Ho tinc fotut.

L'amor etern és efímer.

L'AMOR ETERN ÉS EFÍMER.

 

M'estimava el meu vell telèfon mòbil. Ha estat un company fidel i segur durant molts d'anys.

Però ja sabeu, en el cas de la tecnologia, l'amor etern és efímer. Realment difícil de mantenir. Amb totes les innovacions tecnològiques que ofereixen els nous telèfons, és complicat resistir-se a ells!

Mirau ...

S'altre dia na Linita i jo vam anar a una botiga de Movistar de Vila. Sa nostra intenció inicial era donar-nos de baixa del servei de futbol i ampliar s'oferta de cine. I si de pas, podíem millorar el preu de tot el servei, millor que millor.

Ens va atendre un comercial excel·lent, un crac. Quan dies després ens van demanar una valoració de la seua feina vaig donar-li un 10 i no vaig posar-li més perquè no podia.

Ens va veure venir ... Va veure els nostres vells telèfons mòbils i es va llançar a l'atac: "necessiteu uns nous mòbils". "Mirau .. Tenim una oferta que és l'últim crit en tecnologia i a més solament us costarà uns deu euros al mes".

Ràpidament i sense demanar-li, fou a buscar els nous telèfons. Ens vam enamorar d'ells immediatament. Clar, davant aquests nous mòbils qui podia resistir-se.

Naltros: "Bé, sí, però els nostres telèfons, ens serveixen"

El comercial: "No estan malament. Però quan feis fotos, segur que us agradaria poder ampliar-les amb un bon zoom, compartir-les amb els vostres fills i amics via Facebook i WhatsApp, pujar-les a la vostra Dropbox, imprimir-les..." 

I continuà atacant al nostre subconscient: "Voleu provar-los?"

Per resumir: Vam sortir de sa botiga amb dos nous iPhone d'última generació, més opcions de cine, sense futbol i consum de telèfon il·limitat. Vam rebaixar el preu antic? No! Negatiu! Ara cada mes pagarem un poquet més que abans.

Ah .... I no ens va vendre una alarma per a ca nostra de pura xiripa. El venedor era un màquina!
Els de Movistar van fer un negoci rodó amb naltros.

Un consell: si podeu estalviar-vos, no entreu en una botiga de Movistar! Si ho feis ... Segur que us venen alguna cosa.