Records d'un temps que no tornarà.

Eivissa, 28 desembre de 2020

RECORDS D'UN TEMPS QUE NO TORNARÀ.

 
Ha arribat el fred i també el temps per disfrutar de sa lectura i es sofà. Llegia un llibre, "Emprendades", d'Oti Corona i sense motiu em va venir al cap els canvis que ha experimentat sa meua vida en tan poc temps i com he oblidat objectes que formaven part de sa meua vida quotidiana. Immediatament m'he posat a escriure. No vull oblidar-ho.

Com mols ja sabeu quan tenia nou anys vaig venir a viure a Eivissa, a Puig d'en Valls. Des de Formentera a Eivissa el canvi fou brutal.

Mireu ...

Quan era petit i vivia a Formentera, per fer llum a la casa utilitzàvem un quinqué de petroli que compràvem a sa botiga de Can Jaume d'en Blai. A sa cuina de fora s'utilitzava un llumet d´oli amb ble de tela i als dormitoris teníem espelmes.

Sa mama, per planxar sa roba, utilitzava una planxa de ferro amb carbó.

Per cuinar, a sa cuina de fora teníem un fornell de ferro. Compràvem sa llenya per Es Cap i la portàvem a casa amb carro. A la casa principal teníem una cuina econòmica, de llenya, però s'utilitzava poques vegades (convits, matances, etc.). Per cada dia, s'emprava la cuina de fora.

Per fer-nos nets, ens fèiem nets l'imprescindible en un llibrell. En teníem tres de llibrells: un per la neteja personal, altre per sa bugada i un altre, més gros, que solament s'utilitzava el dia de ses matances.

Quan naixíem, sa mama estava atesa per una dona que feia de "comadrona". Si el part es complicava, anàvem a demanar l'ajuda al metge Miquel, l'únic que hi havia per tota s'illa.

S'arribada a Eivissa fou un canvi radical i a millor. Molt millor. Quantes coses eren noves per mi.

La més important fou la llum elèctrica. Pareixia un miracle: tocaves un interruptor i s'il·luminava tota sa habitació. També gràcies a sa llum elèctrica vam poder tenir nevera, planxa elèctrica i fins i tot televisor. Primer en blanc i negre i després en color.

L'arribada de la televisió va trencar una manera de viure. Abans la vida passava al costat foc, els brasers i les xemeneies. Allí xerràvem i contàvem històries. Allí es vivia.

Deixar-me fer un parèntesi. Simplement uns apunts familiars per a situar-nos.

Em ve a la memòria la casa dels meus güelos materns, Can Vicent Guasch. Allí tenien braser. Sembla que en tenien per dos motius importants: Un, perquè la cuina i la xemeneia era petita; l'altre perquè les dotze persones que vivien a la casa no cabien al voltant del foc de la xemeneia. A ca nostra no en teníem de braser. Vivíem a la cuina de fora i quan arribava l'hora d'anar a dormir, tothom directe al llit.

A cas güelos materns, com ja he dit, hi vivien dotze persones: els meus regüelos Vicent i Catalia; els meus güelos Vicent i Rita; sis fills, Catalina, Vicent, Maria, Antonia, Mercedes i Pilar; i dues ties, germanes des meu güelo Vicent, Catalina i Francisca.

Sa tia Catalina, va casar-se amb Vicent Rampuixa i van anar a viure a prop de ca nostra a Porto Saler. Passat el temps, va enviduar i fou cuidada, durant els darrers anys de la seua vida, pels meus tios Joan i Maria, de Es Calo.
Sa tia Francisca, "sa tiete", sempre fadrina, va mudar-se a una casa petita que tenia en propietat davant de Can Xumeu Andrauet. Els darrers anys de la seua vida, va passar-los a Can Xicu Castello, cuidada per la seua fillola Mercedes.

Bé, després d'aquest apunt familiar, seguim amb els contrastos.

A part de sa llum elèctrica, també teníem gas butà. Com podeu imaginar, des de llavors cuinar va canviar radicalment.

I tenir aigua corrent ... Oh ..... Això també fou un gran avanç. Poder tenir rentadora per fer sa roba neta, anar al quarto de bany per dutxar-nos cada dia, fou meravellós. I no vull dir res de poder anar al vàter , tirar de sa cadena i ... Tot net.

Va acabar-se anar caminant a Sant Fracisco per comprar medecines o per encarregar-les a Eivissa. Llavors la farmàcia ja estava a prop de casa.

Va canviar el tema de salut. A Eivissa hi havia clíniques i millors metges. Bé, no sé si millors, però si amb més mitjans. Teníem de metge de família a Pedro Juan Basilio, Campanix.

La possibilitat de tenir nevera també va canviar la manera de guardar els aliments. A Formentera fèiem matances cada any. Durant tot l'any es criava el porc i a l'arribada de l'hivern, el matancer, en Jaume d'en Xumeu Gall, marcava segons la seua disponibilitat el dia de ses matances. Havíem d'aprovisionar-nos de sobrassada, botifarra i botifarrons, xuia,i totes ses altres coses del porc que les guardàvem en sal (ossos, lomillo, etc.).
Figues seques, peix sec, olives, farina, etc. Tot s'havia de guardar molt bé per evitar tornar-se dolent.

Disposar de botigues a prop de ca nostra (Can Turet i Es Terç) va fer-nos canviar radicalment la manera de guardar els aliments i també sa nostra manera d'alimentar-nos.

Xerrant de ses matances, vull contar-vos una història molt bona. Sa mama procurava tenir tot a punt per aquest dia: es ventres, ses especies, es jonc, ses estores, es caramasos, etc. I com no, es bunyols.
Es meu güelo patern, en Pep Blay, era un home molt alt, molt gros i molt seriós. Era un tros de pa però sa mama li tenia un gran respecte.
Quan arribava aquest dia, es güelo s'asseia en es porxo, en el cap de taula i començava a menjar bunyols. Li agradaven molt.
Sa mama pendent d'ell: Són bons? Vos agraden? ... I ell: Umm ... Com allò! I seguia menjant. S´en feia un fart.
Mai, mai, va dir-li a sa mama que estaven bons!

Finalment, us contaré una història més. Avui semblarà un poc estranya però us puc assegurar que així eren ses coses.

El meu pare era patró de cabotatge. Feia la travessia Eivissa/Península/Eivissa. Quan el meu pare arribava a port a Península, sempre enviava un telegrama a sa mama. I sempre, sempre la data i el text: "Llegados bien. Abrazos. Mariano".
Quan arribava a Eivissa, el meu pare enviava, a través del seu primo Vicent Blay, patró del Manolito, un lligai amb sa roba bruta, una nota escrita i un sobre amb sous per sa mama.
Ella anava a Can Vicent Blay a buscar sa roba bruta i pel mateix medi li enviava roba neta. Sempre sentia ses queixes de sa mama i de sa roba bruta. No sempre podia enviar-la cada viatge i clar, algunes vegades sa roba no estava bruta, estava negra de brutor!

Els dies que el meu pare podia venir a ca nostra i estar unes hores o dies amb naltros, llogava una bicicleta a La Savina per anar i tornar.
Ja a Eivissa, tot això va canviar. El meu pare podia venir a casa cada setmana, el tema de la roba neta va millorar i amb el temps va aparèixer una mobilette a ca nostra. El meu pare deia que ja havia donat massa pedalades a la seua vida.

Sincerament, crec un bon exercici de memòria recordar d'on venim i com vivíem. Us podria posar més exemples, però crec que ja podeu imaginar-vos el tipus de vida que portàvem. Precària vida, però a sa nostra manera, érem feliços.

Vaig a seguir llegint!

S'illa des blat.

Eivissa, 22 de novembre de 2020

S'ILLA DES BLAT.

S'altra dia vaig anar a Formentera per passar el dia amb un amic. El confinament m'havia fet anul·lar viatges per trobar-nos i ja no podíem esperar més. Ens havíem de veure i posar-nos al dia.

Quedarem al molí Vell de la Mola. Allí, tots sols i al sol, pim, pam ... Passarem revista a mil coses. Bé, he de dir que per posar-nos al dia també ens va fe falta un dineret junts. No tenim fotos de la trobada. No vam tenir temps de fer-les. Al record queden moments inoblidables. Allí al costat del molí vam crear una complicitat i una intimidat. Allí vam ser més amics.

Fotos del molí Vell de la Mola. Actualment les seues aspes estan en reparació per tant el seu aspecte característic és un poc diferent.

 

No vull donar-vos una pallissa sobre retrobaments, amistat i aquestes coses. Vull parlar-vos del blat i dels molins de vent. Aprofitant el lloc de trobada també vaig tenir temps per documentar-me sobre els molins, la seua utilitat i les històries que encara avui sentim a comptar d'ells.

Deixau-me contar-vos algunes coses de sa meua terra. Avui farem un poc d'història

Podríem dir que les torres de defensa són uns dels béns patrimonials que identifiquen a l'illa d'Eivissa. Idò els molins fariners de vent són els béns patrimonials que identifiquen a Formentera.

La presència dels molins va lligada a la importància que ha tingut el blat a Formentera. Aquest cereal constituïa la base alimentària per a la població. Per elaborar el pa calia moldre el gra i convertir-lo en farina. Aquest procés es feia inicialment amb els molins de sang (funcionaven amb la força d'un animal que voltava i accionava les moles). Eren relativament petits i se solien ubicar en alguna dependència pròxima a la casa.

Al segle XVIII començaren a construir-se els molins de vent. Més complexos, de majors dimensions i accionats per la força del vent amb la finalitat d'un major rendiment.

A Formentera arribaren a funcionar set molins de vent per moldre gra:
- A la Mola, el molí Vell i el d'en Botigues.
- A Sant Ferran, el d'en Teuet i el de ses Roques.
- A Sant Francesc, el d'en Mateu i el d'en Jeroni.
- As Cap de Barbaria, el desaparegut molí d'en Simon.

Tot ells comparteixen una mateixa tipologia de construcció i de mecanisme: torre cilíndrica, sis antenes i dues portes per seguretat. Quan feia vent s'havia d'entrar per la porta més allunyada de les antenes.

Faré referència solament d'uns molins concrets i que formen part de la meua memòria d'infància.

MOLINS DE SA MIRANDA.
Molí d'en Mateu: És el més pròxim a l'església de Sant Francesc Xavier. Va ser construït per la família Mateu al segle XIX. Va deixar de funcionar a finals dels 1950.
Molí d'en Jeroni: Està situat a la part més alta de Sa Miranda. Va ser edificat per la família Jeroni al segle XIX i com el d'en Mateu fa funcionar fins al final de 1950.

Quan era petit a Sa Miranda li dèiem Sa Barda d'es Molí. A Sant Francesc Xavier li dèiem Sant Fracisco. Per anar a l'escola des de Portò Saler fins a Sant Fracisco, passàvem per Sa Barda des Molí i trobaven es molí d´en Jeroni, al qual naltros dèiem es Moli d´en Moliner. Estava can Moliner, es molí, can Bertomeu i sa casa dels meus güelos materns Can Vicent Guasch.

Quantes coses han canviat!

San Fracisco > Sant Francesc Xavier
Sa Barda des Moli > Sa Miranda
Es Moli d´en Moliner > Es Moli d'en Jeroni

De petit sa güela Rita em portava a berenar a l'ombra del molí. També els matins quan sa meua germana i jo anàvem a l'escola ens esperava al costat del molí. Anys més tard, quan ja vivíem a Eivissa i anàvem a veure els güelos ens despedíem allí i ella quedava asseguda a ses pedres del molí fins a perdre'ns de vista. Tinc un record inesborrable de la seua silueta, vestida de pagesa, de negre. Naltros ens allunyàvem i la seua imatge es feia més i més petita.

I s'altra de ses històries que us volia comentar és sa del contraban. D'això, es parla molt poc. Està clar la importància que tenien els molins per a moldre el blat, per a obtenir la farina i poder fer pa.

Durant la guerra civil es va constituir el "Servicio Nacional del Trigo". Entre altres coses imposava fortes limitacions a les quantitats de cereals que cada molí podia moldre i fixava els quilos que havien d'entregar-se al govern. Les famílies havien d'entregar els cereals a uns preus molt baixos. Impossible per les petites produccions familiars. A Formentera arribaren anys molt durs de misèria i pobresa.

Em comptava la meua güela, que durant anys de la guerra civil i posteriors, era normal que cada família tingués la seua cartilla de racionament. I per tant, es podia anar a moldre ics quilos de gra cada cert temps. I si la família havia tingut una collita amb excedent de gra, ho havia de lliurar al govern d'en Franco.

Per aquests motiu la gent de Formentera deia:
"Me'n cago en Sevilla puta
quin món més desgraciat
mos han fotut tot el blat
i ara Alemània ho disfruta."

L'activitat de la mòlta de gra estava molt controlada. I clar, el contraban funcionava a l'ordre del dia. Més ben dit, de la nit. Era de nit quan les famílies, d'acord amb el moliner, portaven a moldre el gra de sobres, per a evitar qualsevol classe de control. Aquest excedent era necessari per a la subsistència de la família.

S'ha de dir també que aquesta activitat clandestina es feia amb la complicitat dels guàrdies civils, que a canvi del seu silenci rebien pans de franc i que els treballadors dels molins deixaven a llocs convinguts.
Durant alguns anys els molins van ser precintats per evitar aquestes coses. Els mateixos guàrdies civils donaven als moliners nous precintes per substituir als romputs durant la nit.

Em comptava sa meua güela que ells portaven a moldre el blat per a fer pa i les olives per a aconseguir tenir uns pocs litres d'oli. Algun sac de gra també el molien a la nit.

Com ja podeu comprendre els molins sempre han estat present a la meua vida i aquesta barda d´es Molí, Sa Miranda, també. Cada vegada que vaig a Formentera no puc deixar de parar-me uns moments en aquest lloc, contemplar tot l'horitzó i recordar aquells meravellosos anys. Acabat el dinar amb el meu amic, hi vaig tornar.

Vam dinar a un restaurant nou a es Caló, Can Pascual. Un d'aquells molt moderns i que no arriba a ser-ho. Molta fanfarroneria, poc dinar i una factura ben cara. No m'agraden els restaurants on el cambrer t'explica els ingredients i com elaboren els plats. Si ho has d'explicar, alguna cosa falla.
Quan vam demanar el menjar el cambrer ens va portar per anar fent boca un plat petit amb una, una sola, croqueta de patata sobre un fons de grans de blat secs. Em va caure l'ànima als peus.
El blat com a fons i decoració d'un plat! Vaja, que tiren el blat. 

Alguns han oblidat a on estan i d'on venen.

Un home confortable.

Eivissa, 16 de novembre 2020

UN HOME CONFORTABLE.

Us agrada el cine de l'oest? Recordau la pel·lícula "Rio Lobo" d'en H. Hawks i protagonitzada per en John Wayne?
Feu memòria: sol post a la pradera, foguera típica, el jove "guapo" i s'al·lota "guapa" festejant i en John Wayne que dorm plàcidament a certa distància. A dia següent, despuntant l'alba, en Wayne se n'adona que l'al·lota dorm al seu costat, ben aferrada al seu cos. Recorden ja l'escena? És molt bona. S'al·lota al veure la sorpresa de John Wayne per haver-lo elegit a ell i no al jove guapo, el tranquil·litza i li diu: "Oh, vostè és un home més confortable".

Idò això. Avui vull xerrar dels hòmens confortables. I per fer-ho parlaré de gates. Si, si ... De gatetes. No rigueu.

 

Sa meua nora vivia amb companya d'una gateta, na Lola, quan va conèixer al meu fill. En Joan és al·lèrgic als gats des de fa molts d'anys. Bé. En Joan acceptà el pac complet: al·lota i gateta inclosa. No va tenir més remei. Avui na Lola està present tots els moments a la vida del meu fill i s'ha convertit en una companya inseparable. Na Lola, si en Joan i na Kat estan junts, sempre triarà i buscarà ses carícies i sa calor d'ell, mai d'ella.
Deixaré a la vostra lliure imaginació com dormen els meus fills, però ja podeu pensar. Ella aferrada a ell com una pagellida.
Definitivament, en Joan és un home confortable.

 

Una història més. Sa meua filla té una gateta, na Gala. És molt manera i sempre està aferrada a ella. El meu nét li fa mil "perreries" i no protesta mai.
He de dir que jo també som al·lèrgic als pèls dels gats i per tant no m'agrada apropar-me a ella. 

Què va passar ahir? Idò mirau ... 

 

Vàrem anar a sopar a casa de la meua filla i no m'havia acabat d'asseure al sofà quan na Gala va posar-se a dormir al meu costat. Fent lleus moviments, a poc a poc, va buscar la millor col·locació i acabà entre les meues cames dormint plàcidament.
El meu nét estava gelós i la molestava. Ella sempre tornava al meu costat.
Jo també som un home confortable. O no? Si voleu confirmació d'això, podeu preguntar a la meua dona, a veure què en diu. Ella també és com ses pegellides.

I valtros, homes que llegiu aquest escrit, sou o no sou homes confortables?

Tristesa.

 Eivissa, 13 de novembre 2020

TRISTESA.

S'altre dia llegia a un diari que al 20% de la població, naltros les persones majors de 65 anys, si no ens mata el virus, ens matarà la tristesa. Dies passats vaig anar a veure a la meua psicooncòloga. M'agrada anar de tant en tant a fer una xerrada amb ella. Té una especial tècnica per fer-me veure les coses des d'un caire diferent i sempre m'ha ajudat a seguir tirant endavant. No sempre estam d'acord però les seues observacions i diferents punts de vista m'encanten.

Durant aquesta última xerrada vaig intentar explicar-li el motiu de la meua visita: Darrerament em costa descansar, estic irritable, no puc concentrar-me i estic perden l'interès per les coses que m'agraden. Vaja que la tristesa està tocant la porta de la meua vida. No va deixar-me continuar i em digué "però Pep, tu coneixes algú que no estigui igual?".

I començarem a parlar de les conseqüències del confinament a ca nostra i del maleït virus. Aquesta pandèmia ha capgirat el món i a moltes persones majors ens ha donat molts de mals de cap. Aquest virus ens està amargant el final de les nostres vides. Havíem imaginat coses molt diferents. Volíem anar de viatge i els han cancel·lat. Volíem anar als centres socials o als centres culturals i també els han tancat. Els nostres fills i néts redueixen els contactes amb naltros per por a contagiar-nos. Som gent de risc, diuen. Volíem, volíem ...

Davant aquesta nova situació, tot està pensat per a la gent jove. Ara volem reprendre les classes a la Universitat i ens diuen que haurem de seguir-les per Internet. Clar, a la UIB estan acostumats a tractar amb els joves, però naltros no estem acostumats al món virtual i a les noves tecnologies. Tampoc ningú s'ha molestat en preguntar-nos si teníem mòbil o un ordinador preparat per seguir les classes. De fet, molts hem intentat aprendre a utilitzar mòbils i tauletes per poder veure i xerrar amb familiars i amics i la gran majoria hem fracassat. La gent major tenim la necessitat de veure, de sentir, de tocar, d'abraçar. Al professor, als néts, als fills, als amics, als metges.

Heu vist ... Ara ni els metges t'atenen. Estan tancats allà al seu despatx, protegits, amb por. Hem de cridar a un telèfon per demanar cita; et diuen que el metge et trucarà per telèfon dins uns dies; quan finalment el metge et crida tenim dues opcions: si el tema és lleu, cap a la farmàcia a recollir medecines; però si el tema és greu, nova petició de cita amb l'especialista per uns quants mesos després. Personalment, jo no sé qui és el meu metge de capçalera. No conec quina cara fa. Tampoc reconec la seua veu. Cada vegada que he necessitat atenció medica, m'ha trucat per telèfon un metge diferent.

Una més ... Els bancs. També s'ha de demanar cita prèvia per entrar. He vist moltes vegades persones amb la llibreta a la mà davant d'un caixer demanant ajuda per treure sous. No entenen el funcionament de les màquines. Vaig anul·lar el compta a una coneguda caixa per la dificultat per operar i entendre seu el funcionament. Per comunicar-me ho feia amb una màquina. Així no!

Els metges, els bancs, les classes per videoconferències, el contacte amb les persones que estimes per videotrucada, totes aquestes coses ens produeixen angoixa, ansietat i por. Tot això no ajuda a millorar la nostra salut.

Direu: Pep, estàs fotut, ets un pessimista. Però no! No vull seguir amb aquest to. Després de la consulta, em vaig anar amb un propòsit. He de sortir. He de fer coses. Els dimecres he de sortir a caminar amb els amics i els dijous, ben pentinat i ben vestit, he d'anar a les classes de la Universitat.

Tornaré a viatjar, tornaré a fer sopars/dinars d'amics, tornaré a abraçar als meus, tornaré a escriure, tornaré a llegir, tornaré a riure. La tristesa no m'ha de guanyar. La tristesa no ens ha de guanyar.

Gràcies, Paloma. El mes vinent tornaré a fer-te una visita. Ens queden moltes coses per xerrar.

Càsting campanya Dia de les Illes Balears 2018.

Eivissa, 27 de gener 2018


Càsting Nova Televisió.

Hem estat seleccionats per gravar un vídeo amb motiu de la celebració del dia de les Illes Balears.

 

Buscaven parelles, cada un d'una illa diferent, que expliquessin com es conegueren i el que representa la mar per ells. Si la mar ha estat un impediment per estar junts.

Ens enviaren els bitllets per anar a Mallorca per fer un càsting previ. Ens portaren a uns estudis de televisió i abans de l'entrevista per les proves, ens varen maquillar i fer la manicura.

 

 

 

 

Després d'uns quants "retocs", hem quedat així. Més guapos, veritat? 

 

 

 

 

 

 

 

 

El càsting era una entrevista. Uns periodistes anaven fent preguntes mentre les càmeres anaven filma'n. Em preguntaren coses com:

- Com vares conèixer a la teua dona?
- Que t'agrada de la teua dona?
- Que canviaries de la teua dona?
- Com vos ha afectat la mar a la vostra relació?
- Què és això del "one to one".
- Si fos possible, canviaries alguna cosa de la teua vida?
- Després de tants anys junts, quin consell donaries a una parella que es volen casar?

Aproximadament l'entrevista va durar una mitja hora. Primer m'entrevistaren a jo i després a na Lina, mitja hora més. Per separats. A veure si algú deia alguna cosa diferent!

 

Acabat el càsting ens portaren al centre de Palma. Temps per anar a gastar targeta de crèdit al Corte Ingles i per anar a uns llocs que des de fa molts d'anys ens són molt estimats pels records que ens porten. 

 

Restaurant Celler Sa Premsa. 

Na Lina treballava a una escola molt a prop. Aquí sovint veníem a dinar. De menú d'avui no podien faltar les sopes i el frit mallorquí.

  

 

 

Sopes mallorquines.

 

 

Frit mallorquí. 

 

 

 

 

 

 

Can Joan de S'Aigo. 

No podíem deixar Palma sense anar a berenar a aquesta mítica xocolateria.

 

 

 

 

 

 

I sorpresa, ens han agafat per fer el vídeo. Jo per ser de Formentera i a na Lina per ser d'Eivissa.

De veritat!

 

 

 

 

Pla de feina que ens espera pel diumenge vinent i dilluns. 

 

 

 

Hola Pepe,

 

En primer lloc moltes gràcies per tota l’ajuda que ens estàs donant.

 

Te pas el pla de viatge:

 

 

De Nova televisió venen Carmen Amengual, Ricard Peitx, Toni Payeras, Eduardo Biurrun.

 

                Sortida. Diumenge 28. Palma de Mallorca – Eivissa. Air Europa. 8:45

 

                Segons vàrem quedar vos trobareu a l’aeroport  i ens deixaràs el teu cotxe (graaaaacies)

 

                Durant el dia realitzarem el rodatge amb Antonio y Genoveva.

 

 

Sortida de Eivissa cap a Formentera amb el  Ferry de les 21:30. Vosaltres dos i l’equip.

 

Allotjament a Formentera. Hostal Rosales (Es Pujols) rosales-formentera.com

 

A l’hotel tenim reservat que vos preparin sopar i berenar al dematí.

 

Rodatge dilluns a les 7:30 del matí ( S’estany pudent / Sa Barda d’es Moli)

 

Tornada dilluns 29 de Formentera a Eivissa amb el Ferry de les 13:00 hores

 

Tornada a Palma equip de Nova Televisió: Air Europa 20:00 hores

 

 

Si vols demà ho comentam

Una abraçada

 

 

Paula Serra Magraner

Directora

AUDIOVISUALS GRUP SERRA

 

 

 

 

 

 

Diumenge 28 de gener

He anat a l'aeroport per rebre a l'equip que ve de Mallorca per fer la gravació. Amb el meu cotxe hem anat directe al port d´Eivissa per gravar imatges generals del lloc. Plovia i feia molt de vent. Hem pogut trobar aparcament a prop de Dalt Vila i he deixat el cotxe perquè els companys puguin guardar les seues coses i també puguin desplaçar-se.

 

Finalment el temps va millorar i la gravació a la parella d'Eivissa i Mallorca, va anar molt bé.

Nosaltres, a les 20,30 hores agafarem maleta i fins al port. Allí ens esperaven l'equip de gravació. Un grup de gent molt agradable. Per no dramatitzar la situació no vaig dir res, però el viatge a Formentera seria amb el ferri de càrrega de mercaderies i el temps a la mar no era gens bo.

 

Sortirem a les 22 hores i la travessia va ser un poc moguda. Ja a La Savina la guàrdia civil em va parar per identificar-me. Pareix que la matrícula del meu cotxe els pareixia "sospitosa". Quan li vaig mostrar el meu DNI i digué que era formenterer, de seguida vaig poder seguir.

Dos viatges a l'hotel, un sopar ràpid i a descansar. Demà hem d'aixecar-mos prompte.

 

 

Dilluns, 29 de gener

A les 6 h de la matinada ja estàvem preparats per maquillar-mos un poquet i sortir al punt de gravació.

Durant aquests dies nosaltres no havíem dit res a ningú dels meus familiars o amics que aniríem a Formentera per gravar. Després sempre em retreuen que no els vagi a veure.
I a qui em vaig trobar a les 6 h del matí a l´hotel? Doncs a la meua cosina na Mònica i el seu espòs. Ella és la filla de la meua padrina i treballa a l'hotel. No podem anar d'incògnit a ningun lloc.

 

Un cafè ràpid i a gravar! L'equip volia començar amb una sortida del sol amb l´Estany Pudent de fons. Anàrem a prop de La Savina a un lloc que nosaltres coneixíem de sempre i que a l'equip els va agradar molt.

Primeres proves i el sol comença a despertar. Crec que ens va anar molt bé que hi hagués uns pocs núvols. El contrast del sol, els núvols i el reflex als estanys, era senzillament espectacular.

 

Les escenes previstes crec que varen sortir guapíssimes. A un lloc tan privilegiat i amb uns protagonistes com nosaltres, res podia sortir malament. Ja, ja, ja

Ja amb llum ens dirigirem a Illetes per gravar primers planós. Altra vegada dir el mateix, la platja, l'aigua, els paisatges, meravellosos. Ens ha encantat.

Tornarem a l'hotel per esmorzar, prendre alguna cosa calenta i agafar forces.

 

Més tard ens esperava un dels molins de Sa Barda des Molí (ara anomenada Sa Miranda). Quan jo era petit anava a l'escola des de Porto Salè fins a Sant Francesc. Caminant. La meua güela materna vivia a una casa aprop del molí i sempre, sempre ens esperava asseguda baix del molí. Ens veia com veníem pel camí de Porto Salè i no se n'anava fins que la nostra figura desapareixia per avall de sa barda.

 

Aquest molí sempre ha tengut un record molt especial per jo. Així que vaig demanar a l'equip poder gravar algunes imatges a aquest lloc. Pens que quedarà simpàtic.

 

 

 

 

 

La feina prevista ja estava acabada. Ens quedava una hora per la sortida del vaixell i l'aprofitarem per anar al Faro de La Mola. Lloc mític com pocs. Una foto de grup i hem de deixar l'illa.

El temps a la mar ha millorat i la travessia és bona. Alguns aprofiten per fer una becada.

Arribada a Vila i ràpidament cap a l'aeroport per deixar a l'equip de gravació.

A Marta, Jero, Toni, Riki, Carme i Edu moltíssimes gràcies per totes les atencions que heu tengut amb nosaltres. Ho recordarem tota la vida.

 

 

 

Hem arribat al final d'aquest somni. És l'hora dels agraïments.

 

 

 

 

Paula Serra (pserra@novatelevisio.com)

Nova Televisió

 

Eivissa, 29 de gener 2018

 

Paula,

una vegada acabat de gravar les nostres imatges a Formentera, voldríem donar-li les gràcies a vostè i a Mateo Zanoguera per fer possible el que per nosaltres ha estat un somni: participar en aquest projecte del dia de les Illes Balears.
Hem gaudit molt i aquests dies quedaran per sempre a la nostra memòria.

També, i de manera molt especial, ens agradaria fes arribar aquesta gratitud a l'equip que ens ha acompanyat durant aquests dies. A Marta, Jero, Toni, Riki, Carme i Edu. Primer, per la seva professionalitat, pel seu treball i la seva dedicació. I segona, per la paciència que han tengut amb nosaltres, pels consells que ens han donat i perquè ens han fet sentir com realment nosaltres som.

Repetim el nostre agraïment.

Una abraçada per a tots.

Pep Serra i Lina Tur

 

 

 

 

 

 

I ja el tenim ...

13 de febrer 2018
Després d'uns dies de preparació, muntatge, edició, etc. aquí tenim un petit vídeo, un petit avanç, de l'anunci.

Títol: Diferències. 

 

No ens allunyen els quilòmetres, sinó la creença que no som iguals. Però, amb el temps, hem après que les petites diferències que hi ha entre nosaltres mai resten, sempre sumen.

 

https://www.youtube.com/watch?v=WRdhveyagrI 

 

 

 

 

Títol. Estar junts.

 

Compartint, cedint, respectant-nos i escoltant-nos hem arribat a fer coses que mai haguéssim somniat. Estar junts és saber que som capaços d'anar encara més lluny.

 

 

https://www.youtube.com/watch?v=ZNgT7qoynoA

 

 

 

 

 

 

I aquí el tenim, el vídeo final. Fantàstic!

 

 

Títol: campanya del Dia de les Illes Balears 2018

 

Sentir-se més a prop no depèn de la distància, depèn de les persones.
I quan ens ajuntam, la gent d’aquestes Illes descobrim que tot allò que ens uneix és molt ...més important que els quilòmetres d’aigua que ens separen.

 

 

https://www.youtube.com/watch?v=_qjIL2M8ncc

 

 

No es pot lluitar contra la naturalesa.

Eivissa, 12 d'agost 2017


No es pot lluitar contra la naturalesa.

A mitjans dels 70 es va començar a aixecar una urbanització en És Cubells en uns terrenys que l'Ajuntament va considerar com a urbans. I es van construir xalets en uns penya-segats on a cap pagès se li hagués ocorregut aixecar una pedra, més enllà dels murs i fonts d'algun que un altre hort.

La matinada del 19 de setembre de 1977 van caure fins a 200 litres per metre quadrat i És Cubells va sofrir nombrosos despreniments. Molts xalets van quedar esquerdats i cotxes soterrats pel fang.

I seguiren fent més xalets.

En 1990 també es van produir despreniments en ses Boques i va obligar a alguns clients del restaurant a evacuar la platja amb vaixell.

I seguiren fent més xalets.

Fa uns deu anys a la urbanització Vista Alegre, en sa Caixota, es va produir un lliscament de terra que va provocar el desplomi d'un bloc de 26 apartaments i es va portar vessant a baix diversos xalets.

L'alcalde d'aquells dies, admetia que en el seu moment no s'hauria d'haver qualificat aquesta zona com a urbana, condició urbanística que no ha canviat, al mateix temps que assenyala que hi ha tècnics que diuen que «avui dia tot és possible» i que amb «ancoratges correctes» es pot construir en el vessant.

I seguiren fent més xalets.

Per no fer més història, tan sols diré que aquests darrers anys a passat el següent:

En desembre de 2016 caigueren pedres, tres d'elles, gegantesques, de quatre, cinc i 10 tones, es van desprendre des de l'alt del penya-segat i no es van parar fins a topar amb la carretera que uneix la parròquia amb la urbanització situada en el vessant, el pas del qual van bloquejar.

I seguiren fent més xalets.

Al gener d'aquest any unes roques varen caure a una via.
Les pedres van caure des del penya-segat i van anar a parar a una carretera que va quedar bloquejada durant hores, fins que va poder habilitar-se un carril.

I seguiren fent més xalets.



I ara, agost de 2017,  torna'n amb el de sempre: la tempesta en la matinada del dijous a fet molt de mal. Les autoritats diuen: "Sabíem que era una zona problemàtica, però no podíem preveure que les pluges provoquessin que el vessant de la muntanya es comportés amb aquesta virulència, només s'explica amb unes pluges intensíssimes en un període molt curt de temps".

No podiém preveure, no podiém .... No aprenem!

I seguiran fent xalets fins que un dia la naturalesa torni a fer de les seves i passarà una desgracia.