De Madrid al cel.

Eivissa, 29 de desembre de 2025.

DE MADRID AL CEL.

He passat els dies de Nadal per Madrid, fent allò que se suposa que s’ha de fer quan un hi va per festes: disfrutar de sa família i dels amics, caminar ciutat amunt i avall, anar a veure algun musical, deixar-se arrossegar per corrents humans impossibles i comprovar, una vegada més, que els centres comercials de sa capital tenen una capacitat infinita d’absorbir gent a qualsevol hora del dia. Tot això, evidentment, combinat amb el que realment importa: un bon hotel, menjar bé i beure millor. Perquè una cosa és anar a Madrid, i una altra molt diferent és disfrutar de Madrid.

Una visita obligada per jo implica passar, sí o sí, pel Club del Gourmet d’El Corte Inglés del carrer Preciados. No fer-ho seria una falta greu. Un pecat capital… gastronòmic.

Aquesta devoció no és fruit d’un caprici recent, sinó d’anys de pràctica i d’ofici. Ve de quan treballava com a responsable d’un grup de supermercats d’Eivissa i Formentera, una època en què el calendari tenia una data marcada en vermell intens: el Salón del Gourmet de Madrid. Allò no era una fira qualsevol, ni tan sols una fira professional. Era una obligació moral. Un acte de responsabilitat.

Jo era dels que pensàvem que menjar bè és una cosa seriosa i s'havia de preparar a consciència. S’objectiu era clar: contactar amb proveïdors, detectar novetats, intuir tendències i intentar entendre cap on anava el món. Almenys el món que es menjava, que ja era prou món.

Ara bé, abans de posar un peu al Salón del Gourmet, el ritual era innegociable: parada obligatòria a El Corte Inglés. Llibreta en mà (parlam d’una època en què encara no fèiem fotos a tot), analitzàvem amb un rigor gairebé científic el surtit del Club del Gourmet. Productes, marques, formats, orígens, proveïdors… tot quedava meticulosament anotat. Aquell exercici tenia més de visita d’inspecció que de passeig. Si algú ens hagués vist, hauria pensat que érem uns espies (bé ... ben pensat, ho erem).

I és que dins el Club del Gourmet no s’hi anava a badar. Si apareixia un producte que naltros no treballàvem, s’activava automàticament el protocol d’investigació: qui el feia, d’on venia, quina història tenia al darrere i, sobretot, si ens semblava interessant, com el podíem incorporar a l’assortit d’algun dels nostres supermercats. Perquè sa teoria era simple, contundent i mai no ens va fallar: si un producte estava al Club del Gourmet d’El Corte Inglés, era bo. No hi havia discussió possible.

Aquella era sa nostra manera d’anar sobre segur, d’estar al dia sense haver d’inventar res, de filtrar per on anava el mercat i quedar-nos amb allò que realment importava. Ja no record quants Clubs del Gourmet vaig visitar al llarg dels anys, però sí que tenc clar que, cada vegada, en sortia amb sa sensació d’haver après alguna cosa nova. Cosa que, tractant-se d’on érem, no deixava de tenir mèrit.

Ara, durant aquesta darrera visita, acabada sa inspecció sentimental al Club, vaig decidir fer una pausa. Terrassa, refresc i un matí de sol a Madrid (fet gairebé paranormal) per ordenar idees i baixar pulsacions. I va ser just en aquest moment de falsa calma quan em vaig trobar de front amb el restaurant de pintxos i asador Imanol. I ja se sap: hi ha trobades que no són casuals.

No quedar-s’hi hauria estat un pecat. Un altre més. I els pecats, quan són gastronòmics, s’han de cometre sense remordiments. Vam tenir sort i trobar taula. Tots asseguràvem, amb una convicció molt poc creïble, que no teníem gaire gana. Però s’espectacle de sa carta va fer miques qualsevol teoria prèvia.

Allò era un desafiament directe a sa voluntat: bocatas de calamars, mini hamburgueses, calamars saltejats, cachopos de dos pams, truita de patates com Déu mana, carxofes, ous trencats i, senyores i senyors, uns torreznos absolutament memorables. D’aquells que fan replantejar decisions vitals. Dels postres, millor no parlar-ne: temptadors fins a la indecència (una tartà de formatge espectacular). Tot això regat amb vi, cerveses i cafès.

Fou una celebració improvisada que tenia més de banquet que de dinar. Un festival en tota regla. D’aquells que et fan perdre el sentit del temps, del seny i del règim, que (una vegada més) va quedar ajornat per a un futur imprecís i llunyà.

I atenció al detall final, que és el que realment va rematar sa jugada: tot aquest homenatge ens va sortir per uns 27 euros per cap. Sí, ho heu llegit bé. Així que si anau a Madrid, no ho dubteu: feu-hi una parada obligada. Ja sabeu que anar a Madrid és fàcil. Però com he dit abans, anar-hi a disfrutar és una altra cosa.