Una quinta portuguesa.

Eivissa, 10 de setembre de 2025

UNA QUINTA PORTUGUESA.

 

Tots els que em coneixeu sabeu que m’agrada molt el cine. És un dels meus refugis. Un dels meus espais segurs. Després de dinar, quan el cos i el cap demana pausa, encenc sa televisió i busc alguna cosa que em permeti desconnectar. O potser reconnectar amb jo mateix. No ho sé ben bé.

El que sí que sé és que no puc amb els telediaris. Fa temps que em superen. Sa crònica diària del món (amb les seues guerres de sempre, sa destrucció disfressada de progrés, s’odi que no descansa o un canvi climàtic que tothom veu i ningú vol mirar) em pesa massa. M’estressa, m'esgota. Em roba sa calma que tant necessit. I llegir diaris no em fa cap millor servei. És el mateix paisatge, però amb més lletres i colors blancs i negres.

Així que faig zàping. Sense expectatives, però sempre amb una petita esperança. De vegades, amb sort, apareix una pel·lícula que em parla, que em troba, que m'enganxa.

Ahir em va passar. "Una quinta portuguesa". El títol em va cridar s’atenció. Em va sonar a refugi, a lloc llunyà on poder respirar. Vaig llegir el resum: drama, segones oportunitats, identitats canviades, gent que cerca un lloc on quedar-se, on deixar de fugir. I vaig pensar: Potser sí. Possiblement, avui sí.

La vaig mirar. I em va arribar al cor. No és una pel·lícula de grans efectes, ni d’aquelles que fan riure fort. No té herois ni escenes apassionades. És una història senzilla, tranquil·la, feta de silencis llargs i converses pausades. D’aquelles que no tenen pressa, com si volguessin caminar al meu costat.

El protagonista és un home que ho deixa tot enrere. Una bona feina, una vida aparentment normal, però buida després d’una pèrdua que ho trenca tot. Se’n va. Fuig, però també busca. Troba una altra manera de viure, molt diferent de la que havia conegut. Més humil, més real. I en aquest nou camí, comença a veure ses coses amb una altra mirada.

Vaig connectar amb el protagonista des del primer moment. Amb ell i amb tots els altres personatges, que no tenen grans noms ni cares conegudes, però sí ànima. Són persones que podríem trobar-nos a qualsevol lloc. Si ens aturéssim a mirar bé en trobariem moltes molt a prop.

El guió està molt ben cuidat. Ses històries que es creuen no queden penjades ni forçades. Tot flueix amb naturalitat, com si et contessin sa vida mateixa a mitja veu. Sense estridències. Sense artificis.

I quan va acabar... vaig sentir una pau estranya. D’aquelles que no es poden explicar gaire, però que t’acompanyen durant tota sa tarda. Com si la pel·lícula hagués sembrat alguna cosa dins meu: una pregunta, un record, una petita empenta per intentar ser una mica millor. Per cuidar més sa calma, els vincles, ses segones oportunitats.

Us la recoman de veritat. No perquè sigui espectacular, sinó precisament perquè no intenta ser-ho. Perquè arriba on altres no arriben. Pel fet que parla de coses senzilles però profundes: del dolor, del canvi, de la recerca d’un lloc on poder ser, simplement, un mateix.

Mirau-la si podeu. Està disponible a Movistar. Potser també us parlarà. Possiblement, també us farà una mica de companyia. A jo, me’n va fer.