Concert d'havaneres.

Eivissa, 22 de Juliol de 2025.

CONCERT D'HAVANERES.

El cartell ho deia ben clar: Nits de Museu 2025. Concert d’havaneres. I jo, innocent de mi, m’ho vaig creure. Pensava: passaré unes hores agradables escoltant cançons de mar, a la fresca, recordant amb nostàlgia els anys a Formentera. Un clàssic d’estiu, vaja. D’aquells que no molesten, no fan pensar ni sorprenen. O això em pensava.

Arribam, i sa majoria dels seients ja estan ocupats. Temps per saludar coneguts, fer una mica de xerrada i, per cortesia dels organitzadors, tastar un mos de rebosteria eivissenca i un beure fresc. Tot pintava bé.

Els primers compassos em confirmen que sa cosa anava segons el guió. Van començar amb un parell d’havaneres de ses de sempre. Es públic, una barreja d’aficionats fidels i algun despistat que només cercava un acte gratuït amb cadira, estava tranquil. Fins aquí, cap problema.

Però al cap de tres cançons, tot va canviar. Sense previ avís, amb nocturnitat, el director agafa el micròfon. Tenia aquell posat seriós de músic aficionat convençut que el món li deu alguna cosa per haver après a tocar un instrument "difícil". Amb veu greu anuncia:

- Ara, si ens permeten, farem una breu pausa en el programa habitual per després interpretar unes peces de música clàssica.

Pausa? Breu? Jo no sabia que havia vingut a un concert sorpresa. Però el millor encara havia d’arribar. Aviat vaig entendre el motiu real de sa interrupció: es director també era violoncel·lista. I, és clar, havia de lluir-se. Què és això de muntar un concert i no tenir el teu moment de glòria? Això no era un concert d’havaneres; era una declaració d’autoestima en forma de recital.

I comença s’espectacle. No em refereix a sa música, sinó al ritual previ. Perquè si hi ha una cosa que alguns músics fan molt bé, és preparar-se davant del públic com si fossin cirurgians a punt d’obrir un tòrax. Sa cadira, que fins aleshores semblava perfecta, de sobte no està bé. S'atril necessita tres centímetres més a l’esquerra i una inclinació de disset graus. Ses partitures, ai ses partitures! Col·locades amb una delicadesa pròpia d’un sommelier abocant un vi de reserva. I s’instrument… una afinació obsessiva, amb aquella cara de “estic a punt de fer història”.

Mentrestant, naltros allà, esperant. Silenci. El públic es remou. Algú fa un comentari fluix, un altre mira es mòbil amb dissimulació. I finalment, llum verda: comença sa peça. Llarga. Sobretot llarga. Ni reconeixible, ni emocionant, ni adequada al context. Una mena de melodia trista i plana que em va deixar glaçat. Però ei ... el violoncel·lista tocava molt bé. I d’això es tractava, veritat?

Sa vetllada encara no havia acabat. Després de sa pausa de musica clàssica, ens anuncien (amb gran entusiasme) s’estrena mundial de dues noves havaneres. Estrena mundial, com si fóssim al Liceu de Barcelona escoltant una òpera inèdita de Verdi. “Havaneres escrites per dos escriptors eivissencs importants”, ens diuen. Un el conec. Un exprofessor de institut. Fa molta feina, escriu, bona gent. S’altre, suposadament “conegut”, no el coneixia ni jo ni els veïns. Però bé, en aquesta illa, si publiques un llibre d’autoedició, ja ets “autor reconegut”.

Ses havaneres, com a peces musicals, no passaran a sa història. Però el moment era tan carregat de pompositat que ningú va gosar ni badallar. Tothom quiet, com si escoltéssim s’himne nacional. I quan semblava que el concert arribava al final, arriba el gag final del director. I no, no és broma. S’home agafa el micro i, amb un somriure, diu:

-Com s’ho estan passant? Com veuen la relació qualitat-preu del concert? Excel·lent, veritat?

Aquí vaig sentir una combinació d’indignació i vergonya. Qualitat-preu? Però si el concert era gratuït! Bé, per naltros. Ells, els músics. cobraven, i ben cobrats. I qui pagava? El Consell d'Eivissa. I qui paga al Consell? Naltros, amb els nostres impostos. Els que seiem allà, aguantant ses ganes de riure davant aquella solemne estupidesa, i els que havíem escoltat vint minuts de música clàssica sense demanar-ho. Quina barra. Allò no era un concert, era una estafa musical amb subvenció pública.

Quan finalment s’acaba sa funció, alguns aplaudeixen per educació, i uns quants (jo inclòs) per inèrcia, per treure’ns de sobre aquella sensació d’haver estat enganyats.

Vaig sortir del recinte pensant que sa pròxima vegada m'agradaria més un concert desafinat però honest, abans que una havanera embolicada en paper de violoncel i ego inflat.

Això sí: sa relació qualitat-preu… inoblidable. 

Un flat white amb gel (per favor).

Eivissa, 17 de Juliol de 2025.

UN FLAT WHITE AMB GEL (PER FAVOR).

 

 

Demanar un cafè a Anglaterra no és un simple acte quotidià. És una prova de resistència, una batalla cultural i, sobretot, un espectacle, una comèdia on jo, es client, faig es paper d'estranger que no enten s'idioma.

No es tracta només d’escollir entre cafè sol o amb llet, no. Allí hi ha tot un ritual de paraules clau i codis no escrits. Primer s’ha d’escollir entre latte, cappuccino, flat white, americà, expresso i una llarga llista de més varietats. Després, s’ha de triar sa mida: curt, llarg, normal. I encara falta decidir si ho voleu amb llet de vaca, d’avena, de civada, de coco, de soja o de qualsevol altra cosa vegetal. Ah, i no oblideu si el voleu sense sucre o amb escuma. Finalment, heu d'indicar si el voleu "para llevar" o el voleu per prendre dins del local. Un embolic.

Però sa meua història particular va ocórrer fa uns dies a una cafeteria Costa, a s’aeroport de Birmingham. Jo, innocent com una persona que no ha fonyat mai terres angleses, vaig fer sa comanda amb una confiança espanyola que ara només puc qualificar de temerària:

"One coffee decaf flat white and ice, please"

Silenci. Un silenci d’aquells que pesa. Sa barista (una al·lota amb els cabells recollits en un monyo  i tatuatges a diverses parts del cos) em va mirar com si li hagués demanat que em servís el cafè d’una forma equivocada.

"Are you sure?" em va dir.

"Yes. I'm sure". Sí, estava segur. Vull dir, no era una broma. Només volia cafè descafeïnat amb llet... i gel. En aquest ordre. Una beguda que, en qualsevol xiringuito d’Eivissa, et serveixen abans que acabis de pronunciar sa paraula “amb”.

"Are you... sure?" va insistir, aquesta vegada amb una mirada de preocupació i sospita de què no sabia ben bé que estava demanant. Em va mirar com si no sabés que si barrejava cafè i llet calenta amb gel dins el mateix got podria explotar espontàniament.

Jo, amb el somriure de qui ja no vol donar més explicacions, vaig assentir. I llavors va arribar sa frase definitiva:

"You're Spanish, right?"

No “Where are you from?”  Ni tan sols “Do you usually take coffee like that?”. No. Directament: “Ets espanyol, veritat?”, amb aquell to paternalista i d’aire de superioritat, com qui descobreix una nova espècie humana que beu cafè malament.

"No, pitjor. Soc eivissenc", li vaig dir. I vaig veure una lleugera confusió a la seua cara. Potser va pensar que m’inventava el lloc. O que era un tipus d’algun lloc rar.

Me’l va servir, sí. Un Flat White amb gel. I jo, com si res, vaig agafar el got amb orgull i me’n vaig anar a una taula a beure aquell líquid com si fos sa cosa més normal del món.

Perquè al final, es cafè (sigui flat white, expresso, tallat o amb llet condensada) és una qüestió d'identitat. I jo, com a eivissenc, tinc dret a sa meua dosi de cafè amb llet i gel, encara que sigui en terres angleses.

I si algun dia aprenen que es cafè també pot ser fred, potser deixaran de posar llet d’avena en una tassa. O potser no. Potser continuaran mirant-nos com si naltros fóssim els rars. Però com dic sovint: pitjor per ells.

Matí amb sa meua podòloga preferida.

Eivissa, 15 de Juliol de 2025.

MATÍ AMB SA MEUA PODÒLOGA PREFERIDA.

Hi ha qui comença el dia amb ioga, una caminada per sa platja, meditació profunda o un cafè mentre contempla el sol com surt per damunt s’horitzó. Jo no. Avui he començat el dia amb una revisió d’ungles i una bona dosi d’àcid. Sí, heu llegit bé: àcid.

Tenia cita amb n'Aroa, sa meua podòloga de confiança a les vuit del matí. Una hora que, sincerament, hauria de reservar-se per forners, policies o gent acostumada a matinar. Jo, jubilat responsable i fidel defensor del “modo a poc a poc”, acostum a posar-me en marxa una mica més tard, després del ritual d'esmorzar i temps per escriure o llegir els diaris. Però avui era un d’aquells dies excepcionals. M’he llevat, m’he dutxat i he sortit de casa convençut que estava a punt de fer una gran contribució a sa meua salut podal.

Primera clatellada del dia: s’aire del carrer. Una bafarada "d'eau de merda" m’ha rebentat a sa cara. Es contenidor d’orgànic del meu carrer continuava fermentant i fent pudor sense que, a aquesta hora, l’hagin retirat. Mentre els pobres operaris de sa neteja del carrer intentaven fer desaparèixer els rastres d’una ciutat que de dia i de nit s’embruta massa.

Al meu voltant, sa fauna habitual: gent que camina sense aixecar els ulls de sa pantalla (el mòbil és sa nova brúixola d'aquests temps), aires condicionats escopint calor sobre els vianants com si fóssim pollastres a l’ast, i jo, fent equilibris per no trepitjar ses merdes de ca.

I, com si fos una prova més, m’he topat amb un amic (ell m’ha reconegut, però jo he hagut de creure-li per no quedar malament). Sortia del gimnàs, xop de suor, amb samarreta enganxada, ulleres de sol, xancles i una bona dosi d'energia matinal. Ens hem saludat com bons coneguts que comparteixen s’art de dissimular sa incomoditat, i hem seguit cadascú cap a ses nostres obligacions respectives: ell, presumiblement, a prendre una reconfortant dutxa i beure un batut de proteïna; jo, a fer-me revisar ses ungles dels peus.

Finalment, arrib a sa consulta. N'Aroa, puntualíssima em rep amb el seu somriure de professional. Em mira ses ungles amb ull crític i exclama: “Millor, veritat?” I sí, ho reconec: progressam. El seu entusiasme és sincer.

Però sa pau dura poc en el món podològic. Tot d’una, la seua mirada baixa cap a sa planta del meu peu esquerre i es transforma en alarma mèdica: “Però què és això?! Si són berrugues!” Jo, amb una innocentesa digna d’un sant: “No les havies vist s’altra vegada?” Doncs no. Resulta que ses ungles eren tan lamentables que no va gosar mirar més avall. Era un tema de prioritats.

Es veredicte és clar: no són calls, ni una al·lèrgia a ses sandàlies. No. Són berrugues plantars. I toca eliminar-les. Amb àcid.

N'Aroa m’ha fet una neteja a consciència i després ha aplicat l’àcid amb una delicadesa que només poden oferir aquells que saben exactament on colpejar perquè piqui més. I pica. Com si et clavassin agulles.

Instruccions d'obligat compliment: res de remullar els peus. Res de piscines. Res de platges. I la setmana que ve, hem de repetir. A una hora més prudent. Per favor. “Li va bé a les 8.30 hores?”. Bé, quan vostè digui. Perquè, clar, com no n’hi ha prou amb una dosi, hem de fer tractament durant unes quantes setmanes. Sa guerra contra ses berrugues és llarga i cruel.

Què hi farem. Al cap i a la fi, sentir-se cuidat (encara que sigui amb àcid) sempre reconforta.

Com he sobreviscut a una neteja bucal.

Eivissa, 14 de Juliol de 2025

COM HE SOBREVISCUT A UNA NETEJA BUCAL.

 

En teoria, havia de ser una visita rutinària al dentista. Una neteja de boca. D’aquelles que duren un quart d’hora, mentre el professional et pregunta si menges massa sucre i tu intentes respondre amb sa boca oberta i un tubet aspirant-te sa saliva. Però, com tot el que es ven com a “ràpid i indolor”, sa realitat és una altra.

Tot va començar amb una trucada al mòbil. Havien tingut una baixa d’última hora i volien saber si podia anar-hi abans. Com si em fessin un favor. Jo, amb la santa innocència de qui pensa que això li estalviarà temps d’espera, vaig dir que sí. Mala idea? Bé, havia d’anar-hi igualment, i com més aviat millor, veritat?

Arrib a sa consulta i not aquell silenci clínic. Aquell ambient entre quiròfan i sala d’espera d’un hospital. Em reben amb aquella amabilitat asèptica, meticulosament entrenada:

- “Pot deixar sa bossa, es capell i ses ulleres al penjador.”

Em vaig sentir com si estigués fent alguna cosa dolenta.

- “Ara rebrà un missatge al mòbil, ha d’acceptar-lo.”

Jo el llegesc amb sa mateixa atenció amb què accept els termes i condicions d’una app nova: clic, respir fondo, i cap endavant.

- “Segui’s a sa cadira i posi’s aquestes ulleres de protecció.”

Ulleres? De protecció? Aquí començ a sospitar que el que m’espera no és cap raspallada suau amb gust de menta.

- “Li faré una foto digital.”

Perfecte. A sa meua edat, ja m’han fet fotos de tot: radiografies, ressonàncies, el DNI caducat... Però una sessió de fotos bucals era nova. S’ordinador mostra una mena de mapa dental interactiu, ple de punts vermells i alertes com si estigués a punt de començar una invasió militar.

- “Aquí tenim sarro, aquí també… i això és un principi de càries.”

Jo ja començava a pensar que potser hauria d’haver signat un testament abans d’entrar.

Obr sa boca i comença el festival. Primer, el succionador de líquids: aquell tubet aparentment inofensiu que et fa sentir com una esponja en mode centrifugat. I després, sa protagonista del dia: una mena de radial en miniatura. Allò arranca brutícia com si estigués polint un para-xocs rovellat. Sent vibracions a sa mandíbula i em planteig si encara soc una persona o un cotxe antic en procés de restauració.

En acabat em fan tancar sa boca, escopir, relaxar-me (sí, i tant), i tornen a la càrrega. Ara amb un aparell que sembla una mini Kärcher. Aigua a pressió esquitxant per tot arreu. Si ho arrib a saber, vinc amb banyador i xancles. Ara entenc ses ulleres: no són per protegir els ulls, són per sobreviure a s’atac aquàtic.

Durant mitja hora, entre radial, succionador i Kärcher, pas per totes ses fases de neteja imaginables. Però llavors arriba sa frase màgica:

- “Ja hem acabat.”

Una frase curta, però carregada d’esperança i alleujament.

Però, clar, no en deixen marxar així com així.

- “Com que té ses dents molt juntes...” (i aquí ve una crítica agressiva) “jo li recomanaria un irrigador bucal sense fil.”

Un què? Un irrigador? Em sonava a aparell de la NASA. Ella me’n parla amb s’entusiasme de qui recomana una Rumba amb Wi-Fi.

- “És molt útil, arriba on no arriben ni el raspall ni el fil dental.”

Jo només pensava: això és manteniment bucal o un màster en enginyeria bucal? Evidentment, vaig preguntar el preu, sa bateria, els recanvis, etc ... i sa conclusió inevitable: acabarà al mateix racó que s’espremedora de taronges que no faig servir des de Sant Josep del 2019.

M'aixec i pas a recepció.

- “Quan voldrà tornar?”

Jo, amb un somriure de “ja m’ho pensaré”, dic:

- “Cap a s'hivern. Deixem-ho per s'entrada d’hivern, que vull disfrutar de s’estiu amb sa boca tranquil·la.”

I aquí arriba el millor:

- “No ha de pagar res, ho cobreix la seua pòlissa.”

I en aquell moment, com qui troba una oferta 2x1 al súper, recuper sa fe en el sistema.

- “Idò apuntau-me s'hora. Ja tornaré. Amb irrigador... o sense.”

Cantar en llatí mai falla.

Eivissa, 6 de Juliol de 2025.

CANTAR EN LLATÍ MAI FALLA.

Ahir dissabte vaig assistir al segon concert del cicle Nits de Museu 2025, celebrat al Museu Etnogràfic d’Eivissa. Com és ja costum, s’entorn convidava a un recital íntim, pensat per a un públic diguem-ne “més culte”. El cant coral, a hores d’ara, no pot presumir d’una legió d’entusiastes seguidors.

El programa prometia: Encantades, dirigides per Jordi Martí, oferiren un repertori coral amb peces de diverses èpoques i autors. El programa, variat i ben escollit, alternava clàssics reconeixibles amb petites joies totalment desconegudes (almenys per jo). Tot plegat, interpretat amb sensibilitat i una execució més que acceptable.

Les Encantades van cantar amb solvència, precisió i una harmonia digna d’elogi. S’hi notava sa feina feta, s'havia assajat el repertori i una clara voluntat d’agradar. El públic ho va reconèixer amb entusiasme: aplaudiments i aquell comentari espontani que ressonava a s'acabament del concert “Aquest sí m'ha agradat!”. I amb raó: musicalment, el concert va ser una delícia.

Ara bé, no tot van ser flors. Si hagués de posar-hi un “però”  (i què seria d’una crítica sense el seu però?), aquest seria sa pronunciació de s’anglès. Ai, s’anglès… Aquest idioma universal que, en segons quines boques, es converteix en un experiment fonètic.

És realment necessari, al segle XXI, sentir "tomorrow" pronunciat amb una “o” ben oberta? O aquell "forever and ever" articulat amb una “e”? Més que una declaració d’amor infinit, sonava com una amenaça lingüística.

I no parlam només de l’accent. Parlam de síl·labes desfigurades, vocals fora de lloc i consonants que desapareixen. Ses peces en anglès, francament, per jo eren inintel·ligibles.

És evident que no tothom ha de dominar s’anglès (ni falta que fa). Però si es decideix incorporar-lo al repertori d'un grup amb aspiracions professionals, potser caldria una mica més de rigor. O, en cas contrari, tornar als clàssics de sempre: el bon vell llatí. Té una virtut innegable: ningú el parla, i per tant ningú pot protestar amb fonament. És una zona segura pel cant coral. Et pots equivocar i ningú no se n’adona.

En definitiva, un concert exquisit per a s’oïda musical, un petit malson per a s’oïda dels que saben anglès, i una gran vetllada dins el cicle Nits de Museu. Ara bé, si ses Encantades volen fer justícia al seu nom, potser caldrà triar: o es pronuncien millor ses vocals angleses, o es tornen a abraçar els clàssics en llatí. Perquè, com bé sabem, un "Aleluya" ben cantat mai  falla.

No vingueu a Eivissa.

Eivissa, 4 de Juliol de 2025.

NO VINGUEU A EIVISSA.

De tot cor, i amb tota la sinceritat d’un resident eivissenc que encara paga s’IBI sense plorar i sap com es diu el seu carrer: no vingueu a Eivissa. No ara. No al juliol. No a l’agost. Deixau estar aquest entusiasme d’estiu, aquest desig malaltís de fer maletes i imaginar-vos al vostre Instagram posant davant aigües cristal·lines com si fóssiu al paradís. Perquè no, Eivissa no és cap paradís. O ja no. Sa veritat? Aquí ja no hi cap ningú més. Literalment tot sembla idíl·lic fins que ho intentareu viure.

A Eivissa, aquests mesos, sa vida és un esport de risc. Us explicaré sa meua rutina diaria al barri de Ses Figueretes i així us feis una idea de la resta de llocs. Primer de tot: arribar a sa platja. Sembla una cosa fàcil, veritat? Un banyador, una tovallola, ulleres de sol, capell i cap a s’aigua. Error. Error fatal. Si no us aixequeu abans que el sol i els galls, us tocarà estendre sa tovallola damunt s’empedrat del passeig. Els llocs bons ja són agafats a les 7:30 del matí. Trobar un bon lloc a sa platja s’ha convertit en una competició matinera.

I quan arribeu a s’aigua, pensareu: ara sí. Relax. Mar blava. Silenci. Doncs no! Us espera un exèrcit de jubilats entusiastes fent aquagym com si entrenassin per a ses olimpíades de sincronitzada, amb una monitora que crida amb més energia que tots els vigilants de platja junts. O una tropa de boixos i boixes de ses escoles d’estiu del municipi. Totes han triat sa mateixa platja. I mirau que ni han per triar. I valtros, que només volieu surar, capbussar-vos i sentir el so del mar… El silenci? No sé on el trobareu.

Pensau fer una escapadeta a Formentera? Innocents. Per pujar al barco heu de travessar un mur de formigó. Allí, amb barques turístiques que no paren de venir i partir com si fóssim a s’estació d’Atocha, haureu d’intentar arribar-hi sortejan turistes amb xancles, cervesa calenta a la mà i boixos desbocats esperant fer un cabusso. Quan arribeu al barco, estareu tan esgotats que voldreu tornar a casa, si encare recordau on és.

Voleu anar al xiringuito? Teniu ganes d’una canya, demanar-vos uns fruits secs, ombra, i respirar una mica? Perfecte. Entrau i demanau en eivissenc/català. Res. No us entendran. Castellà? Tampoc. Alemany? Dificil. Anglès? Tal vegada. Potser si xerrau en xinès us feran cas. Jo, que tinc cara de “estic aquí tot s’any”, tampoc em serveix de res. Em tracten com si acabés d’aterrar amb es primer vol de Ryanair.

Quan us arribi sa beguda, fareu un primer glop i pensareu: això és per netejar el fetge? El gel té gust de canonada reserva de s’any 92, el got fa olor de lleixiu quirúrgic i sa tònica és d’una marca que probablement només existeix en aquest xiringuito, aquest estiu, i que desapareixerà per sempre a s’acabament de sa temporada.

Però sa veritable aventura començarà quan intenteu tornar a casa o a s’hotel. Els carrers són un obstacle gegant: patinets elèctrics a tota pastilla, parelles desorientades amb Google Maps, turistes relliscant amb crema solar fins a les celles, taxis que no frenen ni per mirar… És un caos.

S’aire fresc? No n’hi ha. S’únic que corre és s’aire condicionat dels locals, disparat cap al carrer com una bufetada tèrmica que us recordarà que l’infern existeix. Volieu passejar? Oblida-ho. Cada metre de vorera és una exposició de samarretes fosforescents, unicorns inflables i souvenirs amb frases ofensives per haver vingut.

I just quan pensaveu que ja estaveu a punt de tocar refugi, apareixeran els venedors de bíblies. Sí, sí. Heu llegit bé. No venen mojitos, ni collarets, tampoc massatges. Venen sa Bíblia. S'Antic Testament. En horari de matí i tarda. Els trobareu sempre a prop d'una geladeria, d'un bar o d'una perruqueria d'aquestes modernes. I valtros, que ja estareu al límit, pensareu: potser sí que això és un càstig diví.

En resum: No vingueu a Eivissa aquest estiu. No és per rancor. És per salut pública. Sa vostra, sa meua, i sa de tots els que només volem viure amb la mar, la sal i una canya ben tirada. Però aquest estiu… per favor, millor quedar-vos a ca vostra. Ens fareu un favor a tots. De veritat.

Com no fer absolutament res.

Eivissa, 3 de Juliol de 2025.

COM NO FER ABSOLUTAMENT RES.

Per fi ha arribat s’estiu. El moment sagrat en què es rellotge s’atura, s’agenda es buida per art de màgia i es cervell entra en mode “en blanc”. Jo, honestament, no vull fer res. Res de res, eh? Es meu objectiu i es meu compromís és ambiciós: fer vacances, no fer absolutament res, descansar i agafar forces pels mesos vinents.

El dia comença amb un objectiu clar: acabar sa feina "d’anar”. Sí, d’anar. Anar a s’escola, anar a comprar, anar amb presses, anar a qualsevol lloc com si fos imprescindible. Doncs ara, no. Ara només vull anar... al llit. Dormir més. Molt més. Dormir fins a cansar-me de dormir i després fer una becadeta per recuperar-me del cansament de dormir tant.

Quan el cos decideix sortir del mode “adormit”, me’n vaig a la mar. Una nadada a primera hora. No perquè sigui saludable (Déu me’n guard!) sinó perquè és abans que arribin els turistes a sa platja. En voleu d'hamaques, tovalloles, venedors de fruites, i jovens que hi van a dormir unes hores després d'una nit de festa. És una invasió.

Amb sa pell salada, arriba s’hora de sa conversa profunda amb els amics i amigues. Però res seriós, per favor. Només temes d’alt nivell: “Com va s’estiu?”, “Has tastat aquell gelat nou de nocilla de pistacho?”, “Quin llibre tens entre mans?”. Pensaments lleugers, amb vistes al mar i cossos agafant coloret.

I després, cap a casa. Com un heroi que ha completat la seua feina de no fer res amb elegància. Per dinar? El que hi hagi. Una mica de verd i un tros de carn o peix a la planxa, per sentir que faig “vida saludable”. Tot regat amb aigua fresca i seguit d’una siesta d’aquestes que no tenen principi ni final. Si dura menys d’una hora, no compta. I si em despert i no sé quin dia és, medalla! Ho estic fent bé.

A sa tarda? Cap novetat: res. Però aquest “res” té forma de llibre. Ara bé, res de drames intensos ni trames elaborades. Jo busc llibres amb finals feliços, personatges plans i situacions previsibles. Sa meua capacitat d’anàlisi literària està de vacances.

Quan el sol decideix que ja en té prou de rostir-nos, surt a caminar. Lentament. Ritme de jubilat. Sense pressa, sense rumb. S’únic objectiu: trobar una gelateria. Un gelat és el premi diari per haver superat, amb èxit, una jornada d’inactivitat absoluta. És el meu petit trofeu.

I en tornar a casa he de triar... el telediari? No, gràcies. Ja en tinc prou de desgràcies i cares llargues de "i tu, más". Que si el món se’n va a la merda, que si eleccions, que si onada de calor... Pas. Jo pos una pel·lícula. Comèdia romàntica, d’aventures o una clàssica en blanc i negre, tant se me’n dona, mentre no m’obligui a pensar ni a sentir res massa profund.

I finalment, a dormir. Amb la satisfacció de saber que demà tot tornarà a començar. Un nou dia de no fer res. Amb dedicació, estil i disciplina.

Perquè descansar, amics i amigues, és un art. I jo d’això, som un Picasso

Hola, estimat equip de Fisio.

Eivissa, 2 de Juliol de 2025.

HOLA, ESTIMAT EQUIP DE FISIO  .....Aplicacions i reprogramacions diverses.

M’acabau d’enviar aquest e-mail: 

“Hola Pep,

En la transición a la normalización del uso de la nueva aplicación, a partir de 1 de julio y hasta el 9 de septiembre todas las personas que lo hagan a través de la app podrán reprogramar sus clases dentro de la misma semana, así que podréis recuperar vuestras clases en las siguientes condiciones:

 2 o 3 clases a la semana: SOLO POR LA APP y según disponibilidad se podrá reprogramar la clase dentro de la MISMA SEMANA.

Si no sabéis usar la app y queréis reprogramar una clase lo podréis hacer SOLO de forma PRESENCIAL y nosotros os lo enseñamos.

1 clase a la semana: a través de la app avisando 24h antes tendréis 4 semanas para recuperar una clase. Por Whatsapp se mantiene igual que siempre.

Y si ya sabes usar la app y no necesitas el grupo de Whatsapp puedes salir tú mismo.

No reserves en grupos más difíciles que el tuyo o con una fisio diferente sin preguntar antes a tu fisio. Orden de dificultad, de fácil a difícil: CALPP I, Pilates, GAH, CALPP II, Fuerza.

Esperamos que aproveches estos cambios y puedas mantenerte en forma más fácilmente.”

 

Conforme. L’he rebut. L’he llegit dues vegades. Perquè sa primera, sincerament, he pensat que era una broma. Es meu cervell, que ja fa dies que ha entrat en "modo estiu", ha interpretat es missatge com una broma. Però no. És real. És veritat. És juliol i valtros parlau de “reprogramar”, de “recuperar” i de “nova aplicació informàtica”.

Uff .. En plena onada de calor. Amb mig cos a sa platja i s’altre a punt de fondre’s al carrer.

Jo, amb tota sa meua admiració i respecte, només puc dir-vos una cosa: no estic preparat. Ni físicament ni emocionalment. El món pot continuar girant, ses apps poden actualitzar-se, els codis QR poden dominar sa Terra... Però jo? Jo només estic intentant arribar viu a setembre.

Reprogramar? Ara mateix, l’únic que estic intentant reprogramar és el comandament de s’aire condicionat. I encara.

Instal·lar una nova app? Només llegir-ho ja m’heu fet suar ses idees.

Que si un codi SMS que no arriba, que si contrasenya que no record perquè mai l’he creat, que si tutorial que no miraré mai, que si “acceptar condicions d’ús” (mai llegides per ningu en la història de sa humanitat)…

Què voleu que faci? Hauré de demanar hora amb una físio emocional (no només muscular) per aclarir-me?

Jo ara només desitj una cosa senzilla: estabilitat i calma. Continuar amb ses meues tres classes de gym a sa setmana, ni una més ni una menys. Anar a sa platja (amb s’optimisme ingenu que els peixos respectin sa distància de seguretat). Dinar sense pressa. Fer sa siesta com si fos una cerimònia japonesa. I a mitja tarda, caminar un poc per cremar es gelat que ja sé que em menjaré després.

No deman gaire. Només això: que res canviï. Que ningú toqui res. Ni una actualització més. Ni una notificació nova. Deixau-me viure en pau tecnològica fins setembre.

Sé que pot semblar irracional, però també ho és fer reformes digitals en ple juliol. Així que... estam empatats.

Amb afecte, suor, un somriure i una desesperació tecnològica creixent,

Pep