Concert d'havaneres.

Eivissa, 22 de Juliol de 2025.

CONCERT D'HAVANERES.

El cartell ho deia ben clar: Nits de Museu 2025. Concert d’havaneres. I jo, innocent de mi, m’ho vaig creure. Pensava: passaré unes hores agradables escoltant cançons de mar, a la fresca, recordant amb nostàlgia els anys a Formentera. Un clàssic d’estiu, vaja. D’aquells que no molesten, no fan pensar ni sorprenen. O això em pensava.

Arribam, i sa majoria dels seients ja estan ocupats. Temps per saludar coneguts, fer una mica de xerrada i, per cortesia dels organitzadors, tastar un mos de rebosteria eivissenca i un beure fresc. Tot pintava bé.

Els primers compassos em confirmen que sa cosa anava segons el guió. Van començar amb un parell d’havaneres de ses de sempre. Es públic, una barreja d’aficionats fidels i algun despistat que només cercava un acte gratuït amb cadira, estava tranquil. Fins aquí, cap problema.

Però al cap de tres cançons, tot va canviar. Sense previ avís, amb nocturnitat, el director agafa el micròfon. Tenia aquell posat seriós de músic aficionat convençut que el món li deu alguna cosa per haver après a tocar un instrument "difícil". Amb veu greu anuncia:

- Ara, si ens permeten, farem una breu pausa en el programa habitual per després interpretar unes peces de música clàssica.

Pausa? Breu? Jo no sabia que havia vingut a un concert sorpresa. Però el millor encara havia d’arribar. Aviat vaig entendre el motiu real de sa interrupció: es director també era violoncel·lista. I, és clar, havia de lluir-se. Què és això de muntar un concert i no tenir el teu moment de glòria? Això no era un concert d’havaneres; era una declaració d’autoestima en forma de recital.

I comença s’espectacle. No em refereix a sa música, sinó al ritual previ. Perquè si hi ha una cosa que alguns músics fan molt bé, és preparar-se davant del públic com si fossin cirurgians a punt d’obrir un tòrax. Sa cadira, que fins aleshores semblava perfecta, de sobte no està bé. S'atril necessita tres centímetres més a l’esquerra i una inclinació de disset graus. Ses partitures, ai ses partitures! Col·locades amb una delicadesa pròpia d’un sommelier abocant un vi de reserva. I s’instrument… una afinació obsessiva, amb aquella cara de “estic a punt de fer història”.

Mentrestant, naltros allà, esperant. Silenci. El públic es remou. Algú fa un comentari fluix, un altre mira es mòbil amb dissimulació. I finalment, llum verda: comença sa peça. Llarga. Sobretot llarga. Ni reconeixible, ni emocionant, ni adequada al context. Una mena de melodia trista i plana que em va deixar glaçat. Però ei ... el violoncel·lista tocava molt bé. I d’això es tractava, veritat?

Sa vetllada encara no havia acabat. Després de sa pausa de musica clàssica, ens anuncien (amb gran entusiasme) s’estrena mundial de dues noves havaneres. Estrena mundial, com si fóssim al Liceu de Barcelona escoltant una òpera inèdita de Verdi. “Havaneres escrites per dos escriptors eivissencs importants”, ens diuen. Un el conec. Un exprofessor de institut. Fa molta feina, escriu, bona gent. S’altre, suposadament “conegut”, no el coneixia ni jo ni els veïns. Però bé, en aquesta illa, si publiques un llibre d’autoedició, ja ets “autor reconegut”.

Ses havaneres, com a peces musicals, no passaran a sa història. Però el moment era tan carregat de pompositat que ningú va gosar ni badallar. Tothom quiet, com si escoltéssim s’himne nacional. I quan semblava que el concert arribava al final, arriba el gag final del director. I no, no és broma. S’home agafa el micro i, amb un somriure, diu:

-Com s’ho estan passant? Com veuen la relació qualitat-preu del concert? Excel·lent, veritat?

Aquí vaig sentir una combinació d’indignació i vergonya. Qualitat-preu? Però si el concert era gratuït! Bé, per naltros. Ells, els músics. cobraven, i ben cobrats. I qui pagava? El Consell d'Eivissa. I qui paga al Consell? Naltros, amb els nostres impostos. Els que seiem allà, aguantant ses ganes de riure davant aquella solemne estupidesa, i els que havíem escoltat vint minuts de música clàssica sense demanar-ho. Quina barra. Allò no era un concert, era una estafa musical amb subvenció pública.

Quan finalment s’acaba sa funció, alguns aplaudeixen per educació, i uns quants (jo inclòs) per inèrcia, per treure’ns de sobre aquella sensació d’haver estat enganyats.

Vaig sortir del recinte pensant que sa pròxima vegada m'agradaria més un concert desafinat però honest, abans que una havanera embolicada en paper de violoncel i ego inflat.

Això sí: sa relació qualitat-preu… inoblidable. 

Un flat white amb gel (per favor).

Eivissa, 17 de Juliol de 2025.

UN FLAT WHITE AMB GEL (PER FAVOR).

 

 

Demanar un cafè a Anglaterra no és un simple acte quotidià. És una prova de resistència, una batalla cultural i, sobretot, un espectacle, una comèdia on jo, es client, faig es paper d'estranger que no enten s'idioma.

No es tracta només d’escollir entre cafè sol o amb llet, no. Allí hi ha tot un ritual de paraules clau i codis no escrits. Primer s’ha d’escollir entre latte, cappuccino, flat white, americà, expresso i una llarga llista de més varietats. Després, s’ha de triar sa mida: curt, llarg, normal. I encara falta decidir si ho voleu amb llet de vaca, d’avena, de civada, de coco, de soja o de qualsevol altra cosa vegetal. Ah, i no oblideu si el voleu sense sucre o amb escuma. Finalment, heu d'indicar si el voleu "para llevar" o el voleu per prendre dins del local. Un embolic.

Però sa meua història particular va ocórrer fa uns dies a una cafeteria Costa, a s’aeroport de Birmingham. Jo, innocent com una persona que no ha fonyat mai terres angleses, vaig fer sa comanda amb una confiança espanyola que ara només puc qualificar de temerària:

"One coffee decaf flat white and ice, please"

Silenci. Un silenci d’aquells que pesa. Sa barista (una al·lota amb els cabells recollits en un monyo  i tatuatges a diverses parts del cos) em va mirar com si li hagués demanat que em servís el cafè d’una forma equivocada.

"Are you sure?" em va dir.

"Yes. I'm sure". Sí, estava segur. Vull dir, no era una broma. Només volia cafè descafeïnat amb llet... i gel. En aquest ordre. Una beguda que, en qualsevol xiringuito d’Eivissa, et serveixen abans que acabis de pronunciar sa paraula “amb”.

"Are you... sure?" va insistir, aquesta vegada amb una mirada de preocupació i sospita de què no sabia ben bé que estava demanant. Em va mirar com si no sabés que si barrejava cafè i llet calenta amb gel dins el mateix got podria explotar espontàniament.

Jo, amb el somriure de qui ja no vol donar més explicacions, vaig assentir. I llavors va arribar sa frase definitiva:

"You're Spanish, right?"

No “Where are you from?”  Ni tan sols “Do you usually take coffee like that?”. No. Directament: “Ets espanyol, veritat?”, amb aquell to paternalista i d’aire de superioritat, com qui descobreix una nova espècie humana que beu cafè malament.

"No, pitjor. Soc eivissenc", li vaig dir. I vaig veure una lleugera confusió a la seua cara. Potser va pensar que m’inventava el lloc. O que era un tipus d’algun lloc rar.

Me’l va servir, sí. Un Flat White amb gel. I jo, com si res, vaig agafar el got amb orgull i me’n vaig anar a una taula a beure aquell líquid com si fos sa cosa més normal del món.

Perquè al final, es cafè (sigui flat white, expresso, tallat o amb llet condensada) és una qüestió d'identitat. I jo, com a eivissenc, tinc dret a sa meua dosi de cafè amb llet i gel, encara que sigui en terres angleses.

I si algun dia aprenen que es cafè també pot ser fred, potser deixaran de posar llet d’avena en una tassa. O potser no. Potser continuaran mirant-nos com si naltros fóssim els rars. Però com dic sovint: pitjor per ells.

Matí amb sa meua podòloga preferida.

Eivissa, 15 de Juliol de 2025.

MATÍ AMB SA MEUA PODÒLOGA PREFERIDA.

Hi ha qui comença el dia amb ioga, una caminada per sa platja, meditació profunda o un cafè mentre contempla el sol com surt per damunt s’horitzó. Jo no. Avui he començat el dia amb una revisió d’ungles i una bona dosi d’àcid. Sí, heu llegit bé: àcid.

Tenia cita amb n'Aroa, sa meua podòloga de confiança a les vuit del matí. Una hora que, sincerament, hauria de reservar-se per forners, policies o gent acostumada a matinar. Jo, jubilat responsable i fidel defensor del “modo a poc a poc”, acostum a posar-me en marxa una mica més tard, després del ritual d'esmorzar i temps per escriure o llegir els diaris. Però avui era un d’aquells dies excepcionals. M’he llevat, m’he dutxat i he sortit de casa convençut que estava a punt de fer una gran contribució a sa meua salut podal.

Primera clatellada del dia: s’aire del carrer. Una bafarada "d'eau de merda" m’ha rebentat a sa cara. Es contenidor d’orgànic del meu carrer continuava fermentant i fent pudor sense que, a aquesta hora, l’hagin retirat. Mentre els pobres operaris de sa neteja del carrer intentaven fer desaparèixer els rastres d’una ciutat que de dia i de nit s’embruta massa.

Al meu voltant, sa fauna habitual: gent que camina sense aixecar els ulls de sa pantalla (el mòbil és sa nova brúixola d'aquests temps), aires condicionats escopint calor sobre els vianants com si fóssim pollastres a l’ast, i jo, fent equilibris per no trepitjar ses merdes de ca.

I, com si fos una prova més, m’he topat amb un amic (ell m’ha reconegut, però jo he hagut de creure-li per no quedar malament). Sortia del gimnàs, xop de suor, amb samarreta enganxada, ulleres de sol, xancles i una bona dosi d'energia matinal. Ens hem saludat com bons coneguts que comparteixen s’art de dissimular sa incomoditat, i hem seguit cadascú cap a ses nostres obligacions respectives: ell, presumiblement, a prendre una reconfortant dutxa i beure un batut de proteïna; jo, a fer-me revisar ses ungles dels peus.

Finalment, arrib a sa consulta. N'Aroa, puntualíssima em rep amb el seu somriure de professional. Em mira ses ungles amb ull crític i exclama: “Millor, veritat?” I sí, ho reconec: progressam. El seu entusiasme és sincer.

Però sa pau dura poc en el món podològic. Tot d’una, la seua mirada baixa cap a sa planta del meu peu esquerre i es transforma en alarma mèdica: “Però què és això?! Si són berrugues!” Jo, amb una innocentesa digna d’un sant: “No les havies vist s’altra vegada?” Doncs no. Resulta que ses ungles eren tan lamentables que no va gosar mirar més avall. Era un tema de prioritats.

Es veredicte és clar: no són calls, ni una al·lèrgia a ses sandàlies. No. Són berrugues plantars. I toca eliminar-les. Amb àcid.

N'Aroa m’ha fet una neteja a consciència i després ha aplicat l’àcid amb una delicadesa que només poden oferir aquells que saben exactament on colpejar perquè piqui més. I pica. Com si et clavassin agulles.

Instruccions d'obligat compliment: res de remullar els peus. Res de piscines. Res de platges. I la setmana que ve, hem de repetir. A una hora més prudent. Per favor. “Li va bé a les 8.30 hores?”. Bé, quan vostè digui. Perquè, clar, com no n’hi ha prou amb una dosi, hem de fer tractament durant unes quantes setmanes. Sa guerra contra ses berrugues és llarga i cruel.

Què hi farem. Al cap i a la fi, sentir-se cuidat (encara que sigui amb àcid) sempre reconforta.

Com he sobreviscut a una neteja bucal.

Eivissa, 14 de Juliol de 2025

COM HE SOBREVISCUT A UNA NETEJA BUCAL.

 

En teoria, havia de ser una visita rutinària al dentista. Una neteja de boca. D’aquelles que duren un quart d’hora, mentre el professional et pregunta si menges massa sucre i tu intentes respondre amb sa boca oberta i un tubet aspirant-te sa saliva. Però, com tot el que es ven com a “ràpid i indolor”, sa realitat és una altra.

Tot va començar amb una trucada al mòbil. Havien tingut una baixa d’última hora i volien saber si podia anar-hi abans. Com si em fessin un favor. Jo, amb la santa innocència de qui pensa que això li estalviarà temps d’espera, vaig dir que sí. Mala idea? Bé, havia d’anar-hi igualment, i com més aviat millor, veritat?

Arrib a sa consulta i not aquell silenci clínic. Aquell ambient entre quiròfan i sala d’espera d’un hospital. Em reben amb aquella amabilitat asèptica, meticulosament entrenada:

- “Pot deixar sa bossa, es capell i ses ulleres al penjador.”

Em vaig sentir com si estigués fent alguna cosa dolenta.

- “Ara rebrà un missatge al mòbil, ha d’acceptar-lo.”

Jo el llegesc amb sa mateixa atenció amb què accept els termes i condicions d’una app nova: clic, respir fondo, i cap endavant.

- “Segui’s a sa cadira i posi’s aquestes ulleres de protecció.”

Ulleres? De protecció? Aquí començ a sospitar que el que m’espera no és cap raspallada suau amb gust de menta.

- “Li faré una foto digital.”

Perfecte. A sa meua edat, ja m’han fet fotos de tot: radiografies, ressonàncies, el DNI caducat... Però una sessió de fotos bucals era nova. S’ordinador mostra una mena de mapa dental interactiu, ple de punts vermells i alertes com si estigués a punt de començar una invasió militar.

- “Aquí tenim sarro, aquí també… i això és un principi de càries.”

Jo ja començava a pensar que potser hauria d’haver signat un testament abans d’entrar.

Obr sa boca i comença el festival. Primer, el succionador de líquids: aquell tubet aparentment inofensiu que et fa sentir com una esponja en mode centrifugat. I després, sa protagonista del dia: una mena de radial en miniatura. Allò arranca brutícia com si estigués polint un para-xocs rovellat. Sent vibracions a sa mandíbula i em planteig si encara soc una persona o un cotxe antic en procés de restauració.

En acabat em fan tancar sa boca, escopir, relaxar-me (sí, i tant), i tornen a la càrrega. Ara amb un aparell que sembla una mini Kärcher. Aigua a pressió esquitxant per tot arreu. Si ho arrib a saber, vinc amb banyador i xancles. Ara entenc ses ulleres: no són per protegir els ulls, són per sobreviure a s’atac aquàtic.

Durant mitja hora, entre radial, succionador i Kärcher, pas per totes ses fases de neteja imaginables. Però llavors arriba sa frase màgica:

- “Ja hem acabat.”

Una frase curta, però carregada d’esperança i alleujament.

Però, clar, no en deixen marxar així com així.

- “Com que té ses dents molt juntes...” (i aquí ve una crítica agressiva) “jo li recomanaria un irrigador bucal sense fil.”

Un què? Un irrigador? Em sonava a aparell de la NASA. Ella me’n parla amb s’entusiasme de qui recomana una Rumba amb Wi-Fi.

- “És molt útil, arriba on no arriben ni el raspall ni el fil dental.”

Jo només pensava: això és manteniment bucal o un màster en enginyeria bucal? Evidentment, vaig preguntar el preu, sa bateria, els recanvis, etc ... i sa conclusió inevitable: acabarà al mateix racó que s’espremedora de taronges que no faig servir des de Sant Josep del 2019.

M'aixec i pas a recepció.

- “Quan voldrà tornar?”

Jo, amb un somriure de “ja m’ho pensaré”, dic:

- “Cap a s'hivern. Deixem-ho per s'entrada d’hivern, que vull disfrutar de s’estiu amb sa boca tranquil·la.”

I aquí arriba el millor:

- “No ha de pagar res, ho cobreix la seua pòlissa.”

I en aquell moment, com qui troba una oferta 2x1 al súper, recuper sa fe en el sistema.

- “Idò apuntau-me s'hora. Ja tornaré. Amb irrigador... o sense.”

Cantar en llatí mai falla.

Eivissa, 6 de Juliol de 2025.

CANTAR EN LLATÍ MAI FALLA.

Ahir dissabte vaig assistir al segon concert del cicle Nits de Museu 2025, celebrat al Museu Etnogràfic d’Eivissa. Com és ja costum, s’entorn convidava a un recital íntim, pensat per a un públic diguem-ne “més culte”. El cant coral, a hores d’ara, no pot presumir d’una legió d’entusiastes seguidors.

El programa prometia: Encantades, dirigides per Jordi Martí, oferiren un repertori coral amb peces de diverses èpoques i autors. El programa, variat i ben escollit, alternava clàssics reconeixibles amb petites joies totalment desconegudes (almenys per jo). Tot plegat, interpretat amb sensibilitat i una execució més que acceptable.

Les Encantades van cantar amb solvència, precisió i una harmonia digna d’elogi. S’hi notava sa feina feta, s'havia assajat el repertori i una clara voluntat d’agradar. El públic ho va reconèixer amb entusiasme: aplaudiments i aquell comentari espontani que ressonava a s'acabament del concert “Aquest sí m'ha agradat!”. I amb raó: musicalment, el concert va ser una delícia.

Ara bé, no tot van ser flors. Si hagués de posar-hi un “però”  (i què seria d’una crítica sense el seu però?), aquest seria sa pronunciació de s’anglès. Ai, s’anglès… Aquest idioma universal que, en segons quines boques, es converteix en un experiment fonètic.

És realment necessari, al segle XXI, sentir "tomorrow" pronunciat amb una “o” ben oberta? O aquell "forever and ever" articulat amb una “e”? Més que una declaració d’amor infinit, sonava com una amenaça lingüística.

I no parlam només de l’accent. Parlam de síl·labes desfigurades, vocals fora de lloc i consonants que desapareixen. Ses peces en anglès, francament, per jo eren inintel·ligibles.

És evident que no tothom ha de dominar s’anglès (ni falta que fa). Però si es decideix incorporar-lo al repertori d'un grup amb aspiracions professionals, potser caldria una mica més de rigor. O, en cas contrari, tornar als clàssics de sempre: el bon vell llatí. Té una virtut innegable: ningú el parla, i per tant ningú pot protestar amb fonament. És una zona segura pel cant coral. Et pots equivocar i ningú no se n’adona.

En definitiva, un concert exquisit per a s’oïda musical, un petit malson per a s’oïda dels que saben anglès, i una gran vetllada dins el cicle Nits de Museu. Ara bé, si ses Encantades volen fer justícia al seu nom, potser caldrà triar: o es pronuncien millor ses vocals angleses, o es tornen a abraçar els clàssics en llatí. Perquè, com bé sabem, un "Aleluya" ben cantat mai  falla.

No vingueu a Eivissa.

Eivissa, 4 de Juliol de 2025.

NO VINGUEU A EIVISSA.

De tot cor, i amb tota la sinceritat d’un resident eivissenc que encara paga s’IBI sense plorar i sap com es diu el seu carrer: no vingueu a Eivissa. No ara. No al juliol. No a l’agost. Deixau estar aquest entusiasme d’estiu, aquest desig malaltís de fer maletes i imaginar-vos al vostre Instagram posant davant aigües cristal·lines com si fóssiu al paradís. Perquè no, Eivissa no és cap paradís. O ja no. Sa veritat? Aquí ja no hi cap ningú més. Literalment tot sembla idíl·lic fins que ho intentareu viure.

A Eivissa, aquests mesos, sa vida és un esport de risc. Us explicaré sa meua rutina diaria al barri de Ses Figueretes i així us feis una idea de la resta de llocs. Primer de tot: arribar a sa platja. Sembla una cosa fàcil, veritat? Un banyador, una tovallola, ulleres de sol, capell i cap a s’aigua. Error. Error fatal. Si no us aixequeu abans que el sol i els galls, us tocarà estendre sa tovallola damunt s’empedrat del passeig. Els llocs bons ja són agafats a les 7:30 del matí. Trobar un bon lloc a sa platja s’ha convertit en una competició matinera.

I quan arribeu a s’aigua, pensareu: ara sí. Relax. Mar blava. Silenci. Doncs no! Us espera un exèrcit de jubilats entusiastes fent aquagym com si entrenassin per a ses olimpíades de sincronitzada, amb una monitora que crida amb més energia que tots els vigilants de platja junts. O una tropa de boixos i boixes de ses escoles d’estiu del municipi. Totes han triat sa mateixa platja. I mirau que ni han per triar. I valtros, que només volieu surar, capbussar-vos i sentir el so del mar… El silenci? No sé on el trobareu.

Pensau fer una escapadeta a Formentera? Innocents. Per pujar al barco heu de travessar un mur de formigó. Allí, amb barques turístiques que no paren de venir i partir com si fóssim a s’estació d’Atocha, haureu d’intentar arribar-hi sortejan turistes amb xancles, cervesa calenta a la mà i boixos desbocats esperant fer un cabusso. Quan arribeu al barco, estareu tan esgotats que voldreu tornar a casa, si encare recordau on és.

Voleu anar al xiringuito? Teniu ganes d’una canya, demanar-vos uns fruits secs, ombra, i respirar una mica? Perfecte. Entrau i demanau en eivissenc/català. Res. No us entendran. Castellà? Tampoc. Alemany? Dificil. Anglès? Tal vegada. Potser si xerrau en xinès us feran cas. Jo, que tinc cara de “estic aquí tot s’any”, tampoc em serveix de res. Em tracten com si acabés d’aterrar amb es primer vol de Ryanair.

Quan us arribi sa beguda, fareu un primer glop i pensareu: això és per netejar el fetge? El gel té gust de canonada reserva de s’any 92, el got fa olor de lleixiu quirúrgic i sa tònica és d’una marca que probablement només existeix en aquest xiringuito, aquest estiu, i que desapareixerà per sempre a s’acabament de sa temporada.

Però sa veritable aventura començarà quan intenteu tornar a casa o a s’hotel. Els carrers són un obstacle gegant: patinets elèctrics a tota pastilla, parelles desorientades amb Google Maps, turistes relliscant amb crema solar fins a les celles, taxis que no frenen ni per mirar… És un caos.

S’aire fresc? No n’hi ha. S’únic que corre és s’aire condicionat dels locals, disparat cap al carrer com una bufetada tèrmica que us recordarà que l’infern existeix. Volieu passejar? Oblida-ho. Cada metre de vorera és una exposició de samarretes fosforescents, unicorns inflables i souvenirs amb frases ofensives per haver vingut.

I just quan pensaveu que ja estaveu a punt de tocar refugi, apareixeran els venedors de bíblies. Sí, sí. Heu llegit bé. No venen mojitos, ni collarets, tampoc massatges. Venen sa Bíblia. S'Antic Testament. En horari de matí i tarda. Els trobareu sempre a prop d'una geladeria, d'un bar o d'una perruqueria d'aquestes modernes. I valtros, que ja estareu al límit, pensareu: potser sí que això és un càstig diví.

En resum: No vingueu a Eivissa aquest estiu. No és per rancor. És per salut pública. Sa vostra, sa meua, i sa de tots els que només volem viure amb la mar, la sal i una canya ben tirada. Però aquest estiu… per favor, millor quedar-vos a ca vostra. Ens fareu un favor a tots. De veritat.

Com no fer absolutament res.

Eivissa, 3 de Juliol de 2025.

COM NO FER ABSOLUTAMENT RES.

Per fi ha arribat s’estiu. El moment sagrat en què es rellotge s’atura, s’agenda es buida per art de màgia i es cervell entra en mode “en blanc”. Jo, honestament, no vull fer res. Res de res, eh? Es meu objectiu i es meu compromís és ambiciós: fer vacances, no fer absolutament res, descansar i agafar forces pels mesos vinents.

El dia comença amb un objectiu clar: acabar sa feina "d’anar”. Sí, d’anar. Anar a s’escola, anar a comprar, anar amb presses, anar a qualsevol lloc com si fos imprescindible. Doncs ara, no. Ara només vull anar... al llit. Dormir més. Molt més. Dormir fins a cansar-me de dormir i després fer una becadeta per recuperar-me del cansament de dormir tant.

Quan el cos decideix sortir del mode “adormit”, me’n vaig a la mar. Una nadada a primera hora. No perquè sigui saludable (Déu me’n guard!) sinó perquè és abans que arribin els turistes a sa platja. En voleu d'hamaques, tovalloles, venedors de fruites, i jovens que hi van a dormir unes hores després d'una nit de festa. És una invasió.

Amb sa pell salada, arriba s’hora de sa conversa profunda amb els amics i amigues. Però res seriós, per favor. Només temes d’alt nivell: “Com va s’estiu?”, “Has tastat aquell gelat nou de nocilla de pistacho?”, “Quin llibre tens entre mans?”. Pensaments lleugers, amb vistes al mar i cossos agafant coloret.

I després, cap a casa. Com un heroi que ha completat la seua feina de no fer res amb elegància. Per dinar? El que hi hagi. Una mica de verd i un tros de carn o peix a la planxa, per sentir que faig “vida saludable”. Tot regat amb aigua fresca i seguit d’una siesta d’aquestes que no tenen principi ni final. Si dura menys d’una hora, no compta. I si em despert i no sé quin dia és, medalla! Ho estic fent bé.

A sa tarda? Cap novetat: res. Però aquest “res” té forma de llibre. Ara bé, res de drames intensos ni trames elaborades. Jo busc llibres amb finals feliços, personatges plans i situacions previsibles. Sa meua capacitat d’anàlisi literària està de vacances.

Quan el sol decideix que ja en té prou de rostir-nos, surt a caminar. Lentament. Ritme de jubilat. Sense pressa, sense rumb. S’únic objectiu: trobar una gelateria. Un gelat és el premi diari per haver superat, amb èxit, una jornada d’inactivitat absoluta. És el meu petit trofeu.

I en tornar a casa he de triar... el telediari? No, gràcies. Ja en tinc prou de desgràcies i cares llargues de "i tu, más". Que si el món se’n va a la merda, que si eleccions, que si onada de calor... Pas. Jo pos una pel·lícula. Comèdia romàntica, d’aventures o una clàssica en blanc i negre, tant se me’n dona, mentre no m’obligui a pensar ni a sentir res massa profund.

I finalment, a dormir. Amb la satisfacció de saber que demà tot tornarà a començar. Un nou dia de no fer res. Amb dedicació, estil i disciplina.

Perquè descansar, amics i amigues, és un art. I jo d’això, som un Picasso

Hola, estimat equip de Fisio.

Eivissa, 2 de Juliol de 2025.

HOLA, ESTIMAT EQUIP DE FISIO  .....Aplicacions i reprogramacions diverses.

M’acabau d’enviar aquest e-mail: 

“Hola Pep,

En la transición a la normalización del uso de la nueva aplicación, a partir de 1 de julio y hasta el 9 de septiembre todas las personas que lo hagan a través de la app podrán reprogramar sus clases dentro de la misma semana, así que podréis recuperar vuestras clases en las siguientes condiciones:

 2 o 3 clases a la semana: SOLO POR LA APP y según disponibilidad se podrá reprogramar la clase dentro de la MISMA SEMANA.

Si no sabéis usar la app y queréis reprogramar una clase lo podréis hacer SOLO de forma PRESENCIAL y nosotros os lo enseñamos.

1 clase a la semana: a través de la app avisando 24h antes tendréis 4 semanas para recuperar una clase. Por Whatsapp se mantiene igual que siempre.

Y si ya sabes usar la app y no necesitas el grupo de Whatsapp puedes salir tú mismo.

No reserves en grupos más difíciles que el tuyo o con una fisio diferente sin preguntar antes a tu fisio. Orden de dificultad, de fácil a difícil: CALPP I, Pilates, GAH, CALPP II, Fuerza.

Esperamos que aproveches estos cambios y puedas mantenerte en forma más fácilmente.”

 

Conforme. L’he rebut. L’he llegit dues vegades. Perquè sa primera, sincerament, he pensat que era una broma. Es meu cervell, que ja fa dies que ha entrat en "modo estiu", ha interpretat es missatge com una broma. Però no. És real. És veritat. És juliol i valtros parlau de “reprogramar”, de “recuperar” i de “nova aplicació informàtica”.

Uff .. En plena onada de calor. Amb mig cos a sa platja i s’altre a punt de fondre’s al carrer.

Jo, amb tota sa meua admiració i respecte, només puc dir-vos una cosa: no estic preparat. Ni físicament ni emocionalment. El món pot continuar girant, ses apps poden actualitzar-se, els codis QR poden dominar sa Terra... Però jo? Jo només estic intentant arribar viu a setembre.

Reprogramar? Ara mateix, l’únic que estic intentant reprogramar és el comandament de s’aire condicionat. I encara.

Instal·lar una nova app? Només llegir-ho ja m’heu fet suar ses idees.

Que si un codi SMS que no arriba, que si contrasenya que no record perquè mai l’he creat, que si tutorial que no miraré mai, que si “acceptar condicions d’ús” (mai llegides per ningu en la història de sa humanitat)…

Què voleu que faci? Hauré de demanar hora amb una físio emocional (no només muscular) per aclarir-me?

Jo ara només desitj una cosa senzilla: estabilitat i calma. Continuar amb ses meues tres classes de gym a sa setmana, ni una més ni una menys. Anar a sa platja (amb s’optimisme ingenu que els peixos respectin sa distància de seguretat). Dinar sense pressa. Fer sa siesta com si fos una cerimònia japonesa. I a mitja tarda, caminar un poc per cremar es gelat que ja sé que em menjaré després.

No deman gaire. Només això: que res canviï. Que ningú toqui res. Ni una actualització més. Ni una notificació nova. Deixau-me viure en pau tecnològica fins setembre.

Sé que pot semblar irracional, però també ho és fer reformes digitals en ple juliol. Així que... estam empatats.

Amb afecte, suor, un somriure i una desesperació tecnològica creixent,

Pep

Consells per sobreviure a s'estiu.

Eivissa, 1 de Juliol de 2025.

CONSELLS PER SOBREVIURE A S'ESTIU.

Estimats amics i amigues,

Ja tenim aquí s’estiu, aquella meravellosa època de s’any en què suar és obligatori, els moscards ataquen llocs impensables, i tothom fingeix estar molt relaxat mentre va més cremat que un misto.

Amb s’arribada de ses vacances, us promet que no us atabalaré gaire més amb els meus escrits ni ses meues ocurrències. Almenys durant un parell de mesos... O això intentaré.

Però abans de desaparèixer en mode silenci, us deix alguns consells essencials per viure un estiu com a mínim, suportable:

- Anau a sa platja. Que no us freni sa calor, sa multitud de turistes ni els crits dels infants. No hi ha res més refrescant que estirar-se damunt una tovallola calenta.

 - Nadau. Si aconseguiu evitar ses meduses, ses microalgues verdes, els turistes i els peixos que us miren malament, potser fins i tot us ho passareu bé.

- Menjau gelats. Sense remordiments. Tothom sap que sa dieta d’estiu és un 80% gelat. S’altre 20%? També gelats, però en cucurutxo.

- Seieu a s'ombra d’un arbre. Si en trobau cap. A sa nostra ciutat, ja sabeu, els arbres són espècies en perill d’extinció.

- Divertiu-vos amb els amics. I si no en teniu ganes, dissimulau. El que compta és sa foto somrient a Instagram.

- Beveu orxata. Aquell líquid blanc que només té sentit quan el cos comença a fondre’s per excés de calor.

- Relaxau-vos. Entre renous de sirenes d'ambulàncies, al·lots cridant, mosques pesades i visites de familiars impertinents. Sort!

- Dutxau-vos amb aigua freda. I sentiu com s’ànima abandona el cos a cada crit. Però eh, millor això que convertir-se en flam.

- Protegiu-vos del sol. Que no ens hem de convertir en gambes a la planxa. Repassau-vos amb crema solar cada cert temps.

- Beveu molta aigua. No, sa cervesa no compta. Encara que el cor us digui que sí.

- Feu siesta. I si dura dues o tres hores, enhorabona: ja sou eivissencs!

- Preneu una cerveseta a sa fresca. Amb amics, en una terrassa, i criticant al govern i a sa calor.

- Posau-vos roba lleugera. El mínim legalment acceptable. Si pot ser, que ni toqui sa pell.

 I el més important de tot: passau temps amb ses persones que estimau. Són  ses úniques que val sa pena suar al costat tot s’estiu.

Bon estiu a tothom.

Manolete, si no sabes torear, pa qué te metes?

Eivissa, 29 de Juny de 2025.

MANOLETE, SI NO SABES TOREAR, PA QUÉ TE METES?

Aquesta dita popular, tant castellana com encertada, expressa a sa perfecció el desconcert (i fins i tot sa indignació) que sent quan algú s’embarca en una feina per a la qual no està preparat, amb el resultat previsible: en lloc d’aportar-hi valor, empitjora el conjunt. I és exactament aquesta sensació sa que em va envair ahir a la nit, després d’assistir a "ABBA. S’espectacle Coral", a càrrec de Petit Cor i Passion Dance, dins el cicle “Nits de Museu”, al Museu Etnogràfic d’Eivissa, Can Ros.

Després d’una hora de concert, vaig sortir enfadat, molest i profundament decebut. No m’ho explic: com pot ser que ningú no se n’adoni? Per quin motiu ningú hi posa remei?

Parlem, per començar, de ses cançons. Totes en anglès. D’entrada, això no era ni bo ni dolent: ABBA va cantar en anglès i, per tant, era coherent. Però si els components del Petit Cor no dominen  sa llengua d'en Shakespeare, llavors sa selecció es converteix en una temeritat. I aquí està es problema. Sa majoria dels intèrprets no tenien cap domini de s’idioma, i això era dolorosament evident: ses lletres sonaven com una successió de sons inconnexos, sense entonació ni comprensió. Un simple “You can dance” es convertia en un “Yu can dans” amb una “a” ben oberta, “Dancing Queen” esdevenia “Dansing Quin”, també amb una "a" oberta i així durant tot es repertori. No era només una qüestió de pronunciació, sinó de respecte.

Sí, respecte: pel material original i, sobretot, pel públic. Quan es decideix versionar un grup tan icònic com ABBA, cal fer-ho amb un mínim de rigor. Escoltar ses versions originals, treballar sa dicció, entendre el que es canta. No es tracta d’assolir sa perfecció, sinó de no fer patir l’oient. Es públic (sobretot si és adult) capta immediatament quan un espectacle s’ha assajat amb rigor o quan s’ha improvisat amb una certa inconsciència.

No és res complicat. Fins i tot sa meua neta (anglesa) de quatre anys em corregeix quan pronuncio malament en anglès: “No, güelo, no… es diu així”.

És realment tan difícil fer aquest exercici d’autoexigència? El director del cor, on és? Quin paper juga? I el més inquietant: ningú no és conscient del problema?

Vaig sentir vergonya. No pels qui ho intenten amb honestedat, sinó per sa manca d’autocrítica col·lectiva.

Pel que fa a sa part de dansa, a càrrec de Passion Dance, entenc i fins i tot celebr sa voluntat d’inclusió. Però quan aquesta inclusió es percep com un repartiment imposat (per motius polítics o estètics, però no artístics) el missatge pot acabar sent contraproduent. En aquest cas, hi havia cinc ballarins: dos al·lots i tres al·lotes. Una de ses al·lotes, clarament fora dels estàndards físics habituals del món de la dansa. En si mateix, això no és cap problema (sa dansa ha de ser per a tothom) si el talent i l’execució ho sustenten. Però no era el cas. El desajust era evident, i trencava s’equilibri de l’escena. El que havia de ser una aposta per sa diversitat acabava sent una distracció.

Potser només faltava incloure algú “de color” per completar el quadre. Però cal una reflexió profunda: s’art no hauria de ser una quota, sinó una expressió de pluralitat. S'ha de normalitzar sa inclusió, no escenificar-la.

En resum: s’espectacle em va semblar un despropòsit innecessari en el fons i en la forma. No cal cantar en anglès si no se’n té el nivell (i més encara si es pot fer en català o castellà amb molta més solvència). A vegades, voler fer més és, simplement, fer menys. I quan això passa, el públic ho nota. I com jo, pateix.

Canviaré de cantonada.

Eivissa, 28 de Juny de 2025.

CANVIARÉ DE CANTONADA.

Tot va començar com una broma d’una amiga. Com aquell “bon dia” automàtic de cada matí.

- Hola, Pep, com va el negoci?

- Poca gent, eh?

Durant tot el curs escolar, a les vuit del matí he recollit el meu net, hem estat una hora a casa, i a les nou l’he deixat a s’escola. Rutina automàtica. I així, gairebé sense voler, he acabat reconvertit en mobiliari urbà, empadronat a sa cantonada de ca nostra.

Plogués (bé, a Eivissa no plou gaire), o fes aquell vent que et despentina i et torna a pentinar al revés, jo allà estava. Quiet, com si n'hi haguessin clavat al carrer. A força d'estar-me a sa mateixa cantonada, he vist passar tota una fauna urbana: jubilats amb pressa que se'n van a caminar, adolescents amb auriculars que encara no saben què vol dir “bon dia”, i gent tan enganxada al mòbil que podrien atropellar-te i ni notar-ho. Amb alguns, per pura repetició, ens hem acabat saludant. Un “bon dia” murmurant, una mitja rialla, i endavant. Altres, ni això. Passen amb sa cara mig adormida, seguint cap a sa feina.

A l’hivern, a aquella hora del matí, encara és un poc fosc. I jo, allà, com una escultura municipal. De tant en tant, alguna coneguda em feia sa broma de sempre:

- Bon dia, Pep! Hauràs de canviar de cantonada, avui no hi ha gaire trànsit!

I jo riguen, perquè sí, l'escena feia pensar que estava “haciendo la calle” amb finalitats... "professionals".

I així han passat els dies, els mesos, els anys. Tots els cursos escolars. Tots gairebé iguals. Fins avui: Penúltim dia de curs. Un matí qualsevol, fins que ha deixat de ser-ho. Estava al meu lloc de sempre (mà a sa butxaca, mirada perduda) quan s’acosta una dona amb accent sud-americà. Em mira fixament i em diu:

- ¿Estás solo? ¿Quieres que subamos a casa, nos tomamos un café y pasas un rato agradable?

Silenci. M’he quedat de pedra. Jo, s’estàtua de sa cantonada, interpel·lat com si fos un client habitual? Dubt. Me la prenc seriosament? Li segueix el joc? L’envio a passejar? 

Finalment, amb un somriure forçat i educat, li dic que no, gràcies, que el cafè me’l prenc a casa i que ja m’està bé així.

Però clar... el mal ja està fet. Es dubte ha quedat sembrat. Sa llegenda urbana s'estendrà. I si s’any vinent, quan torni a fer de mobiliari urbà matiner, algú em diu:

- Bon dia, Pep! Avui tens clientela?

Hauré de començar a declarar ingressos i facturar amb IVA? 

Definitivament, el curs que ve... canviaré de cantonada.

Macarrons de Sant Joan a sa meua manera.

Eivissa, 26 de Juny de 2025

MACARRONS DE SANT JOAN  .... a sa meua manera.

Arriba Sant Joan, un dels dies més calorosos de s’any. Una nit màgica, plena de focs artificials, foguerons a ses platges i... macarrons. Sí, macarrons. Però no us penseu que parlam de pasta amb sofregit i formatge gratinat, no. A Eivissa, els macarrons de Sant Joan són una altra història. Un menjar dolç, amb tantes versions com famílies, i tot un ritual que (segons els entesos) requereix força experiència culinària.

Diuen que els bons s’han de fer amb una pasta arrissada que li diuen "mafaldine", aigua o llet (segons sa tradició que us hagi tocat), tronxos de canyella, canyella en pols (per si no n’hi havia prou), pell de taronja, sucre a discreció, un pessic de sal (perquè no tot ha de ser sucre) i, sobretot, safrà del bo per donar-los coloret. Safrà d'aquell que costa més que l’or. Però, vaja, un dia és un dia.

Ara bé, jo no em complic. No em consider cap expert, i amb sa calor, els mosquits i els peixos que em mosseguen a sa platja, ja en tenc prou. Jo faig els macarrons a sa meua manera.

Pos aigua a bullir. Quan comença el xup-xup, hi tir sa pasta. Que cogui. Mentrestant, en una altra olla, bull llet sencera (sa desnatada, per favor, per esmorzar), amb pell de llimó i pell de taronja per aromatitzar i unes branquetes de canyella.

Quan sa pasta ja és tova, li tir sa llet pel damunt sense ses pells ni sa canyella. Deix que tot plegat continuï bullint, hi afegeix el safrà torrat i triturat i una quantitat de sucre que faria espantar qualsevol nutricionista. Però si no són dolços, per jo, no són de Sant Joan.

Quan tot queda ben encallat i amb aquell color que només el safrà pot donar, ho pos dins escudelles i quan sa pasta ha refredat, cap a sa nevera. Que això s’ha de menjar fred i millor s'endemà i ben empolsimats amb canyella molta.

I així, sense haver de fer un màster en cuina tradicional eivissenca, tenc uns macarrons de Sant Joan que fan gola. No guanyaran cap concurs, però a casa fan feliç a tothom. I, al final, d’això es tracta.

Bon profit.

Necessitava una "tirita".

Eivissa, 25 de Juny de 2025.

NECESSITAVA UNA "TIRITA".

Avui he anat a sa farmàcia del barri. Sí, aquella de tota sa vida, on encara em coneixen pel nom... o almenys pel meu historial mèdic. Hi anava, teòricament, per comprar medicaments. Però sa veritat és que sa missió principal era molt més heroica: necessitava "tiritas". Exacte. "Tiritas". Aquelles peces de plàstic, tela, gel, o tecnologia avançada, segons el model, que abans servien per tapar un tall i ara semblen preparades per a una expedició a Mart.

Resulta que els peixos de Ses Figueretes han pres ses meues cames per un bufet lliure. I el pitjor no és que em mosseguin, sinó que tenen memòria. Si un dia van tastar cama, no tenen cap problema a repetir plat. Així que he decidit blindar-me. No sé si contra peixos o contra sa meua pròpia incompetència a la mar, però, vaja, necessitava protecció urgent.

Arrib a sa farmàcia, somriure protocol·lària, i li dic a sa dependenta:

- Bon dia, a part de ses medecines, necessit "tiritas".

Ella m'ha mirat amb aquella expressió barreja de pietat i “no saps el que t’espera”, i em diu amb un to amable:

- Les pot agafar vostè mateix, són allà a s’expositor.

S’expositor. No un expositor modest, no. Era un monstre multicolor de cartó i plàstic, amb més opcions que un bufet d’hotel de quatre estrelles. Vaja, un altar dedicat a la deessa Tirita, on s'amunteguen productes per a totes ses patologies i per a totes ses indecisions humanes. Hi ha "tiritas" resistents a s’aigua, impermeables (que, ingenu de mi, pensava que era el mateix, però resulta que no), flexibles, antial·lèrgiques, transparents, invisibles (però que es veuen), amb dibuixos de Bluey, i fins i tot unes que semblen tretes de la NASA i que prometen accelerar sa curació, i si tens sort, prevenir infeccions.

Allà em qued, com petrificat. Mirant. Amb expressió d’incredulitat. I torn al taulell. Humil. Molt humil.

- Perdoni… em podríeu indicar quines són ses "tiritas" de tota la vida?

Sa dependenta, amb sa paciència d’una santa i s’experiència de qui ja ha vist massa clients com jo, surt de darrere el taulell i m’assenyala unes "tiritas" clàssiques. Color carn, adhesiu dubtós, aroma a iode. D’aquelles que només mirar-les ja et curen una mica.

I jo, agraït. Però just quan començava a recuperar sa confiança en mi mateix, gir el cap i veig un gran expositor de Compeed. Allò ja era una altra lliga. Allò és la Champions Lligue. Ampolles, llagues, postllagues, preampolles, talons, arcs plantars, dits petits, dits grossos, i fins i tot unes que juren tenir memòria emocional per adaptar-se al teu trauma.

Total, que abans una "tirita" era una "tirita". Un rectangle marronós que s’enganxava malament i es desfeia a sa dutxa. Ara és un producte intel·ligent, una metàfora perfecta del món modern: més opcions que malalties.

Però bé, he sobreviscut. He tornat a casa amb ses meues "tiritas" clàssiques, una mica de dignitat i la sensació que, si mai m’apallissen els peixos una altra vegada, ja tindré munició per resistir.

Com m'he convertit en tapa d'estiu.

Eivissa, 24 de Juny de 2025.

COM M'HE CONVERTIT EN TAPA D'ESTIU ....   A Ses Figueretes.

 

Cada estiu hi ha qui va a Ses Figueretes per motius diferents: lluir un tatuatge mal fet, dormir sa festa de sa nit passada o per fer-se sa típica foto en banyador al petit mur de pedres enmig de sa platja i després publicar-la a les xarxes socials. Ja ho sabeu, si sa vostra foto no surt a Instagram, si no donau enveja als vostres coneguts, no us ha servit de res anar-hi. Altres, principalment els turistes, hi van per torrar-se al sol com si demà no existís i quedar al final del dia més vermells que un llagostí.

Jo, en canvi, no deman tant. Hi vaig gairebé cada dia i només vull nedar una hora o dues tranquil·lament, trobar-me amb amics i amigues, i poca cosa més.  Però això de “tranquil·lament”, ja és un concepte passat de moda. Ara, a Ses Figueretes, a més de sa crema solar, sa tovallola i sa botella d’aigua, també s’ha de dur una armadura lleugera i repel·lent per a peixos amb instints no gaire clars. Sí, ho heu llegit bé: repel·lent per a peixos.

Resulta que els sargs i ses oblades (crec que es diuen així, aquests peixos petits amb cara de innocents) han desenvolupat una inquietant passió per sa carn humana. I no qualsevol carn, no: tenen una predilecció per la zona exacta on tenim una ferida minúscula, una crosta innocent o un punt vermell d'una vena. No sé si tenen radar, GPS o si han fet un màster en ferides fresques, però hi van directes, com un míssil teledirigit.

Segueix sempre es mateix ritual. Cada matí, arrib a sa platja, m’ajust es banyador, em pos el capell per protegir-me del sol i camín per sa vorera de la mar. Em faig unes quantes platges caminant per s’arena. És un plaer. Quan estic cansat m’endins a s’aigua. I quan començ a pensar que, ara sí, quin gust, quin bany més bo… cleca! Mossegada! Petita, però amb una mala llet que fa por. I després una altra. I una altra. Vaja … Com si fos una tapa de carn de menú turístic.

A sa tercera mossegada ja cridava auxili com si m’hagués atacat un tauró. Però no: “Tranquil, només són peixos petits”, em diuen els de la Creu Roja mentre em curen sa ferida com si hagués estat ferit de guerra. Peixos petits, diuen… Com si sa mida fos el que compta quan tens sang regalant pel turmell.

Així que ja ho sabeu: aquest estiu, si voleu emocions fortes, oblidau-vos de ses discoteques o dels preus de qualsevol restaurant de platja. A Ses Figueretes només necessitau una ferideta i ganes de remullar-vos. Els peixos ja tenen ses dents afilades i s’estómac esperant.

Bon bany. I bona sort.

ITV. Més digital i menys segells.

Eivissa, 20 de Juny 2025.

ITV. ARA MÉS DIGITAL I MENYS SEGELLS.

 

 

 

Avui he anat a passar sa ITV. Es meu cotxe i jo, ben puntuals, disposats a ser escrutats per sa màquina burocràtica del Consell d’Eivissa. Arrib a sa porta del recinte i em rep un treballador amb cara de dilluns:

 - Té vostè cita?

- Sí.

Ho ha conprovat i .....

- Passi i vagi a s’oficina.

Amb el permís de circulació i sa fitxa tècnica en mà, entr decidit al despatx. Però s’eficiència digital de s'empleada em talla en sec: Ni un trist bon dia. 

- Matrícula del cotxe? 

Li dic sa matrícula i li don sa documentació. Ho clica i automàticament s'ordinador li treu totes ses meues dades, ses del cotxe i de tota sa meua vida.

- No, no, no calen els papers,

Em diu, amb un somriure automatitzat.

- Ho feim tot electrònic.

 Acaba de clicar el teclat com si fos una hacker i amb un minut:

 - Són 24,18 euros.

Em treu el datàfon més ràpid que un pistoler a s'hora de desenfundar el revolver. Pagui i calli. Efectivament, tot molt electrònic.

Surt de s’oficina pensant: “Quina eficàcia! Ni cinc minuts!”. Em sent com si hagués estat processat pel navegador de Google.

Amb el cotxe vaig cap a la inspecció. I allà, comença el ritual mecànic: rodes, frens, intermitents, llums, clàxon, gasos... tot perfecte. Ni una remor estranya, ni un fum negre. Un orgull per s’ecologia.

A s’acabament, el tècnic m’ordena:

- Esperi un moment al pàrquing.

Obeesc, perquè davant aquesta gent de sa ITV un sempre ha de mostrar submissió (per si de cas). En pocs minuts, em dona el distintiu per enganxar al vidre del cotxe. Missió complerta.

- Tot perfecte. Fins d’aquí a dos anys. Ja se’n pot anar.

Aquí hauria d’acabar sa història, però no. Sa meua vella vena de papers i justificants m’ha jugat una mala passada.

Obr sa guantera, mir sa documentació... i oh drama: sa fitxa tècnica està igual que abans. Ni un trist segell, ni una ratlla, ni un “apte” escrit a boli.

Amb el paper a sa mà, torn corrents com si m’hagués deixat el mòbil al bar. El tècnic em veu i em crida des de lluny:

 - No, no... ja no sallem el document. Ho feim tot via electrònica!

 I jo, allà, al mig del recinte, amb un paper mut a la mà i cara d'incredulitat total. Si un dia em paren els tràfics com podré demostrar que he passat sa ITV correctament? Bé... realment no farà falta demostrar res. Ells ja ho sabran abans de parar-me.

Una nova era ha arribat. No hi ha papers. No hi ha segells. Tot electrònic. Només hi ha confiança cega en un servidor informàtic que, probablement, també passarà sa ITV cada dos anys. Això esper.

El gran error del dia.

Eivissa, 20 de juny de 2025.

EL GRAN ERROR DEL DIA. 

 

Ahir a la tarda, innocent de mi, vaig decidir passar un moment per casa de sa meua filla, a Sant Jordi, a recollir una cosa. Res de s’altre món: una visita ràpida, un “ara vinc i ara me’n vaig”, com qui entra a Can Bufí a comprar una barra de pa. El que no sabia és que estava a punt d’entrar en territori hostil, a una zona de guerra.

No hi vaig estar ni cinc minuts. I en aquell brevíssim lapse de temps, un exèrcit de mosquits organitzats com tropes d’elit, amb tàctiques, estratègia i un pla d’atac perfectament preparat, va decidir que era s’hora de berenar. Supòs que feia dies que esperaven un bon exemplar de carn humana saborosa, i vaig tenir sa poca fortuna de passar-hi just en el moment exacte. El seu capità va cridar: “És s’hora. A l’atac!”

Allà estava jo, saludant sa meua filla amb un peu dins ca seua i s’altre encara fora, quan vaig començar a notar com una picor subtil m’anava pujant per ses cames. Una alarma interna em va dir: “Corre, insensat, o et deixaran sa pell feta un mapa!” Però clar, ja era massa tard. Quan vaig voler reaccionar, tenia braços i cames convertits en un camp de batalla: picades, ronxes, punts vermells. Tot el catàleg.

Braços, cames, turmells, genolls, colzes, dits dels peus. Em picava tot. Crec que fins i tot els cabells i ses orelles. Vaig arribar a casa gratant-me sense control, mirant ses meues extremitats amb resignació i sa dignitat per terra.

Just ara? Quan s’estiu tot just comença? Veig sa gent il·lusionada, com cada any: “Que bé! Ja arriba s’estiu!”, diuen. “Platja, terrasseta, tapeta, una cerveseta fresqueta…” Una postal idíl·lica, sí. Però a mi això no m’afecta. Soc d’una espècie diferent. Som (com diuen als prospectes de farmàcia) un objecte delicat.

Els mosquits em detecten abans que jo hagi sortit de casa. Em tenen fitxat. Hi ha qui diu que només piquen alguns: que si la sang dolça, que si el tipus de suor, que si els gens… No sé què dec tenir jo, però quan arrib, ja es freguen ses potetes amb fruïció.

Així que no, jo no tinc estiu. No hi ha brisa marina ni nits estrellades. No hi ha sopars a la fresca ni ganes de sortir. Només sa motxilla plena de repel·lent, i s’eterna esperança que algun dia evolucionin per menjar verd. O que, amb un poc de sort, s’oblidin de mi.

Mentrestant, continuaré defensant el meu cos com pugui: cremes, esprais, espelmes de citronel·la, mosquiteres… i sí, sé que sa guerra serà llarga i cruel. Però què hi farem: he de sortir de casa.

M'he quedat sense feina.

Eivissa, 16 de Juny de 2025.

M'HE QUEDAT SENSE FEINA.

Ja és oficial. Avui m’ho han comunicat (amb cara de circumstàncies i molta amabilitat, això sí). A finals de mes no em renoven es contracte.

Sí, heu llegit bé: es meu viatge com a professional de l’educació matinera arriba al final.

Feia escola matinera a casa. Cada dia, de vuit a nou del matí, durant tot el curs escolar. El sou? Res de s’altre món. De fet, alguns dies hi posava de sa meua butxaca. A canvi (emocionalment, s’entén), rebia alguna abraçada sincera i aquella sensació tan digna que, malgrat tot, alguna cosa important estava fent.

He treballat durant anys en aquest projecte tant invisible com essencial. I no és per presumir (bé, potser una mica sí), però ho he donat tot. Durant una hora al dia he fet més que moltes empreses en una jornada sencera. Ah, i amb més vocació.

Ses meues responsabilitats?

– Recollir puntualment sa criatura. Cada matí, mateix lloc, mateixa hora: jo, immòbil, a la cantonada del carrer. Algunes vegades pensava que ja formava part del mobiliari urbà.

– Preparar i servir l’esmorzar (no sempre, només de tant en tant, tampoc cal exagerar).

– Assegurar que anés net, ben vestit i, sobretot, ben pentinat.

– Acompanyar-lo a s’escola i comprovar que hi entrava.

– I el més important de tot: educar-lo des de s’experiència. Perquè, amics i amigues, educar no és només qüestió de llibres. És qüestió de paciència, hores i de parlar molt.

Durant tots aquests anys he tingut un sol alumne. Un. Però amb ell n’he après més que en tres màsters. M’ha ensenyat sa importància de començar el dia amb un somriure, de viure amb energia… i que, de vegades, una abraçada val més que mil paraules.

I ara?

Ara em toca reinventar-me. A partir del juliol em trobareu (probablement) fent cua a s’oficina d’ocupació, buscant feina als portals en línia, o practicant el meu somriure d’entrevista davant del mirall.

Així que si algú coneix alguna oferta on pugui continuar combinant passió, entrega i, si pot ser, un salari digne (o, si més no, un bon croissant de La Canela per esmorzar), feu-m’ho saber. Estic disponible, motivat i més que preparat.

Gràcies a tothom que, al llarg dels anys, m’ha fet sentir que aquesta petita feina tenia un valor immens. Ara toca buscar nous escenaris on continuar fent el que millor sé fer: cuidar, educar i posar-hi el cor.

Compartiu, si sabeu d’alguna feina.

Un gran pas.

Eivissa, 15 de juny de 2025.

UN GRAN PAS.

Després de setmanes mirant s’agenda de reüll, consultant obsessivament el vent i els núvols, avui ha arribat es moment. Ja no podia esperar més. Es meu cos m’ho suplicava. Sa meua pell, seca i ressentida per totes ses inclemències de s’hivern, m’ho exigia amb una veu clara: cap a la mar.

Era... necessari. Inevitable. Gairebé una qüestió de salut.

Així que, amb determinació, m’he enfundat es banyador de s’any passat (sa visita al Decathlon continua pendent; ho tenc apuntat), he agafat sa tovallola (també vintage, fidel companya d’estius passats) i m’he dirigit cap a sa platja de Ses Figueretes. Tocava complir es ritual de cada any: es primer bany de sa temporada.

Però ai .... Sa realitat m’ha rebut com una clatellada d’aigua freda: no era s’únic amb sa idea brillant. Sa platja era un formiguer humà. Gent esperant per entrar, gent nedant com si s’acabés el món, criatures corrent per tot arreu, pares i mares cridant noms com si estiguessin a s’hora de sortida d’un col·legi, i una legió de banyistes, mòbil en mà, buscant per Instagram.

Tot en ordre. S’estiu és això.

He començat a caminar per s’arena (que ja cremava) esquivant infants amb pales i poals, parelles fent-se selfies d’amor etern (mínim fins al setembre) i un senyor estès a sa vorera com una estrella de mar jubilada. Res de nou: Obstacles típics d’un dia de platja.

Després d’aquesta gimcana d’alt nivell, he arribat al final de sa platja. I, en tornar, com marca sa tradició, el millor dels estius: m’he trobat amb algunes de ses amigues fidels de Ses Figueretes. Ses de sempre. Ses del “ja era hora!” i el “quina calor, eh?”. Hem posat el dia al dia, repassat temes profundament intranscendents (com ha de ser) i celebrat el retorn com toca: sense protocol ni presses.

Aquesta, i no cap altra, és s'autentica cerimònia d’obertura de sa temporada.

Quan he vist arribar es meu net, ho he sabut: era es moment. He deixat ses meues amigues i, amb pas decidit, m’he dirigit al meu racó favorit de sa platja. He entrat a s'aigua. Primer els peus: freda. Després fins als genolls: més freda. Quan s’aigua ha tocat sa "línia de flotació" ... glaç! Però calia mantenir sa dignitat: mirada fixa a l’horitzó, braços enrere, somriure de “jo, freda? Què dius! Està molt bona!”. I, finalment, el capbussó.

Fet. He nadat. Sí, amics i amigues: he fet es primer bany de sa temporada.

S’aigua, freda, m’ha rebut transparent i neta, sense cap objecte estrany flotant (fet que valor molt, després d'altres estius). M’ha deixat surar tranquil·lament. He jugat amb el meu net i la seua mini taula de surf. He fet dues braçades i mitja (es primer dia, no cal fer es valent) i he sortit amb el cap ben alt. Missió complerta. Ritual consumat.

Ara ja us puc parlar amb sa superioritat moral de qui pot dir: “Ja m’he banyat. I tu? Encara no? Ai, que no saps el que et perds...”

Un Via Crucis de salut.

Eivissa, 14 de Juny de 2025.

UN VIA CRUCIS DE SALUT.

Ahir vaig viure una experiència de salut diferent, gairebé religiosa. Sa meua professora de Pilates del centre de fisioteràpia de Sant Rafel, amb tota sa bondat i innocència del món, em va convidar a una classe de força. Jo, que em pensava que ja era un veterà del gimnàs, vaig acceptar amb aquell entusiasme imprudent de qui no sap ben bé on s’està ficant.

Alerta: allò no era una classe. Era un Via Crucis fitness en tota regla. Però d’això sa meua professora no em digué res quan em va convidar.

Després d’un escalfament saltant i fent amplis passos que haurien fet suar fins i tot a un atleta maratonià, vam començat un recorregut per "estacions", per estores distribuïdes per un ordre determinat. No eren estacions de tren, no. Eren estacions de patiment. Però patiment del bo, d’aquell que et fa suar de valent... o et fa veure ses estrelles. Es tractava de realitzar una sèrie d’exercicis amb pesos, a repetir dues vegades, amb breus descansos per recuperar sa dignitat i s’alè. A cada estació feiem un exercici diferent.

El recorregut? Per resumir un poc:

Primera estació: glutis amb fit ball (una pilota grossa). Més que un exercici, semblava una actuació de circ. Vaig estar a punt de demanar una xarxa de seguretat i una ovació final per aconseguir tornar al punt inicial del exercici sense caure ni fer-me mal.

Segona estació: flexions de cames. Amb elegància? No. Amb dignitat? Tampoc. Però em vaig moure bé cap amunt i a baix, i això ja era una victòria.

Tercera estació: flexions de cos i braços. Aquí vaig renegar en els tres idiomes que conec. I això només era el tercer exercici. Els braços i ses mans picaven de s'esforç i sa panxa estava més plana que una taula de planxar.

Quarta estació: planxes laterals amb pesos. Sa meua versió recordava més a algú intentant fer equilibris per no enfonsar-se en s'estora.

Cinquena estació: "sentadillas" amb cinta elàstica. Ses cames cremaven, sa cinta s’estirava com si volgués fugir, i jo m’encomanava a tots els sants del gimnàs.

Sisena estació: fer l’os. Peus en s'estora i mans agafant els pesos, també en s'estora. No sé quin os era, però jo em sentia com un os panda (suant i patint) intentant aixecar els pesos.

Setena estació: fer el cranc. No sabia si estava fent exercici o si m’havia colat en una coreografia de dansa moderna.

Vuitena estació: bessons. O com sentir parts del meu cos que ni recordava que existien.

Finalment, respirar intensament, assecar-se sa suor i fer els estiraments obligats. Quàdriceps, tríceps, bessons, cervicals … tot el catàleg muscular. M'estirava com si fos una pasta fresca a punt d’entrar al forn.

En resum: Vaig fer una classe dinàmica, intensa i amb molt bon ambient. Vaig suar com si fos s’últim esforç del dia. I contra tot pronòstic, s'experiència va encantar-me.

Ara bé, tal vegada demà m’hauran de treure del llit amb llitera i paracetamol. Però amb un somriure.

Un dia de metges i compres a Barcelona.

Eivissa, 13 de Juny de 2025.

UN DIA DE METGES I COMPRES A BARCELONA.

 

Després d’unes revisions mèdiques rutinàries per na Linita a Barcelona (tranquils, tot controlat: res greu, gràcies), vam pensar: ja que hem travessat la mar des de sa nostra roqueta, fem-ho tot amb estil. Ens vam marcar un repte: gastar sous digitals amb elegància pagesa. Objectiu? Comprobar que sa targeta bancària instalada al mòbil funcionava correctament, fins i tot a l'estranger. On millor? Al temple de sa compra compulsiva i la indecisió: El Corte Inglés de Plaça Catalunya.

Sa missió era senzilla (en teoria): trobar roba per sobreviure a s’estiu sense semblar concursants d’aquell reality de televisió on els deixen tirats a una illa sense ni una muda digna. Però ai, amics, sa moda actual és una selva. I no una d’aquestes tropicals, amb fauna exòtica i fulles gegants. No. És una jungla de talles, símbols incomprensibles i etiquetes que semblen part d’un manual de peces de recanvi.

Que si M+, L+, XL+, 2XL+… Sembla que estiguem triant mòbils, no roba.

I el millor de tot? En una secció, tot ve amb el “plus”. A s’altra, ses mateixes lletres però sense. Què vol dir això? Que una L+ és una XL camuflada? O una M? El misteri de ses talles d’El Corte Inglés només el poden resoldre ments privilegiades... o venedores que hi porten des del segle passat.

Amb sa determinació dels valents entrarem a la selva sense mapa, vam carregar-nos de peces i esperances, i vam buscar els provadors. I sí, allí va començar el drama: un polo que m'estava com un guant, s’altre com si fos pensat per un adolescent. I el punyetero mirall fluorescent i sense pietat, capaç de ressaltar fins i tot els pecats que encara no havia comès.

Però quan tot semblava perdut... va aparèixer ella. Sa venedora. Una professional de ses d’abans: ull clínic, franquesa directa i una intuïció que faria por a qualsevol. Amb una sola mirada em va saber sa talla, s’estat emocional i probablement el límit de sa targeta del banc. No em va vendre roba. Em va vendre autoestima, confiança... i un polo rebaixat que “l’afavoreix moltíssim, carinyo”.

—I vostè, senyora, ha trobat res que l’hi agradi?

Na Linita remenava, dubtava, feia aquell gest de “potser sí, potser no”... però sa venedora no va vacil·lar ni un segon. A l’atac:

—Mirí, ens han arribat unes bluses molt mones... Vengui, vengui, que li ensenyo.

I allà vam caure. Sortirem amb una bossa que no passava pel forat del control de seguretat de s’aeroport, sa targeta virtual tremolant i el mòbil amb sa bateria a zero. Sa venedora havia caçat dues preses fàcils, i el temps? Ah, el temps era seu. Quan atenia a na Linita, jo només podia mirar el mòbil amb resignació i sospirar.

Conclusió: El Corte Inglés potser encara no ha trobat el sistema definitiu de ses talles, però ses seues venedores veteranes... aquestes sí que són moda, psicologia i màrqueting tot en un. 

I si tenen el dia inspirat, et venen fins i tot ganes de tornar-hi.

Per quin motiu plores?

Eivissa, 12 de juny de 2025

PER QUIN MOTIU PLORES?

S’altre dia vaig tenir el “plaer” de veure el partit entre l’Eivissa i l’Andorra. Un esdeveniment digne de recordar... si el que voleu és aprendre com no s’ha de jugar un play-off d’ascens. Ja us podeu imaginar que en vaig sortir decebut. Bé, bastant més que decebut.

Però no us confongueu: per jo, el partit va ser tota una lliçó. Una d’aquelles que la vida et regala com un clotellada amb sa mà ben oberta.

L’Eivissa va sortir al camp amb una energia... diguem-ne dubtosa. Com si no tinguessin clar si jugaven un partit decisiu o si havien anat a fer una passejada pel recinte de Can Misses. Un penal fallat (és clar, per continuar amb sa tradició), zero perills, zero idees i una actitud que només puc descriure com a "pasota".

Ni corrien, ni pressionaven, ni tan sols semblava que creguessin que allò anava amb ells. El rival? L’Andorra, que sense ser la selecció espanyola, com a mínim sabien on tenien els companys i que havien de fer amb sa pilota.

Però sabeu què va ser el pitjor? El marcador? No. El pitjor va ser sa sensació d’haver regalat una oportunitat. I això, en el futbol (i a la vida) es paga car. Perquè el problema no és perdre un partit important: és haver estat badant tota sa temporada contra equips molt inferiors.

Així que apuntau això amb lletres grosses i vermelles: el que vulgueu aconseguir, comencau a treballar-ho des del primer minut. No espereu que arribi sa final per posar-hi ànima, perquè potser llavors ja serà massa tard. No hi ha èpica que valgui si heu estat dormint tot s’any.

I sabeu què va ser el més trist? A s'acabament del partir, veure els jugadors estirats damunt la gespa, plorant com si s’hi haguessin deixat la vida. Perdonau, però si no heu lluitat, si no heu suat cada pilota, si no us heu deixat sa pell... què collons plorau? Per quedar bé a sa foto? Per fer llàstima? No, amics. Això no va així.

Perdre no és el problema. El problema és no haver intentat guanyar amb totes ses forces.

Recordau això sempre: ses pedres al camí hi seran, i moltes. Però no hi són per aturar-vos, sinó per posar-vos a prova. Caure, aixecar-se, tornar a caure i tornar-se a aixecar més forts. Així es fan els valents, els que no es rendeixen.

Així que, ja ho sabeu: sigueu dels que lluiten, no dels que es queixen. Donau el millor de valtros sempre, fins i tot quan ningú us miri. Que no us faci por perdre, però que mai us faci vergonya haver-vos quedat a mitges.

I, sobretot, que mai jugueu com l’Eivissa de s’altre dia.