Un passeig per Vila? No. Gràcies.

Eivissa, 7 de setembre de 2025.

UN PASSEIG PER VILA? NO. GRÀCIES.

 

Després de moltes setmanes (tal vegada mesos) sense trepitjar Vila, ahir a sa tarda, amb un acte d’audàcia temerària i una mica d’inconsciència estival, vaig decidir-me. Sí, amics i amigues. Vaig vestir-me d’estiu (amb tot el que això implica: sandàlies, polo ben ajustat i calçó curt) i amb un optimisme poc justificat, jo i na Linita i anàrem a passejar fins al mur. Un clàssic.

Durant tot s’estiu, es nostre itinerari habitual havia estat més amable, més calmat: caminada per Ses Figueretes, Es Viver i Platja d’en Bossa. Menys gent, temperatures més agradables i, com a premi final de sa caminada, un geladet a preus normals. Per naltros era una passejada agradable lluny del festival de despropòsits que ha esdevingut aquesta illa.

Ara, tampoc ens enganyem. Fins i tot en aquestes zones “més tranquil·les”, sa brutícia i sa recollida de fems fan llàstima. Hi ha contenidors que ja podrien demanar empadronament per acumulació d’estada. Mentre caminàvem, em deman on són els responsables. On són? No ho veuen? A sopar? A una reunió? A una reunió amb sopar? Segurament a un lloc amb aire condicionat, vistes al mar i finestres opacs. 

Tornant al tema. Ahir, com deia, canviàrem de rumb. Cap a Vila! Que si continuàvem així, aviat no la coneixeríem ni en foto. I, en fi, què ens hi trobarem? Mirau, ho diré per parts.

Per començar, s’Avinguda Espanya s’ha convertit en una selva urbana. No hi ha arbres, ni animals exòtics (bé, exòtics potser sí, depèn. Com definirieu als turistes amb sandàlies i tatuatges dubtosos?), però ses voreres són un territori hostil. Ocupades fins a s’últim centímetre per tota mena de mobiliari i parafernàlia comercial: taules, cadires, pissarres amb menús bilingües (mal escrits, això sí), i un aire general de saturació estètica. Caminar-hi és tot un repte: una gimcana entre turistes desorientats, cambrers amb safates i bicicletes elèctriques sense llei ni misericòrdia.

I si parlam de Vara de Rey... ai, què t'han fet? Abans tenia aquell toc bohemi, de plaça viva, de lloc de trobada. Ara sembla una escenografia buida, un decorat d’una  pel·lícula. Terrasses mig mortes, gelateries buides, botigues de roba on només entra qui fuig de sa calor o qui practica s'art de fer veure que compra.

Sa plaça respira una estranya nostàlgia de si mateixa. I els preus, directament, aspiren a la ciència-ficció. Vam intentar fer-nos un gelat a una gelateria ben coneguda (no direm noms, però tothom la coneix) i, en veure els preus, vam fugir com si haguéssim vist el dimoni disfressat de neula. Un atracament a mà armada i sense pistola. 

El Montesol? Buit com el calaix de sous de ca meua. Ni una ànima. S’encant d’èpoques passades? Evaporat. I no precisament per l’aigua de ses màquines de neteja, que fa temps que no apareixen per allà. Sembla un hotel ocupat per fantasmes. Ni tan sols sa música d’ambient fa ambient. És una tristor silenciosa, com de lloc que ja no interessa.

Quan arribàrem al port, ja em començava a sentir estressat. Era espantós: sa brutícia, ses olors indesxifrables (una barreja entre claveguera, fregit, suor i desodorant barat) i l’assetjament constant de venedors comercials improvisats: “Le apetece cenar?”, “Quiere un mojito?”, “Disco party tonight?”. No, gràcies. No vull una paella congelada feta ahir, ni un mojito amb menta de plàstic i rom de garrafa. Simplement, vull passejar, respirar, observar... i que em deixeu tranquil. Això, avui en dia, sembla una pretensió gairebé impossible.

Amb s’esperança ferida, decidírem fer una aturada a Los Valencianos, un clàssic entre clàssics. Amb aquella nostàlgia de temps millors, demanàrem dues orxates: una petita i una gran. Ens cobraren 8,30 €. I sa cara que ens quedà? Un poema. De fet, un poema d’aquells tristos però amb regust de xufa i indignació continguda. A les nou de la nit, pràcticament no hi havia ningú. Ara entenc per què. S’orxata hauria de tenir un preu just.

Ja no arribàrem fins al mur. Ses olors, sa brutícia, sa música estrident dels locals de nit... tot plegat ens llevà ses ganes. Decidírem tornar cap a ca nostra amb la sensació d’haver fet un mal passeig. Canviàrem de carrers, a veure si hi havia més sort. Però res: el mateix panorama. Contenidors desbordats, bosses per terra, poca il·luminació i aquella sensació de ciutat deixada. 

No, no ens apeteix tornar-hi. I no ho dic amb ràbia, sinó amb tristor. Perquè estim aquesta ciutat. La coneixíem quan encara feia olor de sal i pa acabat de fer. Quan s’hi podia viure. Però així, francament, no es pot estimar. Ni tan sols es pot pasejar.