Escoles velles de Sant Francesc.

Eivissa, 21 de setembre de 2025.

ESCOLES VELLES DE SANT FRANCESC.

Avui, mirant Facebook (Fotos antigues de Formentera), m’he topat amb dues fotografies que m’han tocat l’ànima. Na Mila Dueñas Tur ha compartit unes imatges de ses escoles velles de Sant Francesc, a Formentera. Són fotos de s’aula de ses al·lotes, però només veure-les, he estat transportat immediatament a una altra època, a un temps molt diferent, però ben viu dins sa meua memòria.

Vaig anar a aquella escola entre els anys 1962 i 1965. Hi vaig començar amb només 6 anys i vaig deixar d’anar-hi als 9, quan tota sa família ens vam traslladar a viure a Eivissa. Van ser només tres anys, però d’una intensitat que no es pot mesurar. Aquella escola i aquell temps formen part essencial del meu bagatge, del que som avui.

Eren anys difícils. Formentera, com tantes altres zones rurals d’Espanya, encara arrossegava ses conseqüències d’una guerra civil que ho havia partit tot (famílies, terres, il·lusions) i d’una guerra mundial que, malgrat que ens va passar més de lluny, també va deixar la seua empremta. S’illa vivia dins una pobresa profunda, gairebé estructural. Sa vida era molt dura. Els recursos escassos, els medis limitats, i tot es feia amb esforç, amb suor i, moltes vegades, amb resignació. Però també amb una fortalesa i una solidaritat que avui costa d’imaginar.

Ses escoles no eren una excepció. S’aula dels al·lots (on vaig passar aquells tres anys) era molt semblant a sa que mostra na Mila a ses fotos. A sa foto, presidía s’estança n’Alfonso XIII (quan jo hi anava ja havien posat sa foto d’en Franco, com manava s’obligació de s’època) i una pissarra negra i immensa ocupava gairebé tota sa paret del davant. Hi havia dues taules per fila, sis en total. Eren pupitres dobles, fets tot d’una peça: taula inclinada, amb un petit forat al mig per al tinter, i dos seients de madera que es recollien cap amunt, com els del cine. Tot de madera, auster i funcional.

Es pati, com tantes altres coses, també estava dividit: un mur separava els al·lots de ses al·lotes. Aquella paret, feta segurament amb ses millors intencions del moment, simbolitzava moltes coses (les vaig entendre ja de més gros: sa distància entre gèneres, entre mons, entre maneres d’entendre sa vida). Però també era testimoni de jocs, corredisses, crits, rialles... perquè, malgrat tot, érem boixos petits. Fins i tot en temps difícils, no perdíem s'alegria.

I sa cisterna? Encara hi és. Com una peça resistent del passat que s’ha negat a desaparèixer. Quantes vegades l’hauré voltat, assegut vora seu, parlant, jugant o simplement descansant a la seua ombra?

Aquella escola era molt més que un lloc on apreníem a llegir, escriure i fer números. Era un espai de vida, un punt de trobada, un refugi dins una Formentera encara molt tancada, però plena de dignitat. Allà, entre parets humils i mobiliari bàsic, ens formaren com a persones. Es transmetien valors. Es compartia tot el que es tenia (que no era gaire), però tot era sincer.

Gràcies, Mila, per aquestes fotos. No són només dues imatges: són portals oberts a un passat que molts tenim guardat en un racó íntim del cor. I avui, gràcies a tu, aquell al·lot que vaig ser ha tornat a seure al seu pupitre de madera, amb el tinter al mig, i ha tornat a mirar sa pissarra com si fos el primer dia.

Algunes fotos de ses escoles a l'actualitat: