Fiords Noruecs: Final del creuer.

Eivissa, 30 d'agost de 2025.

FIORDS NORUECS: Final d’un creuer meravellós.

 

Després d’un dia idíl·lics navegant entre muntanyes de vertigen, poblets de conte i aigua tan transparent que semblava una cala d’Eivissa sense gent, es nostre creuer pels fiords noruecs arribava a la seua recta final. Havíem viscut s’experiència màgica de ses Illes Lofoten, contemplats paisatges que semblaven pintats a mà per un artista, i respirat un aire que feia olor... a net. Però, com diuen, tot el que és bo s’acaba. I, com era d'esperar, sa tornada a la realitat va arribar lentament, amb tres dies de viatge que bé mereixen un petit resum.

Dia 1: Dia del client fidel.

Després d’unes jornades plenes d’excursions, autobusos i fotos panoràmiques amb cares congelades de felicitat, tocava un dia sencer de navegació. El barco s’allunyava de sa costa escandinava posant rumb cap al sud, cap a Stavanger, sa darrera escala abans del gran final. El mar en calma, el cel una mica gris (per variar), i naltros amb una nostàlgia creixent.

A primera hora de sa tarda ens van convidar a un “evento especial”. El nom prometia una festa de comiat amb llaços daurats i sentimentalisme controlat. I sa veritat, no anàva desencaminat. Era una trobada per a passatgers repetidors, com naltros: un club selecte de creueristes reincidents. Ens van donar ses gràcies per continuar confiant en MSC i, evidentment, ens van vendre sa moto dels creuers de s’any vinent amb entusiasme professional.

L’acte? Especial, sí. Gent ben vestida, molts amb aquell toc d’elegància que només floreix quan el prosecco és gratuït, i tothom amb el somriure posat. Els discursos, com toca, carregats de paraules com “experiència única”, “destins inoblidables” i “servei excepcional”. Emotiu. Estic convençut que algú va vessar una llàgrima.

 

Dia 2: Stavanger

L’endemà el barco atracava a Stavanger, ciutat que ja coneixíem d’un viatge anterior. I com que som ànimes inquietes i poc repetidores (excepte en creuers, pel que sembla), vam optar per abandonar la zona costanera i explorar s’interior. Excursió en autocar (un clàssic del gènere) cap a Byrkjedastunet, on ens van obsequiar amb un tastet de pastetes amb formatge de crema i melmelada. Petit, però saborós. I gratis, que sempre s'ha de dir.

Després, visita a Gloppedalsura, una acumulació gegant de pedres amb un nom que sembla tret d’un conte nòrdic. Impressionant, sí. Ideal per fer-se fotos i exclamar amb convicció allò de: “sa natura és increïble”.

 

Dia 3: Preparatius de comiat

Tercer dia: un altre de navegació. Sempre benvingut, perquè et permet reconnectar amb tu mateix. Ben d’hora, reunió al teatre del barco (un ritual abans de qualsevol desembarcament). Ens van explicar, amb tot luxe de detalls, com havíem de deixar el barco. Aquí MSC va treu múscul: horaris mil·limetrats, maletes etiquetades, codis de colors. S’organització va fregar sa perfecció.

A s'hora de sopar, menú “especial mediterrani”: fritura de peix, parrillada de peix i tiramisú per endolcir el comiat. I, com a gran final, tot el personal del menjador i la cuina va sortir entre aplaudiments, a ritme de cançons populars. Un moment èpic, d’aquells que em fan oblidar per un segon que demà ja estiré a casa. Festa, selfies, brindis amb prosecco i gent que començava a acomiadar-se amb s’efusivitat dels que, molt probablement, no es tornaran a veure mai.

Després del sopar, ja al camarot, va arribar el moment més temut: fer sa maleta. Aquell ritual silenciós que marca el final del somni. A mitjanit, com mana sa tradició marítima moderna, la deixàvem davant sa porta. Un gest petit, però simbòlic: “s’ha acabat el viatge”.

 

 

Dia 4: Desembarcament

I finalment, el dia D. A primera hora del matí, el barco atracava a Hamburg. Tot cronometrat: esmorzar a les 6.30, camarot buit a les 8.00, trasllat a les 11.00. Una logística perfecta.

Un cop a s’aeroport, més rituals: controls, caminades infinites per terminals, maletes que arriben... o no. I una última prova d’amor a s’aventura: passar un altre control per agafar el vol cap a Eivissa, després de fer escala a Palma. 

Sort que, mentre esperàvem agafar s'avió cap a Eivissa, vam poder fer una pausa gastronòmica com Déu mana: empanades, coques de trempó i rubiols. Mallorca també sap acomiadar com cal.

 

Conclusió final.

El creuer s’ha acabat. Tornam a casa amb sa memòria plena de paisatges impossibles, fotos de moments genials i aquella sensació tan coneguda de: “M’ha passat volant”. Senyal inequívoc que realment ha valgut la pena.

Fins a la pròxima, MSC. Tornarem. (Perquè, siguem sincers: ja estam mirant el catàleg de s’any que ve.)

Fiords Noruecs: Leknes i ses Illes Lofoten.

Eivissa, 28 d'agost de 2025

FIORDS NORUECS: Leknes i ses Illes Lofoten.

Continuam amb s’itinerari previst del creuer. Vam arribar a Leknes. El barco va fondejar al mig del fiord, i des d’allà, ens vam traslladar directament a un catamarà direcció Henningsvær.

El lloc? Polidíssim. Cases de madera pintades, barques alineades com si haguessin estat col·locades a mà per un dissenyador, i una tranquil·litat total, com si tothom hagués fet un pacte silenciós per no molestar. Era tan de postal que, per un moment, quasi em sabia greu no quedar-m’hi més temps. De veritat, no m’ho podia creure. Era d’aquells paisatges que et fan sospitar si estava davant un decorat o era en viu i en directe. I això només era s’inici.

Després, sense perdre temps, seguirem costa amunt amb el catamarà. Aquí sa cosa ja va passar de “oh, que polit” a “mare meua, això no és normal”. Els pics escarpats semblaven dissenyats per a una persona obsessionada amb sa perfecció, ses aigües d’un blau safir que ni sabia que existís tant al nord, i els poblets de pescadors petits, fotogènics i amb una calma que em feia sentir gairebé culpable de respirar massa fort.

Però el moment culminant, el millor paisatge va ser el Trollfjord. Ja el nom prometia llegenda i, efectivament, allò semblava un escenari de conte on en qualsevol moment havia de sortir un trol (o dos) d’algun racó. Penya-segats que em feien girar el coll d'una manera antinatural, aigua tan transparent que no podia explicar i un silenci absolut. Simplement, podia escoltar ses cascades d'aigua que baixaven de ses muntanyes. També, de tant en tant, algun “uau” escapava d’algun passatger.

I enmig d’aquell silenci reverencial, el capità del catamarà va parar els motors per deixar-nos uns minuts en mode contemplació absoluta. Un detall que li agrairé sempre, perquè aquell lloc no només s’ho mereixia: exigia parar i admirar-lo. Per jo, era (i és) un dels racons més polits que he vist de tota Noruega.

Després del moment místic-fiord, vam posar rumb cap a Svolvær, sa capital cultural de ses Lofoten. Una ciutat amb aire de poblet gran: galeries d’art, botigues plenes de trols de madera, restaurants on el bacallà és religió i una llum suau, d’aquelles que fan que qualsevol foto et surti bé.

Ens van donar una hora de temps lliure per "descobrir la ciutat", cosa que, traduïda a llenguatge de turista, vol dir: mirar aparadors, prendre un cafè absurdament car o comprar algun souvenir que no saps ben bé per què. Però mirau, tots contents.

Sa tornada al barco la vam fer en autocar, però el paisatge no va defraudar. Valls verds, muntanyes de catàleg i aquella sensació estranya com enmig de tanta bellesa em sentia tan petit. A Noruega tenia aquella barreja entre gratitud per ser-hi i una lleugera crisi existencial per la meua insignificança davant aquell imponent panorama.

I per acabar el dia com em mereixia, s’embarcament final va ser amb unes llanxes petites, estil “expedició polar”. Perquè, clar, pujar al creuer per una passarel·la convencional hauria estat massa vulgar per un dia tan espectacular.

I seguirem cami. Ens esperava un dia complet de navegació a la mar i s'arribada a Stavanger, s'últim port abans de tornar a Hamburgo.

 

Fiords Noruecs: Tromsø.

Eivissa, 27 d'agost de 2025.

FIORDS NORUECS: Tromsø.

Seguint s’itinerari previst amb sa precisió d’un rellotge suís, després d’un dia llarg, intens i (per què no dir-ho?) ventós pel mític Cabo Norte, arribàrem a primera hora del matí a Tromsø. Sí, Tromsø, una ciutat exòtica i remota, allà dalt de tot, gairebé fregant el pol nord.

Sa nostra parada? Curta. No us imagineu una visita cultural en profunditat, ni passejar plàcidament pels carrers descobrint racons amb encant. No. El ritme va ser frenètic. A les 16.00 en punt (els horaris d’un creuer són una dictadura), el barco ja tornava a salpar, no fos que ens entretinguéssim mirant massa ses muntanyes.

Però bé, el temps el vam aprofitar. A primera hora férem el que podríem anomenar, amb una certa generositat, una “visita panoràmica”. Ens pujaren dins un autocar i ens donaren una volteta per la ciutat. Vam veure (o més aviat intuírem, perquè plovia com si el cel hagués trencat aigües) una ciutat moderna, molt nòrdica, neta i, per descomptat, molt “civilitzada”. Això sí, plena de túnels que travessen muntanyes i d’altres que passen sota l’aigua, com si allà tot fos possible i fàcil.

I entre túnel i túnel, ponts. Ponts enormes, imponents. A l’hivern no tenen hores de llum, però en infraestructures ... van sobrats.

Una de ses aturades destacades fou a la famosa Catedral de Tromsø, coneguda per la seua arquitectura peculiar. La visita va ser tan ràpida que encara no sé si entràrem a una catedral o a una oficina de correus. Vam baixar, vam entrar, vam fer quatre fotos (amb presses, per descomptat), i tornàrem a embarcar al bus.

La sorpresa següent fou un minicreuer per sa badia de Tromsø, navegant al voltant de l’illa de Tromsøya, on s’assenta la ciutat. Sí, un minicreuer dins d’un macrocreuer. El súmmum de s’organització turística. Ens pujaren a un barco més petit i férem una volteta molt polida, tot s’ha de dir. Sa costa era d’anunci: cases de colors, muntanyes verdes i una aigua plana com un mirall. Llàstima que duràs tan poc (una horeta, si arriba). Vaja, que entre ajustar-me sa bufanda, encendre sa càmera i fer dues fotos, ja tocava baixar.

En teoria, després d’això ens quedava un poc de temps lliure per passejar, prendre alguna cosa o, com a mínim, respirar una mica d’aire nòrdic. Però no. Ens donaren literalment quinze minuts: dos per fer fotos, un per mirar es rellotge i dotze per tornar corrents al port. A aquest ritme, sa pròxima vegada podrem fer sa visita sense ni baixar del barco: mirar pel balcó del camarot i llestos. Visita feta. Quin estrès!!

I ara ve sa millor part del dia: el sopar. Després d’un dia tan "intens" i havent arribat tan lluny sense incidents remarcables, ens sentírem plenament legitimats per premiar-nos. Aquella nit ens esperava una recompensa a s’esforç i a sa il·lusió: un sopar a base de llagosta. Però no qualsevol llagosta. No. Llagosta nòrdica, que és com sa de sempre però amb passaport escandinau i, probablement, menys colesterol. Un sopar elegant, servit amb aquell punt de pretensió tan propi dels restaurants de creuer.

Mentre menjàvem, entre foto i foto del plat (perdonau si les public, però si no es publiquen, no compta), comentàvem entre naltros s'aventura: dies de navegació pel cercle polar, vistes i visites de postal, i arribar a Tromsø sense marejos ni cap incident. Realment, ens ho havíem guanyat. Ens ho mereixíem.

Seguim ruta. Demà ens espera un altre plat fort: les illes Lofoten. Terra i mar en estat salvatge. I naltros, amb sa càmera de fotos carregada i sa bufanda a punt. 

Fiords Noruecs: Honningsvag i Cabo Norte.

Eivissa, 26 d'agost de 2025.

FIORDS NORUEGS: Honningsvåg i Cabo Norte.

Després d’un dia idíl·lic (i gèlid) a ses illes Svalbard (aquell paradís àrtic de casetes de madera, ossos polars i silencis blancs), el nostre creuer va posar rumb cap a Honningsvåg. El trajecte? Un dia complet navegant pel mar de Barents. Que sona exòtic, sí, però que en realitat és una gran extensió d’aigua freda, vent persistent i uns colors que oscil·len entre el gris-blavós i el blau-grisós. Va fer un poc de malt temps. No era un dia per sortir a coberta i fer-se es valent.

Però el més impressionant de tot? El sol. Sempre hi és. Literalment. A les 23.30 encara pots prendre el sol (amb s’anorac posat, això sí) i a les 2.00 del matí ja torna a clarejar com si res. Aquí sa nit no és un horari, és un instant…”ja està … Ja ha passat”. Quan ho llegia en s'informació del creuer em va semblar idíl·lic. En sa pràctica, però, és com viure en un jet-lag perpetu.

S’arribada a Honningsvåg fou gairebé un miracle meteorològic. De sobte... el sol! Després d’hores de mar, núvols i més mar, el cel va decidir oferir-nos un regal inesperat: llum i una tímida escalfor. Aquest petit prodigi va posar a tothom de bon humor, i era natural.

Honningsvåg és un poblet petit, però amb un port que sembla de pel·lícula. S’aigua del port és tan transparent que em feia mal el cor cada cop que deixava de mirar-la. Els reflexos dels barcos semblaven pintats amb aquarel·la i tot era tan net, tan nítid, tan estèticament perfecte, que em sentia gairebé culpable d’arribar-hi amb una càmera de fotos i destrossar sa màgia a base de clics.

Férem una passejada suau d’unes hores per estirar ses cames després d’hores de navegació i ens prepararem per a s’excursió estrella del dia: el Cabo Norte. Sí, aniríem allà on s’acaba Europa, o almenys on ens agrada pensar que s’acaba. Més enllà del nord, més enllà de tot.

S’excursió va començar amb un trajecte per carretera. Es camí era preciós. Llacs que semblaven miralls, rens pasturant com si sortissin d’un conte i paisatges de pedra i silenci. Molt de silenci. Tan intens que s'escoltava solament el so del vent.

I llavors, sense previ avís ni tan sols un senyal de trànsit, va aparèixer el Cabo Norte: una immensa plataforma suspesa sobre un penya-segat, amb una gran bola metàl·lica que representa el món. Era es final de sa carretera. O es principi de s’imaginari nòrdic. I també, s’indret on el vent em bufetejava amb entusiasme i on vaig fer ses fotos més èpiques del viatge. Sa imatge de la bola del món és tan coneguda que tenia la sensació d’haver-hi estat abans. Però no: només ho havia vist a mil imatges. I ara hi estava jo. Mig congelat, però havia aconseguit arribar-hi. Estava satisfet.

Ens férem ses fotos de rigor. Una, dues, vint-i-cinc, cents. No record haver-ne fet tantes mai d'un sol lloc. En vaig fer moltes, no fos cas que en una sortíssim amb els ulls tancats.😂😂😂

I fou allí, entre fotos, selfies, vent i silenci polar, quan vaig pensar que potser el Cabo Norte no era tan sols un lloc. Em vaig apartar del grup, vaig mirar s’horitzó i em vaig dir “Fins aquí he arribat.” I sí, en silenci, em vaig emocionar. Ni el vent ni el fred podien trencar sa màgia del moment.

Després de tanta bellesa, tanta contemplació i tanta emoció, només ens quedava una cosa per fer: tornar al barco, sopar d’hora i deixar-me vèncer pel llit. Estava esgotat. Massa paisatges, massa fotos, massa sensacions condensades en un sol dia.

Vaig estirar-me mentre el sol encara es colava entre ses cortines (perquè aquí, ja sabeu, el sol no marxa mai) i pensava: “Quin dia tan intens.” El jet-lag no em deixava agafar el son, però sa meua ànima estava plena i calmada. Vaig arribar a un lloc que sempre havia desitjat conèixer.

El creuer no aturava. Després d'un dia tan intens, el barco va continuar s'itinerari previst. Demà ens esperava Tromsø.

Seguiré amb més publicacions.

Fiords Noruecs: Illes Svalbard.

Eivissa, 24 d'agost de 2025

FIORDS NORUECS: Illes Svalbard.

 

Després de dos dies de navegació del creuer, finalment vam veure terra: ses mítiques illes Svalbard. Concretament, Longyearbyen (sa capital i sa població estable més al nord del planeta). Un lloc reservat a científics, caçadors d’ossos àrtics, i a naltros, clar.

S’arribada fou... com dir-ho amb elegància? Un xoc tèrmic i cultural brutal. Longyearbyen no és exactament una ciutat, sinó més aviat una colònia d’humans envoltada de muntanyes descomunals i de més ossos polars que habitants. Aquí no es pot enterrar ningú (el gel ho impedeix), ni donar a llum (per això ja tenen el continent). 

Important començar el dia sabent que aquella terra no era es nostro habitat natural. Ens havien advertit que Svalbard no era un destí per a persones amb problemes de mobilitat o qualsevol cosa que impliqui articulacions. Però naltros, il·lusionat i amb ànim d’aventures, vam desembarcar amb ganes de descobrir el món. Fins que sa realitat i el vent glaçat que ens pegava a sa cara en va col·locar al nostro lloc.

Tan remots eren aquests indrets que fins i tot sa cobertura del mòbil va entrar en crisi, es WhatsApp va deixar de funcionar i vam haver d'enfrontar-nos al paisatge amb els nostres propis ulls.

El primer que vam fer va ser caminar entre ses icòniques casetes de colors, que semblen més pensades per a postals turístiques que per suportar tempestes àrtiques. El contrast entre s’alegria cromàtica i el paisatge lunar és tan polit que gairebé oblidarem que ens movíem com uns astronautes amb tota sa roba tèrmica que portàvem a sobre. Elegància zero, però resistència al fred, tota.

La ciutat passa sa major part de l’any en un mix de colors de grisos i blancs. Per això aquestes casetes són com un crit d’optimisme arquitectònic pintat a mà enmig de s’hivern etern.

 

Vam passejar pel carrer principal, que no només és el més important, sinó pràcticament s’únic on pots passejar sense topar amb un trineu, un os polar o un turista perdut. Hi ha tot el necessari per sobreviure: un supermercat amb preus que semblen extrets d’un altre món, uns quants bars (on l’alcohol ajuda a oblidar el fred), botigues de souvenirs d’un gust qüestionable, i abrics de pell que costen el mateix que el meu cotxe.

 

Després, una volta pel port. El paisatge? Espectacular. Brutal. D’aquells que et fan preguntar si realment estava al món real. Vaig respirar profundament (es meu nas encara no s’havia congelat del tot) i vaig disfrutar de contemplar aquella immensitat de paisatge que m’envoltava. Mare meua! I jo que em pensava que Noruega era tot salmó i fiords!

 

Ara bé, no tot són coses bones i polides. Com tot viatge, el nostre també va tenir absències (justificades, això sí). La ciutat fantasma de Pyramiden i el fiord de Billefjorden? Quedaran per a la pròxima. Ens van dir que el trasllat es feia en barques pneumàtiques i, sincerament, tenim un afecte especial per ses nostres lumbars i una relació difícil amb s’aigua gelada.

Ses famoses mines de Gruve 3? Vam declinar amablement. No perquè no ens interessi el passat miner (una mica sí), sinó perquè entre posar-se un casc i baixar al subsol o quedar-se prenent una xocolata calenta contemplant el paisatge... doncs ja us podeu imaginar. Va guanyar sa xocolata, i de llarg.

S’església més al nord del món? Vista... de lluny. El camí no era ideal per a na Linita ni per ningú que valori els seus genolls. I pel que fa al famós magatzem mundial de llavors (sí, aquell lloc en forma de búnquer apocalíptic), vam decidir que ja teníem prou metàfores sobre el final del món. A més, el camí d’arribada és tan empinat que van descartar arribar-hi.

 

Per acabar, permeteu-me una cita del poeta Kavafis, que sembla escrita pensant en aquest viatge cap al confí del món:

“Entraràs en ports que els teus ulls ignoraven, i aniràs a ciutats a aprendre dels que saben.”

Naltros vam entrar-hi. No sabem si vam aprendre gaire, però gelar-nos, això sí que ho vam fer com autèntics professionals.

A última hora de la tarda, vam deixar la ciutat i el barco partí camp el nostre següent destí: el port de Honningsvag i el Cabo Norte. Apassionant!

 

 

Seguiré amb més publicacions!