Nova York. One World Trade Center.

Eivissa, 23 de març de 2025.

NOVA YORK. ONE WORLD TRADE CENTER.

La meua visita al One World Trade Center va ser una experiència intensa que, en molts aspectes, no em va agradar gaire. En primer lloc, s'entrada estava marcada per controls estrictes, reflex de la seguretat reforçada després dels tràgics esdeveniments de l'11 de setembre. La inspecció de les pertinences i els processos de seguretat eren meticulosos, fet que, tot i ser comprensible, em recordava constantment la magnitud de la tragèdia que va marcar aquell lloc.

Un cop superats aquests controls, vaig pujar en un ascensor ultramodern que em va transportar fins al mirador a una velocitat sorprenent en només uns segons. La sensació de pujar tan ràpidament va ser impactant. La representació virtual de l'evolució de la ciutat dins de l'ascensor, seguida de la vista real dels voltants, va ser espectacular, gairebé com una pel·lícula. Una "puesta en escena" digna d’un Oscar.

En tot moment, per tot l’edifici, hi havia missatges virtuals d'esperança, superació, i d'una representació de la ciutat que, malgrat el traumàtic atemptat, seguia endavant. Un gest molt americà.

Quan vaig arribar al mirador, les vistes panoràmiques de Nova York eren absolutament espectaculars. Podia veure tota la ciutat davant meu: ses torres de Manhattan, els ponts, l'immens horitzó i fins i tot la zona zero. Però, malgrat la bellesa i la grandiositat de l'espectacle, vaig començar a sentir una incomoditat creixent.

Després d’una ràpida visita, part del grup va decidir quedar-se a dinar al mateix recinte. Jo no vaig voler quedar-m’hi. No em sentia còmode. Després de pagar més de 30 dòlars per accedir al mirador, em va sorprendre molt que els preus del restaurant fossin tan elevats. Tot semblava estar dissenyat per explotar al màxim la visita dels turistes, amb la sensació clara que tot era un negoci. El sentiment de consum constant em va resultar desagradable. No podia deixar de pensar que, per molt espectaculars que fossin ses vistes, tot estava envoltat per un sistema de pagament incessant. Els preus de tot, des de l'entrada fins als productes que es podien consumir dins de l'edifici, em van fer sentir que la visita, més que cultural o d'homenatge, es centrava en fer caixa, en un negoci.

Vaig marxar ràpidament, sentint-me enfadat, enganyat. Va ser com si la visita es centrés més en fer-me pagar per cada pas que donava, i no per oferir-me l'oportunitat de reflexionar sobre el lloc i la seua història recient. Més enllà de la magnífica vista i de la importància simbòlica de l'edifici, tot el complex gira al voltant de la idea de consumir i pagar sense fi.

Vaig trobar un gran contrast entre la tragèdia que va succeir allí i la prioritat comercial que avui en dia sembla tenir aquell lloc. Em costava creure-ho.

Després de dinar fora del recinte, el pla era visitar el museu de la zona zero. Però vaig decidir no entrar-hi. Veient el que havia estat la meua experiència al mirador, no em va semblar ètic pagar una entrada per veure les restes de l'atemptat terrorista. Una vegada més, tot era negoci. Que els aprofiti!

Després, vaig aprofitar per anar a l'hotel a descansar unes hores abans de continuar amb un passeig nocturn per la ciutat, només amb la Lina. Ho vam disfrutar molt més.

 

Algunes fotos de la visita: 

 

Seguiré amb més entrades.

Nova York. Estàtua de la Llibertat.

Eivissa, 22 de març de 2025.

NOVA YORK. ESTÀTUA DE LA LLIBERTAT.

Era la meua primera visita a l'Estàtua de la Llibertat. Els molls de Battery Park estaven plens de gent, tots amb la mateixa expectativa de començar el viatge. Els ferris sortien un darrere l'altre, carregats de passatgers, i fins i tot algunes persones es mantenien dretes, agafades a una barra al sostre, com si viatgessin dins d’un autocar de l’aeroport o en un metro. L'ambient estava ple d'expectació, com si tots volguessin arribar-hi tan aviat com fos possible. Era una visita molt esperada. Durant anys, només l’havia vista a través de les pantalles del cinema, en fotos, revistes, etc.

Arribar a l'illa va ser un moment intens, però també ple de sorpreses. No tot va ser com m’ho havia imaginat. Les mesures de seguretat actuals havien restringit l'accés al mirador de la corona, i part del recinte estava en obres de manteniment. Tot i això, vaig aprofitar l'oportunitat per fer moltes fotos, incloent-hi les imponents vistes de l'illa de Manhattan que es perfilaven a l'horitzó. Les vistes eren espectaculars, gairebé indescriptibles. La ciutat semblava estendre’s davant dels meus ulls.

De tornada al moll de Manhattan, vam fer una parada a l’illa d’Elis, un lloc també ple d’història. Intentar imaginar les dificultats que molts immigrants van passar per arribar-hi va ser un moment de reflexió profunda i emoció silenciosa.

Quan vam arribar al moll, ens vam dirigir cap a la zona zero. Però aquesta és una història que deixaré per a un altre escrit.

 

Algunes fotos de la visita:

 

Després de la visita a l'Estàtua de la Llibertat ens esperava el One World Trade Center. Ho contaré en una entrada diferent.

Whashington D.C. Cementiri d'Arlington.

Eivissa, 21 de març de 2025

WASHINGTON D.C. El cementiri d'Arlington.

Visitar el cementiri d'Arlington fou una experiència dura i plena de significat. Per comprendre el significat de l’esforç, el sacrifici i el  deure que defineixen la història dels Estats Units s’ha d’anar allí. 

A un antiarmes com jo, "d'ardor guerrero", "d'amor patrio", "de patria" i "d'honor" me'n queda poc. En vaig tenir prou quan als vint-i-un anys em van cridar a files. Vaig fer el servei militar a la Divisió Acorazada Brunete, a Madrid. En aquells temps manava la Divisió un tal Milans del Bosch, alguns n'haureu sentit a parlar d'ell. Era un personatge.

En vaig tenir a prou. Vaig constatar el poder de les armes i si el poder d'utilitzar-les estava en mans d'algun il·luminat encara pitjor.

Per tant, la visita a Arlington fou un xoc molt fort per jo. Des de l'instant que vaig arribar, el silenci va abraçar-me. La tranquil·litat del lloc només es trencava pel so de ses meues passes. Tots els visitants caminaven amb respecte i una certa reverència per aquest lloc carregat d'història. Les seues amplíssimes extensions de tombes ordenades amb precisió mil·limètrica impressionen molt.

 

Un dels primers punts destacats és la monumental estàtua d'Iwo Jima. Aquesta escultura impressionant commemora la batalla d'Iwo Jima durant la Segona Guerra Mundial, una de les més cruentes i determinants del conflicte. A la base de la imatge, un gran mural ofereix una visió general de les guerres en què els Estats Units han estat implicats al llarg de la seua història. Les dates i els noms de les batalles ocupen la part superior del mural, però han deixat espais lliures per a les futures guerres que encara s’esdevindran. Això em va crear una sensació d’angoixa tremenda. La pau és fràgil i malauradament, ens esperen futures guerres i tragèdies.

 

Un altre moment intens es troba just a l’entrada, davant de la placa i l'estàtua dedicades a la inscripció "El preu de la llibertat". És una frase carregada de significat, que ens recorda que la llibertat i la seguretat no arriben sense sacrificis, sense vides perdudes, i sense un cost altament personal per aquells que ho han donat tot per al bé comú.

 

Caminant al costat de les tombes, em cridava l’atenció la immensitat del cementiri. Són tantes les tombes que sembla que no tinguessin fi. Cada una d'elles representa una vida, un sacrifici en nom de la llibertat, una persona que ho va deixar enrere tot per servir a un ideal. Entre elles, es poden trobar també les tombes dels germans Kennedy. Posen els pèls de punta les inscripcions a ses pedres recordan el discurs immortal de John F. Kennedy: “No et preguntis què pot fer el país per a tu, sinó que pots fer tu pel teu país.” Aquestes paraules ressonen a través del temps mentre caminava entre ses làpides. Em costava entendre el significat del servei i el deure a la pàtria.

 

 

Una de les coses que més em va impressionar va ser el silenci absolut i el respecte que hi havia entre els visitants. Tothom, indiferent del seu origen, parlava en veu baixa i es movia amb discreció, com si el mateix lloc exigís una certa reverència. Reconec que el lloc té un gran significat, carregat d'història, i la contemplació de les tombes d’aquells que van morir pel bé comú em feien reflexionar.

També, la imponent presència de la seguretat al voltant del cementiri em va cridar l'atenció. Tot el recinte està vigilat de prop, amb un sistema de seguretat que assegura la protecció del lloc sense restar-li el seu aire solemne. És una sensació de protecció que acompanya durant tota la visita, potser recordant que el valor i el sacrifici que s’hi homenatgen mereixen una protecció constant.

En resum, visitar Arlington no és només un passeig entre tombes; és una immersió profunda en la història, en els valors de la llibertat i la pau, i en el record de tots aquells americans que han donat la seua vida en nom d'aquests ideals. És un lloc de reflexió, de silenci i de respecte, on el pes del passat es fa tangible en cada pas que donava. És un lloc per intentar entendre als Estats Units, els seus habitants i els seus valors.

Vaig acabar la visita pensatiu, preocupat i impressionat. Durant els dies posteriors al viatge he pensat molt amb el que vaig veure i sentir durant la visita. Estic intentant entendre el que està passant actualment entre els Estats Units i Europa. És complicat … Som tan diferents!

 

Altres fotos de la visita:

 

Seguiré amb més entrades.