D5 Viajes Ibiza

Eivissa, 26 de novembre de 2021.

 

CREUER PEL VALL DEL DUERO I SALAMANCA. OCTUBRE DEL 2021.

UN VIATGE CULTURAL I GASTRONÒMIC.

 

Ens van assignar ses taules D5.

Fam no vam passar-ne. Sed tampoc. Ho recordau?

 

Dia 1.- Oporto.

Sopar 15 d'octubre 2021.

Dia 2. Oporto.

Dinar 16 d'octubre de 2021.

Sopar 16 d'octubre de 2021.

Dia 3. Oporto - Regua.

Dinar 17 d'octubre de 2021.

Sopar 17 d'octubre de 2021.

Dia 4. Regua - Vega de Terón.

Dinar 18 d'octubre de 2021.

Sopar 18 d'octubre de 2021.

Dia 5. Barca D'Alva - Salamanca.

Dinar 19 d'octubre de 2021.

Sopar 19 d'octubre de 2021.

Dia 6. Barca D'Alva - Ferradosa - Pinhao.

Dinar 20 d'octubre de 2021.

Sopar 20 d'octubre de 2021.

Dia 7. Pinhao - Oporto

Dinar 21 d'octubre de 2021.

Sopar 21 d'octubre de 2021.

Dia 8. Oporto.

Aperitiu.

I res més .... el creuer va acabar-se. Havíem de tornar a casa. Ho vam passar molt bé.

Na Catalina de can Vicent Guasch.

Eivissa, 20 de novembre de 2021

NA CATALINA DE CAN VICENT GUASCH.

Avui 20 de novembre és es tercer aniversari de sa mort de sa meua mare. Ara ja em trob amb ànim de parlar i escriure coses d'ella. Tinc sa necessitat i m'agrada fer-ho. 

 

 

Però abans d'escriure sobre es seu funeral, deixau-me fer unes reflexions prèvies i llevar un poc de ferro al tema.

Us heu adonat? Us passa el mateix? Darrerament (ja he passat els seixanta-cinc) vaig més als enterraments que als casaments. I per què? Doncs perquè tothom ha de morir-se un dia o altre i perquè en l'actualitat cada cop hi ha menys parelles que es casen, tot i viure junts i formar una família. Port a l'esquena un grapat de funerals de familiars, d'amics i coneguts. Bodes? Poquíssimes, contades amb els dits d'una mà. Bé, és cert que hi ha un temps per a cada cosa i cada edat té els seus moments.

Deixau-me fer un poc de broma i parlem de ses formes de dir es darrer adeu a algú. Segur que alguna vegada heu viscut alguna d'aquestes situacions:

Cerimònia: Hi ha qui té cerimònia religiosa, sense voler-la fer i sense haver posat mai es peus en una església. I, contràriament, hi ha qui l'hauria volgut i no n'ha tingut.

Capellà oficiant: En es cas d'un funeral religiós, bàsicament n'hi ha dos tipus d'oficiants: d'aquells casos en què l'oficiant coneix es difunt perquè n'és parroquià, el retrata bé a l'homilia i se'l nota sincerament commogut per sa pèrdua, fins a d'altres en què l'humanisme cristià brilla per sa seua absència, es capellà és d'una retòrica gèlida incapaç de suscitar cap emoció entre els assistents i, en algun cas, ha de llegir es nom del difunt perquè n'ha oblidat sa identitat.

Discursos: En alguns funerals, acostuma a haver-hi, a més del capellà oficiant, altres intervencions de familiars o persones properes al desaparegut i, generalment, ses dels fills i, sobretot, els nets, acostumen a ser ses de més interès i més calidesa humana.
Hi ha discursos per a complir amb l'expedient i d'altres que neixen del coneixement, l'afecte, el dolor, sa complicitat o sa gratitud.

Música: Hi ha músiques mortuòries polidíssimes i també altres músiques no precisament mortuòries, sinó vinculades a ses preferències de sa persona a qui s'acomiada o bé que s'hi pot relacionar per alguna circumstància determinada. I fins i tot, sa millor música que existeix, es silenci.

Esqueles: Es més habitual és el disseny tradicional, de format petit, a sa primera part una creu i es nom del difunt, sa data de defunció i també dues formes, els que es moren i prou, i aquells que moren cristianament, havent rebut els sants sagraments i sa benedicció apostòlica, sense que, en alguns casos, això sigui cert i ni el mateix difunt, ni els familiars, hagin tingut una idea gaire precisa de què és, exactament, aquesta benedicció.
A partir d'aquí, totes ses variants possibles: una llarga llista de parents, arrodonida amb un "i sa resta de familiars" quan no et vols deixar ningú o bé t'estalvies així de ficar-hi algun nom que incomodin. 

Telèfons mòbils: Tot i l'advertiment que cal desconnectar els telèfons mòbils, sempre hi ha algú que dona sa nota i obsequia els assistents al funeral amb un so irritant que es perllonga fins que l'aparell és, finalment, localitzat i el propietari n'aconsegueix, després d'intents fracassats que mantenen a tot l'auditori pendent, d'apagar-lo d'una vegada.

Donar es condol: Hi ha funerals en què sa família dona es dol per acabat abans que pocs els hagin pogut acompanyar amb el sentiment i d'altres en què rep, a peu dret, es condol d'amics, coneguts i també gent que no ha vist gairebé mai, al llarg d'una bona estona.
I no són pocs els pobles en què ses dones reben es condol assegudes a una part de s'església, mentre els homes fan el mateix a s'altra part. També, a vegades es condol es dona al carrer o a sa porta de s'església.

Assistents: Hi ha funerals on et trobes gent que et sorprèn agradablement de veure-l'hi, perquè no te l'hi esperaves, tant com t'escandalitzes de l'absència inexplicable d'altres. A una certa edat, un funeral és un lloc de trobament de persones amb qui has compartit feina, veïnatge o il·lusions.
Una cosa sí que és certa: no costa gaire d'identificar els pocs que hi acudeixen per compromís, davant sa majoria dels que hi són perquè de debò volen dir adeu a qui ja no veuran mai més i en senten de debò sa pèrdua.
Hi ha fins i tot persones, sovint anònimes, que, sense ser-ne família, no poden evitar de fregar-se els ulls i desdibuixar amb els nusos dels dits, insistentment, unes llàgrimes que no han pogut evitar d'escapar-se galta avall.

Hi ha, doncs, funerals i funerals, difunts i difunts, parents i parents i assistents i assistents. Perquè, ben mirat, un funeral no és altra cosa que una escenificació pública d'un retall de sa nostra vida.

I em preguntareu: a què ve tota aquesta història? Per què us he fotut aquest "rollo"?

Mirau: A s'aniversari de sa mort de sa meua mare volia dirigir-me a ella.

Mama, tu tingueres una cerimònia religiosa tal com volies. Es capellà oficiant et coneixia bé i estava realment dolgut per sa teua pèrdua. Durant sa missa va parlar molt bé de tu, de sa teua vida i de sa teua família. De la teua dedicació absoluta a tirar endavant ca teua, el teu matrimoni i els teus fills.

Durant sa cerimònia tingueres sa millor música del món: el silenci. Tots pensant i pregant per a tu.

L'esquela al Diari, la recordes? Espòs, fills, nets i besnets. No hi cabia ningú més. Vaig fer posar clarament d'on eres. De Can Vicent Guasch. De Formentera. No m'agrada aquest costum de posar esposa de, viuda de o mare de.

El condol, tant al tanatori com a l'església va ser molt nombrós. Molta gent. Família, tota sa família de Formentera, amics, veïns. Amics dels teus fills i dels teus nets. Molta gent que t'estimava i t'apreciava. Que ens estimava també a tots naltros.

Per acabar, voldria recordar-te unes paraules que va dir es capellà durant sa cerimònia: Mama, tu vas ser una bona dona, una dona de ca teua, treballadora, agradable, alegre, que mai t'havies enfadat amb ningú i que ningú podia dir res dolent de tu. Que dedicares tota sa teua vida als altres, sense esperar res a canvi.

Gràcies per ser un exemple per a tots naltros.

Tèntol. Cinquena temporada a IB3 tv.

Eivissa, 18 de novembre de 2021

TÈNTOL. CINQUENA TEMPORADA A IB3 TV.

L'octubre passat en Joan Farrés m'envià el següent missatge: 

"Bones Pep! Com estàs? Tornam a preparar una nova temporada de Tèntol. Seguim fent bona audiència i tenim un públic cada vegada més fidel. Per tant ja ens estam organitzant per tornar a fer els rodatges als pobles i te volem avisar amb temps per a que et puguis organitzar, ja que ens faria molta il·lusió si te podem tornar a tenir al programa.

Com ho tindries si venim a Vila dimecres 10 de novembre a les 11 hores? Ho faríem com sempre: jo vos passaré a tothom ses preguntes dies abans i així ja ho teniu tot. Quedam per fer-ho ens uns 15 minuts i llets".

Aquell dia jo estava de viatge per terres de Portugal, però vaig contestar-li que podien comptar amb jo.

El 10 de novembre no fou possible la gravació per culpa del temporal de pluja i vent que va fer, per tant ho vam passar al dia 18.

Com ha estat sa gravació? Doncs llarga, molt llarga. Hem estat més d'una hora gravant sense parar.

M'han preguntat coses com:

DOLÇOS.

Quins dolços teniu en aquest poble? (Noms/tipus)
Hi ha algun dolç/postres que sigui propi del vostre poble? Quin? Com s’elabora?
Quines postres es mengen dependent de l’època de l’any? Coincideixen amb alguna festivitat? (Nadal, Reis, Darrers Dies, Setmana Santa, estiu, festes patronals, Tots Sants...)
Que menjau de darreria? Com han canviat els postres? Quins es menjaven abans i quins es mengen ara? Embafa?
I a una persona que és molt golosa, què li deis? (exemples: golafre, glotó, golós, golut, gormand, gorjut, fart, fartaner, intemperant, fartaner, menjador, llaminer, llamenc, llépol...)

MATANCES.

Com li deis a fer matances (porquejades)? A quina època de l’any es fan? I quina és la vostra tradició? Quines parts del porc coneixes? Quines es mengen? Quins tipus de sobrassades coneixes? Quins noms tenen? (Llonganissa · Bufeta · Poltrú · Bisbe · Arrissada · Semiarrissada · Culana · Semiculana.)  Quines expressions de matances o paraules matanceres coneixes? (Hi ha més setmanes que sobrassades o que llonganisses...)  

Saps qualque cançó de matances? hi havia ball després de les matances? Quins productes es fan a les matances? (botifarrons, camaiot sobrassada de vic, carn i xuia.... diferències entre les sobrassades de Mallorca, Menorca i Eivissa) i el saïm quin nom rep? 

CONTRABAND.

Es feia contraban en aquest poble? a on? com es practicava? Quins productes eren de contraban? (pinya tropical, tabac, cafè, medicaments..?) Quines paraules o expressions o frases fetes coneixeu del contraband? ... secrets?, traginers?, bolics?) Quines històries heu sentit a contar del contraban? La gent ho duia en secret.... perquè? es coneixien els contrabandistes? I estrapelo, n’hi havia? 

 

ESCOLA.

Quin nom rep/reben l’escola o escoles d’aquest poble? Quins tipus d’escoles hi ha / hi havia? Quines parts de l’escola coneixes? com eren les classes? quins elements hi havia? Com anomenàveu als professors i professores? Com anàveu vestits a l’escola (abans i ara)... Coneixes refranys o expressions relacionats amb l’escola? (Anar a costura, a costureta, Mestre de pa amb oli?, Tenir escola, Anar a escola, Fer escola) Quins llibres infantils i juvenils recordau que vos fessin llegir o llibres de text...? 

 

COLORS.

Quins colors coneixes? Quins colors són característics d’aquest poble? (bandera, festes patronals, cossiers, dimonis...) Frases fetes amb el color blanc? (blanqueig de doblers, blanquejar, emblanquinar, estar blanc, blanc com el referit, blanquets (bolets), blanc d’ou, peix blanc, en blanc i negre...) Frases fetes amb el color negre? (ull blec, estic negre, negre com es carbó, peus negres, molta negror...) Frases fetes amb el color verd? (posar verd, blau verd...) Frases fetes amb el color blau? (tonalitats de blaus? color de cel, cel blau, blau cel, blau marí, peix blau, un blau (cop), anar blau, blaves (bolets)...) Frases fetes amb el color vermell? (vermell d’ou, un ou de dos vermells, posar-se vermell, roig, panxes-roges, cama-roges, esclata-sang...) Frases fetes amb el color marró? (color de terra...) 

VI - VEREMA.

Teniu tradició de fer vi en aquest poble? Quina? Quines varietats de raïm coneixes? i quines teniu aquí? Com es el procés de fer el vi, a l’antiga? Quines parts té la verema? Quines expressions, frases fetes, refranys coneixes sobre el món del vi? Feieu o feis festes per la vermada? Quin vocabulari relacionat amb la vinya coneixes? sarments, podar la vinya: com es diu?, cup, cep, barral, calafatar, cossiol, duill, pampa, rapa, trascolar, arrop, barraló, bota, mallal, morques, porró, solatge, tremuja, trafegar, trull, xerric, amurgonar, magencar, vinyòvol, “Passar el rosari”... 

LLOCS.POSSESSIONS.

Quins llocs o possessions teniu en aquest poble? (Toponímia). Saps perquè tenen aquest nom? Quins oficis coneixes relacionats amb les possessions? Quins rols hi havia dins de la possessió? Quines tradicions hi havia d’anar a les possessions o als llocs? a quines èpoques de l’any? Saps algunes expressions d’anar a possessió o cançons que es cantaven depenent de l’ofici?

 

Finalment m'han fet un bloc d'endevinetes i d'embarbussaments (trabalenguas). 

Ha estat més d'una hora de gravació continuada sense parar. Ja veurem si finalment el resultat ha quedat bé.

Es va acabar.

Eivissa, 13 de novembre de 2021

ES VA ACABAR.

Es mes de novembre és un mes carregat de dies assenyalats. Al novembre vaig conèixer a na Lina, vaig casar-me, va morir sa meua mare i ..  molts més.

Avui parlarem d'un aniversari diferent, però que també convé recordar-lo i celebrar-lo.

Deixau-me recordar unes quantes dades: el gener del 2014 em practicaren una prostatectomia radical, el setembre de 2014 vaig iniciar el tractament de radioteràpia a Son Espases i a finals de novembre de 2014, vaig acabar-lo.

Sa notícia que patia un càncer de pròstata va ser una novetat molt important. Molt dura. Tant per sa  forma de com m'ho van comunicar com per ses posteriors conseqüències d'aquest. Una novetat com aquesta em va deixar sense arguments. Jo que sempre ho controlava tot, ara se'm presentava un fet al qual no sabia com fer-li front.

Era dur, però calia seguir i lluitar. Diuen que es d'allà dalt estreny però no ofega. És veritat. En ple procés de recuperació de s'operació de pròstata, va néixer es meu primer net, Gonzalo.
Sa seua arribada va ser sa meua salvació. Després de mesos de preocupació per sa meua malaltia, va arribar una alegria. Per ell, vaig recuperar sa il·lusió, ses ganes de lluitar i de curar-me.

Els mesos posteriors quan els metges van veure que havien quedat restes malignes del càncer i que calia fer radioteràpia per a "netejar-me" definitivament van passar ràpidament. Anava i vènia cada dia de Palma, però no se'm feia dur. Sortia d?Eivissa a primera hora del matí, anava a l'hospital de Palma a efectuar es tractament i tornava a casa. A s'aeroport m'esperava sa meua filla i es meu net. Anàvem a casa o a esmorzar junts. Eren els millors moments del dia.

Com deia, a finals de novembre de 2014 vaig acabar sa radioteràpia. Des del primer moment que vaig tenir coneixement de sa meua malaltia em van començar a donar voltes pel cap moltes idees. Havia de canviar sa meua vida. Havia d'aprofitar-la al màxim i disfrutar-la amb el que m'agradava de veritat. Durant tot l'any anava donant-li voltes al cap amb el mateix.

En el 2015 ja ho tenia clar. Volia canviar sa meua vida. I per a això vaig prendre unes decisions importants. Bàsicament, tres coses:

Una: Havia de cuidar sa meua ment. Havia d'acceptar ses coses com eren. Havia d'acceptar sa meua passada malaltia i entendre que tindria unes conseqüències que possiblement durarien tota sa vida. A tot això dec especial agraïment als meus metges d'oncologia. Ells/es em van fer entendre el que m'estava passant i em van indicar el camí a sa superació.

Vaig decidir minorar sa càrrega de feina, passant a ser fix discontinu i poc després jubilar-me anticipadament. Volia treballar menys per a recuperar-me i cuidar-me.
Durant aquells mesos, vaig tornar a fer tot allò que m'agradava, però que abans, per un motiu o un altre, tenia abandonades. Vaig tornar a llegir i vaig descobrir el gust per escriure. Volia aprendre i em vaig apuntar a sa Universitat de Majors, a català, a anglès o a classes de fotografia.

Una altra: havia de cuidar es meu cos. Per a això vaig començar a anar a recuperació del sòl pelvic i vaig seguir els consells de sa meua fisioterapeuta quant a ses pautes que havia de seguir amb sa meua alimentació, amb sa meua activitat física i amb es meu descans. Temes claus: fer exercici, cuidar s'alimentació i dormir el necessari.

I finalment, havia de recuperar els meus valors. Bàsicament, sa família. Tornar a tenir temps per a sa meua dona, els meus fills, el meu net, sa meua família i els meus amics.
Vaig tornar a recuperar es plaer d'estar amb sa meua dona, a estar sols, passejar, compartir moments i activitats.
Vaig descobrir es plaer d'estar amb el meu net i veure com dia a dia anava creixent. Els estius a sa  platja, compartin jocs i caminades per sa vora de la mar, no tenien preu.
Vaig recuperar el temps per a estar amb els meus fills. Amb Virgínia, tantes i tantes xerrades durant els menjars o quan em venia a buscar a l'aeroport ens han convertit en uns psicòlegs de primera.
Amb Joan, encara que fos des de lluny, quantes i quantes hores parlant per FaceTime, de ses nostres coses, de sa feina, de tot... Veure com s'ha anat formant com a persona i veure sa seua trajectòria professional, m'omple d'orgull
I també, vaig tornar a tenir temps per als meus amics. Ja apartat de sa feina, vaig adonar-me dels molts d'amics que es preocupaven per jo. Pensava que només eren contactes professionals, però no, durant sa meua vida laboral havia anat forjant un bon nombre d'amics que m'apreciaven. 

Sí, sí. Un dia de novembre el tractament a Son Espases va acabar-se. Es va acabar sa radioteràpia. Mai oblidaré aquell dia.

Ho vaig celebrar amb magdalenes eivissenques de Can Vadell per a tothom. Magdalenes eivissenques pels meus àngels de recepció, d'infermeria, de radioteràpia i per ses meues metgesses.
No he oblidat mai a tots aquests professionals que tant varen ajudar-me. Moltíssimes gràcies pel tracte que vau donar-me durant aquelles interminables setmanes.

Després de tot el que vaig passar, havia de començar una nova etapa: Calia recuperar-me i cuidar-me perquè, en el futur, es mal no tornàs a reproduir-se. Igual que vaig lluitar durant es tractament de radioteràpia, després, més que mai, vaig cuidar-me per a recuperar sa normalitat com més aviat millor. 

Com vaig celebrar-ho aquell dia? Doncs donant-me un petit homenatge a Mallorca. I perquè després no digueu que sempre parl malament de "sa capital": Per començar una xocolata calenta i ensaïmada, en Can Joan de s'Aigo. Es millor lloc de Mallorca. I per a acabar, una tapa de frit mallorquí, en es Bar És Bosc. Heu provat alguna vegada asseure-us en aquest bar, a sa terrassa, i simplement..... veure sa vida passar? No? Heu de provar-ho. S'està de meravella.
Que ningú mai més em digui que no m'agrada Mallorca. Té moltíssimes coses bones. Si no fos pels mallorquins que allí viuen, s'estaria de luxe. És una broma! No hem feu cas. M'encanta Mallorca i tenc molts bons amics mallorquins.

Ja en l'aeroport, vaig coincidir amb tots els malalts que tornaven com cada divendres a casa i tots em preguntaven que sentia ara que havia acabat. Sa veritat, i supòs que a causa del cansament, no tenia cap sensació especial. Tal vegada una sensació de tranquil·litat, d'haver-me llevat un pes de damunt.

Tenia una malaltia que calia tractar per a curar-me i ho vaig fer. Però era una etapa més del camí. Sabia ben bé que encara no estava totalment curat, que em faltaven mesos i moltes més proves, per a saber si definitivament havia superat es càncer.

Avui, set anys després de tot això, recordar aquells temps em fa veure amb claredat que sa vida són quatre telediaris i que hem d'aprofitar-la sempre moment a moment.I aquí em teniu. Lluitant. Cuidant-me. Disfrutant. Vivint.

 

Ens casem ja!

 
Eivissa, 11 de novembre de 2021

ENS CASEM JA!

A una entrada al blog de fa uns dies, comentava que un 19 de novembre de 1975 havia conegut a sa que seria sa meua futura dona, na Lina.

I mirau, un dia 27 de novembre de 1982, ens casarem. D'això fa ja trenta-nou anys.

Havien estat set anys de festeig. Set llargs anys durant els quals sortirem fora d'Eivissa per a estudiar i per fer sa mili. Vàrem tornar a casa i buscarem feina. A na Lina la van destinar per multitud de col·legis fent substitucions: Palma, Formentera, interina, etc.

Fins que un dia na Lina va trobar feina fixa a Eivissa. Trobar una feina estable i triar data de sa boda va ser rapidíssim: Ens casem ja!

Va ser una sorpresa, pel precipitat, per a tota sa família i amics. Alguna persona amb mala idea es degué pensar que ses presses eren degudes a un altre motiu. Però no. No!  Al setembre, quan comença el curs escolar, ho vam decidir i al novembre, tots a bodes.

Van estar dos mesos de presses, moltes presses: Petició de mà en tota regla, confeccionar "l'ajuar" de sa núvia, comprar el vestit de núvia, fer el vestit a mida, anar al sastre i fer-me un "traje" també a mida, invitacions, buscar església, fer curset prematrimonial, trobar restaurant per a la celebració, triar destí viatgi nuvis, acabar de moblar sa nostra casa ........ Preses i molt d'estrès. I molts, moltíssims records.

Sa petició de mà: tot un clàssic. A casa de sa núvia, amb els meus pares i petició formal. Intercanvi de regals. Menjar. Planificació de l'esdeveniment. Ja dic: Un clàssic.

S'església: El meu capellà a Puig den Valls, en Vicent Pins, quan vam anar a buscar els papers per a sa boda, ens va dir que de curset prematrimonial, a naltros que ens coneixia de sempre, res de res. Que no tènia d'ensenyar-nos res.
Però, na Lina que depenia de Santa Creu .... Ai, amb l'església vam topar. O curset o no hi ha papers. I clar, el vam fer. Quin remei.

Ens casarem a Sant Elm. Lina havia nascut en sa Penya i li va fer il·lusió casar-se allí. Per a donar-nos la seua aprovació ens van comprovar els papers minuciosament. Com venien d'altres parròquies, no es fiaven. Vam voler que ens casés D.Vicent Pins i més males cares. A Sant Elm no els agradava.

Al convit posterior a sa boda, convidarem a D.Vicent, a D.Lucas (Santa Creu) i al capellà de Sant Elm. Quan vam anar a demanar-li a D.Vicent per si podia casar-nos, es va oferir de seguida. Però quan li comentarem de venir al convit i que també havíem convidat als altres capellans, es va disculpar amablement que no podia venir perquè tènia a la seua mare malalta i ens va dir que els altres capellans tampoc vindrien. I perquè no vindran? Ja ho veureu, no es porten bé... ja ho veureu. I així va ser. Al nostre convit de bodes, no va venir cap capellà.

El dia de sa boda, feia un temporal espantós: fred, vent i pluja. Record que m'havia aixecat molt aviat. Me'n vaig anar a es Botafoc a veure l'estat de la mar. Un temporal. Un dia dolent, molt dolent.
Vaig anar al moll a esperar l'arribada de sa Joven Dolores i allí estaven: sa meua güela, es meu padrí, ses meues ties, els meus bloncos i els cosins. Tots més blancs que una paret, marejats, però van venir.

El convit de bodes, l'efectuem en el que era sa barbacoa de Santa Gertrudis. Era l'únic local disponible en aquelles dates. No hi havia més locals oberts i record que quan concretarem sa data del convit, va ser perquè l'encarregat de sa barbacoa ens van dir que tancaven i aquell era s'últim dia disponible.

Paella, sofrit pagès, postres, pastís nupcial, cafès, etc. Era el típic dinar d'aquella època. Quan veig ses fotos d'aquell dia, es veuen a ses dones amb els seus millors vestits, però gelades de fred. Altres, ses més llestes, amb els abrics i ben tancats.

Record que dies abans del dinar havíem portat personalment al barbacoa refrescos, vins i caves. Treballava a can Riera i voliem donar productes de sa casa al dinar.
Dies després, havíem quedat per anar a recollir ses coses sobrants. Naltros ja estàvem de viatge de nuvis, però els que allí van anar a buscar el que havia sobrat es van trobar que no hi havia res. S'ho havien repartit tot els empleats de sa barbacoa. Esper que ho disfrutassin amb salut. Quina barra!

Nit de bodes. Record que havíem dit a tothom que sa mateixa nit de ses bodes aniríem fora d'Eivissa. No volíem que ens gastessin bromes.
Era costum que es dia de ses bodes s'ensenyés sa casa als convidats. Era un costum que a poc a poc s'anava perdent, però mirau que se'ns presenten a casa sa tia Maria i el seu espòs Antonio i tiqui tiqui, i no se n'anaven..... Naltros, perdonau, però hem d'agafar un avió. Bé, a la fi se'n van anar, apagarem totes ses llums, tancarem ses finestres, sense fer remor, res..... Com si en el pis, no hi hagués ningú. Havíem partit de viatge. Els meus cunyats i amics, que vingueren per a gastar bromes es van creure que no hi havia ningú.

A sa nit de bodes moltes "maniobres orquestrals en la oscuridad". Ja de matinada ens aixecarem per a agafar es primer avió i començar de veritat el viatge de nuvis.

Quin esglai van donar els meus sogres quan de matinada na Lina els va anar a tocar sa porta de ca seua. Què passa? Què passa? Perquè tornes? No sabien que havíem dormit a ca nostra. Quin esglai! Realment, vam anar-hi perquè na Lina s'havia oblidat unes coses de ses lents de contacte i li feien falta pel viatge.

El viatge de nuvis inicialment estava previst fer-lo per la vall d'Aran. Muntanyes, neu, paisatges, hotelet a sa muntanya, etc. Però dies abans va haver-hi unes pluges torrencials per la zona, amb desbordament de torrents, vessants, etc. Vaja que no teníem ganes d'anar-hi.
Vam anar a s'agència de viatges a buscar altres opcions d'última hora i triarem Canàries. Una estada combinada a Gran Canària, Tenerife, Gomera i Lanzarote.

Inoblidable viatge. No ja per ser el viatge de nuvis, sinó perquè ens van encantar ses illes i sa seu gent. De fet anys després hem efectuat moltíssims més viatges a aquestes illes.

Inicialment anàrem a viure en un pis que jo havia comprat de solter en el carrer Arch. Luis Salvador. Allí, en paraules del nostre veí Toni Roca, només vivia "gent selecta". Guardam molts bons records dels anys que vam viure allí.

Els primers anys de casats foren "apretadets" en l'aspecte econòmic. Jo encara tenia lletres del pis per pagar, devíem els mobles a Mobles Roma i pel viatge de nuvis vam haver de demanar un préstec a La Caixa.

I seguirem aquesta aventura. Podria seguir contant històries i records de trenta-nou anys, però per avui n'hi ha prou. Si amb aquest escrit us he fet recordar es vostre dia de bodes, ja em don per satisfet.

Ara celebrarem que ja són trenta-nou anys de casats. I seguim ....

Durant aquests anys, hem viscut moltes situacions personals que han enfortit més, si cap, sa nostra relació. I tot aquests anys, totes ses nostres històries, les he viscut amb sa meua dona na Lina. Ella ha estat sa que durant aquest temps ha portat es timó de sa família. Jo estava massa ocupat amb els problemes i preocupacions de sa feina. Amb el seu afecte, amb sa seua paciència, amb sa seua companyia, amb els seus consells, ella ha fet que tots els esdeveniments que ens han passat, els bons i els dolents, ens hagin unit encara més.

Com dic familiarment: Na Lina i jo, formem un bon equip! Jugam en el mateix equip!

Sa foto que segueix és una imatge d'aquests trenta-nou anys: sempre junts i sempre agafats de sa mà.

 

Sempre junts.

Eivissa, 10 de novembre de 2021

SEMPRE JUNTS.

 

Ens vam conèixer i ens enamorem res més veure'ns en es Grup de Teatre de l'Escola d'Arts i Oficis allà per l'any 1975. Jo havia acabat el batxiller a s'institut Santa Maria i havia començat a treballar. Per davant, encara em quedava fer sa mili i estudiar a València. Na Lina, per la seua banda, havia nascut a Sa Penya, estudiava i ajudava a sa seua mare en ses feines de casa i en s'administració d'uns pisos. Per davant, li quedava també anar-se'n a estudiar magisteri a Mallorca.

L'amor a primera vista ens va agafar als dos desprevinguts. Era com una reacció química que cap dels dos ni va poder ni va saber controlar. En sa meua vida mai havia vist al·lota tan guapa i simpàtica; ni tampoc havia conegut a cap tan encantadora i divertida. Per a Lina, jo no només era un jove simpàtic i amb ses dents mal posades, sinó que reunia totes ses virtuts que ella buscava en s'home amb el qual voldria casar-se i tenir fills.

Ens vàrem casar a finals del 82, quan na Lina va acabar els estudis i li van adjudicar plaça fixa de mestra a Eivissa. Els pares de Lina li compraren un vestit de núvia a Barcelona que va causar sensació i no poca enveja entre ses seues amigues. Passarem sa lluna de mel a Canàries. Els dies ens passaren tan ràpids que va semblar que no havíem estat allí. Vam tenir dos fills. Virginia va néixer en el 84 i Joan en el 87.

Per molts i molt bons amics que hàgim tingut al llarg dels anys, hem estat sempre inseparables. Sempre junts. Ella posaria sa mà en es foc per jo i jo per ella. Alguns amics han caigut pel camí; uns altres es van divorciar o varen anar a viure lluny. Però nosaltres seguim junts i tan enamorats com el dia que ens coneguérem a Arts i Oficis.

Ara som güelos, en bona forma dins del que cap, encara que, això sí, cadascun amb els seus "achaques". Així i tot, som molt gelosos de sa nostra independència i intimitat. Recentment na Lina també va jubilar-se. Hem viatjat sovint, principalment a Anglaterra per estar al costat del nostre fill. Sa maleïda pandèmia ens va tancar a ca nostra i va trencar molts dels nostres plans més immediats.

Recordava que ja fa unes quantes setmanes na Lina em va preguntar si em venia de gust prendre un bany en Ses Figueretas i després dinar tranquil·lament a ca nostra. Vaig acceptar encantat. Cap dels dos encertam explicar-nos per quina raó feia tants anys sense anar a aquesta platja per a tots dos tan propera i estimada i ara, durant sa pandèmia i es confinament, hi anàvem gairebé cada dia.

No ens va costar gaire trobar un buit on posar ses tovalloles. Hi havia poca gent, molta joventut i algun venedor ambulant. Segurament érem els únics en tota sa platja que no lluíem tatuatges. Ara està de moda els cossos musculosos i escultòrics de tots dos sexes.

Però quan Lina em va demanar que vigilés ses tovalloles i sa borsa mentre es banyava, ja no veia a ningú més que a ella. Tindria els seus "achaques" i els seus anys, però veient-la caminar cap a la mar, només veia sa mateixa al·lota que tant em va enamorar aquell hivern de 1975, quan la vaig veure per primera vegada.

En sortir de l'aigua i posar-se a sortejar tots aquells cossos bronzejats, na Lina només tenia ulls per a aquest vell panxut que l'esperava a sa vora de la mar sostenint entre ses mans sa tovallola amb la qual sabia l'embolicaria i li fregaria s'esquena.

L'únic tema que mai hem parlat és s'espinosa qüestió referent a quin dels dos sobreviuria a sa mort de sa seua parella de tota una vida i si valdria la pena seguir endavant sense tenir al seu costat s'única persona capaç de donar sentit a s'existència.

Hi pensava, però no vaig saber-li dir res d'això. Després d'acabar el bany únicament vaig dir-li: Anem a ses dutxes, veritat?

19 de novembre de 1975.

 Eivissa, 7 de novembre de 2021

19 DE NOVEMBRE DE 1975.

 

Era el 19 de novembre de 1975 i a Vila feia una nit plujosa i molt freda. A aquelles hores de sa nit un grup d'aficionats assajàvem una obra de teatre a s'escola d'Arts i Oficis. Era "El retaule del flautista", sota la direcció de D. Pedro Cañestro.

Era una obra amb molts de personatges i els components del grup dies anteriors havíem comentat a ses classes de s'Institut Santa Maria que si hi havia algú interessat a integrar-se en el Grup de Teatre de l'Escola d'Arts i Oficis per a participar en aquesta obra, que el dia 19 de novembre, a sa nit, es presentessin a la sala d'assaig de s'escola.

Aquella nit es va presentar, entre altres, una al·lota molt guapa, agradable i simpàtica. Era na Lina. Havia estat de ses primeres a arribar a l'assaig i crec recordar que vaig explicar-li el que estàvem assajant, va agradar-li, es va quedar i va aconseguir un paper a s'obra.

En aquella època, portava una agenda de notes sobre tasques d'institut, coses que m'ocorrien, coses que pensava, etc. Record que aquella nit a l'arribar a ca meua vaig anotar en l'agenda que "aquesta nit he conegut en l'assaig del teatre a sa meua futura dona". Ho vaig tenir molt clar des del primer dia.

I mirau per on, anys més tard, després d'estudis fora d'Eivissa, de fer sa mili a Madrid, de tornar i trobar feina a sa nostra illa, ens casarem i formarem una família.

I des de llavors ja no ens vam separar mai. D'aquest dia ja van quaranta-sis anys.

Però aquella mateixa nit van passar més coses. De sobtà, arribà a l'assaig un company dient "Franco s'ha mort", "Franco s'ha mort".

 

Aquells eren dies d'incertesa per l'agonia de Franco. Moltes ganes de llibertat, de trencar amb aquells temps en blanc i negre, d'aquells anys de dictadura. Érem joves i estàvem ansiosos de canviar el món.

Es va suspendre l'assaig i sa majoria vam anar al bar Sa Bodega (estava a sa plaça del Parc) a celebrar-ho. Vins, misteles, etc. ... Era això, una bodega. Encara no estaven de moda els refrescos de cola, ses cerveses o els cafès.

No sé bé que celebràvem, perquè sa realitat és que gairebé cada dia anàvem allí, per a trobar-nos, comentar coses, estar junt xerrant, volent arreglar el món. Sa història diu que en Franco va morir l'endemà, però nosaltres ja ho havíem celebrat per endavant.

Més que celebrar sa mort de qui manava al país en aquell moment, celebràvem que arribaria un canvi a tot el país i que naltros, joves aprenents d'actor, tindríem major llibertat a s'hora de representar obres i d'expressar ses nostres opinions. Cal recordar, que en aquella època abans de representar cap obra calia passar sa "censura" prèvia per si hi havia algun comentari no adequat.

En fi, un dia en què va començar un futur millor com a país i que personalment em va canviar sa vida per sempre. Han passat quaranta-sis anys. Molts anys, mesos, dies, hores ... Junts hem passat moltes coses i en passarem moltes més. Que es mori un dictador o que canvii es clima és i ha de ser sempre secundari.