Adéu estiu.

Eivissa, 5 de setembre de 2021

ADÉU ESTIU.

Adéu a l'estiu. Ses platges a poc a poc van quedant-se buides.

 

Ha estat un estiu molt llarg i calorós. He disfrutat intensament de cada mes. Tenia el repte personal de veure com ho suportaria el meu cos i el meu cap. Les mesures de protecció covid i la pressió dels problemes de cada dia eren els reptes a superar.

Balanç? Positiu. Molt positiu. Estic acabant l'estiu cansat però satisfet.

Com l'he superat? Bàsicament amb dies de família, d'amics, de platja i de naturalesa. Poca cosa més.

Hauré de dir fins a l'any vinent a sa Cala de Sant Vicent. No hi he anat en tot l'estiu. I mirau que m'agrada s'aigua ben freda i transparent, s'arena ben neta i també el bon menjà d'algun restaurant del lloc.

Igualment, adéu a Ses Salines. Tampoc hi he anat en tot l'estiu. Saturació, poc aparcament, preus abusius, venda ambulant, etc. No tenia ganes d'anar-hi. Hi tornaré a l'hivern per caminar, per omplir-me els ulls de blau i sentir l'olor de sal. A tornar a sentir el fred i el vent a la cara.

I que us he de dir del Port de Sant Miquel. Sa meua platja preferida. Aquest estiu s'ha posat de moda i ha estat plena cada dia. Impossible aparcar, impossible trobar un raconet a s'arena, impossible reservar taula al meu restaurant preferit. També l'he deixat per l'any vinent.

Ses Figueretes i la seua platja ha estat el meu refugi durant l'estiu. Caminades per la vora de la mar. Carreres amb el meu nét. El seu crit "vamos Pepe, vamos !" m'ha fet treure forces d'on no les tenia.

Els camps i boscos verds d'Anglaterra també m'han portat calma. M'ha encantat disfrutar de la pluja i les baixes temperatures durant l'estiu. No us podeu imaginar el plaer de dormir tapat amb edredó en ple mes de juliol.

Aviat arribarà sa tardor. Els dies seran més curts, arribaran les pluges i la hibernació de l'hivern. Temps per estar més temps a ca nostra, sols, amb família o amb els amics. Nits llargues i fredes. Tornarem a fer calentets i al sofà amb una manta veurem aquella pel·lícula que tant ens agrada. Tornarem a menjar de cuera, de calent.

Si, si .... Farem com ses sargantanes! Hibernar! Estirem més temps tancats a casa. Tancarem portes i finestres, encendrem estufes i xemeneies. Ens posarem abrics i bufandes. Arribaran els dies curts i foscos, ses nits llargues i fredes. Arribaran dies de trons i llamps però també dies clars i més nets que mai. Arribaran nits plenes d'estrelles brillants i de lluna blanca i majestuosa.

Ara mateix encara fa calor, però sa llum ja és diferent. El sol, a poc a poc, surt més tard i s'amaga més prompta. Al camp ja s'ha recollit el raïm, ses garroves i ses ametlles. Està arribant sa tardor.

Jo necessit l'hivern. Estic desitjant que arribi ja!

Hi ha un plaer més gros que veure com plou i naltros calentets a ca nostra? Tinc ganes de disfrutar d'una Eivissa més calmada i més neta. Ses pluges l'hauran fet net de tota la pols de s'estiu i tornaran els camps nets, els boscos verds i l'olor de terra mullada.

Sense adonar-nos estirem en Nadal.

També sense adonar-nos, per Sant Antoni, els dies començaran a créixer i en no res arribarà la primavera. Tornarem a obrir ses portes i finestres, tornarem a disfrutar de l'estiu.

El temps passa ràpidament. Sempre ho dic. No m'importa. L'importat és saber-ho disfrutar.

Necessito una abraçada.

Eivissa, 4 de setembre de 2021

NECESSITO UNA ABRAÇADA.

Tots tenim dies dolents. Tots temin dies ennuvolats i tempestuosos on ens sentim sols i ens fa falta una abraçada i una besada. S'altre dia era un dia d'aquests. Sa meua filla i jo teníem necessitat d'abraçar-nos. De fer-nos una abraçada d'aquelles que et salven, d'aquelles que no vols amollar-te mai. D'aquelles que, ben apretats, fan sentir-te bé. Molt bé. Encara que allí a fora ses coses vagin malament.

 

Ens feia falta una abraçada d'aquelles que sense dir res fan recuperar sa calma. Una abraçada gegant que ens fes oblidar els problemes per un moment. Una mirada de no hem de preocupar-nos i una besada de què tot anirà bé.

Durant aquests dies dolents ens fa falta una abraçada que a més de fer-nos calor ens doni seguretat. Una abraçada és el millor consol en un moment difícil.

Ens feia falta una abraçada sense paraules i sense preguntes!

Necessitàvem una abraçada d'aquelles que treuen la tristor del cap, que ens animen i fan que perdem la por amb el futur. Necessitàvem una abraçada amb els ulls tancats i aferrar-nos l'un a l'altre. D'aquelles que carregen el cor amb els batecs de s'altre.

Un dia llegia que sa millor abraçada no és sa més forta ni sa més llarga. Sa millor és sa de la persona correcta! O sigui, que necessitàvem abraçar-nos. Pare i filla.

Necessitàvem sentir els nostres braços al voltant del cos i mantenir-nos així un bon rato. Ses nostres abraçades són úniques i ens agraden molt. Sabem que si ens abraçam el món s'aturarà per uns moments i aquest dia dolent pot convertir-se en un dia fantàstic.

La gent als carrer ens mirava estranyada. Però que fan aquests? No importava ni el lloc ni el moment.

S'altre dia, més que mai, necessitàvem abraçar-nos!

Vi pagès.

Eivissa, 31 d'agost de 2021

VI PAGÈS.

S'acaba s'estiu i heu de preparar ses eines per fer el vi d'enguany. Idò, s'altre dia xerrava amb uns amics de sa diferència de fer vi de manera casolana de fa uns anys i en l'actualitat.

Per recordar-ho, parlaré d'abans, de com feien el vi a casa dels meus güelos. Molts ho recordareu. Més o menys a totes ses cases el feien d'igual manera.

 

A finals d'estiu amb el carro i ses mules, anàvem a sa vora de la mar a amarar (fer net) ses bótes de vi. S'omplien de pedres petites i aigua salada (aigua de la mar). Voltes i més voltes i ses pedres arrancaven totes ses pells i brutors que s'havien aferrat a sa madera. Quan finalment, s'aigua de la mar sortia neta era s'hora de tornar a casa i guardar ses bótes al sol per assecar-les.

Ses vinyes dels güelos eren majoritàriament de raïm negre (bàsicament monestrell, garnatxa i palop) i unes poques de raïm blanc per menjar (grec o malvasia).

El dia que començava sa verema (cuir el raïm), tota sa família hi col·laborava. Uns tallant el raïm, altres transportant-lo a sa casa i altres el guardaven al sol en caixons de fruita o senalles d'espart fins a tenir-lo tot tallat.

Arribava el dia de fonyar el raïm i tothom anava de bòlit. Sa "casa des vi" estava plena de gent. Teníem un "cup" més ben gros i a la part de dalt s'hi col·locava "es fonyador", una espècie de caixa amb pals per agafar-se; s'hi tirava el raïm i a fonyar.

El líquid resultant queia al cup i allí es deixava bullir uns quants dies amb sa pell, sa rapa i ses llavors. El cup tenia a la part de baix una "restanyada" de frígola, romaní i ginebre per impedir el pas de ses pells, rapes i llavors. Per aquest forat, el vi sortia a una "cucona" de pedra. Amb poals de llautó el recollien i l'abocaven a ses bótes de madera.

El vi el deixaven "respirar" durant uns dies i llavors tapàvem ses bótes amb un tab de suro, un drap i calç. Així quedava "amorterat" fins al dia que s'obria per consumir.

Com us podeu imaginar els restes de sal de fer ses bótes netes, el romaní, sa frígola i el ginebre de sa restanyada i la manca de filtres donava com a resultar un vi amb moltes impureses i molt astringent. Per Nadal ja estava tot picat. Però pels güelos era el millor vi de món.

Diuen que per Sant Martí (pel novembre), s'ha de matar el porc i encetar el vi. Record ses matances, els menjars i el beure. Pels güelos era un vi boníssim. Per jo, era vinagre. M'ho callava, és clar.

Podria contar una història d'un garrit que un dia, per jugar, va llevar el tap del cup quan el vi estava fermentant. Tothom el perseguia per fotre-li uns bons esclafits. Ell, més àgil, va pujar a un pi molt alt i no va baixar en tot el dia fins que va arribar sa seua güela i el va salvar. Aquest al·lot el conec bé, però ho deixarem en una simple anècdota. Mare meua, quin escagarrot va agafar.

En l'actualitat, el procediment de fer vi és mecànic: estrujadora, despalilladora, bombes de trasiego, dipòsits d'acer inoxidable i sistemes de temperatura controlada para evitar tallar la fermentació alcohòlica.
Així és més fàcil i més net. Aquesta manera actual de vermar fa que els vins surtin millors i es poden guardar, en bótes o en botelles, durant molts de mesos.

Au idò ... Bona verema i que ses torcasses no s'hagin fotut tot el raïm.

Avui ha plogut.

Eivissa, 30 d'agost de 2021

AVUI HA PLOGUT.

Avui plou. Ho ha fet durant pocs minuts però ha plogut. I quan plou és un dia fantàstic per disfrutar-lo. No hi ha excuses. La vida continua sempre endavant faci el temps que faci. I si tu has de fer allò, fes-ho; i si plou, agafa el paraigua i fes-ho; o millor, no l'agafis i mulla't, però fes-ho. La pluja és vida, és un regal de la vida.

 

Escric aquestes paraules amb sa finestra mig oberta per tal de sentir la pluja, veien els regalims de ses gotes d'aigua caient pels vidres i sentin repicar ses gotes sobre sa persiana.

Sovint, quan plou ens emprenya, però sa pluja és necessària perquè tot continuï i segueixi el seu curs. S'acaba l'estiu i no ens hem de lamentar, sinó que ens hem d'il·lusionar pel que està a punt de començar. Vindran temps de tardor. Farà fred i els dies s'escurçaran, plourà sovint (almenys, ho esperam), farà vent, ses fulles es tornaran grogues, vermelles i marrons, i cauran dels arbres. Temps per tornar al bosc i caminar enmig de ses fulles seques. El sol només brillarà unes quantes hores cada dia i a la tarda es farà fosc molt aviat.

Avui plou. Feia dies, setmanes, que una calor intensa ens acompanyava sense donar treva. Però finalment, ha plogut i ha refrescat l'ambient. He tornat a sentir la sensació d'humitat i l'olor de terra mullada. Ho tenia mig oblidat.

Vivim massa d'esquena als cicles vitals de la naturalesa. Fan quatre gotes i solament pensam en caos circulatori, semàfors que no funcionen, inundacions, merdes surant pels carrers, etc. I no és això. Avui plou i ha deixat en l'aire una sensació de benestar, de calma, de pau i de tranquil·litat que tenia necessitat de retrobar. En tenia moltes ganes.

Diuen que l'aigua, la pluja tot ho neteja, tot ho renova i refresca i, al seu pas, fa créixer la vida.
"Si plores perquè ha marxat el sol, les llàgrimes t'impediran veure les estrelles". Ho recordau?
I parlant d'estrelles ..., s'altre dia sa meua estrelleta em va dir una cosa que m'ha fet pensar molt ... "No ploris güelo. No has de plorar. Deixa que plogui i veuràs que tot passarà".

És veritat. Val més deixar de pensar en ses coses dolentes. Ses coses passen. S'han d'assimilar. No hem de tenir por. No ens hem de lamentar. Ens hem d'il·lusionar pel que està començant.

Disfrutem, avui, de tot el que ens ha deixat la pluja.

Quan plou, estic content i feliç. Gràcies, estimada meua per recordar-m'ho.

Som quatre gats.

Eivissa, 28 d'agost de 2021

SOM QUATRE GATS.

Seguim amb temes polèmics. Avui també m'estic ficant a un bon "xarco". Però ho volia dir. Ho volia compartir.

Ja fa molts d'anys, allà pel curs 2016/2017, vaig anar a aprendre millor sa llengua catalana al Cepa Pitiüses. Era una cosa que volia fer des de sempre. Vaig fer el B2 i des de llavors tots els meus escrits els he fet en català/eivissenc/formenterer (com vulgueu dir-li a sa nostra llengua).

A l'hora d'escriure faig moltes errades (bé ... Cada dia menys) però disfrut molt amb el diccionari i aprenc a escriure millor a força d'equivocar-me.

Jo mai vaig estudiar català/eivissenc/formenterer. De fet, de petit el mestre em pegava calbots si a s'escola xerràve com a casa amb el company de pupitre. Ja a l'institut, tampoc vaig poder estudiar-lo. Estudiàvem francès o anglès. Idiomes estrangers, deien, però res de sa nostra llengua. I a la universitat, el mateix.

Tenia una espina clavada. Els meus fills, sa meua dona, els amics i també a la feina. Molta gent es comunicava normalment en català/eivissenc/formenterer. Jo també volia fer-ho i vaig posar-me a aprendre.

Vull fer meues aquestes paraules de la professora al Cepa. Ens deia:

"Detest i em cansen moltíssim els debats estèrils, com alguns que es fan sobre la llengua, que ja haurien d'estar superats. Pens que totes les llengües, igual que tots els parlants, s'han de conèixer i respectar i les persones han de fer la tria de la seua llengua d'ús a partir del coneixement i no del desconeixement. Tant de bo pogués parlar amb fluïdesa un bon grapat de llengües."

Dic tot això perquè avui sembla que els que xerram català/eivissenc/formenterer som com n'Astèrix i n'Obèlix. Quatre gats que resistim i resistirem sempre i més la invasió dels castellans parlants.

Cada matí, al mercat dic "bon dia", a sa cafeteria del barri deman un "cafè amb llet i un panet torrat" o a la farmàcia a l'hora de pagar pregunt "que li dec". Sembla que molestam, que no tenim vergonya. Que xerram així per provocar. Que ho feim a propòsit. Dies passats a la xarcuteria de tota la vida, a una dependenta nova, vaig demanar-li "100 grams de canya de llom". No m'entenia. Sense cap vergonya vaig demanar per l'amo i vaig queixar-me. Massa sovint surt el típic "hábleme en castellano que no le entiendo" o "hábleme en cristiano". I no ho hem d'admetre. Ja està bé. Estam a Eivissa!

Que us he de dir? Parlam una llengua complicada carregada de pronoms febles, accents a l'inrevés, ces trencades, moltes vocals, etc. D'acord. Però és sa llengua que parlaven els meus tatatataragüelos ja fa vuit-cents anys. No m'agrada qui no respecte a sa meua llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecte a mi.

No puc entendre a la gent peninsular que porta anys i anys vivint a Eivissa i no vol xerrar ni poc ni mica en eivissenc. Tampoc puc entendre a sa meua família anglesa que tampoc fan cap esforç per comprendre-la. I per descomptat, no puc entendre molta gent eivissenca, d'aquests de vuit cognoms eivissencs, que no s'estimin la seua llengua i massa sovint xerren en castellà.

Aquesta petita reflexió d'avui és per valorar l'esforç que fan moltes persones que no són d'aquí per entendre millor els nostres costums i sa nostra forma de xerrar o d'escriure.

Mirau ... Els meus escrits arriben a molta gent. Família, amics i coneguts. D'entre tants arriben a dos amics especials: un madrileny i un anglès.

En Miguel és l'amic madrileny que a força de llegir els meus escrits ja els entén en un context general. S'altre dia estàvem dinant junts i es comunicava amb el cambrer en moltes paraules nostres. Així m'agrada! Ve de vacances a sa nostra illa, li encanta Formentera, li agraden els nostres menjars, els nostres pobles i sa nostra gent. Sempre li dic que "ja deus xerrar eivissenc en la intimitat". Ell riu. Som conscient de l'esforç que fa per entendre'ns i per estimar sa nostra terra. Això és l'admiració.

N'Alan, l'anglès, és el meu consogre. L'home reb els meus escrits en català/eivissenc/formenterer i els passa al traductor d'anglès per entendre'ls. Però el millor de tot és que l'home em contesta en català. Fa el procés invers i em contesta amb sa meua llengua. Fa una enfeinada i un esforç per entendre sa nostra llengua. També valora de forma especial l'esforç que jo faig per comunicar-me amb ell en anglès.

Com a curiositat us diré que el dia de la boda dels nostres fills, a l'hora del discurs, l'home ho va fer en eivissenc. Un mes abans de la cerimònia ens va enviar el discurs en anglès, vam fer-li la traducció a l'eivissenc i per missatges de veu li enviarem la pronunciació correcta. Ell ens enviava les seues proves de veu i naltros el corregíem. Fou emocionant. El dia de la boda, els eivissencs al·lucinaven amb les seues paraules. Molts d'altres, els castellans parlants, abaixaven el cap d'enveja.

Amic Alan, recuperat aviat de sa teua malaltia. Hem de seguir fent pràctiques amb l'idioma. Tu amb l'eivissenc i jo amb l'anglès.

M'encanta aquesta gent que vol apropar-se als nostres costums. Ja veis, amb un poc de bona voluntat, tampoc costa gaire.

No suport als qui no troben normal l'ús quotidià de sa nostra llengua. No suport els que no respecten els nostres costums i sa nostra cultura. I no suport a tots els que vénen de fora i creuen que tenen el dret a decidir sobre totes aquestes coses sense ser d'aquí i sense conèixer qui som i d'on venim.

La polèmica està servida.

Deixau-nos en pau.

Eivissa, 24 d'agost de 2021

DEIXAU-NOS EN PAU.

L'escrit d'avui és dur. Molt dur. Us avís amb antelació. Podeu deixar de llegir-lo i esborrar-lo dels vostres arxius. 

Estic enfadat. Això no és just. Aquests dies passats el càncer ha tornat a estar massa present a sa meua vida.

 

Per un lloc he passat els controls periòdics de sa meua malaltia de forma satisfactòria. Però des de sempre, dies abans de les proves i fins que el metge em dóna els resultats estic preocupat, nerviós, intranquil. Aquest "bitxo" l'he de tenir sempre present. No puc donar-li l'esquena. A qualsevol moment pot tornar a treure el nas.

Per altra banda, a una persona molt propera i molt estimada, que havia estat operada fa pocs mesos d'aquesta malaltia, li van fer proves i el tractament no va funcionar. El tumor ha tornat a reproduir-se. Nova operació i nous tractaments. Tot ha sortit satisfactòriament i ara a esperar a veure com evoluciona. A veure si aquesta segona vegada pot mantenir el "bitxo" a ratlla.

I per rematar el clau, una parella jove, també coneguda i estimada, han perdut un infant de dos anys per un maleït tumor.

Quins dies que port. Quins collons ... (perdó). 

Com deia abans, estic rabiós i aquest escrit em surt de dins. Ja n'hi ha prou!

Mirau ... Els malalts de càncer ja no podem patir tranquils, hem d'aparentar sempre felicitat. És la moda. Aquesta maleïda sensació de felicitat que ens persegueix a tot arreu. Ens "machacan" cada dia, a la televisió, als mitjans de comunicació, a les mateixes tanques publicitàries al carrer. Sembla que tothom és feliç i que tot món és un lloc idíl·lic. I no és cert. Aquesta aparença de falsa felicitat és insuportable, desesperant i perillosa. No ens preparen per als patiments.

No tenim cap obligació de semblar sempre feliços i optimistes. Sobretot els que estan malalts o hem passat la malaltia. No tenim cap obligació d'això. Aparentar sempre optimisme em cansa, m'esgota. Patir una malaltia no és cap heroïcitat. No m'agrada que em diguin que som un valent pel que he fet o pel que faig.

Ho vull de dir ben clar: estar malalts de càncer és una putada! Una putada molt grossa.

No m'agrada parlar de lluites perquè s'entén que a una lluita hi ha guanyador (els que sobreviuen) i un perdedor (els que moren). Avui domina la cultura de l'èxit i la paraula perdedor està mal vista. No ens han ensenyat a perdre. De totes maneres, els que hem sofrit o sofrim un càncer sabem que la malaltia és una autèntica lluita. Un malalt lluitant per la vida, suportant tractaments molt agressius, aguantant setmanes, mesos o anys de dolor, lluita senzillament per què vol seguir viu. Jo he passat per això. És una lluita a la qual no es guanya i no es perd. Simplement vius o mors.

No hem de tenir por de parlar l'una malaltia que sembla tabú. És molt important que hi hagi malalts que en xerrin i ho comparteixin. Compartir-ho és una forma d'alliberament. Jo simplement voldria dir que ens deixin viure la nostra malaltia com ens doni la gana. Tenim dret a plorar, a sentir por i enviar a la merda al pròxim que ens vulgui donar ànims. Prou de condescendència, de paternalisme i positivisme.
Una de les coses que no puc suportar de molta gent és quan ens trobam al carrer o per qualsevol lloc i em fan la socorreguda pregunta: "Hola, Pep, com estàs?". Cony! Com estic? No ho veus? Bé! Idò perquè preguntes? Sé que ho fan amb la millor intenció del món, però a mi, m'estan recordant que estic o he estat malalt. No m'agrada.

Mantenir una actitud positiva ajuda al tractament. D'acord. Però molts de malalts no tenen forces per aparentar felicitat. Volen poder patir en pau. I quan el dolor i l'esgotament els guanyen, tampoc passa res per desitjar la mort. Són ells qui estan patint.

Ho he de dir clar: el càncer no ens dóna cap llissó. El que veritablement ens fa és por. A tots, als sans i als malalts.

El temps passa.

Eivissa, 23 d'agost de 2021

EL TEMPS.

El temps passa. Irremediablement. I si alguna cosa he après amb els anys, és que el temps ho posa tot en el seu lloc.

 

De petit res és el que sembla. El temps va tan lent que un creu que el moment de ser gros mai arribarà. Ho veig en el meu nét. Té set anys i desitja desesperadament ser gros. Diu: tinc set anys, però ràpid tindré vuit!

De jove, s'al·lota guapa de l'institut és avui una del munt i sa lletja es va convertir en guapa. S'al·lota per la qual sospirava i que no em feia ni cas ara es pregunta com va poder rebutjar-me. 

L'èxit pot tornar-se fracàs i el fracàs pot ser una oportunitat per a l'èxit. Els que llavors semblaven més febles són ara els més forts i els que anaven de forts s'han enfonsat.

Ja adult, van aparèixer d'imprevist les malalties i la mort. La mort es va encebar amb els meus éssers estimats. Els meus avis, els meus pares i alguns bons amics. També amb els petits. Sa meua néta. Però tots em van ensenyar moltes coses. Van ser forts, lluitadors. Durant una malaltia meua vaig veure la foscor de prop i vaig caure en una profunda tristesa. En faltar la meua néta, va tornar a aparèixer la tristesa i el dolor. Perquè no hi ha res més trist que perdre a un infant. Però malgrat tot vaig seguir endavant per ells, per la seua memòria. Portar-los dins. Viure per ells. Transformar aquest sofriment en dolor i el dolor en amor. No és fàcil, però ho estic aconseguint.

Estim i sóc estimat. L'amor ha estat esplèndid amb mi. Em despert al costat de la meua dona cada dia i en obrir els ulls em diu que m'estima. Alguns dels meus amics se n'han anat i uns altres han arribat. Són pocs els que es queden. Deix que se'n vagin els que vulguin anar-se'n i cuid bé dels quals es queden.

Els meus fills han crescut i s'han independitzat. Han format la seua pròpia família. Apareix la soledat. Soledat triada. Necessit estar sol per pensar i meditar. Per reprendre la meua relació de parella amb la meua dona. És com un alliberament. És una soledat de les bones. No estic sol. Tinc a la meua dona amb mi. I m'agrada compartir amb ella aquesta soledat, aquests moments de pau.

El temps passa. Sí. I un dia em despert i veig que els meus fills ja s'han fet majors i tal vegada jo no sóc el que havia imaginat. Però en realitat sóc molt més del que crec. Sóc molt més del que molts altres seran mai. D'entrada estic aquí, viu, feliç, content.

De jove era molt innocent. M'ho creia gairebé tot. Somiava sense límits. Viatjar a llocs llunyans, tenir experiències fortes, disfrutar d'una vida intensa, amors impossibles. Somnis de joventut. Més tard, molts d'aquests somnis es van trencar. La crua realitat de la vida els va convertir en trossets.

Però un dia vaig decidir tornar a recordar totes aquestes històries, tots aquests somnis i els vaig ajuntar: Vaig fer una espècie de selecció i vaig triar els millors per transmetre'ls als meus fills. Els que em van semblar més autèntics, els més polits. Així han sortit diversos escrits en aquest blog. Un dia no gaire llunyà, ells faran la seua pròpia selecció o els esborraran definitivament.

Cuid dels meus el millor que sé i el millor que puc. He buscat sempre un equilibri en la meua vida. He tornat a contar contes i cantar cançons als meus néts. Tornen els somnis. Torna la innocència d'un infant. M'oblid de mi, de les meues necessitats, perquè ara és un bon moment per recordar, per compartir. No vull parar-me, no importa deixar de fer coses per mi. Vull sentir-me útil, necessari i desitjat per tots els meus.

Què més puc fer? Respirar profund, disfrutar, agrair, ajudar, compartir. Viure el present. No he de demostrar res, només ser jo mateix.