No ho entens? Idò no firmis.

Eivissa, 21 d'agost de 2021

NO HO ENTENS? IDÒ NO FIRMIS.

L'escrit d'avui va de bancs. M'envien aquest missatge pel whatsapp:

"Avui ha vingut a comprar un director d'un banc a la meua carnisseria. Abans de res l'he fet asseure a una cadira uns vint minuts mentrestant jo feia altres feines, quan m'ha semblat l'hi he demanat què desitjava, ell m'ha dit que unes hamburgueses, jo li he dit que les hamburgueses ara només les venem els divendres, llavors m'ha demanat un pollastre tallat, jo li he donat el pollastre i les tisores i li he dit que s'ho havia de tallar ell, evidentment m'ha dit que ell no ho sabia fer que era la meua feina, jo li he dit que per ser la primera vegada l'ajudaria, però que a partir d'ara s'ho hauria de fer ell solet. Llavors m'ha dit que volia parlar amb l'encarregat, jo l'hi he dit que si no demanava cita prèvia era del tot impossible... finalment m'ha dit que només s'emportava una botifarra, així que jo l'hi he cobrat la botifarra i a banda una bona comissió per tota l'atenció que l'hi he donat ...
T'imagines que realment es tractés així als clients?
A què sembla impossible??
Doncs ara mateix és com ens estan tractant tots els bancs!
Quins collons!"

Bé, com sempre hi haurà gent a favor i en contra d'aquesta opinió, però personalment i per experiència crec que no tots els bancs ho fan i els que ho fan, no ho fan amb tots els clients.

Fa pocs anys vaig retirar els quatre canets que tenia d'una reconeguda Caixa d'Estalvis per això que contava en la història anterior: considerava que no em tractaven correctament com a client i me'n vaig anar. Vaig deixar un escrit al director general del banc explicant els motius de la cancel·lació del compte i avui en dia encara no he rebut contestació. Allà ells.

Desgraciadament avui no podem viure sense un banc. Ja sabeu: rebuts domiciliats, nòmines, assegurances, targetes, caixers automàtics, etc. Per tant, vaig decidir obrir un compta a un altre banc. Un que en aquells moments em semblava seriós i que donava importància al tracte amb els seus clients.
Vaig tenir sort. Fins avui estic satisfet amb les condicions i tracte que em donen. Per qualsevol cosa que pugui necessitar tinc assignat una gestora personal i la veritat, quasi he oblidat l'última vegada que vaig entrar físicament a una oficina.

Avui xerrarem de bancs però des d'una òptica diferent. De fet el títol de l'entrada és si no ho entens, no ho firmis.

 

Mirau que em va passar s'altre dia: La meua gestora bancaria personal està de baixa amb permís de maternitat i m'han assignat una nova. Em va cridar telefònicament per presentar-se i xerrarem un rato per si volia fer alguna inversió aprofitant, deia, que ara l'economia s'està recuperant.

Quan, ja fa molts d'any, estudiava un màster en Administració i Direcció d'Empreses vaig tenir un professor d'economia que sempre ens deia: "Si no ho enteneu, no ho firmeu". "Si no ho veis clar, no ho compreu". Aquestes frases tan clares sempre les he tingut com referència durant tota la meua vida.

Idò la nova gestora em parlava de coses com: index IFO de confiança dels consumidors a Alemanya, l'augment del nivell dels indicadors PMI´S, dels nous màxims del Stox Europe 600, del DAX alemany, o dels indicadors ISM de confiança als EEUU.

No vaig deixar-la continuar. Clarament la nova gestora no havia preparat la trucada. No sabia amb qui parlava ni tampoc havia estudiat el perfil del seu client. Li havien manat la venda d'uns determinats productes i ella cap endavant. Si cola, cola.

Vaig dir-li més o menys.
- Perdoni, des d'on està cridant?
- Des de Barcelona.
- Mirí, jo visc a Eivissa. Ara mateix, he arribat a casa. He anat a caminar per la costa i després m'he banyat a una caleta preciosa i amb una aigua ben neta. Vostè sap el "rollo" que m'està contant? Quan estava nadant i disfrutant del lloc pot tenir ben segur que no pensava amb tots aquests indicadors que ben bé no sé què volen dir. Tot el que em compta no m'interessa mica. Tinc una certa estabilitat financera que em permet viure sense preocupacions i així vull seguir. No em torni a trucar mai més per vendre res. Si algun dia tinc alguna necessitat de vostès ja li trucaré jo.

La gestora ho va comprendre perfectament, vam acabar agradablement la conversació i no m'han tornat a trucar per vendre res per telèfon mai més.

 Ei ... Objectiu aconseguit. El banc ja no em truca per telèfon! Ara si puc aconseguir que les companyes de mòbils no em truquin a l'hora de la "siesta", la felicitat ja sirà completa.

Alerta amb els gestors telefònics dels bancs i també de les companyes de mòbils. Teniu sempre present allò de "Si no ho enteneu, no ho firmeu" i "Si no ho veis clar, no ho compreu".

Es Botafoc.

Eivissa, 20 d’agost de 2021

ES BOTAFOC.

Dies passats vaig fer un viatge en cotxe a la península. Vaig viatjar amb el nou barco de Balearia, el Eleanor Roosevelt. Pot transportar 1200 passatgers i 450 cotxes. Motors propulsats amb gas natural. Una passada de barco. Dues hores de travessia i arribes a Espanya.

Vaig embarcar pels molls del Botafoc. Estan construint una nova estació marítima i l'embarcament va estar un poc caòtic: Molts senyals indicatius, moltes rotondes i moltes parades de control ( d'accés, tipus de cotxe, control de documentació i control sanitari). 

Mestres esperava per embarcar vaig tenir temps per pensar i recordar coses i llocs de sa meua joventut. Mare meua .. Com ha canviat el port d'Eivissa!. Com hem arribar fins aquí? Fins a on arribarem? La nostra illa és petita i no pot suportar aquesta pressió de sempre més gent, més cotxes, barcos més grossos o més de qualsevol cosa.

El Botafoc, tal com ho coneixem avui, res té a veure amb el que era antigament. Hi ha hagut un canvi tan gros en el paisatge de la badia d'Eivissa, que hem de fer una mica d'història per a entendre-ho.

Primer de tot: el Botafoc era un penyal amb les illes de S´Illa Plana i S´Illa Grossa situades a curta distància. I fixar-vos bé, llavors es parlaven d'"illes". Per tant, separades de terra ferma.

En el segle XVIII, s´illa Plana era encara una illa. I allà pel segle XIX, a causa de l'acumulació de sediments que s'abocaven en la badia des dels torrents i séquies, es va unir a terra ferma. De fet, el port d'Eivissa s'ha hagut de dragar moltes vegades per estar impracticable a causa d'aquests sediments.

I en comptes de conservar i cuidar aquest lloc com era originàriament, l'hem destruït totalment amb motiu d'ampliar el port, una vegada, una altra i una altra ... Es va construir un mur fins a s´illa Grossa i un altre més fins a l'illot d´es Botafoc.

 

 

En aquesta foto ens podem fer una mica la idea. S´illa Plana (on actualment està l'Hotel Corso), s´illa Grossa i al fons es Botafoc.

 

Podria dir que aquest lloc havia estat l'assentament dels primers pobladors estables de l'illa. Sembla que la gent que van deixar sa Caleta, van triar s´illa Plana com a primer establiment abans de "saltar" a terra ferma i ocupar el puig que avui és Dalt Vila i Puig d'es Molins.

Podria dir que en aquest lloc s'han trobat restes d'instal·lacions per salar el peix, restes de manufactures de tints per l'abundància de petxines, restes d'un santuari, etc.

Però de res serviria. Aquest afany de més, més i més, fa que a poc a poc estiguem canviant la fisonomia de l'illa i ens oblidem d'on venim i qui som.

Us vull parlar de llocs que jo he conegut i que desgraciadament també hem perdut.

M'agradaria recordar la platja dels duros, l'única platja amb vista a la catedral i a la ciutat d'Eivissa. Podem presumir de tenir molt bones platges en tota l'illa, però a la fi del segle passat, el progrés (?)  es va encarregar de fer desaparèixer una de les més populars entre els eivissencs.

 

Si miram la foto anterior, ens podem imaginar que la platja estava entre els que seria el final de l'Hotel Corso i el principi del mur a s´illa Grossa.

Aquesta platja va desaparèixer totalment amb l'ampliació del port d'Eivissa, construint una carretera que arriba fins al far de Botafoc i amb la construcció de diversos pantalans per a atracar barcos de gran tonatge, creuers i iots de luxe.

El seu nom prové d'una llegenda. En aquells anys de pirates i corsaris, sembla que un barco carregat de joies, va ser abordat i enfonsat a prop de la costa eivissenca. Quan la mar s'embravia, les ones arrossegaven fins a l'arena joies, monedes, anells, etc.

La platja va prendre aquest nom, pel que sembla, fent referència a les monedes de cinc pessetes (un duro) que eren de curs legal en aquells anys.

Per a mi, aquesta platja em porta uns grats records. Principalment per les travessies nadant que cada any s'organitzaven durant les festes patronals, i que consistien a nedar des de la platja fins al far de Botafoc. Des d'aquí, mil gràcies al nostre amic Lluís que va ser el que va iniciar l'afició als meus fills. No sols participava ell, sinó que acompanyava als meus fills durant la travessia, estant pendents d'ells i nedant a la seva marxa.

M'agrada recordar el Botafoc com era abans. Quantes vegades havia anat durant els dies de temporal a veure com trencaven les ones.

M'agrada recordar aquells dies que per a celebrar l'arribada de l'any nou, anàvem a s´illa Grossa, en el cim, on abans hi havia una bateria militar per a defensar el port d'Eivissa, i esperàvem que sortís el sol. La primera llum del nou any.

M'agrada recordar quan es podia anar al Botafoc passejant, a pescar, o simplement disfrutar de les vistes de tota la badia o de, allà lluny, la meua estimada Formentera.

M'agrada recordar aquells dies en què estava fent el servei militar a Madrid i tenia la necessitat de tornar a "la meua illa" i veure la mar. Em passava hores i hores disfrutant d'aquest lloc. Tornava a la caserna militar amb les piles ben carregades de colors blaus i olor de sal.

Ja podeu veure ... Res és el que era i desgraciadament, el passat, passat és. 

Per a bé o per a mal?. Personalment em tem el pitjor. 

Platja de ses Figueretes: Un luxe.

Eivissa, 21 d'agost 2021

PLATJA DE SES FIGUERETES: UN LUXE.

Com molt de valtros ja coneixeu (ens trobam allí molt sovint) quasi cada matí vaig a nedar a Ses Figueretes. Una platja molt propera a casa i que no ha d'envejar a cap de l'illa.

Aquest estiu per culpa de les restriccions produïdes pel maleït virus, l'ambient a la platja ha canviat completament. Aquest estiu anar a Ses Figueretes és un luxe. Mirau:

Un luxe anar a la platja i estirar-se a sobre d'una tovallola just a la vora de la mar sense estar rodejat de gandules o de llits balinesos, sense escoltar altra cosa que la remor de les ones o les rialles dels infants jugant a l'arena. Res de música "chumba-chumba" a tota pastilla o de repartidors de propaganda de discoteques.

Un luxe trobar-te molt sovint amb els veïns del barri. Abans ni els coneixia. Ni els saludava quan passava pel carrer. Ara tenim temps per xerrar tranquil·lament i compartir experiències.

Un luxe trobar-te amb els güelos que cuiden cada dia dels seus néts durant les vacances escolars perquè els pares i mares treballen.

Un luxe disfrutar de la netedat de l'aigua de la mar. Pots veure els peixos nadant al teu voltant. Trobar-te cada dia l'arena ben neta. Fins i tot les dutxes funcionen i per tornar a casa pots llevar-te l'arena del cos.

Un luxe aprofitar, després d'una jornada intensa de calor i de feina, per donar-se un bany abans de la posta de sol i berenar just a la vora de la mar de truites, empanades, coques i cerveses. No picam les mans per la posta de sol ni coses d'aquestes, però disfrutam de la família i amics. He recuperat una tradició de la infància: Anar a la platja al sol post i berenar allí mateix. Ara no hi ha aglomeracions que ho impedeixin. La família anglesa al·lucina amb els nostres costums. S'han acostumat ben ràpidament.

 

Un luxe els bars i restaurants del passeig que no els hi fa falta cap estrella Michelin per preparar una bona paella, un bon peix o una refrescant ensalada. A les cartes podeu trobar una frita de polp o una bona ensalada pagesa. Res de cebiche, de sushi o d'altres invents vinguts de fora . Quasi tots els cambrers t'atenen amb un somriure i a l'hora de pagar no et presenten un compte astronòmic. He tornat ha disfrutar del quiosc de platja de tota la vida. Simplement prenent la fresca, fent un refresc i mirant els colors de la mar.

No som l'únic disfrutant d'aquest lloc. Molt d´altres també ho fan. Estic disfrutant tant del lloc que aquest estiu encara no he anat al Port de Sant Miquel, a sa Cala de Sant Vicent o a Platges de Comte. Us ho podeu creure? 

Aquest estiu tots els veïns som l´ànima de la platja de ses Figueretes.

La culpa és tan negra que ningú la vol.

 Eivissa, 4 d'agost de 2021

LA CULPA ÉS TAN NEGRA QUE NINGÚ LA VOL.

Darrerament he fet algunes entrades al blog xerrant d'algunes de les bondats d'Anglaterra, dels seus costums de menjar i beure o dels llocs que he visitat.

L'escrit d'avui no és tan lleuger. Durant l'estada allí vaig veure coses que no m'agraden i vull compartir-les. Concretament vull fer una reflexió sobre la gent i governants anglesos. Sobre l'acceptació que tenen de la realitat del seu país.

Mirau: A Anglaterra s'ha venut s'idea que tots els mals vénen de fora. I això no és cert.

Fa aproximadament un mes que vaig anar-hi a veure als meus fills. Durant aquells dies les Illes Balears tenien, a efectes de poder viatjar, la consideració de "verd". Per tant, per poder entrar al país vam aportar una PCR negativa i un passenger locator form (un qüestionari amb dates personals, domicili, circumstàncies del viatge, etc). El certificat de vacunació de la UE no servia per res, no el reconeixen. Al segon dia des de l'arribada, una nova PCR de confirmació.

Bé ... Em semblava correcte. Totes les mesures són poques per tal de prevenir els contagis. Però quina realitat vaig trobar-me quan vaig arribar? Al carrer la gent sense mascaretes ni distància de seguretat. Els bars i restaurants amb les taules a l'interior totes ben juntes. De fet, poder anar a un bar amb taules a l'exterior va estar complicat. Les botigues i centres comercials plens de gent sense respectar cap protecció.

Per quina raó tantes mesures de protecció a la gent que ve de fora i cap o poques a la gent del país? No ho puc entendre. No miren dintre el seu propi país?. No volem veure per res el que passa als altres països?. De fet a Espanya ara mateix la situació sanitària i control dels contagis estan molt millor que a Anglaterra. Tot el món segueix recomanen portar les mascaretes de protecció, fer-se ses mans netes i guardar distància de seguretat. A Anglaterra fora mascaretes i tothom a fer com abans de l'arribada del virus.

Us posaré dos exemples més.

Recordau la final del campionat d'Europa de futbol? Anglaterra-Itàlia. Ho recordau?. Idò allí tota la gent del país donava per fet que el guanyarien ells el títol de campions. La realitat fou diferent: els italians van guanyar. L'endemà, molts de mitjans de comunicació destacaven l'esdeveniment digen que havien perdut el partit pel fet que els jugadors que van tirar els penals eren negres i per això van fallar-los.

La realitat és que el govern anglès ha fet creure a la gent que els dolents són els altres i que ells, els anglesos blancs, of course, són perfectes i en saben més que ningú.

El Brexit. No m'agrada aquesta manera tan retorçida de manipular a la gent. L'economia no va bé? Idò la culpa és de la burocràcia de Brussel·les. Que l'atur puja molt? La culpa és dels europeus que roben els llocs de feina als nostres fills. La sanitat i ses escoles col·lapsades? Sa culpa és dels emigrants.
Com ho solucionarem? Doncs hem de sortir d'Europa i posar límits a l'entrada de gent d'altres països. Ho digueren tant, tantes vegades, que finalment ho van fer creure a la gent. Una vegada més, van fer creure que els dolents eren els de fora.

No m'agrada aquesta manera de governar de molts d'il·luminats. Això no solament passa a Anglaterra. També passa a Turquia, Estats Units, Brasil i fins i tot algun altre país a l'est d'Europa. I per Espanya ja començam a sentir-ne s'olor. 

No m'agrada que s'engany a la gent. No m'agrada que s'inciti el racisme i la diferencia de classes.

Tampoc m'agrada l'actitud de molts d'anglesos que pensen que la raça blanca és superior. No m'agrada la seua prepotència i el seu mirar sempre als que no són com ells per amunt de l'espatlla.
I tot això no s'arregla amb un "sorry" o amb un "excuse me".

Com deia al principi: la culpa és tant negre que ningú la vol. Així els va.

Viatjar a l'Anglaterra més verda.

Eivissa, 31 de juliol de 2021

VIATJAR A L'ANGLATERRA MÉS VERDA.

Avui m'agradaria parlar-vos de sa Anglaterra verda i més autentica. Molts de politics (d'aquí i d'allí) ens volen fer creure que Madrid és Espanya o que Londres és Anglaterra. No heu de fer-los cas. A ningú.

He fet molts de viatges a Anglaterra i poques vegades he anat a Londres. Està molt bé el Tamesis, sa torre de Londres, la City, la catedral de Sant Pablo, el pont Millenium, Covent Garden, es barri xinès, Piccadilly Circus, Buckingham Palace, l'Abadia de Westminster, el Big Ben o el London Eye. Tot molt polit, però vist una vegada no em fan ganes de tornar-hi. Massa gent, massa trànsit, massa de tot. Per jo, Londres és una capital que em cansa, m'esgota i que no representa a l'autèntica Anglaterra.

D'ençà que el meu fill viu i treballa al país he fet multitud de viatges i he tingut l'oportunitat de descobrir una Anglaterra més real i més autentica. He descobert l'Anglaterra verda: grans extensions de camps verds, muntanyes i boscos immensos, poblets antics perduts allà lluny rodejats de rius i llacs. He descobert uns llocs meravellosos que m'han fet veure que sa manera de viure anglesa no és com ens volen fer creure. No tothom és com alguns turistes que vénen de vacacions a Eivissa. Simplement, dir-vos que m'ha encantat molt descobrir llocs com Gal·les o els Cotswolds. Em queden molts de viatges per fer i molts de nous llocs per descobrir.

Us preguntareu que he fet durant aquest últim viatge? Idò la resposta és molt clara: disfrutar de sa meua família, de sa meua néta i omplir-me els ulls de color verd. Tal qual.

De sa família i de sa néta ja he fet prou referències. Així que avui toca parlar del color verd.

La casa del meu fill està a un poble petit, Royal Leamington Spa. Un poble molt agradable per viure. Cases baixes, carrers amples, un riu i parques, molts de parques. He caminat per molts d'ells i m'ha enamorat els diferents tons de verd que trobava cada dia.

Al jardí de casa dels meus fills.

 

Al parc situat a un minut de la casa.

 

Per tot el poble es respirava naturalesa i puc assegurar-vos que no trobareu res millor com després d'una bona caminada pel parc i bosc, asseure-vos a un banc de madera i contemplar la immensitat del lloc. Pau i satisfacció absoluta.

 

Altra manera de disfrutar de sa naturalesa i dels verds és fer una estada a algun dels CENTER PARC que podeu trobar a diferents llocs del país. Center Parc és una empresa de vacacions, complexos hotelers situats a grans extensions de bosc. Naltros va anar al Center Parc, de Longleat Forest, a Wiltshire. Vam llogar una caseta de madera enmig del bosc i van disfrutar de caminar pels mils camins i rutes; d'anar en bicicleta; de les instal·lacions d'un parc aquàtic i de multitud d'activitat relacionades amb la naturalesa. Dintre del recinte, immens per cert, estan prohibits els cotxes. Els desplaçaments, tots a peu o en bici.

Simplement una experiència fantàstica i molt recomanable si voleu omplir-vos de natura, d'aire pur i retrobar-vos en pau. No us puc explicar la sensació de despertar-te a una cabanya de madera, a un bosc immens i escoltar la remor de la pluja. No us puc explicar la tranquil·litat d'estar a la terrassa llegint un llibre, rodejat d'arbres mil·lenaris i mirant com cauen ses gotes d'aigua de ses fulles.

 

 

Una manera més de disfrutar dels colors i del camp ha estat visitar algun dels National Trust que també trobareu arreu de tot el país. És una organització dedicada a conservar i traure profit als monuments, edificis, mansions, jardins i lloc d'interès. Una espècie de Paradores d'Espanya. Abans que un lloc s'ha abandoni, el compren i l'adapten perquè la gent pugui visitar-ho i disfrutat-ho. L'entrada és relativament barata i tenen abonaments anuals per a famílies. Els meus fills i van bastant sovint.
Grans mansions, jardins immensos, animals en llibertat, rius, llacs, camins per passejar, llocs per descansar i tot enmig del bosc o d'algun camp. Verd i més verd.

 

Que trobeu? Diferent veritat? Estar un mes per aquests llocs i tornar a Eivissa on la temperatura està per amunt dels trenta graus i tot sec, fan ganes de tornar a agafar l'avió i tornar-hi.

Classic full afternoon tea & champagne.

Eivissa, 29 de juliol de 2021

CLASSIC FULL AFTERNOON TEA & CHAMPAGNE.

Si algun dia anau de viatge per Anglaterra i voleu seguir alguna de ses seues tradicions heu de fer un "clàssic full afternoon tea". Vaja, un te a la tarda, una berenada a l'estil anglès. Un costum provinent de molt antic i que avui s'ha convertit en un dels rituals més representatius del país.

Anar a Anglaterra i no provar-ho és un pecat. 

Diuen que ho va posar de moda la classe rica del país. Sopaven tard i és clar a mitja tarda ja tenien gana. Per això es feien servir, entre les tres i les cinc, te, pa amb crema i dolços.
La tradició ha arribat fins avui i podem dir que és un capritx a l'abast de quasi tothom. 

Durant aquest darrer viatge a casa dels meus fills he tingut l'oportunitat de fer-ne uns quants a diferents llocs.

Uns dels més senzills vaig fer-lo a sa cafeteria del M&S (el Corte Inglés d'allí). Senzill, però autèntic i sense cap altra pretensió que berenar a gust. Per cert, la melmelada era de taronja amarga de Sevilla. Una delícia.

Un altre a una cafeteria molt autèntica i antiga, a un poblet també polit: Chipping Campdem, als Cotswold. No vam ser capaços de menjar-ho tot. Les racions eren contundents, amb grans quantitats i tal vegada no tan elaborades.

 

I el més espectacular de tots, també a un poblet als Cotswold: a Broadway. Vam anar a un hotel d'aquells antiquíssims. Champagne francès per anar fent boca, un assortit de sandwich (salmó, formatge, "jamón", ous amb "mostaza", "pepino", salsa chutney); scons, uns panets que s'unten, fets al mateix hotel, calentets, acompanyats de crema i melmelada de fresa artesana; i per acabar un assortiment de petits pastels dolços.

Tot aquest menjar, acompanyat de te, llet o xocolata calenta. Ah ... Ses teteres i tasses per servir el te, sempre de porcellana, of course.

 

El protocol diu que s'ha de prendre tranquil·lament i disfrutant dels diferents sabors de tot el menjar. Després de l'àpat, està clar que vàrem anar a caminar pel poble. 

Com podeu veure a ses fotos, el presenten en "bandejas" de diversos pisos: un per els sandwiches freds; altre pis per els scons, la crema i la melmelada; i a s'últim, una selecció de dolços petits.

Més british, impossible. Ah .. I no apte per gent que fa règim!

Disfrutan de ses petites coses de sa vida.

Eivissa, 28 de juliol de 2021

DISFRUTAN DE SES PETITES COSES DE SA VIDA.

Disfrutau de ses petites coses de sa vida. Un dia us adonareu que eren les més importants. He passat unes setmanes a casa dels meus fills a Anglaterra. Després de sis mesos de restriccions per la pandèmia, a la fi he pogut conèixer a sa meua néta.
Han estat uns dies molt satisfactoris i per primera vegada a la vida, no tenia pressa ni ganes de tornar a casa.

Quan vaig tornar, tot d'una em vaig adonar de ses coses que havia deixat enrere. Coses molt simples, senzilles, però molt importants per a jo.

Mirau.

El quarto de bany estava net, ses tovalloles ordenades i sa nostra banyera buida. Tot perfecte. Però no hi havia jugarois escampats per terra o preparats per jugar amb l'aigua a l'hora del bany.

Al saló-menjador els sofàs estaven súper ben col·locats, la taula i les cadires lluents. Tot perfecte. Però sense cap jugaroi amagat entre els coixins.

Vaig trobar la cuina ben neta i la despensa plena. Tot perfecte. Però a l'armari hi havia massa plats buits, gots i copes sense poder compartir-los amb ningú a la taula. Tampoc hi havia cap filera de biberons preparats o cap utilitzat recentment.

A la terrassa solament sentia sa remor dels cotxes al carrer. Ses plantes regades. Molt bé. Però ja no podia escoltar els coloms, sa remor de les fulles dels arbres o els meulos de sa gata Lola corregent pel jardí. Tampoc podia asseure'm al jardí, tancar els ulls i sentir l'olor de la terra i l'herba després de la pluja.

Sí, sí, a casa tot està en ordre. Tot ordenat i net però en silenci. Els passadissos buits, els llits ben fets i la roba bruta col·locada a la cistella per rentar. Però no podia escoltar les xerrades intel·ligibles que em feia na Indiana. Tampoc podia veure els seus somriures.

I quan em vaig asseure al sofà per llegir no podia concentrar-me amb la lectura. Enyorava aquella veu innocent que m'interrompia contínuament. Enyorava aquell desordre ordenat de casa dels meus fills. Una casa que l'arribada de na Indiana l'ha capgirat de cap a peus. M'agradava viure dins aquell desordre. M'agradava viure dins d'aquella casa plena de vida. M'importava poc si ses coses estaven al seu lloc. No ho veia. No ho volia veure. Simplement disfrutava de ses coses que em feien feliç.

Avui m'he despert molt dematí i no tenia a ningú per donar-li el biberó o canviar-li els penyals. No tenia ningú per jugar, per parlar o per portar-la a dormir.

He disfrutat molt de sa meua néta. He disfrutat de ses coses petites de la vida. Els dies m'han passat volant. Si, si ... Això és la vida. Ja sabeu ... Ses fulles del calendari passan irremeiablement, el temps passa ràpidament i ..... malauradament, no podem tornar enrere.