Camins de Formentera.

Eivissa, 13 de juny de 2021

CAMINS DE FORMENTERA.

Després de molts de mesos de pandèmia i restriccions per viatjar ahir vam anar a Formentera. A poc a poc tornam a fer algunes de les coses que abans fèiem normalment.

 

He de dir que teníem un programa més o menys pensat de les coses que volíem fer: Anar a veure uns familiars que ho han passat molt fotut durant tots aquests mesos de pandèmia, fer una caminada per Porto Salè i dinar amb el meu primo Salvador.
Com passa molt sovint els plans no sortirem com havíem pensat. Arribarem a Sant Francisco i començarem a trobar coneguts i amics. Primerament ens trobarem a Xicu. Uns minuts amb ell. Després al bar Centro trobarem a n'Andreu i a Santi. Teníem ganes de fer una xerrada junts, compartir cafè, coneixements i vivències de quan érem petits i anaven junts a s'escola. Després s'ajuntaren al grup en Pepe, en Marià, en Pep Toni i més coneguts. Total, ens donarem les tantes del matí i el sol ja picava fort.

Tots tenim massa ganes de xerrar, de trobar-nos o de compartir un cafè a una terrassa i clar el rellotge no s'atura.

Primera parada: a sa tanca des bosc. Un petit tros de terra, una tanca de bosc, però que ens segueix recordant d'on venim i qui som.

 

Segona parada: Can Mariano Blai. Ca meua. Aquí vaig néixer i viure nou anys. Va estar una visita emocionant. Vaig trobar l'home que ens havia comprat la casa ja fa molt d'anys. Recordava al meu pare. Férem una xerrada i em va deixar fer fotos de tot.

Camí de Porto Salè fins a s'Estany des Peix.

He comès un error important: volia fer moltes coses i no disposava de temps. S'idea inicial era fer una caminada pel camí que feia de petit per anar des de ca meua fins a cas güelos paterns i arribar fins a s'Estany des Peix, Punta Pedrera i Can Marroig.
Però ja era molt tard, feia massa sol i vaig canviar de plans. Anàrem amb cotxe i férem trossos amb cotxe i trossos caminant. Vaig caminar uns cinc/sis quilòmetres i vaig agafar una solejada de pronòstic reservat. Quin sol i quina calor! Sort que na Linita m'esperava al cotxe amb l'aire condicionat al màxim.

Can Xicu Mateu. 

El nostre veí més proper.

 

Can Jaume d'en Blai.

Sa nostra botiga del barri. Avui convertida amb un lloc tot rodejat de murs molt alts i càmeres de seguretat. He de dir que malauradament, m'he trobat massa llocs com aquest durant la caminada. La privacitat és important però no d'aquesta manera.

Can Pep Blai.

Cas meus güelos paterns. Avui sembla un búnquer. Tot tancat, parets altres, vigilància externa. No ho vaig reconèixer.

 

S'antiga era. Avui tot abandonada.

 Arribarem a s'Estany des Peix.

S'Estany des Peix. Estanys a prop de Can Marroig.

S'Estany des Peix. Sa Boca i casetes de pescadors de Ses Bassetes. Aquí és meu güelo tenia una barca. La donà al meu pare i més endavant, quan partirem cap Eivissa, ell la va donar al seu germà Joan. Avui, la majoria de casetes s'estan caiguen i ningú les cuida.

Colònia Penintenciària de Formentera.

No podia deixar s'Estany des Peix sense anar a sa Colònia Penitenciària de Formentera. Un lloc que s'hauria de cuidar i conservar en memòria d'un temps passat molt dur per a tothom qui va estar-hi tancat.
Avui està en un estat lamentable i ruïnós. Com sempre dic: hi ha sous per fer carreteres o malgastar en asenades, però sous per conservar el nostre patrimoni no n'hi ha mai.

 

 Havíem de tornar. El barco ens esperava.

 

Hi tornaré. He de fer la ruta a peu i disfrutar millor del lloc. Em varen quedar massa coses per veure:

- S'Estany des Peix, sa Boca de s'Estany, ses casetes de pescadors de Ses Bassetes, es Caló de s'Olí, sa Punta Pedrera, sa torre de sa Gavina i can Marroig.

- Ses grans finques de Porto Salè: Can Maians, Can Gall, Can Castelló i Can Blai. Ses parets de pedra seca que les dividien i algunes fites d'aquells temps.

 

Fins aviat.

 

 

Útil o valuós?

Eivissa, 9 de juny de 2021

ÚTIL O VALUÓS?

Normalment no m'agraden els missatges que em reenvien al meu whatsapp de coses que circulen per les xarxes socials. Per norma, ja conec qui envia asenades i quan veig que m'ha enviat alguna cosa, ho esborr sense mirar-ho.
S'altre dia una amiga d'aquelles de fiar, d'aquelles que no perden el temps en asenades, m'envià un missatge que parlava de l'importància de saber diferenciar l'útil del valuós.

El missatge deia:

"Tal vegada una de les coses que més necessitem és aprendre a diferenciar l’útil del valuós. 

Un cotxe és útil. Un abraç és valuós. Una porta és útil. Veure sortir el sol és valuós. Un encenedor és útil. Un amic és algú valuós. Quasi sempre, l’útil és més car que el valuós. De fet, el valuós difícilment costa sous. Això passa perquè els sous són útils, però no valuosos. El valuós genera molta més felicitat a llarg termini que l'útil. I sense dubtes, moltes vegades, valorem més l'útil que el que és valuós. 

Els millors moments de la vida no costen sous. Veure créixer un nen petit, una besada, sentir que camines agafat de la mà d’algú ….. Aquests moments són el més valuosos que tenim. Quan tingueu una preocupació o un problema, parau un moment a pensar: el que buscau és útil o valuós? Hem d’aprendre a diferenciar-ho. Així veurem que viure bé no és tant car com diuen".

Idò avui ho tenia clar. Ben de matí m'he aixecat amb la idea de fer una cosa valuosa. Una cosa que m'agradava i tenia ganes de fer-la. 

Diuen que qui camina tot sol va allà on vol. Idò si, he anat a caminar tot sol per Sa Caleta, Es Bol Nou i fins a sa Punta des Jondal.

Per aquests llocs hi vaig molt sovint, sol o acompanyat, i sempre trop coses noves durant la caminada. Durant la d'avui els meus passos m'han portat fins a les casetes de pescadors d'Es Bol Nou. Allí m'he trobat un pescador que preparava la seua barca per anar a posar les xarxes. Hem fet una xerrada molt agradable, molt enriquidora. Noms de llocs de la costa, costums i consells per conèixer millor el lloc. 

Bé, el que deia abans: Ha estat un matí valuós i tot gratis!

Mirau que m'he trobat durant el camí.

Bon dia a tothom. Disfrutau de ses coses valuoses i gratuïtes que ens regala la vida.

Comencem el desconfinament.

Eivissa, 8 de juny de 2021

COMENCEM EL DESCONFINAMENT.

Normalment no públic al blog esdeveniments particulars amb família o amics. Principalment fotos de persones. Aquestes coses han de quedar a la memòria dels assistents i no reflectides a un lloc a la vista de no sabem qui.

Però ara que tothom està començant el desconfinament, que tothom vol sortir, viatjar i retrobar-se amb els amics, naltros també ens hem apuntat a la moda.

Ens reunirem un grup d'amics i amigues. Un grup recent, relativament nou. Fa pocs anys que ens coneixem i compartim amistat. Però és molt polit quan en el teu camí trobes persones positives, optimistes i senzilles. Persones que posen el seu cor en cada cosa que fan, que ho donen tot a canvi de res. Persones que t'arriben al cor i t'enriqueixen la vida.
Amics Paco i Felí, gràcies per ser com sou i per fer-nos passar un dia tan agradable.

Com he dit abans, no publicaré fotos dels assistents. Us deixaré dues fotos per fer-vos una idea.
Si el dinar va ser bo, imaginar-vos la companya. Un dia rodó.

 

Haurem de repetir.

No podem comprar-ho amb sous.

Eivissa, 3 de juny de 2021

NO PODEM COMPRAR-HO AMB SOUS.

 

No m´ho esperava. No vaig adonar-me.Vaig pensar, tal vegada m'he equivocat de lloc. Però no, s'estiu havia arribat i jo no era conscient d'això.

Com altres vegades, s'altre dia vaig anar a caminar pels estanys de platja den Bossa, Sant Francesc de s'Estany i fins al carreró den Blai. Al principi vaig quedar desorientat, perdut. M'havien canviat els colors i semblava que em trobava a un lloc diferent de les darreres caminades.

L'arribada de l'estiu està canviant tots els colors que jo tenia associats a aquest lloc. L'arribada de l'estiu ens porta un munt de colors que no podem comprar amb sous: Els colors dels estanys i la vegetació que els envolten; el color de la terra vermella dels camins; la sortida del sol; els camps acabats de segar; els colors de les pedres del camí; el color de terra remulla i dels xarcos després de les recents pluges; els colors verds i nets dels arbres o els colors de la mar en calma. 

Tot està canviant de color. Tot és diferent. I tot això no podem comprar-ho amb cap cartera.

Estava caminat amb un amic i de sobte ens vam trobar envoltats d'una naturalesa i d'uns colors exuberants. Després de molts de dies de confinament o de moltes hores davant l'ordinador fent feina, el fet de poder sortir i trobar-nos rodejats de natura, respirant aire pur i poder xerrar hores i hores, també és un luxe que no podem comprar-ho amb sous.

Al final de la caminada, a sa torre de sa Sal Rossa, miràvem l'horitzó i jo, a un racó, vaig pensar: Sóc un afortunat. Estic content. El dia m'ha portat uns regals que no tenen preu: la companya d'un amic i l'esplendor d'una natura que tot i l'arribada de l'estiu encara conserva els seus espectaculars colors.

Mirau quins colors.

Haurem de tornar-hi ben aviat. Vam disfrutar.

La Colònia Penitenciària de Formentera.

Eivissa, 15 de maig de 2021

LA COLÒNIA PENITENCIÀRIA DE FORMENTERA

Dintre del programa de classes de la Universitat Oberta per a Majors d'Eivissa, el passat dijous l'historiador Dr. Antoni Ferrer Abárzuza, ens va fer una exposició molt interessant sobre la Colònia Penitenciària de Formentera (1940-1942).
No és intenció d'aquest escrit reproduir o fer un resumen de la classe. Simplement m'agradaria deixar constància cronològica d'un període que avui ens sembla molt llunyà, però que va condicionar, i de quina manera, tota la vida de sa meua família.

• 

Diu l'EEIF: 

Camp de concentració de Formentera. 

Creat amb el nom oficial de Colònia Penitenciària de Formentera, tot i que fou més conegut com es Campament , aquest centre de reclusió, que depenia de la presó de Palma, va entrar en funcionament el 1939, poc després d’acabar la Guerra Civil Espanyola, i no es tancaria fins al 1942.

Estava encerclat per un mur de pedra d’uns 2 m d’altura a la part terrestre i de xarxes de filferro a l’estany des Peix per evitar les fuites dels reclosos.

No hi ha unanimitat a l’hora de determinar el nombre total dels presoners que hi varen romandre (foren instal·lats en una vintena de barraques de fusta) i la xifra exacta del morts que hi tengué lloc. Tot i això, el que sembla clar és que el camp d’internament formenterer, situat a la vora del port de la Savina, va esdevenir un dels principals centres de reclusió de la costa mediterrània i també un veritable símbol de la repressió franquista contra els vençuts republicans.

Les condicions de vida arribaren a ser duríssimes i el tracte als presoners per part dels funcionaris i vigilants, brutal, segons es desprèn dels testimoniatges dels supervivents; moltes de les morts foren per desnutrició. En va ser director Ángel Llorente Ruiz.

Els investigadors José Luis Gordillo Courcières i David Ginard Féron són els dos màxims estudiosos de la seua malaurada història; el primer (autor de Formentera. Historia de una isla) parla de devers mil presoners i 58 baixes oficials, atès el registre de defuncions de l’Ajuntament de Sant Francesc Xavier. Per la seua banda, David Ginard assegura que el nombre d’empresonats al centre superà àmpliament el miler (de pertot arreu, molts procedents d’Extremadura, també de totes les illes i, fins i tot, alguns estrangers i components de les Brigades Internacionals), mentre que els morts foren bastants més, “dotzenes”, segons aquest; el de Formentera possiblement fou “el més terrible centre penitenciari de les Illes”.

La majoria dels dirigents comunistes illencs que no pogueren exiliar-se varen romandre a la presó formenterera, entre d’altres l’eivissenc Antoni Martínez Juliana, un dels caps del Partit Comunista d'Espanya (PCE) a les Balears.

La colònia penitenciària de Formentera va ser clausurada el 1942 (probablement com a conseqüència de l’avanç de les tropes aliades a l’Àfrica del Nord) i els tancats varen ser traslladats a altres camps de concentració i a presons de la resta de l’Estat, entre altres les de Burgos, Alacant i Lleida.

El Consell de Formentera el declarà Bé d'Interès Cultural el 2014.

 

Dates a tenir en compte:
1931 – 1939 Segona República Espanyola. Fou el règim democràtic que va existir en Espanya entre el 14 d'abril de 1931, data de seua proclamació, en substitució de la monarquia d'Alfonso XIII, i l'1 d'abril de 1939, data del final de la Guerra Civil, que va donar pas a la dictadura franquista.
1936 – 1939 Guerra Civil Espanyola.
1939 – 1941 Segona Guerra Mundial.

Ja situats històricament, en el 1924 neix mon pare i en el 1932 neix ma mare. Els dos neixen a Formentera.
L'economia a l'illa de Formentera aquells anys 20, 30 i 40 era de pura subsistència basada en l'agricultura, la ramaderia i la pesca. Per tenir alguns ingressos l'única opció era treballar a ses salines o emigrar.
En els anys que la colònia de Formentera va estar en funcionament, 1940-1942, mon pare, de 16/17 anys, degué partir de Formentera per mirar de guanyar-se millor la vida i a ma mare, de 8/9 anys, l'enviaren a guardar animals a cas seus güelos de Es Cap. Unes boques menys per a alimentar a la casa familiar.

Per tant, si la gent de Formentera no tenia per menjar, imagineu els presos de sa Colònia. Uns 58 d'ells van morir de fam. Així de clar.

Després de la Guerra Civil vingueren anys molt durs per a tota la gent de Formentera. Anys de molta misèria. Van venir anys de racionaments, silencis i por. Molta por.

Per sort, arribaren els anys cinquanta i els primers turistes. Europa volia oblidar els anys de guerra i l'Espanya de blanc i negre començava a veure un poc de llum i de color.

El 1953 els meus pares van casar-se. La prosperitat arribà i amb ella la confiança en un futur millor.

 Sembla complicat, però mirau:
- L'any 1939 acabà la Guerra Civil Espanyola.
- L'any 1941 acabà la Segona Guerra Mundial.
- L'any 1942 tancà la Colònia Penitenciària de Formentera.
- L'any 1953, uns deu anys més tard de tots aquests tràgics esdeveniments, els meus pares van desidir casar-se.
- L'any 1956, catorze anys més tard, vaig néixer jo.
S'havia de ser valent per formar una família i tenir fills en aquells anys tan complicats.

Tot el que sé avui d'aquest tema ho vaig aprendre més endavant, ja d'adult. Va estar una època de la qual, a ca meua, mai se'n va parlar. Està clar que la generació dels meus pares tenia ganes de mirar endavant i deixar enrere tots aquells anys de privacions i dificultats.

M'agradaria recomanar-vos un vídeo. Anau a Youtube.com i buscau "Aigua clara" de Carmelo Convalia. Personalment, la visió del vídeo em va impactar.

Però sobretot, va quedar gravat a la meua memòria uns consells que dóna un home que va viure aquells anys. Diu que per ser feliç s'ha d'estar sempre content, no enfadar-se mai, ser amic de tothom, estimar a tothom vengi d'on vengi, tenir salut, tenir prou per viure, no tenir milions, estar sempre tranquil, viure al teu gust i sa teua manera.
I diu una cosa molt, molt important des del meu punt de vista. Diu que sempre s'ha de beure aigua clara.

Ho teniu clar? Heu entès el missatge?

Parlar escrivint en silenci.

Eivissa, 15 de maig de 2021

PARLAR ESCRIVINT EN SILENCI.

L'al·lèrgia primaveral em porta avorrit. M´he despertat de matinada fent uïssos i ja no he pogut conciliar més el somni.

He fet el de sempre: escriure. El silenci de la matinada és una oportunitat única per meditar.

Us he dit mai que això d'escriure i publicar-ho a un blog no és fàcil? Sempre pens que estic sol, que ningú ho llegirà i que parl en silenci. Vaja, que estic mantenint una conversació amb mi mateix i que ningú m'escolta.

Parlar escrivint en silenci no significa que estigui malalt del cap. És una manera de reflexionar de les coses que passen a la meua vida. Una forma de veure les coses bones que em passen i que les dolentes també tenen alguna solució. És la meua forma de meditar. Em tranquil·litza, em fa conscient de la realitat, m'ajuda a organitzar-me i em fa sentir millor. Escriure les petites incidències quotidianes m'ajuda a alliberar l'estrès, a gestionar les meues emocions i a buidar el cap de mals pensaments.

Parlar escrivint en silenci és bo. Amb el temps he vist que allí a fora hi ha gent que m'ajuda sense adonar-me. Gent que llegeix els meus escrits i que estan amb mi quan menys ho esper. Sempre he pensat, modèstia a part, que l'èxit del meu blog no és les lectures que hagi tingut sinó que és l'impacte que he deixat en alguns lectors.

Bé, anem per feina. Estic divagant un poc.

Ahir llegia això: "El silencio es la conversación de las personas que se quieren. Lo que cuenta no es lo que se dice, sino lo que no es necesario decir". Albert Camus.

Idò parlem de silencis. Ahir a la tarda, després de la classe de recuperació de sòl pelvic, na Linita i jo vam anar a Santa Gertrudis amb la idea de fer un bocata. Després de tantes setmanes tan llarges ens mereixíem un petit regal. El nostre bar preferit estava tancat i vam decidir anar a un diferent. Després de més d'un any de confinaments i limitacions de les activitats, ens vam poder asseure a una terrassa i disfrutar d'uns moments de recuperació de sensacions que quasi havíem oblidat.

Allí, a l'aire lliure, menjant i bevent vaig tenir una sensació tremenda de calma. Estaven els dos en silenci. Disfrutant del moment. A poc a poc, el mal somni de la pandèmia va desapareixent i ben aviat tornarem a fer coses que abans fèiem normalment. 

Després de tants de mesos amb privacions de moviment i altres, quasi havíem oblidat una cosa tan normal i senzilla com és fer una cervesa i un bocata un divendres a la nit.

Durant tots aquells moments de tranquil·litat no va fer falta dir-nos res. El silenci era la millor conversació.

Cuines.

Eivissa, 5 d'abril de 2021

CUINES.

Avui festivitat de Sant Vicent ja fa cinquanta-sis anys que visc a Eivissa. Crec que ja puc dir que tinc doble nacionalitat.

Per celebrar-ho us contaré una historieta de ses meues i veureu com vaig passar del fornell de llenya al gas butà en unes poques hores.

Si parl de cuina de fornells o de cuina econòmica, sabeu la diferència veritat? Anirem uns anys enrere i  us parlaré de ses cuines que teniem a Formentera.

Corria l'any 1951. El meu güelo Pep Blai comprà Sa Tanca de Can Vicent Rampuixa, a Porto Saler, i després va donar-la com herència al meu pare que ja tenia vint-i-set anys i estava buscant al·lota per casar-se i formar una família. A Can Vicent Guasch va trobar-ne una que li agradava i ràpidament anaren per feina. L'any 53 els meus pares van casar-se (es papa tenia vint-i-nou anys i sa mama vint-i-un. Una boixa).

Les terres que es güelo havia comprat tenien una casa vella que fou restaurada en profunditat i preparada per ser la vivenda del futur matrimoni. Com totes les cases velles, sa nostra també tenia un misteri. Deien, es parlava, s'havia sentit a comptar que feia molts d'anys hi va viure un home molt ric i que tenia sous amagats per dintre la casa. Durant el temps de reforma els treballadors picaren i picaren les parets a la recerca d'un recipient o d'un amagatai pels sous. He de dir que mai van trobar res.

Com us deia al principi, teníem dues cuines. Un luxe per aquells anys i que encara avui no acab d'entendre. Ens faltaven moltes coses bàsiques, però teníem dues cuines!

Sa casa principal era sa típica casa formenterera. Rectangular, amb s'enramada, es porxo, dos dormitoris grossos, a la dreta una alcova petita i a l'esquerra una cuina. Es tancó de ses figueres de pic era el quarto de bany. Imaginau!  Sa cuina estava equipada amb l'última tecnologia d'aquell temps: una cuina econòmica. Era de ferro i tenia un forn i tres fornells. A la part de baix, el lloc per cremar la llenya amb una porta petita que permetia tancar-la i un receptacle per recollir la cendra. Els fornells eren uns cercles metàl·lics que podien llevar-se o afegir-se per ajustar ses olles. La finalitat era reduir la pèrdua de calor. A més, tenien una clau per controlar el tir del tub de la xemeneia i regular la intensitat del foc i la temperatura de cocció. Li deien cuina econòmica per l'estalvi de llenya que s'emprava per cuinar. El ferro aguantava molt bé la calor.

A sa casa principal, dormíem, rebíem les visites i poca cosa més. Sa cuina econòmica estava per estrenar, ben neta i empastifada d'oli per conservar-la. Teníem una casa nova, ben polida i ben enrajolada, però no l'utilitzàvem.

Tot i el modern que vulgueu naltros realment fèiem vida a sa casa de fora. Una segona casa de forma quadrada, d'una sola habitació. Allí teníem la segona cuina. Allí cuinàvem i menjaven. Al voltant dels fornells vetlàvem i a l'hivern ens escalfàvem. El forn estava adossat a l'exterior. No tenia accés des de l'interior. Molt a prop també teníem la cisterna d'aigua.

Quin era el motiu de no utilitzar sa cuina econòmica?

Vull pensar en ses coses pràctiques. Després de casar-se mon pare va seguir navegant lluny de Formentera i ma mara quedà al davant de la casa familiar. Ràpidament quedà embarassada i als vint-i-dos anys ja tenia una filla petita, als vint-i-quatre vaig arribar jo i als vint-i-vuit arribà una boixa més. Per tant, feina no li faltava.

Periòdicament fèiem pa al forn. I s'aprofitava també per fer coques, carn o peix al forn. Era més pràctic utilitzar el forn de llenya que la cuina econòmica.

Quan vàrem anar a viure a Eivissa a la nova casa ja teníem gas butà instal·lat. Per tant, puc dir que passarem del fornell a sa cuina de gas sense adonar-nos. Tota una modernitat. Això si, sa cuina econòmica va quedar intacta. No sempre els últims invents tenen res a fer davant les coses senzilles i pràctiques de sempre.