Madrid no m'agrada.

Eivissa, 31 de desembre de 2025.

MADRID NO M'AGRADA.

He passat ses festes d’aquest Nadal a Madrid. Una trobada familiar molt agradable i, sobretot, necessària. M’ha agradat retrobar-me amb tots els meus, compartir taula, passejos, converses i silencis. Aquells silencis còmodes que només existeixen entre persones que s’estimen i no necessiten omplir-ho tot de paraules. Com sempre dic (i ho dic perquè m’ho crec de veritat), el que importa de veres són ses persones que t’acompanyen, no el lloc on et trobes.

Ara bé, dit això i deixant ses coses clares des del principi: s’estada a sa capital? He de ser sincer… no m’agrada Madrid. Em cau malament.

No m’agrada Madrid pel mateix motiu que no m’agrada sa calor sufocant del mes d’agost a Eivissa o ses bledes bullides. Són coses que em cauen malament, literalment. No és una qüestió racional ni discutible: em posen de mal humor, em fan més intolerant i, en definitiva, em converteixen en una pitjor versió de mi mateix. Fan aflorar aquella cara meua que ni jo suport, la que em fa pensar: “avui millor que no parli amb ningú. Millor quedar-me a casa i no fer nosa”.

Em sembla fantàstic que hi hagi gent que sospiri pel sol 365 dies l’any, que consideri juliol i agost mesos idíl·lics, que idolatri ses bledes o que defensi amb fervor quasi religiós que, com Madrid, no hi ha cap altre lloc al món. De veritat: me n’alegr molt per ells. Els desitj tota sa felicitat possible. De tot cor.

Però jo no.

Tampoc vull enganyar-me ni fer veure que no ho sé: evidentment, Madrid té coses bones. Moltes. Sé que hi ha milers de llocs molt pitjors on anar a parar. Ho sé, ho entenc i fins i tot ho puc argumentar amb dades i exemples. Però saber-ho no fa que m’agradi.

Madrid és una gran ciutat, una capital amb tot el bo i tot el dolent que això comporta. Té llocs polits, té el Retiro, la Gran Via, la Cibeles, una oferta cultural desbordant, museus magnífics, teatres on poder disfrutar d’espectacles memorables i una quantitat obscena de bars i restaurants on menjar i beure molt bé. Tot això és cert. Irrefutable.

Però, mirau… és absolutament inútil per fer-me canviar d’opinió.

He estat a Madrid innombrables vegades. Per feina, per oci o simplement de pas. Vaig viure-hi durant quasi dos anys, obligat, fent el servei militar a Alcalá de Henares i a un quarter de Leganés. Els caps de setmana que no estava arrestat, procurava escapar-me cap a Eivissa o cap a Palma per passar unes hores amb els meus o amb na Linita. Quan no podia viatjar, vaig trepitjar prou sa ciutat per parlar amb coneixement de causa. I ho repeteix: no m’agrada Madrid. De fet, si som sincer, l’odiï una mica. De sempre m’han agradat ciutats més properes com Àvila, Toledo o Segòvia, però sa capital no. Amb Madrid no tenc química. Ni tan sols una amistat distant i educada. Ens coneixem, ens saludam… i prou.

No m’agrada Madrid perquè sempre em posa trist. No sé concretar exactament per què, però sa sensació hi és, persistent, com una humitat que no se’n va mai del tot. I això que quasi sempre m’ho he passat bé: he vist grans espectacles, he passejat pels seus carrers, parcs i avingudes, he disfrutat de la seua gastronomia… però s’endemà em despertava amb una única idea clara i contundent: anar-me’n.

Madrid és una capital que m’esgota. Fer qualsevol cosa em costa el doble. Tot em fa peresa. Em crema ses bateries físiques i mentals en temps rècord. Qualsevol activitat m’exigeix un esforç desproporcionat, com si hagués de negociar amb mi mateix cada pas que faig. Quan hi som, visc pensant en el dia que podré escapar. No en disfrutar, no en quedar-me: en fugir.

No m’agrada Madrid perquè m’estressa que sigui tan gran. M’ofega el trànsit, no m’agrada agafar el metro ni els trens i em fa una mandra infinita anar de compres. Odiï el fred tallant dels carrers i la calefacció al màxim dins els locals. Odiï el sol i la calor de s’estiu, quan sortir al carrer és un acte de valentia (o directament de temeritat). Odiï que molt sovint o plogui o estigui ennuvolat tot el dia. Odiï sa contaminació permanent que cobreix la ciutat com una capa invisible però present. Odiï ses riuades de gent.

No m’agrada Madrid perquè, després de més de quaranta anys i un munt de viatges, no he aconseguit establir cap vincle afectiu amb aquesta ciutat. Ni un. I això, reconec, és bastant trist. Si estic baix de moral, em fa sentir pitjor; i si estic content, sempre pens que estaria millor a qualsevol altre lloc.

No m’agrada Madrid i, quan pens en el futur, mai m’imagín tornant-hi. S’altre dia, quan me’n vaig anar i vaig arribar a casa, estava segur que no la trobaria a faltar. Sense nostàlgia, ni enyorança, ni cap punxadeta al pit.

No m’agrada Madrid. Al final, simplement ens suportam. Que ja és molt.

De Madrid al cel.

Eivissa, 29 de desembre de 2025.

DE MADRID AL CEL.

He passat els dies de Nadal per Madrid, fent allò que se suposa que s’ha de fer quan un hi va per festes: disfrutar de sa família i dels amics, caminar ciutat amunt i avall, anar a veure algun musical, deixar-se arrossegar per corrents humans impossibles i comprovar, una vegada més, que els centres comercials de sa capital tenen una capacitat infinita d’absorbir gent a qualsevol hora del dia. Tot això, evidentment, combinat amb el que realment importa: un bon hotel, menjar bé i beure millor. Perquè una cosa és anar a Madrid, i una altra molt diferent és disfrutar de Madrid.

Una visita obligada per jo implica passar, sí o sí, pel Club del Gourmet d’El Corte Inglés del carrer Preciados. No fer-ho seria una falta greu. Un pecat capital… gastronòmic.

Aquesta devoció no és fruit d’un caprici recent, sinó d’anys de pràctica i d’ofici. Ve de quan treballava com a responsable d’un grup de supermercats d’Eivissa i Formentera, una època en què el calendari tenia una data marcada en vermell intens: el Salón del Gourmet de Madrid. Allò no era una fira qualsevol, ni tan sols una fira professional. Era una obligació moral. Un acte de responsabilitat.

Jo era dels que pensàvem que menjar bè és una cosa seriosa i s'havia de preparar a consciència. S’objectiu era clar: contactar amb proveïdors, detectar novetats, intuir tendències i intentar entendre cap on anava el món. Almenys el món que es menjava, que ja era prou món.

Ara bé, abans de posar un peu al Salón del Gourmet, el ritual era innegociable: parada obligatòria a El Corte Inglés. Llibreta en mà (parlam d’una època en què encara no fèiem fotos a tot), analitzàvem amb un rigor gairebé científic el surtit del Club del Gourmet. Productes, marques, formats, orígens, proveïdors… tot quedava meticulosament anotat. Aquell exercici tenia més de visita d’inspecció que de passeig. Si algú ens hagués vist, hauria pensat que érem uns espies (bé ... ben pensat, ho erem).

I és que dins el Club del Gourmet no s’hi anava a badar. Si apareixia un producte que naltros no treballàvem, s’activava automàticament el protocol d’investigació: qui el feia, d’on venia, quina història tenia al darrere i, sobretot, si ens semblava interessant, com el podíem incorporar a l’assortit d’algun dels nostres supermercats. Perquè sa teoria era simple, contundent i mai no ens va fallar: si un producte estava al Club del Gourmet d’El Corte Inglés, era bo. No hi havia discussió possible.

Aquella era sa nostra manera d’anar sobre segur, d’estar al dia sense haver d’inventar res, de filtrar per on anava el mercat i quedar-nos amb allò que realment importava. Ja no record quants Clubs del Gourmet vaig visitar al llarg dels anys, però sí que tenc clar que, cada vegada, en sortia amb sa sensació d’haver après alguna cosa nova. Cosa que, tractant-se d’on érem, no deixava de tenir mèrit.

Ara, durant aquesta darrera visita, acabada sa inspecció sentimental al Club, vaig decidir fer una pausa. Terrassa, refresc i un matí de sol a Madrid (fet gairebé paranormal) per ordenar idees i baixar pulsacions. I va ser just en aquest moment de falsa calma quan em vaig trobar de front amb el restaurant de pintxos i asador Imanol. I ja se sap: hi ha trobades que no són casuals.

No quedar-s’hi hauria estat un pecat. Un altre més. I els pecats, quan són gastronòmics, s’han de cometre sense remordiments. Vam tenir sort i trobar taula. Tots asseguràvem, amb una convicció molt poc creïble, que no teníem gaire gana. Però s’espectacle de sa carta va fer miques qualsevol teoria prèvia.

Allò era un desafiament directe a sa voluntat: bocatas de calamars, mini hamburgueses, calamars saltejats, cachopos de dos pams, truita de patates com Déu mana, carxofes, ous trencats i, senyores i senyors, uns torreznos absolutament memorables. D’aquells que fan replantejar decisions vitals. Dels postres, millor no parlar-ne: temptadors fins a la indecència (una tartà de formatge espectacular). Tot això regat amb vi, cerveses i cafès.

Fou una celebració improvisada que tenia més de banquet que de dinar. Un festival en tota regla. D’aquells que et fan perdre el sentit del temps, del seny i del règim, que (una vegada més) va quedar ajornat per a un futur imprecís i llunyà.

I atenció al detall final, que és el que realment va rematar sa jugada: tot aquest homenatge ens va sortir per uns 27 euros per cap. Sí, ho heu llegit bé. Així que si anau a Madrid, no ho dubteu: feu-hi una parada obligada. Ja sabeu que anar a Madrid és fàcil. Però com he dit abans, anar-hi a disfrutar és una altra cosa.

Ha arribat l'hivern.

Eivissa, 21 de desembre de 2025.

HA ARRIBAT L'HIVERN.

Amb l’arribada de l’hivern modific algunes rutines, però només ses imprescindibles. No som persona de grans canvis quotidians. M’agrada pensar que el secret de la felicitat és fer petits canvis sense tocar allò que funciona. I ses meues rutines, en general, funcionen bastant bé.

Durant sa primavera i s’estiu, cada divendres, després de sa classe de sòl pelvià a Sant Rafel (activitat que mai hauria imaginat que acabaria formant part de la meua agenda setmanal), aprofit per anar a Santa Gertrudis a fer un refresc i un bocata. És un ritual gairebé sagrat. Una manera de posar punt i a part a la setmana, de deixar enrere obligacions, horaris i presses.

M’agrada aquell ambient de poble que, durant els mesos de calor, es transforma en una espècie d'encreuament de mons: residents, turistes despistats, habituals de tota la vida i cares noves que no tornaré a veure mai més. Retrobar amics, fer sa xerrada, arreglar el món, observar la gent… tot ajuda a desconnectar.

Molt sovint no trob taula lliure i he d’esperar. Però no m’importa. Esperar també forma part del ritual. Val la pena. Normalment, em deman un beure i un mig xicu, el bocata especialitat de la casa, que ja podria menjar amb els ulls tancats. Per beure, una aigua o un tinto de verano (amb un tinto de Ribera del Duero, això sí, que una cosa és refrescar-se i una altra renunciar als principis).

Les postres el prenc a alguna de ses gelateries del poble. Tant se val quina. No entr en debats inútils: ses dues són molt bones. L’important és acabar el vespre amb alguna cosa dolça i la sensació que el cap ja va una mica més lleuger.

A l’hivern, en canvi, ses rutines continuen, però el decorat canvia completament. El poble ja no és el mateix, el bar tampoc, i el beure encara menys. El menjar, això sí, es manté fidel: el mig xicu no entén de temporades.

Divendres passat mateix plovia. D’aquelles pluges fines, però insistents que no fan renou, però t’acaben calant fins als ossos. Des de lluny, el poble semblava un portal de Betlem fora de temporada: llum a s’església i tres bars oberts, resistint com farolers obstinats. La resta de negocis, tots tancats. Carrers amb poca llum, la justa per orientar-te, i una plaça gairebé buida, com si esperàs que passàs alguna cosa que no acaba d’arribar.

Al bar on vaig sovint no hi havia ningú a la terrassa. Feia fred i ningú en tenia ganes. A dins, en canvi, sa vida es concentra al voltant de la xemeneia. Ses taules més sol·licitades són ses que queden més a prop del foc, i no falten mirades de reüll quan algú s’aixeca, per si queda un lloc lliure.

S’ambient ha canviat radicalment: ara tots els clients som residents. No hi ha presses, ni mapes damunt sa taula, ni mòbils demanant cobertura. Només converses tranquil·les i silencis còmodes. Per menjar, el mig xicu de sempre. Per beure, un Laccao calent (bé, aquí li deim Laccao; a Catalunya, Cacaolat; al País Valencià, Choleck). Pels que sou de fora i per entendre'ns: un got de llet amb Cola Cao. Cap sofisticació, però una felicitat calenta entre ses mans fredes.

M’encanten aquests moments de calma. Aquesta és, per jo, s’Eivissa autèntica. Sa que no surt als fulletons ni a les xarxes. Temps per xerrar sense mirar el rellotge, per riure amb els amics, per compartir silencis amb sa meua parella. Sense presses, sense expectatives, sense necessitat de demostrar res a ningú.

Quan partírem, continuava plovent. Fantàstic. Un gust caminar pels carrers mig foscos, sentint com sa pluja em va remullant a poc a poc. Agafat de la mà de sa meua parella, el mal temps i el fred deixen d’importar. En aquell moment, tot està exactament on ha d’estar.

Loteria, probabilitats i arròs.

Eivissa, 20 de desembre de 2025

LOTERIA: Probabilitats i arròs.

S’altre dia, en una classe de la Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa, un professor va decidir explicar-nos com funcionava sa Loteria de Nadal i quines possibilitats reals teníem que ens tocàs es Gord.

Va començar sa explicació així, sense anestèsia:

Ara us explicaré com funciona sa Loteria de Nadal de manera real i crua. Sense flors ni miracles.

I va anar per feina:

- Hi ha 100.000 números diferents, del 00000 al 99999.

Cada número es reparteix en unes 185 sèries (amunt o avall, però sempre moltes).

Cada sèrie té 10 dècims.

 

Va fer una petita pausa, d’aquelles que ja fan mal i us fan moure el cul a sa cadira.

- Això vol dir que un número complet, un bitllet, són 10 dècims.

Dècims totals:

100.000 × 185 × 10 = 185 milions de dècims.

 

I va afegir, amb una mitja rialla: Ei ... i quasi tots es venen. Ja veis que d’esperança no caduca mai.

 

Després va aclarir el concepte estrella:

- Què és el Gord de Nadal?

Un sol número. Un. Ni dos, ni quatre.

Si teniu un dècim d’aquest número, us ha tocat. Si no, us ha tocat mirar com li toca a un altre.

 

Va continuar ... probabilitats reals que us toqui es Gord?:

Si comprau un dècim: 1 possibilitat entre 100.000.

En percentatge: 0,001%. És a dir: molt difícil que us toqui.

 

I per resumir, per als optimistes, ens va dir: Recordau 

100.000 números.

Unes 185 sèries. Uns 185 milions de dècims.

Probabilitat del Gord amb un dècim: 1 entre 100.000.

 

Per acabar d’il·lustrar-ho, el professor va treure una bossa amb dos quilos d’arròs. Va pintar un sol gra de vermell i ho va mesclar tot amb una paciència gairebé cruel.

- Aquí dins, ens va dir, hi ha cent mil grans d’arròs. Cent mil possibilitats.

Aquest gra vermell és que us toqui es Gord. 

Silenci absolut a s’aula.

Ara imaginau, va rematar. que cada gra costa 20 euros. I que, tot i veure claríssim que no el trobareu ni amb una vida sencera, en comprau un (o dos, o cinc) cada any, plens d’il·lusió.

Visualment quedava claríssim. Dos quilos d’arròs són molts grans d’arròs. Massa, de fet, per confiar-hi es nostro futur econòmic. Però aquí som tossuts com una mula i compram números perquè “i si enguany sí?”.

Com podeu veure, això no té cap sentit. Però arriba Nadal, i Nadal no és Nadal sense aquest moment d’optimisme irracional en què pensam que, precisament a naltros, ens pot tocar allò que no toca mai.

En el fons, comprar loteria no és un càlcul matemàtic. És un acte de fe. No en ses probabilitats, fredes, objectives i malcarades, sinó en s’esperança.

Pagam 20 euros no per guanyar, sinó per somiar durant uns dies que deixarem de mirar es preu de s’oli i de sa bossa de sa compra.

I no: hem de tenir-ho clar: No ens traurà de pobres.

Per acabar sa classe, el professor encara ens va voler deixar un missatge positiu: Sa loteria de Nadal no ens farà rics, però ens regala uns dies d’il·lusió. I això també compta.

Després d’aquesta classe… qui ho havia de dir, ens despedirem amb desitjos de salut i bones festes. De sa loteria ningú en parlava.

L’art de trobar solucions als conflictes.

Eivissa, 6 de desembre de 2025

LA MEDIACIÓ I L'ART DE TROBAR SOLUCIONS ALS CONFLICTES.

 

Fa uns dies, a la Universitat Oberta per a  Majors d’Eivissa, la professora Eva Cardona ens va oferir una classe que encara avui em dona voltes al cap. Parlava de mediació, de com prevenir i resoldre conflictes sense caure en la confrontació, i de com escoltar és molt més important que decidir amb presses. Entre tots els exemples que ens va presentar, n’hi hagué un especialment revelador: el d’una taronja.

L’exemple de la taronja és una lliçó simple però poderosa. La història és molt coneguda en el món de la mediació, però quant jo vaig escoltar-la en boca de la professora vaig descobrir-la per primera vegada. Una mare té dues filles i només una taronja. Totes dues la reclamen, i ella, davant ses presses, la talla per la meitat pensant que ha aplicat la solució més justa: repartir. Però la justícia no sempre significa equitat, i molt manco eficàcia.

La sorpresa arriba quan la mare descobreix què volia realment cada una de les filles: Una necessitava sa pell per fer un pastís a s’escola. S’altra necessitava el suc per preparar un esmorzar saludable.

En aquest cas, si la mare hagués fet una cosa tan senzilla com escoltar, preguntar i entendre els interessos reals, hauria descobert que no hi havia cap conflicte, sinó només una manca d’informació. I que la solució òptima era tan senzilla com donar tota sa pell a una filla i tot el suc a s’altra. Totes dues haurien quedat satisfetes, i intuïtivament haurien après què vol dir cooperar.

Aquest exemple, aparentment senzill, amaga una idea molt profunda: la majoria dels conflictes no són de posicions, sinó d’interessos. No discutim per sa taronja; discutim perquè no expressam què necessitam realment.

Aquí entra en joc una teoria fonamental de la negociació i la mediació: el win/win, o solució guanya/guanya. Durant molts anys, la idea general era que negociar era un joc de suma zero: si un guanya, s’altre perd. Però la mediació demostra tot el contrari: hi ha moltes solucions creatives que permeten que tothom obtingui allò que necessita.

En l’exemple de sa taronja, la solució inicial de sa mare era un clàssic win/lose disfressat d’equitat. Cap de ses filles obtenia allò que realment volia. En canvi, quan s’analitzen els interessos, apareix una solució win/win: totes dues guanyen, i la mare també, perquè resol el conflicte sense tensions ni frustracions.

La filosofia win/win es basa en quatre pilars essencials:

- Escoltar activament. No només sentir, sinó escoltar per entendre.

- Detectar interessos reals, no només posicions. Una posició és “vull sa taronja”. Un interès és “vull sa pell” o “vull el suc”.

- Buscar solucions creatives. Moltes vegades sa primera idea no és sa bona.

- No competir, sinó cooperar. No es tracta de veure qui n'imposa més, sinó de trobar la millor sortida per a tothom.

Mentre escoltava a Eva Cardona, vaig recordar molts moments de la meua vida professional. Durant anys vaig ser cap responsable d’empreses, i ara m’adon que una part important de la meua feina era (sense posar-hi etiqueta) fer de mediador. Quan apareixia un conflicte, abans de prendre cap decisió, m’agradava asseure’m amb ses persones, conversar, entendre què volien i què temien. Sempre he cregut que un problema mal resolt torna més endavant amb més força, mentre que un bon acord genera motivació i confiança.

Quan aconseguia convèncer les parts que hi havia una solució possible que beneficiava a tothom, s’èxit estava gairebé garantit. I no hi havia millor sensació que veure com un equip que abans estava tens treballava després amb més serenitat i compromís.

Ara, amb els anys i amb aquesta nova etapa d’aprenentatge, veig clar que la mediació no és només una tècnica; és una manera de veure la vida. Tancar conflictes és viure millor.

Quan va acabar la classe, vaig quedar-me uns minuts a soles amb la professora per comentar algunes idees. Vaig sentir que aquest curs no només m’està ensenyant teoria, sinó que m’està oferint eines valuoses per al present i també per al futur.

Els alumnes de la Universitat Oberta per a Majors d'Eivissa ens trobam en un moment de la vida en què ja no volem conflictes innecessaris. Volem serenitat, relacions netes i pau interior. I això passa, moltes vegades, per saber tancar conflictes pendents: familiars, personals, relacionals, laborals o emocionals.

I si no podem fer-ho tot sols, no passa res. La mediació és una ajuda intel·ligent, humana i necessària. No és un signe de debilitat; és un signe de maduresa.

En definitiva, aquella classe de la professora Cardona em va recordar que encara podem aprendre molt, i que sempre és un bon moment per fer les paus amb els altres i amb nosaltres mateixos.