Madrid no m'agrada.

Eivissa, 31 de desembre de 2025.

MADRID NO M'AGRADA.

He passat ses festes d’aquest Nadal a Madrid. Una trobada familiar molt agradable i, sobretot, necessària. M’ha agradat retrobar-me amb tots els meus, compartir taula, passejos, converses i silencis. Aquells silencis còmodes que només existeixen entre persones que s’estimen i no necessiten omplir-ho tot de paraules. Com sempre dic (i ho dic perquè m’ho crec de veritat), el que importa de veres són ses persones que t’acompanyen, no el lloc on et trobes.

Ara bé, dit això i deixant ses coses clares des del principi: s’estada a sa capital? He de ser sincer… no m’agrada Madrid. Em cau malament.

No m’agrada Madrid pel mateix motiu que no m’agrada sa calor sufocant del mes d’agost a Eivissa o ses bledes bullides. Són coses que em cauen malament, literalment. No és una qüestió racional ni discutible: em posen de mal humor, em fan més intolerant i, en definitiva, em converteixen en una pitjor versió de mi mateix. Fan aflorar aquella cara meua que ni jo suport, la que em fa pensar: “avui millor que no parli amb ningú. Millor quedar-me a casa i no fer nosa”.

Em sembla fantàstic que hi hagi gent que sospiri pel sol 365 dies l’any, que consideri juliol i agost mesos idíl·lics, que idolatri ses bledes o que defensi amb fervor quasi religiós que, com Madrid, no hi ha cap altre lloc al món. De veritat: me n’alegr molt per ells. Els desitj tota sa felicitat possible. De tot cor.

Però jo no.

Tampoc vull enganyar-me ni fer veure que no ho sé: evidentment, Madrid té coses bones. Moltes. Sé que hi ha milers de llocs molt pitjors on anar a parar. Ho sé, ho entenc i fins i tot ho puc argumentar amb dades i exemples. Però saber-ho no fa que m’agradi.

Madrid és una gran ciutat, una capital amb tot el bo i tot el dolent que això comporta. Té llocs polits, té el Retiro, la Gran Via, la Cibeles, una oferta cultural desbordant, museus magnífics, teatres on poder disfrutar d’espectacles memorables i una quantitat obscena de bars i restaurants on menjar i beure molt bé. Tot això és cert. Irrefutable.

Però, mirau… és absolutament inútil per fer-me canviar d’opinió.

He estat a Madrid innombrables vegades. Per feina, per oci o simplement de pas. Vaig viure-hi durant quasi dos anys, obligat, fent el servei militar a Alcalá de Henares i a un quarter de Leganés. Els caps de setmana que no estava arrestat, procurava escapar-me cap a Eivissa o cap a Palma per passar unes hores amb els meus o amb na Linita. Quan no podia viatjar, vaig trepitjar prou sa ciutat per parlar amb coneixement de causa. I ho repeteix: no m’agrada Madrid. De fet, si som sincer, l’odiï una mica. De sempre m’han agradat ciutats més properes com Àvila, Toledo o Segòvia, però sa capital no. Amb Madrid no tenc química. Ni tan sols una amistat distant i educada. Ens coneixem, ens saludam… i prou.

No m’agrada Madrid perquè sempre em posa trist. No sé concretar exactament per què, però sa sensació hi és, persistent, com una humitat que no se’n va mai del tot. I això que quasi sempre m’ho he passat bé: he vist grans espectacles, he passejat pels seus carrers, parcs i avingudes, he disfrutat de la seua gastronomia… però s’endemà em despertava amb una única idea clara i contundent: anar-me’n.

Madrid és una capital que m’esgota. Fer qualsevol cosa em costa el doble. Tot em fa peresa. Em crema ses bateries físiques i mentals en temps rècord. Qualsevol activitat m’exigeix un esforç desproporcionat, com si hagués de negociar amb mi mateix cada pas que faig. Quan hi som, visc pensant en el dia que podré escapar. No en disfrutar, no en quedar-me: en fugir.

No m’agrada Madrid perquè m’estressa que sigui tan gran. M’ofega el trànsit, no m’agrada agafar el metro ni els trens i em fa una mandra infinita anar de compres. Odiï el fred tallant dels carrers i la calefacció al màxim dins els locals. Odiï el sol i la calor de s’estiu, quan sortir al carrer és un acte de valentia (o directament de temeritat). Odiï que molt sovint o plogui o estigui ennuvolat tot el dia. Odiï sa contaminació permanent que cobreix la ciutat com una capa invisible però present. Odiï ses riuades de gent.

No m’agrada Madrid perquè, després de més de quaranta anys i un munt de viatges, no he aconseguit establir cap vincle afectiu amb aquesta ciutat. Ni un. I això, reconec, és bastant trist. Si estic baix de moral, em fa sentir pitjor; i si estic content, sempre pens que estaria millor a qualsevol altre lloc.

No m’agrada Madrid i, quan pens en el futur, mai m’imagín tornant-hi. S’altre dia, quan me’n vaig anar i vaig arribar a casa, estava segur que no la trobaria a faltar. Sense nostàlgia, ni enyorança, ni cap punxadeta al pit.

No m’agrada Madrid. Al final, simplement ens suportam. Que ja és molt.

De Madrid al cel.

Eivissa, 29 de desembre de 2025.

DE MADRID AL CEL.

He passat els dies de Nadal per Madrid, fent allò que se suposa que s’ha de fer quan un hi va per festes: disfrutar de sa família i dels amics, caminar ciutat amunt i avall, anar a veure algun musical, deixar-se arrossegar per corrents humans impossibles i comprovar, una vegada més, que els centres comercials de sa capital tenen una capacitat infinita d’absorbir gent a qualsevol hora del dia. Tot això, evidentment, combinat amb el que realment importa: un bon hotel, menjar bé i beure millor. Perquè una cosa és anar a Madrid, i una altra molt diferent és disfrutar de Madrid.

Una visita obligada per jo implica passar, sí o sí, pel Club del Gourmet d’El Corte Inglés del carrer Preciados. No fer-ho seria una falta greu. Un pecat capital… gastronòmic.

Aquesta devoció no és fruit d’un caprici recent, sinó d’anys de pràctica i d’ofici. Ve de quan treballava com a responsable d’un grup de supermercats d’Eivissa i Formentera, una època en què el calendari tenia una data marcada en vermell intens: el Salón del Gourmet de Madrid. Allò no era una fira qualsevol, ni tan sols una fira professional. Era una obligació moral. Un acte de responsabilitat.

Jo era dels que pensàvem que menjar bè és una cosa seriosa i s'havia de preparar a consciència. S’objectiu era clar: contactar amb proveïdors, detectar novetats, intuir tendències i intentar entendre cap on anava el món. Almenys el món que es menjava, que ja era prou món.

Ara bé, abans de posar un peu al Salón del Gourmet, el ritual era innegociable: parada obligatòria a El Corte Inglés. Llibreta en mà (parlam d’una època en què encara no fèiem fotos a tot), analitzàvem amb un rigor gairebé científic el surtit del Club del Gourmet. Productes, marques, formats, orígens, proveïdors… tot quedava meticulosament anotat. Aquell exercici tenia més de visita d’inspecció que de passeig. Si algú ens hagués vist, hauria pensat que érem uns espies (bé ... ben pensat, ho erem).

I és que dins el Club del Gourmet no s’hi anava a badar. Si apareixia un producte que naltros no treballàvem, s’activava automàticament el protocol d’investigació: qui el feia, d’on venia, quina història tenia al darrere i, sobretot, si ens semblava interessant, com el podíem incorporar a l’assortit d’algun dels nostres supermercats. Perquè sa teoria era simple, contundent i mai no ens va fallar: si un producte estava al Club del Gourmet d’El Corte Inglés, era bo. No hi havia discussió possible.

Aquella era sa nostra manera d’anar sobre segur, d’estar al dia sense haver d’inventar res, de filtrar per on anava el mercat i quedar-nos amb allò que realment importava. Ja no record quants Clubs del Gourmet vaig visitar al llarg dels anys, però sí que tenc clar que, cada vegada, en sortia amb sa sensació d’haver après alguna cosa nova. Cosa que, tractant-se d’on érem, no deixava de tenir mèrit.

Ara, durant aquesta darrera visita, acabada sa inspecció sentimental al Club, vaig decidir fer una pausa. Terrassa, refresc i un matí de sol a Madrid (fet gairebé paranormal) per ordenar idees i baixar pulsacions. I va ser just en aquest moment de falsa calma quan em vaig trobar de front amb el restaurant de pintxos i asador Imanol. I ja se sap: hi ha trobades que no són casuals.

No quedar-s’hi hauria estat un pecat. Un altre més. I els pecats, quan són gastronòmics, s’han de cometre sense remordiments. Vam tenir sort i trobar taula. Tots asseguràvem, amb una convicció molt poc creïble, que no teníem gaire gana. Però s’espectacle de sa carta va fer miques qualsevol teoria prèvia.

Allò era un desafiament directe a sa voluntat: bocatas de calamars, mini hamburgueses, calamars saltejats, cachopos de dos pams, truita de patates com Déu mana, carxofes, ous trencats i, senyores i senyors, uns torreznos absolutament memorables. D’aquells que fan replantejar decisions vitals. Dels postres, millor no parlar-ne: temptadors fins a la indecència (una tartà de formatge espectacular). Tot això regat amb vi, cerveses i cafès.

Fou una celebració improvisada que tenia més de banquet que de dinar. Un festival en tota regla. D’aquells que et fan perdre el sentit del temps, del seny i del règim, que (una vegada més) va quedar ajornat per a un futur imprecís i llunyà.

I atenció al detall final, que és el que realment va rematar sa jugada: tot aquest homenatge ens va sortir per uns 27 euros per cap. Sí, ho heu llegit bé. Així que si anau a Madrid, no ho dubteu: feu-hi una parada obligada. Ja sabeu que anar a Madrid és fàcil. Però com he dit abans, anar-hi a disfrutar és una altra cosa.

Ha arribat l'hivern.

Eivissa, 21 de desembre de 2025.

HA ARRIBAT L'HIVERN.

Amb l’arribada de l’hivern modific algunes rutines, però només ses imprescindibles. No som persona de grans canvis quotidians. M’agrada pensar que el secret de la felicitat és fer petits canvis sense tocar allò que funciona. I ses meues rutines, en general, funcionen bastant bé.

Durant sa primavera i s’estiu, cada divendres, després de sa classe de sòl pelvià a Sant Rafel (activitat que mai hauria imaginat que acabaria formant part de la meua agenda setmanal), aprofit per anar a Santa Gertrudis a fer un refresc i un bocata. És un ritual gairebé sagrat. Una manera de posar punt i a part a la setmana, de deixar enrere obligacions, horaris i presses.

M’agrada aquell ambient de poble que, durant els mesos de calor, es transforma en una espècie d'encreuament de mons: residents, turistes despistats, habituals de tota la vida i cares noves que no tornaré a veure mai més. Retrobar amics, fer sa xerrada, arreglar el món, observar la gent… tot ajuda a desconnectar.

Molt sovint no trob taula lliure i he d’esperar. Però no m’importa. Esperar també forma part del ritual. Val la pena. Normalment, em deman un beure i un mig xicu, el bocata especialitat de la casa, que ja podria menjar amb els ulls tancats. Per beure, una aigua o un tinto de verano (amb un tinto de Ribera del Duero, això sí, que una cosa és refrescar-se i una altra renunciar als principis).

Les postres el prenc a alguna de ses gelateries del poble. Tant se val quina. No entr en debats inútils: ses dues són molt bones. L’important és acabar el vespre amb alguna cosa dolça i la sensació que el cap ja va una mica més lleuger.

A l’hivern, en canvi, ses rutines continuen, però el decorat canvia completament. El poble ja no és el mateix, el bar tampoc, i el beure encara menys. El menjar, això sí, es manté fidel: el mig xicu no entén de temporades.

Divendres passat mateix plovia. D’aquelles pluges fines, però insistents que no fan renou, però t’acaben calant fins als ossos. Des de lluny, el poble semblava un portal de Betlem fora de temporada: llum a s’església i tres bars oberts, resistint com farolers obstinats. La resta de negocis, tots tancats. Carrers amb poca llum, la justa per orientar-te, i una plaça gairebé buida, com si esperàs que passàs alguna cosa que no acaba d’arribar.

Al bar on vaig sovint no hi havia ningú a la terrassa. Feia fred i ningú en tenia ganes. A dins, en canvi, sa vida es concentra al voltant de la xemeneia. Ses taules més sol·licitades són ses que queden més a prop del foc, i no falten mirades de reüll quan algú s’aixeca, per si queda un lloc lliure.

S’ambient ha canviat radicalment: ara tots els clients som residents. No hi ha presses, ni mapes damunt sa taula, ni mòbils demanant cobertura. Només converses tranquil·les i silencis còmodes. Per menjar, el mig xicu de sempre. Per beure, un Laccao calent (bé, aquí li deim Laccao; a Catalunya, Cacaolat; al País Valencià, Choleck). Pels que sou de fora i per entendre'ns: un got de llet amb Cola Cao. Cap sofisticació, però una felicitat calenta entre ses mans fredes.

M’encanten aquests moments de calma. Aquesta és, per jo, s’Eivissa autèntica. Sa que no surt als fulletons ni a les xarxes. Temps per xerrar sense mirar el rellotge, per riure amb els amics, per compartir silencis amb sa meua parella. Sense presses, sense expectatives, sense necessitat de demostrar res a ningú.

Quan partírem, continuava plovent. Fantàstic. Un gust caminar pels carrers mig foscos, sentint com sa pluja em va remullant a poc a poc. Agafat de la mà de sa meua parella, el mal temps i el fred deixen d’importar. En aquell moment, tot està exactament on ha d’estar.

Loteria, probabilitats i arròs.

Eivissa, 20 de desembre de 2025

LOTERIA: Probabilitats i arròs.

S’altre dia, en una classe de la Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa, un professor va decidir explicar-nos com funcionava sa Loteria de Nadal i quines possibilitats reals teníem que ens tocàs es Gord.

Va començar sa explicació així, sense anestèsia:

Ara us explicaré com funciona sa Loteria de Nadal de manera real i crua. Sense flors ni miracles.

I va anar per feina:

- Hi ha 100.000 números diferents, del 00000 al 99999.

Cada número es reparteix en unes 185 sèries (amunt o avall, però sempre moltes).

Cada sèrie té 10 dècims.

 

Va fer una petita pausa, d’aquelles que ja fan mal i us fan moure el cul a sa cadira.

- Això vol dir que un número complet, un bitllet, són 10 dècims.

Dècims totals:

100.000 × 185 × 10 = 185 milions de dècims.

 

I va afegir, amb una mitja rialla: Ei ... i quasi tots es venen. Ja veis que d’esperança no caduca mai.

 

Després va aclarir el concepte estrella:

- Què és el Gord de Nadal?

Un sol número. Un. Ni dos, ni quatre.

Si teniu un dècim d’aquest número, us ha tocat. Si no, us ha tocat mirar com li toca a un altre.

 

Va continuar ... probabilitats reals que us toqui es Gord?:

Si comprau un dècim: 1 possibilitat entre 100.000.

En percentatge: 0,001%. És a dir: molt difícil que us toqui.

 

I per resumir, per als optimistes, ens va dir: Recordau 

100.000 números.

Unes 185 sèries. Uns 185 milions de dècims.

Probabilitat del Gord amb un dècim: 1 entre 100.000.

 

Per acabar d’il·lustrar-ho, el professor va treure una bossa amb dos quilos d’arròs. Va pintar un sol gra de vermell i ho va mesclar tot amb una paciència gairebé cruel.

- Aquí dins, ens va dir, hi ha cent mil grans d’arròs. Cent mil possibilitats.

Aquest gra vermell és que us toqui es Gord. 

Silenci absolut a s’aula.

Ara imaginau, va rematar. que cada gra costa 20 euros. I que, tot i veure claríssim que no el trobareu ni amb una vida sencera, en comprau un (o dos, o cinc) cada any, plens d’il·lusió.

Visualment quedava claríssim. Dos quilos d’arròs són molts grans d’arròs. Massa, de fet, per confiar-hi es nostro futur econòmic. Però aquí som tossuts com una mula i compram números perquè “i si enguany sí?”.

Com podeu veure, això no té cap sentit. Però arriba Nadal, i Nadal no és Nadal sense aquest moment d’optimisme irracional en què pensam que, precisament a naltros, ens pot tocar allò que no toca mai.

En el fons, comprar loteria no és un càlcul matemàtic. És un acte de fe. No en ses probabilitats, fredes, objectives i malcarades, sinó en s’esperança.

Pagam 20 euros no per guanyar, sinó per somiar durant uns dies que deixarem de mirar es preu de s’oli i de sa bossa de sa compra.

I no: hem de tenir-ho clar: No ens traurà de pobres.

Per acabar sa classe, el professor encara ens va voler deixar un missatge positiu: Sa loteria de Nadal no ens farà rics, però ens regala uns dies d’il·lusió. I això també compta.

Després d’aquesta classe… qui ho havia de dir, ens despedirem amb desitjos de salut i bones festes. De sa loteria ningú en parlava.

L’art de trobar solucions als conflictes.

Eivissa, 6 de desembre de 2025

LA MEDIACIÓ I L'ART DE TROBAR SOLUCIONS ALS CONFLICTES.

 

Fa uns dies, a la Universitat Oberta per a  Majors d’Eivissa, la professora Eva Cardona ens va oferir una classe que encara avui em dona voltes al cap. Parlava de mediació, de com prevenir i resoldre conflictes sense caure en la confrontació, i de com escoltar és molt més important que decidir amb presses. Entre tots els exemples que ens va presentar, n’hi hagué un especialment revelador: el d’una taronja.

L’exemple de la taronja és una lliçó simple però poderosa. La història és molt coneguda en el món de la mediació, però quant jo vaig escoltar-la en boca de la professora vaig descobrir-la per primera vegada. Una mare té dues filles i només una taronja. Totes dues la reclamen, i ella, davant ses presses, la talla per la meitat pensant que ha aplicat la solució més justa: repartir. Però la justícia no sempre significa equitat, i molt manco eficàcia.

La sorpresa arriba quan la mare descobreix què volia realment cada una de les filles: Una necessitava sa pell per fer un pastís a s’escola. S’altra necessitava el suc per preparar un esmorzar saludable.

En aquest cas, si la mare hagués fet una cosa tan senzilla com escoltar, preguntar i entendre els interessos reals, hauria descobert que no hi havia cap conflicte, sinó només una manca d’informació. I que la solució òptima era tan senzilla com donar tota sa pell a una filla i tot el suc a s’altra. Totes dues haurien quedat satisfetes, i intuïtivament haurien après què vol dir cooperar.

Aquest exemple, aparentment senzill, amaga una idea molt profunda: la majoria dels conflictes no són de posicions, sinó d’interessos. No discutim per sa taronja; discutim perquè no expressam què necessitam realment.

Aquí entra en joc una teoria fonamental de la negociació i la mediació: el win/win, o solució guanya/guanya. Durant molts anys, la idea general era que negociar era un joc de suma zero: si un guanya, s’altre perd. Però la mediació demostra tot el contrari: hi ha moltes solucions creatives que permeten que tothom obtingui allò que necessita.

En l’exemple de sa taronja, la solució inicial de sa mare era un clàssic win/lose disfressat d’equitat. Cap de ses filles obtenia allò que realment volia. En canvi, quan s’analitzen els interessos, apareix una solució win/win: totes dues guanyen, i la mare també, perquè resol el conflicte sense tensions ni frustracions.

La filosofia win/win es basa en quatre pilars essencials:

- Escoltar activament. No només sentir, sinó escoltar per entendre.

- Detectar interessos reals, no només posicions. Una posició és “vull sa taronja”. Un interès és “vull sa pell” o “vull el suc”.

- Buscar solucions creatives. Moltes vegades sa primera idea no és sa bona.

- No competir, sinó cooperar. No es tracta de veure qui n'imposa més, sinó de trobar la millor sortida per a tothom.

Mentre escoltava a Eva Cardona, vaig recordar molts moments de la meua vida professional. Durant anys vaig ser cap responsable d’empreses, i ara m’adon que una part important de la meua feina era (sense posar-hi etiqueta) fer de mediador. Quan apareixia un conflicte, abans de prendre cap decisió, m’agradava asseure’m amb ses persones, conversar, entendre què volien i què temien. Sempre he cregut que un problema mal resolt torna més endavant amb més força, mentre que un bon acord genera motivació i confiança.

Quan aconseguia convèncer les parts que hi havia una solució possible que beneficiava a tothom, s’èxit estava gairebé garantit. I no hi havia millor sensació que veure com un equip que abans estava tens treballava després amb més serenitat i compromís.

Ara, amb els anys i amb aquesta nova etapa d’aprenentatge, veig clar que la mediació no és només una tècnica; és una manera de veure la vida. Tancar conflictes és viure millor.

Quan va acabar la classe, vaig quedar-me uns minuts a soles amb la professora per comentar algunes idees. Vaig sentir que aquest curs no només m’està ensenyant teoria, sinó que m’està oferint eines valuoses per al present i també per al futur.

Els alumnes de la Universitat Oberta per a Majors d'Eivissa ens trobam en un moment de la vida en què ja no volem conflictes innecessaris. Volem serenitat, relacions netes i pau interior. I això passa, moltes vegades, per saber tancar conflictes pendents: familiars, personals, relacionals, laborals o emocionals.

I si no podem fer-ho tot sols, no passa res. La mediació és una ajuda intel·ligent, humana i necessària. No és un signe de debilitat; és un signe de maduresa.

En definitiva, aquella classe de la professora Cardona em va recordar que encara podem aprendre molt, i que sempre és un bon moment per fer les paus amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Tot funciona fins que deixa de funcionar.

Eivissa, 22 de novembre de 2025-

TOT FUNCIONA FINS QUE DEIXA DE FUNCIONAR.

Dins el programa de classes de la UOM d’Eivissa, aquesta setmana ens oferiren una d’aquelles sessions sobre “com competeixen avui ses empreses”, especialment els hotels. Una classe impecable, d’aquelles que et fan pensar: “Si la realitat laboral fos així, tots seríem feliços, els hotels serien ONG i els directius brindarien amb cava mentre practiquen tècniques de relaxació a sa terrassa.”

Sa veritat és que fou una classe interessant, sí; instructiva, també; però sobretot "de llibre", d’aquelles que fan olor de manual recent estrenat. Tot molt polit, molt ben explicat i, per damunt de tot, molt lluny de ses empreses de carn i ossos. Molta teoria i poca realitat.

Per animar s’ambient, sa professora ens regalà el famosíssim acudit dels “tipus d’indius” dins ses empreses, tot un clàssic de s’organització corporativa:

- Els incas: arriben a les 8 i "hincan" el colze fins al final de sa jornada. Treballadors, sí, però amb aquell punt de màrtir que els fa creure imprescindibles… tot i que després ningú se’n recorda d'ells.

- Els mayas: apareixen a partir de les 10, amb cara d’adormits, i demanen: “¿M’ha llamado alguien?”. Són els que sempre estan “tancant un tema importantíssim”,  i que curiosament acostuma a ser el sopar i ses copes d’ahir.

- Els aztecas: arriben a les 12, fresquets com una flor, i practiquen s’únic exercici físic del dia: assenyalar. “Tu, fes-te càrrec d’això. Tu, d’allò altre.” Una coreografia preciosa, vista des de fora.

- I els arapahoes: criatures mítiques que no trepitgen s’oficina en tota sa setmana, però divendres a les 15.00 apareixen com si venguessin d’una peregrinació espiritual i anuncien: “Ara, pa’ joe, reunió.” I tu, que pensaves que tenies vida privada, a fotre's. Clar que sí, faltaria més.

Entre rialles i assentiments, sa classe continuà amb una llista de qualitats del líder modern. Ja sabeu:
- que si ha d’anar una passa endavant;
- que si no s’ha de fiar de ses aparences;
- que si ha de buscar s’èxit col·lectiu;
- que si no ha de tenir por dels canvis;
- que si ha de fer coses diferents per obtenir resultats diferents;
- que si la il·lusió; que si la passió, etc. etc.

Tot preciós. Però, sa meua experiència com a responsable d'empreses durant molts anys em diu que això realment no és precisament tant ideal.

Jo vaig seguir sa classe en silenci, tan formal com un alumne que veu que sa classe va per una banda i ell per una altra. A s’hora de preguntes no vaig dir res: obrir aquell meló era convidar a un debat etern i potser perillós. Però camí de casa, la consciència (o potser el cansament acumulat de tants anys de reunions) em digué: “Torna-hi, o rebentaràs.”

I vaig tornar.

Sa professora recollia i li vaig dir: “Perdoni, he hagut de fer mitja volta. Necessit dir-li una cosa. Si no, esclataré.”

I ja em teniu allà, explicant-li que un líder no pot anar pel món amb el discurs de “tots som bons”, “som un equip” i “abraçades per tothom”. Això queda molt polit a ses presentacions de PowerPoint, amb fotos de gent rient i tirant confeti, però sa realitat… uf, sa realitat és molt més dura.

Li vaig dir:
“Un líder ha d’anar amb peus de plom, i no fiar-se de ningú. Vostè no ha hagut d’acomiadar mai ningú? Mai l’han enganyada? Quantes vegades s'ha caigut i s'ha tornat a aixecar? Perquè a mi aquestes coses m’han passat massa sovint. Si a vostè no, enhorabona: o té una sort immensa o fa feina en una empresa que mereix estudi científic.”

També li vaig reconèixer que allò de “rodejar-se dels millors” està molt bé. Però alerta: fins i tot els millors tenen un costat fosc que surt els dies que ses coses no van com estava previst.

I li vaig treure el meu argument estrella: sa cançó d’en Julio Iglesias. “Vuela alto, amigo, que la gente tira a matar cuando volamos bajo.” No era poesia. És una veritat com una casa.

Al final vam tenir una conversa interessant, d’aquelles que no surten als programes oficials. I crec que sa professora va entendre el missatge final, aquell que ningú escriu als manuals però tothom sap quan firma un contracte de responsabilitat:

A ses empreses reals s’ha d’anar amb el ganivet entre ses dents, intentant no conèixer ningú massa i, sobretot, no posar sa mà al foc per ningú. Sa teoria va per un costat, sa pràctica per un altre, i al mig hi ha un oceà de bones intencions que mai es compleixen.

Per acabar, me’n vaig anar donant-li les gràcies per escoltar-me i amb una frase d’aquestes que fan pensar: “Em sorprèn que vostè, després d’anys parlant de lideratge, no hagi trobat cap manual que digui: Tot funciona fins que deixa de funcionar.”

Perquè quan deixa de funcionar, el líder és el primer que rep.

Enguany el curs ve fort.

Eivissa, 16 de novembre de 2025.

ENGUANY EL CURS VE FORT.

Amb un grup d’amics i amigues vaig anar al restaurant pedagògic de s’Institut Macabich per tastar un menú homenatge a sa gastronomia balear, preparat pels alumnes de segon de Cuina i de Serveis en Restauració. Quin nivell! Excel·lent menjar i millor servei. Enguany, el curs ve fort: es nota una preparació i una professionalitat sorprenents.

Simplement un detall que em va cridar especialment s’atenció fou el domini dels alumnes a la sala: obrien i servien perfectament una botella de vi o una de cava, amb una seguretat i una elegància que molts professionals ja voldrien. I us assegur que fer-ho bé no és feina senzilla. 

Ja ho sabeu ... destapar una botella de vi és una feina de precisió, de cortesia. S'ha de presentar el vi al client, s'ha de retirar sa càpsula i eixugar el coll. Es suro s’extreu lentament, sense soroll, i se n’olora lleument s’estat.

Per al cava, sa botella s’inclina i és el cos, no el tap, qui gira; s’obertura ha de ser un segon, un sospir. Una vegada oberta, s’ofereix un petit tast al client. Després, es serveix sa copa sense tocar-la, omplint només un terç o la meitat. 

És un servei net, discret i respectuós que els alumnes dominaven perfectament.

El menú va començar amb una croqueta de sobrassada (d’Eivissa) i mel amb emulsió de codony i formatge curat. Una combinació de sabors espectacular: dolçor, intensitat i un punt de textura que la feia irresistible. Boníssima.

Després ens serviren un milfulls d’enciam de crostes amb peix sec. Sense comentaris. Som de Formentera, i ja us podeu imaginar com m’encanta el peix sec.

S’entrant fou un guisat d’ous amb cruixent de rovells, molt saborós. Personalment som més de guisats on tots els ingredients van junts i es fonen al plat, però reconec que també s’han de provar combinacions noves. I aquesta tenia el seu punt.

El primer plat: mandonguilles mar i muntanya de vedella amb gambetes i sèpia. Una meravella. Quin contrast de sabors, quina profunditat de gust i quin encert de plat.

El segon plat: arròs amb gerret i pinya de col. Sense paraules. S’arròs al punt precís, el caldo de peix autèntic, i el gerret… sense una sola espina. Em va deixar sorprès.

Per acabar, una deconstrucció de flaó eivissenc. Aquí he de confessar que sa novetat no em va agradar. Tal vegada som massa clàssic i encara no puc assimilar variacions del meu estimat flaó tradicional. Però els bombonets i ses petites galetes (detall dels cuiners) que ens van servir abans del cava i dels cafès, varen esborrar qualsevol mal record de la reinterpretació.

Hi tornarem. Els meus amics quedaren encantats, i jo també.

Heu arribat massa tard.

Eivissa, 16 de novembre de 2025.

HEU ARRIBAT MASSA TARD.

Vaig presentar un munt de reclamacions, tant personals com per escrit i per telèfon (crec que vaig emprar pràcticament tots els sistemes de comunicació… Bé, tots no. No vaig fer-ho amb senyals de fum ni tampoc amb coloms missatgers).

Després de ses meues queixes i, m’imagin, de ses de moltíssims altres clients igual d’indignats i esgotats, finalment els senyors de corbata vermella que manen al Banc de Santander han tingut una revelació divina. Sí, amics i amigues: han decidit beneir el meu barri amb un caixer automàtic. Un miracle de categoria. Que toquin ses campanes. Haurem d’encendre un ciri, perquè això no passa cada dia.

I jo, que no es diga que no som una persona agraïda, ho celebr. Faltaria més.
Ara bé… tampoc calia tant d’entusiasme, eh? No feia falta instal·lar-me’l just a sa cantonada de baix de casa, com si jo fos el seu client preferit. Quin detallàs. Quin luxe. Quin excés. De veritat, no feia falta. Per satisfer ses meues petites necessitats d’efectiu, ara només hauré de sortir del portal i caminar… què? Deu passes? Quin sacrifici més gros. On quedarà ara s’encant de travessar mig poble, esquivar turistes, pujar i baixar voreres i esperar semàfors només per treure vint euros? M’han llevat aquella aventura a la qual, mirau, ja li havia agafat gust.

Recordau que primer varen tancar sa majoria d’oficines a Vila i ens en deixaren només una, com si fos una espècie protegida que calgués conservar amb molt de compte. Ai aquella oficina .... sempre saturada, sempre amb gent fent cua i empleats sempre amb cares llargues. Entre queixa i queixa, avorrit, vaig acabar obrint un compte en una altra entitat que sí tenia oficines i caixers repartits per tota la ciutat. I amb aquesta, tot s’ha de dir, estic encantadíssim: gent normal, eficient i, sobretot, conscient que els clients existeixen. Una raresa, ja ho sé.

I ara, després de mesos d’inacció, ara sí: els del Santander obren un caixer al barri. Una decisió brillant, presa amb sa rapidesa fulgurant pròpia d’aquelles organitzacions que només es mouen quan les critiquen, quan els números cauen o quan noten que els clients els fugen cap a altres entitats.

I jo em deman, amb tota sa innocència del món: per quin motiu no ho vàren fer al revés? Primer omplir la ciutat de caixers i, després tancar oficines. Però clar, els miracles són així: inesperats, inexplicables i, en aquest cas concret, d’una reacció tan retardada com ja innecessària.

Així que, sabeu què vos dic, senyors encorbatats del Santander? Heu arribat tard. Massa tard. Ja no em feis falta. Ara el vostre caixer allà baix, ben lluent, serà només un recordatori irònic de tot allò que no vàreu voler escoltar quan tocava.

Com arruïnar un dinar pedagògic.

Eivissa, 8 de novembre de 2025.

COM ARRUÏNAR UN DINAR PEDAGÒGIC.

Després d’una experiència anterior força agradable, vaig decidir tornar a s’Institut Macabich, on els alumnes de segon de Cuina i Serveis en Restauració oferien un nou menú inspirat en la mar Mediterrània i la deliciosa gastronomia que ens envolta. El plantejament era prometedor:

El menú.

Aperitiu:

– Pa, allioli i olives.

– Pa al vapor farcit de bullit de peix amb maionesa de safrà.

– Crema de verduretes amb formatge i ofegat de verdures.

Entrant:

– Enciam de cigrons amb panxeta de porc cruixent (segons el paper, no segons sa realitat).

Primer plat:

– Llobarro en suquet amb daus de patata, ceba tendra i musclos.

Segon:

– Dau d’anyell al forn amb romaní, suc de carn, patates i cruixent de verduretes.

Postres:

– Torrija d’orxata amb gelat de torró de Xixona, crumble i salsa toffee.

 

No pretenc fer de crític gastronòmic (Déu me’n guard!), perquè som ben conscient que es tracta d’un restaurant pedagògic i, per tant, cal paciència i empatia. Però ...

El servei de sala, excel·lent. S’alumnat, atent, correcte i, fins i tot, m’atreviria a dir, superior a molts cambrers professionals d’aquests restaurants de moda que tant surten a les xarxes socials. Si més no, aquí et serveixen amb un sonriu a la cara, atents, ben vestits, pentinats, nets i, sobretot, sense ulleres de sol ni actituds altives.

Ara bé, pel que fa al servei de cuina, diguem que hi ha camp per millorar. S’entrant (aquell enciam de cigrons amb panxeta “cruixent”) va arribar amb la panxeta completament humida. Qui controla s’acabat del plat? Algú el tasta abans de sortir? Potser sí, però ho dubt.

I després, per acabar, les postres. Ai, sa torrija d’orxata! Un monument a la sequedat. Si la intenció era reinterpretar sa torrija clàssica, ho van aconseguir: van fer-ne una versió sense sabor, sense textura i sense ànima. Tant se val: la vam deixar tots al plat, unànimement. No es podia menjar. Un exemple clar de com unes postres dolent pot arruïnar un dinar. Algú de sa cuina l'havia provat abans de servir? Segur que no.

A mi m'agrada molt (massa) el dolç, per tant em permet recordar sa recepta bàsica d’una torrija. No és tant complicat: pa especial que s’empapa però no es desfà; llet bullida amb pell de llimó, taronja i canyella; es deixa refredar, s’empapa bé el pa, es passa per ou, es fregeix en oli d’oliva i, finalment, s’acaba amb una mel perfumada amb aigua de flor de taronger, sucre i canyella. Simple, humil… però infinitament millor que el que van servir-nos.

Tot i això, hi tornaré. Els bombons de xocolata i de coco que ens serviren després del menú, (una atenció dels cuiners) em feren oblidar tot allò que no havia sortit de sa millor manera. 

Són alumnes, estan aprenent, i estic segur que sa pròxima vegada sa panxeta cruixirà i la torrija tornarà a ser postres i no experiment. A més, sempre és interessant comprovar els progressos dels estudiants i, si més no, confirmar que el servei de sala continua sent de matrícula d’honor i que els cuiners progressen adequadament en els seus coneixements.

Un viatge al nord sense sortir d'Eivissa.

Eivissa, 25 d'octubre de 2025.

UN VIATGE AL NORD SENSE SORTIR D'EIVISSA.

 

Hi ha dies en què un dinar és molt més que menjar. És una experiència, un espectacle i, en aquest cas, també una lliçó. Ahir vaig tenir el plaer de disfrutar del restaurant pedagògic de s’IES Isidor Macabich, on els alumnes de segon curs de Cuina i Serveis de Restauració ens van oferir un menú inspirat en el nord d’Espanya. Una proposta plena d’il·lusió, atrevida i gustosa.

Només arribar, sa carta ja m'ho deixava clar: “Restaurant pedagògic. Gràcies per la vostra paciència i col·laboració.” Una frase que feia somriure, però que també em convidava a mirar aquell dinar amb ulls de complicitat. No era un restaurant qualsevol: era una aula viva, un laboratori de sabors, un escenari on cada alumne aprenia, servia i cuinava amb ganes d’arribar lluny.

Tot just entrar, em va agradar (malgrat aquell punt de nervis que només tenen els començaments de curs) sa tranquil·litat que es respirava al menjador. Els alumnes es movien amb seguretat i elegància, com si ja fessin anys que hi treballaven. Somriures, correcció i un “benvingut” dit amb convicció. Tot em feia pensar que el curs havia començat amb molt bon peu.

El servei del menjador va ser, senzillament, excel·lent: ni un got buit, ni una espera massa llarga, ni una mirada perduda. Tot fluïa, tothom es movia, tothom sabia què havia de fer. Com una coreografia ben assajada.

I arribà el moment més esperat: el menjar. El menú em proposava un viatge pel nord d’Espanya, però amb el toc fresc i personal de la jove cuina de s’institut.

Em presentaren una carta de begudes breu, equilibrada i de qualitat, amb opcions per a tots els gustos. El servei, impecable, digne de professionals.

Tot seguit, em serviren un assortit de pans, allioli i olives. Per a mi, aquest simple detall ja marca el nivell d’un restaurant. Els pans, excel·lents, ben cuits, al seu punt, s’allioli, suau; i l’assortit d’olives i envinagrats, realment boníssim. Començàvem bé.

S’aperitiu va confirmar el nivell: calamar en textures i allioli i un dau de bacallà al pil-pil amb verduretes sobre una tosta de pa gallec. Una combinació que feia tancar els ulls i disfrutar de sa combinació de sabors. El calamar, tendre i amb aquell punt just de mar; i el bacallà… senzillament perfecte.

S’entrant, una crema de faves amb cloïsses, va ser una bona idea i un encert de contrastos, tot i que potser una mica massa concentrada pel meu gust. En qualsevol cas, el sabor era intens i ses cloïsses hi aportaven un toc mariner molt encertat.

El primer plat ens portava un clàssic del nord: marmitako de tonyina amb patata, crema de piquillos i maionesa de pebre fumat. Confés que aquí vaig lliurar (i perdre) una batalla personal amb els piquillos: no m’agraden mica. Però la resta del plat estava molt ben executada. Els qui en són fans el van trobar excel·lent.

El segon plat, pollastre a la pepitòria amb arròs saltejat al julivert, va ser una sorpresa molt agradable. Una combinació aparentment senzilla, però plena de matisos. El punt de cocció del pollastre, perfecte; sa pell, ben cruixent (i això no és fàcil!); i s’arròs, saborós, amb aquell punt just de cocció que tant m’agrada.

I per acabar, el dolç final: quesada pasiega amb gelat d’arròs i llet. Dolç, cremós, equilibrat. I quan ja pensàva que el festí s’havia acabat… sorpresa! Els cuiners ens van sorprendre amb uns petits bombons de xocolata que van fer-me oblidar sa dieta (que, sens dubte, hauria d'esperar un altre dia).

En un dinar així, per jo, el més important no és només el resultat dels plats, sinó la passió que s’hi respira. I d’això, ahir en sobrava. Els alumnes demostraren ofici, respecte per sa feina i moltes ganes d’aprendre. Al final del servei, vaig felicitar a sa professora i tot s’equip d'alumnes: el nivell d’aquest inici de curs és altíssim.

No sé si el proper menú ens durà cap al sud, cap a Itàlia o cap a la lluna… però una cosa és segura: hi tornaré.

Amb gana, amb il·lusió i amb molt de gust.

Economia de fulla caduca.

Eivissa, 21 d'octubre de 2025.

ECONOMIA DE FULLA CADUCA. 

 

Cap de setmana a Anglaterra. Els vols directes d’Eivissa a Birmingham s’acaben, i calia aprofitar els darrers disponibles. Retrobament familiar i passejades pels parcs i boscos propers a la ciutat. Caminant pels carrers, disfrutant dels colors de sa tardor, em va venir una idea al cap. Us hi heu fixat? A sa tardor, clar, cauen ses fulles dels arbres. Sabeu per què passa això?

Es meu passat laboral en sa gestió i direcció d’empreses va jugar-me una mala passada. Vaig començar a mirar els arbres amb ulls d’economista.

Des d’un punt de vista econòmic, a sa tardor molts arbres prenen una decisió dràstica: fan fora totes ses fulles. I no ho fan per estètica. El motiu és molt més simple: no poden mantenir sa plantilla. Ses hores de llum baixen, s’energia escasseja, i ja no surt a compte alimentar tant de verd. Així que, amb una eficiència que ja voldrien moltes empreses, activen el protocol clàssic de crisi: acomiadaments massius i silenci. És una maniobra freda? Sí. Necessària? També.

S’arbre, davant sa baixada d’ingressos (llum solar), fa exactament el que qualsevol responsable d’empresa amb un mínim d’instint de supervivència faria: redueix costos. Fora fulles. Ni EREs, ni negociacions col·lectives. Tallar el problema de rel i deixar que el vent s’endugui sa plantilla.

No hi ha indemnitzacions ni protestes. Ses fulles cauen, es descomponen i encara tenen sa decència de convertir-se en nutrients. Vaja, per dir-ho clar: el personal acomiadat alimenta s’empresa que l’ha fet fora. Us ho podeu creure?

Mentrestant, al món laboral humà, ens aferram a lleis obsoletes, a projectes caducs i a estructures empresarials que ja no sostenen res. Ens sorprenem que els números no surtin, però sovint ens neguem a deixar caure res. Ni una fulla. Per si de cas.

Els arbres no tenen comitès de crisi. Tenen clar quan toca tancar sa paradeta. No és fracassar, és plegar veles abans que el barco s’enfonsi. Fan exactament el que moltes empreses es neguen a fer: adaptar-se. Amb una diferència clau: ells no perden el temps. Quan torna el bon temps, broten de nou. Més lleugers. Més preparats. I sense arrossegar herències mortes.

En canvi, a naltros, a moltes persones i a moltes empreses ens agafa sa primavera amb sa motxilla plena de decisions covardes, equips cremats i idees que ja fan pudor de fulla podrida. Ens falten decisions valentes i ens sobren dubtes.

Potser ens aniria millor si deixàssim de mirar-nos tant s’ego i comencéssim a observar més ses branques. I els arbres. S’ha d’aprendre a buidar sa motxilla, a acomiadar quan toca, a renovar quan cal, i a deixar de fingir que tot pot durar per sempre. Ses fulles cauen. I no passa res. Encara més: ha de passar. És natural.

Us preguntau per què un arbre sap gestionar millor una crisi que una empresa? Idò ja veis. Potser, al final, ja no és el bosc el que està perdut.

 

Un divendres passat per aigua.

Eivissa, 11 d'octubre de 2025.

UN DIVENDRES PASSAT PER AIGUA.

Hi ha rituals que ens defineixen com a persones. Alguns van al gimnàs a les sis del matí, altres fan ioga abans del primer cafè del dia, i després existim els escollits com jo (una espècie rara, diferent) que cultivam amb disciplina s’art de cuidar el sòl pelvic. Sí, sí, aquest territori sovint oblidat entre sa panxa i ses cuixes, on es decideix silenciosament si riure fort o esternudar ens pot costar una muda nova.

És un món peculiar. Allà on els glutis, mig adormits per anys de vida sedentària i cadires mal escollides, es desperten sobtadament. Un univers paral·lel on ses paraules “contracció” "retroversió" o “relaxació” es diuen amb naturalitat, com si parlar d’esfínters en veu alta fos tan normal com demanar un cafè.

Així doncs, puntual com un rellotge suís, ahir divendres vaig emprendre camí cap al meu centre de fisioteràpia de confiança, allà a Sant Rafel, com qui acudeix a un temple a la recerca del benestar.

Però ja abans de sortir de casa, sa tarda m’enviava senyals. El cel, d’un gris cendra intens, feia aquella expressió de “avui no estic per tonteries”. I tenia raó. A mida que avançava per sa carretera, els núvols adquirien una textura dramàtica de final de temporada d’estiu, el vent m’anava xiulant a s’orella: “Torna’t, insensat. No tens res a demostrar.” Però jo, sord als senyals del destí, vaig continuar endavant, fidel al meu objectiu: preservar s’elasticitat dels músculs.

I efectivament, en un acte de coherència meteorològica, just arribar a Sant Rafel va començar el diluvi. Però un diluvi d’aquells de veritat. Un diluvi universal. No era una simple pluja de tardor, no. Era una pluja de primera, amb trons, llamps i una intensitat que no recordava.

Vaig quedar atrinxerat dins el cotxe, mirant com s’aigua baixava pels carrers. A dins del cotxe, refugiat al seient i escoltant sa ràdio, vaig iniciar una d’aquelles reflexions "profundes" que només es poden tenir quan plou.

Us heu adonat? Tots ens hem convertit en meteoròlegs? A sa ràdio, els tertuliants parlaven amb una autoritat sospitosa de termes com “borrasca”, “dana”, “vent de llebeig”, o “pressió atmosfèrica” com si fossin conceptes bàsics del batxillerat. Enyor aquells temps en què el temps es reduïa a dues frases clares: “fa bo” o “fa un fred que pela”. La resta no m'importava.

Faltava mitja hora per sa classe. Vaig decidir esperar dins el cotxe. Però, com si el cel tingués un breu moment de misericòrdia, va arribar una treva. Un parèntesi entre trons. No vaig dubtar. Vaig sortir del cotxe amb determinació, travessant el carrer que ja semblava un petit rierol rafaler. Si m’hagués vist algú des de fora, probablement hauria pensat que fugia d’una invasió.

Finalment, mullat, però digne, vaig entrar al centre. I va ser llavors quan vaig deixar anar, fent broma:

- Perdonau, teniu prou matalassos per si ens quedam a dormir aquí atrapats?

Rialla general. Sempre va bé fer bromes. També són un mecanisme de supervivència.

- Sí, tranquil, estàs en bones mans, em digueren amb seguretat.

La sessió va començar amb un aire carregat d’humitat i aquella llum dels dies grisos, com si tot estigués apagat. Música de fons, suau. Romàntic? Potser. Místic? També. Especialment, quan sa professora va anunciar amb un somriure que ens havia preparat una sessió “intensa”.

Durant s'hora següent, vaig descobrir parts del meu cos que encara ignorava completament. Contraccions, respiracions i aquella sensació inquietant de “estic fent bé això?” Però sí, vaig sobreviure. I he de dir-ho amb orgull: vaig sortir d’allà sentint-me més calmat, més fort i més content.

Quan vaig tornar al carrer, ja no plovia. El món seguia el seu curs amb xarcos com a testimonis muts de sa tempesta. Van venir-me al cap frases i tòpics ... "Si vols veure el sol, hem d'aprendre a torejar ses tempestes", o aquelles tan gastades "després de sa tempesta sempre arriba sa calma", o "ses tempestes no són per trabocar-te la vida, algunes arriben per netejar-te el camí".

Definitivament, sa vida no consisteix en buscar constantment es bon temps, sinó en tenir prou força interna per travessar ses tempestes.

Un espai en perill: el Prat de ses Monges.

Eivissa, 9 d'octubre de 2025.

UN ESPAI EN PERILL: ES PRAT DE SES MONGES.

Ahir, un grup de companys de l’AUOM Eivissa, acompanyats per n’Anaïs (una experta del GEN-GOB Eivissa), vam sortir a caminar pel Prat de ses Monges, un espai natural greument degradat i sota una pressió urbanística insostenible.

S’objectiu de sa sortida era clar:

-        Donar a conèixer sa importància de les zones humides i els processos naturals de depuració i gestió de l’aigua.

-        Comprendre els processos geomorfològics que defineixen la badia d’Eivissa i Talamanca, i que van permetre desenvolupar-hi una obra d’enginyeria agrícola entre els segles X i XII.

-        Fomentar s’observació de la natura i dels seus ritmes.

-        Incentivar la cura i el respecte pel patrimoni natural que ens envolta.

N’Anaïs hi va posar tota sa passió, esforç i coneixement. Però sa realitat que vam trobar fou més crua del que imaginàvem.

Què hi vam veure?

Un panorama desolador. Ses dunes de sa platja, desaparegudes (bé, en queda una, petita i mig engolida pel formigó). Sa pressió turística ha fet la seua feina. Els canals, abans artèries d’un sistema natural de gestió de s’aigua, avui són clavegueres d’aigua estancada, focus de pudors i plagues. El record de sa badia d’Eivissa i Talamanca com a ecosistema viu? Això és tot el que queda: un record. Perquè sa realitat actual no té res a veure amb allò que fou.

Sí, vam disfrutat de l’observació d’aus (com ses garses) que comencen a hivernar en aquesta zona humida, encara resistent. Però s’objectiu de fomentar el respecte i la cura d’aquest espai natural va topar amb una escena kafkiana: excavadores, màquines pesants i operaris abocant més ciment sobre els camins. Un despropòsit majúscul.

La pregunta és inevitable:

Com és possible que en ple segle XXI, amb el coneixement que tenim, continuam repetint els mateixos errors? Podríem tenir una zona humida a tocar de la ciutat: ben cuidada, restaurada, accessible, educativa... I, en canvi, els resultats són cada dia més decebedors.

El que ens queda és una sensació de ràbia i impotència. El sol, potser, ha tocat massa el cap d’alguns responsables. Però no és el sol el que destrueix; som naltros, amb cada decisió equivocada, amb cada cimentada innecessària, amb cada ignorància planificada.

Algunes fotos de sa sortida:

No aprenem res. I el preu el paga sa natura. El pagam tots naltros. I possiblement algun dia no molt llunyà, els nostres fills o nets solament veuran el que era aquest lloc a través de fotografies. La ciutat s'haurà menjat tots aquests espais naturals.

El gerret ho diu.

Eivissa, 5 d'octubre de 2025.

EL GERRET HO DIU. 

 

Amb s’arribada de sa tardor, no només canvien ses temperatures. Això és més que evident. Amb sa tardor canvia s’estat d’ànim, sa manera de caminar, de pensar, de vestir i fins i tot de cuinar. És com si tot s’univers es posàs d’acord, en silenci, per dir-te: “Uep, amics, s’ha acabat lo bo.”

Però no us penseu que m’ho va anunciar cap fulla de s’agenda, ni cap cel gris, ni ses recents fortes tempestes. No. Vaig tenir sa revelació a sa peixateria. Així com ho sentiu: a sa peixateria del mercat del barri, entre gambes i caps de rap. Allà, com una aparició divina, m’hi esperava el primer gerret de sa temporada.

Gerret. Sí. Una caixa plena. Amb cartell i tot: “Peix Nostrum. Gerret.”

El vaig quedar mirant com qui troba una vella carta oblidada dins un calaix. Amb sorpresa, nostàlgia i incredulitat. Com? Gerret? Ja? Però si encara vaig amb sandàlies, pantalons curts i camiseta!

I allí vaig comprendre que sa fulla del calendari no gira quan un ho vol, sinó quan es gerret apareix. És així. Els eivissencs ho duim gravat a s’ADN: sa temporada del gerret comença a finals de setembre/principis d’octubre. I punt. No cal mirar s’home del temps. Si hi ha gerret, és que s’acaba s’estiu.

Jo, innocent, encara pensava que em quedaven unes setmanes estiuenques. Però no. Allà mateix, entre pensaments i peix, vaig notar el primer avís. No per s’aire ni per s’aire condicionat del local, sinó pel simbolisme. Per s’impacte emocional d’aquell peix. El gerret no només és un aliment. És un símbol.

I jo allà, vestit d’estiu. Ni sa tempesta recent m’havia fet recordar de fer el canvi d’armari. A aquell precís moment, entre sardines i pops, vaig saber que ja no hi havia marxa enrere.

Mirau: Davant ses evidències, no s’ha de discutir. Hi ha moments a la vida en què no s’ha de pensar, s’ha d’actuar: Vaig comprar el gerret! I, en arribar a ca meua, abans de netejar-lo, vaig fer el gest més important de sa jornada: em vaig posar uns calcetins. El fred simbòlic ja era real. El cos ho sabia. M'ho demanava.

Per dinar, el vaig preparar escabetxat. Amb tot el ritual: llimó, julivert, alls frits, llorer, vinagre, oli i aquella quantitat justa perquè no m'agafàs acidesa tres hores després. M'ho vaig menjar com si fos dia de festa grossa. Feliç. No només perquè estava bo, sinó perquè tornava a menjar alguna cosa de temporada. Que és una cosa que s’està perdent.

Per jo, si una cosa té el gerret, és que em connecta amb sa realitat. Em mira i em diu, sense dir res: “Pep, s’estiu s’ha acabat.” I jo m’ho crec. Perquè es gerret no menteix. És com un notari ... (amb escates, això si).

Però el més fort no va ser el peix. Va ser l’endemà. No era ni sa frescor del matí, ni ses primeres boires de carretera, ni el tir d'escopeta llunyà d’un caçador amb ànsies. Era el meu propi cos que em demanava coses calentes. “Una tassa de llet calenta,” em deia. “Un menjar de cullera, si pot ser.”

Jo, que fa quatre dies esmorzava amb llet freda directament de sa nevera i per a dinar menjava ensalada amb peix a la planxa i fruita tallada, de cop i volta desitjava coses que cremessin. Caldo. Bullits. Puré. Què m’estava passant?

És normal, això? O és que sa tardor no només ens fa canviar sa roba, sinó que ens remou s’ànima i ens sacseja per dins?

I aquí em teniu. Amb calcetins, esmorzant llet calenta, i pensant que encara tenc sa bossa de platja al lavadero de casa. Amb tovallola, crema solar, botella d'aigua i ses ulleres de bussejar del meu net. Pens que no la trauré encara. Tenc sa confiança que durant algun dia d’octubre sortirà el sol, i tots ferem com si encara fos agost. M'autoengany una mica, per no perdre del tot s’esperança.

Però vaja ... No..... És tardor. El gerret ho diu. El cos ho confirma. I els calcetins, també.

Manual d'empresa absurd.

Eivissa, 4 d'octubre de 2025

MANUEL D'EMPRESA ABSURD.

 

Vivim en un món molt regulat. Tan regulat, que qualsevol dia d’aquests haurem de portar signat un formulari de consentiment abans de respirar. Un món en què ses grans empreses tenen protocols per tot. Absolutament tot. I quan dic tot, vull dir tot: des de com s’ha de saludar un client fins a sa curvatura exacta que ha de tenir el somriure de s’empleat quan diu “gràcies per la seua visita”.

Això no seria necessàriament dolent si aquestes normes tinguessin un mínim de sentit comú, però sa realitat és una altra: sa majoria són tan absurdes que fan riure qualsevol.

Prenem com a exemple una història que ja circula per xarxes i grups de WhatsApp. Tal vegada és una llegenda urbana, però que cada dia sembla més real. Una senyora major va al seu banc per treure 50 euros del seu compte. Sí, els seus sous. Guanyats o estalviats, tant se val. Però ai, amics: no es pot. El caixer li diu, molt seriós, que s’import mínim per operar a finestreta és de 300 euros. Ella, amb aquella saviesa que només donen els anys i sa paciència acumulada, diu: “Idò bé, me'n doni 300.” El treballador, complidor de ses normes, obeeix. Li lliura els 300 euros i li demana:

- Voldrà fer alguna altra operació?

- Sí, diu ella amb tota sa tranquil·litat del món, vull ingressar 250 euros.

Què hi podem fer contra sa rigidesa normativa? Ja veis, enginy i ironia. O una pruna, com veureu més endavant.

Aquesta història em ve al cap avui mateix, després d’una situació que m’ha deixat entre atònit i divertit. He anat a fer sa compra setmanal a un conegut supermercat a sa carretera de Sant Josep, prop de sa rotonda de “los pajaritos” (ja sabeu on vull dir).

Tot perfecte: he comprat, he pagat en efectiu i ja em disposava a partir. Però abans, he pensat: “Ara que hi som, aprofitaré per demanar canvi.” He tret un bitllet de 50 euros, amb tota sa bona fe del món, i li dic a sa caixera si me’l podria canviar per bitllets més petits.

Error.

- Lo siento, señor, pero las normas de la empresa no nos permiten dar cambio.

Un moment de silenci. Jo la mir. Ella em mira. Jo torn a mirar es bitllet. I al fons del meu cervell, un petit comitè de neurones comença a funcionar lentament. Uep .. Una altra norma absurda, inútil.

Deman per sa responsable del supermercat. Sa resposta és d’antologia:

- Ahora no está.

I com la reconeixeré sa propera vegada? 

- Es una mujer que va vestida con americana. 

Fascinant. M’imagín un quadre a sa paret amb el títol “Responsable: dona amb americana, absència habitual”. Decidesc no esperar, però, aquí entra en joc sa pruna.

Me’n vaig a sa fruiteria (que està just davant sa caixa), agaf una pruna (una, no un quilo, ni una bandeja: una pruna) i torn a sa mateixa caixera.

 - Perdoni, m’havia oblidat d’això.

I, evidentment, pag amb el mateix bitllet de 50 euros.

Ella em mira amb cara de “ja sé per on va vostè, d'espavilat!”, però jo em mantinc seriós, impertorbable. Som un simple client pagant una simple pruna amb un simple bitllet. Ella, amb veu mig resignada (i mig divertida, també s'ha de dir):

- ¿Pero no lleva monedas? Se las acabo de dar. 

Ho sent, em fan falta per una altra cosa. No tenc més sous.

Ja no podia fer res. Cap norma impedia cobrar una pruna amb un bitllet de 50 euros. Així que... canvi concedit. Missió complerta. 

Però... a quin preu?

El problema no és sa caixera. Ella fa sa seua feina. El problema és el sistema: aquest engranatge modern on sa norma pesa més que el sentit comú, on els treballadors han de dir “no” a peticions raonables per evitar ser reprimits per no seguir el protocol estandar dels procediments interns. 

S’ha tornat tan important obeir ses normes, que ens oblidam per què sa norma existeix. No és per facilitar sa vida del client? No és per organitzar millor es servei? No. És per evitar problemes... però només per s’empresa. El client, que s’espavili. I s’empleat, que faci de cara d'ase amb un somriure.

I així funcionam. Amb normes que semblen fetes per gent que no ha posar un peu en una botiga des de fa anys. No et donam canvi, però si compres una pruna, ja sí. No pots treure 50 euros, però si en treus 300 i en tornes 250, cap problem. No pots fer servir el lavabo, però si t’estàs pixant, ja veurem. Per favor ... !

Vivim en una comèdia absurda. Però, sempre podrem dir allò: si no pots canviar el sistema... compra una pruna!