El gerret ho diu.

Eivissa, 5 d'octubre de 2025.

EL GERRET HO DIU. 

 

Amb s’arribada de sa tardor, no només canvien ses temperatures. Això és més que evident. Amb sa tardor canvia s’estat d’ànim, sa manera de caminar, de pensar, de vestir i fins i tot de cuinar. És com si tot s’univers es posàs d’acord, en silenci, per dir-te: “Uep, amics, s’ha acabat lo bo.”

Però no us penseu que m’ho va anunciar cap fulla de s’agenda, ni cap cel gris, ni ses recents fortes tempestes. No. Vaig tenir sa revelació a sa peixateria. Així com ho sentiu: a sa peixateria del mercat del barri, entre gambes i caps de rap. Allà, com una aparició divina, m’hi esperava el primer gerret de sa temporada.

Gerret. Sí. Una caixa plena. Amb cartell i tot: “Peix Nostrum. Gerret.”

El vaig quedar mirant com qui troba una vella carta oblidada dins un calaix. Amb sorpresa, nostàlgia i incredulitat. Com? Gerret? Ja? Però si encara vaig amb sandàlies, pantalons curts i camiseta!

I allí vaig comprendre que sa fulla del calendari no gira quan un ho vol, sinó quan es gerret apareix. És així. Els eivissencs ho duim gravat a s’ADN: sa temporada del gerret comença a finals de setembre/principis d’octubre. I punt. No cal mirar s’home del temps. Si hi ha gerret, és que s’acaba s’estiu.

Jo, innocent, encara pensava que em quedaven unes setmanes estiuenques. Però no. Allà mateix, entre pensaments i peix, vaig notar el primer avís. No per s’aire ni per s’aire condicionat del local, sinó pel simbolisme. Per s’impacte emocional d’aquell peix. El gerret no només és un aliment. És un símbol.

I jo allà, vestit d’estiu. Ni sa tempesta recent m’havia fet recordar de fer el canvi d’armari. A aquell precís moment, entre sardines i pops, vaig saber que ja no hi havia marxa enrere.

Mirau: Davant ses evidències, no s’ha de discutir. Hi ha moments a la vida en què no s’ha de pensar, s’ha d’actuar: Vaig comprar el gerret! I, en arribar a ca meua, abans de netejar-lo, vaig fer el gest més important de sa jornada: em vaig posar uns calcetins. El fred simbòlic ja era real. El cos ho sabia. M'ho demanava.

Per dinar, el vaig preparar escabetxat. Amb tot el ritual: llimó, julivert, alls frits, llorer, vinagre, oli i aquella quantitat justa perquè no m'agafàs acidesa tres hores després. M'ho vaig menjar com si fos dia de festa grossa. Feliç. No només perquè estava bo, sinó perquè tornava a menjar alguna cosa de temporada. Que és una cosa que s’està perdent.

Per jo, si una cosa té el gerret, és que em connecta amb sa realitat. Em mira i em diu, sense dir res: “Pep, s’estiu s’ha acabat.” I jo m’ho crec. Perquè es gerret no menteix. És com un notari ... (amb escates, això si).

Però el més fort no va ser el peix. Va ser l’endemà. No era ni sa frescor del matí, ni ses primeres boires de carretera, ni el tir d'escopeta llunyà d’un caçador amb ànsies. Era el meu propi cos que em demanava coses calentes. “Una tassa de llet calenta,” em deia. “Un menjar de cullera, si pot ser.”

Jo, que fa quatre dies esmorzava amb llet freda directament de sa nevera i per a dinar menjava ensalada amb peix a la planxa i fruita tallada, de cop i volta desitjava coses que cremessin. Caldo. Bullits. Puré. Què m’estava passant?

És normal, això? O és que sa tardor no només ens fa canviar sa roba, sinó que ens remou s’ànima i ens sacseja per dins?

I aquí em teniu. Amb calcetins, esmorzant llet calenta, i pensant que encara tenc sa bossa de platja al lavadero de casa. Amb tovallola, crema solar, botella d'aigua i ses ulleres de bussejar del meu net. Pens que no la trauré encara. Tenc sa confiança que durant algun dia d’octubre sortirà el sol, i tots ferem com si encara fos agost. M'autoengany una mica, per no perdre del tot s’esperança.

Però vaja ... No..... És tardor. El gerret ho diu. El cos ho confirma. I els calcetins, també.