Economia de fulla caduca.

Eivissa, 21 d'octubre de 2025.

ECONOMIA DE FULLA CADUCA. 

 

Cap de setmana a Anglaterra. Els vols directes d’Eivissa a Birmingham s’acaben, i calia aprofitar els darrers disponibles. Retrobament familiar i passejades pels parcs i boscos propers a la ciutat. Caminant pels carrers, disfrutant dels colors de sa tardor, em va venir una idea al cap. Us hi heu fixat? A sa tardor, clar, cauen ses fulles dels arbres. Sabeu per què passa això?

Es meu passat laboral en sa gestió i direcció d’empreses va jugar-me una mala passada. Vaig començar a mirar els arbres amb ulls d’economista.

Des d’un punt de vista econòmic, a sa tardor molts arbres prenen una decisió dràstica: fan fora totes ses fulles. I no ho fan per estètica. El motiu és molt més simple: no poden mantenir sa plantilla. Ses hores de llum baixen, s’energia escasseja, i ja no surt a compte alimentar tant de verd. Així que, amb una eficiència que ja voldrien moltes empreses, activen el protocol clàssic de crisi: acomiadaments massius i silenci. És una maniobra freda? Sí. Necessària? També.

S’arbre, davant sa baixada d’ingressos (llum solar), fa exactament el que qualsevol responsable d’empresa amb un mínim d’instint de supervivència faria: redueix costos. Fora fulles. Ni EREs, ni negociacions col·lectives. Tallar el problema de rel i deixar que el vent s’endugui sa plantilla.

No hi ha indemnitzacions ni protestes. Ses fulles cauen, es descomponen i encara tenen sa decència de convertir-se en nutrients. Vaja, per dir-ho clar: el personal acomiadat alimenta s’empresa que l’ha fet fora. Us ho podeu creure?

Mentrestant, al món laboral humà, ens aferram a lleis obsoletes, a projectes caducs i a estructures empresarials que ja no sostenen res. Ens sorprenem que els números no surtin, però sovint ens neguem a deixar caure res. Ni una fulla. Per si de cas.

Els arbres no tenen comitès de crisi. Tenen clar quan toca tancar sa paradeta. No és fracassar, és plegar veles abans que el barco s’enfonsi. Fan exactament el que moltes empreses es neguen a fer: adaptar-se. Amb una diferència clau: ells no perden el temps. Quan torna el bon temps, broten de nou. Més lleugers. Més preparats. I sense arrossegar herències mortes.

En canvi, a naltros, a moltes persones i a moltes empreses ens agafa sa primavera amb sa motxilla plena de decisions covardes, equips cremats i idees que ja fan pudor de fulla podrida. Ens falten decisions valentes i ens sobren dubtes.

Potser ens aniria millor si deixàssim de mirar-nos tant s’ego i comencéssim a observar més ses branques. I els arbres. S’ha d’aprendre a buidar sa motxilla, a acomiadar quan toca, a renovar quan cal, i a deixar de fingir que tot pot durar per sempre. Ses fulles cauen. I no passa res. Encara més: ha de passar. És natural.

Us preguntau per què un arbre sap gestionar millor una crisi que una empresa? Idò ja veis. Potser, al final, ja no és el bosc el que està perdut.