Fiords Noruecs: Molde.

Eivissa, 24 d'agost de 2025

FIORDS NORUECS: MOLDE.

Segona parada del nostre viatge nòrdic: la ciutat de Molde, a Noruega. Coneguda com “la ciutat de ses roses” (no per sa quantitat de flors que s’hi veuen al carrer, sinó probablement per alguna campanya turística molt atrevida), aquest lloc viu entre sa boira, sa pluja i un passat que encara fa ombra. Una d’aquestes destinacions que no surten a sa portada de cap catàleg de viatges, però que quan t’hi trobes dius: “M’agrada”.

Es nostre matí a Molde va estar... passat per aigua. Plovia com si el cel hagués decidit netejar a fons la ciutat. Tant és així, que vam optar per quedar-nos dins el barco, observant s’entorn des de sa comoditat del nostre camarot. El turisme passiu també té el seu encant, sobretot quan sa pluja t’ofereix s’excusa perfecta per no ser gaire actiu.

Ara bé, la ciutat té història. I no qualsevol història, no: drama del bo. Durant la II Guerra Mundial, Molde va tenir "s'honor” de ser un dels llocs més bombardejats del país. A la primavera de 1940, quan Noruega va ser envaïda per ses tropes nazis, Molde es va convertir durant unes setmanes en sa capital temporal del govern noruec i fins i tot el rei i el príncep hereu van passar-hi dies mentre fugien dels alemanys. Ja em direu si això no és motiu suficient perquè sa Luftwaffe decidís fer pràctiques de bombardeig a consciència. El resultat: sa ciutat completament arrasada. Una ciutat històrica convertida en cendres i runa.

Després de sa guerra, Molde va ser reconstruïda ràpidament: edificis pràctics i sense floritures, amb un aire  “això és el que tenim, senyors”. Res de romanticisme i molta utilitat. Molde va ressorgir de ses runes com si digués  “mirau, encara som aquí”. I això, en el fons, és admirable.

Per sort, a sa tarda el temps ens va donar una treva. Vam desembarcar i visitarem el museu etnogràfic a s’aire lliure, un conjunt de cases tradicionals que ens transportaren a sa Noruega rural de fa un parell de segles. Lloc encantador, molt recomanable si voleu imaginar com devia ser viure amb fred, foscor, i zero calefaccions. Tot molt pintoresc, amb un toc de “no sé com van sobreviure, però bravo per ells”.

I després, excursió en autocar cap al mirador de Varden. Des d’allà dalt, sa vista de sa ciutat i el fiord és impressionant. Aquest sí que va ser el moment “foto” del dia. Hi vam estar aproximadament una hora. Durant aquest breu espai de temps, primer va ploure i més tard el sol va intentar treure el nas. Immediatament vaig poder entendre per què no voldría viure allí tot s’any.

Em va impactar s’entorn natural: muntanyes, boscos, tot verd, aigua, i allà lluny ses vistes del fiord. M’entraren ganes de començar a fer senderisme per Eivissa. Després d’un estiu tan calorós, caminar pels racons i camins de sa nostra illa (i sense portar una jaqueta impermeable) sirà una bona opció.

Per acabar el dia amb una nota més íntima, vam visitar s’hotel Alexandra. Un edifici imponent, amb encant retro, on uns familiars nostres van estar fa 47 anys. I, sincerament, sembla que el temps s’hi ha aturat. Mateixa façana i aquell aire de “gran hotel” dels anys seixanta. 

En resum, Molde és una ciutat que ha sobreviscut a la guerra i a la pluja perpètua. Té una bellesa especial.

A última hora de sa tarda, el barco parteix rumb a ses Illes Svalbard. Ens esperen dos dies de navegació, creuarem el cercle polar Àrtic, ses nits cada dia siran més curtes (estiu polar) i el sol de mitjanit dominarà tot el cel. 

Apassionant.

Seguiré amb més entrades al blog.

Fiords Noruecs: Bergen.

Eivissa, 23 d'agost de 2025

FIORDS NORUECS: BERGEN.

Acab de tornar d’un creuer pels fiords de Noruega, i sí, ja sé el que estau pensant: “Uep, aquest s’ha fet ric!” Idò no. Tranquils. No m’ha tocat cap loteria ni m’he convertit en influencer de viatges (encara que, si algú em vol com acompanyant per dur-li ses maletes durant el proper viatge, m’ho pensaré). Simplement, vaig trobar una oferta temptadora i vam pensar: “I si ens escapam de sa calor d’Eivissa i anam a veure com es viu per damunt dels 66 graus de latitud, allà pel Cercle Polar Àrtic?”

Així que aquí estic, amb sa memòria plena de imatges vives, contrastos sorprenents i una lliçó inesperada: viatjar en creuer és una meravella... però tornar a ca teua (si vius en un lloc com el que tenim naltros) també és una delícia.

Començaré pel principi, per sa primera aturada del barco: Bergen.

El primer que em va rebre a Bergen fou una boira finíssima i un exèrcit de turistes amb impermeables fluorescents i una quantitat indecent de pals d’autofoto. I jo, clar, allà al mig, intentant fer una foto “autèntica” mentre se m’entelaven ses ulleres.

Ara bé, Bryggen, (Bergen), amb les seues casetes de madera de colors, és una meravella. D’aquells llocs que semblen un decorat de cine, però no: són reals, antics i carregats d’història. Allà, fa segles, ja hi comerciaven amb el bacallà abans que es posàs de moda arreu del món. I el millor? Que han mantingut aquelles casetes dretes com han pogut: fan un poc de corba per s’edat, però, vaja ... com ses espatlles de molts de naltros. Però tenen un encant especial, què voleu que us digui.

Des de Bergen vaig fer una excursió pel fiord Lysefjord, travessant illots que pareixien sortits d’un anunci d’aigua mineral. A cada cantonada, una caseta de madera amb bandera noruega i una barqueta petita. Idíl·lic.

Però el que més va impressionar-me va ser el silenci. No es senten cotxes, ni música, ni crits. Només mar, muntanyes, verdor, i sa remor suau del motor del barco. Allà vaig entendre una cosa que ja hem oblidat a Eivissa: s’importància de no haver de cridar per demanar qualsevol cosa.

Al mercat del peix de Bergen, tot molt polit i molt turístic: parades amb salmó, arengades, tàperes, ostres i, per descomptat, el famós cranc reial. Ah, el cranc reial... Aquell animal gegant que pareix una criatura mutant d’una pel·lícula de ciència-ficció. I com que és “el plat típic”, el vaig tastar. Però us he de ser sincer: per jo, el cranc reial està sobrevalorat. Té una carn fina? Sí. Suau? També. Però jo diría que li falta sal. I no ho dic per fer-me s’expert gastronòmic, però per allò que et cobren uns 120 euros sa ració individual, esperava una altra cosa millor. En lloc d’això, vaig pensar: “Amb aquests sous, a ca meua em faig una parrillada de peix fresc i encara sobra per un vi de marca.”

Ara bé, heu d'entendre-ho, menjar-lo allà, envoltat d’olors mariners, gent de tot el món i el cel gris de Bergen, té el seu punt. No és només es plat: és s’experiència. I això, sí que no té preu (o sí, però en corones noruegues).

Aquest viatge, aquesta primera parada del barco, m’ha deixat moltes imatges per recordar i molts de pensaments. Veure món et desperta, et sacseja. Però també et reafirma. Perquè entre fiords i illes, m’he adonat que el paradís no sempre està lluny.

Tenc sa sort de viure en un lloc on puc menjar-me unes sardines amb vistes a la mar, fer una caminada entre pins i sentir-me igual de bé que a Bergen, però amb millor temps. I això, no és poca cosa.

Així que amb aquests escrits no pretenc fer una guia del viatge. Simplement, aspir a animar-vos: sí, viatjau mentre pugueu, descobriu altres mons, contrastau, enriquiu-vos. Segur que quan torneu, mirareu amb altres ulls allò que ja teniu: una terrassa amb amics, un peixet fresc a la planxa o unes hores de calma vora la mar. 

Al cap i a la fi, viure bé no sempre vol dir anar lluny. A vegades, només cal saber mirar.

Tornant del MSC Preziosa a sa vida real.

Eivissa, 22 d'agost de 2025.

TORNANT DEL MSC PREZIOSA A SA VIDA REAL. (Espòiler: no és fàcil)

He tornat d’un creuer pels fiords noruecs, el Cap Nord i el cercle Polar Àrtic. Sí, físicament som a Eivissa. Però emocionalment, espiritualment i gastronòmicament encara estic navegant entre fiords amb un cafè amb llet i gel a la mà i el vent fresc de Svalbard bufant-me a sa cara.

Després de dues setmanes a bord del MSC Preziosa, tornar a casa no és exactament “tornar”: és despertar bruscament d’un somni... però sense cafè, ni somni, ni ganes de despertar.

Sa vida al barco era, literalment, de pel·lícula. I no una d’aquestes de director lent i depriment, no. Era una superproducció de Hollywood. Jo, cada matí, em dutxava i deixava ses tovalloles brutes per terra del bany com si fos una estrella. Una sensació de llibertat que no sentia des de s’adolescència... o des de s’última vegada que ma mare em va fer es llit. Quan tornava de s’esmorzar, màgia: llit fet, tovalloles noves i doblegades.

Ara, a casa... si deix ses tovalloles a terra, el que trob després d’esmorzar són exactament ses mateixes tovalloles a terra. Però més tristes. I amb una lleugera olor de realitat.

S’esmorzar al barco era a la carta. Normalment, jo triava ous estrellats amb béicon, pastes acabades de fer, fruita fresca, iogurt amb musli, pa que feia olor de forn i cafè (descafeïnat) amb llet abundant. El servei? Ràpid, atent i discret. Gent entrenada per fer-me feliç.

Ara, a casa, el servei som jo. El cafè surt quan jo m'ho prepar (i sovint no record si he posat sacarina) i si hi ha ous és perquè és un dia molt, molt especial.

Es dinar? Del mateix nivell d’excel·lència. Plats amb noms tan llargs com sofisticats, sabors refinats, cambrers que em tractaven com si fos, com a mínim, un senyor. Ara, a casa, el menú és: “què queda a sa nevera?” i sa resposta és ben trista.

I el sopar... ah, el sopar! Cada nit una carta diferent. Jo triava, ells servien. Estovalles blanques, llum tènue, ambient de gala. Una atmosfera tan encantadora que per un moment oblidava que a ca meua, s’únic lloc amb llum tènue és al costat de sa llum del saló.

I després venia s’espectacle al teatre. Cada nit. Sense repetir. Broadway, Elvis Presley, cabaret, ABBA… Una desfilada de cantants i ballarins, lluentons i nostàlgia ben cantada. A casa, es meu últim espectacle va ser observar turistes borratxos ballant baix ca meua amb una cervesa a cada mà.

I entre àpats i espectacles? Temps. Temps per llegir, per anar a sa piscina, al jacuzzi, per xerrar amb nous amics, per fer veure que meditava, per repassar una i mil vegades ses fotos de llocs que semblaven postals: Bergen, Molde, Longyearbyen, Honningsvåg, Tromsø, ses Illes Lofoten, Stavanger... pobles de conte, muntanyes de cine, cascades d’aigua. Paisatges que em feien pensar: “però per què visc on visc?”. Ara, a casa, ses úniques coses que repàs són ses notificacions del mòbil, els correus sense respondre i sa llista de sa compra que mai deix d’actualitzar. Sa nevera abans de partir estava buida. Ara, també.

I llavors arriba sa gran pregunta: ara, qui em portarà d’excursió?

Qui em recollirà puntualment, em posarà una etiqueta al pit com si fos un al·lot en un campament d’estiu i em durà a veure muntanyes mentre jo faig veure que escolt el guia, però en realitat només faig fotos. Aquí, si vull veure una muntanya, he d’obrir Google Earth. O mirar el Puig de sa Talaia des de lluny, amb ulls de resignació.

Tornar d’un creuer no s’hauria de dir "tornar". S’hauria de dir: “retrobar-se violentament amb sa vida real”. I ho haurien d’advertir clarament al contracte. Just després del paràgraf que diu: “taxes no incloses”.

MSC Preziosa, gràcies. Has estat un viatge fantàstic, evasió i desconnexió total. Però ara, si no us sap greu... podrieu venir a casa i fer-me el llit?

Circulen, circulen.

Eivissa, 5 d'Agost de 2025.

CIRCULEN, CIRCULEN.

Ahir a la tarda, sortint de classe de Pilates a Sant Rafel (sí, heu llegit bé, Pilates, perquè un ja té una edat i s’ha de mantenir flexible, si vol continuar cordant-se ses sabates), em va envair una sensació estranya. Una cosa cinematogràfica. Em vaig sentir com Clint Eastwood a "Mula". Els amants del cinema ja ho sabeu ... Aquell jubilat que es dedica a transportar droga amb el seu vell cotxe. I no ho dic per fer-me el graciós. De veritat, per un moment, vaig tenir sa sensació de ser el protagonista d’una pel·lícula de fronteres, però amb accent eivissenc i olor de suat post Pilates.

Tot va començar cap a les vuit de sa tarda. Acabàvem d’estirar, després de classe, i tornàvem cap a casa en silenci, escoltant sa ràdio, sa meua dona i jo: contents, una mica cansats (com toca després d’una sessió d'una hora). Enfilàvem sa sortida de sa rotonda, amunt del túnel de Sant Rafel, quan  ... Pam! Ens topam amb un desplegament de control de sa Guàrdia Civil. Però no un d’aquells discrets, amb dos agents i un senyal de “pare”. No. Aquí hi havia cotxes travessats, agents amb "xalecos" antibales i cara de poc amics, cadenes punxegudes a terra (a punt per rebentar-te ses rodes del cotxe si tens intenció de fugir), i una cua lateral de cotxes oberts i un munt d’agents mirant què portaven al maleter.

No sé què buscaven. Droga? Immigrants? Pastilles de disseny amagades? No ho sabré mai, perquè no vaig tenir temps ni de preguntar.

Ara, el més curiós del cas va ser veure com, a distància, una parella de guàrdies civils ens va fer un escàner exprés. Cotxe antic però net. ITV al dia. El conductor (servidor), home gran, cabells blancs, ulleres de conducció, i aquella mirada de qui només vol arribar ràpidament a ca seua. Al costat, la meua dona, també gran, cabells curts impecables, sense maquillatge, sense celles pintades ni pestanyes postisses. Sense tatuatges visibles ni ulleres grosses.

Conclusió del escáner visual: zero perillositats.

Tot i això, continuàvem avançant amb precaució. El cotxe que duia davant va anar directe cap a la dreta: inspecció completa. Vaig pensar: ara ens tocarà a naltros. Jo, amb cortesia, vaig abaixar sa finestra i vaig dir, en eivissenc:

- Bones, passa alguna ...?

No vaig ni poder acabar sa frase.

S’agent (un armari amb uniforme verd, barba i ulleres fosques) em va mirar mig segon i em va deixar anar:

- "Venga, circulen, circulen..."

Cago en l'ou! Així, tal qual. Com si ni tan sols fóssim dignes de sospita. Cap pregunta. Cap escorcoll. Ni un “abra el maletero”. Res. Un “circulen” de manual. I gràcies.

Un altre agent, uns metres més enllà, custodiava ses punxa rodes, també ens va deixar passar. Ni un gest. Ni una mirada. Ni un “buenas tardes”.

I jo, per dins, em vaig emprenyar. Per orgull. Què passa? Que ni per sospitosos servim? Que els grans hem deixat de generar interès policial? No som ni candidats a una inspecció rutinària?

Vaig continuar cap a casa amb aquell regust amarg. No per por. Ni per nervis. Si no per una revelació inquietant: ens estan esborrant. Ens volen invisibles. Ens toleren, sí, perquè no poden fer altra cosa, però voldrien que ens poséssim a fer crucigrames i no sortíssim del portal. “Circulen, circulen...”  Vagin a ca seua. No molestin. Estiguin tranquils. No facin remor. Desapareguin.

I vet aquí que, en aquell moment, em vaig sentir com el Clint Eastwood. No pel contraban, sinó per sa sensació que el món ja no ens mira. Ens passa per damunt, ens evita i ens ignora.

 I no sap el que es perd.

Punto G.

Eivissa, 4 d'agost de 2025.

PUNTO G.

 

Hi ha qui repassa ses notícies cada matí al diari. N’hi ha que fan esport, que mediten o que fan cafè amb llet per començar el dia amb bones vibracions. Jo, de tant en tant, m'agrada obrir s'aplicació del banc i em pos a revisar ses despeses de ses nostres targetes.

No és per res, eh? No em vull fer el detectiu, ni s’home controlador. Però, vaja, després d’algunes males experiències amb càrrecs que no coneixia de res (i que, per descomptat, no havia autoritzat), m’he tornat una mica paranoic amb això de revisar els moviments bancaris.

Així que avui, entre cafè i torrada, em pos a revisar els moviments de sa targeta que comparteix amb sa meua dona. I, enmig de compres de supermercats, benzinera, fisioterapeuta, etc.  m’hi trob una cosa... diferent: "Punto G."

Ho torn a llegir. Punto G. I no, no és que m’ho hagi inventat. Allà era, en negreta. I no només una vegada. Diversos càrrecs diferents, en dates separades i per imports petits, d’aquests que no criden gaire s’atenció, però que, si t’hi fixes, et fan dubtar.

Primer pensament automàtic:

- A veure, jo no he anat a cap sex shop. Segur que no. Ho recordaria.

Segon pensament, que no he pogut evitar:

- I si hi ha anat sa meua dona?

Com podeu imaginar, en aquell primer moment ja havia començat a construir una pel·lícula mental d’allò més absurda. Roll: “i si té una col·lecció secreta d’artefactes tecnològics amagats dins el calaix?”, “i si ...?”

Però bé, no siguem malpensats, que ja som adults. I en lloc de treure conclusions ràpides (i absurdes), vaig decidir fer el que faria qualsevol home racional: investigar a fons.

Google, com sempre, em va treure de dubtes. Escric "Punto G + Ibiza" i, ves per on, sa primera opció és una gelateria: Punto Gelatto, situada a sa Platja d’en Bossa. Aii amics … va fer-se sa llum.

I tant, ara tot encaixava. Efectivament, hi vam anar fa poc. De fet hi anam molt sovint. Ens agrada passejar fins allà i fugir de sa calor de Vila. Ho recordava bé: a sa meua dona li encanta no només es lloc, sinó els gelats, sa textura, el sabor... i el fet que te'n posen com si fossis un afamegat.

Fan de tot: iogurt amb maracujà (el seu preferit), avellana, pistatxo, xocolata negra, cafè... i molts més sabors que no puc ni pronunciar. Però tots boníssims. D’aquells que et fan pensar que estàs menjant un bon postre.

Així que, amics i amigues, misteri resolt. El “Punto G” de sa targeta no era cap aventura clandestina, ni cap compra sospitosa, sinó una gelateria de confiança que ha sabut, això sí, triar un nom que fa aixecar més d’una cella.

I ara, una reflexió final. 

Amigues que llegiu això: Si després d’una tarda innocent prenent un gelat, el vostre home comença a revisar sa targeta i es troba un “Punto G” cobrat tres vegades en una setmana… ja sabeu per què us demana què heu fet a sa tarda. Estau avisades.

 I amics, homes com jo, que feim de detectius financers aficionats: abans de posar-vos gelosos, sospitar o començar a fer preguntes incòmodes... mirau bé al senyor Google. Que a vegades, el “Punto G” només és un cucurutxo de gelat amb dues bolles grosses i una mica de tupins.

Un bon dinar.

Eivissa, 28 de Juliol de 2025.

UN BON DINAR. 

 

Ahir, en un d’aquells moments en què el cervell decideix fer una pausa i el cor pren decisions sense demanar permís, vaig tenir sa brillantíssima idea de reservar taula en un conegut restaurant del port de Sant Antoni. No sé si va ser sa calor, sa nostàlgia o un moment d’inconsciència. 

Però allò que havia de ser un dinar tranquil es convertí en una aventura de supervivència urbana.

Per començar, arribar-hi ja va ser tot un repte. A s’altura del primer semàfor d’entrada al poble, just on un esperava trobar ordre i civilització, es produí el primer atac: una manada de turistes joves (com en estat salvatge) va envair el pas de vianants com si fossin protagonistes d’una despedida de final de curs. Els jovens tots uniformats amb calçons curts, sense camisa, xancles de plàstic i una cervesa (mínim) a la mà. Alguns fins i tot en duien dues, una per mà: s’equilibri, ja se sap, és fonamental.

Ses al·lotes, per la seua banda, havien optat per una estètica “mig despullada cutre lux”. Vestits tan transparents que només tapaven ses vergonyes... i justet. Culs a l’aire, pits a punt d’alliberar-se, maquillatge de guerra i pestanyes postisses. El millor de tot? El seu absolut menyspreu per qualsevol norma de trànsit. Semàfors? Passos de zebra? Això no és per naltros.

Superada aquesta primera prova, amb sa meua integritat física sorprenentment intacta, vaig continuar cap al passeig marítim. Allà, sa cosa prenia aires de festival permanent: música a tot volum, cossos vermells com gambes i una barreja d’olors que oscil·lava entre protector solar barat, cervesa calenta i suor internacional.

Però el veritable repte arribà en el moment d’aparcar. El port, controlat per Ports IB, funciona com un estat independent: tenen les seues pròpies lleis, màquines, tarifes i sentit del temps. Aparcar-hi una hora i mitja pot costar-te un ronyó… o dos euros, que és més o manco el mateix si tens en compte que a dos carrers la zona blava del poble encara té preus humans. Però bé, vaig pagar, vaig treure el tiquet i em vaig trobar amb aquell límit d’1,5 hores que marcaria el meu ritual gastronòmic.

Cronòmetre en marxa, vaig entrar al restaurant. Havia de dinar entre les 13.41 i les 15.11. Un repte olímpic.

Allí, finalment, començà sa millor part del dia: el menjar. El bullit de peix, senzillament excepcional. Peix fresc, cuit amb precisió de rellotger suís. Roja, gall de Sant Pere i altres meravelles que es fonien en boca. Vaig disfrutar amb aquells caps gelatinosos i plens de sabors. En pocs llocs saben cuinar el peix així.

Després, s’arròs a banda: ni passat, ni dur, ni insípid. Un arròs saborós, amb textura suau i aquell punt exacte de sal que només els bons cuiners dominen. No en va sobrar ni un gra. Sa paella quedà neta.

De postres, una petita delicadesa per compartir i un cafè amb Fernet, curt però imprescindible. Perquè ses aventures, ja se sap, exigeixen cafeïna... i un toc d’alcohol.

A les 15.00 hores, puntual com una multa, sonà s’alarma del mòbil: quedaven 11 minuts per arribar al cotxe abans que Ports IB activàs el mode “sanció automàtica”. Un dinar deliciós… a velocitat de Fórmula 1.

I quan ja pensava que ho havia superat tot, quedava l’escena final: el retorn pel passeig. Allà, vaig topar amb el que avui és el veritable rostre del turisme de Sant Antoni. Grups de joves menjant directament al carrer, asseguts a terra o als bancs com si fossin taules d’un càmping urbà improvisat. El menú? De supermercat barat: barra de pa, embotit de plàstic, sangria en brics, cerveses i bosses de patates. Una experiència gastronòmica a baix preu.

Els restaurants i bars del passeig? Mig buits. Sa clientela potencial, menjant al banc o a terra, contents de gastar-se centenars d’euros en avions, hotels i discoteques, però incapaços de pagar per una bona paella.

I jo, després d’haver sobreviscut al safari turístic, al sistema d’aparcaments inventat per un geni malvat de Ports IB i a un dinar exprés, però sublim… vaig decidir que, molt probablement, no hi tornaré fins passat s’estiu. O fins que Sant Antoni recuperi sa capacitat d’acollir gent sense haver de posar cartells de “Perill: zona infestada de turistes”.

Dilluns faré bondat.

Eivissa, 27 de Juliol de 2025.

DILLUNS FARÉ BONDAT.

 

 

O això em dic. Estic fet un embolic. Però no un embolic qualsevol: és un d’aquells embolics existencials, densos, que no se’n van ni amb una sessió de teràpia ni amb una infusió de valeriana. És com un món de contradiccions embolicat dins d’un bocata.

Cada setmana, amb disciplina gairebé marcial, vaig a fer “Pilates CALPP” (Conjunt Abdominal Lumbar Pelvià Perineal). Així, amb majúscula, com si fos més efectiu. Sona modern, veritat? A Sant Rafel, tres dies a la setmana, allà em teniu: suant, fent abdominals, planxes, salts, i responent als crits de sa professora de “¡dos más y lo tenemos!”. I dins aquest martiri voluntari, em reconforta pensar: “Això és salut.” O això vull creure.

Però s'embolic no és el gimnàs. No. S'embolic comença quan arriba es divendres, amb aquella promesa de llibertat, descans i descontrol de cap de setmana. És llavors quan el cotxe, aquest traïdor amb rodes, decideix per jo. No em porta a casa. No. Em porta directament, sense consultar-me, a Santa Gertrudis. Allà, a un lloc perillós i meravellós al mateix temps: un bar/restaurant famós per les seues paelles dominicals i per servir plats amb més calories que un paquet de racionament militar.

Allí ja em coneixen. El cambrer ni em pregunta. Em veu i somriu amb aquell gest còmplice de qui sap que avui tampoc demanaré una ensalada. Em pregunta: “1/2 Xicu i una aigua en gas grossa?". El ritual és sagrat.

Un Xicu, per si algú encara viu en la ignorància, és una obra mestra del colesterol: béicon, llom, ou fregit, ceba caramel·litzada, formatge fos... tot embolicat dins un pa calent, cruixent, tendre, que quan el prens deixa anar aquell oli beneït que et recorre els dits i s’ànima. No és un bocata. És una aparició divina!

I jo, il·lús, pens que això ha de ser compatible amb el gimnàs. “Tres dies suant i un 1/2 Xicu de premi. Compensació. Equilibri. O no?”

Però clar, de tant repetir aquest ritual, ja em començ a veure reflectit al vidre dels locals. I aquell reflex... no sembla gaire més prim que fa un mes. De fet, diria que el 1/2 Xicu m’està guanyant sa batalla per mantenir sa línia.

I si no és el 1/2 Xicu, són els montaditos. Divendres passat vaig voler innovar. “Faré alguna cosa més lleugera”, em vaig dir. S’autoengany és una de les meues especialitats més refinades.

Vaig demanar montaditos. Altres taules també. El que van servir-me, però, no era precisament lleuger. Era pa pagès torrat amb tomàquet ratllat i damunt: truita, béicon, jamón serrano, formatge, llom... tot allò que sa nit abans havia promès abandonar. Però clar, per algun motiu misteriós, em va semblar més saludable. Com si ses llesques de pa torrat dividís també ses calories. “És com menjar en petit, i això engreixa menys, o no?”

Error. Craso error!

I així vaig arribar a la setmana següent:

Dilluns: “Avui sí. Aquesta setmana faré bonda.”

Dimecres: “Vaig cansat però estic avançant. Em sent millor.”

Divendres: “Tant se val. Per un dia...”

I vaig tornar a començar. Com una roda. Un bucle. El gran bucle. El gimnàs em fa suar, el bar em fa salivar, i el cap, entre els dos, no sap per on tirar.

És això correcte? Té cap sentit suar com un boig entre setmana per després devorar un bocata que faria plorar a sa meua professora? Potser no. Tal vegada estic intentant buidar una piscina amb una cullera mentre hi deix caure un xorro d’aigua al mateix temps.

Però també pens una altra cosa: i si la felicitat fos això? Trobar el punt just entre el patiment necessari i el plaer innegociable. Suar per no sentir culpa, menjar per no perdre el gust de viure. Potser no em traurà sa panxa. Però em deixarà s’ànima tranquil·la. I això, a aquestes altures, ja és molt.