Una mala experiència bancària.

Eivissa, 10 de gener de 2025.

UNA MALA ESPERIÈNCIA BANCÀRIA.

Fa uns dies, una vegada més, vaig viure una experiència molt desagradable a una oficina d’una coneguda caixa d’estalvis. Va ser una situació molt decebedora que em va fer perdre la paciència i els papers.

Tot va començar quan vaig intentar fer un ingrés en metàl·lic al meu compte. El caixer no va acceptar l’operació i em va retornar els sous. A continuació, vaig anar a la caixa on una empleada va intentar repetir l'operació, però va passar el mateix. L’ordinador no permetia fer l’ingrés al compte. Després de diverses consultes i comprovacions, em va informar que el compte estava bloquejat per falta d'algunes dades.

“Bloquejat? I sense avisar-me em bloquegau el compte? No vegeu que teniu el meu telèfon i correu electrònic? Hauria estat fàcil avisar-me. Això no ho trob normal.”

“Quines dades o documents falten?” vaig preguntar.

“No li podem dir. Haurà d’anar a la seua oficina i consultar-ho amb un gestor.”

La cua de gent que esperava per ser atesa anava creixent, però jo no me'n volia anar.

“A veure, vull parlar amb sa directora.”

Va sortir una senyora molt amable, a qui li vaig explicar la situació. Em va respondre: “No ho entenc. Naltros sí que avisem als nostres clients. Haurà d’anar a la seua oficina.”

Veient que la meua paciència s’esgotava, vaig replicar: “Com que "els seus clients", vostè no té clients, tots som clients del banc, i vostè com a empleada té l’obligació d'atendre’ns a tots.”

I vaig continuar: “Com a client d’aquest banc, esperava un servei millor, una comunicació més fluida i no sentir-me frustrat per la manera com em tracteu.”

La cua de gent esperant a la caixa ja arribava fins a la porta del carrer. Vaig sortir de l'oficina, però no abans de dir ben alt "us podeu anar a la merda". Marxava enfadat, ignorat i sense cap resposta clara i amb el convenciment que un banc ha de cuidar els seus clients d'una manera més professional.

Vaja, que vaig perdre els papers. I la cosa més greu no fou perdre els papers, no. A primers d'any m'havia fet el propòsit de no enfadar-me més. Ja veis, portam deu dies de gener i ja l'he trencat.

Finalment, vaig desplaçar-me a la meua oficina, demanar cita amb el meu gestor, i, tot i el meu empipament, vaig continuar amb els tràmits.

Quan vaig arribar a l'oficina el meu gestor de sempre en diu que ell “ara ja no tinc clients concrets, ara he d'atendre a tot qui ve i que tenia molta gent esperant”, però va tenir el detall d'anar a buscar un company per veure de solucionar el problema del meu compte. Després d’esperar un poc un empleat m’atengué i efectivament, el problema era que faltaven dues firmes a la titularitat del compte: sa meua i una més.

“No pot venir s’altre titular a firmar?”

"Doncs no, ara, avui no pot".

"Idò haurà de tornar demà".

Per casualitat, els dos titulars teníem disponibilitat horària per anar-hi a la tarda, però a hores diferents. El plan era primer hi aniria jo i després s’altre titular. Quan a la tarda vaig arribar m’atengué una persona diferent del matí. Era una coneguda i antiga alumna de sa meua dona.

“Hola Pep, i tu per aquí, què vols?”. Li explic i em diu “Ara mateix ho arreglam …  Va fer unes quantes operacions a l'ordinador, em va fer firmar un document i en digué: solucionat!. El compte ja està operatiu. No va tardar ni un minut.

Jo .. "Bé, dins una hora més o menys vindrà s’altre titular a signar".

“No, no … No fa falta que vengui. Ja ho he arreglat. Amb la teua firma ja és suficient”

Enteneu alguna cosa? Jo no. Vaig donar les gràcies, vam xerrar de temes personals i me'n vaig anar.

Si el problema real era una sola firma, sa meua, per quin motiu no vaig poder solucionar el tema durant la primera visita a l’oficina propera a casa? Són uns embolicadors amb poques ganes d'ajudar als clients.

Desig que aquesta experiència pugui ser un recordatori per a tots de la importància d'exigir un bon servei i un tracte correcte per part d'aquestes entitats.

Diferents formes de cuinar.

 Eivissa, 2 de gener de 2025

DIFERENTS FORMES DE CUINAR.

 

 

 

A s'hora d'elaborar un plat perfecte o una recepta deliciosa, cada persona és un món i cuina a la seua manera.

Durant els viatges a casa del meu fill, a Anglaterra, m'agrada cuinar per ell i per a la seua família. M'encanta anar a comprar els ingredients, preparar-los i cuinar-los. Els moments compartits a taula no tenen preu. Aquestes festes de Nadal i Cap d'Any hem estat junts a Eivissa i, com era d'esperar, també hem cuinat plegats i hem compartit molts de moments a sa cuina.

Vull xerrar-vos del sopar de Cap d'Any a ca nostra. Cuiner i responsable de tot: el meu fill. Ajudant: el meu gendre. Jo em vaig dedicar a mirar i a contestar si em preguntaven. No van demanar-me gaires coses. Cuiner i ajudant, ho tenien clar.

Cuinaren: dos entrants, "gambons" al forn i calamars amb sobrassada. De plat principal, gall al forn amb tres guarnicions: mini bastanagues al forn amb suc de taronges i mel, col llombarda i patató al forn. Un espectacle de colors i de sabors.

El meu fill és un apassionat de sa cuina (sa güela materna va ser qui li va ensenyar), és enginyer i treballa en una empresa fabricant de cotxes. Per tant, cuinar amb ell és tot un repte. Us preguntareu: Quin repte? Com cuina un enginyer? Quina relació hi ha entre cuinar i el procés de creació d’un cotxe? La resposta és ben clara: Tot s'ha de fer amb un meticulós procés de planificació. Abans de comprar cap ingredient, el meu fill ja té un esquema detallat de cada pas. Sa recepta, ben estudiada, es converteix en un projecte més, com el disseny d’un cotxe nou. Cada peça té el seu lloc i la seua funció.

Tot va començar amb la selecció dels ingredients. Què volem cuinar i quins ingredients necessitam? Vam anar a comprar a molts de llocs diferents, a un gran supermercat, a una peixateria especialitzada, a un forn eivissenc, al Mercat Nou de Vila, a una fruiteria selecta, etc. S'havia de triar cada ingredient pel seu sabor, la seua qualitat i la capacitat d’encaixar perfectament en el resultat final que ell portava mercat fixament dins del cap.

No vull cansar-vos diguen que no va ser cosa fàcil trobar mini bastanagues, patató autèntic eivissenc, bones espècies, greix d'ànec o un gall pescat a Eivissa. El procés de comprar tots els ingredients va ser llarg i laboriós.

Sabíeu que molta patata vermella que trobau a ses botigues realment està produïda a França? Sabeu diferenciar el "cilantro" del julivert? Coneixeu per s'olor si una espècie està passada? Com diferenciau una taronja eivissenca d'una portada de fora? Sabíeu que segurament heu dit adeu a s'any 2024 amb reim d'un país sud-americà? El món s'ha convertit en global i trobar productes i sabors autèntics és una aventura.

Un cop tot va estar preparat, el meu fill va establir un horari rigorós. Cada minut comptava i el rellotge era un aliat fonamental. Des del moment en què començà a cuinar fins que el plat va servir-se, cada acció estava minuciosament planificada amb antelació.

Els temps de cocció són fonamentals. Un cuiner, un enginyer, sap que la precisió és clau. Cada ingredient s'ha de cuinar a la temperatura exacta i durant el temps necessari. No es pot improvisar. Cada minut està controlat. Ses patates es bullen un temps exacte, ses verdures es cuinen fins a aconseguir sa textura perfecta i els peixos es preparen a sa temperatura ideal i també durant un temps escrupolosament predeterminat.

Quan arriba el moment de muntar el plat, és on el cuiner/enginyer mostra tota la seua destresa. Col·loca cada element amb una precisió gairebé quirúrgica, com si fos a la línia de producció d’un cotxe. Sa salsa s’ha de posar amb molta cura, ses guarnicions han d’estar disposades estratègicament i cada peça ha d'encaixar per aconseguir un acabat perfecte. El resultat? No només un plat deliciós, també un plat visualment espectacular.

En resum, m'agrada veure cuinar al meu fill i seguir tot el procés, tot un exercici de disciplina i creativitat. Cada recepta és com un projecte, on la planificació i l’execució es fusionen per crear una cosa extraordinària. 

Els plats finals, a part de ser saborosos, van ser un testimoni de dedicació, planificació i precisió.

Molts anys i bons!


 

Salsa de Nadal.

Eivissa, 24 de desembre de 2024.

SALSA DE NADAL.

Si una cosa caracteritza Nadal arreu del món és el menjar. Cada indret té els seus costums gastronòmics, que es comparteixen al voltant d'una taula sa nit i es dia de Nadal.

A Eivissa i Formentera, antigament, sa nit de Nadal no es feia tanta festa com ara. Ses famílies es reunien per sopar i, en haver menjat, anaven cap a matines, a ses caramelles. Si en tornar encara hi havia gana, aprofitaven per picar quatre coses que havien sobrat del sopar.

Joan Castelló, en el seu article "Sa salsa de Nadal i sa porcella", ens explica què menjava sa gent d'Eivissa: "Es plat fort de Nadal, sempre havia set sa porcella rostida. I ho és encara. Aquí no hi havia indiots, o, si n'hi havia, eren molt pocs i sa gent no en feia gaire cas".

Així doncs, podem veure com l'any 1976, algunes tradicions culinàries foranes ja començaven a entrar dins sa gastronomia pitiüsa. Castelló ho explica així: "De poc ençà els han anat introduint, com tantes altres coses, per allò de seguir és costums de fora, que pareix que fa més Nadal i més senyor és menjar indiot rostit a qualsevol restaurant".

Un altre plat característic de Nadal a ses Pitiüses és sa salsa, que Castelló definia com "una gola, un llepadits". Sa salsa és un postre típic de ses Pitiüses i té un origen una mica incert. Es pensa que pot provenir de sa cultura àrab, que va estar instaurada des de sa caiguda de l'Imperi Romà fins a sa conquesta catalana el 1235. L'ús de s'ametlla, ses espècies i sa mel pot recordar als sabors d'alguns postres típiques d'aquesta cultura.

No hi ha dues cases on sa salsa de Nadal es faci de sa mateixa manera. Hi ha qui hi posa aigua en comptes de brou o sucre en comptes de mel. No hi ha una recepta que sigui s'autèntica, ja que l'essència de sa cuina tradicional és, precisament, sa varietat. Mai tastarem, tampoc, dos sofrits pagesos iguals. Això passa exactament amb totes ses receptes de cuina tradicional del món. Hi ha uns ingredients que sempre són els mateixos, els que ens fan identificar un plat. A partir d'aquí, cadascú ho fa de sa manera que millor sap. I sa millor de totes és sempre sa de ca nostra, no cal dir-ho!

Sa salsa de Nadal està feta amb ametlla picada, ous, brou o aigua, mel o sucre i espècies. És una llàstima que només se'n faci un cop l'any, però és una bona enfeinada per qui s'encarrega d'elaborar-la i no sempre es disposa del temps necessari. Una vegada ens hi posam, però, podem fer-ne més del compte i congelar-la. Sa salsa de Nadal es conserva bé d'un any per s'altre.

 

Recepta que va ensenyar-nos a fer na Nieves de Can Rei, sa millor rebostera d'Eivissa, durant un taller de cuina als alumnes de l'AUOMEivissa:

Ingredients:

- Pel brou: 1/2 poll pagès, 7 litres d'aigua, sal i  un òs blanc salat o un trosset de segí.

- Per la salsa: Un quilo d'ametlles, 6 litres de brou, un quilo de sucre, 6 ous, mel, safrà en bri, pebre negre en gra, clau, canyella en rama i sal.

 

Elaboració: 

Una enfeinada. Mirau:

- Preparar el brou: Deixar-ho coure una hora per obtenir un brou concentrat.

- Torrar ses ametlles: Si no teniu ametlles ja torrades, podeu posar-les en una paella sense oli i deixar-les torrar uns minuts fins que agafin un color daurat. Tritura-les finament fins a obtenir un pols.

Avui és fàcil trobar als comerços especialitzats ametlles ja torrades i triturades.

- Infusió de canyella, safrà i claus: En una cassola, posau el brou de poll i afegiu la branca de canyella, els claus i el safrà. Portau a ebullició a foc lent per aconseguir que el brou absorbeixi les aromes de ses espècies. Un cop hagi bullit uns 10 minuts, col·locau el brou en una altra cassola o recipient i deixau que es refredi lleugerament.

- Preparar la base de sa salsa: En un recipient, heu de batre els ous amb el sucre fins que la mescla es torni cremosa. Afegir les ametlles triturades i la mel. Batre-ho tot junt.

- Muntar la salsa: Incorporau el brou infusionat a poc a poc a la barreja d'ous i ametlles, tot remenant constantment per evitar que els ous es cuinin. Sa salsa ha de quedar suau i cremosa. Si es fa massa espessa, podeu afegir més brou fins a aconseguir sa textura desitjada.

- Condimentar: Un cop sa salsa estigui llesta, s'afegeix sal i pebrera al gust. Deixau que la salsa es cuini a foc lent durant uns minuts, removent de tant en tant per evitar que s'enganxi a la base de la cassola.

 - Sa salsa s'acompanya amb es coc pagès o bescuit de Nadal. Es tracta d'un brioix elaborat amb farina, sucre, greix de porc, canyella i batafaluga. Actualment, es pot comprar a ses pastisseries d'Eivissa i Formentera. Ja no s'acostuma a fer igual que abans a ses cases perquè, de la mateixa manera que passa amb sa salsa, s'hi ha d'invertir molt de temps. I se n'ha de saber, per descomptat.

 

 

Si sou uns ganduls, voleu evitar-vos aquesta enfeinada o no us compensa (com és el meu cas) fer salsa per poca gent, sa millor opció és comprar-la feta. Als forns, a les pastisseries o als comerços més tradicionals en trobareu (per encàrrec) tota sa que vulgueu.

Jo l'he comprat al supermercat S'Hort Nou, a Vila. I clar, quina havia de comprar?  Sense duptes, sa de Can Rei, de Santa Gertrudis. Sa més bona d'Eivissa.

Bon profit.

Es meu barri.

Eivissa, 21 de desembre de 2024

ES MEU BARRI. 

 

Quan ens vàrem casar, na Linita i jo vam decidir començar la nostra nova vida junts a Vila. Ens vam instal·lar en un pis que tenien al Puig des Molins, un barri tranquil, autèntic, on la majoria dels veïns eren gent eivissenca. Allà, es respirava calma entre els veïns que compartien el mateix bloc de pisos (empleats, comerciants, funcionaris o mestres). En Toni, un dels nostres veïns més apreciat, sempre amb un somriure a la cara, deia sovint que aquell barri era exclusiu, i que només vivia “gent selecta”.

Era un lloc còmode per viure. Els carrers eren tranquils i amb aparcament per als cotxes; la ubicació, a prop del centre de la ciutat, feia fàcil l’accés als serveis essencials: mercat, bancs, hospitals i escoles. A l’estiu, només ens separaven cinc minuts a peu de sa platja. Realment, era el lloc ideal per començar sa nostra vida junts. Allí, durant uns quants anys, la vida va ser senzilla, tranquil·la, vam començar a disfrutar de la nostra nova vida com a matrimoni i realment vam ser molt feliços.

Però, com passa amb tot, el temps va portar canvis que ens van portar a prendre una decisió important: canviar de residència.

El primer motiu, i el més evident, va ser l'arribada dels nostres fills. El pis va quedar petit i vam veure la necessitat d'un espai més ampli per a la nostra família en creixement. Però, tot i que aquest va ser el motiu principal, no va ser l'únic. Un altre canvi que va afectar profundament el barri va ser l'arribada de nous veïns, amb altres costums, religió i cultures. Record amb claredat que, just davant de ca nostra, va obrir una mesquita en un magatzem. Aquest canvi va provocar una alteració notable en la dinàmica del barri. Va ser com una revolució silenciosa que va transformar la quotidianitat d’aquell lloc que coneixíem tan bé. Els carrers, un cop tranquils, es van omplir de persones amb altres maneres de parlar, vestir i viure. Però el que més em va sorprendre va ser la falta d’integració d’aquelles persones en el barri. No vaig veure cap esforç per formar part d’aquella comunitat; tothom es mantenia aïllat i separat.

A poc a poc, el supermercat, el bar i fins i tot la llibreria que havien estat punts de trobada del barri van tancar. Els veïns antics també van començar a marxar, molts llogant els seus habitatges. La comunitat es va fragmentar i, amb ella, el sentiment de pertinença que inicialment havia estat tan forta.

A causa d'aquests canvis, vam decidir deixar el barri i traslladar-nos a Es Clot. En aquells anys, Es Clot era un lloc que semblava molt llunyà de la ciutat, un descampat de terra, pedres, oliveres i algunes cases disperses. Vila, la capital, acabava al camp de futbol i Ses Figueretes es sentien com un barri gairebé aïllat. Es Clot estava just al mig, i era aquí on vam començar un nou capítol de sa nostra vida. 

Ens vam traslladar a un bloc de pisos nous, més espaiosos, i el barri, tot i ser molt gran, es va convertir en un lloc acollidor. Els veïns eren, majoritàriament, persones d'Eivissa, gent que treballava i es coneixia, des de mestres fins a empleats de banca, periodistes, militars i professionals independents. Era un barri  amb una sensació de comunitat que ens agradava. Ens saludàvem pel carrer i compartíem els nostres petits moments.

Però també en aquest barri el temps ha fet el seu efecte. A mesura que els anys passaven, ses coses van començar a canviar. Van començar a obrir-se una gran quantitat de perruqueries, tant que vaig començar a pensar que Es Clot potser tenia el rècord mundial de perruqueries per habitant. Al costat d’elles, van sorgir altres petits negocis que canviaven d’amo amb una velocitat vertiginosa. I en poc temps, el barri va veure l’arribada de grans magatzems de “chinos”, que van modificar l’aspecte de la zona. Van tancar molts comerços tradicionals i, en el seu lloc, van obrir-se supermercats de grans dimensions i fins i tot un grand Mercat. Els bars i cafeteries, que abans eren llocs de trobada per prendre un bon cafè, menjar unes tapes o compartir una cervesa, es van transformar en cafeteries modernes amb pa, cafè, sucs i pastisseria congelada. Ja no quedava ni rastre dels establiments de tota la vida.

 Amb tots aquests canvis, el barri i els seus habitants han deixat de ser el que eren. Alguns veïns han faltat i han deixat els seus pisos buits, que ràpidament han estat llogats pels fills. Ara, sovint em creu a l’escala amb cares noves, amb persones que no sé si són veïns o només estan de visita. Els últims a arribar han estat una família xinesa. Ens trobem de tant en tant a l’ascensor, però la comunicació és gairebé impossible. Ni tan sols podem intercanviar un “hola”. La dona gran, la mare de la família, evita muntar-se a l’ascensor amb qualsevol de naltros, possiblement per la vergonya de no poder dir ni una sola paraula en ses nostres llengües. Avui dia, els veïns viuen tancats a casa seua, amb les seues pròpies històries, les seues tradicions i cultures, i sense gaire interacció amb els altres.

Puc entendre que els barris canviïn amb el temps, que l’evolució sigui una part natural de la vida. Però, per jo, mirar al meu voltant em fa sentir com si hagués perdut totes ses meues referències. On ha quedat s’esperit de comunitat? On són ses essències d’Eivissa que, abans, podíem sentir a cada racó? Ara em sent com un estrany, vivint en un barri de desconeguts, sense saber si la vida que visc és la que realment volia.

És difícil, però crec que aquesta nostàlgia és part de la condició humana: volem aferrar-nos als records, a ses coses que ens feien sentir a casa. Però el temps continua avançant, i naltros, com a part d’aquest canvi, hem de continuar caminant, adaptant-nos a allò que ve, tot i que, de vegades, ens costi deixar enrere ses nostres arrels.

Per jo, el temps passa. I desgraciadament, massa de pressa.

 

 

 

Una història (dolenta) de tallers.

Eivissa, 16 de desembre de 2024.

UNA HISTÒRIA (dolenta) DE TALLERS.

Era un dilluns al matí. Tenia una cita metge al Centre de Salut de Can Misses i després havia de fer alguns encàrrecs, per la qual cosa vaig decidir anar-hi amb cotxe. Després de sa visita a sa metgessa a s’hora de partir el motor del cotxe començà a fallar i de sobte va quedar apagat per complet. Vaig intentar encendre'l novament, però no vaig tenir sord: sa bateria havia decidit rendir-se.

Amb una certa frustració pel canvi de plans vaig cridar al servei d’assistència en carretera. Després d’uns quants minuts d’espera, l'operadora prengué nota de les meues dates, les del cotxe, els de l’assegurança i per descomptat la ubicació exacte on estava en aquell moment. Amb s’ajuda del senyor Google vaig enviar-li exactament on estava aparcat.

Amablement, s'operadora m’informà que un tècnic vendria a ajudar-me al més aviat possible. Fins aquí, tot normal. Però, a partir d'aquest moment van començar una sèrie de despropòsits difícils d'entendre per una persona com jo. Mirau:

Abans de partir, el tècnic de la grua em va trucar per telèfon.

- “Donde está usted?” 

R- “No le han dado mi ubicación? Yo la he enviado al servicio de asistencia”

- “Los datos que me han dado no están claros. El programa informatico no envia correctamente la ubicación”.

R- “Estoy en el Hospital viejo de Can Misses, edificio J, justo delante de la puerta de entrada”. 

- “Donde cae esto?”. 

Començàvem bé. Un xofer d'un país diferent al meu, però que viu i treballa a Eivissa i no sabia on està s’hospital vell de Can Misses.

Quan va arribar, em confirmà que efectivament sa bateria estava fosa i que necessitava canviar-la. Amb unes pinces m’ajudà a encendre el motor del cotxe i vaig partir fins al taller del servei oficial.

Arribat allí, el responsable del taller m’informà que no tenien en estoc existències de la bateria que necessitava el meu cotxe. Cada model de cotxe porta una bateria específica i el meu no era una excepció. Com és possible? Vaig pensar. No haurien de tenir bateries de recanvi pels seus propis cotxes? La resposta que va donar-me va ser ben clara: cada model de cotxe porta una bateria diferent i en aquests moments del seu no en tenim cap disponible. S’ha d’encarregar a fora.

Vist tot això, vaig decidir deixar el cotxe al taller i esperar una bateria de recanvi. Com no tenien cap cotxe de substitució per deixar-me me'n vaig anar caminant a casa. A l’arribada vaig veure un missatge del taller de servei oficial al meu mòbil digen que esperaven tenir el cotxe arreglat pel divendres següent. Heu llegit bé, pel divendres vinent. El taller ja no em truca per telèfon, ara es comuniquen amb els clients mitjançant missatges d'SMS. Voleu un sistema més impersonal?

L'endemà, dimarts, no vaig dir res. Pensava que un dia, almenys, era necessari per rebre el recanvi.

El dimecres a la tarda, veien que no arribava cap missatge vaig trucar jo per telèfon. Em digueren que la bateria arribaria dijous, que havien tingut un problema de transport i s’havia endarrerit l’enviament.

El dijous al matí vaig continuar pendent dels missatges al mòbil i res. A la tarda tenia classes a la universitat i portava el telèfon en silenci. Quan a la nit vaig arribar a casa, vaig veure que m’havien enviat un SMS a primera hora de la tarda diguen que el cotxe ja estava arreglat.

Finalment, després d’uns dies d’espera i sense cotxe, m’arreglaren sa bateria. Van ser quatre dies sense cotxe, sense poder fer ses meues feines. Vaja, un servei de postvenda molt, però molt millorable.

El divendres a primera hora, a s’hora de pagar sa factura de la reparació, se’m va ocórrer dir-li a l’empleada que si m'haguessin avisat per telèfon el dia anterior, jo haguera pogut disposar del cotxe un dia abans. Amablement, em digué “vostè té tota sa raó del món, però el nou sistema informàtic que ens han posat no contempla aquesta possibilitat i no poden telefonar a cap client”.

Bé, com podeu veure, els avanços tecnològics no sempre van en bona direcció. Vaig contestar-li, almenys ho apunti com un suggeriment de millora.

Ses coses, ses normes, els protocols de les empreses estan canviant i em costa assimilar-ho. Per jo a set una experiència esgotadora i també una lliçó de la importància d’un bon servei d’atenció al client i de la necessitat d’estar preparat pels imprevistos. Després de tot, avui en dia els cotxes ja no són un mitjà de transport; són una part essencial de sa nostra vida diària i sense ells no sabem funcionar.

A s'hora de deixar el taller vaig aprofitar per xerrar amb el responsable del servei. Després de tants anys de ser un client fidel a la marca ja tenim una certa confiança i podíem parlar tranquil·lament: Vaig dir-li que jo no havia comprat el cotxe per la marca. El vaig comprar per la confiança que em donava el servei de taller amb la seguretat que davant un problema determinat mai em deixarien tirat.

Ell va posar-se a riure i em digué: "Pep, a quin món vius? Els tallers hem canviat. No ho veus? No veus els bancs, els metges, els organismes oficials? Tots han canviat. Ara tot son cues, cites prèvies, falta de personal, ordinadors, sistemes que no funcionen, etc. El món està canviant i tu no vols veure-ho".

Li vaig donar la mà i vaig fugir d'allí. Efectivament, el món està canviant. Però desgraciadament a pitjor.

 

Clàssics mallorquins.

Eivissa, 12 de desembre de 2024

CLÀSSICS MALLORQUINS. 

Aprofitant un control metge a l'Hospital de Son Espases, vaig aprofitar el temps lliure d'estada per Palma per visitar dos clàssics.

 

Ca’n Joan de s’Aigo.

Entrar a Ca'n Joan de s'Aigo i sentir-se en un ambient acollidor és immediat. S'oloreta de xocolata calenta, ensaïmades i pastes variades ajuden.

Vull contar-vos sa meua experiència a aquest lloc tan tradicional de Palma. Acompanyau-me a ses essències de la cultura mallorquina i després no digueu que sempre em queix de Mallorca i dels mallorquins.

Vaig començar amb un xocolate ben calent. Feia un dia ben fred i em venia de gust d’una forma irresistible. Imaginau: Una tassa calenteta, fumejant, amb un xocolate espès i cremós. Sa temptació de mullar-hi una ensaïmada era temptadora. Una beguda ideal per disfrutat d’un matí ben fresc.

He de xerrar de ses ensaïmades, no podia deixar de provar-les. Suaus, esponjoses .. Umm .. Cada mos és una delícia. Un símbol de Mallorca que mai defrauda.

Per acabar, vaig menjar-me una panada de carn, sobrassada i pèsols. La pasta era cruixent i el farciment una explosió de sabors.

Per jo, visitar Ca’n Joan de s’Aigo és una parada obligada durant ses visites a Palma capital. El lloc em porta a records de joventut i també és una manera de disfrutar dels veritables sabors del menjar mallorquí.

 

Celler sa Premsa.

A s’hora de dinar, res millor que anar a aquest restaurant d’autèntica cuina mallorquina, bon ambient, acollidor i que també em transporta a la meua joventut.  Mirau que a Palma en tenia de restaurants per triar, però per jo aquest és un dels meus preferits. Què voleu que hi faci.

Vaig compartir un menú amb na Linita. Començarem amb unes sopes mallorquines (verdures fresques, pa i un bon caldo). Com he dit abans, feia un dia fred i aquest plat, a part de nutritiu, és ben reconfortant. Un inici perfecte.

Continuarem amb un frit mallorquí. Una explosió de sabors. M’encanta sa combinació de carns, verdures, espècies i herbes locals.

Per acabar el dinar, les postres ideals és un púding d’ensaïmada. Un plaer disfrutar d’aquest dolç, suau, cremós, lleuger … Irresistible!  Acompanyat d’un cafè amb Fernet Branca, és el final perfecte d’un bon dinar.

 

Visitar Ca’n Joan de s’Aigo o el Celler sa Premsa és disfrutar d’un bon menjar, de submergir-se en la cultura de Mallorca, però abans de tot és tornar a uns anys de joventut i de festeig, 

Massa records i un cert desconcert a s'hora de passejar pels carrers i avingudes de Palma. La capital ha canviat molt i molts dels llocs que formaven part d'aquells anys, malauradament ja no existeixen.

Progrés, li diuen ... Per sort, encara queden alguns llocs, pocs, que resisteixen ara i sempre a ses modernitats.

Nostàlgia.

Eivissa, 29 de novembre de 2024

NOSTÀLGIA.

Inicialment, era una caminada per Formentera amb els companys de la Universitat Oberta per a Majors d’Eivissa. L'intenció era conèixer algunes fites d’en Marc Ferrer.

Com ja sabeu, ses fites delimiten les porcions de territori conegudes com a "Gràcies reials" que es varen concedir a Marc Ferrer i Antoni Blanc el segle XVII. Tenen un gran valor històric i cultural, ja que les fites, parets seques i camins que conformen les "Gràcies reials", van marcar el posterior poblament de Formentera i encara avui condicionen la fisonomia de l'illa, fraccionada en propietats cada cop més petites.

 

 

 

A s’hora de sa veritat, per jo la caminada fou un recordatori dels meus familiars que malauradament fa molts d’anys que van faltar. Durant tot el recorregut vaig seguir el fil dels Blais o Guasch que m’han precedit. Sa feina que em queda pendent sirà investigar quan els meus avantpassats varen fonyar per primera vegada terres de Formentera.

Per tant, s'escrit d'avui va de cementeris, capelles, corones i d'històries de difunts. Un tema no molt adequat per començar el dia, però us ho avís primer de tot. Així poder deixar de llegir si el tema no us agrada. Però, ja ho sabeu: M'agraden ses històries de temps passats i si parlen de Formentera encara millor.

He buscat a l’EEIF i diu:

El 17 de juliol de 1369, l’arquebisbe de Tarragona Pere Clasquerí, atenent una petició feta per parroquians d’Eivissa, va autoritzar la construcció d’una capella a Formentera dedicada a sant Valero i que s’havia d’edificar prop de la cova del mateix nom, en el lloc que es consideràs més adient. Formentera havia quedat oficialment despoblada arran de la Pesta Negra (1348) i la segona meitat del s. XIV el seu repoblament era molt incert.

La capella fou construïda finalment, però les reduïdes dimensions de l’edifici i la manca d’un cementeri al seu costat mostren les dificultats que aleshores hi havia per al repoblament de Formentera. L’església estava pensada per donar assistència espiritual a una població escassa i intermitent que només es desplaçava a l’illa per realitzar-hi determinades activitats econòmiques.

A final del s. XVII, Marc Ferrer i Antoni Blanc reberen terres a la Pitiüsa menor i es va iniciar el repoblament definitiu de l’illa. La capella de sa Tanca Vella es va convertir de seguida en un dels punts destinats a població i aquest fou l’origen del que es va anomenar més tard Poble de Formentera. L’antiga capella medieval es va convertir en vicaria el 1718 i al seu costat es va instal·lar un cementeri, però la contínua arribada de pobladors procedents d’Eivissa va acabar superant les possibilitats del petit oratori, i entre 1726 i 1738 fou construïda l’església de Sant Francesc Xavier.

La capella es va clausurar el 1737, però el seu cementeri es va continuar utilitzant fins que es va habilitar un fossar darrere la nova església. El 19 de maig de 1757, els ossos del cementeri de la capella de sa Tanca Vella i els des Carnatge foren traslladats al fossar de l’església de Sant Francesc. El 1993 fou declarada bé d’interès cultural amb la categoria de monument.

 

 

 

 

Bé, això diuen els historiadors que en saben. Continuem amb l'història:

El Cementiri Vell de Sant Francesc Xavier va ser l’última casa dels formenterers que van habitar l’illa de Formentera entre 1757 i 1938. Es tracta d’un cementiri de planta quadrada, delimitat per un mur d’uns dos metres d’altura. Ara, a dins, hi trobam cinc capelles funeràries, una ossera, un magatzem i un recinte per a altres restes.

El cementiri no solament era un lloc de descans final de molts de formenterers. Ara, quan caminam entre ses capelles i lapides podem observar com van canviar els estils arquitectònics i les tradicions durant les diferents èpoques. Cada capella, cada làpida, compte una història. Ses inscripcions, símbols o les pròpies tombes, ens mostren la història de la gent que va viure a Formentera.

Idò, s’altre dia amb el grup d’amics vam visitar el cementiri. A l’interior es respirava calma i tothom va aprofitar la visita per reflexionar i recordar el passat. Com us deia abans, em vingueren a la memòria alguns dels meus familiars que ja fa molts d’anys que no estan entre naltros. Era com si el lloc m’hagués connectat amb el passat.

Amb l’ajuda d’un bon amic formenterer que ens acompanyava vam fer un repàs a algunes tradicions locals i a les pràctiques funeràries, creences i costums de la gent formenterera. El cementiri també és un lloc per recordar la vida quotidiana de la gent i per entendre i apreciar la cultura de l’illa.

Recordarem algunes petites històries que em contaven els meus familiars i vaig aprofitar per compartir-les amb el grup.

Mirau ...

Conten que al cementeri hi havia molta herba. Un dia un home va anar-hi a fer herba i la va posar dins un sac. Quan el va tenir ben ple el va tirar per damunt de la paret i va anar a caure al camí que passa pel costat del cementeri.

En aquell mateix moment un altre home passava pel camí. Va fotre un esglai i començà a córrer fins a arribar a ca seua.

També conten d'un home que se les donava de molt valent i que no tenia por de res i a ningú. Uns amics van fer-li una aposta per demostrar la seua valentia: A veure si era capaç d'entrar a la nit al cementeri i clavar un clau a una paret. L'home, tot decidit, se'n va anar a l'interior del cementeri i va clavar el clau a la paret, però com era l'hivern i feia fred, en aixecar-se l'abric es va enganxar al clau. Quan va sentir d'alguna cosa o alguna persona li estaven estirant cap endarrere, va quedar tan espantat que va morir.

Em parlava el meu blonco Joan que quan era jove anava de festeig per Ses Clotades. Per allí vivia una al·lota que l'hi agradava molt. Festejava amb sa meua tia Antònia. Deia que per a fotre a la seua futura sogra, arribava tard i s'anava encara més tard. Cal tenir en compte que des de Porto Saler fins a Ses Clotades hi havia una o dues hores caminant.

Bé, un dia ja de retorn a altes hores de la nit, el meu blonco passava pel camí que vorejava el cementeri. En arribar a la seua altura, va començar a sentir uns crits ... Ai, ai, ai ..... Em contava que en comptes de sortir corrent va tenir la curiositat o valentia de voler saber que passava. I es va trobar a un home, en Xumeu Petit, que havia caigut i necessitava ajuda. Era molt valent el meu blonco Joan. Jo hauria continuat corrent.

I per acabar la visita al cementiri, xerrarem de tres curiositats:

Els missatges.

Quan moria algú, es comunicava personalment a tota la família. A la resta de veïns, coneguts, etc. se'ls notificava mitjançant un missatge. Es transmetia de manera oral però principalment amb paper. S'en feien quatre còpies, una per cada punt cardinal. Quan el difunt ja estava enterrat els missatges s'aturaven deixant-los davall d'una pedra o baix d'un arbre.

Em comptava la meua mare que en una ocasió li van portar un missatge a la tarda. Es va entretenir a passar-ho a altres veïns i quan se'n va adonar era gairebé de nit. En anar a portar-ho a casa dels veïns més pròxims, aquests no ho van acceptar.

La meua mare va agafar escagarrot ... i ara que faig? No pot quedar a casa. Donava mala sort, deien. En aquests casos, era costum que ho portés a un arbre i el deixava allí tota la nit.

L'endemà, ho va tornar a portar a casa dels mateixos veïns d'abans, li ho van acceptar i ho van continuar passant.

Capelles en el cementeri.

Quan jo era petit, al cementiri, només s'anava dues vegades a l'any. El dia de l'enterrament del difunt i després uns dies abans de la festivitat dels sants difunts.

Em comptava la meua mare que quan s'acostava aquesta data havien d'anar a netejar, a emblanquinar i a ordenar les capelles familiars.

Pel motiu que fora, a la meua mare això li causava molta aprensió i passava mals dies de només pensar en això. Per aquest motiu, el meu pare va regalar a la seua germana la seua meitat de la nostra capella familiar.

Corones de flors.

A Formentera també es mantenia un costum diferent de la d'Eivissa, quant al tema de les corones.

Fora pel motiu que fora (pens que l'econòmic havia de pesar molt), la realitat és que les corones als difunts es guardaven a casa. Quan s'apropava la celebració dels sants difunts i s'anaven a emblanquinar o netejar les tombes, es portaven també les corones.

Passats aquests dies, es tornaven a recollir i es guardaven a casa. D'aquesta manera, la mateixa corona durava anys i anys.

 

Acabada la visita continuarem fent camí buscant ses fites d’en Marc Ferrer i d’en Toni Blanc. Seguirem cap a Porto Saler fent una parada al costat del molí d'en Jeroni, a Sa Miranda i a ses escoles velles. Uff ... Massa records i molta nostàlgia d’uns anys d'infància que no tornaran.

 

Per acabar i tornant a Sa Tanca Vella o al cementiri Vell: Si alguna vegada teniu l’oportunitat de visitar aquests dos llocs, anau-hi. Preneu els temps necessari per caminar i observar els detalls. Estic segur que connectareu amb els llocs i amb el passat d’una forma especial.