Colòmbia (III). Medellín.

Eivissa, octubre 2024.

 

MEDELLÍN.

He de dir que inicialment tenia ses meues reserves per visitar Medellín. La sèrie "Narcos, en Pablo Escobar, el càrtel de Medellín, etc. no presagiaven res gaire bo.

 

 

Segurament haureu sentit a parlar d'en Pablo Escobar o haureu vist la sèrie "Narcos". Jo no faré gaire referència a ell: era un narcotraficant a escala mundial i ara el recorden en el seu país pel tràfic de drogues, per les bales i assassinats, els sous i les morts que va causar. Ell formà el Cartel de Medellín, un grup criminal que va arrasar al país amb els atemptats i mort de civils.
Encara avui el país intenta passar pàgina i oblidar aquests anys tan negres i no vull donar-li més propaganda. Simplement, faré referència als llocs i coses que vaig veure. N'Escobar està mort i s'ha de mirar al futur.

La realitat que vaig trobar-me a Medellín va ser molt diferent de la que esperava. Val la pena visitar la ciutat. Un clima primaveral durant tot l'any, una ciutat rodejada de muntanyes urbanitzades fins el més alt, plena de barris coberts de grafitis, de parcs plens d'escultures d'en Botero i de zones residencials on la gent amb sous viu d'esquena a l'altra realitat de la seua ciutat.

Vaig viure molt de prop les dues cares de la vida a Medellín. Allí conviuen les urbanitzacions de luxe amb les xaboles dels barris pobres. Aquestes xaboles dels barris de gent sense cap recurs tenyeixen de color marró els vessants de les muntanyes. Són barris que fins fa pocs anys vivien aïllats de la ciutat. Era impossible arribar-hi. Ara, gràcies al metro cable, molta gent que viu allí cada dia pot anar a la feina o a l'escola.

Lluny d'aquests barris pobres, vaig trobar-me amb altres on viu la gent acomodada. Alt edificis, luxosos apartaments i carrer plens de bars de copes. Són dos mons que tracten de no tocar-se, però que sovint es troben. Per uns barris circulen els millors cotxes i la gent vesteix a l'última. A l'altre, vesteixen el que poden i els seus peus, molt sovint descalços, són els que els porten d'un lloc a l'altre.

Llocs i vivències:

Comuna 13

Abans feia referència a ses barriades de Medellín. Aquelles marrons i tristes. No són llocs per visitar ni veure. Però d'entre totes, existeix una excepció: la Comuna 13. Fins fa poc era un barri més, una barriada marginal més de la ciutat. Avui, s'ha convertit en la primera atracció turística de Medellín.

Aquest canvi s'ha degut a la capacitat dels habitants de la comuna a reinventar-se. Ara ja no trobareu carrers bruts, vells i foscos. Ses parets estan cobertes d'alegres grafitis, trobareu artesans i pintors que venen les seues obres i barets petits, senzills, que treuen les taules al carrer.

La Comuna 13 és un barri de gent treballadora i senzilla. M'agradà veure com encara posen la roba a eixugar amunt dels terrats d'uralita o com sortien a pentinar-se pels balcons mentre ens miraven. Per ells, érem turistes que un dia més invadíem el seu barri. Aquest barri al qual fa poc ningú volia atracar-se.

L'atractiu més gros d'aquesta comuna són els grafitis que decoren murs i escales. Per pujar amunt, s'han instil·lat unes escales mecàniques que ajuden a fer més lleugera la pujada. Durant el camí, tot ple de murals, grafitis, botigues de records i llocs on venen menjar i beure. Vam arribar fins a un mirador amb vistes a tota la ciutat i vam baixar pel mateix camí.

Vaig aprofitar per fer fotos, veure com grups de jóvens ballaven als carrers i per caminar tranquil·lament observant tot el que em trobava davant la vista. Els companys van entrar en un "museu" improvisat on s'explicava la història d'aquest barri. Jo vaig sortir ràpidament: massa calor a l'interior i una explicació massa dirigida a turistes. Baix el meu modest punt de vista, la història que compten és de coses dolentes i que segurament van passar, però, m'haguera agradat escoltar un relat més optimista. Sobretot, vaig trobar a faltar una crònica real dels motius de per què va passar tot allò, com estan ara i que esperen del futur.

 

 

 

Metro cable.

És un mitjà de transport i no una atracció turística, però alguns companys van pujar-hi per veure, de forma segura, una barriada de Medellín. El metro cable passa per amunt i el viatge permet veure com a poc a poc les xaboles van canviant d'aspecte. Se'n veuen algunes de maó, però la majoria encare són de madera o de xapa.
És molt impactant aquest "passeig". Cases amuntonades i carrers estrets. Misèria. Ningú insistí a baixar per caminar pel barri. Tothom es conformà a mirar-lo des de la seguretat de les cabines del metro cable.

Tal vegada pensareu que tot això no té cap interés. Jo pens que també s'ha de veure la cara menys amable de Medellín.

 

Plaça Botero.

 L'artista Fernando Botero va néixer a Medellín i va regalar a la ciutat una col·lecció d'escultures que s'exposen a l'aire lliure. Cavalls, dones, boixos. Culs, xiulets, pits i cuixes.Tots de formes voluptuoses. Un espectacle! És un lloc de visita obligada.

Tothom que visita la plaça disfruta de les escultures, fan fotos i les toquen. És una forma d'interactuar amb l'art: totes les voluptuoses figures tenen alguna zona especialment brillant, ja sigui un dit, un genoll, un pit o una cuixa. Jo mateix no podia resistir-me a posar la mà per damunt d'aquelles obres d'art.

El guia ens havia advertit d'anar amb compte amb carteres i mòbils pels drogoaddictes o prostitutes que volten per allí. Realment jo no vaig tenir cap problema, quan naltros vam anar-hi la plaça estava plena de venedors ambulants, però que en cap moment ens molestaren.

 

 

 

 

Carrer Provenza.

Aquest carrer és el més comercial de la ciutat: Infinitat de locals, de bars i de restaurants. Per tots els gustos i butxaques. Alguns de dia són perfectes per prendre un cafè i a la nit els veureu convertits en bars de copes. Per sopar allí? Trobarem de tot: menjar italià, japonès, mexica o colombià. Allí trobareu de tot.

Deixau-me comptar una experiència divertida. Estàvem pel carrer Provenza: alguns hòmens vam anar a una oficina de canvi a buscar sous. Ses dones aprofitaren per entrar en un centre comercial per mercadejar.
El grup d'homes que vam anar a cercar canvi de moneda, mentre esperàvem, observarem una al·lota jove que estava a l'oficina canviant sous. Tenia un cul molt exagerat, com ses escultures d'en Botero. Llavors, el grup d'homes, vam començar a fer un "estudi en profunditat" del tema: dona que passava per allí, natural o operada? Vam fer unes bones rialles i també arribarem a una bona conclusió: a Colòmbia els culs operats estan de moda.

I una història més que recordaré durant molt de temps. Els viatges no solament són per veure coses. També m'agrada disposar de temps per xerrar amb els companys i poder intercanviar diferents punts de vista.

Mentre les dones acabaven de fer les compres, un reduït grup ens quedarem a fer un cafè a un petit bar del centre comercial. Vam demanar un cafè irlandès, però amb Baileys, sense whisky.
Ens serviren un cafè d'uns 300 ml, llarg, molt llarg. Tinguérem temps per disfrutar-lo. A la reunió, a poc a poc van incorporar-se més companys i el guia. Allí davant un cafè vam poder xerrar obertament sobre la situació que ha viscut i ara viu Colòmbia. Tal vegada fou el cafè o el licor, la realitat va ser que tots xerrarem obertament i el guia ens explicà sense pèls en la llengua la història real del país. 

Per resumir-ho molt: la misèria solament porta misèria i els sous dominen i dominaran sempre el món. És molt trist veure com després d'anys i anys de lluita, de guerrilles, de carters, de segrests o d'assassinats, la majoria de la gent està igual o pitjor que el principi. Com deia un càrtel que vaig veure "si quieres la guerra, cuántos muertos de tu familia vas a poner?".

Ses històries que ens va comptar el guia, esgarrifaven. Vam conèixer de primera mà la crua realitat del país. Allí no hi havia necessitat de comptar una història "políticament correcta". Simplement, vam mantenir una xerrada oberta, sincera, sense amagar res.

 

Guatapé.

No podiem deixar Medellín sense fer una escapada a Guatapé i a la Piedra del Peñol.

A Guatapé entrarem a l'església Nuestra Señora del Carmen, d'estil colonial, blanca i decorada amb motius vermells. Preciosa.
Amb uns tuk tuk van fer un passeig pels llocs més polits del poble. És un poble petit i ple de colors. Ses parets, ses portes, ses escales o ses finestres, tot està pintat de colors blaus, vermells, grocs o verds intensos. També són polits els sòcols a la part baixa de les cases: fan referència als oficis de la gent que hi viu o hi van viure.
Vam visitar un carrer ple de botigues d'artesania i vam passejar mirant els brillants colors que dominen el lloc. Al final del carrer, una petita plaça molt polida per descansar un poc i prendre un cafè. Per cert, a l'entrada del carrer un munt de paraigües oberts en feien ombre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Piedra del Peñol.

Els més de 700 escalons que s'han de pujar fins a la part més alta, van ser un impediment per molts dels companys del grup. Uns pocs van animar-se, pujaren i van coronar la pedra. Ses fotos que van fer són d'unes vistes espectaculars de l'embalce.
Els més "tranquils" vam aprofitar per descansar, prendre un refresc i contemplar les vistes des dels miradors just a la base de la pedra. Havíem de celebrar el premi d'haver arribat fins allí.

 

 

 

 

 

Finca Silletera El Pensamiento.

Els silleters deuen el seu nom a una espècie de cadires de madera que construïen els pagesos per a traslladar a persones i mercaderies i, finalment, es va convertir en un instrument per a portar les flors que amb tanta dedicació cultiven en les seues finques. A prop de Medellín, vam visitar la Finca Silletera El Pensamiento. Allí l'amfitrió ens convidà a una pasta i una beguda calenta. Després ens explicà la cultura i evolució de la cultura silletera. Vam visitar els immensos jardins; també vam entrar en un petit museu i a un llibre de visites vam deixar constància de la nostra estada.

 

 

 

 

 

 

Classe de ball a Timbalé.

Timbalé no solament és una acadèmia de ball. És una comunitat que disfruta, fa feina i contribueix a la pau ballant i cantant. S'està millor ballant allí que estar tirat pel carrer. Tot el grup vam anar a ballar un bon rato. Alguns, pocs, feia molt de temps que no ballaven, altres no tenien parella, però tots portàvem el ball a les venes. Ho vam passar molt bé. Ballar és per a tots i totes i és el millor remei per la vida i tots els seus problemes.

Sabeu que ballar millora l'autoestima i enforteix els músculs? Idò tothom a ballar.

 

 

 

 

Seguirem amb més entrades. Hem de conèixer Cartagena de Indias i hem d'anar a la terra d'en García Márquez. Seguirem el viatge.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Colòmbia (II). Pereira.

Eivissa, 5 d'octubre 2024.

COLÒMBIA (II). PEREIRA. 

Vam passar dos dies disfrutant de la "Ruta del paisaje cultural cafetero". Un espectacle pels sentits! Va agradar-me molt. No sé el que va agradar-me més.

Gelats de Lucerna.

Just acabat d'arribar a Pereira, el primer de tot que vam fer: una escapada fins a la geladeria Lucerna. Ho teníem recomanat per gent d'Espanya que ja hi havia estat abans.
Uns gelats espectaculars, bons de veritat. Va ser un bon inici per començar a explorar Pereira.

 

 

 

Església Catedral de Nuestra Señora de la Pobreza.

Un poble petit i una església gegant. A l'hora que hi vaig entrar, estaven fent missa. Em va sorprendre la gran quantitat de fidels que hi havia i la devoció amb la qual seguien la cerimònia.
Durant tota l'estada a Colòmbia, però principalment a l'interior del país, als pobles petits, vaig poder comprovar la força de la religió catòlica. Els frares que van venir d'Espanya van fer bona feina.
Sempre em faig la mateixa pregunta: Aquesta gent realment creu en Déu? O simplement la religió és l'última cosa a la qual poden aferrar-se quan no tenen res?

Per respecte a la cerimònia que s'estava celebrant, no vaig fer cap foto.

 

Salento.

Salento és un poble molt, molt polit. Va encantar-me a primera vista: Ses cases totes pintades de vius colors, ses portes, les finestres, els balcons .. Tot pintat formen uns mosaics de colors preciosos. Vaig perdre'm caminant pels carrers i vaig oblidar-me de l'estada a Bogotà, dels cotxes, de la remor i de les aglomeracions de gent. Durant el temps que vam tenir lliure, caminava perdut i les olors a cafè acabat de fer m'omplien. Un luxe de passejada!

A la plaça central del poble, davant l'església vaig fer una parada per descansar i simplement mirar: l'Ajuntament, la parada dels Willys (un mitjà de transport ben útil a la ciutat), cafès, bars, restaurants. També l'estàtua d'en Simón Bolivar, bancs i palmeres que donaven ombra. Un lloc ple de veïns del poble i de turistes que anaven i venien. No volia anar-me'n d'allí.

Teníem previst visitar el poble de Filandia, però durant el camí començà a ploure tant que per precaució vam decidir no anar-hi. No us ho puc explicar: Mai havia vist ploure tant! Imaginau ... L'autocar que ens portava, per seguretat, va pujar a la part alta del poble i va parar fins que va acabar de ploure. L'aigua de pluja baixava pels carrers de forma torrencial.

 

 

 

 

 

Santa Rosa del Cabal.

A Santa Rosa del Cabal vam visitar una finca cafetera. L'arribada a la finca fou com en les pel·lícules. Uns camins bastant dolents de terra i pedres, vegetació exuberant i altes parets que impedien veure res de l'interior.
Quan arribarem, vam tocar un timbre, una càmera de seguretat ens enfocà i la porta s'obrí. El paisatge que teníem davant canvià completament: suaus muntanyes, vaques, cavalls, plantacions de cafè i unes cases colònials precioses.

Per conèixer una plantació de cafè s'ha d'anar a peu. Al principi, tot el camí era barda avall; per tornar barda amunt, molta calor i humitat. Suarem de valent.

A jo m'han recomanat no abusar del cafè. Tot i això, a l'acabament de sa visita a la plantació ens convidaren a un granissat de cafè i el vaig trobar prou bo. Diuen que el cafè de Colòmbia és un dels millors del món i no podia deixar de provar-lo.

 

 

 

 

 

A la finca cafetera vam veure tots els processos del cafè: La sembra i germinació dels grans de cafè. Aquí començava la vida de la planta; Caminada pels camps de cafè per conèixer les característiques del cultiu i la identificació de les varietats; Recol·lecció del cafè madur i aprendre les tècniques que utilitzen per fer-ho; Recepció del cafè recollit i llevar-li la closca. Una vegada collit el fruit madur, s'han de treure els grans separant la closca; Fermentació, secat i selecció del fruit.

Crec que vaig apuntar bé tots els processos. Sigui com sigui, fan una enfeinada!

 

Valle de Cocora.

El vall de Cocora era un dels objectius principals d'aquests dies d'estada a Pereira. Per visitar el vall i veure bé les palmeres fan falta bones sabates i ganes de caminar. Com ja he dit altres vegades, Colòmbia està plena de muntanyes. Vaig veure molts de llocs que van deixar-me sa boca oberta per la seua bellesa. Era impossible tancar els ulls durant les sortides. Però, d'entre tots els llocs que he conegut, un destaca sobre tots: El vall de Cocora.

Vam visitar el vall i vam fer una ruta caminant. Primer vam veure el bosc de palmes i després amunt caminant fins al primer mirador. Vam tardar més temps del previst. Era impossible portar un ritme normal de caminada. Vam trobar pedres i desnivells; paràvem molt sovint per fer fotos; no podíem deixar de contemplar i admirar el paisatge.
L'arribada al primer mirador produeix un poc de vertigen, però poder contemplar les palmeres que creixen abaix i el panorama de tot el vall, és un espectacle pels ulls.

El que fa tan espectacular el lloc són les palmes de cera. És l'arbre nacional de Colòmbia. Quin és el motiu d'aquesta fama? Valtros pensau en palmeres. On les imaginau? A prop de la mar o a llocs tropicals. Però mai a llocs alts i frescos. Idò sí, la palma de cera pot arribar als 60 metres d'altura, viure uns dos-cents anys, créixer a uns 1800 metres i suportar temperatures d'entre el 5° i 15º.
La característica principal d'aquesta palmera és que el seu tronc produeix una cera que s'utilitza per elaborar candeles. Ja podeu imaginar: palmeres, cera, candeles ... Idò religió, declaració d'arbre nacional i preservació no sigui que s'acabi la cera.

 

 

Aquesta foto és d'un moment màgic de l'estada al vall. A un moment determinat, tot el grup ens vam asseure a un tronc de palmera i per uns moments deixarem de parlar. Tots, junts, agafats per l'esquena, simplement vàrem respirar a fons i vam escoltar el so del vent. Davant aquella immensitat, amb aquell silenci, per uns moments ens van oblidar de tots i de tot. Recordaré aquests moments durant molt de temps i promet repetir l'experiència durant les caminades que feim per Eivissa i Formentera.

Silenci, sentir com bufa el vent, no pensar en res. Necessari!

 

Al vall de Cocora, vaig dinar de paisa (fríjoles, arròs blanc, chicharrón, carn picada, xoriço, botifarra negra, ou frit, alvocat i plàtan madur) i altres van provar la trucha. Sí, sí .... Truches a l'interior del pais! Algunes de riu i la majoria de les piscifactories. A les cartes dels restaurants sempre en trobàvem. Els preus no eren cars i ses reccions eren molt abundants. El plat de paisa, deliciós. Impossible menjar-ho tot.

 

 

 

Hotel Sazagua.

A Pereira ens vam allotjar a l'hotel Sazagua. Carai, ens ho podíem permetre i ho teníem merescut! Un hotelet petit, allunyat de la ciutat i de la remor, però amb habitacions espectaculars. Els esmorzars al voltant d'un agradable jardí, als que miraven totes les habitacions. Aquestes eren ben amples i decorades d'una forma diferent cada una. Llits ben amples, llençols suaus i mobles a les terrasses. Per jo, solament faltava algun moble per posar la roba. La resta, tot perfecte. Per esmorzar, sucs naturals, fruita fresca, cafè de veritat, ous, arepas, etc. Després d'aquest menjar, ja teníem forces per afrontar el dia. El personal, atent i molt amable.

 

 

Termes de Santa Rosal de Cabal.

A la tarda, vam anar a ses termes de Santa Rosa de Cabal. Estan ubicades en mig de les muntanyes, molt a prop del poble. Són piscines d'aigua termal i una cascada d'uns 180 metres d'altura. Ens feia falta descansar un poc després d'uns dies tan complets: allí, dins ses piscines d'aigua calenta, vam recuperar la calma i enmig de tanta naturalesa ens vam relaxar completament de per tot (cos, ment i ànima). 

 

 

Per acabar d'arredonir el dia, sopar de peix a un restaurant típic. Aquest peix li diuen "mojarra frita". És molt cruixent i el trobava a la carta de tots els restaurants.

 

 

 

Seguirem amb més entrades. La pròxima anirem a Medellin. Ens espera en Botero, els narcos, més pobles i llocs molt guapos.

 

Colòmbia (I). Bogotà.

Eivissa, octubre 2024.

 

BOGOTÀ.

 

 

Vaig començar a preparar el viatge a Colòmbia molt a última hora. Estava pendent d'unes proves mèdiques i no veia gaire clar el tema de viatjar-hi. Tampoc tenia clar si valia la pena anar-hi o no. Havia sentit parlar sobre la inseguretat i que el país tampoc era res de d'altre món.
Els amics i companys de viatge van animar-me, però el que va trabucar la balança van ser les meues ganes d'anar a un país on pensava trobaria llocs desconeguts, gent diferent i viuria vivències que justificarien el viatge.

No pretenc fer un resum del viatge. Tampoc una guia dels llocs on vaig anar. Simplement, faré referència a vivències particulars i llocs que van agradar-me molt o mica.

Val la pena viatjar a Bogotà? Mirau. amb 2/3 dies en teniu a prou per fer-vos una idea de la ciutat i dels llocs més importants.

Quan jo vaig començar el viatge no tenia cap referència de la ciutat, no sabia el que em trobaria. La primera impressió va ser el d'una ciutat verda, rodejada de muntanyes i amb els carrers plens d'arbres. Però també vaig trobar-me a una ciutat amb barris de luxe i altres molt, però molt pobres. Uns barris tenien alts i moderns edificis i altres cases petites de qualsevol cosa (maderes, plàstics o simplement de cartó).

La ciutat, en general, no em va agradar. Però donat que van començar el viatge per allí, ja estava bé fer un passeig per veure ses coses més importants.

Primeres impressions:

Diferència horària. El viatge començà a Madrid on sortirem amb avió direcció a Bogotà. Vol d'una durada d'unes 9.30 hores. Arribada a Bogotà al vespre (hora local). El cos tardà a acostumar-se a l'horari d'allí: A les 6 del matí, hora d'anar a esmorzar, a Espanya era hora d'anar a dinar. El cos té memòria i els primers dies d'estada a la ciutat estava cansat i amb dificultats per dormir.

Caos circulatori. El pitjor de Bogotà és el tràfic. Cotxes, autocars i motos per tots els carrers. Embussos per tot. Passar un carrer era difícil i moltes vegades perillós.

Seguretat. No vaig trobar res diferent a altres ciutats del món. S'ha d'anar alerta amb els mòbils i carteres. Caminar pels carrers, plens de gent, fou un poc estressant. Em va sorprendre la quantitat de drogaddictes, prostitutes, gent sense cap sostre, venedors ambulants ... i ningú els feia cas. Eren invisibles per tota la gent que passaven pels carrers.

S'ha d'anar alerta amb els taxis. No tots els conductors són delinqüents, ni de molt. Però alerta! Per arribar al teu destí, et poden fer un bon passeig o alguna cosa pitjor.

Sous. Les targetes de crèdit estan acceptades per quasi tots els llocs. És recomanable portar sous en metàl·lic pels petits gastos. Alerta amb el canvi de moneda. S'han de buscar els llocs on ofereixin el millor canvi.

Clima. Matins i nits frescos, migdia de calor. Important portar sempre un impermeable a la maleta. Plou molt sovint.

Menjar. No vaig tenir cap problema per fer-ho. La ciutat està plena de cafès, cerveseries i restaurants. Els carrers estaven plens de venedors d'empanadilles, arepas i principalment de fruites tropicals. Simplement, el color i l'olor de les xíndries, mangos o papayas obrien ses ganes a qualsevol.

Vaig dinar d'ajiaco colombiano, excel·lent!

 

 

 

Quins llocs m'agradaren molt o mica de Bogotà?

Cerro de Monserrate.
No em va agradar mica. De fet, no vaig pujar-hi. Vaig esperar al grup de companys a l'entrada del funicular. És una muntanya d'uns 3000 metres d'altura, on contemplar la immensa ciutat, els moderns edificis, el barris marginals o les zones verdes. Allà dalt, a part de ses vistes, s'ha convertit en un lloc de peregrinació per resar davant d'una imatge del segle XVII. I com no pot faltar a un lloc amb molta gent, allí van trobar un munt de venedors, bars i restaurants.
La mescla de religió, comerç, turistes, multitud de gent humil i també gent fanàtica no van cridar-me gaire l'atenció.

Mentre esperava al grup, vaig aprofitar per caminar un poc i també vaig conèixer a una venedora de formigues culones. Aquestes formigues són una tradició al país i diuen que tenen bon sabor. Quedi clar que me les varen oferir per tastar, però ni regalades menjaria formigues. Quin fàstic!
El que si va ser interessant fou la xerrada amb aquella dona. Les classes socials més baixes ho tenen molt complicat per recollir alguns pesos per alimentar a la seua família.

 

 

Plaza de Bolivar.
Em va decebre. Aquesta gran plaça amb una estàtua d'en Simón Bolivar, fundador de la república de Colòmbia, està rodejada de cases colonials, la Catedral, l'Alcaldia, el Parlament i el Palau de Justícia.
Un lloc massa turístic, ple de venedors (de globus, de fruites, de gelats ), carteristes, fotògrafs que volen fer-te una foto amb els coloms o animals petits. Em vaig sentir estressat. Una llàstima veure un dels llocs més atractius i amb més història de la ciutat plena de gent intentant fer negoci amb els turistes.

 

 

 

 

 

Museo del Oro.
Em va encantar. Un dels millors llocs per visitar a Bogotà.
Ens va faltar temps (vam estar unes dues hores) per veure totes les sales i escoltar les explicacions del guia.
El museu té cinc plantes. M'agradaren les explicacions referents a les feines i tècniques mineres a l'antiguitat. També les explicacions de la importància de l'or a l'organització política i religiosa dels pobles indígenes, abans de l'arribada dels espanyols. Escoltar la història dels xamans, els ritus reoligiosos i la importància que tenia l'or en elles, m'encantà.

Un punt a part mereix la visita a una sala dedicada a les ofrenes. Difícil explicar un lloc tan màgic i tan ben muntat. M'agradaria haver pogut tornar-hi i disfrutar dels tres minuts que dura aquesta ofrena daurada. Deixau-me explicar ... Entrarem en una sala tota a les fosques, al centre un vidre transparent on simulava una ofrena d'or ... Tothom al voltant mirant la màgia de les imatges ... tot d'una, vaig notar que una mà s'agafava a la meua, vaig pensar que era na Linita i vaig continuar mirant l'ofrena. Quan s'acabà la projecció em vaig adonar que la mà era d'una dona estrangera que s'havia equivocat. Estic segur que amb la mà de la persona estimada o la mà d'una desconeguda, els dos ens ho vam viure intensament durant els tres minuts d'estada a la sala.

 

 

 

 

Catedral de Sal de Zipaquirá.
Un engany. Vam fer un viatge d'unes dues hores per visitar un dels monuments més fascinants del món. Almenys això ens havien promès.

Realment en vaig trobar amb una mina de sal explotada comercialment des de fa milers d'anys. Davant el poc rendiment econòmic algun espavilat va decidir canviar la temàtica: ho van convertir com un temple amb imatges, creus i fins i tot un Via Crucis. També una gran galeria convertida en església i els naixements de sal convertits amb el riu Jordan. Una presa de pèl.
A l'interior, botigues de souvenirs per algunes galeries. El negoci ha de continuar.
Després, van començar a fer publicitat com "la catedral", les imatges i els continguts religiosos. I la gent va començar a pelegrinar al lloc ... Això sí, pagant una bona entrada.
Em va semblar massa postís i massa comercial. Estic segur que amb el temps el lloc es convertirà en un lloc de peregrinació com Lurdes o Fàtima.

Durant l'estada a Bogotà un servidor va complir anys. Des d'aquí, sa meua gratitud als companys i amics pel detall que van tenir amb jo durant el dinar. Ho recordaré sempre. Sou fantàstics! Gràcies.

 

Segur que alguns direu que vam veure o hi havia per veure més llocs i coses a Bogotà. Per jo, veritablement, molt ha de canviar la ciutat per trobar-la més atractiva i per tornar-hi en un futur.

Seguiré amb més entrades. La pròxima xerrarem de Pereira. Allí va començar lo més polit. El viatge donà per molt.