Retrobada d'amics.

Eivissa, 22 de setembre de 2022

RETROBADA D'AMICS.

Segueix disfrutant dels petits plaers que m'ofereix sa vida. El cansament i sa calor de s'estiu a poc a poc s'allunyen. Temps de canvi d'estació. Demà divendres 23 de setembre arribarà sa tardor. Benvinguda!

Arribarà sa calma i amb ella sa satisfacció del retrobament dels amics. Arribaran els dies per disfrutar de sa seua companya passant junts unes hores que recordarem sempre.

En teníem moltes ganes i no volíem esperar més. Ahir per celebrar s'acabament d'aquest calorós estiu res millor que fer un dinar d'amics. M'encanten aquestes trobades!

M'agraden els amics que es desviuen per atendre als seus convidats. M'agrada el seu exemple de generosa hospitalitat.

M'agraden els amics que guarden ses tradicions. Que tenen gust per sa nostra cuina. Que conserven ses nostres costums i mantenen vives ses nostres rels.

M'agrada una taula amb un bon menjar i beure. Atreu s'alegria i fa que flueixi sa vida desgranada en mil converses al voltant de les seues bondats i de ses preferències dels presents.

M'agrada retrobar-me amb els amics i amigues. No conec res millor que tenir s'ocasió de brindar per sa vida en bona companya. M'agrada trobar-me amb ells i deixar-me seduir amb les seues històries, records o vivències.

M'agrada estar allí, a sa fresca i disfrutan de sa companya. Encare que sigui menjant pa amb oli i bevent un got de vi, tancaré els ulls i somiaré.

M'agrada estar envoltat de bons amics. Una bona xerrada, comptar i escoltar anècdotes que alleugereixin s'existència, demanar consells, divertir-nos junts, compartir, somiar .. És el millor remei per dissoldre ses preocupacions.

En resum, m'agrada viure i disfrutar de ses petites coses de sa vida!

Normalment no públic al blog esdeveniments particulars amb família o amics. Tampoc public fotos de persones. Aquestes coses han de quedar a sa memòria dels assistents i no reflectides a un lloc a sa vista de no sabem qui.

Però ho vull dir i no em cansaré de repetir-ho: Amics Paco i Felí, gràcies per ser com sou i per fer-nos passar un dia tan agradable.

Com he dit abans, no publicaré fotos dels assistents. Us deixaré unes fotos del dinar per fer-vos una idea. Si el dinar va ser bo, imaginar-vos sa companya.

 

 

Un dia rodó.

Seixanta-sis.

Eivissa, 18 de setembre de 2022

SEIXANTA-SIS.

Avui compleix seixanta-sis anys. O millor dit, compleix 18 + 48. Compleix divuit anys i quaranta-vuit anys d'experiència.

 

Perquè 18 + 48? 18 perquè van ser els anys de jove, d'estudiar i de poques responsabilitats en general. 48 perquè són els anys que port al costat de na Lina. Els dos acabarem els estudis, començarem a treballar, formarem una família i vam tenir dos fills. Han estat uns 18 + 48 anys viscuts plenament. Han estat quaranta-vuit anys plens d'aventures i d'experiències.

Avui no és un dia especial per jo. Compleix anys i poca cosa més. Però d'alguna manera tindré que celebrar-ho amb els meus.

Sa realitat és que arribar a aquesta edat amb el coneixement i s'experiència adquirida, és tot el que un home pot desitjar: tinc una dona que m'estima i em cuida, tinc dos magnífics fills dels quals estic super orgullós, tant d'ells com dels seus companys/es de viatge, tinc els millors nets del món, tinc una bona família que m'aprecia molt i tinc pocs però bons amics i amigues. Tots sempre pendents de jo. He treballat tota sa meua vida en feines que m'agradaven i pels resultats i pel que m'aprecien ses persones amb ses quals vaig tractar al llarg d'aquells anys, crec que ho vaig fer bastant bé. Tinc salut i alguns "achaques" propis de s'edat.

Què més puc desitjar?

Aquest matí he aprofitat per a recordar algunes coses de quan i com vaig néixer. Sa meua mare va tenir a sa seua primera filla amb vint anys. Massa jove per a aquella època. Jo vaig néixer als vint-i-tres. També continuava sent molt jove.

El part va tenir lloc a sa nostra casa, a Porto Saler. Sa meua mare va estar assistida per la seua mare (sa güela Rita) i per una dona que feia de matrona, "na peluda" li deien de mal nom.
Comptava sa meua mare que quan vaig néixer, el meu pare va fer un gran crit d'alegria. Ja tènia un mascle. Ja tenia una parella.

Durant aquells precaris temps no era com ara. O almenys, no ho era en una casa de gent senzilla i treballadora. Sa meua "cuna" va ser sa tapa d'un bagul, col·locada a l'inrevés, cap amunt. Sa meua mare m'alimentà del seu pit i quan estava nerviós o malalt, suplia sa falta de "chupetes" amb uns fets amb una tela blanca i sucre blanc en el seu interior. S'enrotllava a manera que es pogués xuclar i endavant. "Panyals", no se sabia el que eren. Gases, gases i més gases. I a rentar, rentar i rentar.

Temps precaris, però vam créixer i vam tirar endavant.

Passats els anys, quan va néixer sa meua germana Mercedes, ens va ocórrer una bona anècdota sobre sa matrona que assistia a sa meua mare. Era de nit i tots estàvem asseguts al voltant de sa xemeneia.
Per a fer temps, aquella matrona em preguntà que si sabia com es deia. Jo no ho sabia i amb sa mirada vaig buscar a sa meua germana María. I ella ... "na pelu....". Sa meua mare, ràpidament li tapà sa boca abans que pogués pronunciar es seu nom complet. Quina vergonya degué passar.

Se'n deia així de mal nom, pel seu aspecte. Però en el fons era una bona dona que ajudava a donar a llum a moltes dones de Formentera. Al metge, a s'únic metge de s'illa, només s'anava si hi havia algun problema seriós. 

He intentat buscar fotos de quan era petit i he triat aquesta. Se'm veu al pati, sense pantalons, xiulet a l'aire. Em comptava sa meua mare que quan em feia pipí, buscava un drap i que anava a netejar-lo.

Era ben petit i ja era molt net i ordenat. Com ara. Je, je, je ....

Parets pageses.

Eivissa, 3 de setembre de 2022

PARETS PAGESES.

Darrerament, he estat per Formentera diverses vegades per temes familiars no gaire agradables. Durant aquestes breus estades sempre aprofit per donar un passeig pels llocs d'infància.

 

A tot arreu sempre m'han acompanyat ses pedres i ses parets pageses. És curiós, semblen invisibles, malgrat tenir-les davant dels meus ulls. Són es testimoni de sa integració de s'activitat humana en el paisatge, de l'ús de sa pedra per a ordenar i modelar es camp. Les he trobat en els camps de secà, al costat dels camins i a prop de ses cases.

Parlaré de ca meua, però en realitat, parl de qualsevol part de ses illes Pitiüses.

 

 

 

Allí on havia estat ca meua, a Porto Saler, hi havia parets baixes per separar ses tanques i de s'altura d'una persona, a manera de petita muralla que servien per a delimitar es terreny. Eren parets austeres i senzilles. Res a veure amb ses més "senyorials" amb sa part superior arrodonida o apiramidada i pintada de blanc.

Allí, una de ses coses que cridava s'atenció era el gran nombre de parets existents i que, aparentment, no tenien una funció específica. El perquè de tanta paret era emmagatzemar sa pedra que va sortir despedregant es camp. Diuen que per amagar sa pedra, lo millor és fer paret. Si teniu un munt de pedra espectacular, posar-vos a fer paret. El munt desapareix, mentre que sa paret gairebé ni la veureu.

 

Escric en passat. Ses parets no són eternes. Tard o d'hora, cauen o remollen. Ses tècniques de construcció i tota una cultura ancestral està a sa vora de sa desaparició, perquè cada vegada són menys ses persones que construeixen parets pageses i opten pel fàcil i el ràpid: un mur de blocs de formigó.

Els Consells de Formentera i tambe el d'Eivissa van aprovar l'expedients per a declarar BIC immaterial ses parets pageses. Resultats? Pocs i no gaire esperançadors. 

A Formentera us puc assegurar que he trobat camins de terra ben cuidats i parets noves o restaurades. Sa majoria de cases noves que s'han fet són respectuoses amb el paisatge i ses que s'han reformat han cuidat s'original. Però a Formentera s'ha perdut sa tradicional hospitalitat dels formenters i no han volgut o no han pogut aturar sa pressió urbanística que pateix s'illa. Ara està de moda preservar s'intimitat amb alts murs de formigó, càmeres de seguretat i fortes portes de ferro ben tancades.

Tambe aquí, a Eivissa,  els sous ràpids ens han fet perdre els nostres costums i ses nostres tradicions ja fa molt de temps. Ens han omplert s'illa de xalets, mansions o cases molt cares però impersonals. S'ha abandonat totalment sa construcció tradicional eivissenca. Els blocs i el ciment s'han fet els amos de s'illa.

Durant les caminades que faig amb els meus amics per tota l'illa estam cansats de veure camins tradicionals asfaltats, xalets envoltats d'alts murs de ciment i càmeres de seguretat o parets tradicionals arrasades per ses màquines.

Som molt pessimista de cara al futur de ses nostres illes. Els sous ens han fet perdre el nord. Hem perdut sa nostra personalitat i les hem venut per quatre canets.

Fins a on arribarem? A sa pèrdua total de sa nostra terra? A convertir-la en un lloc com molts d'altres llocs? Serem capaços d'aturar tot aquest creixement brutal i poc respectuós amb ses nostres maneres de ser i viure?

Tal vegada encara hi som a temps.

 

Camins de terra.

 Eivissa, 29 d'agost de 2022

CAMINS DE TERRA.

Llegia a un llibre "al final dels camins de terra és a on solem trobar ses bones històries".

M'ha fet recordar ses sortides que he fet arreu de tota s'illa amb els amics/amigues de sa universitat d'adults. És veritat, durant aquestes caminades pels camins sempre he trobat històries autèntiques, sempre he tingut al meu costat un amic/amiga per xerrar sense pressa i a s'acabament de sa sortida he tornat a ca meua cansat però satisfet.

 

Pels camins, allà amunt d'un puig, enmig del camp o simplement a s'ombra d'un arbre he compartit amb els amics/amigues, pensaments, il·lusions, decepcions, alegries o preocupacions. Hem compartit històries bones i dolentes. D'aquelles que no poden compartir-se davant un cafè a un bar. Sa complicitat no és sa mateixa a un bar que a s'aire lliure.

No us podeu imaginar sa sensació de plaer i de calma que produeix una bona xerrada i compartir un glop d'aigua fresca amb un amic/amiga per aquests camins del món.

El record d'aquestes sortides m'ajuda a entendre els dies tan incerts que estem vivint. M'ajuden a comprendre que sa vida sempre va endavant a pesar de ses dificultats i que hem d'aprendre a conviure amb sa incertesa.

Us puc assegurar que entenc millor tot el que passa caminant per un camí de terra que per ses carreteres súper ben senyalitzades. No hem de tenir por a caminar sense saber exactament on ens portarà es camí. S'han acabat ses comoditats i que ens diguin per on hem d'anar.

És fàcil entendre millor tot el que passa si tenim al costat un amic /amiga, un company de caminada. És millor anar per sa vida amb un bon copilot.

Una de ses nefastes conseqüències d'aquesta pandèmia i del temps que ens ha tocat viure és sa pèrdua del contacte social. Sembli que ningú es fia de ningú i tots acabam tancats a ca nostra.

Estic cansat d'escoltar "Venen temps difícils. Ja veureu a s'octubre ...". Em pregunt: Quan han estat fàcils els temps? Sempre hem tingut èpoques complicades, sa gent sempre ha tingut dificultats. Però amb valentia i confiança ens vam enfrontar a tot i aquí estam.

Caminant pels nostros camins de terra hem trobat dies de sol i llum, dies de pluja i cel cobert, dies de tempesta, però sempre hem tingut temps per contar-nos històries. Hem tingut temps per riure. Hem tingut temps per viure.

No hem d'oblidar mai que així és sa vida.

Ha plogut.

Eivissa, 29 d'agost de 2022

HA PLOGUT.

Bon dia a tothom. Ha plogut per ca vostra? A veure si sa pluja ajuda a fer net i refrescar s'ambient que bona falta fa.

Popularment deim: Plou poc, però per lo poc que plou, plou prou. Realment, ha plogut poc i no ha plogut prou. Si feia calor, ses pluges d'ara ni tan sols han refrescat sa terra i ha quedat una humitat a s'ambient difícil de suportar.

 

S'altre dia estava a casa llegint tranquil·lament un llibre de na Sílvia Soler, el cel amenaçava tempesta i de sobte va començar a ploure. Vull recordar unes petites narracions del llibre que són una delícia. Al meu entendre, delicades i carregades de sensibilitat. M'agraden molt i vull compartir-les amb tots valtros.

Llegia:
"Miràvem sa pluja, escoltàvem sa pluja. Quina placidesa no tenir res més a fer que esperar que s'aturi sa pluja. Sa terra començava a desprendre una olor inconfusible. Ses gotes d'aigua tremolaven damunt de ses fulles i semblava que tot brillés. El món resplendia com si fos nou".

Pensava: Quant de temps fa que no experiment aquestes sensacions? Escoltar sa pluja, mirar com plou, olorar sa terra humida, mirar s'arc iris o disfrutar dels colors del bosc.

 

Meravellós. Aviat tornarà a ploure i podrem recuperar aquestes sensacions.

Ànim i salut per a tothom.

Bocata de truita.

Eivissa, 28 d'agost de 2022

BOCATA DE TRUITA.

Avui no estava per pensar que cuinaria per dinar. No volia rompre'm es cap. Idò ja ho tinc ... Una recepta fàcil: un bocata de truita francesa. Es millor bocata del món.

 

Però estimats amics, ses coses senzilles tenen sa seua complicació. I aconseguir sa perfecció no és feina fàcil. Perquè sa recepta des bocata d'avui, és gairebé molt simple, però... no us confieu, perquè en els petits detalls, és on trobareu sa diferència, per a poder dir que us heu preparat es bocata de truita més bo que heu menjat en sa vostra vida.

Ingredients: (Per a cada bocata)

Un panet gros per a fer un bon bocata. És important que el pa sigui ben cruixent. Els millors? Els llonguets de La Canela.
Una tomata eivissenca ben madura (utilitzarem mitjà en cada bocata)
Dos ous pagesos ben frescos, que tindrem fora de sa nevera, almenys una hora abans.
Oli d'oliva verge extra.

Preparació:

Obrir es panet tallant-lo longitudinalment en dues meitats.
Batre els ous com si us anés sa vida en això, fins que augmentin es seu volum.
Repartir sa tomata, tallada en fines rodanxes en ses dues meitats. No pot quedar cap tros.
En sa paella de ses truites, (ja sabeu que convé tenir una exclusivament per a aquest fi), prepareu una bona truita francesa al gust, (jo prefereixo que estigui ben quallada). Intentar que sa truita tingui sa longitud des pa. 

No us comptaré com es fa una truita francesa, que sé que no ho necessitau.

Poseu sa truita damunt des pa i tapar-la amb s'altra meitat. Donau-li una bona mossegada, que convé disfrutar-la ben calenta.

Ei ... Prepareu un mocador per si us cau una llagrimeta en provar-la. Feu-me cas. 

Els meus bocatas de truita ja són un clàssic durant els viatges a Anglaterra. Imaginau-me dintre de l'avió, quan tothom menja qualsevol cosa o qualsevol sandvitx de no sabeu que, jo em trec uns bons bocatas de sa motxilla. La seua olor s'escampa ràpidament per ses files més properes. Llavors, som s'enveja de tot el passatge.
Són tan bons que els meus fills, quan han de viatjar, sempre em demanen que en prepari alguns per menjar durant el trajecte. Fins i tot sa meua nora (anglesa) ja també me'ls demana abans de viatjar.

Crec que aquesta habilitat per fer truites l'he heretat de sa meua güela materna Rita. Ses seues truites eren d'un altre nivell. Feien un gust especial. Tal vegada pel foc de llenya o tal vegada per sa xulla que utilitzava. No ho tinc clar. El que tinc clar és que mai em surten com ses que ella feia.

Ja veis ... Una recepta, simple, senzilla i ràpida. Una delícia. 

Que tingueu bon diumenge. Sigueu feliços.

Kiosku Cala Mastella

 Eivissa, 16 d'agost de 2022

KIOSKU CALA MASTELLA.

Aquest estiu he sortit poc de Vila. Ses Figueretes és sa meua platja favorita i no m'apeteix canviar gaire. He fet alguna escapada al port de Sant Miquel i poca cosa més. Fa molta calor i vagis on vagis tot està col·lapsat i per tot has de fer cua.

Convidats pels meus fills van anar a dinar a un quiosc que s'ha posat de moda: Es kiosku de Cala Mastella.

 

 

Sa platja de cala Mastella estava plena de pedres i algues. No feien ganes de nadar-hi. El quiosc? Un descobriment molt agradable. No el coneixia.

Cuina senzilla i sense pretensions. Crec recordar que únicament fan emperador+patates, llenguado+patates, sardines+patates, calamar+patates, poll a l'ast+patates i ensalada de tomata i ceba. De postre flaó o greixonera casolana. Per beure tenen un poc de tot, refrescos, vins, aigua i cerveses. Per acabar, cafès i cafè caleta. No tenen sa tradicional carta de menjars i beures. Una pissarra penjada per qualsevol lloc informa dels plats i els preus.

Vaig dinar d'uns calamars a la planxa molt correctes, patates frites amb pebrera verda i una ensalada de tomata i cebe. De potre una greixonera casolana molt bona. Vaig demanar un cafè caleta i no m'agradà. Tenc uns amics que el preparen molt bo i tal vegada ses meues expectatives eren massa altes.

Fan dos torns per dinar: a les 13.30 hores i a les 15.30 hores. Tanquen a les 19 hores. Si, per exemple, tens reserva pel primer torn i arribes a les 15.30 hores sense acabar de dinar, amablement es conviden a menjar rapit i deixar sa taula. Tot i això, el servei és molt amable i eficient.

Ja us dic, si us agrada dinar sense "servilletes i mantels", amb els peus a terra i envoltats de pols que deixen els cotxes al pàrquing de darrera, heu d'anar-hi. El preu? Correcte per sa qualitat del menjar que fan.

Important, heu d'anar-hi amb sous. No accepten targetes de crèdit. Es compte el fan en un tros de paper amb els imports sumats amb una màquina calculadora d'aquelles de s'any de sa picor.

Que us aprofiti.