Astènia primaveral.

Eivissa, 30 d'abril 2022.

ASTÈNIA PRIMAVERAL.

 

Quasi totes ses setmanes m'agrada anar els matins a caminar pels estanys de sa Platja d'en Bossa. M'agrada descobrir ses imatges que els estanys em regalaran cada matí. Alguns dies són de color blau fosc, altres dies són grisos. Els dies de calma, la mar és d'un blau clar, està plana com una bassa d'oli i els flamencs sembla que caminin damunt d'ella. Allí sempre pens que som afortunat de poder disfrutar d'aquesta naturalesa.

El meu camí habitual sempre és el mateix: els estanys, La Xanga, camí fins a Sant Francesc i tornar. Però darrerament no puc fer un camí tan llarg. Estic molt cansat. Primer avís.

S'altre dia ens ajuntarem un grup d'amics i amigues a dinar. Feia molts de mesos que no ho havíem pogut fer. Vam passar unes hores menjant, bevent i xerran.  Xerrarem de tot. Teníem moltes coses pendents per contar-nos.

L'endemà, un dels amics va trucar-me per telèfon i em va preguntar "et trobes bé? Ahir estaves molt apagat, molt callat. Tu no ets així. Et passa alguna cosa?". Segon avís.

Va passar sa setmana passada durant una classe de gimnàstica. Em trobava cansat, en feia mal tot el cos i no tenia força. Havia començat a prendre medicació per s'al·lèrgia i feia una setmana que havia passat sa Covid. Pensava que eren efectes secundaris de ses medecines i de sa pandèmia. Vaig comentar-ho a sa professora. Ella ho tenia clar, a part de coses que vaig comentar-li, em va dir que tenia "astènia primaveral". Tercer avís.

Però que dius? Astènia primaveral? Què és això?

Diuen que sa primavera és el temps del renaixement de sa vida: tornen sa llum, sa calor, els colors, sa naturalesa, ses ganes de viure i una renovada energia que impulsa a deixar enrere s'hivern.

Per jo, aquesta explosió de vida resulta difícil d'aparellar amb l'astènia, un terme mèdic que designa sa fatiga física i mental, un estat de feblesa general i de falta d'energia que impedeix desembolicar-se en molts àmbits de sa vida.

Per tant, de sa mateixa manera que moltes persones floreixen a sa primavera, jo som de ses que s'apaguen: em sent més cansat que mai (amb un cansament que no es lleva descansant o dormint); aixecar-me als matins és un acte heroic i s'estat d'abatiment m'acompanya tot es dia.

Aquest estat d'esgotament entre abril i maig es diu astènia primaveral i té un sol avantatge: que passa després d'unes setmanes.

L'astènia primaveral no existeix, diuen alguns metges. Per contra, sa meua metgessa de família diu que existeix, que cada dia veu a sa consulta com augmenten els casos d'esgotament per aquestes dates. Ses pujades de sa temperatura i l'increment de llum provoca alteracions físiques i baixada de s'estat d'ànim.

No em queda clar si l'astènia primaveral existeix o no, però els símptomes físics i mentals són molt reals: cansament, fatiga, somnolència durant el dia, falta d'energia des de primera hora, alteracions del somni, pèrdua d'apetit, irritabilitat, ansietat, tristesa, atordiment, esgotament emocional i falta de concentració.

A vegades produeix unes dècimes de febre, mal de coll, dolors musculars, cefalea i malestar. Sofrir-la és descoratjador perquè, en general, els qui la patim hem d'enfrontar-nos amb sa incomprensió del nostre entorn, inclòs d'alguns metges. Aquesta síndrome es considera un trastorn adaptatiu, perquè es produeix en persones amb dificultat per a assimilar els canvis estacionals.

Ses variacions de pressió atmosfèrica i de llum, es canvi horari i els alts i baixos de ses temperatures alteren el funcionament dels ritmes biològics regulats per sa llum. Amb aquests canvis també es modifiquen els horaris i ses rutines.

Per a evitar que es converteixi en fatiga crònica és convenient anticipar-se activant els hàbits de vida saludables: realitzar exercici diari moderat; alimentar-se de forma equilibrada i mantenir el cos hidratat.

Sa bona notícia és que una vegada passat aquest període d'adaptació, s'augment de llum i sa calor, ajuden a sentir-se molt millor.

Serà veritat? 

El que està clar és una cosa: Haig de posar-me en manera "on" i superar aquest estat ràpidament.

Un llistó molt baix.

Eivissa, 19 d'abril de 2022.

UN LLISTÓ MOLT BAIX.

Pels al·lots i al·lotes d'edat escolar han arribat ses vacances de Setmana Santa. També pels seus mestres. No sé qui està més content. Tal vegada els mestres per deixar enrere, per uns dies, els alumnes i els pares? O els al·lots i al·lotes per no haver d'anar a s'escola?

El meu net de set anys em va ensenyar ses seues notes trimestrals tot orgullós. Molts de notables i algun bé. Estava content.

 

Fredament vaig analitzar-les. Notable en matemàtiques? Però si no sap tal cosa. Notable en llengua catalana? Però si no sap tal altre! Notable en llengua castellana i literatura? Si no sap això i allò.

No m'agraden ses notes. És més, em vaig sentir molest i enfadat. No estic d'acord amb els dirigents educatius actuals. Ara s'ha d'aprovar a tothom i per fer-ho han baixat el llistó de coneixements exigibles.

No anam bé. Aquesta forma d'avaluar als estudiants no és correcta. Baixa'n el llistó els nostres fills o nets, tindran moltes dificultats per trobar una feina quan finalitzen els seus estudis. Avui sa cultura de s'esforç, de sa feina ben feta, de sa responsabilitat, etc no està ben vista.

M'agradaria fer unes quantes reflexions molt breus. Com en els judicis ..

Fets:

- L'economia de ses Illes Balears és el turisme. I punt. Aquí sa indústria, sa ramaderia, s'agricultura, etc. tenen un pes especific simbòlic dins de s'economia balear.

- Quins llocs de feina demanda el turisme? Molta mà d'obra de nivell mitjà. Cambrers, recepcionistes, ajudants de cuina, mecànics, lampistes, electricistes, etc.

- Quina és sa realitat que descobreixen tots els que opten a un lloc de feina?

* Sobra personal sense qualificar.
Per a què estudiar si recollint ampolles en un quiosc de platja em guany un bon sou.

* Sobra gent molt qualificada.
Gràcies al turisme, hem pogut millorar ses nostres economies i avui dia hi ha una gran quantitat de joves que estudien i acaben carreres de nivell superior. És un bon símptoma que vulguin tenir una bona formació.

* Falta personal de nivell mitjà.
La formació professional està bastant desprestigiada (no sé per què ) i falten de tot: bons dependents/es, bons cambrers/es, bons ajudants de cuina, netejadors/es, bons lampistes, electricistes, mecànics, etc. Sa llista seria interminable.

Conclusió:

Hi ha una planificació molt dolenta dels estudis que s'ofereixen als joves.

Als joves alumnes se'ls ha de parlar clar. Si es volen quedar a treballar a ses illes, que aprenguin oficis o estudiïn per a llocs de treball que s'ofereixen aquí.
Però, si decideixen estudiar per a enginyer químic, que tinguin clar que hauran de buscar feina fora de s'illa o fins i tot fora del país.

I hem de trobar una solució per al gran nombre de joves que no volen estudiar ni formar-se. El que puguin accedir a un lloc de treball remunerat sense cap mena de coneixement o capacitació, no ens el podem permetre.

I perquè estic enfadat?

Perquè em fa mal, em molesta el conformisme dels joves d'ara. Ho acceptam com una cosa normal.

No em sembla bé ser dentista, per guanyar-se la vida venent gelats; ser estudiant d'art però fent feina en un hotel rural; ser advocat i treballar de cambrer; o tenir estudis superiors i treballar muntant una franquícia de productes per a friquis.

Per a l'empresari de l'hotel rural, del bar o del que sigui, el tema li va de meravella: té empleats superpreparats per a un lloc de treball de nivell mitjà. Però per al treballador, l'única cosa que fa és que faci feina desmotivat.

Hem d'acabar amb aquesta actitud! Estem en un món globalitzat.

Accept casos particulars. Accept que sent dentista, en un viatge et va venir la idea de negoci de la teua vida i decideixes embarcar-te en una empresa de gelats. Però això, és un cas aïllat.

Cal perseguir el futur, cal lluitar per aconseguir sa il·lusió de sa teua vida! És sa teua vida!

I si ets dentista, advocat, metge, artista, cuiner, etc i no trobes treball a Balears, busca-ho en un altre lloc, una altra ciutat, un altre país. Però treballa en el que t'agrada. Cal perseguir somnis.

Aquesta actitud de "com no hi ha res del que m'agrada ..... treball de .... " hem d'abandonar-la per sempre.

I m'enfad encara més perquè he viscut tot el que us dic. Es meu fill sabia que no tenia cap oportunitats a Eivissa i va anar a buscar el seu futur, la seua vida, a un país diferent. Va buscar una feina que li agradava. No es va conformar ni es va resignar. Va ser valents, enfrontant-se a un nou país, nous costums, nova llengua, noves gents. I va tirar endavant, amb il·lusió, treball i esforç. Avui és un bon professional que, indubtablement, no pense a tornar a Eivissa. Clar!

Aquesta és la meua manera de veure es tema. Potser una mica radical, però hem d'inculcar als nostres estudiants uns valors diferents: coneixement, feina ben feta, esforç, iniciativa, lideratge, etc. Hem d'ensenyar-los a estudiar, a treballar. No podem comprar-lis tot el que volen. Han d'aprendre a fer feina, a guanyar sous i que coneguin el valor de ses coses.

Mare meua .... Quina enfeinada tenim per endavant.

També m'agrada el flaó.

Eivissa, 18 d'abril 2022

TAMBÉ M'AGRADA EL FLAÓ.

A ses Pitiüses, tothom coneix aquest pastís típic de Pasqua. Té una base feta amb farina, anís i oli que s'estén i es col·loca sobre una llauna. Després s'omple amb una pasta més clara feta amb ous, formatge tendre, sucre i herba-sana, tot ben mesclat. A continuació es forneja. Es menja fred i s'acostuma a cobrir amb una capa de sucre molt.

 

Menjar flaons era una manera dolça d'acabar es dinar del Diumenge de Pasqua. Avui se´n fan tot l'any. Ara com tenim sous i tenim accés a tot durant tot l'any, hem perdut els costums i ses essències de ses coses. Els sous ens han fet oblidar d'on venim.

Com a formenterer, m'agradaria diferenciar es flaó i sa coca flaonera. Sa diferència només està en el motlo, en sa llauna: els flaons estan fets amb una llauna redona, plana i ondulada que els dona aquesta forma característica a ses vores; sa coca flaonera té exactament els mateixos ingredients, però està feta amb una llauna rectangular i de vora més baixa.

A Formentera, a casa dels meus güelos materns, els dies que es feia pa, sa coca flaonera era com una espècie de flaó de pobre: d'una olla de xerigot bullit se'n treia sa recuita i amb ella es feia aquesta coca flaonera.

Després, aquesta tradició de fer coques de sobrassada, de xulla, de verdura o de formatge, a casa dels meus pares es va conservar sempre. Anava a casa i sempre hi havia una coca al rebost. De qualsevol cosa. De qualsevol sobra. Sa meua mare era sa reina de ses coques.

Ara, a ca meua, el Forn de Can Bufí ens cobreix aquestes necessitats. Ara és més fàcil comprar-ho que fer-ho. Així em va.

A Formentera, els formatges bons de cabra i ovella es venien o es guardaven pel consum de sa casa , no podien destinar-se a fer-hi flaons. Els flaons eren per gent amb sous. Sa recuita s'emprava per aprofitar-ne els excedents i moltes voltes sa base era pasta de pa i sense alguns ingredients bàsics com el sucre o sa batafaluga.

Sa consistència d'aquesta base, molt més fluixa que sa del flaó obligava a l'ús de sa llauna.

El flaó és més consistent que sa coca flaonera. En un temps es feia sense llauna, ses vores es feien amb els dits i els recipients actuals copien d'alguna manera ses ditades dels flaons antics.

Recordau aquesta coneguda rondalla?:  "Els flaons de mossènyer Pallarès" en la qual aquest pintoresc capellà recordà als feligresos el Diumenge de Rams això:
"Tal dia, tal altre i tal altre vendrem a portar-vos sa salpassa. Ja sé que sa gent d'aquest terme no és cricanya i que tots sempre mos heu rebut bé, molt bé; però us vull fer present una cosa: que a jo es flaons amb herba-sana no m'agraden".
Aquell any aquest mossènyer va rebre alguna sobrassada, alguns formatges, una botella d'oli, alguna xereca i cistellonets d'ous, però cap flaó, ni amb herba-sana ni sense. El diumenge abans de Pasqua de l'any vinent acabà el sermó dient a la gent: "I ara us vui fer sebre que ja m'agraden tant es flaons amb herba-sana com sense."

Bé, idò aquestes festes de Pascua m´he quedat com mossènyer. M´he quedat sense menjar flaons. Normalment, a ca nostra ses tradicions es guarden gràcies a jo i a na Linita. Aquest any un maleït virus ens ha obligat a mantenir-nos uns dies confinats sense sortir de ca nostra. Mirau que el forn de Can Bufí està a prop, però no. No he tingut sort.  Els meus fills no han tingut temps d'anar a comprar flaons. Pascua? Flaons? De quina tradició parlau? Això si, pels més petits de casa no han faltat els ous o els conillets de Pascua. No saben el motiu de la seua existència, però com que a ses botigues n'estan plenes, han de comprar-ne.

S´única cosa semblant al flaó que he provat fa pocs dies va ser a Morella, un poble molt polit, perdut enmig de ses muntanyes de Castelló. Caminant pels seus carrers vaig veure a una pastisseria uns pastissos típics anomenats "flaons". Bons però res a veure amb els autèntics flaons d'aquí.

Ja us ho dic ... Estam perdent ses essències. Esperaré que passi es virus aquest i després aniré a comprar flaons de veritat. Per jo i na Linita. Ningú més. Qui vulgui flaons que els faci o els vagi a comprar.

Bones festes de Pasqua a tothom!

Haig de renovar el passaport d'eivissenc.

 Eivissa, 5 d'abril de 2022

HAIG DE RENOVAR EL PASSAPORT D'EIVISSENC.

Aquesta foto sempre em recorda els meus primers anys de vida. Vaig néixer el cinquanta-sis a Formentera i als seixanta-cinc vaig anar a viure a Eivissa. És una foto de s'entrada al pati de ca nostra a Formentera.

Avui festivitat de Sant Vicent és un dia especial, un aniversari, per sa meua família. Tal dia com avui partirem cap Eivissa i deixarem Formentera. I d'això ja en fa cinquanta-sis anys. He d'anar a policia i demanar hora per renovar el passaport d'eivissenc. Crec que amb tants anys de residència ja em donaran es definitiu.

Al principi dels anys setanta Formentera va començar a rebre turisme i sa vida a s'illa va canviar radicalment. Va passar de ser una illa a on la seua gent havia d'emigrar per guanyar-se la vida a una illa d'acolliment de persones vingudes de tot el món. Molts hi trobaren ca seua i es van quedar per sempre.

Però com deia, als anys seixanta a Formentera sa vida era difícil i dura. Els recursos eren escassos i es subsistia en ses poques coses que recollíem del camp, la mar o ses salines. Molta gent, com el meu pare, havia sortit de s'illa per guanyar-se la vida i portar endavant la seua família. A Formentera hi faltava tot: energia elèctrica, aigua corrent, banys a ses cases, cotxes, instituts, metges, hospitals, i fins i tot diria que botigues i vestits de colors. A Formentera encara vivíem en "blanc i negre".

A naltros ens faltaven totes aquestes coses materials i a més ens faltava el pare. Ens faltava portar una vida familiar normalitzada.

A ses boixes petites se les enviava a s'escola de ses monges. Havien d'aprendre a cosir i a resar. I molt sovint, deixaven d'anar a s'escola per ajudar a sa família a cuidar el ramat de cabres i ovelles.
Els al·lots com jo anaven a s'escola de San Francisco on un mestre ens ensenyava a parlar castellà a força de castics i garrotades a ses mans i els dits. També venia un capellà molt alt, amb una sotana immensa plena de botons de dalt a baix, que ens donava religió i molts de calbots al cap.
Avui no toca parlar de sa meua relació amb els capellans. Un dia ho faré en un escrit a part. El tema té corda per llarg.

A sa meua infància, per desplaçar-nos utilitzàvem un autobús especial. Era el de "San Fernando" .. Ja sabeu ... Un ratet a peu i s'altre "caminando". Anàvem sempre caminant. Per anar a San Francisco (així li dèiem en aquell temps), a missa, a s'escola o a comprar qualsevol cosa a sa botiga.

Record perfectament es camió de càrrega que, es dia que partirem cap a Eivissa, va venir a casa a recollir els escassos mobles, roba i altres que ens emportarem a sa nova casa d'Eivissa. Quina novetat! Un camió a ca nostra! Partirem tots ben estrets a sa cabina del camió. Procuràvem no mirar enrere. Deixàvem família, amics, llocs i moltes vivències. Pensavem que ens esperava una vida millor. No puc recordar si estàve trist o content. Era massa petit per entendre moltes coses.

Record especialment que sa meua germana gran no volia deixar uns cossiets amb flors que estimava molt i els va posar a sa caixa del camió.

Viatjar a Eivissa no era fàcil i tampoc inspirava molta confiança. Aquells vells vapors de madera no oferien molta seguretat que diguem. El camí que férem pujats al camió fins a La Savina, ara mateix és com si mentalment el tornàs a fer. Deixaven enrere ca nostra, els camins de terra, ses parets de pedra, ses tanques, ses figueres, els boscos de pins i savines. Però partirem amb una gran confiança i trobarem a s'illa Eivissa el que síria ca nostra per sempre.

Serveixi aquest simple escrit per fer memòria d'un temps passat que no vull oblidar. Estic segur, que avui, tot això que estic contant els meus fills o nets em diran que són "batalletes". Ho són, però que serveixi per recordar-los d'on venen i del que varen lluitar i patir els seus avant passats, per aconseguir sa bona vida que avui tots poden disfrutar.

Com us deia ... Haig de renovar el passaport d'eivissenc! I per molts anys!

Mirar sense veure.

Eivissa, 23 de març de 2022

MIRAR SENSE VEURE.

 

 

Hi ha temporades que no passa res i els dies passen a un mateix ritme. Hi ha altres, en canvi, que de sobtà es romp sa calma i tot es descontrola. Són dies de temporal i hem de deixar-los passar.

Després d'unes setmanes dures, de temporal amb onades fortes, no podia veure ses coses bones que tenia a prop meu. I és que moltes vegades no veim perquè no miram. Estava tan absort pensant en els meus problemes, en ses onades, que no veia res. Quantes coses em perdia per no tenir una mínima atenció.

Un matí estava pels estanys del Parc Natural de Ses Salines i a s'hora d'acabar sa meua caminada diària, em vaig asseure al costat de sa torre de se Sal Rossa per descansar. Allí, a s'ombra, corria una lleugera brisa i feia agradable el temps de descans. De sobte, mirant cap a l'horitzó vaig pensar: On estan els pardals? No en veia ni en sentia cap.

Després d'uns minuts vaig escoltar unes gavines. Volaven a poc a poc, sense cap preocupació, mirant cap allí i cap allà, sense una direcció concreta. Em va agradar molt veure-les tant tranquil·les. Van donar-me enveja.

Feia temps que jo no caminava tranquil·lament, sense cap preocupació i sense una direcció concreta. Amb tantes coses que tenia al cap, amb tantes onades, havia perdut el control i anava perdut. Tot i que cada dia anava a caminar i parava per descansar i pensar, realment no ho feia. Estava tan absort amb els meus problemes que, encara que mirava, no veia res. Els pardals no havien desaparegut, era jo simplement que havia deixat de veure'ls.

Ses gavines, tranquil·lament van dirigir-se cap a sa platja. Les vaig seguir amb sa mirada i van fer-me riure. M'havien fet reaccionar: Quantes vegades miram sense veure. Quantes coses ens perdem per no mirar amb atenció. Quant de temps perdem inútilment.

Gràcies a aquestes gavines, vaig tornar a veure els meus pardals de sempre: els teulats o ses orenetes. Fins i tot, vaig tenir el privilegi de veure unes garses i una bandada de flamencs que havien arribat als estanys.

Des de llavors, m'he fet un propòsit: tal vegada ses dificultats seguiran, segurament seguiran ses onades, però he de procurar que ses onades no m'impedeixin veure la mar.

Es meu fill sempre em diu: fes una llista de ses coses bones que tens i fes una llista de ses dolentes que vols millorar, i a poc a poc, deixaràs una llista en blanc.

El temps ho curarà tot, la mar tornarà calma, i jo a poc a poc tornaré a ses meues rutines.

Abans moros que cristians?

Eivissa, 11 de març de 2022

ABANS MOROS QUE CRISTIANS?

Com tots sabeu, Eivissa és una de ses ciutats més antigues del món. Juntament amb els companys de s'AUOMEivissa i acompanyats per responsables del centre d'interpretació Madina Yabisa, dies passats vam fer un recorregut per la part àrab de Dalt Vila. S'intenció de la caminada era conèixer i comprendre millor aquest període de temps que va des de l'any 902 (quan els àrabs ocupen Eivissa) fins al 1235 (quan els catalans de sa Corona d'Aragó conquisten Eivissa i la repoblen).

Durant sa caminada i escoltant ses explicacions de sa responsable del centre d'interpretació, em venien al cap moltes preguntes, moltes dubtes. Vull fer una reflexió.

No estic d'acord amb s'Església catòlica quan justifica perseguir i fins i tot matar, als que no pensen com ells. No ho entenc. I tampoc estic d'acord amb sa manera de contar sa història. Sempre ho fan amb prepotència i des del punt de vista del més fort.
Per un moment us podeu imaginar com ens contarien sa mateixa història però vista des del punt de vista dels musulmans?
Baix el meu modest punt de vista, sa història (un trosset de sa història) de ses nostres illes es podria resumir d'aquesta manera:

Eivissa i Formentera des de sempre han tingut una certa influència oriental. Tots els pobles que han ocupat ses illes sempre provenien d'orient. Els fenicis, els cartaginesos i els àrabs (els romans van passar per ses illes gairebé de puntetes i poc ens van deixar), ens deixaren una rica herència. Més tard van arribar els cristians i ses illes van entrar en un període fosc, menys prosper, i del qual no sortirien fins molts segles després.

El 8 d'agost de 1235, dia de Sant Ciríac, va ser una data clau que va determinar sa nostra història més recent. Encara avui la celebrem amb grans festes i focs artificials. Realment, molta gent del carrer no sap què commemorem. De sa gesta històrica sabem poca cosa. El bàndol cristià es va inventar una romàntica llegenda de furtius amors, traïció i venjança. Conten que el germà del governador, enfadat perquè aquest li robés a la seua dona, va descobrir un passatge secret als cristians perquè entressin en la ciutadella. Se suposa que és el que ens mostren al carrer de Sant Ciríac, on hi ha una capella amb sa imatge del sant i el fosc forat de sa traïció que probablement no porta a cap lloc. Ningú ha tingut molt d'interès a aclarir sa veritat i continuem contant aquesta romàntica història.

Quina situació tenien ses illes abans de 1235 i sa que va seguir a sa conquesta? Pel que sabem, els temps de l'Eivissa àrab van ser, amb diferència, més pròspers i feliços que els que van portar els cristians. Ses illes sumaven uns 6.000 habitants i per això compten els historiadors que sa ciutat era polida, ses illes tenien terres fèrtils, fonts i aigua, abundants vinyes, pins que proporcionaven fusta per a la construcció naval, bons ports, salines inesgotables, i una població treballadora que exportava gra, fruits com a figues, dàtils, raïm, codonys, safrà, mel i bestiar. Tal vegada no era un paradís, però sembla que es vivia bé.

La religió islàmica era dominant, però els musulmans toleraven a ses minories de jueus i cristians. Fins i tot sa llengua àrab va conviure amb un llatí romanitzat. En sa cultura illenca van destacar importants científics i poetes.

El que va seguir després de sa conquesta catalana va ser un absolut desastre. I sa història no pot amagar-ho més. Ses illes van sofrir una despoblació tan acusada que es feren campanyes de repoblació amb gent de sa península; tota sa mà d'obra en els camps, obres públiques i salines, era de moros (així se'ls denominava als musulmans durant aquest període de temps) captius que vivien en condicions d'esclavitud; s'agricultura i el comerç perden força, sa cultura s'enfonsa i, en termes generals, sa qualitat de vida empitjorà.

Que va passar? Bàsicament, sa destrucció ocasionada per sa conquesta i es descontrol que va comportar. D'un dia per a un altre, desapareixen ses formes de vida islàmiques sense que ses noves tinguin temps d'implantar-se. Es va paralitzar s'aparell productiu i el comerç.

Cal dir ses coses clares. Sa prioritat dels nous senyors (Guillem de Montgrí, Nuno Sanç i Pere de Portugal) era repartir-se ses illes i recuperar ses despeses que van tenir pels homes i ses armes emprades en sa conquesta.

I el model socioeconòmic que van imposar va ser nefast. Els criteris d'organització social musulmana que es basaven en sa condició igualitària de tots els ciutadans se substitueix, després de sa conquesta, per un món basat en sa propietat concentrada en mans d'una oligarquia senyorial.

Ses conseqüències? Una recessió generalitzada, una situació de col·lapse i fins a tal punt crític que els senyors han de fer concessions, donar beneficis, drets i privilegis als nous repobladors. En definitiva, facilitar que ses gents puguin sobreviure.

De fet, durant segles, fins al dia d'avui, a ses illes ja res va ser igual. Sempre he pensat que els eivissencs i formenterers som una mescla de gent de moltes cultures. Per aquestes illes han passat molts de pobles amb costums molt diferents. Alguns han deixat més herències que els altres, però cap va perdurar durant molt de temps. I ara passa el mateix. Som unes illes a on tota sa gent és benvinguda. Som tanta gent, de tants països tan diferents, que realment no sabem quina és sa nostra cultura actual. Hem perdut ses nostres arrels. 

Em pregunt, tal vegada ses nostres autèntiques arrels són ses musulmanes?

I aquí estem. Està clar que m'agrada sa cultura musulmana. Us adonau que paraules tan quotidianes com alfàbia, aljub, arrova, dacsa, gerra, llebeig, sénia, talaia, xaloc, safareig o xereca, tenen l'origen de l'àrab? I no parlaré dels llocs (Benirràs, Balàfia) o de costums (la majoria d'illencs portam bigot, d'on ve aquesta tradició?)
Crec que seria de justícia que recordéssim aquella cultura i estiguéssim orgullosos d'aquell poble que, en sol tres segles, tanta herència ens van deixar.

Tal vegada hauríem de dir allò d'abans moros que cristians? Abans moros que catalans? Bé. D'això en continuarem parlant un altre dia.

Per avui, n'hi ha prou de contar històries i teories. No deuen ser certes, però són meues.

Un amor per a tota sa vida.

Eivissa, 19 de febrer 2022

UN AMOR PER A TOTA SA VIDA.

S'altre dia, festivitat de San Valentin, ens van fer una entrevista a IB3 TV per xerrar dels secrets d'estar tants anys junts, com celebràvem aquest dia, etc. Mentre esperàvem s'hora d'entrar en directe a sa televisió i com no sabia que ens preguntarien, mentalment vaig fer un repàs a coses com: què m'agrada de sa meua dona, què canviaria de sa vida que hem passat junts, etc. I vaig preguntar-me: per què l'amor ens ha durat i dura tants d'anys?.

Un dia vaig llegir que:

"Un matrimoni d'èxit requereix enamorar-se moltes vegades, sempre de sa mateixa persona"
(Mignon McLaughlin).

"Estimar no és mirar-se l'un a l'altre, sinó més bé mirar els dos amb sa mateixa direcció."
(Antoine de Saint-Exupéry).

Anem a veure:

Compartim els mateixos valors. Tenim una forta compenetració, estam d'acord amb ses prioritats que donam al sexe, sa feina, els sous, sa família i s'amistat. Acceptam ses nostres diferències d'opinió sense fer-ne un assumpte dramàtic, amb naturalitat.

Tenim llibertat i desenvolupament personal. Ens donam plena llibertat personal de manera natural, acordada mútuament i sobretot, flexible.

Tenim independència familiar. Formam una família i sempre hem limitat ses interferències dels pares (quan vivien) o dels parents. Si bé els teníem plenament integrats en sa família mai vam deixar que ens influenciassin.

Sexe. Amb el pas dels anys sa nostra vida sexual ha millorat. Amb s'edat s'activitat sexual s'ha reduït a favor d'una millor intensitat i qualitat de satisfacció mútua. Sa passió i el desig, ingredients necessaris, continuen a pesar dels problemes i dels anys que passen.

Ens entenem. No sempre ha estat fàcil, però sempre hem compres els nostres punts de vista. Hem estat flexibles i tolerants a pesar de no estar d'acord. Estem en el mateix equip. Jugam en el mateix equip. Els nostres objectius són comuns.

Sa nostra relació mai ha estat regida per ses mentides. Això és bàsic. Sempre hem estat sincers. Si hi ha hagut alguna cosa que ens molestava, ho hem dit. Mostrar-nos tal com som ha fet que tenguem més confiança. Si jo l'estim i ella m'estima, de què hem de tenir por?

Som realistes i vivim el present. No podem viure en el futur i tampoc al passat. Com totes ses parelles hem tingut dificultats. Però una vegada superades, les hem deixat allí. Mai més les hem tret per tirar-nos a sa cara alguna cosa.

En resum: Què l'amor duri sempre és un compromís basat en el respecte comú i amb sa pressa de consciència que estar junts és una opció que es renova cada dia.

A s'hora de sa entrevista totes aquestes reflexions realment van servir-me de poc. Ses preguntes del periodista van anar per uns altres temes més lleugers: com vam conèixer-nos, si celebràvem Sant Valentin, quants anys vam festejar, etc. I clar, amb els cinc minuts que va durar sa entrevista poques coses més podíem dir. Ho vam passar molt bé. 

En acabar, tinguérem temps de xerrar amb el periodista i s'al·lota que manejava sa càmera. Quan els hi explicava els meus pensaments d'abans van quedar un poc sorpresos. Actualment, alguns dels nostres valors ja s'han perdut. Avui vivim en la cultura de l'egoisme, del jo, i així no és possible viure en parella. Quan un sempre dona i s'altre només rep, és inviable.

Pobret, en Valentin cada dia té menys feina!