S'ha fet el silenci a ca nostra.

Eivissa, 6 de gener de 2022

S'HA FET EL SILENCI A CA NOSTRA.

He passat ses festes de Nadal amb els meus fills i nets a casa. A primers d'any nou tots han tornat a ca seua i de sobte s'ha fet el silenci a ca meua. És dur tornar a sa realitat diària i acostumar-se. Segur que també a molts de valtros us ha passat igual.

Tot d'una el saló/menjador està completament ordenat, no hi ha jugarois escampats per terra ni al sofà. Sa taula torna a estar centrada i ses cadires al seu lloc, ses plantes entranyades de tornar al racó de costum i sa televisió ja no necessita un segur anti caiguda.

Ses boles i cintes que decoraven s'arbre de Nadal tornen a estar ben col·locades i penjades. Ningú les agafa per jugar amb elles com si fossin pilotes de futbol. Ses figures del petit pessebre ens observen ben quietes. Ningú les toca ni les canvia constantment de lloc.

A sa banyera han desaparegut totes ses figures de "madera" o de plàstic que s'empraven per entretenir als infants mentre es banyaven. Ses tovalloles estan al penjador i ara ningú les utilitza. Els sabons infantils han deixat lloc als gels de bany, xampús i cremes de tota mena.

Sa casa està en silenci.

Pels passadissos, cap carrera. No escolt cap crit ni cap rialla. Ningú va de grapes, ningú juga a sa pilota i es patinet de "madera" s’ha aturat.

A la nit no tinc a ningú per contar comtes, a qui llegir-ne o contar coses de quan era petit. No tinc a ningú per tapar a mitjanit. Ningú m'acompanya a dormir i després s'amagava baix els tapalls.

A sa despensa solament queden els records de ses galetes, papilles, llets infantils, biberons o "chuches". Queden algunes botelles de llet, sucs o pastes que hauran d'esperar un temps per ser consumides o potser caducaran.

Al dormitori tot està ordenat, sense motxilles per enterra, ni llapis de colors desordenats per sa taula, sense roba tirada per l'alfombra. De sobte els llits ja no es desfan i sa "cuna" ha quedat buida,

De matí, quan m'aixec no tinc a ningú per donar-li o fer-li s'esmorzar. No tinc a ningú per ensenyar-li com comença es dia, com surt es sol, com bufa es vent o com volen es coloms i ses gavines.

Estic llegint tranquil·lament un llibre a sa meua butaca preferida i m'agradaria que ses veus dels meus nets m'interromperen. 

M'adono que cada pàgina des llibre que llegeix ho he de fer amb atenció perquè aquest moment ja no tornarà mai més.

Vocabulari de Nadal.

Eivissa, 1 de gener de 2022

VOCABULARI DE NADAL.

Sa majoria de gent d'Eivissa i de Formentera no utilitzam aquestes expressions, però els entesos en s'idioma ens diuen que hem d'intentar dir-ho bé.

Avui repassarem algunes paraules o expressions nadalenques que feim servir quotidianament i que haruiem d'aprendre a utilitzar correctament.

GASTRONOMIA
Pavo > Gall dindi o indiot.
Cochinillo, lechón > Garrí
Lechona > Porcella
Mazapán > Massapà
Barquillos > Neules
Polvorón > Polvoró
Sopa de tiburones > Sopa de galets
Turrón de yema > Torró de crema cremada
Roscón de Reyes > Tortell de Reis
Caldo > Brou

JOGUINES
Arrastre > Arrossegall
Bolos > Bitlles
Ajedrez > Escacs
Peluche > Ninot de peluix o de pelfa
Correpasillos > Passejador
Puzzle > Trencaclosques o puzle
Sonajero > Sonall o zing-zing.

PLANTES
Abeto > Avet
Flor de Pascua o Ponsetia > Flor de Nadal o Ponsètia
Acebo > Grèvol
Musgo > Molsa
Muérdago > Vesc

DIVERSOS
Villancico > Cançó de Nadal o Nadala
Cotillón > Cotilló
Guirnalda > Garlanda
Zambomba > Simbomba
Los Reyes Magos > Els Reis de l'Orient
Sorteo del Niño > El sorteig del Nen o de Reis
Aguinaldo > Extra de Nadal
La cabalgata de los Reyes > La cavalcada dels Reis
El gordo de Navidad > La grossa de Nadal
Felicitación de Navidad > Postal de Nadal o Nadala
Cesta de Navidad > Cistella de Nadal
Lote de Navidad > Lot de Nadal
Papa Noel > Pare Noel
Pajes > Patges
Belén > Pessebre
Melchor (Rey Mago) > Melcior

ELS DIES DE NADAL
Navidad > Nadal
Nochebuena > Nit de Nadal (no "nit bona")
San Esteban > Sant Esteve, l'endemà de Nadal o sa mitjana festa.
Día de los Santos Inocentes o los Inocentes > Dia dels Sants Innocents o dia dels Innocents
Año nuevo o el día de Año Nuevo > Cap d'Any o el dia de Cap D'Any
Cotillón > Festa de Cap d'Any
Nochevieja > Nit de Cap d'Any (no "nit vella")
Reyes o día de Reyes > Reis o festa dels Reis
Noche de Reyes > Nit de Reis
Misa del Gallo o Nochebuena > Anar de matines.

FELICITACIONS HABITUALS
Bones festes!
Bon Nadal!
Bon any!
Bon Nadal i feliç any nou!

REFRANYS
Per Nadal, cada ovella al seu corral.
Per Santa Llúcia es dia creix un pas de puça, per Nadal un pas de pardal i per Sant Antoni una passa de dimoni.
Al Nadal, ni ceba ni all.
Cap d'Any gelat, any de molt blat.
Després de Cap d'Any, figues seques per company.
El vi de Nadal, ni emborratxa ni fa mal.
Torrons per Nadal, l'endemà mal de queixal.

 

Bé, no vull pensar el que em dirà es meu carnisser de sempre quan li demani un gall dindi o un garrí. Segurament m'enviarà a ...

 

I per acabar, deixau-me parlar de dues coses importants: sa salsa i es bescuit de Nadal. No té res a veure amb ses paraules que no diem bé, però vull posar-ho perquè són molt nostres i no ho hem de perdre. A ca nostra ho feim amb l'ajuda del Forn de Can Bufí. Gràcies a ells conservam ses tradicions.

ES MENJAR.
Si una cosa caracteritza Nadal arreu del món és el menjar. Cada indret té els seus costums gastronòmics, que es comparteixen al voltant d'una taula sa nit i es dia de Nadal.

A Eivissa i Formentera, antigament, sa nit de Nadal no es feia tanta festa com ara. Ses famílies es reunien per sopar i, en haver menjat, anaven cap a matines, a ses caramelles. Si en tornar encara hi havia gana, aprofitaven per picar quatre coses que havien sobrat del sopar.
Joan Castelló, en el seu article "Sa salsa de Nadal i sa porcella", ens explica què menjava sa gent d'Eivissa: "Es plat fort de Nadal, sempre havia set sa porcella rostida. I ho és encara. Aquí no hi havia indiots, o, si n'hi havia, eren molt pocs i sa gent no en feia gaire cas".

Així doncs, podem veure com l'any 1976, algunes tradicions culinàries foranes ja començaven a entrar dins sa gastronomia pitiüsa. Castelló ho explica així: "De poc ençà els han anat introduint, com tantes altres coses, per allò de seguir és costums de fora, que pareix que fa més Nadal i més senyor és menjar indiot rostit a qualsevol restaurant".

Un altre plat característic de Nadal a ses Pitiüses és sa salsa, que Castelló definia com "una gola, un llepadits". Sa salsa és un postre típic de ses Pitiüses i té un origen una mica incert. Es pensa que pot provenir de sa cultura àrab, que va estar instaurada des de sa caiguda de l'Imperi Romà fins a sa conquesta catalana el 1235. L'ús de s'ametlla, ses espècies i sa mel pot recordar als sabors d'alguns postres típiques d'aquesta cultura.

No hi ha dues cases on sa salsa de Nadal es faci de sa mateixa manera. Hi ha qui hi posa aigua en comptes de brou o sucre en comptes de mel. No hi ha una recepta que sigui s'autèntica, ja que l'essència de sa cuina tradicional és, precisament, sa varietat. Mai tastarem, tampoc, dos sofrits pagesos iguals. Això passa exactament amb totes ses receptes de cuina tradicional del món. Hi ha uns ingredients que sempre són els mateixos, els que ens fan identificar un plat. A partir d'aquí, cadascú ho fa de sa manera que millor sap. I sa millor de totes és sempre sa de casa nostra, no cal dir-ho!

La salsa de Nadal està feta amb ametlla picada, ous, brou o aigua, mel o sucre i espècies. És una llàstima que només se'n faci un cop l'any, però és una bona enfeinada per qui s'encarrega d'elaborar-la i no sempre es disposa del temps necessari. Una vegada ens hi posam, però, podem fer-ne més del compte i congelar-la. Sa salsa de Nadal es conserva bé d'un any per s'altre.

Bescuit de Nadal.                                                                                                                                       Sa salsa s'acompanya amb es coc pagès o bescuit de Nadal. Es tracta d'un brioix elaborat amb farina, sucre, greix de porc, canyella i batafaluga. Actualment, es pot comprar a ses pastisseries d'Eivissa i Formentera. Ja no s'acostuma a fer igual que abans a ses cases perquè, de la mateixa manera que passa amb sa salsa, s'hi ha d'invertir molt de temps. I se n'ha de saber, per descomptat.

A Eivissa i Formentera es dia 26 de desembre també era festiu, sa mitjana festa. Amb sa carn que va sobrar del brou de sa salsa, s'hi fa es sofrit pagès: carn, xulla, sobrassada, botifarró, allets, pebrera... Sa cuina tradicional, doncs, és també una cuina d'aprofitament.

Bon profit.

 

 

 

 

On està es nostre líder?

Eivissa, 26 de desembre de 2021

ON ESTÀ EL NOSTRE LÍDER?

Com tots bé sabeu, per desgràcia, molts països del món i es nostre en particular, estan immersos en una crisi sanitària de conseqüències imprevisibles.

Després de s'aparició s'altre dia per sa televisió del nostre president de govern em va entrar pànic i vaig apagar sa tele. Així no anem bé. Si aquests governants són els que en trauran de sa crisi, que Déu ens agafi confessats.
Ho tinc clar: sa clau per guanyar a una crisi és tenir un líder, un bon comunicador, capaç d'exercir es seu lideratge i convertir-se en sa persona a la qual tots els ciutadans hem de seguir i creure el que ens diu.

I naltros, malauradament, no tenim líder. Tenim governants ineptes a tots els nivells de govern central, autonòmics o municipals. Tenim una oposició que hauria d'ajudar al govern del país i solament fa que posar bastons a ses rodes. Així ens va!

 

Sempre m'ha agradat molt estudiar sa figura del senyor Churchill. L'any 1940 va fer un discurs dirigit a tot el seu país i que em sembla un exemple de ses virtuts que ha de tenir un líder en temps de crisis com s'actual.

Ho he copiat textualment d'un llibre. Deia Churchill als seus:

"Debemos recordar que estamos en las fases preliminares de una de las grandes batallas de la historia, que nosotros estamos actuando en muchos puntos de Noruega y Holanda, que estamos preparados en el Mediterráneo, que la batalla aérea es continua y que muchos preparativos tienen que hacerse aquí y en el exterior.

En esta crisis, espero que pueda perdonárseme si no me extiendo mucho al dirigirme a la Cámara hoy. Espero que cualquiera de mis amigos y colegas, o antiguos colegas, que están preocupados por la reconstrucción política, se harán cargo, y plenamente, de la falta total de ceremonial con la que ha sido necesario actuar.

Yo diría a la Cámara, como dije a todos los que se han incorporado a este Gobierno: No tengo nada más que ofrecer que sangre, esfuerzo, lágrimas y sudor.

Tenemos ante nosotros una prueba de la más penosa naturaleza. Tenemos ante nosotros muchos, muchos, largos meses de combate y sufrimiento. Me preguntáis: ¿Cuál es nuestra política?. Os lo diré: Hacer la guerra por mar, por tierra y por aire, con toda nuestra potencia y con toda la fuerza que Dios nos pueda dar; hacer la guerra contra una tiranía monstruosa, nunca superada en el oscuro y lamentable catálogo de crímenes humanos. Esta es nuestra política.

Me preguntáis; ¿Cuál es nuestra aspiración?. Puedo responder con una palabra: Victoria, victoria a toda costa, victoria a pesar de todo el terror; victoria por largo y duro que pueda ser su camino; porque, sin victoria, no hay supervivencia. Tened esto por cierto; no habrá supervivencia para todo aquello que el Imperio Británico ha defendido, no habrá supervivencia para el estímulo y el impulso de todas las generaciones, para que la humanidad avance hacia su objetivo. Pero yo asumo mi tarea con ánimo y esperanza.

Estoy seguro de que no se tolerará que nuestra causa se malogre en medio de los hombres. En este tiempo me siento autorizado para reclamar la ayuda de todas las personas y decir: Venid, pues, y vayamos juntos adelante con nuestras fuerzas unidas".

On està es nostre Churchill?

On està un líder amb força i capacitat per contactar amb sa gent?

Desgraciadament, molts de líders (el nostre també) creuen que és millor amagar o endarrerir els fets. Això no són actituds pròpies d'un líder. A llarg termini, són més nocius els efectes. En Churchill deia "sang, suor i llàgrimes". No va deixar a ningú indiferent. No va amagar res.

Bé, amb tot això, es nostre líder no té ni sent sa necessitat de comunicar el que sap, quant s'ha donat compta, o el que hi ha après d'altres països amb els mateixos problemes o quines coses pense posar en marxa per arreglar ses coses com més aviat millor. 

No ha volgut o sabut, dir sa veritat per dura que sigui. Ho ha deixat en mans dels seus ministres, de quatre secundaris o dels dirigents de disset autonomies i sa sensació d'improvisació i ineptitud s'apodera de sa gent.

Quan ses persones estam enmig d'una crisi ens fa falta alguna cosa més que informació. En fa falta un líder que ens doni informació i ens marqui es camí a seguir. Que s'esforci a arribar al nostre cor, que es deixi veure, que contesti ses preguntes i doni explicacions ses vegades que faci falta.

Un líder que ens digui, que a pesar dels problemes actuals, hem de treure el millor de naltros i guanyar, perquè com deia en Churchill "hem de buscar sa victòria, per molt llarg i dur que pugui ser es camí; perquè, sense victòria, no hi ha supervivència".

Es nostres governants deuen pensar que sa gent és beneita. Però no ho és. I sa gent té memòria. Almenys, això vull pensar.

 

Somiava despert.

Eivissa, 22 de desembre de 2021.

SOMIAVA DESPERT.

Recordau els vostres somnis? Molta gent somia sempre i després explica el que havia viscut durant el seu somni. Jo crec que som un cas especial, som incapaç de recordar cap somni. En canvi, despert, amb els ulls tancats, em venen molts de somnis i records.
Dies passats, vaig despertar-me molt prompta. Havia sopat massa i no em trobava gaire bé. A fora feia una bona tempesta d'aigua i vent. I vaig posar-me a somiar despert. No sé per què, no sé com, però vaig començar a pensar amb ma mare.

Mirau ....

Quan ella era jove, a Can Vicent Guasch vivien dotze persones. Dues germanes des güelo (sa tia Catalina "Rampuixa" i sa tia Fracisca "sa tieta"), els seus güelos Vicent i Catalina, els seus pares Vicent i Rita, i sis germans (Catalina, Antonia, Vicent, Mercedes, Pilar i Maria).

Moltes boques per alimentar i pocs medis per fer-ho. A ses terres d'Allà Dalt, herència dels güelo Guasch, sembraven ordi, blat, ciurons i guixes. A Sa Vinya, herència de sa güela Corda, tenien vinya i fèien vi. També, cada any, feien matances.

Ja molt petita, l'enviaven a Es Cap, a guardar animals. Quins records ... Es Cap.... A can Pep den Castelló. El güelos de sa mama: Catalina "Corda" i Pep "Castello". Tingueren cinc fills. En Joan, Emilio, Rita, Maria i Lluisa.

Els homes que havia conegut no tenien gaire traça per enamorar-la. Pels homes això no era important perquè sa majoria dels matrimonis s'arreglaven entre ses dues famílies, sense que els jóvens, sobretot ses al·lotes hi tinguessin gaire a dir. Ses famílies procuraven casar ben aviat als fills per tal, en el cas de ses dones, treure's de damunt una boca per alimentar. I a can Vicent Guasch hi havia cinc dones per casar!

Mon pare era un fadrí ben plantat, treballador i amb fama de seriós, com tots els Blais. Amb sa colla d'amics degué anar a festejar a més d'una casa, però ben aviat va fixar-se en una joveneta que no li desagradava, sa meua mare. Com que a ella tampoc no li era del tot indiferent, ràpidament varen festejar oficialment.

"Et vaig començar a conèixer en un dia assenyalat.
Era sa mitjana festa d'aquest Nadal que hem passat.
Per ser sa primera volta, no vaig quedar interessat.
No em digueres cap paraula que quedàs agraviat."

Una vegada comprovada sa bona entesa entre ells, havien de trobar un lloc per establir-se com a família i preparar el casament. Van anar a viura a Porto Saler.

Preparar sa caixa, es bagul de sa núvia. Gipons, davantals, vestits, mantons i camises de dormir. Per l'home, camises, mocadors de butxaca, calçons, calçonets de davall, jupetins i jerseis de llana. I brodar uns jocs de llençols.

Corria l'any 1953. En Mariano i na Catalina, amb 29 i 21 anys, es disposaven a començar una llarga i profitosa convivència.

Ma mare es va arromangar i es posà al davant de les seues noves obligacions. I mon pare va adonar-se que encara hi havia coses de sa seua dona que no coneixia. Ella tenia un caràcter ferm. En lloc de plorar, com ell es temia, i de començar a lamentar-se pels problemes que se li venien dalt i de què farà ella amb els infants i la casa, na Catalina (era quasi analfabeta, però molt espavilada) li donarà coratge i l'animarà a seguir navegant. Ella no sabia si Tarragona, València o Barcelona estaven cap a llevant o cap a ponent, ni li importava. Es fià d'ell i li va prometre que cuidaria dels fills i de sa casa fins que tornés. Li va demanar, això sí, que aquesta tornada fora al més aviat possible.

Ma mare no va anar mai a s'escola. Com quasi totes ses dones de la seua generació era, com ja he dit abans, analfabeta. Però no li suposà cap sensació d'inferioritat, cap mena de complex. Ses dones eren educades des de la infància en ses obligacions que sa societat demanava d'elles: ser bones esposes i mares. Per tal comès no era menester saber de lletra.
Ella va observar amb orgull que el seu home sí que en sabia de lletra. Era patró de barco. Aquesta qualitat el feia ser una persona més respectada i ella tenia tranquil·litat que sabria desfer-se millor dels problemes que se li poguessin presentar.

Els meus pares no eren gent de gaires paraules ni de gestos afectuosos. En la cultura rural de Formentera ambdós s´havien criat, els homes principalment no expressaven els seus sentiments. I un Blai, menys!. Això era tingut més bé per comportament propi de ses dones i dels infants. Tampoc hi havia massa més coses a dir, cada un coneixia ses circumstàncies i sa manera de viure de s'altre i podia entendre i respectar ses raons que poguessin tenir per prendre ses seues pròpies decisions.

I com portava sa meua mare l'absència del seu marit? Ses primeres nits les passava gairebé en blanc. I si dormia alguna mica era perquè estava prou cansada que el seu cos s´havia rendit sense remei. Quant de temps estaria sense saber cap notícia del seu Mariano? S'única nova que esperava era saber si ell estava bé, que si havia arribat amb bon salvament.

Per cada viatge que feia es meu pare enviava un telegrama a casa. Tots deien el mateix: "Llegado bien. Abrazos. Mariano". Ma mare els guardava tots. El dia que anàrem a viure a Eivissa, els trobarem guardats en capses. Moltes capses.

Carai ... Un llamp. La forta tempesta segueix. Un tro. Aquest mal temps m'ha romput el somni! Bé, mama .. Prompte tornaré a somiar amb tu i seguirem amb aquesta història.

No estam tan malament.

Eivissa, 18 de desembre de 2021.

NO ESTAM TAN MALAMENT.

Recentment, hem estat passant uns dies a casa dels nostres fills Joan i Kat, a Leamingthon. Sa nostra neta està començant a caminar i no volíem perdre'ns aquest esdeveniment.

Aprofitarem per estar uns dies a Londres, disfrutarem de l'ambient nadalenc que es respira per tota sa capital i vam fer un poc de turisme passejant pels llocs més emblemàtics.

Per descomptat férem turisme gastronòmic. Això que diuen que a Londres es menja malament no acaba de ser cert. Amb una bona targeta de crèdit s'obrin moltes portes. Naltros anàrem a dos llocs que us recoman.

Els nostres fills havien reservat taula per sopar al:

RESTAURANT GALVIN LA CHAPELLE (UK). 

Un restaurant amb fama de bon servei i bona cuina. No quedarem defraudats. Un lloc especial, un servei molt personal i un menjar molt elaborat i d'excel·lent qualitat.

Quan vam entrar, vaig veure un moble ple de formatges espectaculars. Ho vaig tenir clar des del principi. Havia de provar-los.

Deixau-me parlar de formatges. No cal dir-ro: M'encanten! En plural. Perquè sa seua varietat és infinita, ja que poden elaborar-se amb diversos tipus de llet i ses diferents elaboracions i curacions a què es poden sotmetre ofereixen resultats diferents: de vaca, d'ovella, de cabra, cremosos, curats, frescos, durs, trufats, amb l'escorça florida, amb aromes forts, amb sabors subtils. Hi ha més de dues mil referències en tot el món. 

A UK els formatges estan molt arrelats i són de gran qualitat. No és estrany començar o acabar qualsevol dinar o sopar degustant uns bons formatges. Als restaurants normalment els trobareu a sa carta de postres: un moble amb una selecció de formatges de temporada.

Bé, us parlaré dels que demanarem per arredonir el sopar. Demanarem dos sortits de sis peces diferents cada un. Volíem descobrir totes ses textures i sabors. He de dir que un expert ens va ajudar a fer sa selecció. Aquest punt és important. També s'ha de controlar que els formatges arribin a sa taula amb sa temperatura i es tall exactes per poder disfrutar d'ells.

Vam maridar-los amb vi i champagne. Com ja sabeua, l'afinitat dels formatges i els vins es deu al fet que el formatge és un producte gras i el vi és una beguda amb acidesa, i és l'àcid del vi que actua com a desgreixador netejant sa boca i arrossegant sa untuositat que deixa es formatge.

Començarem amb els més suaus (tendres, cremosos) i acabarem amb els més potents (blaus, fumats) perquè aquest no tapin el gust d'aquells i així poder disfrutar plenament de cadascun durant sa degustació. Menjarem un petit tros d'àpid i grans de raïm verd per netejar es paladar cada cop que se'n tastava un, abans de passar-ne al següent per poder apreciar millor els matisos de cada peça que menjàvem.

Com us deia abans, una forma diferent d'acabar un sopar. Els formatges i el vi sicilià Donnafugata combinen fantàsticament, us ho puc assegurar.

Del preu que pagarem del sopar no diré gaires coses. Moltes vegades he anat a un bar de poble a fer un menú i m'han defraudat. Altres he anat a restaurants de certa nomenada i m'he sentit estafat. Aquesta vegada a Londres hem pagat uns cent euros per cap i els he pagat de gust. És curiós.

 

L'endemà teníem reserva feta a una pastisseria/saló de te:

LADURÉE.  A Covent Garden.

Vam anar-hi per disfrutat especialment d'un Christmas Afternoon Tea. Ja sabeu ... Canapès, sandvitxos, pastisseria selecta, scons, macarons i begudes calentes (cafès, té o xocolata).
Realment que vam menjar? Ses fotos parlen totes soles.

Disfrutarem de veritat! Simplement, dir-vos que després del menjar anàrem a caminar un bon rato i des d'allí a s'hotel a descansar. No vam sopar de res. Quin tip ens havíem fet!

Ja sabeu … Si alguna vegada anau a Londres, ja coneixeu dues parades obligades. Salut!

 

 

És collonut!

Eivissa, 17 de desembre de 2021.

ÉS COLLONUT.

És collonut. Sempre hi haurà gent que mai es disculparà pel que van fer-te, però et donaran sa culpa i et jutjaran per sa forma que vas reaccionar.

 

Sa meua metgessa sempre em diu que sa salut no sempre s'aconsegueix amb medecines. Moltes vegades s'aconsegueix amb sa tranquil·litat i sa pau amb un mateix. Estic a casa. El dia està a punt de començar. M'encanta disfrutar d'aquests moments. Tot sol. En silenci. Aquesta solitud, aquesta calma, em serveix per reflexionar, per descansar sa ment i quasi sempre em serveix per ser més feliç.

Disfrutant d'aquesta tranquil·litat pensava que hauria de treure coses de sa motxilla. Ja comença a pesar massa. Ses primeres llums del matí m'han ajudat a aclarir ses idees. He de treure persones de sa motxilla. He de treure persones de sa meua vida. Persones que és millor tenir-les lluny i que ja no m'aporten res.

Heu notat que a vegades hi ha gent que us ha fet alguna cosa dolenta i prefereix deixar de parlar-vos abans que disculpar-se? Diuen que s'orgull separa més que se distància i és ben veritat.

Recentment, he viscut una situació d'aquestes a una associació de la qual som un dels responsables. És molt trist adonar-te que moltes persones no eren com jo pensava i que també moltes coses no són com jo voldria.

Ara mateix estic decebut. Personalment no guard rancor a ninguna d'aquestes persones que he tret de sa motxilla. Les he perdonat. Però aquest perdó no significa una nova oportunitat per elles. Perdon però no oblit. Seguiré tirant endavant sense elles. Tampoc m'importa si ara mateix m'aprecien o m'odien. Vull viure sa meua vida sense fer mal a ningú i prou.

No estic tan bé com jo desitjaria, però tampoc estic tan malament com algú voldria. Segueix aquí, ben dret, lluitant. Tal vegada hi tornaré a caure, tornaré a omplir sa motxilla de persones tòxiques. Però vull deixar ben clar que no em quedaré quiet si em fan mal.

Les havia de treure. Deixar que sortissin. No importava si eren amics, amigues, companys, companyes, coneguts o conegudes. Cap pega. Volia que se n'anessin, alliberar-me i recuperar sa meua pau interior. 

És curiós, sortiren sense adonar-me'n. Simplement, ja no pensava amb elles i no recordava sa seua cara. Vaig passar pàgina i vaig seguir fent feina com sempre, sense pensar el que estarien fent, pensant o diguen. Vaig deixar d'estar pendent d'elles. Ja no formaven part de sa meua vida i vaig oblidar-les. Simplement això.

Les he tret i que voleu que us digui .... em sent millor!

Amb el temps ens revaloritzam.

Leamington Royal Spa, 7 de desembre de 2021

AMB EL TEMPS ENS REVALORITZAM.

No sé el que em passa, però darrerament pens molt amb sa vellesa i s'envelliment. Haig d'estar fent-me vell. Em faig moltes preguntes: he dedicat sa meua vida a alguna cosa important? Té alguna importància saber-ho? He estat un bon professional? He format una bona família? Som estimat i respectat per sa meua comunitat? Tenc bones amistats?

Sa resposta a totes ses preguntes és rotundament un sí ben gros. Estic segur que existeix molta gent que m'estima i m'aprecia. Tinc molt clar que he fet alguna cosa bona a la vida. Per a mi, pels meus i per molts d'altres.He estat un bon professional, tinc una bona família, uns bons amics i som estimat per tots els que em coneixen.

 

Però, heu pensat mai allò de quan tots els que em coneixen hagin mort i hagin mort els que van conèixer-los a ells, sirà com si jo no haguera existit mai?

Què m'està ensenyant s'edat? Quines experiències he viscut? Com he arribat fins aquí?

Després de sa jubilació havia d'aprofitar el temps al màxim. Sa vida és curta i no podia donar-me es luxe de perdre un minut. No vaig tenir cap problema per adaptar-me a sa nova situació. Tenia molt clar ses coses que volia fer. Arribar a vell i disfrutar-ho no sempre ho sap fer tothom.

Mirant el passat i reflexionant sobre totes ses coses que van fer els meus güelos o els meus pares em fan veure ses coses d'una manera diferent. Sa meua vida ha estat relativament fàcil i també insignificant si la compar amb sa dels meus avantpassats. Ells foren molt més valents i suportaren moltes dificultats.

Tots som molt petits a aquest món, molt poca cosa i supòs que el màxim que puc desitjar és realitzar alguna cosa diferent d'ells. Però, quina cosa diferent he fet jo? Sa vida d'algú ha millorat gràcies a mi?

Recordava quan vaig deixar sa feina i vaig jubilar-me. Ja sabeu "a rei muerto, rei puesto". Un jove va substituir-me a la feina, li vaig fer un traspàs de feina excel·lent i quedarem que per qualsevol cosa que necessitàs, em cridaria. Per descomptat, no va cridar-me mai. Devia pensar que sa meua experiència no valia res. Ho tenia clar. Sabia que això passaria. El millor reconeixement de sa meua feina ha estat els contactes, companys o amics que vaig deixar i que actualment sempre que em veuen em donen ses gràcies per sa feina feta i pel tracte que vaig donar-los.

Sincerament, crec que amb la meua feina vaig ajudar que molta gent, proveïdors, clients o treballadors visquessin millor. Vaig disfrutar de cada moment quan treballava. Així de simple.

Després vaig adonar-me de què el temps passava. Desgraciadament. Sempre parl massa del que va ser i del que era. Enfrontar-se a sa vellesa és dur: Sa pell arrugada, uís amb bosses, ses venes marcades, sa debilitat i el cansament. Arribar als seixanta-cinc anys per un al·lot com el meu net és arribar a ser molt vell. A jo també em sembla el mateix. Em mir al mirall i veig arrugues als ulls, sa pell caiguda al coll, els cabells blancs o pel a ses orelles. Aquest realment som jo? Efectivament, ho som. Amb ses marques dels anys i de ses experiències viscudes ben assenyalades.

També vaig entendre que no podia manar sempre. Ho vaig tenir molt clar quan els meus fills van escollir company/era de viatge i van casar-se. Havien començat el seu propi camí a la vida, estaven formant sa seua propia família i jo vaig aprendre a donar-los plena llibertat. Ja no era el pare omnipotent.

Sí. Val la pena el camí que he fet. Sempre he apreciat el que tenia quan ho tenia i he disfrutat molt.

No vull acabar aquest escrit amb to de frustració i amargura. Arribar a vell no és dolent. Sentir-se vell està al cap, no en el cos. Deixau-me enviar un missatge especialment als jóvens. Cuidau als pares. Cuidau als güelos. Ells varen fer el que van poder i més que "boixos petits" són persones amb experiència i saviesa. No estam obsolets ni caducs.

Heu de tenir-ho clar: Els vells som com ses obres d'art, amb el temps ens revaloritzam.