Viatge al Japó. Desembre 2023.

Eivissa, 7 de gener de 2024.

VIATGE AL JAPÓ. Desembre 2023.

 

Com bé canta en Lluís Llach:
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre del que saben. Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Itaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobra, no és que Itaca t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Itaques.

Idò sí, na Linita i jo hem fet (en companya d'un grup d'amics i amigues) un viatge pel Japó. Com diu sa cançó hem fet un llarg camí, ple de noves coneixences, hem visitat ports i ciutats que ignoràvem i hem disfrutat fent sa travessia.

No és sa meua intenció fer un resum detallat del viatge. Simplement, apuntaré unes quantes reflexions personals i algunes coses que crec importants i que si ajuden a qualsevol a s'hora de planificar el seu viatge, millor que millor.

 

30/Novembre/2023. Dijous.

15.40 hores: Avió amb Vueling fins a Barcelona. Feim nit a s'hotel Barcelona Airport (telf  93.378.32.15).

S'hotel té un servei gratuït de trasllat aeroport-hotel-aeroport. Té unes habitacions ben còmodes, un servei d'esmorzar variat i bo i uns preus raonables. És una bona opció d'hotel si heu de fer nit aprop de s'aeroport.

1/Desembre/2023. Divendres.

Ens despertam a les 2.30 hores de sa matinada. A les 3.00 partim fins a s'aeroport. Hem d'agafar el vol de Ita Airways BCN- Roma que surt a les 6.25 – 8.10 hores.
Mai haguera imaginat que a aquestes hores de sa matinada, s'aeroport estigues tant ple de gent. Tot i això, els tràmits de facturació són àgils.

Vol Roma-Tokio també amb Ita Airways. Sortirem de Roma a les 15.05 hores i vam arribar a Tokio a les 11.20 hores (hora local) del dissabte 2/desembre/23. Tretze hores dins l'avió. El vol va fer-se etern.

Japó va 7 hores per davant d'Espanya: 11 hores del mati a BCN > 18 hores a Tokio.

Esmorzar a qualsevol aeroport del món s'està convertint en un luxe. S'aeroport de Roma tampoc és una excepció. Els preus són abusius.

Si viatjau molt per món, disposar de la targeta Priority Pass sirà d'utilitat (alguns bancs us la donen de franc) i podreu entrar a ses sales Vip dels aeroports. Allí, s'espera entre vols, us seran més suportables.

 

 

2/Desembre/2023. Dissabte.

Arribada a s'aeroport internacional de Tokio (Haneda) a les 11.20 hores (hora local).

 

Multitud de controls per entrar al país. L'aeroport té tres terminals. Tot ple de terrasses, botigues i restaurants. És complicat moure's i trobar ses portes per embarcar.

Canvi de sous: 1 euro = 157 yens

Allotjament a Tokio: Shiba Park Hotel.

Tokio. Visites:

Zojoji Temple.

El temple Zojoji és un dels llocs més visitats per aquells que van al Japó per primera vegada, ja que al costat del tradicional temple s'alça la modernitat de la torre de Tokio.

 

Torre de Tokio.

Després de la 2a guerra mundial, Tokio va desenrotllar-se a un ritme vertiginós. La torre de Tokio fou construïda en 1958 i representa aquest desenrotll i és coneguda a tot el món com un dels símbols de la ciutat.

 

Sopar: menú degustació japonès. 

Durant tot el viatge no m'he acostumat al menjar japonès. Tot i això, he intentat durant cada dia d'estada al país fugir dels llocs turístics i a s'hora de dinar o sopar quan veia un lloc ple de gent del país, allí entrava per menjar.

 

3/Desembre/2023. Diumenge.

Allotjament a Tokio: Shiba Park Hotel.

Tokio Visites:

Barri de Asakusa: Temple Sensoji.

Diuen que és el temple més antic de Tokio. Construït l'any 628. Impressiona el seu colorit i la preciosa pagoda de cinc pisos.

Barri de Akihabara.

Multitud de botigues d'electrònica, manga i anime.

Illa artificial Odaiba (badia de Tokio).

Una zona d'oci amb vista a la badia de Tokio. Per veure: l'extraordinari pont Rainbow Bridge, una rèplica de l'estàtua de la llibertat de Nueva York, la seu de Fugi TV o innumerables centres comercials.

 

 

 

Em va impactar la popularitat dels cafès per a mascotes al Japó. Vaig veure cafès per a gats, cans i altres animals de companya. Diuen que la popularitat dels cafès s'ha atribuït al desig d'interactuar amb els animals per a ajudar a alleujar l'estrès d'una vida urbana ocupada.

 

4/Desembre/2023. Dilluns.

Allotjament a Tokio: Shiba Park Hotel.

Tokio. Visites:

Parque de Yoyogi. Temple Meiji Jingu.

Temple del sintoisme, religió autòctona del Japó. Construït el 1920. El bosc que l'envolta fou creat gràcies a la donació d'arbres de tot Japó. Espectacular Torii o porta d'entrada.

 

Carres comercials de Omotesando i Takeshita Dori.

És una zona de botigues de luxe de Tokio. Botigues de moda i marques internacionals. No aptes per butxaques amb pocs sous.

Totes ses marques més exclusives del món tenen imponents comerços en aquesta avinguda i encara que els pobres ens hem de conformar a mirar els aparadors, s'ha de visitar.

 

Pas de vianants de Shibuya.

Un dels llocs més famosos de Tokio i diuen que és el pas de vianants més concorregut del món. Aquest encreuament és un caos organitzat.

 

Shibuya Scramble Square.

És un enorme complex de més de 230 metres d'altura i 47 pisos. Tot ple de botigues, restaurants, oficines i un observatori.

Edifici Govern de Tokio.

Visita obligada de Tokio. Pujarem a un observatori al pis 45. Espectaculars vistes de tota la ciutat.

 

Barri de Kabukicho.

És uns dels barris més animats durant ses nits de Tokio.

Una part del grup volien anar al "barrio rojo" i tornar en metro. S'altre, molt cansats després d'un dia tant intens, vam agafar un taxi per anar a s'hotel.

 

5/Desembre/2023. Dimarts. 

Allotjament a Tokio: Shiba Park Hotel.

Tokio. Visites:

Barri de Marumouchi: 

Marumouchi és un animat districte financer ple d'elegants torres d'oficines, de l'exuberant vegetació dels jardins orientals del Palau Imperial i de la concorreguda estació de Tòquio.

Jardins Palau Imperial.

El Palau Imperial està tancat al públic. Vam poder visitar una petita part dels jardins i fer una parada davant del pont enfront de l'entrada principal. Un engany de visita.

Estació de trens de Tokio.

Immensa terminal de trens. El tràfic és constant. Gent que va i ve sense parar. Em va sorprendre el silenci que hi havia a tota l'estació. Un munt de gent amunt i avall i tothom en silenci.

Barri de Ginza:

Mercat de peix de Tsukiji.

Al mercat exterior de Tsukiji hi havia llocs per menjar de tot: peix, marisc, carn, verdures, fruites o aliments deshidratats. Fou complicat trobar un lloc per prendre un cafè, però el trobarem.

Barri Roppongi / Akasaka.

Torre de Roppongi Hills.

El barri de Roppongi és per l'oci i els grans centres comercials. El complex té restaurants, boutiques d'alta gamma, hotel, cine, un museu i diverses galeries d'art. Disfrutarem d'un mercat de Nadal i d'un espectacle d'encesa de llums nocturnes.

Sa torre, un edifici de 54 plantes, és un dels més alts de Tokio.

Jardins Mohri.

El jardí de Mohri és un oasi de pau, de vegetació exuberant, amb estanys i arbres que donen ombra.

Per uns 30 euros ses maletes van viatjar directament a Kioto. Ens quedam amb el mínim necessari per viatjar més còmodes.

Una nit més, part del grup quedà a s'hotel. La resta del grup van anar a un karaoke. 

 

6/Desembre/2023. Dimecres.

13.05 hores. Trasllat amb tren bala fins a Kioto.

Diuen del tren bala que agafa els 320 km/hora i fa propaganda de ser dels més puntuals del món. Durant els nostres trajectes no vam agafar tanta velocitat. El que si puc assegurar és que són puntuals quasi al segon.

Allotjament a Kioto: Hotel Vista Premio Kioto.

 

 

Kioto. Visites:

Kyoto és una ciutat imprescindible en qualsevol viatge al Japó. Probablement va ser la ciutat que més em va agradar del viatge per representar tot el que m'havia imaginat de la cultura japonesa. Kyoto és una ciutat tradicional i el centre cultural del Japó. I també la ciutat dels mil temples! A cada pas que dones tens un temple, diversos d'ells patrimoni de la humanitat per la UNESCO. 

Passeig pel barri antic.

 

Sopar a un restaurant japones.

 

7/Desembre/2023. Dijous.

Allotjament a Kioto: Hotel Vista Premio Kioto.

Esmorzar típic japonès a s'hotel. Un desastre d'organització i un desastre d'esmorzar. Tinc dificultats per trobar alguna cosa que m'agradi.

 

Kioto. Visites:

Temple Rokuonji. Pabelló daurat.

El temple és un dels temples més famosos de Kyoto. Sens dubte, és una visita obligada per a qualsevol turista que estigui recorrent l'antiga capital.

El Pavelló d'or és un preciós temple zen situat al nord de Kyoto. La seva particularitat és que té les parets exteriors de les dues plantes superiors lacades i recobertes amb pa d'or. El temple és tan absolutament espectacular que no ens sorprèn que fos declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco en 1994.

Passejar pels jardins i vorejar els estanys em va transmetre molta pau i una sensació de tranquil·litat que difícilment podré oblidar.

Temple Kiyomizu. Santuari temple agua pura.

Kiyomizu és el temple de l'aigua pura. Està format per un conjunt de diversos temples budistes que se situen en els pujols de l'est de Kyoto. Es va construir l'any 798, però els edificis actuals van ser reconstruïts en 1633. El millor de Kiyomizu són els jardins que els envolten. En resum, és un dels temples més famosos que veure a Kyoto.

Barri de les geishas i maikos. 

Gion Corner és el barri de les geishes. Sa millor hora per visitar el barri és al capvespre. És s'hora en la qual és més probable veure geishes pel carrer quan acudeixen als seus clubs a treballar. Realment no es deixen veure molt.
Ens van recomanar veure un espectacle de maikos en el Teatre Gion Corner. Ens va defraudar.

 

Aquesta dona em va permetre fer-li una foto. Quan vaig ensenyar-li com havia quedat, em va fer entendre que l'esborrés i li fes una nova.

Sa foto bona.

 

 

8/Desembre/2023. Divendres.

Kioto. Visites:

Temple Fushimi Inari (temple de ses portes).

El santuari està situat a la part alta de la muntanya i està dedicat als déus de l'arròs i del sake. Per a arribar fins al cim s'ha de travessar gairebé 4 quilòmetres de torii (les portes vermelles típiques dels temples del Japó) i pujar 1.200 graons.
Us puc assegurar que el camí cap al cim és un camí fascinant. Ple d'espiritualitat i on la meta no és l'objectiu final. El millor és la senda envoltada de torii vermells. A cada pas un torii. 

Us promet que sa visita fou inoblidable.

 

Desplaçament en autocar fins a Nara.

Nara fou capital del Japó i és una ciutat molt polida per visitar. Hi ha molts temples i santuaris a veure, encara que segur us agradarà conèixer als seus adorables cérvols.

Temple Todai-Ji (buda gegant)

Aquest temple és una espectacular construcció mastodòntica de fusta del segle VIII que alberga un també gegantesc Buda assegut de 15 metres d'altura en bronze. És un dels temples més polits de tot el Japó i l'edifici en fusta més gran del món.

 

 

Gran porta Nandai-Mon.

 

Tornada en autocar a Kioto.

9/Desembre/2023. Dissabte.

Kioto. Visites:

Pavelló de Plata. Temple de Jisho-Ji.

El Temple zen Jisho-Ji és més ben conegut com a Temple del Pavelló de Plata. Els seus terrenys són un excel·lent exemple d'arquitectura paisatgista japonesa. Vaig disfrutar d'estar assegut en el replà al costat de l'exclusiu jardí de sorra amb el seu con platejat de dos metres, i també caminant pels voltants i admirar el Pavelló des de diferents punts de vista. Si estau atents a sa multitud de detalls del lloc, estic segur que us emocionareu. El temple mai va ser platejat amb plata, i l'edifici principal continua sent d'un color marró sense pintar, i a la seua manera, exemplifica la idea japonesa que una cosa simple pot ser molt polida.

Temple budista Zen de Ryoanji.

El temple Ryoanji és un temple budista zen. Va ser el primer temple zen que vaig visitar i sincerament, amb tots els meus respectes, em va semblar una presa de pèl això del jardí zen. Potser és que no ho vaig comprendre bé, però jo només veia unes pedres petites amb una roca al mig. Un jardí zen? No vaig acabar-ho d'entendre.

 

 Jardi zen.

Bosc de bambú de Arashiyama.

Veure el bosc de bambú de Arashiyama és una altra de ses tasques que s'ha de fer a Kyoto. No vull desil·lusionar-vos, però avís que el bosc, per molt místic que sembli, pot arribar a decebre una mica, sobretot si ho veis tot massificat de gent. El bosc són a penes uns centenars de metres i és d'aquells llocs en els quals la foto sembla més del que realment és. Disfrutar del bosc i poder treure una foto sense milers de japonesos darrere pot ser missió impossible.

Arashiyama. Pont del riu. Infants tots sols.

Sa guia ens contà una llegenda del pont.
Es té la creença que quan un nen passa de nen a adolescent ha de visitar el temple per a rebre les benediccions amb coneixement i força de caràcter. Una vegada rebuda la benedicció han de travessar el pont i els 150 metres de longitud sense mirar enrere o bé els serà retirat el coneixement atorgat pels déus a més de ser castigats amb mala sort.
Us puc assegurar que els japonesos són molt creients en aquestes coses i el lloc estava ple.

Tornada a s'hotel. Ses maletes tornen a Tokio (uns 15 euros per maleta).

10/Desembre/2023. Diumenge.

Sortida en tren bala a les 6.00 hores del matí, direcció Hiroshima.

Els monuments principals per veure a Hiroshima es concentren al Parc de la Pau, dedicat al complet a recordar-nos el que no pot tornar a succeir. Vaig veure les restes d'un edifici del qual poc va quedar en peus més enllà de l'armadura, el museu memorial de la Pau (una visita esgarrifosa), la flama de la pau permanentment encesa al fons, el monument a la Pau dels Nens i el punt zero de l'explosió (encara que realment va succeir a 600 metres d'altura).

 

 Museu i Parque de la Paz.

Dinar a l'estació de tren de Hiroshima. Experiència de guardar maletes a la consigna.

Ses consignes i taquilles són una alternativa molt útil per a deixar l'equipatge i no carregar amb ell si feis una excursió d'anada i tornada i ja no disposeu d'hotel o per a no carregar amb pes quan s'inicia la ruta en un punt i s'acaba en aquest. Al Japó trobareu consignes en estacions i aeroports. L'inconvenient és que les taquilles solen ser petites i és difícil entendre el seu funcionament. Per sort hi havia un operari que per senyes ens explicava tot el procés (l'home no xerrava cap altre idioma que japonès).

 

Tren local i desplaçament en barco fin s'illa de Mijajima.

 

Nit a un Ryokan.

Un Ryokan és un hotel típic japonès, amb habitacions de "tatami" on els clients dormen sobre un matalàs a terra, li diuen "futón". Dormir allí fou una experiència única. Vam disfrutar dels banys termals "onsen" i a s'hora de sopar tothom vestit amb un "yukata", un quimono de cotó.

Sopar de grup al Ryokan tots vestits de forma tradicional.

 

Dormir a terra.

 

11/Desembre/2023. Dilluns.

Miyajima.

Esmorzar japonès al Ryokan.

Encara avui record el gust de sardina per esmorzar. Brutal.

 

 

 

Temple O-Torii (la gran puerta)

El santuari de Itsukushima és un dels santuaris més famosos entre els turistes que viatgen al Japó. Sens dubte, la seua imatge més icònica és el gran torii de Miyajima que, a més, és el lloc preferit en tot el país.
Gràcies a aquest torii és, sense cap dubte, el principal atractiu turístic de l'illa de Miyajima, molt pròxima a la ciutat d'Hiroshima. Un santuari que a més és patrimoni de la humanitat i un dels tres paisatges més polits del país.

Sense cap dubte, el mes polit que vaig veure del Japó. Em va impactar.

 

Santuari Itsukushima.

 

Tornada en barco i tren fins a Hiroshima. Tren bala direcció Osaka.

Osaka és una ciutat relaxada i plena d'encant, famosa per la seua gastronomia, oci i vida nocturna. Osaka està prop de Tokio amb tren bala, però té una personalitat molt diferent de la de la capital japonesa.

 

Allotjament a Osaka: Hotel Noxy Osaka Honmachi.

Arribada a s'hotel a les 17 hores. Plou i estam cansats. Molts ens quedan a s'hotel a descansar.

 

12/Desembre/2023. Dimarts.

Osaka.

Esmorzar informal. Tipus americà.

 

 

Umeda Sky Building. Pujada edifici de 40 pisos.

El Umeda Sky Building és un edifici de 173 metres d'altura i 40 plantes. Va ser construït en 1993 i té un fabulós mirador a l'aire lliure.

 

Passeig pel barri de la Venècia Japonesa.

Osaka és coneguda com la "Venècia del Japó" perquè la ciutat està envoltada de moltes vies fluvials i canals artificials, sobre els quals s'estenen més de 1000 ponts. Se'n diu la "capital culinària del Japó" perquè la cuina aquí és extremadament variada i els xefs locals es destaquen per la seua habilitat. Osaka és la ciutat més sorollosa i alegre del Japó, la més brillant i diversa. Impressiona per la seua arquitectura original i el bon caràcter de la gent. Una ciutat fascinant!

 

 

A les 14 hores sortida en tren bala direcció Tokio.

Arribada i allotjament a s'Hotel Shiba Park.

 

Viatjar, menjar i netetja al tren.

Quan vam pujar al vagó del tren em va sorprendre l'ordenats i respectuosos que són els japonesos. Mentre esperen tothom guarda fila als llocs assenyalats a ses andanes per fer-ho. Una vegada que arriba el tren, primer deixen baixar i llavors pugen observant un rigorós ordre.
A s'hora de marxar, tothom recull tota la brutícia feta durant el viatge. Se l'emporten a casa o la deixen als llocs indicats al tren. 

Objectes oblidats al tren.

Durant el viatge alguns companys van tenir diferents oblits als trens. Al Japó ningú agafa res que no sigui seu. Ni un paraigua, ni un bitllet a terra o una bossa oblidada al tren. Tothom passarà per davant d'aquestes coses, però ningú les agafarà. No són seues i no se les emportaran.

 

13/Desembre/2023. Dilluns.

Hotel Shiba Parck. 7.00 despertar. 8.00 esmorzar. 9.00 sortida fins s'aeroport.

Comença el show del canvi d'horari ...

13.20 hores. Ita Airwais: Tokio > Roma.

Regal de despedida de na Vanessa. I chi go (una trobada), i chi e (una vegada a la vida).

 

Arriba a Roma a les 4.30 de sa matinada (horal local a Tokio). Hem estat 15 hores dins l'avió.

21.25 hores (hora local a Roma) .Vol Ita Airwais Roma > Barcelona

Arribada a Barcelona i desplaçament amb taxi fins a s'hotel Barcelona Airport.

Estem tots esgotats.

14/Desembre/2023. Dimarts.

Esmorzar a s'hotel.

13.55 hores. Vueling > Barcelona > Eivissa

 

 

El viatge s'ha acabat. Dels efectes del jet-lag no en parlaré. Millor quedar-me amb els bons records.

Retorn del Japó saturat de colors. A sa tardor, sa natura, parcs. temples i santuaris estàn plens de tons grocs, taronges o vermells. Ha valgut la pena anar-hi. Un viatge fantàstic que recordaré sempre!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ens veim a ca nostra.

Eivissa, 26 de novembre de 2023.

ENS VEIM A CA NOSTRA.

Un dia d'aquests na Linita i jo celebrarem el nostre aniversari de boda. Molta gent, quan ens veu passejant agafats de la mà pel carrer, pensa que sa nostra vida en parella sempre ha estat de color de rosa, que hem tingut sort i que ses coses ens han anat bé.

Viure junts no és tal com tothom pensa. Vaja, no és com ens volen fer veure a ses pel·lícules.

Us puc assegurar que vivim junts des de fa molts d'any i no ens aixequem ben de matí per esmorzar junts al llit; tampoc anam a dormir aferrats i ens adormin plàcidament; no tenim sempre sa casa ordenada i menys sa nevera plena i el menjar preparat cada dia.

Vivim junts i "discutim" (tenir diferents opinions, li diuen ara) molt sovint per coses simples, per tonteries, com qui ha de baixar els fems, pels sous i ses despeses de cada dia o ens queixam perquè algú dels dos ha llevat s'edredó quan dormíem i a mitjanit un dels dos s'ha despert tot gelat. "Discutim" moltes vegades i saltam per res, simplement per cansament o per fer enfadar a s'altre. I moltes nits no coincidim a s'hora d'anar a dormir simplement perquè el dia ha estat dur i estàs molt cansat o cansada.

Tot i això, cada dia esper amb moltes ganes despertar-me al costat de sa meua parella, amb sa persona que m,estim i es preocupa per jo.

Viure junts també és riure per alguna situació graciosa que hem viscut o preparar el sopar mentre xerram de ses coses que ens han passat durant el dia. Parlant és més fàcil de portar el dia a dia per complicat que sigui.

I que em deis de ses crisis emocionals? Naltros n'hem passat moltes, però amb una persona que s'asseu al teu costat i t'abraça són més fàcils de superar. No té preu comptar al teu costat amb una persona que et diu que tot anirà bé i tu t'ho creus.

Tenir al teu costat una persona que t'estima és important. Moltes persones es passen la vida buscant-la i no la trobaran mai. Viure en parella no és perfecte ni fàcil. Si fos fàcil no valdria la pena. Però és meravellós i sa millor cosa que pots passar-te a la vida.

Passés el que passés, sempre ens hem trobat a ca nostra. Amb alts i baixos continuem junts. Ses persones destinades a estar junts, ni les separacions, ni el temps, ni ses distàncies, ni res del món ho canviarà.

Una estafa.

Eivissa, 12 de novembre de 2023.

UNA ESTAFA.

Un consell. Apuntau a sa vostra llista de llocs on no anar mai: Il Gelato del Marchese, Passeig de Vara de Rey, a Vila. La pitjor experiència que he tingut en una gelateria. Em vaig sentir estafat.

 

Ja em direu si pagar 9,50 euros per un gelat normalet de tres boles petites, no és un clau i un timó.

Estam a novembre i totes ses gelateries que m'agradaven han tancat. Per jo, sa millor de totes Vivi´s, al mercat vell de Vila; en segon lloc, Il punto Gelato, a platja d'en Bossa.

Vivi's ha estat un punt de trobada durant tot s'estiu amb els amics i també un lloc per descansar i disfrutar d'un bon gelat després d'una caminada per Dalt Vila, La Marina i es Port de Vila.

Gelato, a platja d'en Bossa, ha estat un punt intermedi de ses caminades al sol post. Una caminada des de ca nostra fins allí, prendre un gelat i tornada pel passeig disfrutant de la mar: Una combinació de salut i plaer. Perfecte!

Hem deixat d'anar al Gelato Ibiza, també a Vara de Rey. Els gelats eren bons, però van apujar els preus i baixar ses quantitats. Uns espavilats. I a Los Valencianos, al port, també hem deixat d'anar-hi. Llevat de s'orxata, els gelats no són res de s'altre món i els preus massa cars.

Amb aquesta gelateria que no heu d'entrar-hi mai, tenim una història que ve de fa temps:
Durant un dia qualsevol d'aquest estiu, mentre passejàvem per ses Figueretes, ens vam asseure a un banc del passeig per descansar i disfrutar de ses vistes de la mar. El nostre costat s'assegué un home, un italià, amb una cervesa a la mà i vam començar a xerrar.

L'home es queixava amargament d'Espanya, d'Eivissa i de ses administracions locals. Que tenia un negoci, que necessitava mil papers i mil permisos, que no trobava personal, etc. Jo, li comentà que no es queixàs, que per Itàlia ses coses funcionaven igual o pitjor. Si fos al contrari, quin motiu tenia per venir a obrir un negoci a Eivissa.
Bé, finalment, s'home ens digué quin negoci tenia: era sa gelateria Marchese, a Vara de Rey. Toma! Ens digué que havíem d'anar-hi i provar els seus gelats.

No ho vam fer fins ara que ses nostres gelateries preferides estan tancades. Com que sa meua Linita és una enamorada dels gelats, tant a l'hivern com a s'estiu, passejant per Vara de Rei, decidirem provar aquesta gelateria.

Demanarem un gelat de tres boles per ella i jo no vaig prendre res. Sa cambrera, ens va suggerir que ens atendrien millor en la taula i ens vam asseure. El local estava tot buit. Érem els únics clients. A s'hora de servir-nos el gelat també ens portà un petit bol de nata. Li diguérem que no en volien de nata i que se l'emportàs. Contestació de sa cambrera: "Bien. Sin problemas, pero está incluida en el precio".

Pel que fa al preu, no puc queixar-me: estaven ben indicats a diferents llocs del local. Vaig pensar ... Són uns preus molt cars, però a veure, tal vegada els gelats siran boníssims.

A s'hora de pagar: Sorpresa! En el compte, ens cobraven 1 euro extra per persona. Concepte "mesa". A part del preu del gelat ens cobraven asseure a una taula!

Vaig estar a punt de demanar el full de reclamacions, però vaig desistir. No vull enfadar-me, ni ficar-me en situacions que no puc controlar. El meu cardiòleg m'ho té prohibit.

Simplement, acabat el gelat, ens van aixecar i ens en vam anar. A sa meua llista de llocs on no tornar mai més ja tic un establiment més.

Per cert, sa llista cada dia és més llarga. Mal assumpta.

Ens tracten com a turistes.

Eivissa, 30 d'octubre de 2023.

ENS TRACTEN COM A TURISTES.

Cada dia és més complicat sortir amb sa teua parella per qualsevol poble de s'illa per disfrutar d'un diumenge passejant tranquil·lament i dinar a fora de casa. S'altre diumenge vam anar a Sant Antoni. Ara que els turistes ja han tornat als seus llocs d'origen, vam pensar que seria una bona idea fer un passeig per allí, quedar-nos a dinar per algun dels pocs llocs que queden oberts i disfrutar dels últims dies de sol abans del començament de s'hivern.

A s'arribada al poble ja vam tenir problemes per aparcar. El port i els seus voltants és zona blava, els diumenges inclosos. Vàrem pagar dos tiquets de dues hores cada un (4 euros en total) i amb les consegüents molèsties d'aixecar-se del restaurant per anar a renovar el tiquet. 

Els turistes se n'han anat, però els residents hem de seguir pagant preus d'estiu (Ports de Balears, ja ho deveu saber, és una màquina insaciable de recaptar sous). Vaig comprendre ràpidament el motiu pel qual el pàrquing d'un gran supermercat a s'entrada del poble estava al màxim de cotxes.

Com he dit, feia bon temps i vam aprofitar per fer un cafè a una terrassa del passeig. Error. Greu error. Abans d'asseure, ens havien trobat amb diferents amics que també estaven fent un passeig com naltros . Ningú d'ells va anar a un bar a consumir res.
Vam demanar dos cafès amb llet i el tiquet deia que eren 4,80 euros i que "el servei no estava inclòs" amb lletres ben grosses. Ens seguien tractant com a turistes.

Teníem reserva per dinar a un conegut restaurant del port, a un d'aquells de tota la vida, punt de trobada de molts d'eivissencs, on encara avui es pot menjar un bon arròs o un bon peix.
Ses coses estan canviant i molt al món de la restauració eivissenca. Els elevats preus dels lloguers, sa dificultat de trobar personal professional i els constants augments de preus de ses matèries primeres, han fet que els responsables dels establiments de tota s'illa s'hagin posat ses piles. Ara, ses cartes de preus tenen una duració efímera. Deixes d'anar durant unes setmanes a un dels teus llocs preferits i quan hi tornes, han apujat tots els preus.

Mirau, exactament vam demanar:
Una botella d'aigua de ½ litre (3,50 euros) i un shandy petit (3,50 euros).
Una ensalada de formatge de cabra (18 euros) i una parrillada de peix per un (46 euros).
Una tarta tatin (8,25 euros) i un cafè tallat (1,60 euros)
Total, vam pagar 80,85 euros.

No m'estic queixant del restaurant. El menjar era escàs, però de bona qualitat, el servei molt eficient i vam passar-ho bé. Pens que els responsables fan el que poden per tirar amb el negoci endavant i que ho tenen molt complicat per obrir ses portes cada dia.

Tot i això, pens que estam arribant a un punt complicat per a tots els residents a s'illa: Una ensalada a 18 euros és un clau. I una parrillada de peix amb quatre trossos petits (el plat no portava ½ quilo de peix ni per miracle) de sirvia, gall de sant Pere, rap i anfós, dos mejillons, una gamba i un llagostí, 46 euros és massa car. Ens seguien tractant com a turistes.

Quin camí hem de prendre? Tal vegada hem de fer com alguns dels amics que vam trobar-nos? Sortir a passejar i a s'hora de dinar, tothom cap a casa? Els preus de s'hostaleria s'estan posant impossibles. Els establiments estan fent meravelles per mantenir qualitat i serveis, però arribarà un moment que no podran reduir més ses reccions ni contenir els preus i ses nostres butxaques no donaran per més. Llavors sí que arribarà sa tempesta perfecta: La història de l'economia ens ensenya que quan els consumidors no poden pagar el preu dels productes oferits pels establiments, el consum baixa i molts de negocis han de tancar portes.

Jo ho tinc clar: No vull continuar pagant preus de turista tot l'any. Estirè dies a tornar a Sant Antoni! Podeu estar ben segurs: Els caps de setmana, no em busqueu pel poble. Em trobareu per qualsevol racó de s'illa, a una cala, a una muntanya o a un terç, amb motxilla, bocata i botella d'aigua. Sirà més saludable i també més econòmic.

Si vull veure el camí, he d'aixecar els ulls.

Eivissa, 12 d'octubre de 2023.

SI VULL VEURE EL CAMÍ, HE D'AIXECAR ELS ULLS.

 

S'altre dia de camí a l'hospital de Can Misses vaig coincidir amb una amiga. Xerrarem de ses nostres passades caminades pels camins d'Eivissa i quan vaig dir-li que anava a fer l'ingrés per fer-me una intervenció al cor, quedà parada i em digué: "Pep, te'n vas a sa UCI, tant tranquil i amb aquest somriure? No ho entenc. M'encanta aquesta actitud teua tan positiva."

Deixau-me fer una reflexió de ses actituds que davant d'una malaltia he vist mantenir a persones que igualment com jo estaven rebent un tractament mèdic o esperant a una sala d'espera d'un hospital.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb persones que caminaven amb el cap baix, mirant a terra i que ni saludaven. Era ben evident que ho estaven passant malament i que no acceptaven sa seua malaltia i tampoc mantenien una actitud positiva.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb malalts lleus, però amb una actitud que enfonsava a tots els que l'envoltàvem i sobretot a ells mateixos.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb persones que tenien por, molta por. Que estaven molt espantades. Persones que em parlaven, però no em miraven. Semblava que tenien vergonya d'estar malaltes.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb persones que no esperen res de la vida. Que tot els hi dona igual. Que no segueixen els tractaments indicats pels metges. Que van per la vida com robots, com autòmats.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb malalts greus, fins i tot terminals, amb un somriure i uns ànims de cap a tot i tots que arrebossava vida.

He compartit sales d'espera i tractaments mèdics amb persones que com jo s'arreglen, es renten, es canvien de roba i se'n van a l'hospital per curar-se. Persones alegres, relaxades, sense por, amb ganes de xerrar i amb sa ferma creença que es curaran. Ara, tal vegada, no estan passant uns bons moments, però segur que en uns quants mesos tot estarà oblidat. Persones que arriben amb un somriure a la boca, que saluden amb un bon dia ben fort i que quan se'n van diuen adeu i acabau de passar un bon dia.

S'inform clínic meu diu que som un malalt "col·laborador". Crec que m'han tipificat d'una manera molt encertada: Vaig per la vida sempre "modo positiu".

No puc, no vull, caminar amb el cap baix. Si vull veure el camí, he d'aixecar els ulls. 

Sa nostra actitud és el motor de sa nostra vida i del nostro entorn. S'ha d'anar per la vida sempre positius, amb el cap ben alt i un somriure ben gros.

Un home vestit de negre.

Eivissa, 11 d'octubre de 2023.

UN HOME VESTIT DE NEGRE.

 

Durant el dia d'ahir, a s'hospital de Can Misses, van fer-me una segona cardioversió elèctrica per veure si poden llevar-me una arrítmia al cor de recent aparició. Després de sa primera cardioversió el cor va funcionar normalment durant uns mesos, però sense un motiu conegut va tornar a "modo" arrítmia.

El meu cardiòleg diu que som un home jove i que hem de provar d'eliminar aquesta arrítmia abans de plantejar-nos altres tractaments més agressius i amb més efectes secundaris. Estava d'acord amb el criteri del metge i per això ahir vaig entrar a s'hospital per fer-me sa cardioversió. 

Una cardioversió elèctrica, d'una forma molt resumida, és com fer un "reset" en el cor. Apagar-lo i tornar a arrancar-lo. S'objectiu és restaurar el ritme cardíac normal del cor i consisteix a aplicar una descàrrega elèctrica controlada sobre el cor.

Primerament, un control d'infermeria: van fer-me un electro per a confirmar sa arrítmia. Idò sí, s'arrítmia seguia. "Hem de fer sa cardioversió, l'acompany a sa UCI" indicà el cardiòleg a sa infermera.

A s'hospital de Can Misses sa UCI està a un edifici diferent del de ses consultes dels especialistes. S'ha de pujar amb l'ascensor, canviar d'edifici, passadissos i més passadissos. Un laberint de passadissos i portes que solament s'obrin amb una targeta d'identificació del professional.

S'arribada a sa UCI fou perfecta. Ja m'esperaven. Per tant, el procés de recepció fou ràpid. Em portaren directament a un box on tenien previst fer-me sa intervenció. Em digueren: es llevi sa roba i tot el que porti, anells, cadenes, gafes, etc. S'ha de posar un pijama. Sa camisa no fa falta posar-se-la. Em donaren l'opció de triar el pijama d'hospital: un groc o un blau. No tingué cap dubte, el blau. Tot i això, em sentia ridícul amb aquells pantalons amples.

Impressiona un poc el lloc. El box és una habitació petita plena d'aparells mèdics, llums al sostre d'una potència exagerada i al centre un llit amb un llençol blanc. Al costar, una taula amb agulles i medecines ja preparades per començar sa "feina".

He de dir que ses infermeres encarregades de preparar-me per a sa intervenció, van ser superamables i professionals. En uns minuts ja m'havien posat una via a un braç, uns tubs per respirar a sa cara, un aparell per controlar sa tensió a s'altre braç i un munt de cables al voltant del meu pit.
Acabada sa feina, em digueren: Ara descansi i estigui tranquil. Quan vengi el metge, començarem sa cardioversió. Em deixaren sol al box.

Sa nit anterior no havia descansat gaire bé i per uns moments crec que vaig entre adormir-me. Estava còmode i relaxat. Ses llums del sostre em molestaven i vaig tancar els ulls.

Passats uns minutets, vaig sentir que em tocaven el braç amb una mà. "Buenos días, como se encuentra?". Vaig obrir els ulls i allí al meu costat veia sa figura d'un home tot vestit de negre. Carai! On estic? El meu cor feu un bot de pronòstic reservat: Ràpidament vaig passar d'una tensió normal de 8/13 a una de 9/16 i el cor d'unes 60 pulsacions a més de 90. Quina impressió!

Pel coll de sa camisa vaig entendre que s'home de negre era un capellà. Qui l'havia cridat? Qui li havia donat permís per entrar? Què volia de jo? Per uns moments, vaig pensar: Estic aquí o allà dalt? Quin malt "rollo".

El capellà degué comprendre que no estava per sermons. Tot i això, seguí amb preguntes: "Hace mucho que está aquí? Veo muchos cables i aparatos, se encuentra bien?".

No m'agraden ses persones falses que diuen ses coses per quedar bé, coses sense contingut i sense sentiments reals. I a vostè que li importa si fa molt de temps que estic aquí?. Si no em coneix ni ha tingut cap interès per saber qui som i que em passa!

Fa uns quants anys vaig patir una greu malaltia. Encara avui, quasi deu anys d'allò, molt sovint em trob amb coneguts que quan ens saludam sempre em pregunten "i com et trobes?". Falsos! Que sou uns falsos! Ho fan per preguntar, per compromís. No els preocupa ni poc ni mica com estic.
Els capellans, igual. Et xerren com uns superiors, opinen de tot i et donen consells de coses que desconeixen i de les quals tu no els hi has demanat.

Davant aquesta situació tan freda, el capellà se'n va anar. Abans, això sí, em digué: "Le deseo que todo le vaya bien. Rogaré por usted."

Estava nic, enfadat i rabiós. Vaig cridar a ses infermeres: A veure, com han deixat que aquest home entri aquí? Saben s'espant que m'ha donat? No trob correcte aquest procediment. Ses pobres al·lotes no sabien què dir-me: "Lo sentimos. Siempre lo hace asi. Ni pregunta ni pide permiso."

Avui he somiat una vegada més amb aquell home vestit de negre. A les quatre de sa matinada ja estava escrivint aquesta història. Na Paloma, sa meua psicòloga, sempre em diu que posar ses coses per escrit m'ajuden a treure-les de sa motxilla. A veure si és veritat.

Uf ... Quin mal "rollo". Vaig passar uns moments molt dolents.

Fill meu, d'on ets?

Eivissa, 5 d'octubre de 2023
 

FILL MEU, D'ON ETS?

 

Ja fa uns anys que vas anar a viure a Anglaterra perseguint un somni i per sa necessitat de millorar sa teua vida. Durant aquests anys vas trobar una feina que t'apassiona dins del món de l'automòbil, vas fer noves amistats, et vas enamorar i fundares sa teua pròpia família. Quan pots, tornes sovint a Eivissa.

Des de llavors sempre m'he preguntat: Fill meu, d'on ets? Pens que no ets d'allí, però quan vens a casa tampoc et veig d'aquí. No acab d'entendre el que deus sentir per estar vivint entre dues cultures, dues llengües, dues formes de viure totalment diferents. Estic segur que anar a viure a un altre país no tot ha estat un camí fàcil. Com tot a sa vida hauràs guanyat amb molts aspectes però també hauràs perdut molts d'altres. Aprendre i acostumar-se a viure a un altre país és complicat.

Deixar sa teua família i amics, enyorar-te, veure que sense tu al teu país (més malament que bé) sa vida segueix endavant, adaptar-te a un nou idioma, un clima i una cultura diferent. Aquestes coses són el preu que deus haver pagat. D'altra banda, has guanyat en experiència, t'has tornat més independent, més resolutiu, has perfeccionat un idioma, has fet nous amistats, has descobert una feina que t'agrada o també has creat sa teua pròpia família lluny del teu país d'origen.

Aquesta experiència a l'estranger té una data de caducitat? Crec que no. És difícil tornar quant a s'altre país tens una bona feina i tens sa teua família. Trobar una feina de sa mateixa remuneració a Eivissa és quasi impossible. També hi ha un inconvenient més: s'adaptació, una vegada més, a ca teua. Tu ja no ets el mateix i ca teua tampoc.

Vivim a dos països molt propers i a la vegada molt allunyats. Durant alguns mesos a s'any ses comunicacions son complicades. Vivim com a segrestats. Moltes vegades m'agradaria agafar un avió, estar amb sa família i estar al costat dels que estim. Pens que a tu et passa el mateix. Però, no podem. I tampoc podem fer-hi res més. 

Em continua preocupant sa decisió d'Anglaterra de deixar lluny a Europa. El carai Brexit. Em preocupa especialment ses conductes dels anglesos pel que fa al tracte cap als ciutadans d'altres nacionalitats. Em preocupa que et sentis mal tractat per aquest sentiment de rebuig.

Ja veus Joan ..... Avui fa quatre anys de sa teua boda amb na Kat i com de costum m'he despertat massa prompta. Es meu cap feia fum i res millor que posar els meus pensaments negre sobre blanc. Recordava aquell dia i feia un repàs a sa teua vida lluny de ca nostra.

Veritat que l'experiència ha valgut la pena?

Disfrutau del dia. Us estim.