Viatge a l'Índia. Coses que no m'han agradat.

Eivissa, 21 de novembre de 2022

VIATGE A L'ÍNDIA. COSES QUE NO M'HAN AGRADAT.

Primer de tot us he de dir una cosa: Em sent un privilegiat! He pogut viatjar a l'Índia i m'ha encantat. No he pogut evitar-ho: Vaig sentir-me còmode, segur, feliç de passejar pels carrers, disfrutant dels seus monuments i dels seus paisatges, de conèixer a la seua gent i els seus costums.

 

Ho he passat molt bé durant tot el viatge. Tot i això, heu de saber que m'he trobat moltes coses que m'han incomodat i que convé saber abans de viatjar al país. Com tots els llocs, s'ha de conèixer sa realitat, ses coses bones i dolentes, i després decidir anar-hi o no.

Durant el viatge m'he trobat moltes coses que no m'han agradat. L'Índia no és sempre el paradís que alguns pretenen fer-nos creure. Mirau:

Ses olors:
M'he trobat ciutats on es sistema del clavegueram tal com el coneixem naltros no existeix. Allí veim canals més o menys fons a ses voreres dels carrers i que en moltes vegades s'utilitzen com a excusats. S'olor, pot arribar a ser insuportable. I si sumam ses olors de ses parades de menjar al carrer, l'encens, els tints de ses teles, ses flors o ses fruites madures, s'olor pot convertir-se en un mal record.

Solució pels mals olors? Algun producte mentolat (tipus bàlsam de tigre) baix del nas i el problema de s'olor quedarà arreglat.

 

 

Sa calor:
L'Índia és un país calorós durant tot l'any. A més, s'ha de sumar sa humitat. En resum: fa molta calor.
Vaig tenir sord de viatjar en novembre i m'he trobat un clima sec, molt de sol i temperatures superiors als 30 graus durant els dies.
No m'ha agradat com a l'autobús, als hotels, als aeroports o als avions, tenen posat l'aire
a condicionat. Ho tenen al màxim. Aquest contrastes de temperatures, m'han provocat un fort refredat.

Es menjar:
A s'hora de menjar tot és picant, està massa especiat, fa mala olor i moltes vegades té gust dolent. Als restaurants o hotels on hem menjat m'he trobat davant bols de menjar que anau a saber de què estan fets. Fins i tot, sa llet és diferent. Els tes són amb cardamom, gingebre, canyella i pebre.
On tenen el te Hornimans, sa llet desnatada en bric o el cafè descafeïnat? Si a més sa panxa està un poc tocada, moltes vegades em preguntava que feia allí. Desitjava tornar a casa i menjar-me un peix a la planxa i una ensalada.

Sa veritat, no ha estat tan greu! A tots els llocs, els organitzadors del viatge havien contractat menjar "no picant" i no vaig tenir cap problema.

Un consell: abans de viatjar al país: és convenient anar a algun restaurat indi, provar diferents plats, provar diferents sabors i saber si sou tolerants o no al picant.

Com últim recurs, sempre vaig trobar una pizzeria a tots els pobles!

Sa brutícia:
Pols, brutícia, excrements dels animals ... Tot està per terra a totes ses ciutats. Sempre havia de preocupar-me on posar els peus. A més, tot el que tocava semblava pingos, vell i brut ... Com els bitlles de cinc o deu rupies tots grapejats.

Els occidentals estam acostumats a ciutats netes, amb voreres, papereres i gent preocupada per no embrutar els carrers. A l'Índia no és igual. A moltes ciutats, als basars, mercats, barris antics, carrers estrets, etc. una bona brigada de neteja aniria genial. A qualsevol moment i a qualsevol lloc pots ensopegar-te amb una bona merda de vaca.

Tot i això, tampoc em preocupava molt del tema. Unes bones sabates tancades, tovalloletes humides  per netejar-me i un desinfectant per ses mans i endavant. 

Sa gent:
A l'Índia mai en vaig sentir sol. Sempre hi ha gent per tot arreu, fins i tot als llocs més inesperats. I per totes aquestes persones era el centre d'atenció: el color de sa meua pell, sa roba diferent ... tothom em mirava. Jo no vaig sentir-me incomodat mai: ignorava als hòmens i feia somrius a ses dones i els infants.

Una altra cosa diferent era sa insistència dels venedors de souvenirs, de records, els infants que demanaven, ses dones corregades d'infants petits i que em demanaven algunes rupies. Al principi fou difícil d'assimilar. Després, seguint els consells del guia, sa cosa fou més fàcil. Un no rotund i seriós té efecte immediatament i si veia que alguna dona o infant que ho necessitava de veritat era millor donar-li productes de neteja que trobava als hotels (botelletes de xampú, gel, pintes, pasta dental, etc.) que donar-lis sous.

A l'Índia vaig veure gent molt pobre, però també vaig veure màfies que no dubten mica a utilitzar o mutilar als infants per fer-los demanar pels carrers i que els visitants tenguin compassió d'ells.
Era molt complicat no sentir llàstima, però vaig entendre que no podia anar donant a tothom. I vaig entendre que millor donar-los llibretes, bolígrafs o coses que necessiten per a la higiene diària.

 

 

 

 

 

 

 

 

Es tràfic:
Una de ses coses que no m'han agradat mica era veure com sempre hi ha moviment pels carrers. De sopta apareix un infant perseguint una cabra, una vaca està tombada al mig del carrer, un camió ha rebentat una roda, un carro tirat per un camell impedeix la circulació, i tot això envoltat de sa remor dels clàxons que tothom toca de forma compulsiva. Embussos, fum, pol·lució, gent, vehicles de tota mena que van i venen formen part del paisatge de totes les ciutats.

Si volia travessar un carrer m'havia d'armar de paciència, resar a tots els déus coneguts i esperar que algú decidís parar-se i deixar-me travessar el carrer. Si no paraven, em posava darrere d'un indi i quan ell anava a travessar el carrer el seguia. Ell parava el tràfic per jo.

A ses carreteres sa història és molt similar: cabres, cotxes, camions, motos (moltes motos), bicis, camells, vaques, gent, etc. No tenen línies pintades, no tenen enllumenat nocturn, ni voreres, i ses senyals de tràfic són escasses. Però miracle: tot funciona!

A l'autobús anava a uns dels seients davanters i vaig passar por moltes vegades pels avançaments, creia que ens estrallaríem mentre escoltava els clàxons d'alrrededor. A s'últim moment, els dos cotxes s'esquivaven i tot seguia com si res fins al pròxim avançament.

A les ciutats, es viu d'embús en embús, caminant, amb rickshaw o en tuk tuk.

 

 

 

 

 

 

Com us deia al principi, tot i ses coses que us que comptat i que no m'han agradat, l'Índia té una cosa que t'enganxa. I a jo m'ha enganxat. No puc explicar-ho bé. Però he acabat de tornar a casa del viatge i ja tinc ganes de tornar-hi.

 

 

 

Viatge a l'Índia. Cerimònia de purifiació.

 Eivissa, 20 de novembre de 2022.

 PUSHKAR. CERIMÒNIA DE PURIFIACIÓ 

 

 

Vam arribar a la ciutat de Pushkar a primera hora de sa tarda. És un lloc màgic: ses cases blanques reflecteixen a s'aigua del llac sagrat i els fidels resen a sa vorera. Allí vaig poder disfrutar d'uns moments de tranquil·litat mirant ses aigües on van escampar part de ses cendres d'en Gandhi. 

Per caminar per ses escales que arriben al llac s'ha d'anar descalç. Us puc assegurar que no apeteix gaire. El lloc no està gaire net, ses vaques, els coloms i pardals de tota mena deixen tot ple d'excrements que els caminants podem fonyar a qualsevol moment. Vaig fer un esforç i vaig poder passejar per la vorera del llac sense pressa, disfrutant de sa posta del sol.

El lloc està ple de venedors que ens oferien flors per les ofrenes i "sadhus" (monjos) que ens insistien per fer una cerimònia de purificació: Ens deien que resaven per sa nostra família, pels fills, nets, etc. Acabada s'oració et posen una polsera del fil vermell a la monyeca i per descomptat, et demanen un donatiu en bitllets.

He de dir que també vaig trobar monjos "de veritat" i que van acceptar sortir a ses fotos sense demanar res a canvi. Com sempre, és difícil diferenciar els autèntics dels oportunistes.

Al sol post és quan la majoria de fidels s'apropen al llac sagrat per fer les ofrenes i submergir-se a s'aigua. Vaig respectar el moment, vaig guardar una certa distància i vaig evitar fer fotos. Els hòmens es despullaven i alguna dona va llevar-se el sari molt a prop meu. Per ells no és un espectacle, és un ritual, i pens que hem de respectar-los.

Vaig despedir-me del llac sagrat de sa millor manera: al sol post, assegut a ses escales, escoltant els càntics dels monjos, mentre el sol comença en amagar-se per l'horitzó. El llag passa de blancs i blaus a taronges i vermells, i el sol s'amaga fins al dia següent.

 

  

 

Tinc la sensació que la primera part de la cerimònia era autentica, La segona part, la de purificació ens han pres el pèl. Ens han vist sa cara de turistes i naltros hem picat.

Viatge a l'Índia. Ses dones.

Eivissa, 19 de novembre de 2022

SES DONES A L'ÍNDIA.

Vull intentar contar-vos com he vist a ses dones a l'Índia. Dic intentar perquè després d'uns dies visitant el país, tal vegada sa meua opinió és fruit d'unes observacions molt lleugeres i no són gaire exactes.

 

Però que hi farem, jo les he vist així.

Caminen vestides amb saris de colors brillants, moltes descalces i fonyant brutícia tot el temps. No podia deixar de mirar-les. Caminen amb una elegància innata. Sempre riuen i em miraven a través del vel que cobria el seu cap. Segur que miren estranyades de sa meua roba d'occidental. Procuren estar guapes, es maquillen i adornen el seu cos. Xerraven entre elles, anaven als mercats ambulants a comprar o cuidaven dels fills petits.

He vist dones molt ben vestides, ben arreglades, primes i molt guapes. He vist dones que no tenen res, però mantenen el seu orgull i la seua dignitat.

A pesar de ser de cultures diferents, m'entenien amb els gestos i ses mirades. Reien de ses coses més senzilles. He trobat venedores de flors fresques per a les ofrenes als temples, treballadores al camp, als jardins, als mercats, a ses obres de ses carreteres. Son ses dones que s'afanyen de sol a sol per portar unes rupies a ca seua per alimentar a sa seua família i portar endavant ca seua.

El guia ens explicava que néixer dona a l'Índia és una càrrega i no una alegria. Segurament una minoria ho tindrà fàcil, però sa majoria des de petites hauran de treballar com ho fan ses seues mares, hauran d'anar a recollir sa llenya mentre els seus germans estan a s'escola o jugant. Hauran de cuidar als més petits de ca seua i esperaran el dia del seu matrimoni sigui concertat i hagi d'abandonar ca seua, sa seua família i començar una nova vida a un lloc diferent on moltes vegades seran tractades com criades, buscant solament que tenguin fills mascles que seran el sostén de pares, germans, fills i nets.

A la gran ciutat una dona pot tenir una vida més senzilla, però si la pobresa la persegueix acabarà dormint i criant els seus fills a qualsevol carrer, on ningú la coneixerà, no sirà ningú i segurament a ses seues filles els esperi un futur similar.

Els pobles petits són més amables, no tenen llum o aigua corrent a ses cases, però almenys tenen un terrat per guardar a sa família. Treballen als camps, treballen de rentadores pels altres o tal vegada venen fruita al carrer. Però sempre les he vist contentes i amb un somriu perquè pensen tenir tot el que els fa falta. Tal vegada serà així, tal vegada això tan poc que tenen, sigui suficient per elles.

Sa vida no és fàcil per ses dones a molts de llocs del món, però a l'Índia és més complicat que a altres llocs. La societat decideix sempre per elles, treballaran tota sa vida i seran ses peces menys importants de la llar. Quan quedin viudes s'hauran de vestir de blanc pel la resta de sa vida i moltes vegades expulsades de sa casa del que fou el seu marit si no ha tingut fills i haurà de viure de la caritat.

 

Tant de bo un dia ses dones que he vist a l'Índia puguin tenir veu i vot i mantenguin el somriure de sempre. Sirà que llavors ningú decideix per elles i tampoc decideix com han de viure sa seua vida.

 

Viatge a l'Índia. Taj Mahal.

Eivissa, 19 de novembre de 2022

VIATGE A L'ÍNDIA. TAJ MAHAL.

Recentment amb un grup d'amics he fet un viatge a l'Índia. Vam fer una ruta per Nueva Delhi, Mandawa, Bikaner, Jodhpur, Udaipur, Pushkar, Jaipur, Parc Nacional de Ranthambore i Agra.

A poc a poc aniré publicant entrades dels llocs que vam visitar i de ses vivències i sensacions adquirides.

 

Començaré amb un poema del grec Konstandinos Kavafis i que va popularitzar en Lluis LLach a una cançó. 

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

Aquest poema em porta molt més enllà del viatge, parla de trobar-se un mateix, de conèixer-se, que la vida és un camí ple d'ensenyament i diu és més important el viatge que sa meta. El més important és tot el que aprens en el viatge.

Idò amb aquest esperit vaig començar es viatge. Ha estat una experiència inoblidable. L'Índia és un país únic, ple d'aromes, de colors, de costums i tradicions mil·lenàries, allí conviuen moltíssimes religions i té una riquesa històrica i cultural difícil d'igualar.

No pretenc fer un resum del viatge. Amb algunes entrades faré referència a ses coses o llocs que personalment m'han impactat més i que vull compartir amb tots valtros.

Quan era jove i estudiava a l'institut Santa Maria, el professor Gabriel Sora m'inculcà l'amor per sa història i sa cultura de tot el món. Amb aquells llibres amb fotos en blanc i negre sempre em preguntava si tindria l'oportunitat de conèixer realment aquells llocs o aquelles pintures.

 

He tingut sort i he pogut visitar molts dels llocs que de jove en feien il·lusió conèixer.

Sa primera entrada obligada al blog ha de ser d'una de les set meravelles del món: el Taj Mahal. Era un dels llocs que sempre somiava en poder anar-hi algun dia. 

El Taj Mahal és sa tomba més polida del món. És tan polida que sembla més un palau que un lloc per enterrar a sa persona que estimes. Quan vaig arribar no acabava de creure que estava allí. Vaig atracar-me a sa tomba de marbre a poc a poc, disfrutant de cada passa que anava fent. Amb respecte vaig tocar ses parets amb ses mans i vaig sentir sa suavitat de sa pedra. Volia fer un homenatge a s'home que va regalar a sa Humanitat aquesta obra d'art i a sa dona que va inspirar-ho.
Vaig sortir emocionat. Em sentia afortunat d'haver pogut anar-hi. Ses emocions em guanyaren: Sentia una pressió al pit i ses llàgrimes em queien pels ulls.

A l'acabar sa visita, vaig passejar pels jardins. El contrast dels colors verds, els blaus del cel i els blancs de sa tomba van deixar-me bocabadat.

Vaig asseure'm per mirar. Res més. Estava enfront d'un dels llocs més polits i perfectes que un pot imaginar. Era suficient veure-ho allí assegut. Sentia ses veus dels altres visitants. Mirava els brillants saris de colors de ses dones quan passaven per davant. Olorava els perfums de l'herba acabada de tallar. I vaig pensar ... Tinc una fortuna immensa: ara si, ara el somni de joventut s'ha fet realitat.

Ho havia aconseguit: estava davant el Taj Mahal! 

Des que vaig veure sa primera imatge del lloc als llibres havia passat molt de temps, però finalment havia complit el somni d'anar-hi.